VIDA DESPRÉS DE LA MORT

Si el lector li pregunta a Aleix Gómez Marín, neurocienttífic: Què és la mort i li contesta. “És la nostra certesa vital més incerta. La gran frontera de la ciència. I, vist amb perspectiva, un canvi de fase de consciència. El procés, en fi, en el qual ens desprenem del nostre físic”. La resposta que li ha donat el neurocientífic és com si li hagués donadat en xinès. No ha entès res. Jo tampoc.

De manera entenedora l’apòstol Pau ens dóna resposta a la mort i al que hi ha en el més enllà: “Perquè la paga del pecat és la mort, però el do de Déu és la vida eterna en Crist Jesús Senyor nostre” (Romans 6: 23). Amb claredat meridiana i amb poques paraules destapa dos misteris que ens aclaparen: La mort i el més enllà. Déu ens va crear immortals. La mort és un intrús que es va colar sense demanar permís per la porta de darrere. Si els científics i els filòsofs no tinguessin prejudicis pararien l’orella al que diu la Bíblia en el capítol quinze de 1 Corintis. El text és un far que il·lumina enmig de les espesses tenebres espirituals que ens embolcallen. La font d’on flueix la llum espiritual que  esvaeix les tenebres espirituals que ens amortallen. “La teva paraula (la de Déu) és la llàntia per als nostres peus, i és la llum per al meu camí” (Salm 9: 105). “I, ¿com netejarà un jove” (posi aquí el lector el seu nom)  el seu camí? observant la paraula de Déu” (Salm 119: 9).

Si el lector està verament interessat en desxifrar el misteri de la mort i del que hi trobarà en el més enllà, segueixi l’exemple d’aquell pare que tenia un fill posseït per un esperit maligne que es va apropar a Jesús suplicant-li compassió. Jesús li va dir: “Si pots creure, totes les coses són possibles per al qui creu”. La reacció del pare: “I de seguit el pare del noi va exclamar i deia amb llàgrimes: Crec, Senyor, ajuda la meva incredulitat” (Marc 9: 23, 24). La incredulitat no té per què ser un llogater permanent. Si el lector és incrèdul i desitja  desprendre’s d la incredulitat només necessita dirigir-se a Jesús i dir-li: “Senyor ajuda la meva in credulitat”. El buit que haurà deixat la incredulitat l’ocuparà la fe que l’identifica amb Jesús. Rebuda la fe et miraràs la Bíblia amb uns altres ulls. Tindran sentit les paraules que Déu li va dir a Adam que no mengés el fruit de l’arbre de la ciència del bé i del mal “perquè el dia que en mengis certament moriràs” (Gènesi 2: 17). Deixaràs de considerar faula l’escena en que Satanàs s’apropa a Eva per fer-li creure que era mentida que Déu li hagués dit a Adam que moriria si mengés el fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal i de la promesa del  Messies. (Gènesi 3). Havent sigut dotats amb el do de la fe en Jesús, endinsem-nos en el misteri que les Sagrades Escriptures revelen sobre la mort i la vida. 

El salmista es fa unes preguntes que són les mateixes que ens fem nosaltres: “¿Quin home pot viure sense veure la mort? ¿Alliberarà ell la seva pròpia ànima de la mà del sepulcre? (Salm 89: 48). Deixem que siguin les Sagrades Escriptures les que ens donin resposta a aquestes preguntes.

L’apòstol Pau a  1 Corintis 15 tracta amplament el tema que ens preocupa: “En primer lloc, us he transmès el que també vaig rebre: Que Crist va morir pels nostres pecats, segons les Escriptures, i que va ser sepultat, i que ha estat ressuscitat el tercer dia, segons les Escriptures” (v. 29). “Si no hi ha resurrecció dels morts, Crist tampoc no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, llavors la nostra predicació és inútil, i també és inútil la vostra fe. I nosaltres, també som trobats falsos testimonis de Déu, perquè hem donat testimoni referent a Déu que Ell va ressuscitar el Crist, el qual no ha ressuscitat si és cert (alguns corintis ho deien) que els mort no ressusciten…I si Crist no ha ressuscitat, la nostra fe és inútil, encara esteu en els vostres pecats. Llavors també els que s’han adormit (morir) en Crist estan perduts. Si en aquesta vida tenim l’esperança en Crist, som els més dignes de compassió de tots els homes” (vv. 13-19).

Heus aquí el càntic de victòria que entona l’apòstol: “Però és totalment cert que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, i ha esdevingut la primícia dels qui s’han adormit (mort). Perquè així com per un home (Adam) va venir la mort, també per un home (Crist) la resurrecció dels morts. Perquè així com en Adam tots moren, així també en el Crist tots seran vivificats” (vv. 20-22).

L’apòstol clou la carta als Corintis revelant quelcom de gran importància: “Heus aquí, us dic un misteri: No tots ens adormirem (morirem), però tots serem transformats, en un instant, en un obrir i tancar d’ulls, al darrer toc de trompeta, perquè sonarà la trompeta, i els morts ressuscitaran incorruptibles, i nosaltres serem transformats. Perquè cal que això corruptible sigui revestit d’incorruptibilitat, i això mortal sigui vestit d’immortalitat. I quan això corruptible s’hagi vestit d’incorruptibilitat, i quan això mortal sigui vestit d’immortalitat, llavors es complirà la paraula escrita: La mort ha estat engolida en la victòria. ¿On és, oh mort el teu fibló? ¿On és oh sepulcre la teva victòria? El fibló de la mort és el pecat, i el poder del pecat és la Llei. Però gràcies a Déu perquè Ell ens dóna la victòria per mitjà de nostre Senyor Jesucrist! Per tant, germans meus estimats, sigueu ferms, incommovibles, abundant sempre en l’obra del Senyor, sabent que el nostre esforç no és inútil en el Senyor” (vv. 51-58).

En la mort i resurrecció de Crist l’existència adquireix sentit. Els creients en Crist tenim la certesa que tot just morim obrirem els ulls en el paradís esperant la resurrecció del cos. Llavors serà quan la victòria sobre la mort arribarà al seu total compliment.

Octavi Pereña Cortina

 

CORRUPCIÓ A L’ABOCADOR

Màrius Carol en el seu escrit: “Com netejar la política”, escriu: ”Passen els governs però la corrupció política no desapareix, com si fos un virus indestructible, contra el qual no hi ha cap vacuna…Potser la corrupció és inherent a la condició humana. A l’antiga Roma ho van intentar tot, després que el polític Petroni, el segle I clamés davant la cobdícia dels servidors públics: “Què més poden fer les lleis on només els diners regnen? Els legisladors van començar obligant els corruptes a tornar el que havien robat, però la república va acabar per condemnar a desterrament i fins i tot amb pena de mort als acusats de suborn o tràfic d’influències, però  ni així se’n van sortir”.

