ELS PSICÒPATES ES CUREN

Entrevistat per Lluís Amiguet en una Contra de La Vanguardia, Vicente Garrido, catedràtic d’Educació i Criminologia,  aporta molta llum sobre psicopatia, Defineix el psicòpata com: “Una configuració de la personalitat caracteritzada per l’egocentrisme i narcisisme exagerat, una gran capacitat per la mentida i una incapacitat per percebre els sentiments morals”. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ho defineix així: “Desequilibri psíquic, especialment trastorn caracterològic o de conducta, de caràcter constitucional que no comporta cap anormalitat intel·lectual”. Crec que la definició que dóna Garrido s’acosta més a la realitat perquè reconeix unes característiques morals que són conseqüència del pecat. : Quan l’entrevistador li pregunta: “A quins sentiments es refereix?”, Garrido contesta: “A l’empatia, al sentit de la injustícia i la compassió. És una personalitat profundament desconnectada i la seva motivació és la recerca del control i del poder”.

No tots els psicòpates tenen el mateix grau de psicopatia. La classificació segons Garrido va “des de el “psicòpata assassí” fins el “psicòpata integrat”, que no ha estat identificat i té una vida convencional”. “Els psicòpates assassins” es manifesten principalment en política: Putin, Trump, Natanyahu i els caps de  bandes criminals que no els tremola el pols a l’hora de matar o ordenar als seus esbirros que ho facin per ell. El “psicòpata integrat” conviu amb nosaltres que amb els seus brots psicòpates ens amarguen la vida.

Lluís Amiguet li pregunta a Vicente Garrido: “¿Pot curar-se la psicopatia?” La resposta que dóna el criminòleg és: “Es una patologia que amb els nens i els joves i amb l’ajuda experta hi ha bones possibilitats, però amb els adults no sabem com millorar el trastorn sobretot perquè s’aprecien molt més a ells mateixos del que aprecien els altres”. ¿Vol dir això que els “psicòpates assassins” no tenen possibilitat de curar-se? Per la medicina potser no, però per a Déu, l’impossible no existeix.

En el segle I de la nostra era es desconeixia el mot psicòpata, però el comportament psicòpata, sí. El Nou Testament relata la història d’un “psicòpata assassí”: el fariseu Saule de Tars, més tard conegut com l’apòstol Pau. Durant la seva època de fariseu extremista, Saule va consentir l’assassinat d’Esteve, que encapçalaria  la llista dels màrtirs cristians. L’odi que Saule sentia pels cristians no s’acabaria amb la lapidació d’Esteve. La set que tenia Saule de sang cristiana és espectacular. El text ho descriu així: “I Saule respirava encara amenaça i mort contra els  deixebles del Senyor, i es va presentar al gran sacerdot, i li va demanar cartes per a les sinagogues de Damasc, a fi que si trobava alguns que eren del Camí, tant homes com dones, els pogués portar presoners a Jerusalem” (Fets 9: 1, 2).

Apropant-se Saule a Damasc amb els ulls desencaixats i sangonosos per l’odi, “de sobte va resplendir entorn seu una llum del cel, i va caure a terra i va escoltar una veu que li deia: Saule, Saule, per què em persegueixes? I va dir: Qui ets Senyor? I el Senyor li va dir: Jo sóc Jesús, el qui tu persegueixes. T’és dur de reguitnar contra els agullons. I tremolant i astorat, va dir, Senyor, què vols que faci? I el Senyor li va dir: Alça’t, entra a la ciutat, i se’t dirà el que has de fer? (Fets 9: 3-6).

La conversió de Saule va ser molt espectacular, però no va ser accidental. Recordem que Saule va ser testimoni de l’assassinat d’Esteve i va veure com els seus sequaços el lapidaven: “I mentre apedregaven Esteve, ell invocava i deia: Senyor Jesús, rep el meu esperit. I agenollant-se  va exclamar amb veu forta: Senyor, no els comptis aquest pecat. I després de dir això, es va adormir en la mort” (Fets 7: 59, 60).

El decés d’Esteve no va ser una mort normal. El que és comú en una mort violenta és que qui va a morir maleeixi els seus assassins. No que demani al Senyor que els perdoni. No es pot descartar que la mort d’Esteve tingués alguna cosa a veure en la conversió de Saule a Crist. “La fe ve d’escoltar, i l’escoltar per la paraula de Déu” (Romans 10: 12). “”Així és la paraula que surt de la meva boca: No torna a mi buida, sinó que fa allò que desitjo, i acompleix allò per què l’he enviat” (Isaïes 55: 11).

