LLINDAR DE BAIXA FRUSTRACIÓ

Jose Miguel Gaona, psiquiatre, en la entrevista que se li fa esmenta la síndrome de decaïment Diu: "Cada vegada es mes freqüent! Precisament una separació o una pèrdua (d'un esser estimat, d'una feina...) la podem desencadenar. Ens trobem en un estat d’ànim baix que es manifesta amb apatia, cansament, desmotivació, aclaparament, estres, inapetència sexual, desgana, insomni..." Degut al nostre llindar baix de frustració, "el que crida l’atenció es que passa cada cop mes sovint...i cada cop amb mes persones. Degut al nostre baix llindar de frustració el dolor el suportem pitjor que els nostres pares i avis...Nosaltres ocultem la mort, neguem el dolor, rebutgem la dificultat...fixa-t'hi", li diu a l'entrevistador: "ens diagnostiquen una malaltia i ens sorprèn. La malaltia es normal, es part de la vida! En compte d'entendre-ho així, ens preguntem: Corn pot ser". I continuem: "Per que jo?" I concloem: "No es just." "Son pensaments desvariejats...De tant en tant es produeix un desenllaç fatal en un hospital i tot seguit es culpa el metge d’incompetència i assessorats per advocats desaprensius es presenta una denúncia reclamant milers d'euros al·legant que se Ii ha causat danys morals. No resistim cap frustració". Exigim el facultatiu que ens recepti alguna píndola  perquè el malestar passi ràpid. Ara que s'ha implantat el copagament, ¿,també es va tan ràpidament al metge perquè recepti una píndola?

 No es veritat que ens preparen per afrontar la mort i el sofriment físic. Ben aviat traspassem a altri la responsabilitat del nostre decaïment, el nostre baix llindar de frustració. No volem acceptar la nostra responsabilitat pel mal psíquic que ens afecta. El reporter pregunta al Dr. Gaona: - Què recepta els seus pacients amb símptoma de decaïment? Heus aquí la resposta. "En compte d'emmascarar-ne els símptomes receptant alegrement antidepressius, prefereixo fer servir el triptòfan, un aminoàcid essencial. No es un fàrmac, sinó un suplement alimentari. Si n'abunda a la sang, el cervell podrà fabricar fàcilment serotamina, neurotransmissor del benestar, de la satisfacció, de la sacietat...i li pujarà l’ànim".

 La pregunta que em faig: Què fa que la persona pateixi la síndrome del decaïment i posseeixi un llindar baix de frustració? Segueixo preguntant-me: Quina es la causa que a la sang li manqui el triptòfan, el suplement alimentari que fabrica serotonina, el neurotransmissor del benestar, de la satisfacció, de la sacietat? Que es primer l'ou o la gallina?

La síndrome de decaïment es una evidencia que l'esser humà esta psíquicament malalt. El decaïment i el llindar baix de frustració no son malalties orgàniques, són de l'esperit. Mentre segueixi estant malalta es inevitable que a la sang li manqui triptòfan, el fabricant de serotonina, el neurotransmissor del benestar, de la satisfacció, de la sacietat. Si regularment s'ha d'injectar a la sang productes que encara que no produeixin efectes col·laterals ni addicció, s'obliga a la gent a anar a l'apotecaria a comprar-los. Es crea una dependència , per tant, el suplement alimentari es converteix en un escurabutxaques.

Al Dr. Gaona li crida l’atenció que la síndrome de decaïment "passa cada vegada mes sovint...i cada cop amb mes persones". Amb la crisi que ens cau a sobre aquesta síndrome creix exponencialment. La gravetat de la situació la manifesta el fet que augmenten els suïcidis i el consum de fàrmacs. Les persones no estan preparades per encarar-se al dolor i el sofriment.

El Dr. Chris Wilker ha dit: "No hi ha salut sense salut mental". Amb llenguatge poètic entenedor el text del proverbi diu una gran veritat: "Tots els dies de l'afligit són dolents, però el cor content té sempre un banquet  (Proverbis 15:15). El banquet és un símil de salut mental. Com es pot canviar l’aflicció per un banquet? Només hi ha una resposta: Jesús que carrega amb el nostre pecat causant del dolor per donar-nos un cor content. Jesús trenca la dependència del triptòfan perquè dóna alegria al cor abatut.