En el discurs que el president Illa va pronunciar quan es va reintegrar a l’activitat pública, el gruix de la dissertació va ser avisar-nos del perill seriós que la deshumanització  de la política comporta que els representants polítics tenen el deure ineludible de donar exemple d’humanitat, de rescatar els valors humans. Hem de recuperar la bona política i això requereix millorar el debat polític. Hem de transformar els valors d’humanitat  en beneficis tangibles per millorar la vida dels ciutadans”.

Josep Martí Blanc en el seu escrit “La policia no aixeca el cap”, el clou escrivint. “És una reforma pendent en Espanya. Més moral i ètica que legal, per tant, més difícil. No té res a veure amb el que ha passat, O sí, per la impunitat que sembla que creix que tenia el susdit Ángel González. I se sap que al cosmos tot té relació. Com s’ha dit: massa governs amb els mateixos tics”.

En el discurs inaugural del MWC el rei Felip va dir: “Hem de mantenir-nos ferms en la defensa de la dimensió ètica de la humanitat, els seus valors i principis que són universals…Exigim la màxima moderació en l’ús de la força, respecte a la vida dels civils i la recerca d’una via diplomàtica a aquesta lògica actual de confrontació…Fem una crida per evitar una situació caòtica i una repressió descarada, i per restablir el diàleg en una recerca honesta de la pau”.

Bla, bla, bla, tot són paraules que el vent se’n  duu, els qui defensen a capa i espasa els suposats valors humans i democràtics. Els governs marxen i n’entren de nous i la corrupció segueix tenint protagonisme.

Josep Martí Blanc reconeix que la reforma que Espanya necessita és més moral i ètica que legal. Continuaré escrivint tenint en compte aquest reconeixement.

El salmista ens obre la porta perquè puguem endinsar-nos en l’espinós tema de la corrupció política que tan ens enutja i preocupa: “Qui és l’home que tem el Senyor? Ell l’instruirà en el camí que ha de seguir, i la seva ànima descansarà en el bé”         (Salm 25: 12, 13). Traspassem el llindar de la porta i endinsem-nos en el món espiritual on s’hi troba l’arrel de la corrupció de la que de tan se’n parla i que ningú aporta solució. Com  el tema espiritual està tan infectat de prejudicis anem primer a Jesús perquè amb un dit toqui els nostres ulls i ens torni la visió. Un cop recuperada estarem en condicions d’entendre el que ens dirà: “Per què mires la brossa que hi ha en l’ull del  teu germà i ni te n’adones de la biga que hi ha en el teu propi ull? O, ¿com pots dir al teu germà : Germà, deixa’m treure la brossa que hi ha en el teu ull, si tu mateix no veus la biga que hi ha en el teu ull? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull, i llavors hi veuràs per treure la brossa de l’ull del teu germà” (Lluc 6: 41, 42)

Ara que hem passat pel despatx de l’Oftalmòleg diví i hem recuperat  el cent per cent la visió estem en condicions d’introduir-nos en l’espinós  tema de la corrupció sense bigues que distorsionin la visió. Parem atenció a allò que Jesús ens ha de dir al respecte: “Perquè no hi ha cap arbre bo que faci fruit dolent, ni cap arbre dolent que faci fruit bo. Perquè cada arbre es coneix pel seu fruit: car de l’esbarzer no es cullen figues, ni de la bardissa es veremen raïms. L’home bo, del bon tresor del seu cor, treu allò que és bo, i l’home dolent, del mal tresor del seu cor, treu allò que és dolent, perquè de l’abundància del cor parla la seva boca” (Lluc 6: 43-45).

Per naixement de muller i per ser descendència d’Adam tots naixem pecadors, es dir, arbres dolents. Això no vol dir que tots hàgim de ser com Josef Mangale, el carnisser dels camps d’extermini nazis. Els qui hem nascut i crescut en un país catòlic se’ns ha ensenyat que les “mentides pietoses” no tenen importància. Què ensenya el manament de la Llei de Déu? “No donaràs fals testimoni contra el teu proïsme” (Èxode 20: 16). Què diu l’Escriptura al respecte? “Qualsevol que guardi tota la Llei, però peca en un sol punt, és culpable de tots” (Jaume 2: 10). Qui és que no hagi dit mai una “mentida pietosa”?  No hi ha cap persona que sigui innocent. Tots som infractors de tota la Llei de Déu. Som arbres dolents que donen fruits dolents. Si el lector està preocupat per la seva condició d’arbre dolent vagi a Jesús perquè el converteixi en arbre bo. A l’instant començarà a caminar en novetat de vida. El passat serà enterrat per a sempre més.

Octavi Pereña Cortina 

 

EL SOMNI

“He somniat que volava/ m’enlairava cap al cel/ quan era lluny de la terra/em transformava en un estel/d’allà estant veia els pobles/les places i les ciutats/les muntanyes més agrestes/i els deserts tan desolats/he vist pobles en guerra/he vist els morts a milers/els infants plorant de fam/abandonats sols pels carrers/he vist tantes coses lletges/tanta desgràcia i dolor/que m’he despertat de cop/tot amarat de suor/no m’agraden les guerres/vull que tots ens estimem/ com ens estimem a nosaltres/aquell infant de Betlem/Ell va néixer per salvar-nos/ens ofereix salvació/si acceptem el que Ell ens dóna/el món seria millor” (Maria Carmona). El somni de la Maria es queda en això: un somni.

Amb tantes veus que clamen per aturar les guerres, ¿per què no desapareixen? Jaume dóna resposta a la pregunta quan escriu: “D’on venen les guerres i les lluites entre vosaltres? ¿No venen d’això, dels vostres plaers que combaten en els vostres membres? Cobegeu, i no teniu, mateu i envegeu i no podeu aconseguir, lluiteu i feu guerra, però no teniu, perquè no demaneu, demaneu i no rebeu, perquè demaneu malament per malgastar-ho en els vostres plaers” (Jaume 4: 1-3). Per què demanem de manera tan perversa? La resposta a aquesta pregunta l’hem d’anar a buscar a l’inici de la Historia, en el paradís, on Adam i Eva  vivien la mar de feliços. Vivien en un autèntic paradís. De sobte apareix en l’escenari paradisíac Satanàs vestit com un àngel de llum per haver-se encarnat en la serpent que en aquell moment no era l’animal repugnant en que es va convertir quan Déu la va maleir. Era una bèstia que infonia confiança. Les aparences enganyen. Satanàs que és pare de mentira i homicida des del començament s’apropa a Eva per enganyar-la presentant a Déu  com mentider empedreït  ja que no era veritat el que Déu li havia dit a Adam: “De l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis, perquè el dia que en mengis certament moriràs” (Gènesi 2: 17). Satanàs mostra la perversitat de la seva naturalesa quan li diu a Eva: “Perquè Déu sap que el dia que e mengeu, els vostres ulls seran oberts i sereu com Déu, coneixedors del bé i del mal” (Gènesi 3. 5). Eva es va engolir la mentida i va menjar el fruit de l’arbre que Déu li havia dit a Adam que no en mengessin. Eva s’acosta al seu marit i li fa beure a galet la mentira. Així com el fruit prohibit va entrar en la boca d’Adam en lloc de  ser com Déu “es van obrir els ulls de tots dos, i es van adonar que anaven nus, i van cosir fulls de figuera, i es van fer faldars” ((3: 7). Transcorre el temps i el matrimoni té dos fills: Caín i Abel. Els fills creixen: “I Caín va parlar al seu germà Abel, i es va esdevenir, quan eren al camp, que Caín s va llençar contra el seu germà Abel, i el va matar” (Gènesi 4: 8). És així que mitjançant un fratricidi la violència fa la seva entrada triomfant en la Terra. Amb el temps es fa més sofisticada i cruel.

