GUERRA!

El periodista Josep Corbella li pregunta a Carme Jordi, astrofísica de la Universitat de Barcelona: Què pensa que és cert encara que no pugui demostrar-ho? Resposta. “Que Déu no existeix”. Li torna a demanar: Una pregunta per la qual no tingui resposta: “Per què la humanitat no ha estat capaç d’abolir les guerres?” Ambdues respostes formen part  de les dues cares d’una moneda. Sense Déu la violència sigui del tipus que sigui és inevitable.

Pel tema al que ens referim seria molt convenient tenir present les paraules de Jaume per fer desaparèixer la ignorància de Carme Jordi pel que fa el per què l’home és incapaç d’abolir les guerres. A la d’ella hi hem d’afegir la del japonès Yosiko Kajmoto, supervivent de la bomba atòmica llançada sobre Hirosima l’any 1945, que a la pregunta: Què ha entès de l’ésser humà, respon: “Individualment les persones són bones, ho he pogut comprovar en els viatges per tot el món, però en conjunt, la humanitat sempre està ficada en guerra. És un misteri que no aconsegueixo entendre”.

Anem, doncs, a veure què ens diu Jaume “¿D’on venen les guerres i les lluites entre vosaltres?” ¿No venen d’això, dels vostres plaers que combaten en els vostres membres? Cobegeu, i no teniu; mateu i envegeu , i no podeu aconseguir; lluiteu i feu guerra, però no teniu, perquè no demaneu; demaneu, i no rebeu, perquè demaneu malament, per malgastar-ho en els vostres plaers” (Jaume 4:1-3).

Totes les guerres tenen un alt grau d’estupidesa humana. La guerra en singular es multiplica de manera exponencial si al substantiu se li afegeix l’adjectiu nacional o confessional. Lluitar per una cosa intangible, una idea, una creença, és quelcom irracional, cosa que sol convertir els conflictes en més sanguinaris que les guerres que persegueixen objectius concrets. Les coses materials es poden negociar: les intangible com la fe, la pàtria, no.

El periodista i impressor lleidatà Pau Guimet, referint-se a la Guerra Civil espanyola, entre altres coses ha deixat escrit: “Si la guerra és la destrucció, l’assassinat en massa, el robatori, la violació, l’èxode, la fam, la desolació, la misèria, l’aplanament moral, la neurastènia folla, no capeixo que hi hagi persona de juí normal que s’entregui al conformisme que, davant la catàstrofe del nostre país suposa aquesta frase idiota que resa: és la guerra”. Amb la catàstrofe nacional que va representar la insurrecció franquista, ens surt el ministre Gallardón amb aquesta frase que fa tremolar: “España es una gran nación que vale la pena vivir y querer, y por la que merece la pena luchar”. El ministre no ha entès, amb l’experiència de la Guerra Civil, la desgràcia que comporta voler resoldre els problemes polítics amb guerra. Els problemes polítics  en un Estat democràtic es dirimeixen en el Parlament i en les urnes, mai amb la declaració de guerra.

Una frase molt breu però molt gràfica, la del general William Tucumsch Sherman, que era partidari de terra cremada: “La guerra és l’infern”.

El filòsof britànic C. S. Lewis, que va participar com a soldat en la primera Guerra Mundial, en esclatar la Segona va descriure els sofriments dels soldats, així: “Tot el que em fa por de qualsevol tipus d’adversitat es concentra en la vida del soldat en actiu, de servei. Semblant a la malaltia l’amenaça el dolor i la mort. Semblant a la pobresa l’amenaça el mal habitatge, fred, calor, set, fam. Semblant a l’esclavatge l’amenaça el treball feixuc, humiliació, injustícia i govern autoritari. Semblant a l’exili, et separa de tot el que estimes”.

No. Posar fi a la guerra no està en l’home aconseguir-ho. Ho estem veient de manera molt clara  amb el que passa avui. La cobdícia dels governs impedeix eliminar-la. En nom de la pau s’incrementen els pressupostos militars. Les empeses que fabriquen armes es lucren fabricant-les i, a pesar dels embargaments internacionals se segueixen fabricant i distribuint-se en zones en conflicte. La cobdícia no coneix límits.

