ENDIMONIATS ALLIBERATS

El fet de l’adolescent de Burgos que ha estat exorcitzada, ritu que per cert ha anat  seguit d’intervenció judicial, ha posat sobre la palestra aquesta activitat sacerdotal que normalment no transcendeix. El dominic Juan José Gallego, doctor en Teologia, des de l’any 2007 té l’encàrrec de l’arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, de ser l’exorcista oficial de l’església catalana. Aquest religiós recorda que el primer en practicar exorcismes va ser Jesucrist. Els exorcismes que practiquen els exorcistes oficials de l’Església catòlica tenen unes peculiaritats que les diferencien del model de Jesús.

José Antonio Fortea, exorcista, en el seu llibre Summa Demoniaca, afirma que el ritu és sagramental i especifica: “El que s’ha de portar habitualment és l’estola morada, el crucifix i l’aigua exorcitzada especialment. També es beneeix sal i una petita quantitat es posa en l’aigua”. La sessió comença amb l’aspersió de l’aigua beneïda i amb una pregària en la que s’implora la intercessió dels sants: “Aquesta és l’aigua que Déu ha beneït. Que sigui per nosaltres font de salvació i de vida. En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”.

Félix Maria Arocena, professor de Teologia Litúrgica de la Universitat de Navarra, diu: “El ritual mai no ha admès la violència”. El cas de l’adolescent de Burgos que s’ha fet públic gràcies a la denuncia interposada per l’adolescent ja major d’edat juntament amb sis dels seus oncles materns el 13 d’agost de 2012 davant el Servei d’Atenció a la Família ha fet que el Jutjat d’Instrucció número 2 de Burgos obris una investigació.

Andrea Noguera Calver en el seu escrit: Exorcismes, el nostre pa de cada dia (14/12/2014), diu: “La protagonista d’aquesta història va començar a tenir anorèxia en el 2012, quan encara no havia complit els 18 anys. La malaltia la va portar a patir una angoixa – amb intent de suïcidi  inclòs- que, de la mà dels seus pares es va incrementar més enllà de les seves afliccions habituals. La forta religiositat que embolcalla aquesta família la va induir a creure fermament en la possessió de la seva filla. La jove deia: “que tenia un dimoni dins que la castigava.” Llavors van decidir sotmetre-la a unes sessions d’exorcisme.

El maig de 2012 la jove va declarar a la policia que va començar amb “uns problemes d’anorèxia acompanyats de dificultats nervioses d’ansietat” que va deixar de menjar “per fer penitència”, el mateix motiu que la va portar a “fer-se talls als canells”. Qui va animar-la a fer-ho? Va confessar que la seva mare i el grup religiós de la Milícia de Santa Maria. Segons detalls que han transcendit la celebració del ritu no va estar mancat de maltractaments físics.

Félix Maria Arocena es refereix al cas evangèlic que es coneix com l’endimoniat de Gadara. L’evangeli de Lluc en fa aquesta descripció: “Un home posseït per un esperit impur que vivia en els sepulcres, ni amb cadenes ningú no el podia subjectar. Perquè molts l’havien lligat amb grillons i cadenes i havia trencat les cadenes i trossejat els grillons, i ningú no el podia dominar…” Aquest home tant violent que li suplicava a Jesús que no el turmentés perquè li deia: “Surt d’aquest home esperit impur”, els homes d’aquella contrada avisats pels porquers quan van arribar a l’escenari del fet el van trobar “assegut als peus de Jesús vestit i en el seu seny” (Lluc 8:27-39).Només amb la paraula de Jesús aquest home tan terriblement endimoniat va ser alliberat de l’esclavatge satànic.

També és molt alliçonador el cas de la dona sirofenicia, una pagana, que suplicava a Jesús que expulsés el diable que pertorbava la seva filla.. El relat evangèlic posa de manifest la fe de la dona i és molt significatiu que basant-se exclusivament en la fe  de la mare, Jesús li digui: “Per això que has dit, vés, el dimoni ja ha sortit de la teva filla”. En arribar a casa “va trobar que el dimoni havia sortit, i que la seva filla era ajaguda damunt del llit” (Marc 7:24-30). A Jesús no li va caldre exorcitzar-la directament. N’hi va haver prou la paraula pronunciada a distància.

Els exorcismes practicats per Jesús i els seus deixebles relatats en el Nou Testament no s’assemblen en res amb els que practiquen els exorcistes oficials de l’Església catòlica perquè en aquells la paraula de fe anava acompanyada del poder de Déu. Eren espontanis. No anaven acompanyats de normes estrictes conservades en un manual d’instruccions. L’alliberament es produïa escoltant amb fe la paraula dels apòstols. No necessitaven manuals que esclavitzen, n’hi havia prou amb predicar amb fe el missatge de la creu  que havien rebut, la resta ho feia Déu segons la seva voluntat.

Una recomanació que l’apòstol fa al seu deixeble Timoteu que per constar en el Nou Testament que és Paraula de Déu, es fa extensiva a totes les generacions: “Un servent del Senyor no s’ha de ficar en discussions, sinó que ha de ser amable amb tothom, apte per ensenyar, sofert, que corregeixi amb mansuetud els qui s’oposen, per si Déu els dóna el penediment per al coneixement de la veritat, i tornin al bon seny alliberats del parany del diable que els tenia captius per fer la seva voluntat” (2 Timoteu 2: 24-26).

Octavi Pereña i Cortina

 

LA RANCÚNIA VENÇUDA

En un suplement que setmanalment publica un important diari apareix un consultant. Un lector escriu el següent: “Sóc un home de 60 anys, i sempre he tingut un problema que es va agreujant  amb l’edat enlloc d’anar-se debilitant. Sóc molt rancuniós i així no és fàcil viure, a menys viure a gust…Fins i tot sóc rancuniós amb els éssers que més m’estimo quan em fan mal. M’afligiria molt arribar al final dels meus dies i continuar sent tan rancuniós. Què no tinc capacitat per perdonar?”

En la resposta que li dóna Ramir Calle es refereix a verins i vitamines per a l’ànima. Si prenem aliments tòxics enverinem el cos. Amb la ment passa quelcom semblant. Se l’ha d’enfortir amb vitamines. Si a la ment la nodrim amb: gelosia, odi, rancúnia,  enveja, ràbia i altres sentiments anomenats negatius, li inoculem verins que la malmeten, l’emmalalteixen. Això obliga a anar a un especialista que ens recepta unes píndoles o un tractament psicològic amb el propòsit de contrarestar els efectes nocius dels pensaments negatius. En canvi, si a la ment hi inoculem vitamines: amor, perdó, tolerància i la resta de pensaments positius, la ment guarirà. Teòricament la recepta és molt bona. Es planteja, però, un problema: es poden pensar naturalment pensaments positius? S’ha d’ordenar i rentar la ment aconsella Calle al seu consultant. El consell és molt fàcil d’acceptar però practicar-lo són figues d’un altre paner.

Tot nat de dona neix contaminat pel pecat original. Per aquest motiu el pecat forma part de l’ADN espiritual de l’ésser humà. L’home per si mateix no pot canviar el seu ADN contaminat pel pecat per un altre d’impol·lut. Per aquesta raó el profeta Jeremies   descriu amb un simbolisme molt aclaridor la impotència humana de canviar la seva naturalesa que té després de la desobediència d’Adam: “¿Pot un negre canviar la seva pell, o un lleopard les seves taques? Tampoc vosaltres no podeu fer el bé, vosaltres que esteu tan acostumats a fer el mal” (Jeremies 13:23). Ramiro Calle veu molt fàcil posar ordre a la ment i rentar-la d’emocions insanes que són una fàbrica de patiment. A l’hora de la veritat l’home s’ho proposa però es queda amb els bons propòsits. El negre i el lleopard no poden canviar, la genètica els ho impedeix.  Hem de patir les conseqüències de ser tal com som. Ens assemblem al déu Atlas comdemnats a traginar una pesada càrrega indefinidament.

El que Ramiro Calle anomena verins la Bíblia ho denomina “fruit de la carn” i a les vitamines “fruit de l’Esperit Sant”. L’apòstol Pau escrivint als cristians de Galacia, encara que la carta va adreçada a cristians, el text que comentarem molt breument els no cristians també hi trobaran resposta a la pregunta que es fa l’home que escriu a Ramiro Calle: Què no tinc capacitat de perdonar? L’apòstol exposa la lluita interior que hi ha en el cristià de voler fer el bé amb el resultat que fa el mal que no vol fer. És una lluita terrible que es lliura en les profunditats de l’ànima, amagada de testimonis indiscrets: ”Camineu en l’Esperit (vitamines)i no satisfareu els desigs de la carn (verins). Perquè la carn desitja contra l’Esperit , i l’Esperit contra la carn: i aquest s’oposen mútuament, a fi que no feu les coses  que voldríeu” (Gàlates 5:16,17). Només el vertader cristià sap el dur que és aquesta lluita interior.

L’apòstol detalla el que Calle denomina verins que intoxiquen l’ànima i que l’apòstol anomena “fruit de la carn”: “adulteri, fornicació, impuresa, lascívia, idolatria, bruixeria, enemistats,  baralles, gelosies, ires, trivialitats, divisions, partits, enveges, homicidis, embriagueses, golafreries, i les coses semblants a aquestes…”.(vv.19-21). Tota aquesta varietat de  tòxics brollen del cor de l’home nascut de dona. Per més que es vulgui no es poden fer desaparèixer perquè l’home no té accés a l’interior de l’ànima per canviar-la. Tot seguit detalla les vitamines que són conseqüència de l’esforç humà amb la  col·laboració de l’Esperit Sant que l’ajuda a prosseguir la lluita sense defallir. Aquesta lluita interna que dura tot els temps que el creient és aquí a la terra   és la conseqüència d’haver-se convertit en un fill de Déu per la conversió a Crist i d’haver estat convertit en morada de l’Esperit Sant. Les vitamines que mantenen sana la ment són: “amor, goig, pau, longanimitat, benignitat, bondat, fe, mansuetud, temprança” (vv.22,23).

