FESTA DE NOCES

La periodista Gemma Tramullas entrevista Marta Salguero que estudia quart de matemàtiques a la Universitat de Barcelona, alhora coordina el Grup Bíblic Universitari del campus central de la UB, on va exposar les seves creences en les jornades Interroga a un cristià.

La periodista li pregunta: - Vostè és matemàtica. ¿No era que la ciència i la fe en Déu es portaven malament? Resposta: “Algú va dir que una mica de ciència t’allunya de Déu però que molta ciència t’hi acosta”. Jo com a matemàtica busco la veritat científica, i ha estat precisament l’evidència científica el que m’ha acostat a Déu”.

Entrevistadora: - Quina és aquesta evidència? La Montse Salguero respon: “No dic que sigui demostrable al cent per cent científicament, perquè no hi ha res que ho sigui al cent per cent. Però se sap que la probabilitat que hi hagi vida complexa a la Terra és el 10 elevat a la potència -123”. Massa zeros li diu la Tramullas per algú de lletres. Aclariment: “És un 0  seguit d’un punt, 122 zeros i un 1, això i no res és gairebé el mateix. Davant d’això hi ha dues opcions: creure que venim del no-res, o bé que una ment intel·ligent ha dissenyat aquest univers a la nostra mida”.

La redactora li diu: - I vostè creu en la segona. La resposta que dóna la matemàtica. “El cristianisme és l’explicació més coherent de l’ésser humà, de la societat i dels nostres problemes. L’ésser humà s’ha allunyat del disseny original de Déu, som defectuosos, estem trencats per dins, i necessitem que Déu ens restauri”.

-¿Els seus pares eren creients?, pregunta l’entrevistadora a la matemàtica. Aquesta, és molt coherent amb el que diu l’apòstol Joan: “Tots els qui el van rebre (Jesús), els que creuen en el seu Nom, els va donar la potestat d’esdevenir fills de Déu, els qui creuen en el seu Nom: els quals no han estat engendrats de la sang, ni de la voluntat de la carn, ni de la voluntat de l’home, sinó de Déu” (Joan 1: 12,13). Es dir, la fe no és una herència que es traspassa de pares a fills. És una decisió personal amb la intervenció de Déu que treu la bena que tapa els ulls i que impedeix veure la realitat. Per això l’estudiant de matemàtiques dóna aquesta resposta a la pregunta que la periodista li fa de si els seus pares eren creients: “La mare és baptista i el pare no. Però el cristianisme és una relació personal amb Déu, però vaig entendre que hi havia de tornar”. La Marta Salguero, com tots els vers creients en Déu, es comporta com el fill pròdig de la paràbola. En lloc de restar en la fe que li transmetia la seva mare se’n va anar a una “terra llunyana” que tenia molt a prop: “Anava”, diu, “a l’institut, i eren anys de molta pressió. Els companys no pensen com tu, surts més de casa, veus més opcions. Llavors tenia altres déus. El tennis era un gran deu, i la música, els estudis…Intentava fer-ho tot bé per mi mateixa, trobar la força en mi per solucionar els problemes, però a primer de carrera aquests déus em van caure”. Les garrofes que el món li donava no satisfeien les necessitats de la seva ànima. L’aigua salada que li donaven les filosofies d’aquest món no satisfeien la set de la seva ànima. “Buscava un sentit més profund a la meva vida”. La Salguero diu que un professor catòlic la va impactar per la seva serenitat. Va pensar. “Jo vull el que aquest home té”. Igual que el fill pròdig “va tornar en si i es va dir…M’alçaré i aniré al meu pare, i li diré: Pare he pecat contra el cel i contra tu, ja no sóc digne de ser anomenat fill teu, tracta’m com un dels teus jornalers” (Lluc 15: 17-19). Segueix dient la Marta: “Vaig tornar a les arrels, a la Bíblia, a buscar a Déu personalment. I el vaig trobar. Abans volia solucionar les coses a la meva manera i no podia, ara és Déu qui em diu el que puc i el que he de fer”

