CERIMONIAL

Les religions com més allunyades de Déu es troben es caracteritzen per una litúrgia barroca molt elaborada que ha perdut la frescor d’una relació íntima amb Déu: Edificis majestuosos com si en  ells s’hi pugues encabir Déu infinit que no habita en temples bastits pels homes i, unes pràctiques religioses de masses quan la fe és quelcom personal. L’equivocació d’aquestes religions consisteix en fer creure als fidels que en tenen prou amb la pràctica religiosa externa sense tenir en compte que la vertadera religiositat consisteix en mantenir una íntima relació amb el Pare de nostre Senyor Jesucrist. Jesús és l’únic camí que condueix a Déu: Perquè no ho ha cap altre Nom sota el cel donat als homes en què haguem de ser salvats” (Fets 4: 12). Jesús no ensenya enlloc la conversió de les masses. Sempre es dirigeix als individus que es penedeixin dels seus pecats i creguin en Ell,  ja que la sang que va vessar en la creu del Gòlgota és l’únic detergent que “ens neteja de tot pecat” (1 Joan 1:7).

Què en pensa Déu de les religions de masses que només les interessa que els fidels participin en les elaborades cerimònies sense importar-los-hi quina és la seva relació amb Ell? El profeta Amós contesta aquesta pregunta: “Detesto, menyspreo les vostres festes, i els aplecs solemnes no em complauen. Perquè malgrat que em feu pujar holocaustos i els vostres presents, no m’hi complauré, i no miraré les ofrenes de pau del vostre bestiar engreixat. Aparta de mi el xivarri dels teus cants, que no vull escoltar la melodia de la teva arpa. Que el judici corri com les aigües, i la justícia com un torrent perenne” (Amós 5: 21-24).

El profeta Isaïes rebla el clau quan escriu: “El Senyor diu: Perquè aquest poble s’apropa a mi amb la seva boca i m’honora amb els seus llavis, però el seu cor s’ha allunyat de mi, i el temor que ells m’haurien de tenir l’ensenyen només com un precepte d’homes” (Isaïes 29: 13).

No, el Déu de la Bíblia no es complau amb la religiositat buida de contingut. El salmista ensenya quina és la religiositat que li delecta a Déu. El salm 51 és un poema anomenat penitencial. El rei David, el seu autor, gràcies a la intervenció del profeta Natan reconeix el seu pecat d’adulteri. Com a pecador penedit s’adreça al Senyor amb aquestes paraules: “Contra tu, particularment contra tu he pecat, i he fet el mal als teus ulls, a fi que sigui trobat just quan parlis i pur quan jutgis…Amaga el teu rostre dels meus pecats, i esborra totes les meves iniquitats. Oh Déu, crea en mi un cor net, i renova dins meu un esperit ferm. No em llencis lluny de la teva presència, i no em prenguis el teu Esperit Sant” (vv. 4, 9-11).

El judaisme de l’Antic Testament va ser una religió molt cerimonial: es tenien que seguir unes instruccions molt concretes per aconseguir la purificació cerimonial, que no l’espiritual. David deixa de banda tots els requisits legals per aconseguir el perdó del seu adulteri i se’n va directament a la font del perdó que és Jesús. David per tal d’intentar amagar el seu pecat va fer matar en el camp de batalla el marit  de la dona ultratjada, però el pecat l’oprimia. No el pot amagar als ulls de Déu, com tampoc ho van poder fer Adam i Eva. Confessa: “Deslliura’m el delicte de sang, oh Déu, Déu de la meva salvació, la meva llengua celebrarà la teva justícia” (v. 14). En els nostres dies el papa i la jerarquia catòlica, davant la pederàstia clerical que els denuncia,  s’embolcallen en les seves vestimentes que assenyalen la seva jerarquia, demanen perdó a les víctimes assetjades sexualment i  s’obliden de demanar perdó a Déu a qui han ofès en primer lloc. Per treure importància al pecat comés i per rebaixar la responsabilitat de l’Església, retreuen els pagans que no es queden curts en abusar sexualment a menors. Però la societat va perdent confiança en una Institució que diu als feligresos el que han de fer i fa el que no s’ha de fer.

El  rei David seguint la instrucció que dóna la Bíblia des de Gènesis a Apocalipsi que ensenya que la religió vertadera no consisteix en una religiositat externa buida de contingut, sinó en un naixement espiritual, escriu: “Senyor obre els meus llavis, i la meva boca proclamarà la meva lloança. Perquè un sacrifici no et satisfarà, sinó jo l’oferiria. Cap holocaust no et complau. Els sacrificis acceptables a Déu són un esperit contrit: el cor contrit i humiliat, oh Déu, tu no els menysprees” ((Salm 51: 15-17).