La resposta que l’home que escriu a Ramiro Calle demanant-li consell perquè en el seu desesper es pregunta: “Què no tinc capacitat de perdonar?” la troba  en la conversió a Crist i ser guiat per l’Esperit Sant que habita en el creient perquè en la conversió hi ha novetat de vida. Apareix en l’escenari social l’home nou que contribueix amb el seu testimoniatge a reduir les toxines que contaminen les relacions humanes..

Octavi Pereña i Cortina

 

NADAL: HISTÒRIA O TRADICIÓ

L’adoració cristiana s’ha de fer segons veritat. El Nou Testament no diu res que s’hagin de celebrar natalicis. L’única celebració que esmenta d’aquestes característiques és la del natalici del rei Herodes que no era d’estirp jueva sinó idumea i, en el context de la decapitació de Joan Baptista.

En el moment que afegits extra bíblics entren a formar part de la tradició apostòlica, la tradició no apostòlica la suplanta. El relat que fa Lluc del naixement de Jesús és breu: “I va esdevenir que mentre eren allà, es van complir els dies del part, i va infantar el seu fill primogènit, i el va embolcallar i el va reclinar en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells en l’hostal” (Lluc 2: 6,7).

La senzillesa del relat de Lluc es complica quan pels segles VI, VII sorgeixen els anomenats evangelis apòcrifs que volen omplir les llacunes que segons els seus autors presenten els evangelis canònics sobre aspectes de la vida de Jesús.

L’evangeli del Pseudo – Mateu XII.2 diu: “ L’àngel va fer aturar la bèstia, ja que s’acostava el moment del part, i li va dir a Maria que desmuntés, i que entrés en una cova subterrània…I allí va infantar un fill…” Pseudo – Mateu XIV segueix dient: “Tres dies després de néixer el Senyor, Maria va sortir de la cova i es va allotjar en un estable. Allí va posar el nen en una menjadora i el bou i l’ase el van adorar…”

Un comentarista anònim escriu: “Estem celebrant en aquests dies el que genèricament anomenem “nadals” al voltant del 25 de desembre en el que els cristians commemorem la nativitat de Jesús de Natzaret. Molts ho faran davant el pessebre, i en cap dels que posem hi mancarà indiscutiblement, la imatge tan imprescindible en un naixement, d’aquest bou i aquesta mula que amb el seu alè donaven escalfor a un nen nascut en tan precàries circumstàncies com les que senyala Lluc en el seu evangeli”.

El naixement de Jesús no va ser una casualitat que va coincidir amb l’edicte de Cèsar August que obligava tothom a empadronar-se en el seu lloc d’origen. El moment de l’infantament i de l’edicte  van ser predeterminats per Déu: “Però quan va arribar la plenitud del temps, Déu va enviar el seu Fill, nascut de dona, nascut sota la llei” (Gàlates 4:4). Aquest fet, degut a circumstàncies terrenals concretes no va estar exempt de dificultats. A causa de l’edicte es va produir un nombrós desplaçament de persones que acudien a Betlem. Això va fer que el llogaret fos ple de gom a gom de persones que havien anat a empadronar-se. Per això no hi va haver lloc per a Josep i Maria en la fonda. Això es mereix una reflexió.

“les precàries circumstàncies com les que senyala Lluc en el seu evangeli”, no hi afegeixen res a la humiliació a que es va sotmetre el Fill de Déu per amor al seu poble: “Que hi hagi en vosaltres aquesta manera de pensar  que hi va haver també en Jesucrist, el qual essent en forma de Déu, no va considerar com usurpació el fet d’ésser igual a Déu, sinó que ell mateix es va desvestir, prenent la forma d’esclau, esdevenint semblant als homes, i trobat en la semblança exterior com a home, es va humiliar a si mateix esdevenint obedient fins a la mort, i mort de creu” Filipencs 2:5-8).

El fet que Maria posés el nen en una menjadora i per la influència que els evangelis apòcrifs  han exercit en la formació de la tradició cristiana s’associa a un estable. No per força va haver de ser així. El mot grec kataluma que es tradueix “hostal” posseeix diversos significats. Aclarirà el sentit que li dóna Lluc a 2:7 si el comparem amb 22:11 que diu: “on és l’estança on he de menjar la pasqua amb els meus deixebles?” aquí kataluma es refereix a una estança situada a la part alta de la casa. En la paràbola del bon samarità en que Lluc especifica que el samarità va portar el ferit a l’hostal per a ser  atès, utilitza el mot pandokheion.

Romanalles arqueològiques ens mostren que la planta baixa de les cases es destinava a magatzem on es guardaven les collites  i els estris del camp. Alhora hi tenien un espai destinat als animals. Fets de pedra s’han trobat pessebres que han resistit el pas dels segles. Es desconeixen els motius. El més probable és que Josep i Maria quan van arribar a Betlem es van dirigir a casa d’un parent i van trobar que abans que ells altres familiars ja havien ocupat l’estança de dalt i, per preservar la intimitat del part se’ls va acollir en aquest humil espai. Dos anys més tard, els mags vinguts d’Orient van adorar Jesús en la casa en que s’allotjaven. ¿Era la mateixa? El realment important és que el Salvador es va humiliar fent-se home i obedient al Pare fins a la mort i mort de creu per a salvar el poble de Déu dels seus pecats. ¿Es té present el motiu de l’encarnació del Fill de Déu en les celebracions nadalenques?

Octavi Pereña i Cortina

 

EXISTEIX DÉU?

El pintor Antoni Pitxot  fa una declaració que molta gent subscriu fruit de l’agnosticisme: “Potser arribi un dia en que la ciència demostri l’existència de Déu”. Afirmació per pensar-hi: “Perquè les coses invisibles d’Ell (Déu), el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del  món i les comprenen a través de les coses creades a fi que siguin inexcusables” (Romans 1:19,20).Referent a les coses que concerneixen a Déu Jesús fa aquesta pregària: “Et dono lloança, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i als entesos, i les has revelat als infants, Sí, Pare, perquè així t’ha agradat” (Lluc 10:21). Segons la declaració de l’apòstol Pau pensar que l’existència de Déu depèn dels descobriments científics, no és raonable. Els nens sense coneixements científics poden arribar a creu en Déu només observant el firmament estrellat. La humilitat és el requisit.

En certa ocasió se li va preguntar a Jesús perquè feia servir les paràboles en els seus discursos. La resposta que dóna és aplicable al tema que tracta aquest escrit: “Per això els parlo en paràboles, perquè veient no hi veuen, i sentint-hi no hi senten ni entenen. I en ells s’acompleix la profecia d’Isaïes que diu: Per més que escolten no comprenen, i per més que mirin no hi veuen, perquè el cor d’aquest poble s’ha engreixat, i han escoltat pesadament amb les orelles, i han tancat els ulls perquè no hi vegin amb els ulls i escoltin amb les orelles i comprenguin amb el cor, i es converteixin i els guareixi” (Mateu 13:13-15). Es diu que l’òrgan que no es fa servir s’atrofia. Això també es pot aplicar en el cas de l’esperit. “perquè al qui té li serà donat i tindrà en abundància, però al qui no té, fins allò que té li serà pres” (v.12).

L’home ha estat creat perquè tingui relació íntima amb el Creador. Aquesta intimitat amb Déu va començar a perdre’s quan via la dona va veure que l’arbre que li havia estat prohibit menjar-ne “era bo per menjar i que era agradable als ulls, i que l’arbre era desitjable per adquirir saviesa” (Gènesi 3:6). El desig els va portar a fer cas de la insidiosa oferta de Satanàs. Adam i Eva van menjar del fruit prohibit i la intimitat amb Déu es va trencar. Van deixar de viure per fe i els ulls i les oïdes se’ls van atrofiar, impedint-los veure la meravella de la creació i escoltar els sons que anuncien la grandesa del Creador.

La fe en el Creador que es va perdre en el paradís per la desobediència d’Adam es recupera per la fe en Crist i l’amistat amb Déu es normalitza. L’home que s’havia extraviat, Jesús el Bon Pastor, el retorna a la pleta on es troba protegit del atacs del llop ferotge. L’ovella perduda i recuperada que recobra el sentit de la vista i de l’oïda pot fer declaracions d’aquest tipus: “Penso que la fe comença amb la comprensió que una intel·ligència suprema va fer l’univers i va crear l’home. Per a mi no és difícil tenir aquesta fe, no es pot dubtar que allí on hi ha un pla hi ha una intel·ligència, un univers desplegat i ordenat dóna testimoniatge de la veracitat de la més majestuosa declaració que mai s’hagi fet: En el principi Déu…”  (Arthur Helly Compton, premi Nobel de física, 1927).

A l’agnòstic que vol donar resposta al misteri de l’existència de Déu mitjançant la investigació científica, Déu li pot fer la mateixa pregunta que en el seu dia li va fer a Job: “On eres tu quan jo posava els fonaments de la terra? Explica-m’ho tu que ho saps tot” (Job 38:4)

Octavi Pereña i Cortina

CADUCITAT DE LES LLEIS

Avui, l’autoritarisme és un valor en alça en alguns àmbits polítics. La intolerància del poder, impròpia del pensament democràtic, impedeix discrepar. El debat serè, raonat no interessa. El que preval és la imposició del propis punts de vista. La pluralitat d’opinions, sentiments i idees no té valor si contradiu el que es considera políticament correcte. Aquest no és el camí que s’ha de seguir. El bé del país exigeix que no es torni a l’imperi del dogmatisme empobridor, del sectarisme que anul·la l’esperit crític necessari per corregir els errors. Hi veuen quatre ulls que dos. La realitat és molt més complexa que un posicionament excloent. La realitat és plural. No és ni blanca ni negra.  Està formada per una escala de grisos. Ens trobem en un moment que els valors de la Constitució de 1978 han quedat desfasats perquè la realitat que no és immutable ha canviat i cal reformar-la per adaptar-la a la nova realitat. Si verament volem construir un país fonamentat en la llibertat s’ha de construir sobre les bases del respecte i del pluralisme. No de la imposició i el seguidisme empobridor.