El profeta Isaïes que és un bon coneixedor de la naturalesa humana, escriu: “Els seus peus corren al mal, i s’afanyen a vessar sang innocent: els seus pensaments són pensaments d’iniquitat, devastació i destrucció hi ha en les seves rutes, no hi ha judici en els seus senders; s’han fet senderes torçades: ningú dels que hi passa no coneix la pau” Isaïes 59: 7,8)

Quan els deixebles li van preguntar a Jesús quines són els senyals del temps, els va dir: “I començareu a sentir parlar de guerres i de rumors de guerres. No us inquieteu perquè cal que passin aquestes coses, però encara no és la fi. Perquè s’alçarà nació contra nació, i regne contra regne. I haurà fams i pestilències i terratrèmols en diversos llocs. Però totes aquestes coses són el començament dels dolors” (Mateu 24: 6-8). ¿No és un viu retrat del nostre temps?

El profeta Isaïes dóna una visió del futur que contrasta amb el present. La nova terra que sorgirà amb la vinguda gloriosa de Jesús, el dia que vindrà a buscar el seu poble perquè hi habiti en ella, és molt desitjable: “El llop habitarà amb l’anyell, i el lleopard s’ajaurà amb el cabridet, estaran junts el vedell i el lleó jove i l’animal de corral, i un nen els dirigirà. La vaca i l’ossa pasturaran plegades, i els seus petits jauran junts, i el lleó menjarà palla com el bou. I l’infant de llet jugarà vora el forat de l’àspid, i el de llet estendrà la mà al cau del basilisc…perquè la terra serà omplerta del coneixement del Senyor, com les aigües cobreixen el mar” (Isaïes 11: 6-8). En aquest dia de data incerta que anuncia Jesús, el paradís que es va perdre en Adam es recuperarà per no tornar-se a perdre mai més.

Octavi Pereña i Cortina

ART SACRE

El conflicte que s’ha iniciat a Benavent amb motiu de col·locar una estàtua d’un suposat sant Joan a la façana de l’església, ha provocat discussions i despertat interessos que no tenen res a veure amb la fe cristiana. Farran Accensi, regidor de l’ajuntament assegura que en el primer ple municipal que es celebrarà es proposarà fer souvenirs  i objectes de regal amb la figura del sant per promocionar i donar a conèixer Benavent: “Volem aprofitar que ara es parla del poble per col·locar-lo en el mapa”.

El bisbe de Lleida Salvador Giménez Valls, en resposta a la pregunta d’un feligrès, va dir: “Cadascú té la seva responsabilitat i jo no puc eludir la meva, però tampoc puc enfrontar-me a vostè. Per a mi és més important estar units en la caritat de Crist”. Destaco aquesta frase perquè considero és la clau del conflicte. La caritat de Crist desvinculada de la Veritat de la Paraula de Déu és un tòpic que es fa servir per tancar problemes sense resoldre’ls. Potser momentàniament es suavitzen, però no es solucionen. Un altre problema que existeix des de fa anys i que no hauria  d’haver-se presentat és el de les obres d’Aragó que es guarden en  el  Museu de Lleida, si l’Església catòlica al llarg dels segles s’hagués mantingut fidel a les ensenyances de la Bíblia, en concret pel que fa la idolatria. Aquesta qüestió queda clarament plasmada en els Deu Manaments.  Cito la versió de la Bíblia Interconfessional: “No et fabriquis ídols, ni et facis cap imatge del que hi ha dalt del cel, aquí baix en la terra o en les aigües d’aquí baix. No els adoris ni els donis culte, jo el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu gelós” (Èxode 20: 4,5). De Déu només n’hi ha un i no comparteix la seva glòria amb cap dels déus que s’han fabricat els homes. Per això és gelós.

Malgrat les obres poderoses que el Senyor va fer amb Israel des del seu alliberament de l’esclavatge egipci, la seva tendència va ser la idolatria. Els israelites en veure que Moisès trigava a baixar de la muntanya, el poble li va demanar a Aaron: “Fes-nos déus que vagin davant nostre” (Èxode 32:1). Aaron, futur summe sacerdot, demana al poble objectes d’or “ i va donar forma amb cisell, i en va  fer un vedell de fosa, i els va dir: Aquests són els teus déus, Israel, que t’han fer pujar de la terra d’Egipte” (v.4). En baixar Moisès de la muntanya i en veure el desastre comès, li diu al seu germà: “Què t’ha fet aquest poble que li has carregat un pecat tan gran?” (v.21). L’esperit idolàtric és tan arrelat en el cor de l’home que Aaron excusant-se del seu pecat li diu al seu germà: “I jo els vaig dir: Tots els qui tinguin or, que se’n desprenguin. I ells me’l van donar, i jo el vaig llençar al foc, i en v a sortir aquest vedell” (v.24). Com si fos tan fàcil fabricar una escultura!