Octavi Pereña i Cortina

perenya22@yahoo.es

SOBIRANIA POPULAR

Hi ha un text bíblic, que com tots ells, quan se’l treu del  seu context se li fa dir el que es vulgui. Aquest text ha servir per legitimar els absolutismes monàrquic i republicans. El conegut eslògan Francisco Franco caudillo de España por la gracia de Dios, està fonamentat en aquest text bíblic que es troba en Romans 13:1 que diu: “Que tothom se sotmeti a les autoritats superiors. Perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu, i les autoritats que hi ha, han estat establertes per Déu”. L’apòstol Pau, autor del text, l’escriu en un moment històric que no es caracteritzava precisament per bonesa dels emperadors romans. Els cristians, per la seva negativa de no reconèixer la suposada divinitat dels emperadors eren cruelment perseguits. Així i tot Pau reconeix que els emperadors perversos estaven posats en el tron per Déu..

Abans que Israel es constituís en una nació estable dotada de les estructures d’estat, quan encara vagava pel desert, el Déu que l’havia tret de l’esclavatge d’Egipte amb mà poderosa, per boca de Moisès li diu: “ Posaràs sobre tu el rei que el Senyor, el teu Déu, hagi escollit…I s’esdevindrà quan s’assegui al tron del seu regne, que escriurà per a ell en un llibre una còpia d’aquesta llei, segons l’exemplar que tenen al davant els sacerdots, els levites, i el tindrà amb ell, i el llegirà tots els dies de la seva vida, perquè hi aprengui a témer el Senyor, el seu Déu, per complir totes les paraules d’aquesta llei i aquests  estatuts per fer-los, a fi que el seu cor no s’exalci per sobre els seus germans, i no s’aparti del manament ni a dreta ni a esquerra, a fi que allargui els dies del seu regnat, ell i els seus fills, enmig d’Israel” (Deuteronomi 17:14-20). El rei que s’havia d’escollir quan arribés el seu moment havia de tenir unes característiques molt peculiars: havia de ser un home que estimés Déu i la seva Paraula perquè el seu regnat reflectís la santedat i la justícia del Déu que li havia atorgat l’autoritat.

Passen els anys i Israel es va consolidant com a nació. Governava el profeta Samuel. Tots els ancians d’Israel es van reunir i van anar a veure Samuel per dir-li: “Estableix-nos un rei que ens jutgi, com tenen totes les nacions” (1 Samuel 8:5). A Samuel no li agrada la petició i va pregar Déu per demanar-li consell. ”El Senyor li va dir: Escolta la veu del poble, en tot el que et diran, perquè no t’han rebutjat a tu, sinó que m’han rebutjat a mi, perquè no regni sobre ells” (v.8). Samuel seguint les instruccions divines escull i ungeix  rei Saül. Va ser un rei nefast perquè va jutjar Israel com ho feien els reis de les altres nacions, amb despotisme.

Si hom llegeix amb una mica d’atenció l’Antic Testament se n’adonarà que Déu posa reis i els deposa degut a la seva impietat. Quan en sentit acusador es cita “perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu , i les autoritats que hi ha han estat establertes per Déu”, s’ha de tenir en compte el context bíblic per no caure en afirmacions que no s’adiuen a  la veritat.

Recentment el president del Govern espanyol Mariano Rajoy ha dit. “La sobirania de la nació pertany a tots els espanyols”. Mariano Rajoy governa no perquè hagi estat elegit democràticament. El resultat de les eleccions que li han atorgat l’autoritat que disposa no ha estat el fruit de la seva campanya electoral, sinó perquè entre bastidors Déu dirigeix el sentir popular i com en el cas de Saül, el poble que no vol que Déu els governi fa una elecció que va ser nefasta per Israel. Quan Mariano Rajoy afirma que “la sobirania de la Nació pertany a tots es espanyols” està defugint la seva responsabilitat que com a governant té de les seves decisions polítiques i justifica els seus desencerts polítics en la sobirania de tots els espanyols als qui per cert no escolta quan li demanen explicacions del que fa. A l’hora de la veritat no escolta el clam popular i no només això sinó que amenaça el “poble sobirà”   amb una llei que castigarà els manifestants que es reuneixin davant d’edificis públics. El poble sobirà no es pot expressar.