Octavi Pereña i Cortina

 

LA FI DEL TEMPS

“I es van acostar (a Jesús) els fariseus i els saduceus per temptar-lo i li van demanar que els mostrés un senyal del cel”. Coneixent el Senyor la trampa que li preparaven els seus enemics els va respondre amb un refrany popular fruit de l’atenta observació dels canvis atmosfèrics que feia la pagesia. En aquella època no existien els serveis meteorològics moderns que prediuen el temps amb bastant certesa. En aquella època, com entre nosaltres fins fa unes dècades els pagesos observaven l’aspecte del cel per pronosticar el temps que faria.

Els fariseus i els saduceus perseguien que Jesús cometés algun error per així poder-lo desprestigiar davant les multituds que el seguien. A la petició que els seus enemics li fan que els doni un senyal que acrediti que és un enviat de Déu, els contesta amb una dita de la saviesa popular: “Farà bon temps perquè el cel és rogenc. I a l’alba, avui farà tempesta perquè el cel és rogenc i fosc. Sabeu distingir l’aspecte del cel, però en canvi no podeu discernir els senyals del temps” (Mateu 16: 1-3).

Jesús que vol que els seus enemics es penedeixin dels seus pecats vol portar-los de les senyals del cel que pronostiquen el temps que farà a que facin una mirada introspectiva perquè se n’adonin de la seva veritable condició moral. Referint-se a la petició que li fan els fariseus i els saduceus que els mostri un senyal que l’acrediti que és l’Enviat de Déu. Els diu: “Una generació dolenta i adúltera busca un senyal. I no se li donarà cap senyal sinó el senyal del profeta Jonàs” (v.4).

Amb aquestes paraules Jesús toca el crostó als dirigents ultra  religiosos ortodoxos nacionalistes ja que al citar el profeta Jonàs toca la seva fibra sensible del seu nacionalisme ultra.

Déu envia Jonàs a predicar al ninivites un missatge de penediment. El profeta es resisteix a obeir el mandat de Déu perquè sabia que els volia fer el bé, que, segons el seu parer i el dels dirigents ultres no s’ho mereixien. Desafiant Déu en lloc de dirigir-se cap a Nínive per complir l’ordre rebuda, s’embarca en un vaixell per dirigir-se cap a Tarsis. Es dir, allunyar-se el més el més possible de Nínive. La historia de Jonàs és una de les més conegudes de la Bíblia perquè és la del profeta que se’l va engolir una balena. Jesús al citar Jonàs, a més de confirmar la historicitat del profeta, revela la seva condició de Messies que Israel esperava: “Perquè així com Jonàs va estar en el ventre del gran peix tres dies i tres nits, així el Fill de l’Home estarà en el cor de la terra tres dies i tres nits”  (Mateu 17: 40). Jesús recorda als dirigents religiosos que Jonàs és un tipus de Jesús, el Messies que havia de morir i ressuscitar al tercer dia conforme les Escriptures. per la salvació del poble de Déu que no es limitava al poble jueu com l’orgull els ho feia creure. Els odiats gentils també tenen accés a la salvació. Malauradament l’orgull nacionalista dels jueus no els va deixar veure que en Jonàs s’anunciava l’universalisme de la salvació de Déu i van matar Jesús en compliment de les Escriptures. que el descriuen com l’Anyell de Déu que mor pel pecat del món.

Trobant-se Jesús assegut amb els seus deixebles en el mont dels Olivers des d’on es divisava el majestuós temple de Jerusalem, els seus deixebles li van demanar més detalls de la seva destrucció “i quin serà el senyal de la teva vinguda i de la fi del temps” (Mateu 24: 3). La destrucció del temple va ocórrer l’any 70 de la nostra Era. Del final del temps no en tenim data. Però Jesús aporta senyals que l’esdeveniment es realitzarà. Són les senyals del temps que no sabem distingir. La paràbola de les deu verges, entre altres ens avisen: “vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora en que el Fill de l’Home ha de venir” (Mateu 25: 13).

Els senyals que anuncien que la fi del temps es pot produir en qualsevol moment, Jesús les destaca: aparició de falsos cristos i profetes, guerres i rumors de guerres, fams canines, pestilències, terratrèmols, persecucions de cristians, increment de la iniquitat, expansió de l’Evangeli (Mateu 24: 4-45). Jesús amb el propòsit que els seus no es desesperin davant el que poden considerar tardança en venir, ens dóna una paràbola: “Mireu la figuera i tots els arbres. Quan ja broten en veure-ho per vosaltres mateixos sabeu que l’estiu és a prop. Així també vosaltres, quan vegeu que s’esdevenen aquestes coses, sapigueu que el Regne de Déu es a prop” (Lluc 21: 29-31).

