AMOR PACIFICADOR

L’odi és un sentiment que darrerament s’ha banalitzat amb la implantació de lleis contra l’odi que serveixen per imposar les normes de determinats grups al conjunt de la societat. Si la llibertat d’expressió és un dels puntals d’una societat democràtica, les lleis mordassa són una flagrant violació d’aquest dret que s’han de combatre amb fermesa.

La filòsofa Carlota Casiraghi a la pregunta que li fa el periodista Eusebio Val: Quina passió negativa li inquieta més?, respon: “L’odi. El discurs de l’odi s’infiltra per tot arreu. Comença amb petites frases,  burles, estigmatitzacions. És el que m’inquieta més, excloure de la humanitat una part de les persones. Per què s’arriba a pensar que a elles no se’ls han d’aplicar els drets humans? A mi, això m’és insuportable. Hem viscut fets molt catastròfics de genocidis, i encara hi ha llocs d’extrema fragilitat on es pot desencadenar. Penso que no en som prou conscients”.

Amb l’arribada d’internet i la proliferació de les xarxes socials es facilita la propagació del discurs de l’odi: Un hater és una persona que difama, menysprea i desqualifica el contrari. Pot odiar per motius polítics, religiosos, de gènere o raça, o simplement per motius personals, tot i que el més habitual és que les víctimes siguin membres de col·lectius i minories. Sempre hi ha hagut persones amb ganes d’odiar. Però l’arribada d’internet i de les xarxes socials (que és on neix el terme hater, literalment que odia) ha donat a aquests individus més temps per perseguir les víctimes i obtenir informació sobre elles, si són dades personals molt millor…Per què odien tant Greta Thumberg? Perquè no suporten que digui la veritat” (Ramon Aymerich).

El diumenge 15 de desembre de 2019 es va suspendre el partit de futbol entre el Rayo Vallecano i l’Albacete perquè l’afició radical del Rayo Vallecano anomenada Bukaneros qualifiqués reiteradament de nazi el davanter de l’Albacete Roman Zozulin. En són diversos els jugadors que per origen  racial o per posicionaments polítics són insultats en els estadis. Amb la incorporació de la dona en l’esport, àrbitres dones i jugadores, “s’hagin hagut de sentir insults de meuca en amunt per ser dones”.

Daniel Fernández fa una descripció de l’odi que crec oportú compatir-la: “Fa ja un temps que hem aprés a ser prudents i esquius. I encara rai que l’afecte i el desig de celebració i  convivència que la majoria callem les nostres opinions i evitem imposar-les als altres. Però no sempre és possible, em temo. Perquè l’últim any podria ser casualitat, m’ha tocat viure més o menys de prop unes quantes explosions de les que no puc qualificar de cap altra forma més que d’odi. Rectifico, no han estat explosions, ira com a breu bogeria, com vol el clàssic, sinó més aviat el destil·lat amarg i verinós d’això mateix, un odi, un verí. Alguna cosa s’està podrint dins d’alguna gent, una cosa lletja, viscosa i en expansió, que els debilita moralment  i els incapacita racionalment. I no de forma transitòria, aquesta és la diferència, perquè aquest odi té unes arrels que no desapareixeran  quan disminueixi la febre i la inflamació i passa el moment del vòmit. És un dolor personal i secret que apareix a la superfície com rebenta la bombolla fètida del pantà exhalant una miasma que és en si mateix una malaltia. Odi, i no només ràbia o menyspreu…”. Del text destaco: “Alguna cosa s’està podrint dins d’alguna gent, una cosa lletja, viscosa i en expansió, que els debilita moralment  i els incapacita racionalment”. Què és aquesta cosa lletja, viscosa i en expansió? Té un nom: PECAT. A mesura que el pecat endureix l’ànima, aquesta s’insensibilitza i, instigada pel diable a qui Jesús el cataloga com “homicida des del principi”, impulsa a fer el mal no solament de paraula, físicament també. L’odi que és un variant del pecat només se’l pot combatre amb l’amor, no de la manera que insinua l’eslògan. “Fes l’amor i no la guerra”. L’antídot contra l’oi és l’amor de Déu que ens ensenya i ens capacita a buscar també el bé de les persones que ens són desagradables. Les lleis anti odi no aconseguiran dissoldre aquesta cosa lletja, viscosa i en expansió que és el pecat i que és capaç de fer tant de mal.