El pròdig abandona la “terra llunyana” i es posa de camí vers la casa del pare: “I quan encara era lluny, el seu pare el va veure i en va tenir misericòrdia, i va córrer, i se li va llençar al coll i el va besar. I el fill li va dir: Pare, he pecat contra el cel i contra tu, ja no sóc digne de ser anomenat fill teu. Però el pare va dir als seus servents: Traieu la roba més bona i vestiu-lo, i poseu un anell a la seva mà i calçat als seus peus. I porteu el vedell gras i mateu-lo. Mengem i fem festa” (vv.20-23).

El pecat va portar el fill lluny de la casa del pare, però el penediment el va fer tornar a casa seva. Això també li passa a qualsevol persona que havent abandonat Déu, creador dels cels i de la terra torna en si i confessa el seu pecat. La Marta Salguero n’és un exemple. Déu, el pare de nostre senyor Jesucrist veient de lluny que el pròdig torna a casa comença a córrer per abraçar-lo i introduir-lo en el banquet de noces que se celebra en el seu honor. En el cel hi ha una gran alegria perquè el fill que s’havia perdut s’ha trobat.

Octavi Pereña i Cortina

MORT: ¿ON ÉS LA TEVA POR?

Fa uns anys, com si fos un anunci profètic vaig veure una pel·lícula en la que hi havia una escena en la que es veia una munió de persones dirigint-se cap a un edifici molt modern. L’interior era asèptic. Les persones es dirigeixen cap a unes cambres individuals decorades al gust dels seus ocupants i ambientades amb la música preferida. Un cop confortablement acomodats y relaxats se’ls facilita una mort indolora. Es processa els cadàvers que surten per la porta del darrere convertits en pastilles que alimenten una població famolenca.

Vista la deshumanització de la medicina el Dr. Jordi Campamà, especialista en malalts en fase terminal, diu: “Els metges acabaran administrant la mort amb fredor. De fet, des  de 1998 ja ocorre en la clínica suïssa Dignitats on persones de nacionalitats diverses hi acuden perquè se’ls subministri la dosi letal i tanquin els ulls sense adonar-se’n. “Aquest és el nostre futur, i no m’agrada”, explica el Dr. Campamà. La ciència ficció es fa realitat.

La mort fa por. La provoca per la senzilla raó que  l’ésser humà està atrapat aquí a la terra i el materialisme que l’embolcalla no li dóna resposta adient per després del traspàs. A causa que viu per vista, es dir, que només veuen les coses materials que els ulls li mostren no troben consoladors genuïns que alleugereixin les pors que turmenten  els qui es troben en fase terminal i se’ls acabi la seva existència aquí a la terra. En el moment que se’ls intenta consolar dient-los que no tinguin por, tot anirà bé. Allà et trobaràs amb els teus familiars   i continuaràs jugant a botxes amb els teus amics. Són paraules que no tranquil·litzen perquè en el fons no alleugereixen l’angoixa i la por que s’amaga dins de l’ànima del malalt terminal.

Simplifiquem el problema de la mort i no li donem resposta quan diem que tots els éssers vius moren. És llei de vida. És un esdeveniment normal i que ens hem d’encarar a ell amb normalitat. Però no es dóna resposta a la pregunta que inquieta: Per què existeix la mort?  Algú ha deixat escrit: Com més allunyis la teva vida del domini material i t’apropis al que és espiritual menys por tindràs a la mort. Una persona que viu una vertadera vida espiritual no té por a la mort” . Segons aquest autor anònim si es vol viure sense por a la mort no s’ha d’oblidar la dimensió espiritual que hi ha en l’home. Per descobrir la dimensió espiritual de l’ésser humà que el separa de la resta dels éssers vius és acceptar que és una creació especial de Déu en la que el Creador “li va insuflar en els seus narius l’alè de vida: i l’home va esdevenir una ànima vivent” (Gènesi 2:7). Encara no s’ha donat resposta a la pregunta: Per què existeix la mort? Hem de seguir la lectura del relat bíblic per trobar-la. La ingestió del fruit prohibit de l’arbre del coneixement del bé i del mal (Gènesi 2:17) n’és el causant.  Desobeint l’home va perdre la comunió amb Déu. Això és la mort espiritual i aquesta sempre va seguida de la mort física. En el moment que Adam menja el fruit prohibit perd la comunió amb Déu i a pesar que segueix sent un ésser espiritual la seva espiritualitat resta deformada i el que considera espiritual és filosofia barata. Aquí s’hauria d’anar amb molta cura doncs es considera espiritual tota activitat humana que tingui que veure amb investigació filosòfica  i religiosa que tingui que veure amb el misteri de la dimensió desconeguda del més enllà.

