CULPA CONDONADA

Josep Borrell en el seu escrit La culpa fa un esbós dels mals que afligeixen el món d’avui. L’escriptor diu: “mai no he arribat a comprendre perquè societats cultes, on tothom ha rebut escolarització bàsica, amb rendes de benestar i de confort ben repartides equitativament, amb sistemes de llibertats consolidats i de protecció de drets individuals garantits per cartes magnes inviolables, un bon dia tombem cap a la violència. Per què hi ha tants ciutadans de Polònia, de França, de Bèlgica, d’Holanda, d’Àustria, que  es deixen seduir per la demagògia dels il·luminats de sempre, aquells que han acabat conduint als desastres civils més sagnats i execrables? La idea de la Unió Europea es va consolidar, entre altres raons, per forjar també una altra gran aliança moral que basés la governança dels països signants d’aquell pacte en els valors de la democràcia…sobre el paper tot feia pensar que els principis fonamentals de la germandat havien de durar per sempre. Doncs no…”

El fracàs de la  civilització actual, l’Occidental i les altres, rau en el desconeixement de la realitat de la condició de l’home. Els projectes de construcció col·lectius a tots nivells es fan sobre el fonament fals de considerar bo l’home. Josep Borrell fa esment dels valors de la democràcia. Uns altres s’emparen en els Drets Humans en la lluita contra tota mena d’injustícia. Ni els valors de la democràcia ni els Drets Humans no serveixen perquè no tenen en compte que els qui els tenen que aplicar-los són de naturalesa corrupta a causa de la seva condició de pecadors. El profeta Jeremies té prou clar que l’home no pot fer el bé seguint principis filosòfics, siguin laics o religiosos, quan escriu: “¿Pot un cuixita canviar la seva pell, o un lleopard les seves taques? Tampoc vosaltres no podeu fer el bé, vosaltres que esteu acostumats a fer el mal” (Jeremies 13. 23).

Les regles d’or no serveixen per canviar la naturalesa humana. Jesús que és el Metge que guareix la malaltia espiritual de l’ésser humà, reprèn amb duresa aquells religiosos que creien eren bones persones perquè afirmaven que eren estrictes complidors de la Llei de Déu. “La Llei diu: No mataràs, i el qui mati serà sotmès al judici”. Qui la fa la paga, diu la Llei. Molts diran: “jo no he matat ningú”. Ah no, dirà Jesús! A veure si és veritat el que dius. A qui no ha matat ni a una mosca Jesús li diu: “Tot aquell que tingui ira sense  causa contra el seu germà, serà sotmès al judici” (Mateu 5: 21,22). Déu considera assassinat o homicidi les intencions del cor. L’home no pot jutjar-les però Déu sí.

Una altra qüestió: “No cometràs adulteri”. Molts diran jo no he estat mai infidel a la meva esposa o al meu espòs. Ah no! Què diu Jesús? “Tot aquell que mira una dona per cobejar-la, ja ha comés adulteri amb ella en el seu cor” (Mateu 5: 27,28). Amb la pornografia a l’abast de tothom i gratuïta gràcies a Internet, qui pot dir que no hagi comés adulteri segons el que Jesús considera adulteri?

Jesús segueix dient als legalistes que no han trencat mai un plat. “No juraràs en fals, sinó que compliràs els teus manaments al Senyor…I que la vostra paraula sigui: Sí, quan és sí, no quan és no. El que es diu de més ve del maligne” (Mateu 5: 33-37). Ara que estem en la postveritat, la mentida s’ha disparat fins l’infinit. Qui és el “guapo” que s’atreveixi a dir que el seu “sí” no ha estat un “no” i el seu “no” no era un “sí”? Som experts en l’incompliment de les promeses malgrat es posi a Déu, els pares o els fills com a testimonis.

