FALSOS PASTORS

El Roto és punyent amb les seves vinyetes. La que comento, en la part alta s’hi troba el triangle amb l’ull en el seu interior que significa l’omnipresència de Déu. Sota el triangle, aquest text: “En públic exhibeixen la Bíblia, però feia temps que havien substituït el triangle pel Pentàgon. Sota l’esbós de l’edifici del Pentàgon amb un ull en el seu interior que al meu entendre pot significar l’omnipresència dels Estats Units en el món que havent abandonat la Bíblia pretenen dominar-lo amb el poder de les armes.

El Roto, en una altra vinyeta denuncia la cobdícia de les religions, concretament l’Església catòlica. En el Nom de Déu que la Bíblia defineix: “és amor”             (1 Joan 4:8) s’han comés i es segueixen cometent molt excessos, cosa que fa que siguin molts els qui condemnen Déu i el culpin de les malifetes que es fan en el seu Nom.

En una altra vinyeta El Roto d’entre un espès núvol negre que al meu entendre significa la corrupció que hi ha en l’Església catòlica, refulgent com l’or polit sorgeix la imatge d’una persona que representa Déu. El text que acompanya el dibuix és molt explícit: “He oït que l’Església ho està inscrivint tot al seu no, inclús el meu regne! Per aquí no hi passo! <b>El Roto</b> censura amb fermesa les escandaloses immatriculacions de béns  i propietats alienes al nom de l’Església. El comportament dels homes que en Nom de Déu que s’encarna en el seu Fill en la persona de Jesús de Natzaret, que va néixer en un pessebre i que va tenir com a matalàs un grapat de palla, escandalitza a molts i, el que és més trist és que pronuncien en va el Nom d’aquell que en les solemnitats asfixien amb l’encens que desprenen els encensers impulsats per mans fines i delicades de bisbes i cardenals. Els qui escandalitzen les persones amb el seu comportament gens evangèlic, no sé si s’han fixat en  les paraules de Jesús que els censuren: “És impossible que no vinguin els entrebancs, però ai d’aquell per causa de qui venen! Més li valdria que li posessin una roda de molí al coll i el llancessin al mar, que no pas que faci entrebancar un d’aquets petits” (Lluc 17: 1,2).

L’Església catòlica amb la col·laboració dels poders temporals ha aconseguit poder practicar les immatriculacions sense impediments legals. Amb l’esmentada pràctica s’apropia de béns aliens. La cobdícia clerical en concret té la reprovació de Jesús el Cap de l’Església: “No us feu tresors sobre la terra, on l’arna i el rovell fa malbé, i on els lladres foraden i roben. Sinó feu-vos tresors en el cel. On ni l’arna ni el rovell fa malbé, i on els lladres no foraden ni roben. Perquè on hi ha el vostre tresor, allí hi haurà també el vostre cor” (Mateu 6: 19-21).

Al final del Sermó de la Muntanya Mateu inclou el que els oients pensaven de Jesús: “Perquè els ensenyava com qui té autoritat, i no com els escribes” (Mateu 7: 29). Una advertència molt significativa que Jesús dóna al seu auditori el ressò de la qual arriba fins els nostres dies: “Guardeu-vos dels falsos profetes que venen a vosaltres amb vestits d’ovella però per dintre són llops rapaços. Pels seus fruits els coneixereu. ¿Es cullen potser raïms dels esbarzers o figues dels cards? (Mateo 7: 15,16). La denuncia que va fer Jesús del comportament indigne  dels dirigents religiosos que l’odiaven a mort perquè declarant-se Fill de Déu es feia igual a Ell, el van acusar de blasfem i per tant reu de mort. Lluís Xirinacs, capellà que es va fer famós als inicis de la Transició per les seves sonades assegudes davant la porta de la presó Model de Barcelona, va dir: “Jesús va se condemnat a mort pels jueus oportunistes” . Aquesta declaració només és veritat en part. El motiu principal de la seva mort a mans dels jueus va ser que, sense saber-ho, van fer que es complissin les Escriptures que deien que havia de morir a la creu per a la salvació del poble de Déu.

No ens allunyem del tema dels falsos pastors. El profeta Ezequiel en el capítol 34 de la seva profecia relata amb molta cruesa els danys que els falsos pastors fan a les ovelles del Senyor. Si el lector està interessat en aquest tema li recomano que llegeixi el text d’Ezequiel que esmento. El text també fa referència a que de la descendència de David, el gran rei d’Israel, naixerà Jesús, el Bon Pastor que dóna la seva vida per les ovelles. David, l’avantpassat de Jesús diu del Bon Pastor que en la carn serà descendent seu: “El Senyor és el meu Pastor, no em manca res: em fa reposar en pastures d’herba tendra, em mena vers aigües de repòs. Ell restaura la meva ànima, em guia per senders de justícia, per honor del seu Nom. Encara que camini en la vall de l’ombra de la mort, no tinc por de cap mal perquè tu ets amb mi: la teva vara i el teu bastó em conforten”                            (Salm 23: 1-4). Els llops vestits amb pells d’ovella no poden danyar les ovelles que la vara i el bastó del Bon Pastor conforten.