Uns textos bíblics que denuncien la idolatria:

“”Així diu el Senyor: No aprengueu el camí de les nacions, i no tingueu por dels senyals dels cels, encara que les nacions tinguin por. Perquè les costums de les nacions són vanitat: perquè un talla un arbre del bosc, les mans del fuster el treballen amb l’aixa, amb plata i or l’embelleixen, amb claus i martells el fixen, a fi que no trontolli. Aquests són com una palmera dreta, no poden parlar, han de ser portats perquè no caminen. No els tingueu por, perquè no poden fer mal i tampoc poen fer res de bo” (Jeremies 10: 2-).

“Certament Senyor, els reis d’Assíria han desolat els països i la seva terra, i han llençat els seus déus al foc perquè no eren déus, sinó l’obra de les  mans de l’home, fusta i pedra, i ells els han destruït” ( Isaïes 37: 18,19).

“Tornaran enrere, restaran completament avergonyits  els qui confien en les estàtues, aquells que diuen a les imatges de fosa: vosaltres sou els nostres déus”                        (Isaïes 42: 17).

“I la resta dels homes que no havien estat matats per aquestes plagues, no es van penedir de les obres de les seves mans i no van deixar d’adorar el dimoni i els ídols d’or, i de plata, i de bronze, i de pedra, i de fusta, que no hi poden veure, ni escoltar, ni caminar. I no es van penedir dels seus homicidis ni de les seves bruixeries, ni de la seva fornicació ni dels seus robatoris” (Apocalipsi 9: 20,21).

La idolatria no és quelcom innocu: “I Moisès va dir a Aaron: Què ha fet aquest poble que li has carregat un pecat tan gran?” (Èxode 32:21).

Això només és una mostra dels molts textos que denuncien la idolatria com un pecat contra la glòria i l’honor de Déu. La idolatria no solament té conseqüències temporals, afecta l’eternitat: “No us deixeu enganyar…ni els idolatres…no heretaran el regne de Déu” (1 Corintis 6. 9.10). Però l’idolatra no té perquè ser desheretat. L’apòstol Pau segueix dient: “I això éreu, però us heu netejat, heu estat santificats, heu estat justificats en el Nom del Senyor Jesús i en l’Esperit del nostre Déu” (v.11). Per la fe en Jesús l’idolatra abandona el  camí ample que porta a la mort eterna per començar a caminar pel sender estret que condueix a la vida eterna.

Octavi Pereña i Cortina

BANQUET DE NOCES

Els atemptats a Barcelona i Cambrils que eren imprevisibles, han provocat un fort xoc emocional a la societat catalana, per la proximitat. Gairebé cada dia es produeix un atac terrorista en un indret o altre del món. Com són llunyans, no ens afecten. Són notícies que com no ens toquen de prop gairebé no val la pena dedicar-les-hi temps. Però, els de Barcelona i Cambrils ens han tocat directament. En el moment d’escriure l’esborrany d’aquest escrit fa justament una setmana que es van produir i els mitjans no deixen de parlar d’ells.

La meva intenció no és tornar a escriure sobre el que vaig redactar en La causa del terrorisme. (totlleida.cat, (4/09/2017), La Mañana,8/09/2017).  El que persegueixo és treure’n conclusions espirituals que ens permetin viure de manera més plàcida, sense por, el temps que el Senyor disposi hem de viure aquí a la terra.

En el temps de Jesús es van produir dos incidents inesperats que van anar acompanyats de vessament de sang que registra el capítol  13 de l’evangeli de Lluc. “Per aquell mateix temps n’hi havia alguns que li van fer saber el cas dels galileus, la sang dels quals Pilat havia barrejat amb la dels seus sacrificis” (v.1). L’assassinat es va cometre mentre els galileus estaven celebrant un acte religiós. El fet es continua repetint en els nostres dies quan els terroristes atempten contra mesquites, sinagogues, esglésies, on hi ha concentració de persones que no pensen que la celebració religiosa s’hagi d’acabar amb un bany de sang.