Les democràcies occidentals són decadents i desacreditades. Als governants els fa por la força que adquireixen els partits d’extrema dreta. No és casual la  magnitud que van adquirint. Les democràcies se sostenen a base de la justícia. La font de la justícia no es troba en el “poble sobirà”, sinó en Déu i quan aquest atorga a algú l’autoritat de governar i l’elegit no el té en compte i en lloc de deixar-se guiar per les instruccions divines prefereix fer-ho segons els seus pensaments torçuts, el resultat és el desastre que sacseja les democràcies que han perdut l’encís que  Tocqueville (1805-1859) hi veia en la nord-americana Els ciutadans sobirans demanen transparència política per fer desaparèixer la corrupció que impera en totes les esferes de l’Administració i que s’intenta tapar amb evasives. La transparència desitjada no desapareixerà mentre els ciutadans votin els polítics  per les seves promeses electorals que no compliran, i no per la seva fidelitat a Déu que els ha posat en el càrrec “ no per infondre temor qui fa el bé, sinó al dolent” (Romans 13:3)

Octavi Pereña i Cortina

perenya22@yahoo.es 

VIRGINITAT PREMATRIMONIAL

“Els experts coincideixen en ressaltar la iniciació en les relacions sexuals i afectives com a quelcom que s’ha d’afrontar poc a poc, de manera progressiva. Hi ha una certa tendència social que impulsa a les nenes a ser molt hipersexualitzades i a accedir amb facilitat a les relacions sexuals”. La Dra. Susana Cañamares , psicòloga infantil, aporta una referència visual: “N’hi ha prou amb veure com algunes menors a la sortida de les  escoles per adonar-se com van pintades i vestides. Familiars, professors, tots hem de reflexionar.”

El filòsof Dominique Fesheld alerta sobre el culte al sexe: “Una societat del desig suposa una frustració permanent i una desvalorització de l’altre, doncs se’l percep com un objecte”. Aquest és el drama actual: mútuament l’home i la dona es veuen l’un a l’altre com a objecte de plaer, no com a persones que se les ha d’estimar i valorar. No es veuen l’un a l’altre com a persones amb sentiment que no s’han de ferir, sinó com objectes d’usar i llençar. Quan se n’ha obtingut la gratificació que s’esperava i la relació ja no és el que era inicialment, l’objecte es llença al contenidor de la brossa perquè ja no serveix amb l’excusa que se l’ha deixat d’estimar. Aquesta manera tan poc ètica d’entendre la sexualitat és una font inesgotable de problemes. Adolescents embarassades acompanyat d’avortaments. Divorcis degut a la infidelitat de l’un o d’ambdós cònjuges. Problemes en el fills degut a la separació dels pares. Dificultats  entre els fills de divorciats  que aporten a la nova relació. Delinqüència en desaparèixer el control dels pares…

La cultura del sexe salvatge ho envaeix tot:  cine, internet, publicitat en ofereixen en safata sexe irracional que desperta els instints més baixos. El profeta Jeremies ens aporta una descripció del que passava en el seu temps i que s’adapta perfectament al nostre: “Cavalls farts, lascius, cadascú renilla per la muller del seu proïsme ¿No t’he de castigar per aquestes coses?, declaració del Senyor. ¿I no es venjarà la meva ànima d’una nació com aquesta?” (5:8,9).

Recentment, en mig d’una panorama tan desolador s’ha deixat sentir una nota dissonant. L’atleta nord-americana Lolo Jones ha manifestat que d’acord a la seva fe cristiana es vol mantenir verge fins el matrimoni perquè considera que la seva virginitat “és un regal que li vol fer al seu marit”. Aquest propòsit li ha fet perdre amics que l’han temptat dient-li: “si tens sexe t’ajudarà a córrer més ràpid”. Afirma: “Aquest viatge ha estat dur, és la cosa més dura que he fet en la meva vida, més dura que entrenar-me per les Olimpíades. Més dur que l’universitat ha estat conservar-me verge abans del matrimoni”

La declaració pública que ha fet Lolo Jones de la seva virginitat ha estat motiu de diversos comentaris sobre aquest tema. Hi vull ficar cullerada per exposar el que considero diu la Bíblia al respecte. En lloc diu que el sexe sigui dolent. El que fa és prohibir les relacions adulterines  i extramatrimonials. Fora d’aquestes limitacions el sexe és bo i no se l’ha de considerar pecaminós. Donar el deure conjugal a més de contribuir a la preservació de l’espècie contribueix a preservar la fidelitat conjugal: “no us priveu l’un de l’altre, si no és de comú acord, per un temps, a fi de dedicar-vos al dejuni i a la pregària, i després estigueu junts novament perquè Satanàs no us tempti per causa de la vostra incontinència” (1 Corintis 7:5). El plaer sexual en el matrimoni manté “el llit sense taca” (Hebreus 13:4).

