dilluns, 27 d’abril del 2020


PERSONES NORMALS: CRIMS ESGARRIFOSOS

Una experiència que ens podà ajudar a comprendre la naturalesa humana. És una mica llarga però crec que val la pena transcriure-la.
L’any 1960 el servei secret israelià va dissenyar l’atrevit segrest d’Adolf Eichmann, un dels cervells de l’Holocaust. Després d’atrapar-lo en el seu amagatall sud americà se’l van emportar a Israel per a ser jutjat.
Iniciat el judici, els acusadors van cridar a declarar com a testimonis a antics presoners dels camps d’extermini nazis. Un d’ells va ser Yehiel Dinur que miraculosament es va escapar d’Auschwitz. El  dia que va se cridat a testificar va mirar fixament l’home que estava dins d’una cabina de vidre a prova de bales, l’home que personalment havia matat els seus amics i supervisat la mort de milions de persones. Quan es van trobar els ulls d’ambós homes, els de la víctima i els del botxí, la sala va guardar silenci sepulcral a causa de la tensió de l’enfrontament. Ningú estava preparat pel que succeiria després. Yehiel Dinur es va posar a cridar i a plorar. De sobte es va desplomar. ¿Va vençut per l’odi…pels terribles records…pel mal encarnat en la cara d’Eichmann?
No. Com més tard va explicar Dinur en una entrevista a la televisió, la causa de desplomar-se va ser en veure que Eichmann no era la demoníaca personificació del mal, com esperava. Més bé era un home normal com qualsevol altre, En aquell instant Dinur va entendre l’aterridora realitat que el pecat i el mal són la condició humana. “Vaig tenir por de mi mateix”, va dir Dinur. “Vaig veure que jo era capaç de fer el mateix que va fer ell”.
La sorprenent declaració de Dinur va impulsar a Mike Wallace, presentador del programa a girar la càmera i, dirigint-se a l’audiència va fer la més dolorosa de les preguntes: “Com és possible que un home fes el que va fer Eichmann? ¿O potser era una cosa encara més terrorífica…era normal?”
La sorprenent declaració de Dinur ens condueix a la possibilitat que hi hagi un Eichmann en nosaltres. Com va ser possible que Judes, el deixeble de Jesús que va trair el Mestre per trenta monedes de plata cometés la traïció més terrible que s’ha comés al llarg de la història? El text bíblic ens dóna la resposta. En certa ocasió, quan es produeix una desbandada de seguidors de Jesús, el Senyor va dir als apòstols: “¿No us he elegit jo a vosaltres els dotze, i un de vosaltres és un diable?” (Joan 6: 70). Jesús escull com a deixeble que sabia per endavant que el trairia. La condició moral de Judes només la coneixia Jesús. Pels altres era una persona normal. Considerada una bona persona i més sent com era un dels íntims de Jesús. El clímax de la seva maldat latent es va produir quan “a l’hora del sopar, quan el diable ja havia ficat en el cor de Judes Iscariot, fill de Simó que el lliurés…”(Joan 13: 2). Externament Judes era una bona persona als ulls dels qui el coneixien, interiorment, però era un malvat. Els ulls ven veure la bona peça que era Judes quan la perversitat que hi havia en el seu cor li va fer cometre la Gran Traïció.
El cor de l’ésser humà no pot restar buit. És com un got, si no és ple d’aigua n’està de vent. Si el cor no l’omple Déu ho fa el diable. I el maligne l’impulsa a convertir en déus les coses creades. Convertint la glòria de Déu incorruptible per una imatge semblant a l’home corruptible. La substitució del Déu etern per déus de fabricació humana, té les seves conseqüències: “Com que no van aprovar de reconèixer Déu, Déu els lliura a una ment reprovada, a fer coses impròpies. Estan plens de tota injustícia, fornicació, malicia, cobdícia, maldat plens d’enveja, homicidi, rivalitat, engany, malvolença, calumniadors, arrogants, orgullosos, fanfarrons, inventors de maldats, desobedients als pares, desassenyats, deslleials, sense afecte natural, sense compassió, sense misericòrdia” (Romans 1: 28-37).
La pegunta que Mike Wallace va llençar a l’audiència. “Com va ser possible que un home fes el que va fer Eichmann? ¿O potser era una cosa encara més terrorífica…era normal? Aquesta pregunta ens hauria de moure’ns a preguntar-nos: si una persona normal sense Déu  com ho era Judes, encara que fos religiós, el va portar a cometre la Gran Traïció, ¿ens hauria d’estranyar que una persona normal com ho era Eichmann fabriqués el genocidi que va cometre? Si en el cor d’una persona s’hi fica el diable la capacitat de fer mal no té límits.
Octavi Pereña i Cortina