Ja que ens troben en el cor de la injustícia globalitzada, què ens diu Jesús sobre els pensaments? “Perquè del cor provenen els pensaments dolents, els homicidis, els adulteris, les fornicacions, els robatoris, els falsos testimonis, les blasfèmies”                           (Mateu 15: 19). Tot això són els pensaments que brollen en el cor humà i que es converteixen en els fets deplorables que veiem arreu. Ni les lleis, ni l’educació poden canviar els pensaments del cor. Com diu Jeremies si som avesats a fer el mal, com podem fer el bé?

Davant l’evidència que no estimem el nostre proïsme com a nosaltres mateixos, “si us mossegueu i us devoreu els uns als altres, mireu que no us consumiu els uns als altres” (Gàlates 5:15). Per a canviar la tendència de complaure els desigs de la carn, que els produeix el cor no convertit a Crist, que són: “Adulteri, fornicació, impuresa, lascívia, impuresa, idolatria, bruixeria, enemistats, baralles, gelosies, ires, rivalitats, divisions, partits, enveges, homicidis, embriagueses, golafreries, i les coses semblants a aquestes” (vv.19-21). L’apòstol Pau hi oposa les obres que són fruit d’un cor que és guiat per l’Esperit Sant: “Amor, goig, pau, longanimitat, benignitat, bondat, fe, mansuetud, temprança” (vv.22,23). Per la fe en Crist, l’Esperit Sant que habita en el cor del creient és el que fa possible que la fera salvatge que som per naixement natural es converteix en persona de sentiments oposats. Arribat a aquest punt ja no és una filosofia humanista, sigui el nom que se li vulgui donar, sinó la nova vida que és en Crist Jesús la que guia el comportament humà  pels viaranys de la justícia.

Octavi Pereña i Cortina

ACORD ENTRE ÀNIMA I COS

Després de cinquanta anys de relacionar-se amb el seu cos, Luz Gabás acaba dient en el seu escrit Estimat cos: “No obstant això, ara tinc la sensació que quelcom està canviant. Els nostres camins comencen a separar-se. Jo encara desitjo la lluna, la nit, el ball i la foguera, però tu vols el sol, el dia, el passeig, la manta. Te m’estàs tornant mandrós, esblanqueït, blavós. Te m’estàs arrugant. Tens palpitacions i suors. Te m’estàs acovardint. Jo sóc jove i tu ja no. I no ho puc suportar. T’ho havia de dir. Perdona’m.

T’he estat fidel, estimat meu, encara que en més d’una ocasió t’hauria canviat per un altre – més baix, més colrat, menys gros, amb els ossos més fins…A partir d’ara, si hem de continuar junts fins a la mort, no sé com ens entendrem. De veritat, no  voldria que això fos el final de la nostra llarga i fructífera relació, però, sincerament, ignoro com ho podrem solucionar. T’estimo quan m’estimes, t’odio quan em fas mal. I em dol odiar-te. I  per això pateixo. Molt.

M’agradaria conèixer la teva opinió. ¿És cosa meva  o tu també perceps aquestes diferències?¿Podrem d’alguna manera salvar-les? Si us plau, sigues sincer. Espero la teva resposta.

Amb tot el meu amor. Luz”

El problema que la Luz Gabás planteja en el seu escrit, alguns intenten solucionar-lo de manera dràstica amb la mort física: Separació eterna del cos i de l’ànima. Però aquesta solució no satisfà perquè tots, com la Luz Gabás, malgrat les baralles mantingudes al llarg de la vida, estimem el nostre cos. El considerem part de la nostra individualitat. Per això ens costa acceptar que la mort ens separarà per un temps indefinit. Aquesta separació és un insult per a aquells que malgrat sigui de manera inconscient se’ls fa molt dolorós el divorci etern.

Els que per motius filosòfics creuen que la mort és l’alliberament de l’ànima i que aquesta deslliurada del cos perd la seva identitat unint-se amb un absolut nuvolós, ja els està bé. Els altres esperem quelcom millor. Aquí entra en escena la doctrina cristiana de la resurrecció dels morts. Els que creuen que el seu destí és la unió de l’ànima amb l’absolut nuvolós fan equip amb els antics atenesos que quan van sentir que l’apòstol Pau els parlava de la resurrecció dels morts “alguns se’n burlaven i d’altres deien: sobre això ja t’escoltarem una altra vegada” (Fets 17: 32). Els qui ens costa perdre la identitat parem l’orella per saber què és això de la resurrecció.