La fe cristiana no és per ser guardada polsosa a les engolfes, sinó perquè resplendeixi públicament. Jesús ho diu amb tota claredat: “Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar una ciutat posada dalt d’una muntanya. Ni s’encén una llàntia i es posa sota la mesura, sinó que es posa sobre el portallànties i fa llum a tots els qui són a la casa. Així ha de brillar la vostra llum davant  els homes, a fi que vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare que és en els cels” (Mateu 5: 14-16).

Un resplendor celestial va fer caure Saule del cavall. Una llum invisible brolla del testimoniatge cristià que pot enlluernar els “psicòpates assassins. Si això succeeix, el “psicòpata assassí” no el veurem caure del pedestal al que s’ha posat, però sí brollarà del seu cor una pregària silenciosa: “Déu, sigues propici a mi, pecador” (Lluc 18: 13). Potser la psicopatia no li desapareixerà de sobte, però, a mesura que va fen camí en novetat de vida se li anirà diluint fins no deixar rastre.

Octavi Pereña Cortina

  

 

PLAER O FELICITAT

“En la nostra busca de la felicitat és bo fer una pausa de tant en tant i reflexionar. Si els éssers humans no tan sols deixem de creure en Déu, sinó que permetem que la mateixa idea de Déu desaparegui de les nostres consciències, ens convertirem en res més que en una sèrie de micos fantàsticament intel·ligents,  la fi dels quals serà una massa horrible de contemplar-la” (Karl Rahmer).

“Si la felicitat estès feta de plaers corporals podríem dir que els bous són feliços quan troben cigrons per menjar” (Heràclit).

Robert Lusting, neuro endocrinòleg, afirma: “perquè el plaer és immediat i més fàcil d’aconseguir que el benestar (felicitat), però també perquè hi ha interès en que els confonguem i moltes indústries guanyen  milions amb la nostra confusió. En fer-nos confondre plaer i felicitat, a Wall Street, Las Vegas, Silicon Valley i les seves sucursals, al planeta es generen bilions cada dia. Aquesta confusió s’anomena economia americana i és gran part de l’economia mundial, però, hauríem de pensar a canviar-la, perquè ens fa desgraciats. De les deu principals exportacions dels EUA, quatre són substàncies o conductes additives. La més recent és l’addicció digital”.

El neuro endocrinòleg que hem esmentat, crec que ens considera a tots bous ja que el problema del plaer i la felicitat no és res més que una qüestió de neurones: “perquè el plaer depomina i la felicitat serotonina, i tots dos són neuro transmissors. La  depomina excita les neurones que es defensen tancant els receptors. Per això necessiten augmentar l’estímul agradable –sigui la substància o la conducta- per obtenir la mateixa gratificació i aquesta dinàmica condueix a dosis enormes i a l’addicció. I és la desgràcia per als qui t’estimen. En canvi la serotonina és inhibidora de les neurones, no les excita, al contrari, ens relaxa i creix en compartir aquest benestar” (felicitat).

Ens adonem que l’home creat a imatge i semblança de Déu s’ha convertit, segons els evolucionistes, en homo sapiens sapiens, el superhome d’avui. En un mer animal al cap i a la fi que necessita satisfer únicament les seves necessitats sensuals. D’aquí ve la gran influència que exerceixen en l’home Wall Street, Las Vegas, Silicon Valley que s’encarreguen d’estimular constantment la depamina aconseguint que es necessiti  canviar constantment els estris digitals perquè el plaer no decaigui. Quanta raó té l’autor anònim que escriu: “Avui hem perdut el control quan perseguim la felicitat mitjançant la prosperitat, en la feble esperança que el diner i les coses satisfaran. El problema de la prosperitat és que mai satisfà. Tal com un amic escriptor va redactar: “Qui estima la plata no es saciarà amb la plata: i el qui estima la riquesa no en traurà cap renda”

Un toc d’alerta a la publicitat que està infestada de fake news ja que presenta de manera exagerada la bondat del productes ja que tots tenen la peculiaritat de fer feliços els consumidors, sovint de manera molt barroera. Ara està enganyant els pares fent-los-hi creure que donant als seus fills uns productes  vitamínics-minerals  amb uns altres afegits es convertiran en futurs Einsteins. Aquesta felicitat és fictícia i com tota té les seves conseqüències com exposa el proverbi: “També enmig del riure, el cor té pena: i el final d’aquella alegria és la tristor” (Proverbis 14: 13).