La Dra. Matty silver diu que el vaginisme, la contracció dels músculs que envolten l’entrada de la vagina que fa que la penetració pugui ser dolorosa o impossible degut al molt dolor que provoca “també és present en dones que degut a raons religioses o culturals han desenvolupat por a la relació sexual”. Si s’ensenya que el sexe, inclús en el   matrimoni és pecat, la instrucció que es donarà als infants crearà una aversió malaltissa ver els sexe que repercutirà desfavorablement en el matrimoni.

Déu, parlant per la boca d’un pare li diu al fill: “Beu les aigües de la teva pròpia cisterna, i dels brolladors d’en mig del teu pou. ¿S’escamparan les teves fonts per fora dels braçals d’aigua, pels carrers? Que siguin només per a tu, i no pas per als estranys. Que la teva font sigui beneïda. I alegra’t amb l’esposa de la teva joventut: cérvola amable i daina graciosa, que els seus pits et satisfacin en tot temps, que el seu amor t’atregui contínuament:  ¿Per quina raó, fill meu, t’has de deixar seduir per la dona aliena, i has d’abraçar els pits d’una estranya? (Proverbis 5:15-20).

Octavi Pereña i Cortina

perenya22@yahoo.es

ON ANEM?

“Només sabem on anem si descobrim d’on venim. Provenim d’un evolució de més d’un milió d’anys, fins en fa uns cent mil quan la nostra espècie emergeix com a tal a l’Àfrica”, afirma Lord Andrew Colin Renfrew, arqueòleg que investiga l’origen dels europeus. Segons Lord Andrew Colin som el producte d’una evolució de més d’un milió d’anys. Segons aquest científic sabem que venim de l’atzar  On ens porta l’atzar? Segons el resultat de les seves investigacions com som pols el nostre destí és tornar a la terra d’on procedim. Si només som matèria aquest és el nostre destí. És una conclusió que no satisfà. Per intuïció ens rebel·lem a considerar-nos  exclusivament matèria com si fóssim micos.  L’ésser humà vol saber quin és el sentit últim de la seva existència.

“Hi ha molt sobre el planeta Terra que resta frustrantment desconegut. Com es va formar un núvol de pols? Com s’ho va fer per produir vida?” es pregunta Stuart Clark

Referint-se a que l’univers respon a un pla exigent, Albert Einstein va dir: “Déu no juga als daus”. L’univers i tot el que conté incloent-hi els éssers humans és el resultat de la voluntat divina que “en el principi ca crear els cels i la terra”. Si s’arriba a  la conclusió que l’univers existeix perquè hi ha un Déu, el Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ha creat el cel i la terra, llavors sabem amb certesa d’on venim i on anem, perquè s’ha encès la llum que ha fet desaparèixer l’ofuscament de la negativa de no voler creure.

Una història es refereix a un grup de científics que van decidir que els humans podien viure perfectament sense Déu. Un d’ells es va dirigir a Déu i li va dir. “Hem decidit que no et necessitem. Tenim la suficient saviesa com per clonar persones i fer moltes coses miraculoses”. Déu que se l’escolta amb atenció, li diu: “Molt bé, farem un concurs per fer gent. Ho farem de la mateixa manera com ho vaig fer al principi amb Adam”. Els científics hi van estar d’acord. Un d’ells es va ajupir i va agafar un grapat de terra. Déu se’l mira i li diu: “No! T’has de fer la pròpia terra!” És una història que diu una gran veritat. Si no hi ha un Creador, com s’ha fet l’univers? ¿D’on venim els humans?

En el moment que una persona obre el llibre de la creació i llegeix en les seves pàgines ha d’emmudir davant les meravelles que descriuen. Molts coneixem Job per la seva paciència, però poc saben de la seva tossuderia. Déu es dirigeix a ell i li diu: “Qui és aquest que enfosqueix el consell amb paraules sense coneixement? Cenyeix-te au va els teus lloms com un home, i jo et preguntaré, i tu m’explicaràs.  On eres tu quan vaig fundar la terra?  ¿Fes-m’ho saber si tens la intel·ligència? Qui va fixar les seves mesures, si ho saps, o qui va estendre damunt d’ella la corda? ¿Sobre què es van esfondrar les seves basses, o qui va posar la pedra angular?…”(Job 38:41). En acabar de passar els fulls del llibre de la creació Job es dirigeix a Déu i li diu: ”Reconec que tu ho pots tot, i que cap propòsit teu no pot ser impedit. Qui és aquest que amaga el consell sense coneixement? Per això he parlat del que no entenc: coses que són inescrutables a mi, i que no conec. Escolta, et prego, jo parlaré, et preguntaré, i tu m’instruiràs. Amb l’oïda de l’orella havia escoltat de tu, però ara els meus ulls et veuen. Per tant, m’avorreixo, i em penedeixo sobre la pols i les cendres” (Job 42: 2-6).