L’altre fet luctuós, diu: “O aquells divuit sobre els quals va caure la torre de Siloè i els va matar” (v.4). En ambos casos Jesús fa aquest comentari: ¿Penseu que aquest galileus van ser més pecadors que tots els altres perquè han patit aquestes coses?” (v.2). Els morts i els testimonis no es diferenciaven en res: tots eren pecadors. Els testimonis, per les paraules de Jesús es pot inferir que pensaven que ja els estava bé que haguessin mort de la manera com va ser. Se n’alegraven. Alguns també ho han fet avui amb els morts de Barcelona i Cambrils. Jesús fa aquest comentari: “No us dic: Però si no us penediu, tots us perdreu igual” (v.5). Déu va advertir Adam: “Pots menjar de tolt arbre del jardí, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (Gènesi 2: 16,17). Adam va  desobeir i el virus de la mort es va instal·lar en ell, pare de la humanitat i d’ell a tota la seva descendència. Sovint la mort s’espera perquè les xacres de la vellesa anuncien la seva imminència. Les morts de Barcelona  i Cambrils i les que descriu l’evangeli de Lluc ens alerten de la mort inesperada. Desconeixem quin és el moment que el Senyor ens cridarà a la seva presència per passar comptes amb nosaltres. Això significa que no podem ser descurats amb el tema de la salvació.

En aquest aspecte, el Senyor ens instrueix amb la paràbola de les deu verges: “Llavors el regne dels cels serà semblant a deu verges que van agafar les seves llànties i van sortir a rebre el nuvi” (Mateu 25: 1). Les deu verges, aparentment eren totes iguals. Totes van agafar les seves llànties i van sortir a rebre el nuvi per acompanyar-lo. Les aparences enganyen: “Cinc d’elles”, diu Jesús, “eren assenyades i cinc eren nècies” (v.2). De caràcter eren diferents i, el seu comportament distint. Les assenyades, juntament amb les llànties es van endur oli, les nècies no” (vv. 3,4). El relat diu: “I com el nuvi trigava, es van endormiscar totes i es van adormir” (v.5). Jesús segueix dient: “I a mitja nit es va sentir una exclamació: Ei! El nuvi està arribant, sortiu a rebre’l” (v.6). En sentir el crit les verges es van despertar i van agafar les llànties per acompanyar el nuvi. Aquest és el drama :Les verges nècies  en adonar-se’n que no tenien oli van demanar a les assenyades que els donessin del seu. Les assenyades, fen honor al seu qualificatiu, els diuen: “No fos que no arribés per a nosaltres i per a vosaltres, més aviat aneu als qui en venen i compreu-vos en”  (v.9). Mentre les nècies van a comprar oli, el nuvi arriba, “i les que estaven preparades van entrar amb ell a les bodes i es va tancar la porta” (v.10). Quan van arribar les oblidadisses van trucar a la porta i van dir: “Senyor, senyor, obre’ns”, però ell va respondre un lacònic: “En veritat us dic, no us conec”                  (vv. 11,12). Acabada la paràbola  hi afegeix aquest afegitó: “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu el dia ni l’hora en que el Fill de l’Home ha de venir” ( v.13).

Una paràbola és un relat terrenal amb significat espiritual. Quin sentit espiritual té la paràbola de les deu verges pels cristians? En termes actuals les deu verges eren cristianes practicants. Totes esperaven la vinguda del Senyor. Les assenyades a més de religioses eren ungides amb l’Esperit Sant. Demostrava la seva genuïna espiritualitat el fet que a més de les llànties havien agafat oli. Guiades per l’Esperit Sant poden dir: “Jesús és el Senyor” (1 Corintis 12: 3).

Les cinc nècies eren religioses mancades de l’oli. No estaven ungides amb l’Esperit Sant. Complien els preceptes religiosos per obligació. A aquestes verges se les considera germanes en Crist. Se les lloava per la seva religiositat. A l’hora de la veritat, el Senyor que coneix les intencions del cor, fa la tria. Les assenyades, quan el Senyor vingui en la seva glòria s’asseuran en el banquet de noces de l’Anyell i restaran amb Ell eternament. Les nècies voldran entrar en el banquet de noces però no anaven vestides amb el vestit de lli blanc, símbol de que els seus pecats havien estat rentats amb la sang de l’Anyell de Déu que esborra el pecat del món. Del Senyor sentiran aquestes paraules de rebuig: “De cert us dic, que no us conec” (v.11). Tota la vida practicant la religió cristina per aconseguir un final tant tràgic!

Octavi Pereña i Cortina

LA CAUSA DEL TERRORISME

Màrius Carol, en el seu escrit La banalitat del mal (La Vanguardia 20/08/2017), escriu: “Quan es parla dels atemptats terroristes, la nostra civilització que és filla de la Il·lustració, del pensament racional i del saber científic, intenta buscar les raons de l’altre, pensa què hem fet malament, sent mala consciència perquè creu que les coses es podrien haver fet millor. És sa, intel·ligent i fins i tot just indagar en què hem fallat. Però segurament resulta ingenu i excessivament racional auto culpar-nos”.