dimarts, 21 d’abril del 2020


PENEDIMENT

Una vinyeta de EL ROTO mostra un àngel tapant-se el rostre amb un mascareta, contempla la Terra. El text diu: “Us porto un missatge!” Des de la Terra se li envia aquesta resposta: “Està bé, però millor deixa-ho a la porta”.
Desconec si el missatge que transmet la vinyeta és a causa que el seu autor tingui coneixement del missatge de la Bíblia o és fruit dels seus raonaments. El que sí és cert és que el trastorn que produeix l’eclosió de coronavirus no mou els homes a aixecar els ulls cap al cel per preguntar-li a Déu si la pandèmia té quelcom a veure amb ells.
Els estaments eclesiàstics sembla ser que donen la impressió que donen resposta al missatge que ens arriba des del cel, ho fan però, amb l’humanisme cristià, tan propi de l’Església catòlica, resposta que no proporciona autèntica tranquil·litat als qui pateixen directament les conseqüències de la pandèmia, ni els que indirectament la sofreixen en els seus familiars i amics afectats.
Desconec si el lector ha vist el “vídeo del Papa” que cada tarda transmet TV13. Fa pena, i més quan durant la primera quinzena d’abril de 2019 s’ha celebrat l’anomenada Setmana Santa que en principi hauria de servir per recordar que el nen que va néixer a Betlem, a qui se li va posar el Nom Jesús “perquè salvarà el seu poble dels seus pecats” (Mateu 1: 21) i, arribat el compliment del temps va morir com el nostre substitut penjat d’una creu pel perdó dels nostres pecats i sent ressuscitat el tercer dia com a garantia de que quan vingui en la seva glòria a buscar els seus, aquests també seran ressuscitats amb cos glorificat semblant al d’Ell.
En aquest temps de tanta confusió religiosa seria bo que recordéssim les paraules que l’apòstol Pere va dirigir a les autoritats religioses que li demanaven explicacions de com havia guarit un captaire coix: “Sapigueu tots vosaltres i tot el poble d’Israel que és en el Nom de Jesucrist el Natzaré, a qui vosaltres vau crucificar, a qui Déu ha ressuscitat d’entre els morts: és per Ell que aquest home es troba sa davant vostre. Ell és la Pedra rebutjada per vosaltres els constructors, que ha esdevingut cap de l’angle. I en ningú altre hi ha la salvació, perquè no hi ha  cap altre Nom sota el cel donat als homes en qui  haguem de ser salvats” (Fets 4: 10-12).
Tornem al  video del Papa i la seva pregària intercessora a favor dels  qui  han estat inoculats del verí del coronavirus: “Sota la teva protecció ens acollim, santa Maria Mare de Déu, no rebutgis les supliques que et dirigim en les nostres necessitats, més bé deslliura’ns de tot perill, oh sempre Verge gloriosa, beneïda”. En aquesta pregària papal brilla per la seva absència el Nom de Jesús que el profeta diu que s’anomenarà: “Meravellós, Conseller, Déu Poderós, Pare Etern, Príncep de Pau” (Isaïes 9: 6). Molts anomenats cristians d’avui segueixen rebutjant la “Pedra que ha esdevingut cap de l’angle”. Això té conseqüències pels qui abandonen el Totpoderós Déu creador dels cels i de la Terra per adorar ídols muts que tenen ulls i no hi veuen, , oïdes que no senten, cames que no caminen i necessiten ser transportats.
A l’Antic Testament s’hi troben moltes referències de les terribles conseqüències que s’havien de suportar a causa de donar l’esquena a Déu i adorar els déus dels pobles veïns. En citaré una: “I la paraula del Senyor  va venir a Jehú, fill d’Hanani (profeta) contra Baixà (rei d’Israel), dient: Atès que t’he aixecat a tu de la pols, i t’he assenyalat com a dirigent sobre el meu poble Israel, i tu has anat pel camí de Jeroboan” (amb el fill de Salomó Israel es va dividir en dos: Judà i Israel. Jeroboam va ser el primer rei del nou Israel, que per evitar que el poble anés a adorar en el temple a Jerusalem, va fer dos vedells d’or, situant-los en els dos extrems del regne) “has fet pecar el meu poble Israel, provocant-me a ira amb els teus pecats”. Convertir Déu en un ídol, sigui de la mena que sigui, sempre provoca la ira de Déu. “Heus aquí jo escombraré la posteritat de Baixà”     (1 Reis 16: 1-3).
L’apòstol Pere dirigint-se a la multitud  que “lloava Déu”, “en veure el miracle realitzat, els va dir: Penediu-vos, doncs, i convertiu-vos, perquè siguin rentats els vostres pecats, a fi que vinguin temps de repòs des de la presència del Senyor” (Fets 3: 19). Els missatges que des de els mitjans de comunicació transmeten els qui tenen la possibilitat de fer-ho, no apareix ni per casualitat la paraula penediment. És com si no existís en el diccionari. El contingut dels esmentats missatges està centrat en l’esforç humà: “Junts guanyarem”, pensem que som déus i no necessitem l’ajut de Déu. Ens manca humilitat per reconèixer les nostres limitacions. Necessitem un missatge que ens vingui del cel i que no li diguem:  “Està bé, però millor deixa-ho a la porta”. “Fica’ls por, Senyor, que les nacions sàpiguen que són només homes mortals” (Salm 9: 20). En el nostre envaniment creiem que podem amb tot. El cert és que anem de fracàs en fracàs i no  volem caure de l’ase.
“Feliç el qui té el Déu de Jacob pel seu suport, la seva esperança és en el Senyor el seu Déu, que va fer els cels i la terra, els mars i tot el que hi ha en ells, que guarda fidelitat per sempre, que fa justícia a l’oprimit, que dóna pa als famolencs. El Senyor allibera els presoners…” (Salm 146: 5-9).
Octavi Pereña i Cortina