Em mou a redactar aquest escrit no el NO permanent de Mariano Rajoy que n’hi ha prou per dissentir, sinó pel que ha dit Alfonso Guerra: “El 9-N va violar la llei. És com un referèndum sobre si els marits poden pegar les seves esposes”. Aquesta declaració de qui va ser expresident del Govern d’Espanya és un insult al respecte que se li deu a la dona i un atemptat contra la democràcia perquè li nega a un poble a decidir el seu futur, de si vol o no canviar l’estatus polític actual. En definitiva en nom de la democràcia es vol impedir per la coerció que els catalans abraçant l’ampli ventall  de posicionaments polítics puguin expressar lliurement en les urnes què és el que volen ser.

El pensament únic que defensa qui es creu que posseeix la veritat absoluta exclou tot aquell altre pensament que no es conforma al que ell creu què és políticament correcte. Així s’impedeix que la diversitat de pensament que conforma la realitat política del moment pugui aportar solucions vàlides per resoldre el monumental conflicte polític que Espanya té actualment per no haver sabut trobar pacíficament l’encaix de Catalunya dins de l’Estat espanyol.

El govern de Mariano Rajoy es manté tossut a no resoldre el problema català que no és d’incubació recent sinó que ja fa tres segles que es gesta, emparant-se en la Constitució vigent, que per cert se la qüestiona i se la interpreta de manera diversa. Margrethe Vestager, parlant sobre Catalunya va dir que s’ha d’escoltar la gent encara que no s’hi estigui d’acord: “Sense escoltar els altres, mai no serà més savi…Crec que també és molt important que es pugui celebrar el debat sense interferència europea i sense que jo hagi de donar una opinió”.

Mariano Rajoy i el seu govern torna al tretze són tretze que la Constitució no es pot reformar. Maimònides, filòsof jueu nascut a Còrdova el 1135 i mort a Fustat, Egipte el 1204, és dir, fa vuit segles, té quelcom molt interessant a dir sobre la durada de la vigència de les lleis: “Per un altre costat, si una llei és vigent des de feia molt de temps, i amb el transcórrer dels anys va resultar ser anacrònica, s’ha automàticament derogar-se. En termes jurídics, la qüestió es resol així: Es va sancionar una llei a Israel, i va restar vigent durant molts anys, i en un cert moment va sorgir un nou tribunal i va comprovar que aquella llei  no satisfeia les exigències del moment, en aquest cas s’ha d’anul·lar, encara que el nou tribunal  sigui inferior en saviesa i autoritat al tribunal original”.

L’error d’opinió és propi de la condició humana. Mariano Rajoy mentre no es demostri el contrari és humà i per tant subjecte a l’error. Els polítics pel fet de ser humans s’equivoquen i com diu Margrethe Vestager: ”Sense  escoltar els altres, mai no seran més savis”. Mariano Rajoy en lloc d’envoltar-se aduladors que no volen deixar de sortir a la foto hauria d’intimar amb bons consellers que li diguin la veritat encara que el facin plorar. Heus aquí un consell que dóna la Bíblia: “On no hi ha un bon guiatge, el poble cau: però en l’abundància de consellers hi ha seguretat” (Proverbis 11:14).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

EDUCACIÓ EQUILIBRADA

Si visquéssim en un paradís exempt de pecat el problema de l’educació dels fills no existiria perquè no tindrien predisposició vers el mal. Com que aquest escenari ideal no existeix l’educació ha d’anar forçosament acompanyada de disciplina. Si aquesta hi manca els fills es desencaminen. En el procés educatiu ha d’haver-hi un equilibri entre instrucció i coerció. La instrucció imparteix coneixements, maneres de viure. L’infant tacat pel pecat original, herència d’Adam el primer home, no vol fer cas de la instrucció que rep dels seus pares i vol anar pels seus camins que li porten desgràcia. Per això l’Escriptura ens dóna aquesta instrucció: “Corregeix el teu fill mentre hi ha esperança, però no deixis que la teva ànima s’irriti fins a matar-lo” (Proverbis 19:18). El Nou Testament també limita l’exercici de la disciplina: “I vosaltres, els pares, no exaspereu els vostres fills, sinó crieu-los en la disciplina i l’amonestació del Senyor” (Efesis 6:4).

Avui existeix un desequilibri entre formació ètica i correcció. El mot ètica pràcticament ha desaparegut del vocabulari. L’ètica està basada en un conjunt de normes de comportament inalterables  d’origen diví que han estat vigent al llarg de la història humana degut a la condició pecaminosa de l’home. Arthur Jackson molt assenyadament diu: “És assenyat posar el segell en el lacre mentre està tou”. En la nostra  infantesa se’ns ensenyava la conveniència de frenar la tendència a la rebequeria amb l’exemple de l’arbre que se’l pot adreçar mentre és tendre. Quan el tronc s’ha endurit fent-se llenyós si se’l vol redreçar, es trenca. La Bíblia i l’ensenyança que dóna l’experiència és que la correcció dels fills ha de començar en la infantesa. Els millors pares no ho són els que només donen vida biològica. Els animals ho fan, però no eduquen. Els pares exemplars ho són aquells que ensenyen els fills a viure. Això implica estar a l’aguait del seu comportament i aplicar disciplina, si això s’escau, abans que el l’arbre s’endureixi fent-se rígid el tronc.

Es diu que darrere d’un jove delinqüent o brètol hi ha uns pares excessivament permissius que consenteixen els seus fills i no els preparen pel món real. Giren el cap per no veure el comportament dolent dels fills i negligeixen disciplinar-los i deixen que sigui el carrer que els eduqui. Aquesta educació permissiva els acaba convertint-los en un problema que no els deixa dormir. Llavors tot són presses per anar al psicòleg.

Durant uns aldarulls que es van produir a Londres i altres ciutats angleses, se li va preguntar a Daniel de 36 anys si la violència produïda era un problema de la policia. Va contestar: “de la policia el cent per cent perquè avui dia si un pare paga el seu fill se’n va directe a la policia, i les criatures creixen d’aquesta manera, sense cap disciplina”.

Julian Tan, en el seu escrit “Per què estic content que se’m natgés quan era un infant”, explica la seva experiència. Diu  que “es va criar en el si d’una família asiàtica típica. El meu pare era l’amo i les seves paraules llei…i que desafiar les ordres dels pares era un pecat capital que mai es quedava sense càstig. I el càstig sovint era de la classe que te’n recordes …De fet, dec al seu amor aspre que feien servir per convertir-me en un membre responsable de la societat, que sap respectar els vells i s’esforça a treballar dur en qualsevol feina honesta…Suposo que el càstig físic es veu de manera negativa a Occident que hi ha entre ell i abusar dels infants. Aquesta distinció pot ser molt difícil de fer i el més fàcil és considerar ambdues com inacceptables. No és el meu propòsit entrar en tecnicismes al respecte, el cert és que mai es van accedir en la meva infantesa. El meu pare mai em va pegar estant borratxo, i mai em va pegar per futileses. De fet, probablement vaig ser castigat, natjat, bufetejat menys de cinc vegades al llarg de la meva vida i sempre vaig tenir clar perquè se’m castigava. Això és molt probable  que aquest tipus de càstig fos tan poderós en portar un missatge a casa. Les ocasions van ser poques però em van fer saber les dures conseqüències d’un comportament inacceptable de ser desobedient als meus pares. No va ser mai el dolor de l’acte físic (que honestament no es pot comparar amb la seva vergonya) que em va posar a lloc però l’amenaça sí que ho va fer…No puc trivialitzar la violència domèstica ni els maltractaments infantils en aquest escrit de cap de les maneres, però pel que fa al càstig físic estic content que se’m natgés quan era un infant”.

La instrucció bíblica de com educar els fills és molt clara: “Fills, obeïu els vostres pares en el Senyor, perquè això és just. Honra el teu pare i la teva mare, aquest és el primer manament amb promesa, perquè et vagi bé i tinguis llarga vida sobre la terra. I vosaltres, pares, no exaspereu els vostres fills, sinó crieu-los en la disciplina i l’amonestació del Senyor” (Filipencs 6:1-4).

Octavi Pereña i Cortina

SALUT MENTAL

“Però el problema de debò és que quan no treballo la meva ment no pot aturar-se ni un moment, és un autèntic molí i això em cansa encara més. En definitiva, estic cansat tan si treballo com si no, i se m’acumula el cansament físic i sobretot el mental. No puc parar”. Aquest text l’escriu Lorenzo demanant consell. Aquest estat d’esgotament més psíquic que físic se l’anomena psicoastènia, malaltia que avui pateix molta gent.

Les persones emocionalment sanes controlen les seves emocions i el seu comportament. Manegen més fàcilment els desafiaments de la vida. Amb més rapidesa estableixen fortes relacions i amb més facilitat es recuperen dels contratemps que se’ls presenten.

La societat actual està basada sobre l’aparença externa. Les persones estan més preocupades pel que es veu, l’efecte que el seu look provoca en els altres, que de la seva salut emocional. Es consumeix molt temps en tractaments de bellesa i en exercicis físics per mantenir el cos sa i de bon veure i, molt poc en enfortir l’ànima per poder encarar-se als desafiaments de la vida sense sortir-ne malparats.

Una bona salut emocional no és l’absència de manifestacions d’estrès i ansietat. És molt més que no sentir-se deprimit  i ansiós en moments puntuals. La salut mental i emocional té que veure amb la presència de característiques positives que la Bíblia descriu d’aquesta manera: “Un cor alegre és bona medicina: però un esperit abatut resseca els ossos” (Proverbis 17:22). L’esperit abatut ens és força familiar perquè o el tenim nosaltres o el veiem abundantment en les persones amb les que en relacionem  diàriament. En canvi, un cor alegre és com buscar una agulla en un paller. El veiem també molt poc en nosaltres.