L’ésser humà recupera l’espiritualitat perduda en el moment que vinculat amb la fe en Jesucrist l’Esperit Sant pren possessió d’una persona: “No sabeu que sou santuari de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres?” (1 Corintis 3:16). En el moment que una persona  té l’experiència de Déu habitant en ell per l’Esperit Sant es descorre el vel que li impedeix veure el que hi ha en el més enllà.. Aquesta visió està amagada als qui no són de Crist. D’aquí ve que els no creients en Jesús considerin orgullosos els creients que afirmen la seva seguretat en la salvació i, encara que sigui com mirant a través  d’un mirall veuen el que hi ha més enllà de la mort.

No sabem com i quan morirem. Alguns moren abans de néixer. Uns altres en la infància / adolescència . Altres quan són adults després d’haver passat per un llarg calvari. Uns altres se’n van a fer  migdiada o a dormir i ja no es desperten. A tots ells, amb més o menys intensitat els preocupa el problema de la mort. Per evitar l’angoixa que provoca desconèixer el que hi ha en el més enllà s’ha de tenir la certesa del que hi ha.

Un exemple molt encoratjador si se’l té en compte, és la mort d’Esteve, el primer màrtir cristià que va morir lapidat per donar testimoniatge de la seva fe en Jesús. El relat del martiri és més llarg però pel que el tema que analitzem en tenim prou: “Però ell ple de l’Esperit Sant, mirava fixament vers el cel, i va veure la glòria de Déu i Jesús dret a la dreta de Déu. I va dir: Heus aquí, veig oberts els cels i el Fill de l’Home dret a la dreta de Déu…: I mentre apedregaven Esteve, ell invocava  i deia: Senyor Jesús, rep el meu esperit. I posant-se de genolls, va exclamar amb veu forta: Senyor, no els comptis aquest pecat. I després d’això es va adormir” (Fets 7:55,60).La mort cruel no va impedir morir veient  en una visió a Jesús glorificat. La certesa que li donava la seva fe li va permetre perdonar els seus torturadors i deixar aquest món donant glòria a Jesús que li reservava una plaça  al seu costat en el regne del cel .

Octavi Pereña i Cortina

DRET A LA FELICITAT

El rei Salomó va escriure: “I no vaig negar als meus ulls res del que desitjaven, no vaig refusar cap plaer al meu cor, perquè el meu cor estava satisfet amb tota la meva feina: i aquesta va ser la meva part de tota la meva feina. I em vaig girar per veure tots els meus treballs que les meves mans havien fet, i la feina que m’havien costat, i heus aquí tot era vanitat i aflicció d’esperit, i no havia cap profit sota el cel”                        (Eclesiastès 2: 10,11).

El llibre d’Eclesiastès l’escriu un home que després d’esforçar-se en buscar la felicitat fent totes les coses que es fan sota el cel arriba a la conclusió que “tot és vanitat i aflicció d’esperit” (1:14). Des de sempre l’ésser  humà s’ha esforçat en atrapar la felicitat i quan creu que l’enxampa, és com el vent que s’esmuny de les seves mans. Aflicció d’esperit és el que l’home troba en la seva cursa per la felicitat. Salomó està tan desil·lusionat amb la seva saviesa que era admirada arreu i l’esplendor de les obres realitzades que no pot per menys dir: “Per això vaig odiar la vida, perquè l’obra que es fa sota el sol em fastigueja: perquè tot és vanitat i aflicció d’esperit” (2: 17).