Jesús deixa clar que el secret de la resurrecció dels morts es troba en Ell: “Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi, encara que mori, viurà” (Joan 11: 25). Aquestes paraules Jesús les va dir  a Marta, germana de Llàtzer que  feia quatre dies que era mort, a qui tot seguit el faria sortir de la tomba. Treta la pedra que tapava l’entrada de la tomba, Jesús va cridar amb veu forta dient: “Llàtzer, vine a fora! (v.43). Llàtzer va obeir l’ordre de Jesús  “i va sortir lligat de peus i mans amb benes, i la cara embolcallada amb un sudari” (v.44). Aquesta no és la resurrecció a que es refereix Jesús quan va dir “jo sóc la resurrecció i la vida”. Llàtzer, a l’hora establerta per Déu va tornar a morir i el seu cos dorm colgat de terra esperant la resurrecció del dia final que va precedida de la resurrecció de Jesús  que va ressuscitar al tercer dia d’acord a les Escriptures, resurrecció que acredita que Ell és “la resurrecció i la vida”.

L’apòstol Pau inspirat per Déu és l’encarregat de donar-nos una pinzellada de com serà la resurrecció del dia final: “Perquè el Senyor mateix, amb crit de comandament, amb la veu de l’arcàngel, i amb la trompeta de Déu, baixarà del cel, i els morts en Crist ressuscitaran primer, llavors nosaltres els que vivim, els qui restarem, serem arrabassats juntament amb ells en els núvols per rebre el Senyor en els aires, i així estarem sempre amb el Senyor. Per tant animeu-vos mútuament amb aquestes paraules” (1 Tessalonicencs 4: 16-18).

Aquests mots de l’apòstol Pau donen resposta a la pegunta que Luz Gabás li fa al seu cos. Amb la resurrecció en Crist i la resurrecció del dia final s’han acabat els conflictes entre el cos i l’ànima perquè el pecat que n’era el causant ja no existeix. Entre el cos glorificat i l’ànima hi perfecta sintonia per tota la eternitat. El matrimoni entre el cos i l’ànima és indissoluble perquè en l’eternitat amb Crist no existeix la mort

Octavi Pereña i Cortina

SENTIT POSITIU DE LES MALALTIES

A Josep Tabernero que dirigeix el Vall d’Hebron Institut d’Ontologia, el periodista  Josep Corbella li diu: Una pregunta per la qual no tingui resposta. El doctor li contesta: “La injustícia de les malalties”

¿Són injustes les malalties? Poden no agradar-nos pels inconvenients i sofriments que provoquen. Injustes no, perquè són la conseqüència d’un acte de la nostra voluntat lliurement exercit quan encara érem en el si d’Adam. M’explicaré. La malaltia no és conseqüència d’un defecte de fabricació. “I Déu va veure tot el que havia fet, i heus aquí era molt bo” (Gènesi 1: 31). Originalment l’ésser humà no emmalaltia. Va començar a saber què es la mort quan va desobeir el seu Creador. Conservar-se immortal depenia de l’obediència de “no menjar de l’arbre del coneixement del bé i del mal” (Gènesi 2.17).

Gràcies a la desobediència d’Adam es va implantar en la nostra ànima l’arrel de l’anarquia, absència d’autoritat. No volem cap autoritat per damunt nostre. Volem anar al nostre aire sense que ningú s’interfereixi en el que considerem la nostra llibertat. La cosa és tal com és i la nostra obstinació a no voler que la realitat tingui el color negre que té, només fa que perjudicar-nos.