El text de Proverbis contrasta un cor alegre amb un esperit abatut. Els especialistes en salut mental utilitzen el mot tècnic resiliència que és la capacitat de recuperar-se dels entrebancs. El cor alegre ens parla de manera molt més clara que resiliència ja que a vegades no recordem exactament el seu significat i em d’anar  a buscar l’ajut del diccionari. Conèixer el seu significat no vol dir que siguem resilients com tampoc saber que necessitem tenir un cor alegre ens fa aptes d’encarar-nos a les dificultats de la vida sense sortir-ne malparats.

La resiliència el cor alegre no s’aconsegueix amb actes de bona voluntat, amb promeses que no ens deixarem arrossegar per les circumstàncies de la vida, que davant les situacions adverses en lloc d’acovardir-nos, acoquinar-nos farem el cor fort i ens superarem. Aquest procedir no neix d’un cor alegre sinó que és el fruit del pensament positiu que pretén fer creure l’esperit abatut que té un cor alegre.

El cor alegre no s’aconsegueix amb bons propòsits ja que aquests realment són un vernís que intenta amagar la malura de l’esperit abatut ja que és un aspecte del pensament positiu que ens vol fer creure que tenim el que posseïm.

“Per damunt de tot allò que es guarda, vigila el teu cor: perquè d’ell brollen les fonts de la vida” (Proverbis 4:23), ens diu la Paraula de Déu. Aquest text ens invita a observar amb atenció l’estat del nostre cor. Si fem una mirada introspectiva, què hi trobem en el cor? ¿Alegria o amargor? Si hi descobrim amargor llavor el text de la Bíblia va dirigit a nosaltres. Llavors, la pregunta que ens cal fer és: Com podem canviar l’amargor per alegria? L’estat mental és la conseqüència de quina és la relació que tenim amb Déu. Si l’introspecció descobreix l’existència de pensaments que la psicologia anomena negatius: “adulteri, fornicació, impuresa, lascívia, adulteris, bruixeria, enemistats, baralles, gelosies,, ires, rivalitats, divisions, partits, enveges, homicidis, embriagueses, golafreries …” (Gàlates 5:19-21), resumint, el cor ple  d’amargor. El descobriment ens ha de portar a demanar a Déu que per la fe en el Senyor Jesucrist ens perdoni la perversitat dels nostres cors i els substitueixi per un altre que fabriqui: “amor, goig, pau, longanimitat, benignitat, bondat, fe, mansuetud, temprança” (vv.22,23). Aquest cor nou és el cor alegre que és bona medicina, que elimina l’esgotament psíquic que tècnicament se l’anomena psicoastènia, que tants maldecaps ens produeix.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

TSUNAMI ADOLESCENT

Un reportatge sobre sexe infantil – adolescent és escruixidor. A Lleida quinze nenes menors de 16 anys van donar a llum l’any 2011, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística. Unes altres 26 d’aquesta mateixa franja d’edat van decidir avortar. Entre les més joves, 6 d’elles tenien 14 anys o menys, de les quals 3 van ser mares.

Sempre que hi ha un problema hi ha una causa. Les coses no succeeixen per casualitat. Cada cop que es presenta una dificultat s’ha de buscar el motiu per contrarestar-la. La causa de tot això és més profunda que la llei  absurda i mancada de seny que manifesta el legislador que estableix que el infants poden mantenir relacions sexuals amb adults a partir dels 13 anys.

És un fet contrastat que la societat actual està supersexualitzada, que per rendir culte al sexe es troba en un estat de frustració permanent i d’una intensa desvalorització de l’altre ja que se’l percep com un objecte d’usar i llençar. Fixem-nos en la publicitat: s’usa la dona com esquer. Quin paper se li fa jugar a la dona que se la presenta mig nua i de manera provocativa en anuncis de companyies aèries o de cotxes? Els  publicistes saben que l’estímul sexual atreu i que els homes es fixen en els anuncis que estimulen la seva sexualitat. Podem assegurar que la dona gairebé és omnipresent en la publicitat.

Es diu que de tan repetir una mentida s’arriba a creure-se-la. La publicitat està farcida de mentides que de tan reiterades  s’acaba creient el missatge fraudulent que transmet. De tan vendre la dona com objecte d’explotació s’acaba per considerar-la com un objecte que serveix per gratificar les passions sexuals masculines. Ens agradi o no, el cert és que la societat actual en gran manera considera la dona com objecte. La gelosia com expressió d’amor és un sentiment incorrecte que porta a fomentar la violència contra la dona i que neix del domini que es vol imposar sobre ella. Els assetjaments sexuals en els llocs de treball i les violacions conjugal i extraconjugals en són la conseqüència. De considerar la dona propietat de l’home. Davant d’aquesta filosofia que impera no ens ha d’estranyar que hi hagi mares que prostitueixin les seves pròpies filles adolescents o que els seus companys assetgin i violin les seves fillastres.

El psicòleg Javier Urra afirma: “Ja de nens s’ha d’ensenyar a embridar l’ego i a no aixecar la mà i que no valen excuses com em vaig obcecar , se’ls ha d’educar amb sentit crític sabent que hi ha coses que estan bé i d’altres que estan malament, encara que hi hagi qui les faci”.

Espanya es caracteritza per la seva exuberant legislació i també pel seu incompliment i d’una remarcable absència d’ètica i de moral. És aquí on s’ha de posar l’èmfasi en l’educació infantil. Les paraules han d’anar acompanyades d’un bon exemple.

El programa de ràdio que escoltava tractava de l’interès actual que desperten les xifres que recentment ha publicat  l’Institut Nacional d’Estadística sobre el comportament sexual de la infància – adolescència. Javier Urra assegura que en general els infants que viuen en un ambient en el que s’hi respira bona convivència familiar no es presenten amb tanta gravetat els problemes que denuncia l’anàlisi del comportament sexual de la infància – adolescència. Hi ha excessives desestructures  familiars en tots els nivells socials. L’ètica i la moral brillen per la seva absència en massa llars. El problema infantil /adolescent que comentem s’ha de començar a resoldre en l’àmbit familiar.

Si li dediquem un minut a llegir els Deu Manaments que es troben a Èxode 20:1-17 hi trobarem quelcom molt significatiu: els quatre primers preceptes emfasitzen l’autoritat suprema de Déu. Els sis restants tenen que veure amb les relacions socials. El primer de la sèrie afirma que els fills han d’honorar el pare i la mare. Fet que manifesta que Déu l’Autoritat suprema delega en els pares la responsabilitat d’educar els seus fills. Un bon nombre d’especialistes afirmen que el desgavell que presenta l’adolescència actual es deu a la pèrdua de l’autoritat paterna. Aquesta desaparició la provoca el fet que els pares no reconeixen l’autoritat suprema de Déu. El resultat és que la moral i l’ètica trontollen perquè no hi ha normes inviolables que s’han d’obeir. La conseqüència d’aquesta pèrdua és que caminem per un fangar i per evitar ser engolits, precipitadament ens volem agafar en els nostres principis ètics i morals inestables. La nostra activitat precipitada fa que el fangar ens engoleixi més ràpidament. Sense Déu no hi ha sortida vàlida al fracàs ètic i moral.

Si els pares reconeguessin que l’autoritat que tenen sobre els fills és d’ordre diví, la manera d’educar els fills en seria una altra. Tindrien de manera permanent en el seu punt de mira  les instruccions divines donades  per la felicitat de l’home, no per fer-li la  guitza. És així com sortirien del fangar en que han caigut per la seva desobediència a la Llei de Déu i posarien els peu sobre la Roca que és Crist, la qual cosa els proporcionaria estabilitat i responsabilitat. Pel que fa el tema de la sexualitat que comentem avui, ensenyarien els seus fills: siguin nens o nenes que els seus cossos no són de la seva propietat i que no poden fer amb ells el que vulguin. Que no els han d’exhibir públicament i que no els han d’utilitzar com si fos una automedicació per esborrar l’angoixa a que els provoca la inestabilitat del món que els envolta, la desesperació que desperta la crisi oceànica en que es troben immersos i la por paralitzant que els desperta veure la misèria que porta la degradació ètica i moral de la societat en general. Si els pares eduquen els fills en el temor del Senyor el tsunami impetuós no se’ls engoliria perquè les seves vides estarien edificades sobre Crist, la Roca que resisteix amb fermesa l’envestida de les aigües turbulents.

Octavi Pereña i Cortina

COCAÏNA ELECTRÓNICA

Un informe que preocupa que ha vist la llum pública a principis de 2013 diu: el 21,3% dels adolescents espanyols està en risc de desenvolupar una conducta addictiva a internet  a causa de l’ús abusiu de les xarxes socials.

La periodista Núria Escur entrevista Simona Levi, activista per la llibertat a internet. Quan l’entrevistadora li diu: - …O l’esclavitza, la resposta que li dóna Simona és: “Internet no és perillós, ho som els homes o les dones. Amb la roda s’han fet avenços i abusos, i la impremta va permetre Mein Kampf”. Segons Simona Levi el problema de l’addicció a internet es troba en la persona, no en la tecnologia. Per evitar caure en l’addicció a internet cal que la vida off line sigui estimulant. Si hi ha defectes de personalitat aquests poden ser la porta que doni accés a l’addicció. Uns senyals de personalitat defectuosa és si hi ha tendència a la impulsivitat, que s’estigui sempre a la recerca de noves sensacions, baixa estima i poca confiança en un mateix per saber-se gestionar davant d’una dificultat.

La nostra és una societat que està psicològicament malalta La gravetat de la malaltia ho confirma el consum desmesurat de fàrmacs per tractar un ample espectre de trastorns psicològics. No ens ha d’estranyar, doncs, que especialistes en salut mental afirmin que “l’ordinador ve a ser cocaïna electrònica” (Peter Whybrow) o “hi ha quelcom en aquest mitjà que resulta additiu” (Elias Aboujaoude). “Un de cada deu usuaris se sentia addicte al seu iPhone” (estudi de la Universitat d’Stanford).