La ciència ens vol fer creure que l’ésser humà, enmig de la diversitat d’espècies d’animals irracionals que gràcies a una suposada evolució molt afavoridora l’ha convertit en homo sapiens sapiens, el superhome que no deixa de ser un animal que es troba en el cimal de les espècies.. la ciència materialista tracta els problemes de l’home des de la perspectiva que són bous  que són feliços quan al plat hi troben cigrons. És cert que les exquisideses donen plaer, però no felicitat.

Quanta raó té el salmista quan escriu: “Que donin gràcies al Senyor per la seva misericòrdia, i pels seus prodigis a favor dels fills d’Adam! Perquè ha satisfet l’ànima assedegada, i ha omplert d’allò que és bo l’ànima famolenca”  (Salm 107: 8,9).

Físicament l’home ha estat creat del pols de la terra, però només a l’home se li ha insuflat l’alè de la vida que el fa a imatge i semblança del seu Creador .Només en Ell hi troba ple acontentament. Per aquest motiu els bens materials i les menges exquisides no poden satisfer la fam i la set espiritual de l’ànima.

Si ens limitem a ser allò que la ciència diu que és l’home, posseïdor d’un cervell que segrega depomina i res més, que l’obliga a consumir productes que dopen, siguin drogues o estris digitals , que converteixen els consumidors en addictes, el resultat és que són persones infelices. Si el lector és conscient que és una persona infeliç, faci el que va fer el salmista que trobant-se en una situació d’insatisfacció va clamar al seu Creador: “Escolta, Senyor, la meva pregària, estigues atent a les veus de les meves súpliques. En el dia de la meva aflicció et cridaré, perquè tu em respondràs” (Salm 86: 6,7).

Octavi  Pereña i Cortina

 

EDUCANT ELS FILLS

Qui és el responsable de l’educació espiritual dels fills? Per lògica ho són els pares. A causa de la degradació que ha afectat aquest camp, els pares deleguen a l’escola l’educació integral dels fills. ¿És correcte aquest traspàs de poders? La Bíblia  ensenya sense atenuants que l’ensenyança espiritual dels fills recau exclusivament en els pares: “Posareu, doncs, aquestes paraules meves sobre el vostre cor i sobre la vostra ànima, i les lligareu com un senyal sobre la vostra mà, i seran com frontals entre els vostres ulls” (Deuteronomi 11: 18). Aquestes paraules Moisès les adreça a tot el poble. Segons aquests mots, tota la població adulta ha de tenir un màster en Sagrades Escriptures. Per ajudar a aconseguir-lo tenien a la seva disposició la sinagoga on cada dissabte s’ensenyava la Sagrada Escriptura. L’ensenyament sinagogal era útil, però no l’únic. El text transcrit ensenya que tots els hebreus havien de tenir un coneixement profund de l’Escriptura perquè és la Paraula de Déu. El seu contingut havia de traspuar pels porus. Què havien de fer els pares farcits d’Escriptura? “Les ensenyareu als vostres fills, parlant-ne quan t’asseguis a casa teva, i quan caminis pel camí, i quan t’ajaguis, i quan t’aixequis. I les escriuràs als muntants de casa teva i als teus portals (vv. 19,20). Els hebreus no van tenir en compte la instrucció divina i la seva història ha estat  farcida de desfetes. La nostra també va de fracàs en fracàs per no tenir en compte la instrucció divina.

El llibre de Proverbis comença amb una preciosa analogia de Déu posant-se en la pell d’un pare preocupat pel benestar del seu fill. El text que ens aportarà llum és:      (1: 17-19). Està clar que molts no pararan atenció al que vaig a escriure perquè si no creuen en Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, el que redactaré no els interessarà. Sempre s’hi pot trobar algú verament preocupat per l’educació dels fills. En atenció a aquests continuaré escrivint.