Octavi Pereña i Cortina

CIUTADANS DE MONEYLAND

Paraules que diuen molt: “Però els que volen fer-se rics cauen en la temptació i en un parany, i en moltes cobejances insensates i pernicioses que enfonsen els homes en niciesa i perdició. Perquè l’amor als diners és l’arrel de tota mena de mals, i alguns els han cobdíciat, i s’han extraviat  de la fe, i s’han torturat ells mateixos amb molts dolors” (1 Timoteu 6: 9,10).

KAP, en una de les seves vinyetes il·lustra  “l’amor als diners (que) és l’arrel de tota mena de mals” de manera molt entenedora. Assegut en una butaca un potentat fumant un havà i en nom de tots els seus camarades pensa: “Ens preocupa molt el canvi climàtic…per això anem reciclant tots els ex polítics en els consells  d’administració de les nostres empreses”.

Oliver Bullough, periodista i escriptor que analitza les conseqüències dels paradisos fiscals resumeix amb aquesta frase les troballes fruit de la seva investigació: “Existeix un paradís virtual que et permet evitar qualsevol llei”. La periodista Ima Sanchís que l’entrevista, fa aquest resum de les investigacions de Bullough: “Es va endinsar al món dels paradisos fiscals i va topar amb el país dels diners que va anomenar Moneyland, un sistema on els cleptòcrates (persones amb predisposició patològica a furtar) apàtrides campen al seu aire. Per què tants vaixells naveguen sota la bandera d’altres països? Moneyland els permet evitar les legislacions laborals. Els funcionaris russos prefereixen construir ponts que valen milions de dòlars abans que escoles i hospitals? Moneyland els permet robar el 10% dels costos de construcció i emmagatzemar-lo a l’estranger.   Per què els  bilionaris viuen a Londres? Moneyland els permet evitar impostos allà. Per què tants estrangers corruptes inverteixen a Nova York? Moneyland els protegeix els seus béns davant una possible confiscació”

És de domini públic que els lladres de coll blanc no en surten malparats de les sentències judicials, fets que fan enrabiar a la gent i sovint culpen  Déu per la seva permissivitat. Les persones es disgusten amb Ell perquè voldrien veure com aplica mà dura contra el lladregots que s’apropien impunement dels cabals públics. Les persones que recriminen Déu per no actuar d’immediat per castigar aquests pispes desconeixen que “el Senyor no retarda la promesa com alguns pensen que es retarda, sinó que és pacient amb nosaltres, perquè no vol que ningú no es perdi, sinó que tots arribin al penediment” (2 Pere 3:9). La paciència de Déu vers els malfactors significa que quan creuen la línia vermella de la seva paciència, vol dir que el penediment ja no és possible. Llavors és quan sobre els malvats cau amb tota la seva força la sentència que marca la Llei de Déu.

Fixi’s el lector de quina manera relata el salmista els ciutadans de Moneyland: “No tinguis por si un home es fa ric, quan s’engrandeix la glòria de casa seva, perquè quan mori no s’endurà res, la seva glòria no baixarà amb ell. Encara que durant la seva vida es beneïa a si mateix, i els homes el felicitaven, quan  et  beneficiaves a tu mateix, arribarà fins a la generació dels seus pares, mai no veuran la llum. L’home que viu en l’esplendor, però que no té enteniment, és semblant a les bèsties que desapareixen” (Salm 49: 16-20). Quina vergonya que després d’uns funerals molt rebuscats i esplendorosos, Déu considera que la mort dels ciutadans de Moneyland s’assembli a la de les bèsties que pereixen.