La Dra. Susana Jiménez de la Unitat de Joc Patològic de l’hospital de Bellvitge, diu: “Tens un problema quan el dia no pot començar sense engegar l’ordinador per mirar missatges o consultar correus, el compte de Facebook, els tuits. Quan aquesta connexió és la primera activitat del teu dia i probablement l’última, quan la vida on line passa per davant de totes les altres coses i arribes a abandonar la resta de la teva vida off, la de menjar, dormir, tenir cura dels nens, acompanyar-los en els deures o xerrar amb els companys durant els àpats, tens una addició, estàs enganxat”. Per no caure atrapat en la vida on line la vida off line ha de ser estimulant .

La Dra. Susana Jiménez cita el testimoniatge d’una pacient que il·lustra la feblesa de personalitat que facilita l’addicció a internet: “La meva addicció crec que té relació en ser una compradora compulsiva. Per allunyar-me de la despesa absurda em vaig refugiar en l’ordinador. Primer només mirava el correu i feia solitaris, i un dia em van convidar a Facebook i vaig començar a jugar. Però crec que també hi va influir el moment que vivia. Els meus fills ja no em necessitaven, m’avorreixen els esports que tant agraden al meu marit. Ell tenia la seva passió, jo no”. Per a aquesta addicta la vida off line no li era estimulant.

Per a molts la vida off line, és dir, la vida normal, és pura monotonia, sense sentit. És com un encalçar el vent. Aquesta situació és tediosa i l’ensopiment porta a buscar sensacions cada cop més fortes i excitants que condueixen entre altres coses a l’addicció a internet, addicció que en alguns països ja la cataloguen de “crisi sanitària”.

El remei contra l’addicció a internet com a qualsevol altra addició és trobar sentit a la vida.  Que el que es fa tingui un per què. Com més valuós sigui el per què faig el que estic fent més excitant és la vida. En una societat materialista com la nostra en la que el conreu de l’ànima no es té en compte, no es troben motius expectants que omplin. Per aquest motiu fem com les abelles que van de flor en flor buscant nèctar  i  nosaltres en lloc de trobar dolçor hi trobem amargor.

El que dóna excel·lència al que es fa i que impedeix fer el que es fa per rutina, perquè no hi ha més remei que haver-ho de fer és quan realitzem les coses com veient l’Invisible, el Déu etern, el Pare de nostre Senyor Jesucrist. En aquest cas les coses més simples com anar a comprar, anar a la feina, fer una passejada, jugar una partida d’escacs o a la botifarra, estudiar, tenen un altre color. Es fan dins d’un context d’eternitat. Aquestes petiteses no van revestides de religiositat però que es fan per la glòria de Déu, tenen un profund sentit. Aquests fets que poden semblar irreverents pels que tenen un concepte molt estret del que és ser espiritual,  el Déu Etern ho recompensa amb goig sobreabundant a qui les fa.

Octavi Pereña i Cortina

 

ELS PARES: RESPONSABLES?

Paris Jackson, de 15 anys, filla de l’extravagant Michael Jackson ha ingressat a l’hospital on la van tractar d’un intent de suïcidi. Es va fer diversos talls al braç i va ingerir una nombre considerable de píndoles d’abuprofen. Abans d’això havia escrit en un tuit: “Ahir tots els meus problemes semblaven estar lluny…i ara sembla que tornen per quedar-se per sempre”.

Josep Sandoval diu: “Paris Jackson no ha tingut una infància fàcil i l’adolescència li està passat factura…Anotem: l’avi patern fustigava els fills perquè fossin estrelles, encara que només un ho va aconseguir; el pare excèntric era addicte a la cirurgia plàstica fins a extrems de bogeria, la mare amb prou feines coneguda, l’avia  dominant, que ara té els fills al seu càrrec, i les tietes entre l’èxit que se’ls resisteix, l’estètica, el luxe i l’escàndol…Encara que amb uns progenitors així sobra qualsevol comentari, sembla que Paris va recórrer a la mare després de la mort del pare amb el resultat que podem veure, o sigui nul”.

Aquesta introducció té el propòsit d’obrir-nos els ulls per adonar-nos que de famílies desestructurades no es pot esperar cosa bona. Els fills paguen pels pecats dels pares.  A més, Paris havia estat assetjada en línia. Amb tot això en contra no ens ha d’estranyar que estigués psicològicament desfeta. Guardant les distàncies, el resultat de la família Jackson  es pot aplicar també a les famílies que no tenen el privilegi de sortir a les portades de les revistes del cor.

Una frase que algú ha dit i que cal recordar: “La mort per excés de plaers és una manera de suïcidar-se ja sigui pels excessos de vi, diversions i dones o per excés de treball”. Anant als excessos, el Govern espanyol estudia multar els pares que no posin fre als abusos alcohòlics dels seus fills. ¿Són els pares responsables de les borratxeres dels seus fills? ¿Fan el suec? El propòsit del Govern de multar els pares pels excessos dels fills ha donat parers per a tots els gustos. ”Aquesta ocurrència política ja ha estat degudament desarticulada per la justícia, que ha recordat l’existència de mecanismes per castigar severament els pares que abandonen les seves funcions vers els fills” (Enric Sierra). La llei existeix però no s’aplica. La impunitat agreuja l’incivisme. La justícia ha d’actuar i  posar fre a les borratxeres que en algunes zones turístiques afecten escandalosament les vides dels qui perden l’oremus a causa de l’alcohol. Ara que ens trobem en una època de retallades pressupostàries que afecten a tots els serveis públics i que per evitar la desfeta sanitària s’ha implantat el copagament en els fàrmacs, no seria cap bestiesa que els serveis  sanitaris no bàsics  com els ingressos a urgències per excessos etílics els paguin els qui volen gaudir de la vida destruint-la. Però aquesta no és la solució de la intemperància.

El problema de la immoderació de cap de setmana (drogues, alcohol, sexe…)té un fonament educatiu. Els pares són el primer model educatiu que tenen els fills. Abans que aquests puguin raonar ja els impregna la manera de ser dels progenitors. El seu comportament l’absorbeixen els fills. El reprodueixen. Per això si es vol posar fre a l’extralimitació infantil i adolescent s’ha de començar per educar els pares.

Educar no significa exclusivament impartir coneixements culturals. Persones amb títols universitaris estan atrapades per la corrupció que s’escampa per tots els nivells de l’Administració i no cal dir, per tota la societat. Pares que es comporten com autèntics estúpids en els estadis, quan tenen les mans en el volant d’un cotxe, quan pensen que els seus fills no són ben tractats en l’escola, o quan sota els efectes de la droga o de l’alcohol peguen i escridassen la dona i els fills. Un model educatiu nefast es parlar considerant la dona com una persona de categoria inferior i considerant-la objecte sexual, degradant-la. Un model de pèssima educació és considerar les races com pre- humanes mereixedores de totes les humiliacions que se’ls pugui infligir. Tota aquesta manera d’actuar  esculpeix els fills i la reprodueixen quan tenen ús de raó.

Es diu fins la sacietat que la societat actual està mancada de valors positius que la facin millor. Quins valors aporta l’educació acadèmica? Potser ensenya a convertir els educats en lladres de guant blanc. L’expansió de la corrupció per les altes esferes socials, ¿ no és una evidència que l’educació acadèmica no és suficient per aportar valors ètics que frenin  que s’escampi el virus de la maldat que hi ha en els cors de les persones.

Déu, que és el Pare de nostre Senyor Jesucrist aporta al creient els valors ètics i morals que són d’estricte compliment. Garanteix que el creient els complirà perquè Déu que és el Pare que és en el cel, estima els  seus fills i els disciplinarà d’acord la gravetat de la transgressió de la seva Llei. La disciplina sovint no és ben rebuda pels fills. El pare que l’aplica en el fill díscol pot fer-ho de manera exagerada, però si l’estima l’aplicarà pel seu bé. El Pare celestial també disciplina els seus fills sense caure en l’exageració: “Us heu oblidat de l’exhortació que us és adreçada com a fills: Fill meu, no menystinguis la disciplina del Senyor, ni defalleixis quan et reprèn, perquè el Senyor disciplina el qui estima, i assota tot fill que Ell accepta. Si suporteu la disciplina, Déu us tracta com a fills, perquè, quin fill hi ha que el pare no disciplina…Ells (els pares) certament, ens disciplinaven per pocs dies com els semblava bé, però Ell per al que ens convé, per fer-nos participar de la seva santedat. I tota disciplina de moment no sembla un motiu d’alegria, sinó de tristesa, però després porta un fruit pacífic de justícia als qui ha estat exercitats” (Hebreus12: 5-11). Les persones necessiten la disciplina del Senyor per posar fre a la maldat que tants estralls ocasiona.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

CRIONITZACIÓ O RESURRECCIÓ

“La paga del pecat és la mort” (Romans 6:23), però en l’ésser humà  existeix un sentit de transcendència que li fa difícil acceptar que la mort física sigui el seu destí definitiu. Per tal de vèncer la mort que és el final de trajecte de tots  els humans s’ha inventat la crionització que consisteix a sotmetre a un cadàver a una situació de fred intens amb el propòsit de conservar el cadàver en unes condicions per a ser reanimat en el futur quan els progressos mèdics trobin solució a la malaltia causant del decés.

Anders Sandberg, investigador de l’Institut del Futur de la Humanitat d’Oxford diu que cada mes paga 20 € perquè el crionitzin. Amb aquesta finalitat porta la medalla de la crionització amb instruccions  per congelar el seu cos: “fins la resurrecció transhumana”. El desig de preservar els cadàvers de la corrupció ja ve de l’antigor amb la momificació. La ciència moderna amb la tècnica de la congelació ha millorat la conservació de cadàvers. El desig de preservar cadàvers prové de l’ensenyança errònia que imparteixen les religions en considerar la salvació com quelcom que afecta exclusivament l’ànima, considerant el cos com quelcom que destorba i la necessitat de deslliurar-se d’ell per obtenir l’ànima la llibertat que no té mentre el cos l’embolcalli. D’aquí neix l’ascetisme que sotmet el cos a cruels mortificacions amb el propòsit que l’ànima no estigui subjecta al domini corporal.

