BÍBLIA LAICA

“Deia santa Teresa de Jesús que Déu és fins i tot a les olles. La fundadora de l’ordre de les Carmelites Descalces, a més de representant de la literatura del segle d’or, inicia amb aquesta metàfora la idea que la Divinitat no només resplendeix en les cerimònies solemnes, sinó també en els petits actes quotidians. Ara bé, on no hi ha dubte que podem trobar Déu, cassoles i   al marge, és en les llibreries. No endebades trenta milions de persones compren anualment un exemplar de la Bíblia en algun racó del planeta, i molts d’aquests lectors ni tan sols són creients. És el que es desprèn de la quantitat de sagrades escriptures de caràcter laic allò que no recolza el sentit religiós del text, sinó el literari, el cultural o l’historia que s’estan  publicant últimament” (Alvaro Colomer).

El que es persegueix amb la traducció laica de la Bíblia “és la supressió dels dogmes encavalcats al text i a la recerca, igual que el cas de Clave Intelectual, del plaer estètic abans que el teològic” (Pau Ferrandis).

La finalitat de la publicació de textos bíblics laics és “que moltes persones s’acostin a un tipus de literatura que fins ara veien complicada, inaccessible i avorrida, Crec que el camp de lectura s’ha ampliat per a molta gent i aquí és on entren les versions de la Bíblia (laiques) que s’estan publicant” (Ferrandis). El mercantilisme és l’origen de les diverses versions laiques de la Bíblia. El propòsit de publicar textos bíblics laics és oferir una experiència lectora lliure de totes aquestes limitacions que segons els editors de les bíblies laiques conté el text original canònic. Les versions que se facin de la Bíblia i que es publiquen en diversos idiomes s’han d’ajustar al màxim al significat del text original: “No afegireu res a les paraules que us mano, i no en minvareu gens, a fi que guardeu els manaments del Senyor el vostre Déu, que jo us mano” (Deuteronomi 4: 2).

Abans de Martí Luter ja hi van haver diversos moviments reformistes en el si de l’Església Catòlica que van emprar la Bíblia com a arma reformista. Els reformadors van ser acusats d’heretges i destruïts pels poders civils al servei de l’autoritarisme catòlic. La reforma iniciada pel monjo agustinià Martí Luter  va resistir l’envestida catòlica y la reforma luterana es va estendre per tot Europa. A la Península Ibèrica també hi va arribar i l’ànsia de llibertat s’hi va anar introduint mitjançant la noblesa i alts càrrecs de l’Església. Els murs dels convents no van servir per frenar la “infecció” que amenaçava estendre’s per tota la península. A Sevilla el monjo Casiodoro de Reina va publicar a Suïssa la Bíblia en llengua castellana. Si no hagués estat per la duríssima repressió sobre els luterans que va acabar amb la seva total eliminació de sobre la faç peninsular, avui Espanya no seria el que malauradament és.

Els editors i traductors dels textos bíblics laics creuen que li fan un favor  la Bíblia. S’enganyen perquè Déu que és l’Autor del text bíblic malgrat que va emprar uns homes ungits per l’Esperit Sant que van redactar tot allò que Déu volia que els homes sabessin sobre Ell i la salvació dels pecadors. Déu adverteix als qui mutilen a conveniència el text bíblic original en les seves versions laiques: “I si algú treu de les paraules d’aquesta profecia, Déu li traurà la seva part del Llibre de la Vida i de la ciutat santa i de les coses escrites en aquest llibre” (Apocalipsi 22: 19). Mutilar les Sagrades Escriptures té les seves conseqüències negatives.

Justificar la publicació del textos bíblics laics  amb l’excusa que apropen els lectors al text perquè el fan més entenedor i no avorreix, no coincideix amb la història. Gràcies a la impremta la Bíblia que Luter va traduir a l’alemany, la Bíblia es va estendre com el foc per tot Alemanya i per tots els països europeus que es publicaven en les llengües vernacles dels diversos pobles.  A la Península a causa de la duríssima repressió inquisitorial no es va poder publicar en el seu territori. Això va donar peu a un actiu tràfic de bíblies i nous testaments la qual cosa manifestava l’interès per les versions bíbliques que es feien del text original sense mutilar.

