EL GENET DE LA DALLA

J L Martin en una de les seves vinyetes, el protagonista de les quals és Quico Jubilata, s’inspira en Apocalipsi 6: 8, text bíblic que diu: “I vaig veure i, heus aquí un cavall groguenc, i el qui seia damunt d’ell tenia per nom la Mort, i l’Infern el seguia darrere…” Aquest estrany genet se l’acostuma a representar amb rostre cadavèric i una dalla a la mà. Havent fet quest incís anem a la vinyeta que en aquest cas no es Quico qui és el protagonista, sinó la seva dona.

En la primera escena apareix la mort volant amb la seva inseparable dalla. A la segona Quico dorm al costat de la seva dona desperta que diu: “Altre cop aquest malson estúpid!” A la tercera escena la Mort s’apropa amenaçadora. El text diu: “Es presenta la Mort a l’habitació”. La dona en veure-la tan a prop té una idea lluminosa. En la quarta escena la Mort apareix petant-se de riure mentre la dona a li ensenya una capseta. La dona diu. “I es peta de riure quan li ensenyo la crema antiedat”. J L Martin amb humor presenta una gran veritat que hauria de fer reflexionar a tothom. La Mort és un esdeveniment inevitable del que no se n’escapa ningú. La dona del Quico creia que amb la crema antiedat havia resolt el problema. Quan equivocada estava!

El mercat de la cosmètica en companyia de la cirurgia estètica remena mils de milions d’euros donant falses esperances especialment en les dones que creuen que si fan servir les cremes antiedat conservaran la bellesa juvenil i gaudiran de la joventut eterna. Els cosmètics no ho aconsegueixen, com tampoc la cirurgia estètica que l’única cosa que obté és plastificar els rostres. En veure’s al mirall en lloc de manifestar alegria s’haurien de posar a plorar.

Les persones que pretenen aturar el temps utilitzant potingues i  cirurgia s’equivoquen de mig a mig i, el que és més trist, viuen en una constant angoixa perquè veuen que els cossos envelleixen, apareixen les arrugues, la pell s’aperamina. Algú ha deixat escrit: “l’única manera d’assolir l’autèntica bellesa procedeix de l’interior, de la capacitat de superar la por a la Mort, resistint el despotisme d’una cura crispada i exagerada de la nostra aparença física. Perquè hi ha una altra vida que s’expressa d’una altra manera”. Aquest comentari es refereix a una vida interior que es margina perquè se’ns fa creure que no som creats a imatge i semblança de Déu, sinó fruit d’una interminable sèrie d’accidents fortuïts  que a partir d’una casual cèl·lula que no sap d’on ha sortir i a través de infinitat de transformacions que s’han al llarg de milions d’anys ha arribat a l’aspecte de l’home actual. L’evolucionisme considera l’ésser humà, l’homo sapiens, la màxima perfecció del procés evolutiu. Això sí, no deixa de ser un animal despullat de qualsevol peculiaritat espiritual. Malgrat que l’evolució es considera científica, la veritat és que no s’han aportat proves que l’existència humana sigui el resultat de la seva acció.

El animals irracionals no es preocupen de la seva aparença física. Ni es miren al mirall per corregir els “defectes” que els poden fer sentir malament amb sí mateixos. Només a l’homo sapiens li preocupa l’aspecte físic i fa tot el possible per retardar al màxim la mai benvolguda visita de la Mort amb  cremes antiedat i cirurgia reparadora. El doctor Donald Castle, psiquiatre, ha dit: “Sovint es creu que l’angoixa psicològica es guarirà amb alguna intervenció cosmètica, mai és així, normalment la cosa empitjora”. Algú ha deixat escrit. “Jo operaria el cap de les persones que es volen fer operacions de cirurgia estètica sense necessitar-ho”.

L’apòstol Pere referint-se a les dones escriu: “Que el vostre ornament no sigui l’exterior, amb pentinats complicats i adorns d’or, o els vestits que us poseu, sinó la persona amagada del cor, amb  la incorruptibilitat d’un esperit dòcil i tranquil, que  és de gran valor davant Déu” (1 Pere 3. 3,4).

No són només les dones que tenen aquests “malsons estúpids”. Els homes també els pateixen. En els suplements dominicals dels diaris observem com comparteixen pàgines amb  la dona, pàgines dedicades a la moda i al consum de productes cosmètics. Ambdós sexes es desviuen per l’ornament exterior i s’obliden del que és més important. “la persona  amagada del cor”. Mentre la cosa segueixi així preocuparà la visita del genet portador de la dalla disposat a portar les persones a la presència del Jutge suprem perquè donin compte de tot el que han fet al llarg de la seva existència aquí a la terra. El malson que va tenir la dona de Quico Jubilata el tenen totes les persones que no creuen que la resurrecció de Jesús és la garantia de la resurrecció dels qui creuen en Ell, fe que aporta la seguretat que el cos que avui es té, subjecte a la mort i a la corrupció, serà revestit d’incorruptibilitat i d’immortalitat.

