EDUCACIÓ EQUILIBRADA

Si visquéssim en un paradís exempt de pecat el problema de l’educació dels fills no existiria perquè no tindrien predisposició vers el mal. Com que aquest escenari ideal no existeix l’educació ha d’anar forçosament acompanyada de disciplina. Si aquesta hi manca els fills es desencaminen. En el procés educatiu ha d’haver-hi un equilibri entre instrucció i coerció. La instrucció imparteix coneixements, maneres de viure. L’infant tacat pel pecat original, herència d’Adam el primer home, no vol fer cas de la instrucció que rep dels seus pares i vol anar pels seus camins que li porten desgràcia. Per això l’Escriptura ens dóna aquesta instrucció: “Corregeix el teu fill mentre hi ha esperança, però no deixis que la teva ànima s’irriti fins a matar-lo” (Proverbis 19:18). El Nou Testament també limita l’exercici de la disciplina: “I vosaltres, els pares, no exaspereu els vostres fills, sinó crieu-los en la disciplina i l’amonestació del Senyor” (Efesis 6:4).

Avui existeix un desequilibri entre formació ètica i correcció. El mot ètica pràcticament ha desaparegut del vocabulari. L’ètica està basada en un conjunt de normes de comportament inalterables  d’origen diví que han estat vigent al llarg de la història humana degut a la condició pecaminosa de l’home. Arthur Jackson molt assenyadament diu: “És assenyat posar el segell en el lacre mentre està tou”. En la nostra  infantesa se’ns ensenyava la conveniència de frenar la tendència a la rebequeria amb l’exemple de l’arbre que se’l pot adreçar mentre és tendre. Quan el tronc s’ha endurit fent-se llenyós si se’l vol redreçar, es trenca. La Bíblia i l’ensenyança que dóna l’experiència és que la correcció dels fills ha de començar en la infantesa. Els millors pares no ho són els que només donen vida biològica. Els animals ho fan, però no eduquen. Els pares exemplars ho són aquells que ensenyen els fills a viure. Això implica estar a l’aguait del seu comportament i aplicar disciplina, si això s’escau, abans que el l’arbre s’endureixi fent-se rígid el tronc.

Es diu que darrere d’un jove delinqüent o brètol hi ha uns pares excessivament permissius que consenteixen els seus fills i no els preparen pel món real. Giren el cap per no veure el comportament dolent dels fills i negligeixen disciplinar-los i deixen que sigui el carrer que els eduqui. Aquesta educació permissiva els acaba convertint-los en un problema que no els deixa dormir. Llavors tot són presses per anar al psicòleg.

Durant uns aldarulls que es van produir a Londres i altres ciutats angleses, se li va preguntar a Daniel de 36 anys si la violència produïda era un problema de la policia. Va contestar: “de la policia el cent per cent perquè avui dia si un pare paga el seu fill se’n va directe a la policia, i les criatures creixen d’aquesta manera, sense cap disciplina”.

Julian Tan, en el seu escrit “Per què estic content que se’m natgés quan era un infant”, explica la seva experiència. Diu  que “es va criar en el si d’una família asiàtica típica. El meu pare era l’amo i les seves paraules llei…i que desafiar les ordres dels pares era un pecat capital que mai es quedava sense càstig. I el càstig sovint era de la classe que te’n recordes …De fet, dec al seu amor aspre que feien servir per convertir-me en un membre responsable de la societat, que sap respectar els vells i s’esforça a treballar dur en qualsevol feina honesta…Suposo que el càstig físic es veu de manera negativa a Occident que hi ha entre ell i abusar dels infants. Aquesta distinció pot ser molt difícil de fer i el més fàcil és considerar ambdues com inacceptables. No és el meu propòsit entrar en tecnicismes al respecte, el cert és que mai es van accedir en la meva infantesa. El meu pare mai em va pegar estant borratxo, i mai em va pegar per futileses. De fet, probablement vaig ser castigat, natjat, bufetejat menys de cinc vegades al llarg de la meva vida i sempre vaig tenir clar perquè se’m castigava. Això és molt probable  que aquest tipus de càstig fos tan poderós en portar un missatge a casa. Les ocasions van ser poques però em van fer saber les dures conseqüències d’un comportament inacceptable de ser desobedient als meus pares. No va ser mai el dolor de l’acte físic (que honestament no es pot comparar amb la seva vergonya) que em va posar a lloc però l’amenaça sí que ho va fer…No puc trivialitzar la violència domèstica ni els maltractaments infantils en aquest escrit de cap de les maneres, però pel que fa al càstig físic estic content que se’m natgés quan era un infant”.

La instrucció bíblica de com educar els fills és molt clara: “Fills, obeïu els vostres pares en el Senyor, perquè això és just. Honra el teu pare i la teva mare, aquest és el primer manament amb promesa, perquè et vagi bé i tinguis llarga vida sobre la terra. I vosaltres, pares, no exaspereu els vostres fills, sinó crieu-los en la disciplina i l’amonestació del Senyor” (Filipencs 6:1-4).

Octavi Pereña i Cortina