És cert que no totes les persones manifesten interès per la Bíblia. Té un motiu de ser: ”I si el nostre evangeli encara és velat, és velat en els qui es perden, entre els quals el déu d’aquest segle (Satanàs) ha encegat els enteniments dels incrèduls a  fi que no els resplendeixi la llum de l’evangeli de la glòria de Crist, el qual és la imatge de Déu” (2 Corintis 4: 3, 4). El diable a més d’impedir que la llum que irradia de la Bíblia sigui preuada per les persones, instiga a alguns poderosos d’aquest món a perseguir a sang i fetge els creients en Crist llençant a les fogueres les bíblies que confisquen.

A Filips, l’apòstol Pau i els seu deixeble Siles van ser cruelment maltractats i engarjolats. Malgrat la dura oposició, Lídia, una venedora de porpra “estava escoltant, i el Senyor li va obrir el cor perquè estigués atenta a les coses que deia Pau” (Fets 16. 14). I així ha estat al llarg dels segles. No és la Bíblia mutilada que propaguen els laics la que il·lumina els cors. És la Bíblia canònica que conté “tot el consell de Déu la que el Senyor empra perquè “la llum de l’evangeli de la glòria de Crist resplendeixi en els cors de les persones que viuen en la foscor espiritual.

Octavi Pereña i Cortina

 

ORIGEN DE L’HOME

El periodista Josep Corbella li pegunta a Alberto G. Fairen, investigador del Centre d’Astrobiologia a Torrejón de Ardoz: -Si no s’hagués dedicat a l’Astrobiologia  què li hauria agradar ser? Resposta: “Hauria estudiat l’origen de l’ésser humà”. Als humans en general ens preocupa el nostre origen. Els paleontòlegs en els vestigis fòssils. Els astrobiòlegs investigant si hi ha possibilitat de vida en altres planetes. Els paleontòlegs en concret estan absorts en descriure el procés evolutiu de l’home. A partir de petites mostres òssies trobades en distints indrets i que daten segons ells de milions d’anys d’antiguitat  van indicant el procés evolutiu dels homínids fins l’home actual. Les asseveracions que es fan sobre el nostre origen es fan sobre suposicions que no donen credibilitat  a les conclusions paleontològiques. Resumint, tenint en compte la declaració  d’Alberto G. Fairen, els registres fòssils investigats no resolen la incògnita del nostre origen.

La trobada a Sudàfrica d’una espècie d’homínid, l’homo maledi “ha tornat a posar sobre la taula el debat entorn a una qüestió crucial que sembla una obvietat, però sobre la que els científics porten discutint des de Darwin sense trobar una resposta única: Què  ens converteix en humans? Què ens diferencia de la resta dels primats?” (Guillermo Altares). “L’evidència fenomenològica” s’imposa “ja que l’observació de la nostra cultura i la nostra història ens porta necessàriament a la conclusió que, encara que seguim sent animals, som diferents de la resta” (Thierry Chaminade, expert francès en l’evolució del cervell humà), “no obstant això”, diu Guillermo Altares, “aquesta resposta deixa oberta la pregunta clau: d’acord, som diferents, però, per què?”

Nomes sabrem on anem si sabem d’on venim. Si som el resultat d’un procés evolutiu que s’arrossega des de fa milions d’anys ens deixa sense resposta convicent. El registre fòssil no dóna resposta a la pegunta. Qui sóc? La nostra existència segueix sent un enigma des de l’ateisme o la incredulitat. L’Escriptura afirma: “Diu el neci dins del seu cor: no hi ha Déu” (Salm 14.1). Els necis de la Bíblia no són persones curtes de gambals. Poden ser persones eminents en els diversos camps de la cultura. No se’ls pot menysprear perquè gràcies a ells  s’han produït grans canvis tecnològics que han aportat un innegable benestar. El neci de la Bíblia és una persona que no té capacitat d’entendre les coses espirituals. És per aquest motiu que són incapaços de comprendre que més enllà del món material hi ha Déu que a més de la creació meravellosa que poden contemplar els nostres ulls, també és el creador de l’home, fet a imatge i semblança d’Ell. No n’hi ha prou en creure en un déu genèric en el que s’hi incloen les moltes divinitats que l’home es fabrica. El Déu a qui em refereixo és l’Autor de la vida que en la Persona de Jesús s’encarna per revelar-nos l’Invisible. Una Intel·ligència impersonal  no serveix per donar resposta a la pegunta crucial: Qui sóc?