diumenge, 12 d’abril del 2020


FIL DE SANG

Ana Vidal Egea acaba el seu escrit: Qui vol viure per sempre? amb aquestes paraules: ¿Ens hem de preocupar per viure per sempre o per viure en les millors condicions possibles?” La periodista cita el bilionari   Larry Ellison de 73 anys: “Inverteix obsessivament en investigacions per allargar la vida o, el que és el mateix, retardar l’envelliment”. La periodista afegeix: “Viure eternament és un anhel d’antany, ben subscrit en la cultura popular, quan es comentava que beure o injectar-se la sang de les verges fea la vida més longeva. L’start up americana  Ambrosia Medical es dedica a fer transfusions  de sang procedent de joves assegurant que revertiria l’edat de qui les rebés. Encara que no hi havia cap prova que garantís resultats, els pacients pagaven uns 7.500 dòlars per un litre de sang de donants de 16 a 25 anys, arriscant-se a sofrir infeccions i complicacions respiratòries i cardiovasculars. Al febrer van deixar de fer tractaments”.
Darrere la lluita aferrissada contra l’envelliment amb productes de bellesa que  costen una milionada als qui no volen perdre la joventut, s’hi afegeixen “les transfusions de plasma de donants joves que diuen milloren l’Alzheimer”. “Però els límits ètics es sobrepassen en favor del negoci: el Marahaj Institute de Florida ofereix assaigs clínics de transfusions de plasma de donants joves a l’elevat preu d’uns 250.000 euros  aprofitant-se d’aquells que busquen desesperadament guarir-se”.
La mort eterna no està renyida amb la mort física. El cos i l’esperit són dos elements inseparables de la persona. Es separen temporalment amb la mort, però es retroben amb la resurrecció. “I així com està establert que els homes morin una sola vegada, i després d’això, el judici” (Hebreus 9: 27), descarta la reencarnació com a procés purificador per poder assolir la unió amb l’absolut. El destí etern es segellat amb la mort. La condició en que es produeix el decés es conservarà en l’eternitat.
És molt controvertit que la teràpia amb sang promogui la longevitat. Els guerrers de les tribus paganes consideraven que si bevien sang d’animals dotats de gran força adquiririen la seva força. En l’antiga Roma s’animava els malalts, especialment els epilèptics a beure la sang dels gladiadors que acabaven de morir. Tot aquest procedir que considerem fruit de la superstició té la seva raó de ser. La Bíblia es refereix a Jesús com “l’Anyell de Déu que treu el pecat del món” (Joan 1: 29), característica que havia estat anunciada: “Sabent que no és amb coses corruptibles, amb plata o amb or, que hem estat redimits de la nostra buida manera de viure heretada dels nostres pares, sinó amb la sang preciosa de Crist, com d’un anyell irreprensible i sense tara, preordinat abans de la fundació del món, però manifestat en els darrers temps per causa de nosaltres” (1 Pere 1:18-20). Aquesta informació si no és per revelació, no hi ha hagut cap ment humana capaç de fer una declaració d’aquesta transcendència. Quan només existia Déu en les tres Persones ja es va planejar la mort del Fill per la salvació del seu poble,