Jesús clou la seva ensenyança sobre les riqueses així: Cap servent no pot servir dos senyors: perquè o avorrirà l’un i estimarà l’altre, o es dedicarà a l’un i menysprearà l’altre. No podeu servir Déu i la riquesa” (Lluc  16:13). Amb aquest epitafi Jesús retrata els ciutadans de Moneyland que creient que per haver viscut retent homenatge a les sotanes vermelles i fet quantiosos donatius per guanyar-se el cel i acomiadats amb sumptuosos funerals, en obrir els ulls a l’eternitat descobreixin que només han viscut per emmagatzemar riqueses que no poden endur-se.

“I els fariseus que eren amants del diner, també escoltaven aquestes coses (que deia Jesús) i es burlaven d’Ell” (v. 14). Un toc d’atenció als clergues amants de les immatriculacions. Jesús relata la paràbola de Llàtzer i del ric que banquetejava esplèndidament i es desentenia del desvalgut Llàtzer que menjava les engrunes que queien de la taula de l’opulent. Ambos van morir i el ciutadà de Moneyland  en obrir els ulls a l’eternitat va descobrir que es trobava en l’infern (vv.19-31). Trist destí els qui viuen pensant només en omplir les sitges de riqueses que no es poden endur en el més enllà.

Octavi Pereña i Cortina

PRÍNCEP DE PAU

Una notícia porta aquest títol. “Uns ultres intenten boicotejar la pel·lícula d’Amenábar a Valencia. Segons la informació: “España 2000 va criticar la pel·lícula que conta la   història de manera esbiaixada i farcida d’errors històrics.”. No entro a valorar si els motius del boicot son correctes o no. Penso que hi ha altres maneres de dissentir de les opinions d’altri que no siguin de manera violenta. Aquesta manera de protestar no s’adiu   a un Estat democràtic. El que em mou a comentar la  notícia és que els qui van pertorbar l’orde existent en la sala on es projectava el film ho van fer cridant ¡Viva Cristo Rey! Aquesta proclama acompanyada amb violència em mou a haver de reflexionar sobre Crist Rei.

Els mags d’Orient impulsats per la visió de l’estel que anunciava el naixement de Jesús arriben a Jerusalem i pregunten: “On és el que ha nascut Rei dels jueus? Perquè hem vist el seu estel en el llevant i hem vingut a adorar-lo” (Mateu 2:2). Els mags volien veure el Rei dels jueus que havia nascut, no per instrumentar-lo als seus interessos personals, sinó per adorar-lo. Donar-li l’homenatge  que es mereix com a Déu encarnat. No únicament com a Rei dels jueus, sinó de tot el poble de Déu format per jueus i gentils. Aquest esdeveniment succeeix a l’inici de la vida terrena de l’etern Fill de Déu encarnat.

Quan s’acosta el moment cabdal del ministeri terrenal de Jesús que no és cap altre que morir a la creu per la salvació del poble de Déu, els dirigents religiosos jueus l’acusen de blasfem per considerar-se Fill de Déu. Aquesta declaració implicava reconèixer-se Déu. Se’n voler desfer d’Ell i com que no el poden condemnar a mort, el condueixen  a Pilat, el governador romà, perquè executi la sentència. Abans, però, l’han d’acusar. Els dirigents religiosos jueus es presenten davant Pilat amb aquesta acusació: “Hem trobat aquest pervertint la nació, i prohibint donar tributs al Cèsar, dient que Ell mateix és el Crist Rei” (Lluc 23:2). 

Sobre la reialesa de Jesús és molt aclaridora la conversa que manté amb Pilat, el governador romà: “llavors Pilat va tornar a entrar al pretori, i va cridar a Jesús i li va dir: ¿Tu ets el Rei dels jueus? Jesús li va respondre: ¿Dius això per tu mateix, o altres t’ho han dit de mi? Pilat va respondre: : Què potser sóc jo jueu? La teva nació i els principals sacerdots  t’han lliurat a mi. Què has fet? Jesús va respondre: El meu regne no és d’aquest món. Si el meu regne fos d’aquest món, els meus servents lluitarien perquè no fos lliurat als jueus. Ara però, el meu regne no és d’aquí. Llavors Pilat li va dir. Així doncs, tu ets rei? Jesús va respondre: Tu dius que jo sóc rei. Per això he nascut, i per això he vingut al món, per donar testimoni de la veritat. Tot el qui és de la veritat escolta la meva veu” (Joan 18: 33-37).