Jesús fa aquesta declaració sorprenent: “Jo sóc el camí i la veritat i la vida: ningú no va al Pare si no és per mi” (Joan 14:6). Per què aquesta declaració tant dogmàtica? Perquè el pecat ens separa de Déu el nostre Creador i posa davant els ulls un vel que impedeix que puguem veure les realitats espirituals que són eternes. Sense Jesús som cecs que caminem a les palpentes sense saber quina és la meta a que hem d’arribar. Com que caminem desorientats ensopeguem arreu. L’amor immesurable de Déu i els seus propòsits eterns dissenya un pla que permetés que l’home que s’extraviaria de camí en el paradís per instigació satànica pogués recuperar la visió que li permetrien veure les realitats espirituals. En el moment que per fe, que és un regal de Déu,  es creu en Jesús cau la bena que impedeix veure-hi i Déu deixa de ser un concepte nuvolós, intel·lectual, filosòfic, per convertir-se en un Déu personal, Pare de nostre Senyor Jesucrist i Pare nostre que és en el cel. L’enigma de qui sóc desapareix. Ja sé que procedeixo d’Ell per creació i que retorno a Ell per Jesús que és el Camí que m’hi porta. La incògnita existencial ha desaparegut. En Jesús l’home troba el seu destí.

Octavi Pereña i Cortina

 

A QUI VOTAR?

M’he apropiat el títol que Pere Ayguadé dóna al seu escrit: “A qui votar?” (SEGRE 10/03/2023).on l’escriptor reflecteix el seu desencís en representació dels “milers de  persones (que) neden en les turbulents  aigües de la política, dels seus i dels altres, afegint-se en un mar de dubtes i no poques desagradables certeses. No és tan sols decepció, sinó dura frustració. Tothom espera com a mínim, del govern eficiència, utilitat, i honestedat…No cal ser gaire observador per adonar-se que tots aquests valors  són constantment trepitjats en tots els àmbits de la política i de l’administració”. Ayguadé acaba la seva percepció decebedora del món en que vivim amb aquestes paraules que manifesten impotència i alhora frustració per no saber com arreglar, no tan sols el nostre país, també del món en general perquè arreu es manifesten els efectes d’una societat que corromp tot el que toca: “La frustració més gran arriba quan t’adones que els governs alternatius d’esquerra que s’havien compromès a retornar no tan sols l que és de tots, sinó la dignitat anorreada, no són altra cosa que comissionistes del sistema”

Pere Ayguadé espera que l’esbarzer silvestre produeixi fruits agradables als ulls i dolços al paladar. Jesús   amb la saviesa que li és pròpia per la seva condició divina diu unes paraules que aporten llum i que ajuden a entendre el per què la caòtica situació en que es troba el món. Llegiu-les amb atenció i sense  prejudicis. “O feu l’arbre bo i el seu fruit bo, o feu l’arbre dolent i el seu fruit dolent: perquè l’arbre es coneix pel fruit. Cria d’escurçons! Com podeu parlar coses bones sent dolents? Perquè  de l’abundància del cor, la boca en parla. L’home bo del on tresor del cor en treu coses bones, i l’home dolent del mal tresor en treu coses dolentes” (Mateu 12: 33-35).