Octavi Pereña i Cortina

ESCOMBRARIES INVISIBLES

Joana Bonet comença el seu escrit escombraries invisibles, així: “La unitat d’emmagatzemament del meu ordinador m’avisa d’alertes. Estic a punt d’esgotar un espai que no puc veure i ignoro quant ocupa en metres quadrats  o cúbics – que és encara com comptabilitzo jo l’espai-, per molt que se m’informi dels gigues i els megues. Quin avorriment que em produeix esborrar. Em sembla un temps desaprofitat amb un efecte del tot immaterial, ben diferent de treure la pols, i quedar-te mirant el drap cendrós convençuda d’haver fet un cosa útil. És cert que quan cruix la paperera virtual, sens l’eufòrica sensació no ja de la netedat, sinó d’una subtil trituradora que t’allibera d’allò que tant pesava. Després de desfer-te amb alguns clics uns centenars de correus brossa, i cinquanta promocions, i malgrat maleir aquests roba temps, sembla que tot està més al seu lloc”. Tots els que tenim ordinador, whatapps i altres estris electrònics que serveixen per comunicar-se, ens identifiquem amb l’experiència que Joana Benet exposa en el seu escrit.

Trobem normal fer de tant en tant dissabte del nostre ordinador per evitar la lentitud en el seu funcionament, que tan enutja. Què hem de dir del cor, el disc dur de la nostra persona que ens proporciona tantes males estones a causa d’estar farcit de pensaments negatius que el rebenten! ¿Creiem que de tant en tant l’hauriem de netejar de la brossa invisible acumulada durant la nostra singladura? Del disc dur del nostre ordinador sabem els noms del correu brossa que el fan funcionar malament. Cal esmentar que també de tant en tant s’han d’esborrar arxius fotogràfics que en el seu moment vam considerar que valia la pena guardar-los, però que amb el pas del temps han deixat de tenir valor. Quanta brossa no s’ha d’eliminar del nostre cor perquè les nostres vides funcionin bé. Som conscients que s’ha de fer dissabte i deixar-lo net com una patena?

Pel que fa l’ordinador, els virus i la brossa li venen de fora. No els genera ell. En el cas del cor de l’home, els virus i la brossa els auto genera. Els correus  brossa que s’introdueixen en l’ordinador porten noms que  inviten a la precaució. El dolent és que tenim ulls per veure-hi i no hi veiem, pel que fa el nostre cor.

Jesús va dir als seus oients: “No és el que entra per la boca el que contamina l’home, sinó el que surt de la boca, això és el que contamina l’home” (Mateu 15:11). Els deixebles que no entenen el que els vol dir, li diuen: “Explica’ns això” (v.15). A la demanda d’una explicació Jesús els diu: “¿Tampoc vosaltres no teniu enteniment? ¿No enteneu encara que tot el que entra per la boca va al ventre i es llença a la comuna? En canvi, les coses que surten de la boca provenen del cor. Aquestes contaminen l’home. Perquè del cor provenen els pensaments dolents, els homicidis, els adulteris, les fornicacions, els robatoris, els falsos testimoniatges, les blasfèmies. Aquestes són les coses que contaminen l’home. Però menjar amb les mans sense rentar  no contaminen l’home” (vv16-20).

Els jueus al llarg del temps s’havien fet un manual de purificacions que creien eliminaven la brossa invisible als qui les seguien escrupolosament. Cerimonialment eren purs. Això els feia creure que participant de manera mecànica la litúrgia que es practicava en el temple ja es trobaven en pau amb Déu. El seu envaniment era tal que van a Jesús i acusen els seus deixebles de transgredir la tradició dels ancians “ja que no es renten  les mans quan mengen pa”. Jesús els respon: “¿I vosaltres per què transgrediu el manament de Déu per causa de la vostra tradició” (vv.2,3).

La veritable religiositat no consisteix en la practica religiosa i viure com si Déu no existís. A aquestes persones Jesús les anomena hipòcrites perquè volen fer creure a la gent que són el que no són. Però Jesús que coneix la interioritat de la persona no s’empassa l’ham. I per denunciar-ho conta la paràbola d’un fariseu i d’un cobrador d’impostos que pugen al temple a adorar Déu. El fariseu es dirigeix a Déu en aquests termes: “Oh Déu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, rapaços, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest cobrador d’impostos. Dejuno dues vegades a la setmana, pago el delme de tot el que guanyo”. El cobrador d’impostos ho fa d’una manera totalment diferent. El text ens diu: “No gosava ni alçar els ulls al cel, sinó que es copejava el pit, dient: Oh Déu, sigues propici amb mi, un pecador”. El cobrador d’impostos reconeixent davant Déu la seva condició de pecador neteja el seu cor amb la sang de Jesús de manera que se li esborren  totes les escombraries invisibles que li impedien que la seva vida funcionés bé” (Lluc 18: 9-14).

El veredicte que Jesús fa de la religiositat d’aquests dos homes és molt clar: “Us dic que aquest (el cobrador d’impostos) va baixar justificat a casa seva, i no pas l’altre (el fariseu). Perquè tot aquell que s’exalça a sí mateix serà humiliat, però el que s’humilia a sí mateix serà exalçat”. A Jesús no se li pot donar gat per llebre.

Octavi Pereña i Cortina