Miguel Ángel Moratinos, exministre del Govern d’Espanya “¿La humanitat sobreviurà?” El  polític entona el cant el cigne quan escriu: “Davant d’aquests dos desafiaments, els ciutadans haurien d’aixecar-se i clamar pel final de les guerres i exigir que tot avenç de la ciència i el coneixement   faci sota un control democràtic total i efectiu, amb la màxima  transparència sobre aquest món fosc dels  algoritmes, Si resistim aquestes dues grans amenaces, evitarem  que l’any 2026  segueixi erosionant les fites que la humanitat havia assolit al llarg d’aquests vint segles, serà llavors que l’homo sapiens podrà posar-se dret, tornar a aixecar-se i estrènyer la mà dels seus germans i construir junts un món en pau, que respecti el planeta Terra sota un marc multilateral en que tots puguem decidir col·lectivament el nostre futur” L’exministre es comporta com un somnia truites.

Què diu Jesús respecte les guerres? Els seus deixebles se li acosten per preguntar-li: ”Quin serà el senyal de la teva vinguda i de la fi del temps? Jesús els va dir: “Mireu que ningú us faci desviar: Perquè molts vindran en Nom meu dient: Jo sóc el Crist, i en faran desviar molts. I començareu a sentir parlar de guerres i de rumors de guerres. No us inquieteu, perquè cal que passin aquestes coses, però encara no és la fi. Perquè s’alçarà nació  contra nació, i regne contra regne. I hi haurà fams i pestilències i terratrèmols en diversos llos. Però aquestes coses són el començament dels dolors” (Mateu 24: 4-8).

En el moment de redactar aquest escrit aquests tràngols omplen els mitjans de comunicació. Mentrestant Satanàs segueix provocant sense fre cataclismes ecològics i guerres. No fem cas dels forjadors d’opinió que com Miguel Angel Montoro que ens volen fer creure que si l’home s’ho proposa pot fer desaparèixer les guerres i tot tipus de violència i transformar la Terra en un oasi de pau. Individualment és possible que algunes persones per  la fe en Jesús s’agafin a la corda que els tregui del sorramoll que els amenaça en sepultar-los. i posin els peus sobre la Roca que es Jesús i els atorgui la vida eterna.

Octavi Pereña Cortina

 

MERCAT DE LA INSATISFACCIÓ

Un reportatge molt impressionant: La policia investiga l’auge de les micro sectes a l’abric de la pandèmia. “Els entorns de les teràpies alternatives i antisanitat, sota la lupa policial”.

“El moment és perfecte, i les unitats policials especialitzades ho estan notant. Els mesos de la pandèmia amb sensació d’apocalipsi, l’aïllament, la solitud, les incògnites sobre el sistema sanitari i la pantalla de l’ordinador il·luminada tantes hores diàries constitueixen el millor còctel  per la creació o l’enfortiment de grups sectaris”, asseguren els grups especialitats de la policia.

La situació actual que enterboleix l’ambient, els estafadors són a l’aguait per caure sobre les persones que es troben en situació de risc emocional pels efectes de la pandèmia en persones estimades, el confinament que frena les relacions socials que crea un sentiment de solitud, es troben a l’abast dels voltors que espien per llançar-se en picat sobre les preses que ignoren el perill que les aguaita. Indiscutiblement, per no espantar la llebre es presenten disfressats d’ovelles inofensives “Aquests tals, són falsos apòstols, obrers enganyosos que es disfressen d’apòstols de Crist. I no és estrany, perquè el mateix Satanàs es disfressa d’àngel de llum. Per tant, no és gran cosa si els seus servidors es disfressen de servidors de justícia, la fi dels quals serà segons les seves obres” (2 Corintis 11. 13-15).

Els líders de les micro sectes acostumen a presentar-se amb un títol de magnificència semblant a mestre il·luminat. Amb això n’hauria prou  perquè s’encengués el llum roig anunciant perill immediat. Aquest enaltiment posa de manifest la personalitat narcisista dels qui presumeixen del títol. Les opinions dels narcisos no són de fiar. A més, els líders carismàtics tenen do de gent  i amb el seu xarlatanisme saben entabanar emocionalment  els necessitats. S’aprofiten de la necessitat imperiosa d’ajut que fa borrosa la vista la qual cosa els impedeix veure el que s’amaga darrere una faç angelical.

Jesús anticipa la situació actual: “I s’aixecaran molts falsos profetes i en faran desviar molts” (Mateu 24: 11). Una conclusió que no té origen bíblic sinó que és el resultat d’un estudi sociològic realitzat per la Universitat Rovira Virgili sobre l’auge que estan experimentant en els últims temps les teràpies importades d’Orient conclou: “Que aquests substitutius de la religió, la fe i també de la medicina convencional han arribat a ocupar una part d’un buit que multitud de persones tenen, incapaces de trobar resposta a les seves inquietuds”, l’estudi esmentat destaca l’emergència del que se’n diu el mercat de la insatisfacció. El mercat de la insatisfacció és immens i els voltors hi veuen els grans guanys que poden aconseguir fent creure que satisfaran les necessitats emocionals oferint-les beuratges placebo a canvi de la seva corresponent aportació econòmica. Com sigui que els elixirs que recepten no satisfan als qui pateixen trastorns emocionals, els estafadors amb la seva manyagueria els convencen, apoderant-se de les seves ments, fins el punt que no poden prescindir dels qui les dominen.