En la conversa amb Jesús Pilat li pregunta: “Què és la veritat?” (v.38). Feta la pregunta i sense esperar resposta, el governador romà abandona la sala. Pilat es va quedar sense saber què és la veritat. Nosaltres sí que podem saber-ho perquè el mateix Jesús ho esclareix: “Jo sóc el camí i la veritat i la vida” (Joan 14: 6).

Els àngels que van anunciar als pastors el naixement de Jesús a Betlem ho fan amb aquestes paraules: “Glòria a Déu en les altures, i a la terra pau i bona voluntat envers els homes” (lluc 2:14).

El Rei del poble de Déu és un Rei de pau. Els qui criden viva Crist Rei haurien de seguir l’exemple d’aquell que va ensenyar els seus seguidors: “Heu escoltat que va ser dit: Ull per ull i dent per dent. Però jo us dic: No resistiu el dolent. Sinó al qui et pega  a la galta, para-li també l’altra. I al qui vulgui pledejar contra tu i prendre’t la túnica, deixa-li també el mantell. I al qui t’obligui a caminar una milla, vés amb ell dues. Dóna al qui et demana, i no esquivis al qui et vol manllevar” (Mateu 5: 38-42). Paraules molt dures per als qui en nom de Crist Rei són violents. Celebren el Nadal, sí, però desconeixen  qui és l’infant que va néixer d’una verge a Betlem.

Qui és l’infant nascut de manera sobrenatural? El profeta Isaïes ens ho desvela. “Perquè ens ha nascut un nen, un infant ens ha estat donat, i el poder sobirà és sobre la seva espatlla, i el seu Nom s’anomenarà: Meravellós, Conseller, Déu poderós, Pare etern, PRÍNCEP DE PAU” (9:6). L’autor d’Hebreus referint-se a Crist Rei escriu: “El teu tron, oh Déu, és pels segles dels segles, ceptre de rectitud és el ceptre del teu regne” (1:8).

Octavi Pereña i Cortina

IDOLATRIA VENÇUDA

Un breu comentari que porta per títol Mare de Déu alcaldessa em porta a transcriure aquesta citació del profeta Jeremies: “Així diu el Senyor: Quina iniquitat van trobar en mi els teus pares que es van allunyar de mi i se’n van anar darrere la vanitat i es van tornar vans? (2:5). Vanitat en el llenguatge bíblic significa idolatria. Israel, tot just alliberat de l’esclavatge egipci, el poble va dir que no sabien que se n’havia fet de Moisès, el guia humà que els conduïa per la travessia del desert, perquè tardava de baixar del mont Sinaí on s’hi havia retirat per obtenir instruccions del Senyor i rebre les taules de la Llei. El poble que no tenia ulls per veure l’Invisible, li va dir a Aarón: “Aixeca’t, i fes-nos déus que vagin davant nostre, perquè aquest Moisès ……Aaron els va dir: Despreneu-vos de les arracades d’or que hi ha a les orelles de les vostres dones, dels vostres fills i de les vostres filles, i porteu-me-les…I ell ho va rebre de les seves mans , i hi va donar forma amb un cisell, i en va fer un vedell de fossa,  i ells van dir: Aquests són els teus déus, Israel que t’han fet pujar de la terra d’Egipte” (Èxode 32: 1-4).