Octavi Pereña i Cortina

EDUCACIÓ

La policia nacional va detenir ahir un altre jove acusat de participar en la presumpta violació en grup d’una menor de 14 anys a Palma la Nit de Nadal. Dels set detinguts tots són menors menys un de 19 anys.

La guàrdia urbana de Lleida va detenir dilluns a la tarda al carrer Maragall un jove de 19 anys acusat d’agredir la seva mare i amenaçar-la amb un ganivet.

València endureix la seva llei del joc pels menors. S’imposen controls d’accés a les cases d’apostes.

Segons la direcció general de l’Ordenació del Joc del Ministeri d’Hisenda, més d’un terç dels espanyols  s’inicia en el joc sense haver complert els 18 anys.

Una vuitantena de joves són atesos a urgències cada cap de setmana per intoxicacions etíliques a Catalunya. Una mostra de titulars de premsa.

David le Breton, professor de Sociologia i Antropologia a la Universitat d’Estrasburg fa aquesta radiografia de la joventut actual: “Les xifres espantoses: un de cada cinc adolescents en el món està en situació d’estrès i cauen en conductes de risc, d’altres en el consumisme…La recerca del com a través de la borratxera, els trastorns alimentaris, la violència, la toxicomania …Les generacions joves d’avui no estan orientades, no saben on van, no tenen la certesa interior que la seva vida té un valor i que tenen el seu lloc al món i ho busquen fora. El consumisme intenta omplir aquesta bretxa i donar-los punts de referència…Són individus aïllats que busquen un reconeixement”. Penso que les paraules de David le Breton són una radiografia molt assenyada de la realitat de l’adolescència dels nostres dies. Han de ser motiu de reflexió.

El dèficit educatiu dels nostres dies és que té en ment impartir molts coneixement als nens oblidant el que és més important: impartir sentit de la vida. L’educació horitzontal que només compta amb les matèries que es poden contemplar amb els ulls i tocar amb les mans, és coixa i no prepara els adolescents per encarar-se als reptes que es trobaran en el transitar per aquest món

L’educació, tant l’escolar com la paterna reflecteix la filosofia de l’home actual: No hi ha Déu. Sí hi és, se n’oblida de nosaltres com ho fan els pares que deixen l’infant tancat dins del cotxe mentre se’n van de xerinola. Les noticies esmentades a l’inici d’aquest escrit reflecteixen la realitat que una educació sense Déu no és una educació adient per formar persones de bé, en la infància, adolescència, joventut i més tard com adults. Ens queixem de la incivilitat juvenil i de la corrupció política y no ens preocupem per voler saber la causa que persones, escolaritzades y posseïdores de títols universitaris es comportin de la manera com ho fan. Els manca la quarta pota que dóna estabilitat a la cadira: la religió. Quan em refereixo a la religió no vull dir el coneixement d’ensenyances religioses que tenen més que veure amb la informació que en la formació dels alumnes.

Encara que no té que veure amb la religió sí que ho té amb la disciplina. El text que cito és del llibre de Rafel Nadal Quan érem feliços, ambientat en la Girona dels anys seixanta del segle XX. Es refereix a la disciplina paterna avui gairebé desapareguda de les llars. Ho expressa d’aquesta manera: “Ja ha quedat clar que el pare era l’encarregat de la disciplina material, la mare sempre es va reservar  la supervisió dels estudis i de totes les qüestions morals o intel·lectuals. Controlava les notes, estava en contacte amb els mestres per seguir com anàvem, i ens aconsellava quan havíem triar un itinerari escolar”

El llibre de Proverbis posa molt èmfasi en la disciplina que els pares han d’aplicar en els fills: Una mostra: “El qui refusa usar el seu bastó odia el seu fill: però qui l’estima comença aviat la disciplina” (13: 24). A primer cop d’ull sembla com si la Bíblia deixés clar que els pares han de fer servir la violència física a l’hora de disciplinar els fill. Els qui ho interpreten així no manifesten l’amor que han de tenir vers els fills. Malauradament, el passotisme impera i si s’ha de disciplinar els fills els estris que s’usen són els crits i el bastó. L’apòstol Pau ensenya el principi que ha de regir en les relacions pares i fills i com els pares han de disciplinar-los: “Fills, obeïu els vostres pares en el Senyor, perquè això és just. Honra el teu pare i la teva mare, aquest és el primer manament amb promesa, perquè et vagi bé i tinguis llarga vida sobre la terra. I vosaltres, els pares, no exaspereu els vostres fills, sinó crieu-los en la disciplina i l’amonestació del Senyor” (Efesis 6: 1-4).