“Sempre vaig ser”, diu una persona anònima, ”molt ambiciosa, en el treball, en el sexe, en tot…anava assolint metes professionals, intel·lectuals o de consum, però la insatisfacció no desapareixia”. És el que té la societat de consum. T’incita a consumir insensatament sense mai arribar a satisfer la set de l’ànima. Alguns acaben sent compradors compulsius, arribant inclús a delinquir per satisfer l’afany incontrolable de comprar.

La tercera temptació a la que Satanàs va sotmetre a Jesús és la mateixa amb la que ens tempta a nosaltres: “El diable se’l va endur a una muntanya alta i li va mostrar tots els reialmes del món i de la seva glòria, i li diu: Totes aquestes coses et donaré, si et prosternes i m’adores” (Mateu 4: 8,9). ¿No és el nostre desig de conquerir el món i tot el que ofereix? Satanàs mitjançant la publicitat ens incita a no estar mai prou satisfets amb el nivell de vida que hàgim aconseguit? Fem cas  a la publicitat i ens convertim en comprador compulsius. Comprem per comprar. No perquè ho necessitem. És així com Jesús va vèncer Satanàs: no caure en el parany de dialogar amb ell.                              (Gènesi 3: 1-6). És així com Jesús va vèncer el diable: ”Vés-te’n, Satanàs, perquè està escrit: El Senyor el teu Déu adoraràs i només a Ell serviràs” (v.10). L’antídot perquè  les urpes del diable no ens destrossin: “Sotmeteu-vos, doncs, a Déu, resistiu el diable, i fugirà de vosaltres” (Jaume 4: 10).

Mentre l’ésser humà no es sotmeti a Déu i sigui revestit del seu poder la seva oposició al diable serà una lluita en inferioritat de condicions. No podrà domar l’afany insaciable de béns materials que el porten al mercat de la insatisfacció, per adquirir productes que no aporten satisfacció a l’ànima. A més volum de compres més intensa la insatisfacció. Trobant-se en aquesta condició de vulnerabilitat emocional s’és presa fàcil dels líders carismàtics i de la seva xarrameca. Recorda: no regalen, venen. Cobren fins el punt que es fan totalment dependents dels voltors que els  destrossen l’ànima.

És cert que els cristians també es mouen pel mercat de la insatisfacció, no per aprofitar-se dels insatisfets  sinó per oferir gratuïtament  el missatge del amor de Déu que allibera l’ésser humà del domini satànic. És cert que en nom de Déu n’hi ha que fins i tot cobren per respirar. Aquest no són enviats de Déu per alliberar els esclaus del diable. Jesús ensenya com s’han de comportar els que envia a anunciar el missatge alliberador: “Aneu i prediqueu, dient: S’ha apropat el regne dels cels. Guariu malalts, netegeu leprosos, ressusciteu morts, expulseu dimonis: de franc heu rebut, doneu de franc” (Mateu 10: 7,8). Jesús envia els seus servidor a treure els oients del mercat de la insatisfacció”

Octavi Pereña i Cortina

 

ROBOTITZAR O CREATIVITAT

“Des de que va aparèixer la intel·ligència artificial generativa moltes persones es pregunten: què farem els humans quan les màquines ho facin tot? Per primera vegada una eina tecnològica entra en un terreny que consideràvem exclusivament nostre: Pensar, escriure, analitzar, imaginar. Ja no només es mecanitza la tasca, també es mecanitza la part mental. Estem esglaiats. Però cal preservar-ho. La IA treballa amb dades preexistents. No crea des del no-res. Calcula, combina, prediu. Els seus algoritmes s’entrenen amb el que hem dit, escrit i inventat els humans. Tot a partir de probabilitats. La IA no és intel·ligència. És capacitat computacional, però en gran. La IA no hauria inventat mai el cubisme, ni el jazz. Pot simular creativitat, però no viure-la. No té experiències. No té emocions. No té consciència del context ni sentit del propòsit. I això en tot procés creatiu, és essencial. Crear no és només combinar idees. És intuir, decidir, resignificar. És saber quan trencar una regla, quan cal arriscar, quan cal cedir. I això ho fa l’ésser humà. En l’art, en la ciència, en l’empresa. La IA pot assistir, però no pot reemplaçar el que és essencialment humà” (Anònim).

A Toju Duke, exresponsable de IA a Google “li preocupa que un programador humà projecti tots els seus prejudicis racistes, masclistes, edatistes en la IA i aquesta els augmenti i apliqui amb injustícies i discriminacions en la nostra vida diària”. L’exresponsable de Google segueix dient: “Els programes de reconeixement facial, per exemple, que milions de persones porten incorporats en els seus telèfons mòbils són camp abonat per aquests abusos. Jo tinc un bon dossier i alguns casos els he portat als tribunals”.

Com no podia ser de cap altra manera eminents autoritats religioses han donat la seva opinió sobre la IA. El papa Francesc considera “que pot coexistir intel·ligència artificial i saviesa del cor per a una comunicació plenament humana”. Cal esbrinar què significa comunicació plenament humana. Abans que Adam fos seduït per Eva a menjar el fruit de l’arbre que el Creador havia prohibit fer-ho, el seu pensament coincidia totalment amb el del Creador  perquè havia sigut creat a imatge del Creador (Gènesi 1: 27). Aquesta coincidència de pensament poc després desapareixeria.

De sobte es presenta en l’escenari del paradís Satanàs encarnat en una serp que no era fastigosa com les que avui veiem. Es dedueix i gravats antics ho certifiquen, la serp era un animal de bell aspecte i que caminava dret.  Ben  segur que Adam s’havia familiaritzat amb ella perquè no li produïa el rebuig com ho fan avui les serps que s’arrosseguen per terra. Eva va cometre l’error de dialogar amb ella. Cau en la trampa del afalac que l’ensarrona. Satanàs com pare de mentira que és li fa creure que Déu els ha enganyat quan els prohibeix que mengin el fruit de l’arbre prohibit perquè si en mengen seran com Ell. La temptació és molt forta i en menja. No satisfeta amb la infracció, amb afalacs convenç Adam que mengi també el fruit prohibit. Tan aviat com Adam va menjar el fruit prohibit un cataclisme de dimensions còsmiques es va produir: Va fer acte de presència el pecat. La imatge de Déu amb que havia sigut creat es malmet. De sobte passa a ser de fill de Déu a fill del diable i les obres d’un para tan malvat són les que fa (Joan 8: 41). A partir d’aquest instant, en el camp espiritual hi ha dos pares que lluiten pel domini de l’home: Déu el Creador i Satanàs que va incitar un nombre determinat d’àngels a rebel·lar-se contra Ell. Un dia, en el despatx  oval que hi ha en les mansions eternes es reuneixen Déu i Satanàs cap de l’oposició, amb un sol tema del dia: el patriarca Job. El Senyor enalteix la bondat de Job. Satanàs li respon: “Si Job et serveix és perquè tu el protegeixes. Si li retires la protecció ja veuràs com et respondrà”. El Senyor accepta el repte i li diu a Satanàs. “Tot el que té ho deixo a la teva mà, però no estenguis la teva mà contra ell” (Job 1: 12). Dit i fet. En un mateix dia els bandolers li roben a Job els bous que llauraven, un foc del cel cau i mata el ramat, i els fills i filles que s’havien reunit per dinar junts, un vent huracanat ensorra la casa on estaven reunits i moren tots. Després de tot això Job va adorar Déu dient: “Nu vaig sortir del ventre de la meva mar, i nu me’n tornaré. El Senyor ha donat, i el Senyor ha pres, que el Nom del Senyor sigui beneït” (v. 21).