Educar no consisteix en ensenyar les matèries que s’imparteixen a l’escola. Comença a la llar: “El temor del Senyor és el principi del coneixement” (v. 7). Sense el fonament de la fe, que és do de Déu, no es pot posseir un genuí esperit educatiu. Vet aquí el fracàs de l’ensenyament públic que de les aules a prou feines en surten persones que es comportin com a tals. El pare de l’analogia obre el seu cor al fill a qui vol instruir: “Escolta fill meu la instrucció el teu pare, i no rebutgis l’ensenyament de la teva mare: perquè seran una diadema de gràcia per al teu cap, i collars al voltant del teu coll” (vv. 8, 9). Els versets esmentats són la súplica amorosa d’un pare que desitja el millor pe al seu fill. El pare no pot restar permanentment al costat del fill per protegir-lo. No pot lligar-lo curt perquè no s’encabriti. Arribarà el dia  que el fill deixarà anar la mà del seu pare per endinsar-se en els viaranys d’aquests món lluny de la llar. Haurà d’aprendre a caminar sol. L’avisa que s’endinsarà en el món inhòspit que hi ha fora de la llar: “Fill meu, si els pecadors et volen seduir, no hi consentis. Si et diuen: vine amb nosaltres, estiguem-nos  l’aguait per vessar sang, parem una emboscada a l’innocent sense motiu” (v. 11). L’assetjament escolar va en augment. Els mestres estan desesperats perquè no saben què fer. preguntem-nos si els pares d’aquests xavals que es converteixen en problema social si s’han preocupat d’ensenyar els seus fills a transitar pel camí del bé, de respectar els seus companys d’aula que són distints. Si els hi han  inculcat el sentiment d’ajudar els seus companys amb problemes. Si han corregit els seus sentiments masclistes…Les notícies són alarmants. Els delictes comesos per menors creixen exponencialment i, alhora més virulents. Això significa que l’educació que els nois/noies reben en la llar no és la correcta.

Em va sorprendre llegir la plegaria que el general d’USA Douglas MacArthur ha deixat escrita pensant en la responsabilitat que com a pare tenia d’ensenyar el seu fill a comportar-se com home de bé. Malgrat que aquesta plegaria és una obra humana, crec que ha estat inspirada per l’Esperit Sant i que per tant, es mereix que se li  posi atenció. Heus aquí la transcripció de la plegaria:

“Dóna’m un fill, oh Senyor que sigui prou fort per saber quan és feble, i quan és prou fort, saber enfrontar-se a les pors. Que sigui orgullós i inflexible en els fracassos. Mesurat en la desfeta i humil en la victòria. Dóna’m un fill que et conegui i que es conegui a sí mateix ja que és el fonament del coneixement. Guia’l, et demano, no pel camí de la vida fàcil i del confort, sinó sota la dificultat i el desafiament. Que aprengui a resistir en la tempesta i que aprengui a ser compassiu amb els qui fracassen. Dóna’m un fill de cor net i de propòsits alts de mires. Un fill que es controli davant el desig de controlar els altres. Un noi que aprengui a riure i mai oblidi com plorar. Un xicot que s’endinsi en el futur i que mai s’oblidi del present . I quan tingui tot això afegeixo: et demano que tingui un bon sentit de l’humor i així pugui ser sempre seriós . Que no es miri amb massa duresa. Dóna-li humilitat perquè se’n recordi sempre de la senzillesa de la grandesa. La ment oberta a la vertadera saviesa i la humilitat de la força autèntica”.

Malgrat tot, sempre hi ha la possibilitat que el fill es  converteixi en un pròdig que malbarata els bens vivint dissolutament. Sempre hi ha la possibilitat que li succeeixi el que li va passar al fill pròdig de la paràbola que, havent  malbaratat el patrimoni vivint dissolutament, en veure’s arruïnat va tornar en si, i va decidir tornar a la casa del pare que havia abandonat pel seu mal cap,

El text: “Instrueix el noi concernint el seu camí: i ni que sigui vell no se n’apartarà” (Proverbis 22: 6). Aquets text no ha sigut esborrat de la Bíblia. Segueix sent una porta oberta per a qualsevol bala perduda que adonant-se de la seva niciesa es posa dempeus i emprèn el retorn a la casa del Pare celestial que mai no havia d’haver abandonat.