Octavi Pereña i Cortina

DIUMENGE: REMEI PER LA SOLITUD

El reportatge que porta per títol: Quan el dilluns és el millor dia de la setmana, exposa de manera molt clara i documentada amb declaracions d’experts en salut mental la tràgica situació en que es troben moltes persones  que viuen soles els caps de setmana, quan el divendres per la tarda deixen la feina i no l’han de reemprendre fins dilluns.

Javier Ricau, l’autor del reportatge, cita el testimoni de Peter, un home de 62 anys “que té una vida laboral enfeinada. Però aquest home “el dissabte i el diumenge són els pitjors dies de la setmana”. Viu, com diu aquest atrapat “en un desert emocional”, d’on no s’escapa fins dilluns. Al contrari del que els passa a moltes persones, per a Peter el dilluns és el millor dia de la setmana perquè toca tornar a treballar.

Una enquesta que el diari britànic The Gardian va fer entre els seus lectors va sorprendre quan la majoria de les persones que li van donar resposta van confessar que se sentien molt soles els dissabtes i els diumenges.

Liz, una dona soltera de 41 anys, amb una bona feina explica la seva experiència dels caps de setmana: “Entre setmana sóc una persona feliç i satisfeta amb allò que faig, el cap de setmana em sento com una pària solitària”. Troba a faltar els seus companys de feina amb els qui interactua durant la setmana i que tenen els seus plans pels caps de setmana “on no hi ha cabuda per a una soltera”.

El psiquiatre Sergio Oliveros diu que el treball de The Guardian té molt sentit si es té en compte que s’ha fet en un país com la gran Bretanya: “Theresa May va crear el 2018 una Secretaria d’Estat per a la Solitud perquè va considerar que era un problema de salut pública, que podia afectar més d’una cinquena part de la població britànica i generar més morbiditat cardiovascular i mortalitat que el tabac, l’alcohol o sedentarisme, com han demostrat diversos estudis”.

El psiquiatre Sergio Oliveros diu que la solitud del cap de setmana es pot interpretar “com a una síndrome d’un abstinència, en aquest cas la feina, que ha mantingut intoxicat el subjecte durant la setmana laboral”. Les persones que afirmen que són molt felices de dilluns a divendres i que es queden soles els dissabtes i diumenges “solen tenir divinitzat el treball i han convertit el seu entorn laboral en l’única font de gratificació”.

La divinització del treball com diu el psiquiatre Sergio Oliveros o convertint-se en addictes al treball  com diuen els experts en salut mental, no solament afecta els qui viuen sols els caps de setmana, també els qui tenen família ja que afecta negativament les relacions familiars.

L’ésser humà no pot ser feliç sense el Déu vertader. Els israelites havent estat testimonis del poder de Déu manifestat en les plagues d’Egipte i d’haver travessat a peu eixut el Mar Roig, posen de manifest que la fe en el Totpoderós era molt superficial. En el moment que manifesten que no sabien què se n’havia fet de Moisès, se senten perduts. Corren a fer-se un vedell d’or per considerar-lo el déu que les havia guiat en la sortida d’Egipte. Malgrat la infidelitat del seu poble, el Llibertador els dóna instruccions que els guiïn a prendre decisions correctes en el futur. Els Deu Manaments resumeixen les instruccions.

La primera ordre que es llegeix en la taula, diu: “No tindràs altres déus davant meu” (Èxode 20: 3). Qualsevol cosa que s’interposi entre Déu i l’home és un déu que li és prohibit. L’adoració a déus que no són Déu és un dany per la salut espiritual i psíquica de l’ésser humà. Per tal d’avortar la tendència idòlatra Déu dóna aquest manament que té que veure amb el món laboral: “Recorda’t del dia de repòs per santificar-lo. Sis dies treballaràs i faràs tot el teu treball, però el dia setè és un dia de repòs  dedicat al senyor el teu Déu. No faràs cap treball, ni tu ni el teu fill ni la teva filla, ni el teu servent ni la teva serventa, ni el teu bestiar, ni l’estranger que viu dins dels teus portals” (vv. 8-11).

El dia de descans setmanal per dedicar-lo exclusivament al Creador i Salvador és l’antídot que guareix l’addicció al treball que malmet el benestar familiar i guareix la solitud dels qui viuen sols els caps de setmana.

El problema de la solitud que Theresa May va veure tan greu fins el punt d’haver de crear una Secretaria d’Estat per combatre-la, la seva guarició no costaria ni un euro a la Hisenda pública si els afectats acceptessin dedicar el diumenge al Senyor. Això significaria que durant els dies feiners la feina es veuria amb uns altres ulls.