Al cap d’uns dies ambdós personatges es tornen a reunir. Déu li diu a Satanàs. “T’has fixat en el meu servent Job, que no n’hi ha cap com ell a la terra, un home íntegre i recte, temorós de Déu: que s’aparta del mal” (2: 3). Satanàs li respon. “Si allargues la teva mà, i toques els seus ossos i la seva carn, et maleirà a la cara” (v. 5). El Senyor li va dir: ”Heus aquí, ell és a la teva mà, però respecta la seva vida” (v. 6). Llavors “va colpir Job amb furóncols  malignes des de la planta dels peus fins a la coroneta” (v. 7). La muller de Job el va esbroncar pel seu comportament. Job li va respondre: “Parles com les dones nècies. ¿Acceptarem   només el bé de Déu, i no acceptarem el mal?” (v. 10).

Tal vegada m’he fet una mica pesat amb aquestes citacions. El tema de Satanàs i la seva relació amb els humans bé mereix que se li pari una mica d’atenció. Per a molts Satanàs és aquest personatge burleta que amenitza les festes majors. L’autèntic, el que se’ns mostra actiu en el cas de Job, es frega les mans de satisfacció i així pot continuar fent malifetes doncs ningú se li enfronta. Jaume ens dóna un toc d’atenció quan escriu: “Sotmeteu-vos a Déu, resistiu el diable, i fugirà de vosaltres” (Jaume 4: 7).

A Toju Duke, coresponsable de IA a Google “li preocupa que un programador humà  posi tots els seus prejudicis racistes, masclistes, edatistes en la IA”. Això és el que  succeirà si Satanàs, que és pare de la mentira i homicida des del principi, no se li paren els peus. Es farà amo i senyor de la IA amb tots els mals que seguiran.

Octavi Pereña Cortina

 

 

NARCICISME, ¿ON ENS PORTES?

“El narcisisme creixerà. i provocarà  El pronòstic no és bo. Si continuem amb el jo, jo, jo, arribarà el moment que el sistema es col·lapsarà. Si tothom vetlla només per sí mateix, el col·lectiu i el que ens uneix deixarà de funcionar i provocarà que s’ensorri el castell. L’autoestima i la confiança en un mateix és bo, però hi ha una diferència entre l’autoestima que et reforça i el narcisisme que pot acabar reforçant-te a costa de fer servir persones. Dir al teu fill que ets fabulós, únic, el millor, pot portar a creure-s’ho. Els pares en són totalment responsables en aquest sentit. Comportar-se com un narcisista pot aplanar el camí  per aconseguir moltes coses. Donald Trump n’és un bon exemple. Hi ha molta gent que creu que és un psicòpata, però el que en realitat és ser un narcisista” (Thomas Ertckson).

“La transgressió del malvat afirma en l’interior del seu cor: No hi ha temor de Déu enfront dels seus ulls. Perquè s’afalaga ell mateix als seus ulls per no trobar la pròpia iniquitat per odiar-la” (Salm 36: 1, 2).

Francesc Quintana en el seu escrit “L’èxit no fa soroll”, escriu: “Al final de la xarrada un alumne em va fer una pregunta que encara ressona dins meu: “Com gestiona l’èxit vostè? Li vaig respondre amb una altra pregunta: Què és per tu l’èxit? ¿Tenir diners? ¿Un càrrec important? ¿Sortir als mitjans? ¿Un cotxe de marca? ¿Roba cara? ¿És això l’èxit? L’ego si no el controles, et domina. Apareixen aduladors, surts als mitjans i penses que ets millor del que ets. Però com més sobresurts, més fàcil és que et tallin el cap. L’enveja és proporcional a la visibilitat, i és un dels esports més preferits. Però l’èxit, el de veritat no fa soroll”.

Per potenciar l’autoestima els pares no han de fer creure als seus fills són millors que els altres xicots. Aquest desmesurat sentiment de superioritat que molts pares inculquen en els seus fills el que realment infonen són sentiment narcisistes que els fan més mal que bé. Desperta en ells sentiments egòlatres que els porta a una creixent insatisfacció en adonar-se’n que no assoleixen la perfecció que els pares els inculquen. ¿Té això alguna cosa que veure amb l’increment de patologies mentals en infants i adolescents? Per potenciar l’autoestima els pares els han d’estimar tal com són realment, no com voldrien que fossin. No inculcar-los que són les estrelles que no són. Això els frustra. Els somnis de grandesa que els pares es fan dels seus fills els porten a una frustració sovint irreparable. El millor regal que els pares poden fer als seus fills és transmetre’ls que els estimen tal com són: amb totes les seves febleses.

¿Hi ha remei contra el narcisisme que s’estén en la societat com una taca d’oli? Si que hi és.  El que passa és que els prejudicis impedeixen aplicar-lo. Jesús el Fill de Déu que es va fer home per apropar el cel a la Terra ens dóna aquesta instrucció: “Veniu a mi tots els qui esteu cansat i afeixugats, i jo us faré descansar, preneu el meu jou sobre vosaltres i aprendreu de mi, que sóc dòcil i humil de cor, i trobareu descans per les vostres ànimes. Perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera” (Mateu 11: 28-30).

La humilitat no és una virtut que es pugui assolir amb l’esforç  perseverant, ni la filosofia la pot gravar en l’ànima. És el resultat de la presència de L’Esperit de Jesús que habita en els cors de les persones que creuen en Ell: “Vestiu-vos, doncs, com a escollits de Déu sants i estimats…amb humilitat…” (Colossencs 3: 12). Virtuts, per cert que no es veuen en els narcisos. “Humilieu-vos, doncs, sota la mà poderosa de Déu, a fi que Ell us exalci en el temps oportú” (1 Pere 5: 6). El mateix Pere escriu: “Semblantment vosaltres joves, sotmeteu-vos als ancians (pastors). I tots, sotmeteu-vos els uns als altres, cenyint-vos amb la humilitat, perquè Déu s’oposa als superbs, però dóna gràcia als humils” (1 Pere 5: 5).