A l’inici de la Història, per poder resoldre el problema del pecat va ser el mateix Déu qui va oferir el sacrifici de dos anyells per tapar amb les seves pells la nuesa d’Adam i Eva. “Sense vessament de sang no hi ha remissió” (Hebreus 9: 22). La sang dels anyells  que Déu va sacrificar no aconsegueix la remissió dels pecats, fa, però, que es posi la mirada en l’Anyell i la sang vessada en la creu del Gòlgota que sí esborra tots els pecats” (1 joan 1:7). No hem de perdre de vista d’un malvat personatge que té el propòsit de desfer l’obra de Déu.
El primer intent del seu mal obrar el tenim quan incita Caín a adorar a Déu no de la manera que havia establert. Incita a assassinar el seu germà Abel que adora Déu  amb un present de les primícies del seu ramat (Gènesi 4:4). Com assassina Abel Satanàs pensa que s’ha avortat la línia de la qual ha de venir Jesús el Salvador. S’equivoca. Déu substitueix Abel per Set. De la seva descendència, en el moment establert per Déu, vindrà el Crist per vessar la sang redemptora.
Satanàs és infatigable. Intenta fer la guitza a Déu pervertint la religió i els sacrificis instituïts per Déu. La puresa dels sacrificis instituïts per Déu  Satanàs la prostitueix amb els sacrificis d’animals acompanyats de bacanals sexuals i de persones per apaivagar la ira dels déus. Aquesta degradació no ens interessa.
En la Història, el fil de sang que caracteritza la religió vertadera comença en Adam amb el sacrifici dels dos anyells fet pel mateix Déu. Segueix amb Set i els patriarques. Després amb Moisès amb el tabernacle i el ritual sacrificial. Amb la monarquia i els sacrificis realitzats en el temple de Jerusalem. Amb Jesús oferint-se a si mateix com l’Anyell que treu el pecat del món s’acaba el ritual sacrificial. El temple ha perdut la seva utilitat i quaranta anys més tard és destruït pels romans.
Ara ja no es recorda un fet que ha d’esdevenir. Ara es memora un esdeveniment ja realitzat. La sang no serveix. Jesús institueix el memorial: el pa que simbolitza el seu cos i el vi la seva sang. Cada vegada que una església local celebra el que s’anomena Sant sopar es recorda la seva mort fins que Ell torni en la seva glòria (1 Corinti 11. 23-32).
Malgrat tot, el fil de sang serà present en el Regne de Déu. Els redimits per la sang de l’Anyell cantaran aquest càntic: Digne ets de prendre el llibre i d’obrir els seus segells, perquè vas ser immolat, i amb la teva sang ens vas comprar per a Déu, de tota tribu i llengua i poble i nació” (Apocalipsi 5:9). El fil de la sang redemptora s’inicia en l’eternitat passada i serà present en la futura. Els senyals dels claus  i de la llançaa que van  travessar el seu cos mortal seguiran visibles  en el glorificat.
Octavi Pereña i Cortina