L’Escriptura  ensenya que el poble de Déu camina per fe, no per vista. En el moment que la fe desapareix es presenta la necessitat de fer-se imatges que pretenen representar la divinitat. El mateix li ha passat a l’Església. En el moment que els apòstols van deixar aquest món, seguint l’exemple d’Israel a la mort de Moisès, el virus de la idolatria es va anar escampant fins que l’emperador Constantí l’any 313 va promulgar l’edicte de Milà que va atorgar al cristianisme carta de religió oficial. Aquest edicte va facilitar l’entrada massiva a l’església de persones no cristianes carregades del bagatge pagà. D’aquesta manera es va introduir en l’església la vanitat de les divinitats paganes cristianitzades a les que se’ls ret culte. L’adoració abominable als ulls del Senyor ha perdurat fins els nostres dies. “No tindràs altres déus davant meu. No et faràs cap estàtua del que hi ha dalt dels cels, ni del que hi ha a baix a la terra, ni del que hi dins les aigües sota la terra, ni et postraràs davant d’elles ni els serviràs, perquè jo Déu, sóc un Déu gelós que visito la iniquitat dels pares sobre els fills fins a la tercera i quarta generació dels qui m’odien” (Èxode 20: 3-5).

La idolatria es comporta com un virus que s’escampa per tot el teixit social. No es limita a fer estralls en el si eclesial. Surt del seu interior i influeix els qui obertament es declaren no cristians. Per mimetisme fan actes de veneració a les imatges prohibides per Déu. Se’n surt de l’àmbit privat i s’introdueix en l’institucional. En tenim un exemple recent en el municipi de Sant Vicenç dels Horts que en el ple municipal celebrat el 21 de novembre de 2019 es va aprovar nomenar alcaldessa perpètua a la verge de la Soledat “per commemorar els 20 anys de la confraria local del Crist de la Salut i nostra Senyora de la Soledat, i reconèixer totes les accions que ha vingut fent  per engrandir la Setmana Santa del municipi” (El Nacional, 27/11/2019).

L’apòstol Pau adreçant-se als cristians de Roma, escriu: “Germans, certament el desig del meu cor i la meva pregària a Déu per Israel és per a salvació. Perquè dono testimoni que ells tenen zel de Déu, però no d’acord a l’enteniment” (Romans 10: 1,2). Pau referint-se al zel de Déu d’Israel ben segur que té en ment el seu passat fariseu, ultra conservador, zel que l’impulsava a perseguir els cristians per empresonar-los i matar-los, com va fer amb Esteve, el primer màrtir cristià.

L’apòstol segueix dient quelcom molt interessant que d’entendre’s aconseguiria que s’abandoni la idolatria sense que ningú hagi de dir que s’ha de fer. El pagà convertit en fill de déu per la fe en Jesús, només pensar en agenollar-se o fer genuflexió davant una imatge se li regiren les entranyes. Heus aquí les paraules de Pau: “Perquè ignorant la justícia de Déu han creat d’establir la seva pròpia justícia, i no s’han sotmès a la justícia de Déu” (v. 3). Traduït significa: L’idolatra, ignorant que Déu salva els pecadors exclusivament per la fe en Jesús mort i ressuscitat busca salvar-se pregant a cristos, verges, sants. El perdó de Jesús, que és total, esmicola la idolatria que s’amaga en la profunditat de l’ànima. Clareja una nova persona que busca sotmetre’s a l’autoritat divina.

Octavi Pereña i Cortina

EL BON PASTOR

“Una de les qüestions clau a les que ens hem enfrontar és si les nostres vides acaben després de la mort o no. La creença o no en l’eternitat determina el nostre comportament. Per tant, és crucial determinar que hi ha de mortal en nosaltres, què hi ha d’etern, i que atresorem la part eterna. La majoria de les persones fan precisament el contrari”. (Blaise Pascal).

Heus aquí l dilema: Existència més enllà de la mort o aniquilació en la mort. Començarem per la segona opció. Els qui ho creuen es consideren animals evolucionats que moren com la resta de les bèsties. Els cossos serveixen com a nutrients que afavoreixen el creixement de les plantes i així pugui subsistir la vida animal. En el fons, no estan segurs que el final sigui aquest, si el decés es sobtat com la d’aquells que mirant un partit de futbol en la tele, tanquen els ulls per no tornar-los a obrir. O la d’aquells altres que se’n van a dormir i ja no es desperten. Aquesta manera de morir considerem que és la millor manera de fer-ho. No patim nosaltres i no fem sofrir els nostres familiars.