Acabem el tema del narcisisme amb aquesta perla. “Però Ell dóna una gràcia més gran. Per això diu: Déu s’oposa als superbs, però dona gracia als humils”       (Jaume 4: 6).

Octavi Pereña Cortina

 

EL TREBALL ENALTEIX

Alguns diuen que el treball és un càstig diví. S’equivoquen de mig a  mig els que això creuen.  Per resoldre el dilema obligatòriament hem d’anar a l’inici de la Història. Això ens porta al llibre de Gènesi on s’hi narra la creació de l’home: “I el Senyor Déu va prendre l’home i el va posar en el jardí d’Edèn perquè el conreés i el guardés” (Gènesi 2: 15). Aquest encàrrec Adam el va rebre del seu Creador abans que mengés el fruit prohibit de “l’arbre del coneixement del bé i del mal” (2: 11). El treball no era, doncs, un càstig, sinó una benedicció per tal que Adam estigués ocupat perquè no passés els dies tombat de panxa al sol. La plàcida  situació es va acabar quan Adam va menjar el fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal que el seu creador li havia prohibit fer-ho “perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (2: 17). Per instigació d’Eva, Adam va desobeir la prohibició divina i va menjar el fruit de l’arbre. Adam no va morir com fulminat per un llampec. Es va contaminar amb el virus del pecat que, a més de perdre la vida eterna que gaudia, va trastornar radicalment l’entorn en que vivia, El Senyor li va dir a Adam: “Perquè  has escoltat la veu de la teva dona i has menjat de l’arbre del qual t’havia manat dient. no en mengis, la terra serà maleïda per causa teva, amb dolor en menjaràs tots els dies  els dies de la teva vida, et produirà espines i cards i menjaràs les plantes del camp. Amb la suor del teu front menjaràs el pa, fins que tornis a la terra, perquè d’ella has estat tret, perquè tu ets pols, i a la pols tornaràs” (Gènesi 3: 17-19).

El treball que fins aquell moment era dolç i agradable es converteix en pesat:  “Amb la suor del teu front menjaràs el pa, fins que tornis a la terra”. El pecat exerceix uns efectes devastadors en tots els aspectes. El tema del treball no és una excepció, fins el punt que l’apòstol Pau es va veure  obligat a escriure amb molta contundència: “Si algú no vol treballar, que tampoc mengi” (2 tessalonicencs 3: 10), aquest tal no se l’ha de considerar un enemic sinó com una persona “que cal amonestar com a germà” (v. 15). La ganduleria és un mal company de viatge. No hem de deixar que s’apoderi de nosaltres. El principi general és: “I tot el que feu, feu-ho de cor, com per al Senyor i no per als homes” (Colossencs 3: 23). Il·lustra aquest principi una anècdota molt suggerint: “Hi havia tres picapedrers. Un estrany es va apropar a un d’ells i li va preguntar que feia. L’obrer li va contestar molest: “¿No veus que estic picant pedres?” S’acosta a un altre i li fa la mateixa pegunta. L’enquestat li respon: “M’estic guanyant el pa de cada dia”. Quan arriba al tercer repeteix la pregunta. Rep una resposta sorprenent: “estic construint una catedral”. Imagina’t que un estrany et pregunta: “Què fas?” Si contestes contribueixo a la construcció d’una catedral estarà fent un treball magnífic, com més no ho serà si el que fas ho fas per la gloria de Déu? “El treball d’una minyona, fet com a Déu, és tan sagrat com la meditació d’un monjo” (Martí Luter).

L’estat del benestar converteix en desgraciades a moltes persones. Amb les subvencions als sense feina converteix en desgraciats els desvagats que esperen el xec cada fi de mes. Això no és estat del benestar. És convertir en sangonelles a persones aptes per treballar. Momentàniament pot ser convenient atorgar una subvenció. Si es converteix en indefinida roba a les persones que la reben l’alegria de viure. És responsabilitat de l’Administració Pública garantir un lloc de treball a tots els ciutadans. És immoral pagar  a qui no treballa.

Anem als jubilats. Aquests, estant en actiu cotitzaven per la seva jubilació. Arribada la jubilació els jubilats  cobren cada final de mes. Cert. Ha de ser molt avorrit passar els dies de panxa al sol. El temps que es disposa pot dedicar-se a tasques de voluntariat. Els anys en actiu han aportat un munt de coneixements que poden ser molt útils per les persones que els segueixen. Nitin Nochric, degà de Harvard Bussiness School ha deixat escrit: “És una tortura jubilar una persona de 60 anys plena de vida, experiència, amb ganes de compartir-la, que es vol sentir útil i que li paguin per ser-ho. Jo treballaré a aquesta edat i a qualsevol altra en la mesura de les meves possibilitats, perquè a qualsevol edat necessitem sentir-nos útils”.

¿No és una contradicció que havent-hi tantes persones que cobren de l’atur hi hagi tanta mancança d’electricistes, fusters, paletes …Alguna cosa falla.

Octavi Pereña Cortina  

 

 

POLIAMOR

“Si algú té un matrimoni còmode, estima la persona amb conviu, penso que és un bon company per tota la vida, li agrada tenir cura dels fills, però només té problemes al dormitori, no s’hauria d’avergonyir. La solució és buscar fora de la llar per poder satisfer l’aspecte que està fallant. Uns aposten, d’altres beuen. I n’hi ha d’altres que volen dormir amb altres persones. Això és tot” (Noel Biderman, creador d’Asley Medison, l’aplicació de cites per persones casades que volen mantenir relacions discretes).

A un actor conegut pel seu protagonisme en pel·lícules romàntiques li van preguntar: “Què fa que un home sigui un gran amant?” La resposta que va donar va ser aquesta: “Un gran amant és algú que pot satisfer a una dona durant tota la seva vida. Un gran amant no és algú que va de dona amb dona. Qualsevol gos pot fer això”

Molly Roden Winter és una mare i esposa aposta pel poliamor perquè “en la meitat dels matrimonis es cometen infidelitats i ho tenim integrat. Em sembla més saludable plantejar-se un matrimoni obert. Em relaciono amb homes solters o amb matrimonis oberts. El més important per a mi és l’honestedat, i  és possible. I per a mi viure amb honestedat és el camí a la llibertat”.

El matrimoni és cosa de dos. No de tres ni d’un nombre indefinit de relacions sexuals sota el paraigua de la llibertat  i de l’honradesa. El poliamor per més justificants que es puguin presentar, deixem-ho clar: és adulteri. Déu que és el Creador del matrimoni ha establert les normes perquè els matrimonis siguin feliços. Amb claredat meridiana l’ afirma que els adúlters no entraran en el regne dels cels: “¿No sabeu que els injustos no heretaran el regne de Déu? No us deixeu enganyar…ni els adúlters no heretaran el regne de Déu. I això éreu alguns, però heu estat rentats, heu estat santificats, heu estat purificats en el nom del Senyor Jesús i en l’Esperit del nostre Déu” (1 Corintis 6: 9-11).