Deixem de somiar truites i toquem de peus a terra. Amb educació, ni que sigui universitària acompanyada de dos o tres màsters no es canvia la naturalesa humana. “L’home bo”, diu Jesús, “del bon tresor del cor en treu coses bones”. Es diu que Diògenes, el filòsof grec, caminava a ple sol amb un llum encès. Preguntat per què feia una cosa tan estranya va donar una resposta molt escarida: “busco un home”. Entre els fills de dona no se’l trobarà. L’home bo del que ens parla Jesús no neix sent bo. Se’n fa per la fe en el Nom de Jesús. El resultat és que comença a caminar en novetat de vida i la conseqüència d’aquest canvi és que en lloc de trepitjar els valors que es consideren imprescindibles per la sana política i la bona convivència se’ls fa seus i s’esforça per encarnar-los, sigui en la política o en les relacions socials .

En democràcia votar és imprescindible. davant el panorama crec que votar en blanc no és una opció dolenta perquè ni les dretes, ni les esquerres, ni l’extrema dreta canviaran ni una onça el patètic comportament polític que estem vivint.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

SATANÀS DESENMASCARAT

Llegint el títol de l’escrit de Jordi Satorra i Marín “El poder del dimoni” (La Mañana 16/02/2023), la lectura m’ha desil·lusionat. Esperava trobar  alguna referència bíblica, però no n’he trobat cap. Només filosofia. En els meus escrits és inevitable que esmenti el diable bíblic perquè si no se’l té en compte és totalment impossible entendre el comportament humà que ens porta a la desfeta. l’escrit de Satorra va acompanyat de la reproducció d’una pintura que mostra un home al llit que en somnis veu un diable que toca el violí. Aquesta reproducció del diable no s’acosta a la realitat, com tampoc no ho fan els grups de diables que participen en les celebracions populars disfressats de diables , amb els vestits rojos, banyes, cua, trident a la mà, ballant i escampant foc i fum. Aquest diable folklòric no té res a veure amb el real. El diable folklòric entreté. El real ens hauria de fer por. Mentre ens quedem amb el diable folklòric, el real s’és frega les mans de satisfacció en veure que no  ens enfronten als  seus fets malignes.

Quina és la causa que al món hi hagi tanta sofrença? La Bíblia ens dóna detalls d’una gran dimensió espiritual que no es pot trobar enlloc: el món angèlic i d’un ésser maligne: Satanàs i els seus sequaços dimonis acarnissats enemics de Déu i dels qui creuen en Ell. Satanàs i els seus diables són éssers espirituals, incorporis que no se’ls pot representar en imatge.

Els dualistes creuen en l’existència de dos déus: el del bé i el del mal. La Bíblia ens ensenya que només hi ha un Déu que és el Creador de tot l’existent. Déu parla amb Job, el patriarca de la sofrença i li diu: “On eres tu quan vaig fundar la Terra. Fes-m’ho saber, si tens la intel·ligència…mentre els estels del matí, junts cridaven d’alegria, i tots els fills de Déu  aclamaven de goig?” (Job 38; 4,7). Aquestes paraules  que Déu diu a Job donen a entendre que els àngels van ser creats abans que la Terra i l’espai   sideral. Si Déu afirma que tot el que va crear ho va fer bo, com és possible que uns éssers perversos i malignes com ho són Satanàs i els seus dimonis, existeixen?

La Bíblia té resposta a aquesta pregunta: “Com has caigut dels cels, Llucifer, fill de l’alba! Has estat tallat a terra afeblidor de les nacions. I tu deies en el teu cor: Pujaré als cels, elevaré el meu tron sobre els estels de Déu, i seuré a la muntanya de la reunió, als costats del nord, pujaré sobre les altures del núvol espès, m’assemblaré a l’Altíssim” (Isaïes 14: 12-14). Els pensaments de Llucifer són impregnat d’orgull. Com és possible que en un ambient cent per cent pur poguessin brollar pensaments pecaminosos, és un misteri. Podem mossegar-nos els punys amb l’intent d’esbrinar el misteri. Caurem en filosofies especulatives. La realitat és que el mal hi és present´. Que Llucifer s’ha convertit en Satanàs i que els àngels que el van seguir en la rebel·lió contra Déu són els dimonis.