Octavi Pereña i Cortina

FILOSOFIA DEL DUBTE

La periodista Begoña Corzo es refereix a la participació de l’actor italià Cosimo Fusco en  la sèrie d’Alex  de la Iglesia 30 monedas. L’actor diu: “Sóc un privilegiat d’ésser un dels personatges: un capellà italià. La periodista li pregunta: Un sacerdot bo o dolent. L’actor contesta: “Qui sap on és el mal o el bé”. L’ésser humà és un ésser moral capacitat per a saber distingir el bé del mal. Com és que fent companyia amb l’actor Cosimo Fusco no sapiguem distingir entre el bé i el mal?

La resposta a aquesta pregunta la trobem en els tres primers capítols de Gènesi. Si com molts pensem que el seu contingut és mite com ho són les mitologies grega i romana que han contribuït a la formació del pensament occidental, llavors no hi ha resposta perquè l’ésser humà sent un ésser moral no sàpiga distingir entre el bé i el mal. Per a mi els tres primers capítols de Gènesi, com tota la Bíblia, són història. Relaten fets reals i com a tals se’ls ha de tenir en compte.

Anem a Gènesi. El primer verset afirma: “En el principi Déu va crear els cels i la terra”. El text detalla com va fer la creació. Dels éssers vivents l’home era el més important ja que va ser creat a imatge de Déu (1: 26). Aquesta  importància requeria que se li donés un tracte diferenciador. Adam i Eva havien de tenir un lloc especial on habitar-hi. “El senyor-Déu va plantar un jardí” (2:8). I, “el Senyor va prendre l’home i el va posar al jardí d’Edèn perquè el conreés i el guardés” (2: 13). Un cop instal·lats en el jardí que el Senyor-Déu havia dissenyat per ells, els dóna les instruccions necessàries perquè les coses els hi anessin bé: “Pots menjar de tot arbre del jardí, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (2: 16,17). El jardí va ser un autèntic paradís fins que Satanàs, pare de la mentida, posseeix una serp i desperta en Eva un desig pecaminós. Mirant l’arbre prohibit se n’adona que era bo per a menjar. Ella assetja Adam perquè en mengi. Ambdós es van cruspir el fruit deliciós als seus ulls (3: 6). La desobediència va tenir una conseqüència immediata. “I es van obrir els ulls d’ambdós, i es van adonar que anaven nus, i van cosir fulles de figuera  i es van fer uns faldars (3: 7). La desobediència va alterar les seves relacions amb Déu. Abans la nuesa no els avergonyia. Ara saben per experiència què és el mal. Malgrat que no han perdut la seva condició d’éssers morals, la seva visió s’ha fet borrosa. Ha perdut la nitidesa original. D’aquí que amb l’actor Cosimo Fusco diguem: “Qui sap on és el mal o el bé”. En el aspecte moral ens hem convertit en cecs que guien altres cecs. Els uns i els altres cauen en el forat. ¿No és aquesta la situació que ens toca viure avui que anem de mal a pitjor?

Els cecs que demanaven a Jesús que els tornés la vista ho feien perquè eren conscients de la seca ceguesa. Si creiem que som capaços de distingir entre el bé i el mal significa que no som conscients de la nostra ceguesa espiritual i no sabem discernir entre el bé i el mal malgrat creure que sabem fer-ho. A resultes de la desobediència d’Adam i Eva, tots sense excepció, naixem pecadors, cecs espirituals, necessitats del nou naixement espiritual que s’aconsegueix per la fe en Jesús, naixement que ens capacita per a començar a saber distingir entre el bé i el mal. Referint-se a aquesta ceguesa Jesús fa aquesta declaració: “Jo sóc la llum del món, el qui em segueix no caminarà en la fosca, sinó que tindrà la llum de la vida”  (Joan 8: 12). Si qui creu en Jesús deixa de caminar en la foscor significa que li torna la vista en el sentit espiritual. Si es persisteix en conserva la ceguesa espiritual segueix la incapacitat de diferenciar el bé del mal. Llavors es merescuda l’advertència que fa el profeta Isaïes: “Ai d’aquells que diuen del mal bé i del bé mal: que posen la tenebra per la llum, i la llum per la tenebra, que posen l’amarg per dolç, i el dolç per amarg” (5:20). Els destinataris d’aquesta amonestació pel fet que practicaven el cerimonial establert en la Llei de Déu creien que anaven pel bon camí. El profeta Amós els ha de posar en el seu lloc: “Cerqueu el bé i no el mal, a fi que visqueu, i així el Senyor el Déu dels exèrcits estarà amb vosaltres tal com dieu” (5:14).

Amb Jesús que és la llum del món s’apanya la visió distorsionada que impedeix discernir entre el bé i el mal. La filosofia del dubte ja és cosa del passat.

Octavi Pereña i Cortina