La salvació cristiana és integral, és dir, afecta a tota la seva persona: ànima i cos. Una evidència que la salvació cristiana és integral es troba en el fet que Jesús el Fill de Déu quan va venir aquí a la terra per salvar el poble de Déu dels seus pecats no ho va fer en esperit exclusivament, es va encarnar en el ventre de la verge Maria fent-se home de carn i ossos com ho som nosaltres.

La mort i resurrecció de Jesús indica clarament que al Pare li interessa la salvació integral del seu poble, salvació que té dues fases separades en el temps. La primera té lloc en el moment que el pecador creu que Jesús és el seu Salvador. En  aquest precís instant rep la vida eterna que Jesús atorga a tots els qui creuen en Ell. L’ànima és purificada dels seus pecats per la sang de Jesús. A partir d’ara l’ànima té accés directe a la presència de Déu: La lectura de la Bíblia i la pregària induïdes per l’Esperit Sant demostra que l’ànima pot mantenir contacte amb Déu. Amb la mort, l’ànima abandona el cos que era el seu habitacle i accedeix directament a la presència de Déu i gaudeix de la seva glòria. El cos sense l’anima dorm en el sepulcre tot esperant que sigui desvetllat el dia de la resurrecció.

Resurrecció és una paraula tabú que per a molts segueix despertant burles de la mateixa manera que ho van fer el racionalistes atenesos quan van sentir parlar de la resurrecció dels morts per boca de l’apòstol Pau Als partidaris de la momificació (avui encara n’hi ha) i de la crionització, el salmista els planteja una pregunta: “Quin home pot viure sense veure la mort? ¿Alliberarà ell la seva pròpia ànima de la mà del sepulcre?” (Salm 89:48). (En aquest cas ànima és sinònim de cos). Des d’Adam fins avui tots els homes moren. No en tenim cap dubte. La momificació no ha servit per fer reviure els antic faraons egipcis a pesar dels avenços mèdics, ni la crionització ha demostrat poder ressuscitar un cadàver autèntic. Si ho hagué fet hauria estat una notícia que hauria ocupat grans titulars en els mitjans. La resposta és silenci. Els qui com Anders Sandberg paguen a terminis la seva futura crionització per poder tornar a la vida quan la medicina trobi remei a la malaltia causant del seu decés s’emportaran un gran desengany  perquè ressuscitar els morts no és a l’abast de l’home: “Així com està establert que els homes morin una sola vegada, i després d’això el judici” (Hebreus 9:27). És la llei del pecat que afecta tothom. 

La segona etapa de la salvació, la que afecta el cos s’anomena resurrecció. Què ensenya la Bíblia sobre aquest assumpte? La resurrecció estàs basada sobre el fet històric de la resurrecció de Jesús. Si Jesús no va morir ni va ressuscitar com alguns ensenyen, impossible és que hi hagi resurrecció. Jesús realment va morir. Pilat va deixar baixar el seu cos de la creu després d’oir l’informe del centurió que certificava el seu decés. Va ser enterrat i el tercer dia va ressuscitar conforme les Escriptures. D’això existeixen testimonis oculars que ho certifiquen: “I va ser vist per Quefes, i després pels dotze, , després va ser vist per més de cinc cents  germans alhora, la majoria dels quals encara viuen i d’altres ja s’han adormit…” (1 Corintis 15:5-8).

Alguns es pregunten: “Com ressuscitaran els morts? ¿I amb quin cos venen?” (v.35). Per ajudar a entendre aquest misteri l’apòstol Pau empra l’analogia d’una llavor que perquè pugui brollar una planta primer s’ha de destruir. Així ho explica la Bíblia: “Allò que sembres no dóna vida si no mor abans” (v.36). “Així és també la resurrecció dels morts: és sembrat en corrupció, és ressuscitat incorruptible; és sembrat en deshonor, és ressuscitat en glòria,; és sembrat en feblesa, és ressuscitat en poder; és sembrat un cos animal, és ressuscitat un cos espiritual; …” (vv.42.44). “I afirmo això, germans, la carn i la sang no poden heretar el regne de Déu, ni la corrupció hereta la incorruptibilitat” (v.50). “I quan això corruptible sigui vestit d’incorruptibilitat, i quan això mortal sigui vestit d’immortalitat, llavors es complirà la paraula escrita: La mort ha estat engolida en victòria” (v.54). “Però gràcies a Déu perquè Ell dóna la victòria per mitjà de nostre Senyor Jesucrist!” (v.57).

L’home no pot deslliurar la seva vida del poder del sepulcre. L’Escriptura segueix dient: “Però és totalment cert que Crist ha estat ressuscitat d’entre els morts, i ha esdevingut la primícia dels qui s’han adormit. Perquè, així com per un home (Adam) va venir la mort, també per un home (Crist) ve la resurrecció dels morts. Perquè així com en Adam tots moren, així també en el Crist tots seran vivificats” (vv.20-22). Hem començat aquest escrit amb: “La paga del pecat és la mort”. La resta del verset diu: “Però el regal de Déu és la vida eterna en Jesucrist, Senyor nostre” (Romans 6:23).

Octavi Pereña i Cortina

 

QUÈ PASSA AMB…?

Recentment Pakistan ha estat notícia per l’assassinat a pedrades d’una dona d’uns 25 anys a mans del seu pare, germans i el promès imposat, per haver-se casat sense el consentiment patern, segons la morta per amor. El pare va dir. “La vaig matar perquè va insultar la nostra família sense el nostre consentiment i no me’n penedeixo”. Els crims d’honor són freqüents en determinades cultures.

Comentant  aquest fet, Joaquin Luna escriu una columna amb aquest títol: “Què passa amb el Pakistan?” Pregunta que també ens podem fer en les diverses situacions del dia a dia arreu del món.

Què passa amb Índia que  dues adolescents després d’haver estat violades en grup les van penjar?

Què passa a Can Vies amb els avalots que fa dies que duren i que han ocasionat múltiples destrosses en el mobiliari públic, en comerços i oficines bancàries en el barcelonès barri de Sants?

Què passa a Turquia per què la policia hagi reprimit durament les protestes que es van iniciar degut a l’accident a una mina per manca de seguretat?

Què passa quan en alguns països que el canvi de religió impliqui empresonament i inclús la mort?

Què passa en alguns països que el fet de ser cristià pugui ser objecte de persecució i de destrucció dels llocs de culte?

Què passa en alguns campus universitaris nord-americans en els que es produeixin agressions sexuals a les dones?

Què passa amb els polítics que davant els problemes girin el cap per fer veure que no els veuen i si els veuen traspassin la responsabilitat als altres i quan sembla que minvin se n’obrin de nous en diversos fronts?

Què passa amb els forjadors de l’opinió pública que en les tertúlies no saben que dir davant els problemes conflictius que es generen?   

Què passa amb…? Què passa amb…? Què passa amb…?

Per què passen les coses que Joaquin Luna planteja en el seu escrit “Què passa amb el Pakistan?”

La resposta a la pregunta no es troba en la psicologia ni en cap mena de ciència que estudiï el comportament humà. Les ciències humanes poden investigar la manera de ser de l’home però no saben donar resposta per què el comportament humà és com és.

En certa ocasió Jesús va dir als qui havien cregut en Ell: “Si vosaltres persevereu en la meva paraula , sou de veritat deixebles meus i coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures” (Joan 8:31,32). Els jueus orgullosos dels seus orígens li van respondre: “Som descendents d’Abraham, i mai no hem estat esclaus de ningú. Com és que ens dius: sereu lliures?” (v.33). Durant la controvèrsia els jueus li diuen: “El nostre pare és Abraham”. Jesús els diu: “Si fóssiu fills d’Abraham, faríeu les obres d’Abraham…Vosaltres sou del vostre pare el diable, i voleu fer els desigs del vostre pare. Ell és homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla la mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (vv. 34-45).

Aquest text de Joan que ben segur poques persones coneixen ens parla de dues paternitats: la del Pare i la del diable. Els jueus presumien que eren descendents d’Abraham. Era cert que eren descendents d’Abraham segons la carn per la línia d’Isaac. També ho són els musulmans per la línia d’Ismael. Però la Bíblia afirma amb claredat: “I si vosaltres sou de Crist, llavors sou llinatge d’Abraham, i hereus d’acord amb la promesa”  (Gàlates 3:29). L’autèntica descendència d’Abraham ho és aquella que té la fe d’Abraham, siguin gentils o jueus. Com és prou clar que són poques les persones que posseeixin la fe d’Abraham, poques són les que tenen Déu per Pare. La majoria té el diable per pare i per això no ens fa gens estrany que la mentida i l’homicidi sigui la característica d’una humanitat que té el diable per pare.

Tenir el diable per pare no vol dir forçosament que les tal persones siguin neuròtiques com ens les presenten les pel·lícules que tracten el tema de la possessió satànica. La normalitat dels qui tenen el diable per pare ens la mostra Jesús quan diu a Pere quan aquest li volia impedir que anés a Jerusalem on seria lliurat als romans per morir per la salvació del pobles de Déu: “Vés-te’n darrere meu, m’ets un entrebanc perquè no penses les coses de Déu, sinó les dels homes” (Mateu 16:23). Jesús titlla Pere de ser Satanàs perquè el que diu és contrari a la voluntat de Déu. Pere era impulsiu, però no excèntric . Va ser una persona normal que en moments puntuals les coses de Déu li eren bogeria is posava al costat del diable.

Octavi Pereña i Cortina

 

CRIONITZACIÓ O RESURRECCIÓ

“La paga del pecat és la mort” (Romans 6:23), però en l’ésser humà  existeix un sentit de transcendència que li fa difícil acceptar que la mort física sigui el seu destí definitiu. Per tal de vèncer la mort que és el final de trajecte de tots  els humans s’ha inventat la crionització que consisteix a sotmetre a un cadàver a una situació de fred intens amb el propòsit de conservar el cadàver en unes condicions per a ser reanimat en el futur quan els progressos mèdics trobin solució a la malaltia causant del decés.