diumenge, 5 d’abril del 2020


VICTÒRIA SOBRE LA MORT

Per a alguns la meta de la seva vida és arribar a la vellesa amb bon estat de salut física i procurar, si és possible, sense patir ells i les persones del seu entorn. La mort com a final de la cursa ja que no creuen en el més enllà. Uns altres, que temen la mort es pregunten ¿per què aquest final indesitjable no es pot eludir?. Pere Serret Besa,  escriu: “Malgrat tots els avenços existents encara som lluny de comprendre quins són els principals factors dels que depèn l’envelliment i com podem atacar els seus efectes”. La mort espanta i es voldria que desaparegués. Aquest afany va portar als antics egipcis a millorar les tècniques de momificació que preservaven els cossos dels difunts de la corrupció. Alguns dels antics momificats s’han trobat avui seguint sent mòmies. Les despeses fetes per conservar els cossos no han servit perquè l’eternitat no els ha arribat.
Amb el progrés tecnològic  ha arribat la criogènia que estudia la producció de temperatures molt baixes. Aquesta tècnica ha substituït la momificació. Les persones que tenen molts diners contracten empreses especialitzades en criogènia perquè preservin els seus cossos de la corrupció per fer-los reviure quan els avenços mèdics trobin el remei a la malaltia que els ha portat a la mort. Si d’aquí a mil anys el món segueix existint, els cadàvers criogenitzats, si és que no hi hagi hagut cap apagada d’energia que hagi pertorbat el procés de conservació, els cadàvers seguiran rígids i sense vida.
A més de les tècniques per conservar els cossos dels difunts s’hi ha d’afegir la llegenda de la font de l’eterna joventut que neix del colonitzador espanyol Juan Ponce de León de qui se suposa que tenia la dèria per trobar la font d’on rajava l’aigua miraculosa. Les llegendes són això: llegendes que no tenen res a veure amb la realitat. Gemma Marfany cita la troballa d’una antiga tauleta de fang sumèria  que relata l’epopeia de Guilgemeix, príncep sumeri que buscava arreu del món la planta de l’eterna joventut per acabar adonant-se que era una dèria impossible d’aconseguir. Aquil·les hauria sigut immortal si la serventa que el va submergir en l’agua miraculosa no l’hagués agafat pel turmell impedint que aquesta part del cos fos protegida per l’aigua. La mitologia diu  que Aquil·les va morir a causa d’una fletxa que va impactar  en aquesta part del cos desprotegida. “Està establert que els homes morin una sola vegada” (Hebreus 9:27). Després de la mort, què? El text acaba dient: “I després d’això el judici”. Això significa que l’anima que ha deixat el cos del difunt  segueix existint descarnada fins el dia de la resurrecció.
En el context de la resurrecció de Llàtzer Jesús va dir: “Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi encara que mori viurà. I el qui viu i creu en mi, no morirà mai”. Tot seguit Jesús li diu a Marta la germana de Llàtzer: “¿Creus això? (Joan 11: 25,26). Resurrecció i no morir són inseparables. Són les dues cares de la vida que Jesús dóna a qui creu en Ell.
Quan l’apòstol Pau es va dirigir als atenesos reunits a l’Areòpag i els parlar de la resurrecció dels morts molts dels assistents se’n van burlar. El mateix succeeix avui. Però se n’ha de parlar perquè és el secret de la vida eterna que molts desitgen però que no saben on trobar-la.
Si Jesús és un mite com ho són les divinitats gregues i romanes, Jesús no ha existit. És una llegenda més. Sí que ha existit. Va néixer a Betlem de Judea i va morir a la creu del Gòlgota i al tercer dia va ressuscitar. És amb aquesta certesa que Pau pot parlar de la resurrecció: “Si no hi ha resurrecció dels morts, Crist tampoc ha ressuscitat”…”Perquè si els morts no són ressuscitats, Crist tampoc no ha estat ressuscitat”… “Si Crist no ha estat ressuscitat”… (els cristians) “som els més dignes de compassió de tots els homes. Però és totalment cert que Crist ha estat ressuscitat  d’entre els morts, i ha esdevingut la primícia dels qui s’han adormit” (els difunts)         (1 Corintis  15: 13, 16, 17, 19, 20). La resurrecció de Crist és un fet històric del que en donen fe testimonis oculars.
Basant-nos en la resurrecció de Jesús explicarem en què consisteix la resurrecció dels qui moren en Crist. L’apòstol Pau compara la resurrecció del cos amb la sembra d’un gra de blat que abans que brolli la planta, la llavor s’ha de desintegrar: ”Insensat, allò que sembres no dóna vida si no mor abans” (v. 36). “així és també la resurrecció dels morts: és sembrat en corrupció, és ressuscitat en incorruptibilitat; és sembrat en deshonra, és ressuscitat en glòria; és sembrat en feblesa, és ressuscitat en poder; és sembrat un cos animal, és ressuscitat un cos espiritual. Hi ha un cos animal, hi ha un cos espiritual” (vv. 42-44). “I afirmo això, germans: la carn i la sang no poden heretar el regne de Déu, ni la corrupció hereta la incorruptibilitat” (v. 50). “I quan això corruptible sigui vestit d’incorruptibilitat, i quan això mortal sigui vestit d’immortalitat, llavors es complirà la paraula escrita: La mort ha estat engolida per la victòria. On és oh mort el teu fibló? On és oh sepulcre la teva victòria? El fibló de la mort és el pecat, i el poder del pecat és la Llei” (vv, 54-56).
Quan un equip ganya un campionat els seus seguidor celebren entusiasmats la victòria. Nosaltres els cristians també celebrem la victòria que hem aconseguit per la fe en Déu i en el seu Fill mort i ressuscitat: “Però gràcies a Déu perquè Ell ens va donar la victòria per mitjà del nostre Senyor Jesucrist” (v. 57).
Octavi Pereña i Cortina