Octavi Pereña Cortina  

 

 

PACIÈNCIA

“Més enllà de com es reaccioni o es deixi de reaccionar, en totes les circumstàncies. Els experts estan d’acord en la necessitat de conquerir una bona dosi de paciència per no sucumbir als rampells d’ira o de ràbia que poden provocar aquestes situacions. Fins aquí res a objectar. Tret que no és tan fàcil adquirir aquesta paciència. ¿Com s’aconsegueix ser realment pacient?” (Jordi Jarque).

Alexandre Cuadrat, en el seu escrit “Elogi de la Prudència”, redacta: “Certament vivim una època  en que la moderació no és ben vista. De  vegades sembla que el món a perdut el seny i que actuar amb tacte és cosa del passat. La discreció i la sensatesa tenen menys adeptes que la fama a qualsevol preu”.

“La paciència és un valor humà que suposa el cultiu dels respecte i acceptació que les coses passen a un ritme diferent del que s’espera o desitja. I  no és tan fàcil” (Mercè Corauglà, psicòloga).

Els especialistes en salut mental diuen que no és fàcil ser pacient. Per a l’incrèdul no ho és gens. Per al creient en Crist, que és “el Déu de la paciència i de la consolació” (Romans 15: 5), sí que li és més fàcil perquè el fruit de l’Esperit Sant que habita en ell, entre altres coses és  “paciència” (Gàlates 5: 23). De manera progressiva se li va manifestant a mesura que per la fe en Jesús, Crist es va formant en ell (Gàlates 4: 19). El perfeccionament de la paciència aconseguirà el clímax quan el cos serà redimit en el dia de la resurrecció. La paciència de Déu que es va consolidant en el creient en Jesús li és molt valuosa en les dificultats i imprevistos del dia a dia. Es diu que la paciència és la mare de la ciència. Si de veritat un hom vol ser savi ja sap que li cal fer: Carregar-se de paciència. Això significa que no s’ha d’aturar el procés d’anar-se formant en ell la imatge espiritual de Crist. En les tasques diàries ja no es deixa arrossegar per la impaciència. La immediatesa ja no li és prioritària.

Una escena bíblica il·lustra més que cent paraules la dicotomia  que es dóna en aquest món nostre: La instantaneïtat i la paciència. l’escenari és una llar de Betània on hi viuen dues germanes (Lluc 1o: 38-42). Jesús s’allotja a la llar d’aquestes germanes. El Senyor és un personatge molt preuat per les germanes. Marta, una d’elles, amb l’afany de complimentar com es mereix tan il·lustre hoste “estava molt atrafegada per la molta feina de servir” (v. 40). Fins aquí res a dir. Hem de saber amb quines condicions estava atrafegada a la cuina. Les coneixem, quan, enfurismada, abandona la cuina per dirigir-se a corre-cuita al menjador per queixar-se a Jesús, dient-li: “Senyor: No et fa res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir?” Dili, doncs, que m’ajudi” (v. 40). El text es diu en què estava Maria ocupada en aquest instant: “Estava asseguda als peus del Senyor i escoltava la seva paraula” (v. 3).

Marta representa el frenesí carnal que deixa exhaust als qui el practiquen. Maria la paciència divina que creix  en els qui escolten la paraula de Jesús.  El rampell de Marta i la tranquil·litat de Maria haurien d’anar junts en una mateixa persona. Salomó escriu: “Tot té el seu moment, i a sota els cels hi ha un temps per a cada propòsit” (Eclesiastès 3: 1). Malgrat que el el text de Salomó diu que tot té el seu temps sota els cels, no és cap absurd incloure-hi: un temps per pregar i un temps per treballar. Les dues germanes mostren les dues cares d’una moneda. Nosaltres les considerarem les dues cares d’una mateixa moneda    que en el creient en Crist són inseparables. Mullem el dit,  aixequem-lo,  ens mostra si el vent bufa del nord. Què ens vol dir el ventijol que s’apropa? Que el tràfec és una veritat indiscutible. I la serenitat quelcom passat de moda. L’ultrasònic és modernisme i símbol de  progrés. En el nostre món de bojos, la serenitat, la paciència, la reflexió, no encaixen. Així ens van les coses: Malalties mentals a dojo que creixen exponencialment. Cada cop més es presenten  en edats més primerenques.  Els metges no saben com combatre-les. El nostre món s’ha convertit e un món de bojos perquè es premia el tràfec incontrolat. Es rebutja l’espiritualitat genuïna que porta la pau a l’ànima. No caiguem en la trampa de conservar la Marta que simbolitza el tràfec esgotador a costa de rebutjar Maria símbol de la vertadera espiritualitat. Convertim-les en les dues cares d’una mateixa moneda El tràfec de servir de Marta és una cara. Maria asseguda als peus de Jesús escoltant les seves paraules de vida, es l’altra. Si s’exclou Jesús només resta el tràfec esgotador de la cuina amb totes les conseqüències desagradables. El resultat és un Samsó amb peus de fang que s’ensorra a les envestides dels vents gèlids que bufen del nord.