Morir dolçament no sempre és així. En aquests casos existeixen els equips d’atenció domiciliaria (Pades), la feina dels quals “consisteix a acompanyar al final de la vida, permetre que surtin les pors que un no sap a qui explicar quan es té una malaltia avançada i es té a prop la mort. Oferir confort i vides per morir en pau, proporcionar totes les eines possibles per adaptar-se a una situació que no es resol amb medicines” (Ana Macpherson). Els membres dels equips d’atenció domiciliaria donen suport emocional als qui pateixen malalties de llarga durada i, d’alguna manera contribueixen al ben morir. Molts malalts terminals l’únic suport que tenen és el dels seus familiars i dels voluntaris dels equips d’atenció domiciliaria. Arriben a l’aniquilació de la millor manera possible.

Pel que fa als qui creuen en l’existència més enllà de la mort, em limitaré als qui creuen en Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, que és un Déu personal amb qui el creient hi pot mantenir relació. Per un costat Déu li parla mitjançant la Bíblia i en les seves paraules vivificades per l’Esperit Sant hi troba el consol que en la malaltia necessita. Per aquest motiu la Bíblia es converteix en el llibre de capçalera que reanima quan la malaltia angoixa. Però la relació és cosa de dos. Per part del malalt que creu té al seu abast la pregària. Mitjançant aquesta eina el creient que es troba en el llit del dolor exposa els seus sentiments al Pare celestial que l’escolta i, de la manera com Ell sap fer-ho, l’ungeix amb l’ungüent que li mitiga el dolor de l’ànima. La pau de Déu que supera la comprensió humana té els seus efectes balsàmics. A més, les pregàries dels germans en la fe són un reforç a les del propi malalt ja que els cristians som membres del cos de Crist “i si un membre pateix, tots els membres pateixen amb  ell” (1 Corintis 12: 20). Espiritualment hi ha una similitud amb el cos humà que quan un membre sofreix la resta s’aboquen a la seva guarició.

Una pregària bíblica de la que se’n a un mal ús perquè se la llegeix en els funerals i apareix escrita en els recordatoris, també popularitzada en els westerns, és el salm 23, conegut pel nom: El Senyor és el meu Pastor. Dic que se’n fa un mal ús perquè els morts no necessiten que s’intercedeixi pe ells perquè amb el decés queda segellat el seu destí etern. Les pregàries ni les misses poden alterar-lo.

El salm 23 memoritzat i recordat durant la durada de la malaltia terminal serveix de molt consol perquè apropa Jesús, el Bon Pastor que alleugereix l’aflicció de l’ànima. El seu autor, el rei David, va passar moltes penalitats al llarg de la seva vida. No se sap per quina d’elles va escriure el poema. Millor que sigui així perquè així no serem temptats a aplicar-lo en una determinada aflicció. És apropiat per a tots els sofriments, que no són pocs.

Aquest és el poema: “El Senyor és el meu Pastor, no em manca res/ em fa reposar en pastures d’herba tendra, em mena vora aigües de repòs/ Ell restaura la meva ànima, i em guia per senders de justícia, per honor del seu Nom./ Encara que camini en la vall de l’ombra de la mort, no tinc por de cap mal perquè  tu ets amb mi: la teva vara i el teu bastó em conforten./ Tu pares taula davant meu en presència dels meus adversaris. M’ungeixes el  cap amb oli, la meva copa és plena fins a vessar./ Sí, la teva bondat i la teva misericòrdia m’acompanyaran tots els dies de la meva vida: i viuré a la casa del Senyor al llarg dels dies” (Salm 23).

¿No és una riquesa de valor incalculables saber que Jesús és el Bon Pastor que va donar la seva vida per mi, ovella extraviada, que m’acompanya al llarg dels dies i de manera molt concreta quan la malaltia fa estralls en el meu cos?

Octavi Pereña i Cortina