Quan Jesús anomena Satanàs “el príncep d’aquest món” (Joan 14: 30), sembla assenyalar que Llucifer abans de rebel·lar-se contra el Creador se li havia encarregat l’administració de la Terra i malgrat haver estat desposseït del càrrec es manté ocupat en fer tot el mal que pugui: “Els àngels que no can conservar la seva dignitat, sinó que van abandonar el propi estatge, els té reservats per al judici del gran dia, en eternal presó sota les tenebres” (Judes 6). Com ensenya el llibre de Job Satanàs té una mobilitat limitada. No pot fer res sense el permís de Déu (1:12; 2:6). Per què Déu no el va fulminar i el va fer desaparèixer? És una pregunta que de moment no té resposta.

Quan Déu va crear l’home i els va posar en  el paradís Satanàs els considera amics de Déu i l’odi que sent vers el Creador el volca vers l’home i maquina la seva destrucció. Sap que Déu va prohibir Adam i Eva menjar el fruit de l’arbre del bé i del mal (Gènesi 2. 16, 17). Des d’aquell temps llunyà fins els nostres dies  l’enemistat que Satanàs sent vers l’home no ha minvat ni una dècima. Jaume ens encoratja en la lluita contra el Maligne: “Resistiu el diable, i fugirà de vosaltres” (Jaume 4: 7). Satanàs és molt seductor. Resistir consisteix en negar-li el més mínim contacte. Eva va voler dialogat amb ell i va caure en la trampa. L’Església catòlica pretén lluitar contra Satanàs mitjançant exorcismes que exerceixen persones autoritzades que segueixen les instruccions del manual d’exorcismes reconegut.

La Bíblia ens dóna les instruccions per lluitar amb èxit contra Satanàs. “Finalment, germans meus, sigueu enfortits en el Senyor i en el poder de la seva força. Vestiu-vos tota l’armadura de Déu, a fi que pugueu estar ferms contra els estratagemes del diable. Perquè la nostra lluita no és contra sang ni carn, sinó contra els principats, contra les potestats, contra les potències còsmiques de la tenebra d’aquest segle, contra els esperits de la maldat en els àmbits celestials” (Efesis 6: 10-12).

La lluita contra Satanàs no és un joc d’ordinador. És una guerra tan real com la d’Ucraïna que tants mals de cap ens dóna. Com en tota guerra els soldats han d’anar equipats adequadament. L’apòstol Pau descriu simbòlicament  els pertrets de guerra que l’home ha de portar per combatre contra Satanàs (Efesis 6: 13-18).

“Vetlleu i pregueu”, va dir Jesús als seus deixebles. També ens ho diu a nosaltres perquè som tan febles com ells. L’apòstol Pau ens alerta: “I si el nostre evangeli encara és velat, és velat en els qui es perden, entre  els quals el déu d’aquest segle ha encegat els enteniments dels incrèduls, a fi que no els resplendeixi la llum de l’evangeli de la glòria del Crist, el qual és la imatge de Déu” (2 Corintis 4: 4).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

LA PASTILLA DE LA FELICITAT

“La psiquiatrització de la vida quotidiana significa que es patologitzen processos normals com el dol, les separacions afectives, les pèrdues de treball, les crisis econòmiques i, per tant es pot medicar a persones sanes que responen de manera natural a situacions conflictives pròpies de l’esdevenir de la vida. En altres paraules  és un procés de medicalització de la vida en que es corre el risc de psiquiatritzar la infelicitat” (Antoni Anseán, psicòleg).

A mitjans del segle XX es va començar a introduir la idea que si es trobaves deprimit no era a causa del context de la vida, un factor extern com ho són els diversos problemes de la vida, sinó a que es tenia una malaltia mental. La causa era la carència de determinats elements químics. Una pastilla et farà sentir molt millor La nova filosofia que  s’anava introduint era que s’havia d’estar sempre feliç. Si no n’ets les farmacèutiques posaran al teu abast la pastilla que restablirà l’equilibri químic. Si algú no és feliç és perquè no vol. La felicitat química ens ha portat a convertir-nos en una societat sedada que contínuament pensa en el pastiller. Després d’anys de publicitat enverinada, les farmacèutiques han aconseguit que desviem la mirada de les injustícies socials que són les que ens creen el malestar a mirar-nos el melic fent-nos creure que estem   malalts. El remei: LA PASTILLA DE LA FELICITAT.