No dirà el lector que els senyals que diu Jesús que indiquen que s’apropa la fi del temps i de la vinguda gloriosa de Jesús per instaurar el regne de Déu no són ben visibles en els nostres dies. Semblant-nos als jueus sabem discernir els senyals del cel que indiquen el canvi de temps. Ara bé, som cecs  per veure els senyals del temps que ens avisen que el The End és a punt d’aparèixer a la pantalla. El creient en Crist passa per les mateixes tribulacions que la resta dels mortals però les afronta amb la plena confiança que Jesús li prepara una morada en el cel on passarà l’eternitat.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

COVID-19

El desastre econòmic, emocional i intel·lectual que neix de la global embranzida del Covid-19 ha servit perquè siguin moltes les persones que prenen en consideració la fragilitat de l’ésser humà i adonar-se’n que temps com aquest descobreix que l’home és un déu amb peus de fang. Una bufada el tomba.

El  cineasta Woody Allen en la seva autobiografia publicada coincidint amb el desastre del coronavirus que porta el títol Sobre el no-res, es refereix a la seva obra en el context del caos maligne d’un univers sense sentit. L’univers pot verament ser perillós especialment si no se’l respecta. Però, ¿sense sentit? No ho crec. Pot ser esgotador si es té en compte els diversos enemics amb els que s’hi ha d’enfrontar l’ésser humà. Una bona notícia: Tot el que fem  pot tenir sentit. Vivim en un moment que a escala còsmica se’ns ofereix la possibilitat de deixar de banda el frenesí de les diverses activitats que ens  tenallen i així poder asseure’ns per poder reflexionar sobre una manera de viure que ens porta al desastre. En un moment com el present, de gran incertesa pel que fa el futur, és hora de reorientar el nostre pensament per descobrir que el nostre materialisme ens porta a la destrucció de la Terra que és el nostre hàbitat adequat i deixar de pensar que cal colonitzar un planeta a milers d’anys lluny per aconseguir la supervivència de l’espècie humana.

Tant de bo que la reflexió ens porti   a la possibilitat de deixar entrar en les nostres consciències l’existència de Déu que pel nostre bé està disposat a ajudar-nos. Ja sé que el comportament incorrecte dels religiosos pot haver frustrat el lector i empès a tancar-se en  banda pel que fa Déu. També és possible que no cregui el que dic. Els prejudicis no li han de impedir fer ús del raciocini que ha rebut del Creador.

Imagini’s que es troba a l’observatori astronòmic d’Ager. Utilitza el telescopi i contempla la magnitud i magnificència de l’estelada i es pregunta: Quelcom que funciona amb més perfecció que un rellotge suís, ¿com pot ser?

David que de la seva descendència naixeria Jesús, abans d’arribar a ser rei d’Israel va ser pastor d’ovelles. Ens el podem imaginar en les estiuenques vetlles de la nit tombat  sobre l’herba observant el firmament estelat. Contemplar la immensitat sideral el fa pensar. Deixa escrit la conclusió de les seves cavil·lacions: “Els cels declaren la glòria de Déu, l’expansió declara l’obra de les seves mans” (Salm 19:1). L’apòstol Pau tractant la doctrina que ensenya que Déu parla a l’home mitjançant la creació, l’obra  de les seves mans, escriu: “perquè la ira de Déu es revela des del cel contra la impietat i injustícia dels homes, que detenen la veritat amb injustícia. Ja que allò que es coneix de Déu els és manifest. Perquè les coses invisibles d’Ell, el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables” (Romans 1:18-20).

Abans he escrit: “Ja sé que el comportament dels religiosos haurà desenganyat el lector”. És mot gran la responsabilitat dels religiosos que parlant en nom de Déu es converteixin  en obstacles que impedeixen que els extraviats busquin a Déu, Creador i Salvador i així els alliberi “del caos maligne d’un univers sense sentit”

La decepció creada pels religiosos que confonen a les persones per no comportar-se amb la dignitat que requereix la seva professió, no allibera el lector de la responsabilitat que té pel fet de ser un ésser racional  de buscar la Veritat que dóna sentit a la seva existència.

Qualsevol nit serena, encara que estigui entelada a causa de la contaminació  ambiental de la ciutat o vila on resideixi, el lector, té la possibilitat de contemplar ”els cels (que) proclamen la glòria de Déu, l’expansió (que) proclama l’obra de les seves mans”.

El llibre de Proverbis que tracta de la saviesa de Déu invita el lector que viu immers en el “caos maligne d’un univers sense senti” a reflexionar: “La Saviesa crida pels carrers, fa escoltar la seva veu per les places, clama pels indrets més concorreguts, a l’entrada dels portals de la ciutat proclama les seves paraules. ¿Fins quan ximples, estimareu la ximpleria, i els insensats odiareu el coneixement?” (Proverbis 1. 20-22).