Anders Sandberg, investigador de l’Institut del Futur de la Humanitat d’Oxford diu que cada mes paga 20 € perquè el crionitzin. Amb aquesta finalitat porta la medalla de la crionització amb instruccions  per congelar el seu cos: “fins la resurrecció transhumana”. El desig de preservar els cadàvers de la corrupció ja ve de l’antigor amb la momificació. La ciència moderna amb la tècnica de la congelació ha millorat la conservació de cadàvers. El desig de preservar cadàvers prové de l’ensenyança errònia que imparteixen les religions en considerar la salvació com quelcom que afecta exclusivament l’ànima, considerant el cos com quelcom que destorba i la necessitat de deslliurar-se d’ell per obtenir l’ànima la llibertat que no té mentre el cos l’embolcalli. D’aquí neix l’ascetisme que sotmet el cos a cruels mortificacions amb el propòsit que l’ànima no estigui subjecta al domini corporal.

La salvació cristiana és integral, és dir, afecta a tota la seva persona: ànima i cos. Una evidència que la salvació cristiana és integral es troba en el fet que Jesús el Fill de Déu quan va venir aquí a la terra per salvar el poble de Déu dels seus pecats no ho va fer en esperit exclusivament, es va encarnar en el ventre de la verge Maria fent-se home de carn i ossos com ho som nosaltres.

La mort i resurrecció de Jesús indica clarament que al Pare li interessa la salvació integral del seu poble, salvació que té dues fases separades en el temps. La primera té lloc en el moment que el pecador creu que Jesús és el seu Salvador. En  aquest precís instant rep la vida eterna que Jesús atorga a tots els qui creuen en Ell. L’ànima és purificada dels seus pecats per la sang de Jesús. A partir d’ara l’ànima té accés directe a la presència de Déu: La lectura de la Bíblia i la pregària induïdes per l’Esperit Sant demostra que l’ànima pot mantenir contacte amb Déu. Amb la mort, l’ànima abandona el cos que era el seu habitacle i accedeix directament a la presència de Déu i gaudeix de la seva glòria. El cos sense l’anima dorm en el sepulcre tot esperant que sigui desvetllat el dia de la resurrecció.

Resurrecció és una paraula tabú que per a molts segueix despertant burles de la mateixa manera que ho van fer el racionalistes atenesos quan van sentir parlar de la resurrecció dels morts per boca de l’apòstol Pau Als partidaris de la momificació (avui encara n’hi ha) i de la crionització, el salmista els planteja una pregunta: “Quin home pot viure sense veure la mort? ¿Alliberarà ell la seva pròpia ànima de la mà del sepulcre?” (Salm 89:48). (En aquest cas ànima és sinònim de cos). Des d’Adam fins avui tots els homes moren. No en tenim cap dubte. La momificació no ha servit per fer reviure els antic faraons egipcis a pesar dels avenços mèdics, ni la crionització ha demostrat poder ressuscitar un cadàver autèntic. Si ho hagué fet hauria estat una notícia que hauria ocupat grans titulars en els mitjans. La resposta és silenci. Els qui com Anders Sandberg paguen a terminis la seva futura crionització per poder tornar a la vida quan la medicina trobi remei a la malaltia causant del seu decés s’emportaran un gran desengany  perquè ressuscitar els morts no és a l’abast de l’home: “Així com està establert que els homes morin una sola vegada, i després d’això el judici” (Hebreus 9:27). És la llei del pecat que afecta tothom. 

La segona etapa de la salvació, la que afecta el cos s’anomena resurrecció. Què ensenya la Bíblia sobre aquest assumpte? La resurrecció estàs basada sobre el fet històric de la resurrecció de Jesús. Si Jesús no va morir ni va ressuscitar com alguns ensenyen, impossible és que hi hagi resurrecció. Jesús realment va morir. Pilat va deixar baixar el seu cos de la creu després d’oir l’informe del centurió que certificava el seu decés. Va ser enterrat i el tercer dia va ressuscitar conforme les Escriptures. D’això existeixen testimonis oculars que ho certifiquen: “I va ser vist per Quefes, i després pels dotze, , després va ser vist per més de cinc cents  germans alhora, la majoria dels quals encara viuen i d’altres ja s’han adormit…” (1 Corintis 15:5-8).

Alguns es pregunten: “Com ressuscitaran els morts? ¿I amb quin cos venen?” (v.35). Per ajudar a entendre aquest misteri l’apòstol Pau empra l’analogia d’una llavor que perquè pugui brollar una planta primer s’ha de destruir. Així ho explica la Bíblia: “Allò que sembres no dóna vida si no mor abans” (v.36). “Així és també la resurrecció dels morts: és sembrat en corrupció, és ressuscitat incorruptible; és sembrat en deshonor, és ressuscitat en glòria,; és sembrat en feblesa, és ressuscitat en poder; és sembrat un cos animal, és ressuscitat un cos espiritual; …” (vv.42.44). “I afirmo això, germans, la carn i la sang no poden heretar el regne de Déu, ni la corrupció hereta la incorruptibilitat” (v.50). “I quan això corruptible sigui vestit d’incorruptibilitat, i quan això mortal sigui vestit d’immortalitat, llavors es complirà la paraula escrita: La mort ha estat engolida en victòria” (v.54). “Però gràcies a Déu perquè Ell dóna la victòria per mitjà de nostre Senyor Jesucrist!” (v.57).

L’home no pot deslliurar la seva vida del poder del sepulcre. L’Escriptura segueix dient: “Però és totalment cert que Crist ha estat ressuscitat d’entre els morts, i ha esdevingut la primícia dels qui s’han adormit. Perquè, així com per un home (Adam) va venir la mort, també per un home (Crist) ve la resurrecció dels morts. Perquè així com en Adam tots moren, així també en el Crist tots seran vivificats” (vv.20-22). Hem començat aquest escrit amb: “La paga del pecat és la mort”. La resta del verset diu: “Però el regal de Déu és la vida eterna en Jesucrist, Senyor nostre” (Romans 6:23).

Octavi Pereña i Cortina

DEPRESSIÓ: MALALTIA DEL COR

Si ens diuen: “L’estrès és una resposta exagerada de l’organisme (físicament i psicològicament) davant una sèrie d’estímuls que en un moment determinat sobrepassen la capacitat de la persona…unes assimilen els records i els modifiquen de manera important i beneficiosa respecte a tot el que passa realment, però per contra els que pateixen l’estrès el record no ha variat i el tenen contínuament present  amb la mateixa vivesa i sensació de realitat”, segons ho exposa un autor anònim. Tot això que és veritat poca cosa diu en l’aflicció perquè és una descripció del dolor molt acadèmica. En canvi si ens fixem en el relat que Dennis Stevenson fa de la depressió l’entendrem perquè és l’explicació que fa de la malaltia una persona que l’ha patit: “Un dia em vaig trencar la cama per deu punts. Em van portar a l’hospital. Algú va agafar la meva cama amb la porta quan la va tancar. Et pots imaginar el dolor!  Però et puc dir que el dolor de la depressió és molt pitjor: és agudíssim”.

Richard Layard i David M. Clark, autors del llibre: On és el problema, diuen: “El dolor mental és tan real com el físic. S’experimenta en les mateixes àrees cerebrals que el físic, però incapacita més. Aquests dos tipus de dolor no se’ls tracta de la mateixa manera. Gairebé tots els que pateixen físicament se’ls atén, dos de cada tres que són malalts mentals, no reben tractament. Si t’has trencat un os se t‘intervé  d’immediat, però si és el teu esperit que se t’ha trencat, no el reps”.

Els autors del llibre diuen que millorar la qualitat de vida: “Ingressos, educació, salut física, habitatge, no ha estat suficient per fer-nos més feliços o vides més ordenades. Ens hem deixat fora la persona interior”. El que es veu amb els ulls té preferència per sobre el que no es veu encara que sigui tan real com l’altre. Els autors del llibre esmenten l’home interior en la lluita contra  la depressió i les altres malalties mentals tan escampades avui en la societat occidental. Com a cristià que sóc em referiré a l’home interior des de la perspectiva bíblica.

Algú ha dit: “No és el que menges el que et produeix nafres,…és el que se’t menja a tu”. El que és difícil fer per no dir impossible és evitar els pensaments negatius que se’ns mengen. És aquí, els pensaments negatius que no sabem com eliminar per recuperar la salut mental, la Bíblia ens ensenya a fer-ho. L’arrel dels pensaments negatius l’hem d’anar a buscar en el pecat que significa “no fer diana”. No fer diana bàsic consisteix en no tenir en compte Déu. Quan no fem diana en el que és essencial no fem diana en el que és secundari, amb més o menys intensitat.

Penso que un text bàsic per aprendre a eliminar els pensaments negatius que afavoreixen la presencia de depressions i malalties mentals relacionades   és el salm 32. El poema comença així: “Feliç el qui té perdonada la transgressió, cobert el seu pecat. Feliç l’home a qui el Senyor no li compta la iniquitat, i en el seu esperit no hi ha falsedat” . El rei David que és l’autor del poema considera feliç la persona a qui Déu li ha perdonat el pecat. El pecat és, doncs, el causant de la infelicitat. “Quan pequin contra tu, perquè no hi ha  cap home que no pequi…i es penedeixin de tot cor…llavors escoltaràs des dels cels, el lloc on tu resideixes, la seva pregària i la seva súplica, i els faràs justícia” (1 Reis 8: 46-49). En el llenguatge bíblic fer justícia significa que Déu perdona els pecats. El temps que David es va guardar el pecat en el pap, sense confessar-lo, el descriu així: “Mentre callava, els meus ossos es consumien en el meu gemegar tot el dia (v.3). En el salm 51 es diu que el resultat de penedir-se a Déu “s’alegren els ossos que vas trencar”(v.8), amb la qual cosa reconeix que el malestar psíquic que afecta la salut física que patim és la conseqüència del pecat no confessat  i que no ha estat perdonat. Per aquest motiu decideix confessar al Senyor les seves transgressions perquè li siguin perdonades. Fruit del perdó diví pot escriure: “Feliç el qui té perdonada la transgressió, cobert el seu pecat”. El perdó de Déu guareix aquelles dolences psíquiques que són conseqüència del pecat. Els ossos  del salmista havien recuperat la flexibilitat que el pecat li havien endurit.