“Vet aquí una cosa que he trobat: que Déu va fer l’home recte, però ells s’han buscat moltes complicacions” (Eclesiastès 7: 29). Salomó que és l’autor d’Eclesiastès, en el text citat fa una reminiscència de la creació de l’home que Déu va veure que va ser bona, a causa del pecat original perd la seva bonesa. A causa de la desobediència, l’home deixa d’edificar la seva vida sobre la Roca que es Crist i la basteix sobre filosofies inspirades pel temptador que són un fonament de sorra. L’edifici no resisteix les escomeses dels vents huracanats i les aigües torrencials, i s’esfondra. Així és l’home sense Déu: davant els contratemps la por s’apodera d’ell. Deixant-se seduir per la publicitat de les farmacèutiques, observant l’entorn amenaçador en lloc de aixoplugar-se sota les ales protectores de Déu com ho fan els pollets amb la gallina, busca la protecció en les pastilles que no el fan reviure

Jesús el Fill de Déu que ens estima fins l’extrem d’abandonar la seva glòria divina fent-se home, carrega amb el nostre pecat per morir a la creu pel perdó de les nostres culpes. Si a Jesús clavat a la creu el veiem com el Camí que ens porta al Pare estarem en condicions d’edificar la nostra vida sobre la Roca. És així com tindrà sentit el que Jesús diu sobre els ocells del cel i els lliris boscans (Mateu 6: 24-34).

A causa del pecat ens hem convertit en politeistes. Volem adorar a Déu alhora que venerem els déus que ens fabriquem. Aquestes divinitats no són tan grolleres com les antigues. Avui la cultura catòlica romana ens mostra els ídols sota l’aspecte d’homes i dones semblants a nosaltres als que suposadament se’ls ha dotat de poders sobrenaturals. Actualment  la idolatria religiosa no es el que va ser en temps passats però segueix viva en les nostres ànimes. Ara, amb la laïcització  social, els ídols que representen homes i dones morts se’ls ha canviat per persones vives: Esportistes d’elit, astres i estrelles de l’espectacle…Aquest ídols de curta durada que desapareixen amb l’arribada dels nous, suplanten al Pare de nostre Senyor Jesucrist a qui se l’ha estimar amb totes les nostres forces. Aquests ídols de curta durada que ens enganxen, a l’hora de la veritat, quan els vents huracanats i les aigües torrencials ens colpeixen amb força, ens deixen abandonats a la nostra sort. No serveixen de res.

Jesús ens recorda: “No podeu servir dos senyors. Perquè, o avorrirà l’un i estimarà l’altre, o es dedicarà a l’un i menysprearà l’altre. No podeu servir Déu i la Riquesa” (Mateu 6: 24). Ara que tenim clar que Jesús és incompatible amb els ídols religiosos o laics, ens diu: “No us desficieu per la vostra vida”, totes aquelles coses que ens preocupen: salut, família, feina, benestar…”mireu els ocells del cel…i els vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu vosaltres més que ells? I pel  vestit, per què us desficieu? Observeu els lliris del camp com creixen. no es cansen treballant ni filen”. Perquè són els incrèduls que s’afanyen per totes aquestes coses, i el vostre Pare celestial ja sap que teniu necessitat de totes aquestes coses. I cerqueu  primer el regne de Déu i la seva justícia, i totes aquestes us seran afegides” “Homes de poca fe, per què dubteu?” (Mateu 14: 31).

No podem impedir que els vents huracanats i les aigües torrencial ens colpeixin amb força. Si la fe dipositada en el Pare de nostre Senyor Jesucrist és autèntica podrem dir amb el salmista: “El dia que jo tinc por jo confio en tu. En Déu confio: No tinc por el que em pot fer la carn” (Salm 56: 3, 4).

Octavi Pereña i Cortina