L’ésser humà persegueix la felicitat perquè a diferència dels animals té una ànima a la que li manca quelcom per trobar-se plenament satisfet. La Declaració de Drets del Bon Poble de Virginia (1776) afirmava que els homes tenen per naturalesa el dret de buscar i obtenir la felicitat. I la més coneguda Declaració d’Independència dels Estats Units (1775) proclama que la finalitat del govern és “assolir la seguretat i la felicitat”, és dir, proveir els mitjans perquè els ciutadans gaudeixin d’un benestar que els faci relativament feliços en tenir cobertes les necessitats temporals. Si la felicitat que promouen ambdues declaracions fos definitiva “podríem dir que els bous són més feliços quan troben cigrons per menjar” (Heràclit).

“Es parla tant de felicitat i està tant de moda que ben aviat resultarà vulgar ser feliç…El motiu és una reducció del concepte. La felicitat s’equipara a l’absència d’emocions desagradables. Reduïda a això, es converteix en un reclam d’agències de viatge: Vacances, platja, palmeres i mojito. Quin error” (José Antonio Marina). La felicitat que es gaudeix només satisfent la sensualitat converteix en drogues les coses que la satisfan. Les drogues acaben produint addicció, exigeixen més, esclavitzen i no proporcionen la felicitat que prometen. El resultat és l’aflicció d’esperit que diu Salomó.

Perdem el control quan perseguim la felicitat mitjançant la falsa esperança que el diner i les coses satisfaran. El problema que acompanya la prosperitat és que proporciona comoditat, però no felicitat. Avui, malgrat la crisi gaudim d’un nivell de benestar impensable fa cinquanta anys, però també hem assolit una cota molt alta de consum d’antidepressius, ansiolítics… que posa de manifest que benestar material no equival a felicitat.

No s’ha d’oblidar que l’ésser humà a més de cos com els animals es distingeix d’aquests en que té ànima, que ha estat creat a imatge i semblança de Déu. Només en Jesucrist, el Fill de Déu s’hi troba el pa i l’aigua que satisfan plenament les necessitats de l’ànima. L’ànima necessita aliment espiritual: aigua i pa de vida, no coses.

La degradació moral, que és conseqüència de l’ateisme, és la causant de tots els problemes socials que fan que els bons propòsits de Declaracions de Virginia i             d’ Independència dels Estats Units siguin incapaces de proporcionar la felicitat que el dret atorga als homes.

La màxima és senzilla: Fora de Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist no hi ha autentica felicitat perquè l’home ha estat creat per a Ell i en Ell s’hi troba la plenitud que li manca.

Octavi Pereña i Cortina

ÉS L’HORA DEL CANVI

Una cosa estranya està passant en el món de la política. Tots els líders, llevat dels del PP que passen de puntetes el tema de la corrupció, donen molt d’èmfasi a la regeneració política per fer front a l’onatge de corrupció que està sacsejant la política. Tots els polítics coincideixen en que s’ha de canviar la Constitució i moltes lleis perquè consideren que el canvi que requereix la situació actual del país ha de començar reformant la llei. Malauradament cap polític entona un mea culpa reconeixent que abans que res és imprescindible la reforma de les persones que fan política institucional.