El remei al tràfec que fa que la vida no tingui sentit que fa que alguns optin pel suïcidi per sortir del sense sentit, ens el fa  arribar l’apòstol Pau: ”I tot el que feu, feu-ho de cor, com per al Senyor, i no per als homes” (Colossencs 3: 23). El desesper del tràfec pot portar a la religiositat de tradició. Aquesta pràctica religiosa no és el Salvador que es necessita. És la que practicaven els fariseus, que Jesús considera hipòcrites. Uns entabanadors. El binomi Marta/Maria és imprescindible que es trobi en una mateixa persona per aconseguir l’equilibri entre tràfec i paciència. El resultat és que la perfecció existent en la Persona de Jesús es vagi manifestant en nosaltres que som imperfectes.

Octavi Pereña Cortina

 

VALORS DEMOCRÀTICS

De l’escrit “Més societat civil” (Josep Vicent Boira), n’extrec el següent paràgraf, perquè a partir d’ell reflexionar sobre el tema: “Però no és un tema únicament local, tot i que haja estat aquesta dimensió la que m’hagi mogut a fer aquesta reflexió. L’enfortiment de la societat civil a Espanya i a Europa és un repte igualment interessant que justificaria l’esforç d’una generació. Quan veiem amenaçats els fonaments de la democràcia, els drets civils i la justícia social, hem de llançar un manifest a favor d’una societat civil robusta, agosarada i Valenta…Per descomptat que els parits polítics són necessaris. Sense ells no hi ha democràcia. Hi ha un espai annex en el qual, per sobre o al costat de la militància, hauríem de ser capaços de construir un entramat fort i robust que eleve la seva veu davant els atacs cada vegada més virulents a la llibertat individual i a la vida en una societat oberta, tolerant i integradora…I, dins d’ells, institucions de gran pes moral a Espanya, com la universitat pública i l’església catòlica, s’enfronten a un dilema transcendental: Acomodar-se al gir de la història i oblidar-se del seu paper o encapçalar una reacció, educadora i crítica la primera i profètica i testimonial la segona, que, sense estridències, però de manera contundent, mostre la necessitat d’una societat més justa, lliure i cohesionada…De la mateixa manera, la pilota també està en l’aler dels empresaris, que haurien de sumar-se sense complexos a la defensa dels valors democràtics  i socials europeus, com van fer a Alemanya…van unir les seves veus per alertar de les conseqüències del vot ultra i de les posicions xenòfobes. Finalment el periodisme ha de continuar exercint un paper crític i documentat sobre el que esdevé, oferint veracitat i contrastament de fonts. Encara és possible una aliança civil per la democràcia i per Europa”. Què il·lús és el senyor Vicent!

Jesús referint-se als fariseus, una de les sectes religioses del seu temps, en gran part corresponsables del declivi espiritual d’Israel que va portar a la seva destrucció per Roma l’any 70 d. C, va dir als seus deixebles: “Deixeu-los, són. Són guies cecs, i si el cec guia el cec tots dos cauen al clot” (Mateu 15: 14). Aquetes paraules de Jesús ens haurien de portar a la reflexió sense complexos si és de veritat que ens importa frenar la catàstrofe que se’ns apropa.