 

Llegit el llibre de la creació i après les seves ensenyances, unim-nos amb el salmista lloant Déu creador dels cels i de la terra: “Cantem al senyor amb acció de gràcies, cantem lloances al nostre Déu amb la cítara. Ell és qui cobreix el cel amb núvols, i el qui proveeix pluja per la terra, el qui fa créixer l’herba sobre les muntanyes, el qui dóna el seu aliment al bestiar, i als corbs petits quan grallen. No es complau en la força del cavall, no li plauen les cames de l’home. El Senyor afavoreix els qui el temen, els qui esperen en la seva misericòrdia” (Salm 147:7-11).

Octavi Pereña i Cortina

                                                                                                                                                            perenya22@yahoo.es

 

CAGANERS

En la tradició pessebrista hi apareix la simpàtica figura del caganer. Inicialment ho era un pastor que ajagut a la gatzoneta feia les seves necessitats fisiològiques amagat de la vista dels seus companys. Amb el temps el tradicional pastoret va anar donant pas a personatges polítics, esportius…que durant l’any s’han destacat per les seves activitats. En aquest any 2013 la novetat ha estat La Moreneta, la Verge de Montserrat, fet que ha despertat una certa polèmica per plasmar la Verge en una postura camperol tan natural. No entraré en la discussió si incloure la figura de La Moreneta en el museu dels caganers ha estat encertada o no pel fet que ha ferit la sensibilitat d’alguns que ho veuen com una ofensa a la seva religió. El que si trobo interessant i crec que ha de ser motiu de reflexió és que  La Moreneta convertida en caganer recuperi la humanitat que mai no hauria d’haver perdut. La tradició ha desposseït la humanitat de la “la verge esposada amb un home que es deia Josep”, que l’Evangeli la presenta de manera tan natural com una dona igual que les altres fadrines que esperaven ansioses el dia de poder consumar el matrimoni.

La tradició ha convertit la verge de Natzaret de Galilea en una deessa, cosa que Maria, segons l’Evangeli mai no va pretendre ser-ho. En la lloança que la verge Maria fa a Déu  en presència de la seva parenta Elisabet que es coneix com Magnificat, la jove esposada declara la seva real humanitat quan diu: “La meva ànima exalça la grandesa del Senyor, i el meu esperit s’alegra en Déu, el meu Salvador” (Lluc 1:46,47). Fa evident que l’afirmació de l’apòstol Pau “ja que tots han pecat i no aconsegueixen la glòria de Déu essent justificats gratuïtament per la seva gràcia per mitjà de a redempció que és en Jesucrist” (Romans 3:23,24), també s’aplica a ella  El reconeixement de pecadora no ho fa una deessa. Tampoc no ho fa una persona que no creu en Déu. Només pot fer-ho algú a qui Déu l’hagi humiliat fins el punt de confessar que el seu esperit s’alegra en Déu, el meu Salvador.

La humana Maria en confessar-se pecadora i esperar en el seu Salvador passa a engrandir la llarga i incomptable llista dels herois de la fe que s’han alegrat en Déu el seu Salvador i que esperen el dia en que seran glorificats quan el Senyor en la seva glòria vingui a cridar el seu poble que dorm en el sepulcre.

Benvinguda sigui la humanització que l’artista ha fet, ben segur inconscientment de la verge de Natzaret, però Déu pot utilitzar-la perquè els cors de les persones que l’han convertit en deessa  tornin a posar-la tocant de peus  en el terra d’on no se li hauria d’haver tret mai. Seguint l’exemple d’humilitat que mostra la verge de Natzaret en l’Evangeli moltes més persones es podran alegrar en Déu el seu Salvador.