La Paraula de Déu va més enllà dels fets consumats i s’endinsa en  les profunditats de l’ànima per resplendir en la foscor existent. Què hi veu aquest visitant tan sovint no ben rebut? Jesús que és el Portaveu del Pare celestial, referint-se a aquest tema va dir: “Heu escoltat que va ser dit als antics: No cometreu adulteri”. Però jo us dic que qualsevol que mira a una don per desitjar-la , ja va cometre adulteri amb ella en el seu cor” (Mateu 5: 27, 28). Aquí sí que no es al·legar ignorància. Qui no s’ha masturbat mai? Qui ho fet no ho a fet en un espai estèril. Ho ha  fet pensant en una persona concreta. Aquí sí que no tenim escapatòria possible. ¿Hauran de passar els adúlters l’eternitat patint la fúria e l’Avern? Segons la Llei de Déu sí. Qui la fa la paga. Jesús va venir aquí a la Terra, a més de donar a conèixer el missatge de Déu ho va fer amb el propòsit de pagar el deute impagable que els pecadors tenim amb Déu. L’apòstol Joan ens transmet un  missatge d’esperança: “I la sang de Jesucrist el  seu Fill ens neteja de tot pecat…Si confessem els nostres pecats, Ell és fidel i just per perdonar els nostres pecats, i netejar-nos de tota maldat” (1 Joan1: 7,9)

L’apòstol Pau escrivint a l’església de Tessalònica, diu; “Perquè sabeu quines instruccions us vam donar de part del Senyor Jesucrist. Perquè aquesta és la voluntat de Déu, la vostra santificació, que us abstingueu de la fornicació, que cadascú de vosaltres  sapigueu posseir el vostre cos en santificació i honor, no pas en passió de concupiscència com els que no coneixen Déu” (1 Tessalonicencs 4: 2-5).

El mateix apòstol escrivint als cristians de Corint, els diu: “Respecte a les coses que us vam escriure. és bo per l’home no tenir dona. Però a causa de les fornicacions, que cadascú tingui la seva pròpia muller, i que cadascuna tingui el seu propi marit. La muller no té potestat sobre el seu propi cos, sinó el marit, i igualment el marit tampoc té potestat sobre el seu propi cos, sinó la muller. No us priveu l’un a l’altre, si no és de comú acord, per un temps, a fi de dedicar-vos al dejuni i a la pregària, i després estigueu junts novament perquè Satanàs no us tempti per causa de la vostra incontinència”         (1 Corintis 7: 1-5).

Una perla que la Bíblia afegeix al collar de la santedat conjugal: “Que el matrimoni sigui honorat en tot, i el llit sense taca. Déu judicarà els fornicaris i els adúlters” (Hebreus 13: 4).

Corol·lari al tema del poliamor que s’escampa com una taca d’oli: “ Hi ha un camí que sembla recte a l’home, però el seu final són camins de la mort” (Proverbis 16: 25).

Octavi Pereña Cortina

 

POBRES DE SOLEMNITAT

“Aporofòbia: Odi i menyspreu al pobre” Les imatges dels seguidors  d’alguns equips de futbol vexant alguns captaires a Madrid, Barcelona i Roma són aporofòbia pura. Els actes  aporofòbics que s’han registrat en vídeos penjats a les xarxes van ser comesos per encoratjats per sentiments cruels i moralment reprovables  vers els pobres. Els experts alerten que aquest tipus de comportament contra les persones a les que se le humilia i es vexa, donen per fet que les víctimes no poden presentar resistència. Això els fa sentir superiors. El gregarisme i l’alcohol actuen de desinhibidors que faciliten la burla pública vers aquelles persones més vulnerables que saben que no posaran resistència. Això els fa sentir superiors”.

L’odi creix afirmen els psicòlegs. Els  violents asseguren que els indigents han arribat a la situació en que es troben per la seva pròpia culpa. Per posar fi a l’aporofòbia a més de valors morals i educatius, que escassegen, ens hauríem de preguntar perquè la societat en general i els governs en concret no li posen fre. Una mostra d’impietat institucional l’ha manifestat l’alcalde de Badalona Garcia Obiol que ha desallotjat d’un edifici abandonat a unes tres centes persones en ple hivern. Alguns partits polítics tenen gravada l’aporofòbia en el seu ADN. El que és evident és la deshumanització de l’ésser humà que tendeix a deixar-se guiar per l’egoisme: primer jo i sempre jo. La solidaritat i la cooperació amb els altres  no s’inclou en el programa d’activitats. Té molt sentit l’anècdota del vell cheroqui  que explica al seu net que tots portem dins dos llops: Un bo i l’altre salvatge. Amb la innocència  pròpia d’un infant, el net li pregunta al seu avi: quin dels dos guanya? La pregunta pot fer-nos somriure. La realitat és estremidora  perquè la majoria de les batalles  les guanya el llop dolent.

Quan ens referim a la pobresa gairebé sempre al·ludim als esparracats que contemplen els nostres ulls. Teresa de Calcuta fa diana quan diu: “La primera pobresa dels pobles es manifesta en no conèixer Crist”. El problema es trasllada del que és invisible al que es veu. El vertader problema de  la pobresa social no es troba en les moltes persones que no saben on caure  mortes, sinó en aquelles que vestides de seda que no en tenen mai prou. Com no saben on guardar l’abundància de bens que posseeixen. S’assemblen la ric insensat de la paràbola. Enderroca els graners que té per construir-ne uns altres de més grans. Què li diu del Senyor al ric insensat? “insensat! Aquesta mateixa nit se’t demanarà la teva ‘anima, i això que has acumulat, per aquí serà? Així passa amb  el qui atresora per a ell mateix, i no és ric envers Déu” (Lluc 12: 20, 21).

Tots amb més o menys intensitat tenim gravat en la nostra ànima el virus del ric insensat que és l’origen dels molts dels mals que patim. Ens agrada queixar-nos dels polítics.   Ens agrada fixar-nos en la palla que hi en els seus ulls i en canvi som cecs a la biga que hi ha en el nostre. El Dr. Julio Ancoechea, neuròleg, descriu una imatge que s’acostuma a veure en els llocs més inversemblants: “Cada matí veig a la porta d’una casa un sense-sostre que dorm embolcallat de mantes i papers de diari. És una imatge cada cop més freqüent. I els polítics barallant-se.