Comparem el Creador amb un fabricant. Juntament amb l’article comprat li acompanya un manual d’instruccions perquè l’objecte  adquirit funcioni bé.  Tornem a l’Edèn. Adam i Eva gaudien de l’idíl·lic jardí on disposaven de tot excepte l’arbre del coneixement del bé i del mal ”perquè el dia que en mengis, certament moriràs”. Adam no va tenir en compte les instruccions del manual. Adam va morir, físicament  no a l’acte, ho fa fer quan tenia 930 anys. Com a cap, tota la seva descendència neix amb el germen de la mort. Ell, i Eva que també en va menjar, van perdre la vida eterna que gaudien i amb la pèrdua, la mort es va establir en tota la humanitat. Les malalties en són símptomes de que la cosa va en serio.

Discrepant del Dr. Josep Tabernero i dels que com ell consideren que les malalties són una injusta, crec que són un acte de justícia. Com anarquistes que som  podem rebel·lar-nos contra l’autoritat de Déu i donar-nos cops de cap contra la paret, en la nostra obcecació. El cert és que Déu segueix assegut en el seu tron a pesar que els homes desitgen que no hi sigui.

Les lleis serveixen per evitar la confusió i el caos social. Les lleis humanes com són imperfectes són mudables i s’han de reformar perquè queden obsoletes amb el pas del temps. La Llei de Déu per ser perfecta és immutable: “Perquè en veritat us dic: Fins que passi el cel i la terra, ni una iota ni una titlla no passaran de la llei fins que tot s’hagi esdevingut” (Mateu 5:18). La Llei de Déu no es pot modificar, no s’hi pot treure ni afegir res. “Perquè la paga del pecat és la mort, però el regal de Déu és la vida eterna en Crist Jesús, Senyor nostre” (Romans 6: 23).

Tot just Adam va pecar es manifesta la misericòrdia de Déu anunciant la vinguda del Messies que refaria la desfeta del pecat. Els profetes anuncien el poder guaridor del Messies. “Certament va prendre les nostres malalties, i va portar els nostres dolors: i nosaltres el vam considerar castigat, colpit per Déu, i afligit. Però Ell ha estat ferit per les nostres transgressions , ha estat esclafat per les nostres iniquitats: el càstig de la nostra pau va caure sobre Ell, i per la seva nafra nosaltres hem estat guarits” (Isaïes 53: 4,5) (Una premonició del Gòlgota).

Arribat el compliment del temps, en Betlem, un poblet de Judea, es va encarnar el fill de Déu en la persona de Jesús. És públic i notori la misericòrdia que va manifestar guarint malalties, expulsant dimonis……Tot això manifestava que oferia vida eterna als qui creguessin en Ell. A la creu el Messies “ha estat esclafat per les nostres iniquitats”. La restauració definitiva dels efectes de la mort instaurada en l’Edèn no serà efectiva fins el dia de la resurrecció. Mentre aquest dia no arribi ens hem d’empassar les malalties.

Davant la situació tràgica ocasionada pel nostre mal cap no ens trobem sols en aquest desert hostil en que vivim. Per l’Esperit Sant, el Jesús misericordiós el tenim a l’abast. Només ens separa una pregària. Perquè una pegaria sincera surti dels nostres llavis per implorar misericòrdia i consolació en el moment del dolor, cal que creguem que Jesús és el Messies escollit  per Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist, que desfà els efectes del pecat. Paul Cloel expressa molt bé aquesta situació d’espera en que ens trobem, quan escriu: “Déu no ha vingut per eliminar el sofriment, no per explicar-lo. Ha vingut per omplir-lo, a donar-li sentit amb la seva presència”.

Rebel·lar-se contra el que es considera “la injustícia de les malalties”, el que fa és crear un infern que fabrica més dolor que la malaltia. Cridar amb odi conta Déu i els punys aixecats manifestant aversió perquè el considerem que és el culpable del nostre infortuni, no resol el problema. L’empitjora perquè fora d’Ell no es troba consol enlloc.

Qui pugui dir amb el salmista: “Oh Déu, inclina l’oïda a la meva pregària, no t’amaguis de la meva súplica, escolta’m atentament, i respon-me” (Salm 55:1,2), troba en Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist la consolació en els moments difícils i  la seguretat de no quedar desemparat. En Jesús, qui sofreix només el separa de Déu una pregària.

Octavi Pereña i Cortina