Octavi Pereña i Cortina

 

ENTRE LA FEL I L’AMOR: UN ABISME

Percy J. Buffard, familiarment conegut com Don Percy, fundador de la Missió Evangèlica Espanyola, missioner anglès que va treballar a Espanya als anys vint del segle XX a La Manxa i especialment a Valdepeñas, va dir: “No és estrany que siguem perseguits, quan els que es diuen dirigents cristians de la nació els ensenyen a pregar contra nosaltres amb aquesta pregària” Don Percy es refereix a un fullet amb vint-i-quatre clàusules editat pels capellans “cadascuna d’elles amb una pregària o objecte amb el que està associat  el sant esmentat en la pregària. El seu sant propòsit, s’afirmava era les devotes dones pugessin pregar per la conversió dels perversos, el profit espiritual de les seves pròpies ànimes i l’extermini dels heretges.…Cavall de Jaume, trepitja’ls. Brau de Sant Lluc, banyega’ls. Graula de Sant Onofre, arrenca’ls els ulls. Drac de Sant Jordi, mata’ls. Aquestes pregàries són una mostra de les seves ridícules i perverses pregàries”. Aquestes pregàries són una mostra de la qualitat cristiana dels anomenats seguidors de Jesús d’aquella època. Qui no combregava amb ells se l’havia de destruir. Desconeixien el manament de Jesús d’estimar els enemics.

Ha passat un segle des de que Don Percy recorria Espanya evangelitzant-la, no impartint la doctrina de l’Església catòlica que mantenia en l’obscurantisme la població d’aquella època, sinó amb la llum alliberadora de fanatismes que es desprèn de les Sagrades Escriptures. Actualment, la màxima autoritat de l’Església catòlica espanyola, el cardenal Rouco Varela, president de la Conferència Episcopal Espanyola ha pronunciat unes paraules que descobreixen un tarannà ben poc cristià: “La unitat d’Espanya és un bé moral. Ens preocupa que la unió fraterna entre tots els ciutadans de les diverses comunitats i territoris d’Espanya, amb molts segles d’història comuna, es pugui trencar (…)La unitat de la nació espanyola és una part principal del bé comú de la nostra societat que s’ha de tractar amb responsabilitat moral” .

Davant d’aquesta filosofia política que no dóna espai a la divergència, sostinguda per un alt dirigent religiós de la nació no ens ha de fer estrany que personalitats polítiques del PP com José Mª Aznar i Esperanza Aguirre canviarien la llei per tornar a posar-la com estava, és dir, restablir la llei decretada per José Mª Aznar quan era president del Govern espanyol i que va ser derrocada per José Luís Rodríguez Zapatero, que preveia cinc anys de presó la convocatòria d’un referèndum il·legal.

Per a aquests devots fidels de la Santa Mare Església no hi ha lloc a la discrepància al que ells consideren  ortodòxia política. Per a aquestes persones és verinós pensar diferent, com era verinós ara fa un segles harmonitzar la vida cristiana a la llum de l’Evangeli que és la veritat de Déu que fa lliures els homes. Aquesta divergència  s’havia de pagar amb l’opressió sàdica dels qui s’atorgaven l’exclusivitat de l’ortodòxia cristiana. Aquest concepte s’ha anat traspassant durant el darrer segle i els deixebles de tan ignominiosa doctrina segueixen pul·lulant per les terres hispàniques.

La història d’Espanya, la de Catalunya també, són testimonis del fanatisme religiós que ha transcendit a l’esfera  social. D’aquest pecat, perquè és un pecat no estimar el proïsme com a un mateix se n’han de penedir els que es deixen guiar per un fanatisme religiós – polític perquè és un atemptat contra l’amor de Déu que ha de caracteritzar els que es diuen cristians: “En això coneixeran” va dir Jesús, “tots que sou deixebles meus, si teniu amor entre vosaltres” (Joan 13:35).

Una vinyeta de Toni Batllori ens presenta Aznar nedant en una piscina d’aigua verdosa. Dos homes se l’estan mirant.  Un d’ells diu: “Quin líquid tan estrany, aquesta piscina. L’altre li contesta: “És bilis”. És un mal testimoniatge que donen els que havent de mostrar amor expulsen bilis. Més aviat o més tard el Déu a qui adoren de boca els passarà factura. El Déu just no pot donar per innocent el culpable.

Octavi Pereña i Cortina

perenya22@yahoo.es

 

 

INCIVISME

L’incivisme és una plaga que s’estén i que afecta la bona convivència dels ciutadans. “Set anys després que s’aprovessin les primeres ordenances de civisme a Catalunya, els mateixos consistoris que van creure aleshores que havien trobat la manera d’aturar l’incivisme continuen buscant  la fórmula de l’èxit”, diu el reportatge “Civisme, manual d’ús”, publicat per La Vanguardia ( 06/08/2013).