Un doctor de la llei li va preguntar a Jesús: “Què he de fer per heretar la vida eterna? Què hi llegeixes?, li diu el Mestre.” La resposta que li va donar va fer diana: “Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva força i amb tota la teva ment, i al proïsme com a tu mateix”. Jesús li va dir: “Has contestat correctament. Fes això i viuràs”. El doctor de la llei volent justificar-se a si mateix, li diu a Jesús: “¿I qui és el meu proïsme? Jesús li respon amb la paràbola de l’home que anava pel camí que va ser assaltat per uns lladregots que el van malferir deixant-lo mig mort. Poc després del esfereïdor fet passen pe aquell indret un sacerdot i un levita. Ambdós religiosos que no es volen complicar la vida  miren l’home tombat a terra i passen de llarg sense atendre’l. Poc després passa per aquell indret un samarità, per cert enemic acèrrim pels jueus. Aquest s’atura. Baixa de la cavalcadura, li fa els primers auxilis, el posa sobre l’animal i se l’emporta a la fonda i va tenir cura d’ell. Quan v marxar va donar diners a l’hostaler perquè tingués cura d’ell.

Acabada la narració Jesús li pregunta al doctor de la llei que tenia dubtes respecte qui era el seu proïsme: “Quin d’aquests tres et sembla que va ser el proïsme d’aquell que havia caigut a mans dels lladres?” La resposta que va donar és la correcta: “El qui va ser misericordiós envers ell”. Llavors Jesús rebla el clau i li diu: “Vés, i tu fes igual” (Lluc 10: 25-37).

El text no ens diu què va fer el religiós en saber que aquell home que considerava enemic del seu poble era el seu proïsme. La resposta de Jesús segueix sent vigent. Què hem de fer segons les nostres possibilitats amb tantes persones pobres de solemnitat que es troben pels carrers i places dels nostres pobles i ciutats dormint sense sostre que els protegeixi? “I els polítics barallant-se.”

Octavi Pereña Cortina

 

JESÚS, ¿VIRTUAL O REAL?

En el seu escrit “Jesús reneix en versió IA” John Carlin escriu: “Mark Zucherberg  està invertint milers de milions de dòlars en la IA, en part perquè detecta un mercat rendible en tecnologia que compensi el trist drama de les vides de molts nord-americans: la manca d’amics. La resposta, doncs, és generar personatges virtuals que els ofereixin companyia, escoltin els seus problemes i els aconsellin amb sagacitat i tendresa. Què millor, doncs, que tenir un amic en Jesús?”

Segons Carlin Mark Zucherberg inverteix milers de milions de dòlars en crear personatges virtuals que distreguin a milions de persones que els treguin de l’avorriment que els causa la manca d’amics. Entre els personatges virtuals creats per distreure a persones avorrides s’hi troba Jesús. La pregunta que ens hem de fer és: Quin Jesús? L’àngel Gabriel que va anunciar a Maria que l’Esperit Sant vindria sobre ella i el poder de l’Altíssim la cobriria amb la seva ombra i per aquesta causa l’infant que naixeria seria anomenat Fill de Déu” (Lluc 1: 28-35).  Jesús, malgrat que és un home de carn i ossos com tots nosaltres no és un home qualsevol que se’l pugui posar en la companyia de milers de personatges virtuals creats per distreure milions de persones que s’avorreixen com ostres.

L’àngel del Senyor que es va presentar davant els pastors que guardaven el ramat en les vigílies de la nit els va anunciar “bones noves de gran goig que ho seran per a tot el poble: perquè avui us ha nascut en la ciutat de David el Salvador que és el Crist, el Senyor” (Lluc 2: 8-11).

Maria estava esposada amb Josep. Encara no havien tingut relacions conjugals. Josep en adonar-se’n que Maria estava prenyada “perquè era just i no volia infamar, va resoldre repudiar-la en secret…heus aquí, un àngel del Senyor se li va aparèixer en un somni, i li va dir: Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria la teva esposa, perquè  l’infant que ha estat engendrat en ella és de l’Esperit Sant. I infantarà un fill i anomenaràs el seu Nom Jesús, perquè Ell salvarà el seu poble dels seus pecats” (Mateu 1: 18-21). El naixement de Jesús va ser sobrenatural i no té res a veure amb la mitologia greco-llatina. No se’l pot incorporar a la plèiade de personatges virtuals creats per divertiment de les persones que s’avorreixen perquè no tenen amics. Us he presentat el Jesús real que no té res a veure amb els personatges virtuals que els potentats d’aquest món es treuen de la màniga amb la mateixa facilitat amb que els prestidigitadors treuen el conill de dins del barret per engreixar la fortuna que no saben on guardar-la.

El Jesús real només se’l pot trobar en un senzill llibre que s’anomena Bíblia que l’Esperit Sant va inspirar als autors humans a escriure’l. Nosaltres que som analfabets en els idiomes originals amb que es van escriure les Sagrades Escriptures cristianes, en tenim més que suficient amb les versions en llengües vernacles i la col·laboració de l’Esperit sant que ens ajuda a entendre-les. No es necessita res més per trobar el Jesús real.

 L’apòstol Pau escrivint al seu deixeble Timoteu li recorda: “la fe sense fingiment que hi ha en ell que primer la va posseir la seva àvia Loida i en la seva mare Eunica”          (2 Timoteu 1: 5). A aquest Timoteu tan privilegiat per haver tingut una àvia i una mare tan pietoses, li diu: “Tu, en canvi, persevera en les coses que vas aprendre i et vas assegurar, sabent de qui les has apreses, i que des de petit coneixes les Sagrades Escriptures” (2 Timoteu 3: 14, 15).

El Jesús de la IA, al lladre no el fa honrat, ni al blasfem li santifica els llavis, ni a l’assassí no li treu el gust per treure la vida aliena. El Jesús de la IA llevat de proporcionar informació  més o menys correcta  deixa moral i espiritualment en la mateixa situació en que es trobava abans de conèixer-lo. En canvi, qui coneix el Jesús real que les Sagrades Escriptures que van escriure uns homes inspirats per l’Esperit Sant exerceixen un poder sobrenatural en els qui les  llegeixen amb atenció “poden fer savis per a la salvació per mitjà de la fe  en Crist Jesús” (v. 15). La IA pot aportar coneixements parcials de Jesús convertint el lector en un set-ciències, candidat perfecte per comparèixer com estrella enlluernadora en les tertúlies televisives. En canvi el coneixement del Jesús real que s’adquireix fruit  de la lectura pausada de les Sagrades Escriptures inspirades per l’Esperit Sant fa “que l’home de Déu sigui complet, preparat per a tota bona obra” (v, 17). En definitiva, el Jesús real que es coneix via Sagrades Escriptures té el poder de convertir l’arbre dolent en  un de bo que doni fruits bons. En una societat en que la maldat prolifera descontrolada, quan necessari és que més persones coneguin el Jesús real!

Octavi Pereña Cortina