Hi ha dos tipus de ceguesa: la física i l’espiritual. La primera és temporal. La segona té transcendència eterna. La ceguesa física afecta a un nombre limitat de persones. L’espiritual, per naixement natural, ens afecta a tots. Pot guarir-se. Com? La resposta l’hem de trobar urgentment. Abans de tot hem de reconèixer la nostra condició de cecs espirituals. Jesús va tractar el tema de la ceguesa espiritual quan referint-se als fariseus va dir: “Per judici jo he vingut en aquest món, a fi que els que no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen es tornin cecs. I alguns dels fariseus que eren amb Ell van sentir aquestes paraules, i li van dir: ¿També nosaltres som cecs? Jesús els va dir: si fóssiu cecs, no tindríeu pecat. Però ara dieu: Hi veiem, per això el vostre pecat persisteix” (Joan 9: 39-41). En el camp físic quan notem problemes de visió anem a l’oculista. En l’espiritual, enganyats per Satanàs que és “mentider i pare de la mentida” (Joan 8: 44), ens fa creure que Satanàs és l’espanta ocells que fa les delícies de menuts i grans en les festes majors. Donaríem la vida defensant aquesta mentida. El pecat persistiria si no fos que la misericòrdia de Déu ens ajuda a dir: “Senyor, ajuda la meva incredulitat”. El núvol que dificulta la visió desapareix i la realitat satànica es va evident. Ara estarem en condicions de poder reflexionar en el problema que planteja Josep Vicent Boira en el seu escrit: “Més societat civil” .

Acabada   l’obra de la creació: “Déu va veure tot el que havia fet, i heus aquí que era molt bo” (Gènesi 1: 31). En el món idíl·lic creat per Déu, ben aviat fa acte de presència el diable que s’encarna en una serp. De Gènesi 3: 14 es dedueix que el serpent abans de la maledicció divina no era l’animal fastigós que s’arrossega i que fa por que ara coneixem. Era un animal que caminava de peu, dret, de bell aspecte. És molt probable que prèviament ja s’haguessin vist. Per això Eva no va tenir por quan el diable se li va acostar encarnat en una serp, de tan bell aspecte, per enganyar-la.

Podem picar de peus i aixecar els punys en senyal de protesta per no haver Déu sufocat la rebel·lió angèlica.  Lucífer convertit en Satanàs per pervertir la bonesa de la creació. Ens agradi o no, la cosa és aquesta.  Picar de peus en senyal d’enuig no canviarà  l’ocorregut. La realitat inqüestionable és que el diable existeix. Que va seduir Eva i, aquesta al seu torn Adam perquè mengés el fruit de l’arbre de la ciència del bé i del mal que Déu li havia prohibit fer-ho. Adam en va menjar i el pecat va fer acte de presència i amb ell es va sembrar la llavor de tots els mals que ha patit i segueix patint la humanitat.

Ens trenquem la closca cavil·lant com és que hi hagi tanta maldat en el món. Intentem remeiar-lo. Tot va de mal a pitjor. Entre bastidors  Satanàs tracta els homes com titelles induint-los a cometre totes les dolenteries que la seva ment perversa persuadeix a fer. Com si fóssim el mag Andreu, en lloc de treure del barret un colom n’hem fet sortir la democràcia i els seus valors. Ens creiem molt llestos i espavilats. Creiem que podem valdre’ns per nosaltres mateixos. No ens adonem que entre bastidors Satanàs mou els fils perquè cometem les dolenteries que els nostres ulls contemplen. Els valors democràtics dels que estem tan ufanosos no són res més que un engany satànic que ens fa creure que per nosaltres mateixos ens en poder sortir de tots els mals que ens afligeixen. L’enlluernament democràtic se’n va en orris. La democràcia que va aparèixer com la filosofia política que alliberaria del despotisme monàrquic, es treu la careta i ens mostra els extremismes polítics que en roben les llibertats assolides.

Si de veritat desitgem sortir del declivi social que s’accentua a la velocitat de la llum, hem de tornar allí d’on no hauríem d’haver sortit mai. El fill pròdig de la paràbola és un referent en que ens hem de fixar. (Lluc 15: 11-32). El pròdig ens representa. La seva niciesa és la nostra. El seu tornar en sí mateix  i tornar a la casa del pare que havia d’haver abandonat mai, il·lustra que nosaltres també hauríem de tornar en nosaltres mateixos i creure que Jesús és el camí que porta al Pare celestial. La paràbola acaba amb un banquet. Si seguim el camí del pròdig, tal vegada no sigui col·lectivament, sí individualment, accedirem al banquet de noces que el Pare celestial prepara pels qui creuen que Jesús és el camí que porta al Pare celestial.

Octavi Pereña Cortina