Dos textos bíblics que es poden aplicar perfectament al tema que ens ocupa: “Tots els camins de l’home són purs als seus propis ulls, però el Senyor pesa els esperits…Hi ha un camí que sembla recte a l’home: però el seu final és camins de mort” (Proverbis 16. 2, 25). La causa del caos polític  en el que estem immersos l’ocasiona principalment la corrupció que hi ha en els polítics i que causa el desgavell que veiem. Els polítics reclamen un canvi perquè se n’adonen que la situació es fa insostenible, però cadascun d’ells s’espolsa del damunt la seva part de culpa que tenen en l’embolic que s’ha creat i l’envien a engreixar les responsabilitats dels altres. Mala manera de voler regenerar la política. Si no hi ha govern a Madrid és a causa que els altres no han estat al l’alçada que requereix la situació i no volen fer el sacrifici de retirar part de l’ideari perquè es pugui arribar a un acord de govern. El dit sempre senyalant el TU, però no una mirada introspectiva per descobrir la biga que hi ha en el propi ull. Els ciutadans n’estem tips de sentir la monòtona i avorrida cançoneta: “Són temps de canvi” perquè amb tanta repetició, els nostres ulls no poden veure cap símptoma de que el canvi comenci a aparèixer en l’horitzó. Sentir el tret de sortida que iniciarà la cursa que haurà de portar la regeneració política que és urgent que es comenci a fer, no canviarà el panorama actual si el que es persegueix és un canvi de lleis sense tocar la naturalesa corrupta de les persones que es dediquen a la política.

Per regenerar la política el que cal canviar abans de tot és la condició espiritual dels ciutadans perquè és d’entre la ciutadania que sorgeixen els homes i les dones als que se’ls encarrega la responsabilitat de governar i, que ho facin bé. Sense ànim de lucre desmesurat, sinó amb l’esperit de servei pel bé de la comunitat que els ha escollit. Durant les campanyes electorals tots els candidats a governar es presenten om els salvadors de la Pàtria perquè són els millors.  No us en fieu d’aquestes boníssimes persones perquè de bo només n’hi ha un: Jesús, que alhora que és home és Déu. La resta dels homes tots sense excepció hem estat concebuts en pecat i amb la possibilitat de cometre les més perverses barrabassades perquè “l’amor als diners  és una arrel de tota mena de mals, i alguns els han cobdiciat, i s’han extraviat de la fe, i s’han torturat ells mateixos amb molts dolors” (1 Timoteu 6:10). 

No podem refiar-nos de la nostra bondat. No hem de fe com aquelles multituds que s’acostaven a Joan el Baptista a batejar-se sense un previ penediment del seus pecats. Aquestes multituds de “persones bones” el Baptista els va dir: “Cria d’escurçons, qui us ha advertit per fugir de la ira que vindrà? Feu, doncs, fruits dignes del penediment” (Lluc 3. 7,8). A punt de finalitzar el ministri del Baptista, Jesús comença el seu dient-li a la multitud que se li acostava a escoltar-lo, aquestes paraules: “penediu-vos i creieu l’evangeli” (Marc 1:14). Sense penediment a Déu dels propis pecats i del ferm desig de dependre de la misericòrdia divina  per abandonar l’estil de vida corrupte previ a la conversió a Crist, l’ésser humà no es pot convertir en una persona inclinada a fer obres bones, que han de caracteritzar els polítics en concret.

L’apòstol Pau explica com la corrupció que tots portem dins per ser descendents d’Adam deixi de ser la norma de l’estil de vida de ciutadans i polítics. A partir de la conversió a Crist l’ésser humà és recreat en un home nou, “creat segons Déu en la justícia i la santedat de la veritat” (Efesis 4:24). L’apòstol, a aquest home nou que és en Jesucrist, li diu: “Deixant de banda,, referent a la manera de viure anterior, l’home vell que es corromp segons els desitjos enganyosos, i us renoveu en l’esperit del vostre enteniment, i us vestiu de l’home nou, creat segons Déu en la justícia i la santedat de la veritat” (vv.22-24).

Voler eliminar la corrupció de l’àmbit polític sense que el polític s’hagi convertit en un home o dona nou és com pretendre encalçar el vent, “vanitat i aflicció d’esperit”.

Octavi Pereña i Cortina