No hi ha cap persona que no pequi ja que no n’hi ha cap que sigui justa. Qualsevol pecador que cregui que Jesús és el camí vers Déu recupera el goig del Senyor, goig que expulsa els pensaments negatius que causen les depressions i malalties mentals relacionades. La vida del deprimit s’esllangueix degut a l’aflicció, però recupera el desig de viure quan el seu pecat li és perdonat per Jesús,  l’única persona que pot fer-ho perquè és Déu.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

TURISME DE BAIX COST

L’Ajuntament de Calvià, Mallorca, ha imposat una multa de 55.000 euros i un any de tancament a Playhouse, local en el qual es va gravar el vídeo del mamading que ha donat la volta al món.. Una noia irlandesa de 18 anys va practicar fel·lacions a més d’una vintena de xicots en el marc d’un concurs per aconseguir copes de franc.

“Bàsicament hem vingut per emborratxar-nos. Tothom sap que Margaluf és una gran festa”, ha dit Bruce Stenning, londinenc de 18 anys. “Margaluf s’ha guanyat la reputació que la gent hi va de vacances i per tenir sexe arreu. I és veritat”, assegura Bayony Spence de 20 anys.

Les botigues de records venen samarretes amb aquesta frase enganxosa: “On it till we vomit” (Fins que vomitem).

Barcelona busca la manera d’aturar les festes en vaixells “el principal reclam de les quals és la  cervesa calenta i la sangria barata sense fi, sense més límit que la mateixa capacitat de beure”, diuen els periodistes Lluís Benvenuty i Enric Figueredo. Barceloneta està en peu de guerra degut al turisme d’alcohol i sexe a baix cost que fa inhabitable el barri.

Durant el pont de l’1 de maig es va celebrar la festa Springbreak en la que hi van participar un miler de joves francesos. La festa etílica de quatre dies amb autocar inclòs per només 270 euros. L’Ajuntament de Calella està decidit a implantar la tolerància zero i a plantar cara a qualsevol empresa que pretengui ressuscitar el turisme de borratxera en la població. Amb aquesta finalitat l’alcaldessa Montserrat  Candini ha assegurat que el mes de setembre presentarà una demanda contra l’empresa Playa y Fiesta, promotora de la gresca Springbreak. L’alcaldessa va deixar clar que l’Ajuntament “ha renunciat a demanar compensacions econòmiques perquè és molt difícil valorar des del punt de vista econòmic el que ha costat tot això”. Montserrat Candini ha manifestat que si la justícia falla a favor del Consistori, la sentència podrà ser esgrimida per altres poblacions que lluiten contra els excessos d’aquest tipus de promoció turística. L’ajuntament de Calella també vol que els empresaris tinguin molt clar una cosa: “Amb l’incivisme no es pot fer negoci en aquesta ciutat”

El turisme de sexe i borratxera de baix cost que afecta les nostres contrades és de caràcter internacional: anglesos, alemanys, francesos. L’alcaldessa de Calella es va reunir amb el consol francès a Barcelona Edouard Beslay per intercanviar opinions sobre el model turístic, “Em va dir que ho entenia, perquè el que un no vol a casa seva tampoc ho vol veure a casa dels altres”.

El Consistori de Calella ha esbrinat que darrere de Playa y Fiesta s’hi troba Marc Docel, realitzador i productor francès  del pel·lícules pornogràfiques. “Sabem que aquesta promotora només fa aquest tipus de producte i nosaltres volem exercir el vet a aquest tipus de negoci”.

Sabem que és molt complicat lluitar contra el turisme d’alcohol i sexe a baix cost perquè mentre hi hagi demanda sorgiran escapatòries a les restriccions legals. Sense deixar de banda les  mesures restrictives cal anar a l’arrel del problema perquè si es saneja la font les aigües brollaran cristal·lines. El cor de l’home és una font de corrupció. D’ell brollen els pensaments que entre altres coses produeixen els fets que denunciem en aquest escrit. És, doncs, en el cor d’on brollen les aigües tèrboles contaminats on s’hi ha de posar el descontaminar  que les sanegi. Tot el que no sigui incidir en el cor és perdre el temps, amb l’agreujant que el temps agreuja la malura. Fa uns anys el problema del turisme de sexe i alcohol a baix cost no es donava, però hi havia l’indici del que s’ha esdevingut amb el famós “botellón” que conjunyien sexe i alcohol, que era l’escàndol d’un temps que ja és història.

Després de sortir d’Egipte els israelites van arribar a Marà on les aigües eren amargues. El poble va murmurar contra Moisès dient-li: què hem de beure?” Moisès presenta la queixa al Senyor que “li va mostrar un arbre. I el va llençar dins les aigües, i les aigües es van endolcir” (Èxode 15:22-25). L’arbre que Déu li va assenyalar a Moisès que faria potable l’aigua que no es podia beure és un tipus de Jesús. Si Jesús entra en contacte amb el cor del qual brollen pensaments que porten a fer els actes vandàlics que comentem i que es converteixen en un problema d’ordre públic es transformaran en uns altres de signe totalment diferent. El civisme en serà el resultat. Amb Jesús endolcint les aigües amargues que brollen del cor el problema del turisme d’alcohol i sexe a baix cost desapareixerà.

Octavi Pereña i Cortina

perenya22@yahoo.es

 

HONRAR LA DONA

El periodista Amos Roberts explora l’espectacular creixement del negoci dels macrobordells a Alemanya: “Més de 400.000 dones treballen en prostíbuls alemanys, alguns són tan grans que tenen diversos pisos. Se’ls descriu com els supermercats del sexe, els clients se’ls atreu amb l’esquer de la promesa d’un ambient luxós, alcohol sense límits i sexe”. El periodista diu que el comerç del sexe genera més de 20 bilions de dòlars l’any i aproximadament un milió i mig d’alemanys utilitzen diàriament els serveis d’una prostituta. El reporter escriu: “hi ha dotzenes de dones en els passadissos, assegudes en tamborets on els homes s’hi passegen i trien les dones. És semblant a supermercats amb grups d’homes caminant amunt i avall dels passadissos, és molt estrany”.

Michael Beretin, director de la cadena Paradise brothel, ha fet una gran fortuna amb la boom de la prostitució. S’eximeix de la seva responsabilitat moral afirmant que “la prostitució sempre ha estat una necessitat social. No l’ha inventat ningú. L’hem de tractar i fer-la manejable”

Amos Roberts ha parlat amb diverses dones que han anat a Alemanya i han escollit la prostitució per guanyar-se la vida, per raons diverses,  afirmen que no són explotades. També va entrevistar un agent social d’Aachen que havia aconsellat dones que havien estat portades d’Europa oriental i Àfrica. Li va dir: “No hi ha estadístiques però segons alguns membres del govern es calcula que el 90% de les dones són obligades a prostituir-se o esclavitzades”. Un agent de la Guàrdia Civil recordava com la denuncia d’una víctima els va obrir la porta per eliminar una organització dels Balcans: “El dia del judici es va negar a testificar. Li acabaven d’enviar una foto de la seva filla que viu amb la seva àvia a Romania amb una pistola al cap”. La Fundació Dones diu: “Això no és prostitució, és esclavitud”

Fede Cedó en el seu escrit “Amb aparença d’hotel”, diu: “Els inversors alemanys interessats a adquirir naus industrials buides per ubicar-hi macroprostíbuls tornen a mostrar interès pel Maresme amb noves propostes que els permetin eludir les fèrries ordenances municipals” . Catalunya no queda fora de l’interès del capital immoral destinat al comerç del sexe. Els macrobordells que atreuen milions d’homes roben de manera cruel l’honor que se li deu a la dona com a vas més fràgil, robatori que té pregones conseqüències socials negatives.

Laurence Noelle, exprostituta, explica el seu drama personal: “La meva arribada a la prostitució als 17 anys, va ser el resultat d’una infància terrible. La meva mare em va abandonar, el meu padrastre va abusar sexualment de mi. M’havien humiliat, m’havien fet creure que era un objecte brut. El dany ja estava fet…Em deprimeix molt les reaccions que s’escolten en el debat actual. Per què es mostra tanta complaença i tantes il·lusions quan la realitat és tan crua i tan violenta? Jo he viscut la prostitució com una successió de violacions, sense deixar de preguntar-me com tots aquests homes podien venir tan tranquils. Ni tan sols un es va preocupar per la meva misèria. Pagaven per això, per comprar el dret a poder preocupar-se només per a si mateixos. Jo era menor d’edat, estava feta una pena, i cap d’ells mai no va manifestar el mínim interès per mi. Som putes, estem per això. Venen per desfogar-se” .

Les dones, sigui quina sigui la causa que les porta a prostituir-se, és un drama. Però no deixa de ser un drama, tant o més terrible, els homes que amb diners compren els serveis de les prostitutes. La seva condició moral s’arrossega per terra. Amb molta raó Proverbis invita els homes a buscar la saviesa de Déu que serveix per adreçar les seves passes, allunyant-los del mal i alliberant-los “de la dona aliena, de l’estranya que afalaga amb les seves paraules…Tots els qui van a ella no en tornen, i no aconsegueixen els senders de la vida” (2: 16-22). No són menys desgraciats els polítics, banquers, empresaris, eclesiàstics, executius  que acudeixen com cavalls en zel als grans i luxosos prostíbuls i es passegen entre les files de dones assegudes en tamborets exposant tot el que tenen a les seves mirades lascives que les escullen com si fos bestiar destinat a l’escorxador. Aquestes personalitats que amb la seva luxúria endureixen el seu cor per no veure el dolor que ocasionen a les dones de les que se’n serveixen, ¿tindran un final feliç? Déu que no considera el culpable innocent, diu als clients dels prostíbuls: “ I es van aplegar junts a la casa d’una prostituta. Cavalls atipats, lascius, cadascú renilla per la muller del seu proïsme. ¿No t’he de castigar per aquestes coses?, declaració del Senyor. ¿I no es venjarà la meva ànima d’una nació com aquesta?” (Jeremies 5:7-9)

Octavi Pereña i Cortina