L’ajuntament de Tarragona (PSC)amb el suport de CiU ha rebaixat les multes per actes incívics i la possibilitat de substituir o reduir les  sancions econòmiques a canvi de treballs per la comunitat. El tinent d’alcalde Carles Castillo (PSC) diu: “Que un pare pagui 750 euros per una bretolada del seu fill em sembla desproporcionat, molt més en la situació actual de crisis”. La pregunta que neix d’aquesta declaració és: Qui ha de pagar les despeses  que ocasionen els desperfectes en el mobiliari urbà, la neteja de les pintades i altres malifetes incíviques? ¿Els ciutadans que amb el seu civisme no engreixen les despeses municipals?  Crec que està molt bé que el treball comunitari formi part del càstig per incivisme, però les despeses que ha ocasionat el brètol de torn és de justícia que les pagui qui les ha ocasionat deixant de banda el factor crisi. Qui més qui menys tots els ciutadans també estem afectats per la crisi i no ens fa cap gràcia veure com s’incrementen el impostos. El regidor de Governació Jorge Carretero, crec que de Sitges, l’encerta quan exposa: “Qualsevol ordenança comporta un règim sancionador, però nosaltres no multem amb ànsies recaptaries , sinó amb un motiu coercitiu, que la gent sàpiga que els actes incívics porten conseqüències”.

El reportatge esmentat fa referència al soroll, les pintades, orinar…però no diu ni piu de l’incivisme manifestat pels qui tenen gossos. Tampoc no en diu res l’Ordenança Municipal pel Civisme i Convivència de la Ciutat de Lleida. En el Capítol II. Parcs, Jardins i fons, en l’article 29.2 diu de manera molt general:

Les persones usuàries de parcs i jardins del municipi hauran de:

-        Respectar l’arbrat, les plantes i les instal·lacions existents, evitant qualsevol mena de desperfectes i brutícia.

-        Seguir una conducta que no perjudiqui els drets i els béns de la resta de persones usuàries.

-        Atendre les indicacions contingudes en els  rètols informatius i avisos corresponents i les que puguin formular els gestors, guardes i agents de l’autoritat.

En el Capítol  III. Via Pública tampoc no diu res dels gossos. Penso que un tema que s’ha convertit en problema de convivència i civisme l’Ordenança Municipal de Civisme i convivència de la Ciutat de Lleida no digui res ni explícita ni implícitament. Les defecacions canines penso que no es poden catalogar com actes vandàlics ocasionats pels propietaris dels gossos, però sí són actes d’incivisme que té un nom propi i que s’hi ha de posar fre.

Penso que els ciutadans ens podem agafar al Capítol II. Parcs, Jardins i fons per culpar la Paeria de desentendre’s de fer complir l’Ordenança Municipal perquè els gossos sí que ocasionen desperfectes en l’arbrat i les plantes i els seus propietaris atempten contra els drets i els béns de la resta dels usuaris. Els propietaris dels gossos no fan cas dels rètols informatius que prohibeixen de manera explícita la presència de gossos en zones enjardinades. 

En el seu dia la Paeria va fer l’obra meritòria d’enjardinar  el turó de La Serreta situat darrere l’Escorxador. Invito al senyor alcalde i el regidor del barri a que fessin una passejada per aquest indret, penso que s’adonaran l’efecte deplorable i insalubre que presenta la zona enjardinada que hauria de ser un motiu de gaudi dels veïns i no de desgrat ja que s’ha convertit en un gegantí pipí-can.

Octavi Pereña i Cortina

perenya22@yahoo.es

NOVES ADDICCIONS

Vivim en una època caracteritzada per au accés sense precedents a la informació. Els avantatges que proporciona internet no estan mancats de trampes. Per un costat l’excés d’informació no vol dir que es dirigeixi. Per l’altra banda l’excessiva dependència de la informàtica pot portar una paràlisi mental que afecta la salut. Se’ns bombardeja amb correus electrònics, Facebook i altres novetats digitals que ens asfixien.  No tenim temps per a processar la gran quantitat d’informació que rebem, la major part de la qual és brossa.  Internet fa perdre molt de temps que és irrecuperable. Té un preu voler accedir a aquesta riuada d’informació que ens arriba sense impediments i, com internet el tenim a casa, ens persegueix fins al llit.

Segons un estudi realitzat per investigadors de la Universitat de Cambridge un de cada cinc britànics admeten que no sempre controlen les tecnologies de la comunicació i, un de cada tres estan tan aclaparats que necessiten arraconar-les. Un estudi de la UE diu que Espanya està al capdavant en percentatge de joves en risc de desenvolupar una addicció informàtica.