Màrius Carol esmenta: Il·lustració, pensament racional, saber científic, en l’intent de buscar les raons de l’altre. Penso que el director de La Vanguardia s’equivoca quan intenta descobrir “les raons de l’altre” des de la racionalitat. Més d’una vegada” diu Marius Carol, hem sentit lloances diverses al model català d’integració. I no s’ha de tenir dubtes que és bo i que facilita la convivència. Però això no és un salconduit per a una societat sense terrorisme…els joves d’origen marroquí de la cèl·lula gihadista que ha atemptat aquesta setmana a Catalunya tenen l’origen a Ripoll i semblaven la prova del nou d’aquesta capacitat integradora. Com ho demostren les notes a l’institut Abat Oliva  o la seva participació en l’equip de futbol de la penya barcelonista. Però la influència d’un iman salafista va poder ser fatal. Es tem que ell els podria haver radicalitzat i haver infós la rancúnia per matar a sang freda. De la banalitat el mal a la llavor del  diable”.

En el text Marius Carol esmenta el diable. ¿Es creu en aquest personatge maligne que amb l’ instrument d’un iman pot inocular en uns joves ben educats i ben integrats “la rancúnia per matar a sang freda”? afirmo que no. En una societat que “és filla de la Il·lustració, del pensament racional i del saber científic” no hi ha espai per allò que no es pot analitzar i mesurar amb la raó. Tot el que té que veure amb l’esperit, és dir, en tot allò que hi participa l’Esperit Sant de Déu, se’l considera fanatisme i en el millor dels casos fabulisme. Aquí rau el gran fracàs de la societat que és filla de la “Il·lustració, del pensament racional i del saber científic”. En haver desterrat Déu del seu pensament la societat es troba desarmada per fer front  a problemes que són d’índole espiritual. El problema del terrorisme no s’origina en la manca de reflexió ni en l’absència de pensament crític com diu Hannah Arendt referint-se a la banalitat del mal, segons diu Marius Carol. Cada cop que es repeteix un atac terrorista, els politòlegs, els tertulians, els filòsofs, els religiosos, els educadors, diuen la seva al respecte, però si no es té en compte Déu, el Pare de nostre Senyor Jesucrist, les reflexions es fan sobre un fonament de sorra que no arriben a bon port a causa de la seva inestabilitat.

El  mal no és un concepte filosòfic per discutir-se en una plafó de televisió o en un debat entre savis. És un fet real, la substitució de la paternitat divina per la del diable. En el moment de la desobediència d’Adam es va produir aquesta transferència, ja que en la seva condició de pare de tota la humanitat el fet ha afectat a tota la seva descendència. Ara bé si es creu que la Bíblia és un llibre de relats fabulosos per distreure, llavors no té sentit fer-li cas. En aquesta situació el mal en general i el terrorisme en concret no té solució. Estarem donant voltes sense arribar enlloc. Moltes especulacions però res en concret.

La Bíblia afirma que el diable és un ésser espiritual malvat, per tant, invisible, que es materialitza apoderant-se d’un cos. La primera materialització satànica va ser en una serp i així va poder induir a Adan a desobeir Déu. Aquesta desobediència és d’una importància cabdal perquè és la transferència de fill de Déu a fill de Satanàs. Aquesta transferència inicial té conseqüències devastadores. Tota la descendència d’Adam té com a pare el diable. Això explica l’existència del mal en general i el terrorisme al llarg de tota la història.

Jesús desqualifica el concepte banal que es té del diable que se’l representa com un bufó que fa petar de riure, representat com un ésser rogenc amb banyes, cua i un trident a la mà que fa bufonades en els pastorets nadalencs i en els cercaviles festius. No, aquest no és el concepte que Jesús té del diable, l’enemic número u de la humanitat. El descriu així. “Vosaltres sou del vostre pare el diable, i voleu fer els desigs del vostre pare, ell és homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla la mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8:44). ¿No acrediten les obres dels homes de qui són fills? Mentre no hi hagi un canvi de paternitat és impossible resoldre de manera efectiva els problemes del mal i del terrorisme. És una afer col·lectiu. El canvi de pare en tota la humanitat no es produirà perquè en són molts els qui no volen creure en Jesús. Ara bé, sí que es pot fer en l’aspecte individual. Cada persona que es reconegui pecadora  i cregui en Jesús com el seu Senyor i Salvador, es produeix la transferència de fill del diable a fill de Déu i les bones obres que fa serveixen per pacificar l’entorn en que es mou.

Octavi Pereña i Cortina