Catherine Madigan, psicòloga clínica, especialista en desordres d’ansietat diu haver vist molt pacients que pateixen ansietat degut a la seva addicció a les xarxes socials o angoixats per la gran quantitat d’informació que han de processar a la feina. Assegura: “en el passat, els treballadors se n’anaven cap a casa i no es podien localitzar”. Segueix dient: “Ara, el lloc de treball et proveeix d’un mòbil i tal vegada un iPad, i inclús un portàtil. La gent no se n’adona que s’espera d’ells que estiguin sempre connectats a l’ordinador”. Catherine Madigan segueix dient: “Per a algunes persones superar el síndrome d’abstinència que els provoca la tecnologia els és bastant difícil. Conec persones que no poden passar els caps de setmana sense el portàtil per estar-hi connectats”. Recomana posar límits a l’ús de la tecnologia. Per evitar aquesta addicció que aïlla els atrapats de mantenir relacions familiars i socials saludables, els entrampats haurien de buscar alternatives que els desconnectessin d’internet i les xarxes socials.

Com en totes, les addiccions a les noves tecnologies tenen una causa que és d’ordre espiritual. A les dificultats de la vida, els problemes de relació de parella, les difícils relacions pares i fills i altres situacions conflictives, s’hi hi ha d’afegir la greu crisi econòmica que fa perillar el benestar de moltes famílies. La inseguretat creixent que es viu provoca una patologia ansiosa que es vol guarir prescindint del psiquiatre, substituint-lo, en el cas que ens ocupa llençant-se als braços de les tecnologies de la comunicació que ens atreuen  donant-nos una felicitat fictícia que ens fa sentir bé momentàniament. En moments de crisi galopant com la que ens engoleix augmenten les addiccions i, en concret a internet. La malaltia de l’autoengany distorsiona una realitat que causa angoixa que no es pot afrontar ni fugir d’ella. Es cau en un fangar. En general no n’hi ha prou amb la força de la voluntat per sortir-se’n.

Sol Bacharach, directora del Centre Terapèutic Marenostrum quan se li pregunta: ¿ni tan sols amb força de voluntat es pot sortir del pou?, contesta: “No, és una idea molt estesa però no és així. El cervell de l’addicte depèn dels estímuls agradables que li proporcionen les drogues (internet en el nostre cas), que actuen sobre el circuit de la recompensa cerebral, el que ens proporciona gratificació alliberant substàncies  com la dopomina quan realitzem activitats indispensables per a viure, com beure aigua, menjar o tenir relacions sexuals. Per això les repetim. Amb el temps la dopomina alliberada pel tòxic va minvant. I el pacient segueix consumint  no per passar-s’ho bé, sinó per evitar el malestar”. Aquesta és la causa de l’addicció a les noves tecnologies.

L’origen de les addiccions és espiritual, l’absència de Déu. Sense el Pare de nostre Senyor Jesucrist l’ànima no se sent gratificada i està mancada  del coratge suficient per encarar-se victoriosament als enemics que l’assetgen i li roben el benestar que necessita. El clam del salmista hauria de ser el nostre clam: “Tingues misericòrdia de mi, Senyor, perquè estic angoixat: els meus ulls es desfan de tristor, la meva ànima i el meu interior, perquè la meva vida s’esgota en el dolor, i els meus anys en sospirs: la meva força decau a causa de la meva iniquitat, i els meus ossos es desfan” (Salm 31: 9,10).

Espanya és el país europeu amb un percentatge més elevat de joves en risc de desenvolupar conductes additives, amb un 21,3%. La gravetat del problema que no se soluciona amb píndoles hauria de fer reflexionar en si la fe en Crist no és la solució del problema que s’expandeix. El fet que les esglésies estiguin buides i que no es prediqui la Paraula i que la seva absència no preocupi, és un avís clar que l’ànima està molt malalta.. Diria més: està morta.

Octavi Pereña i Cortina

perenya22@yahoo.es

MASCLISME DESMESURAT

Miguel Lorente, expert en violència de gènere, forense i professor de la Facultat de Medicina de la Universitat de Granada és molt incisiu amb referència a la violència de gènere: “La societat està malalta”.

El diari Segre publica un reportatge que descriu la convocatòria que es va fer a  Tàrrega en protesta contra la violència masclista degut a l’assassinat de la noia Alba Martí, de  14 anys, pel seu xicot de 18. Sembla ser que la relació de l’Alba amb el Míchel va començar amb mal peu. La parella vivia amb la mare d’ella. El padrí de l’Alba explica: “Al cap d’un any Míchel se’n va anar de la casa i, finalment l’Alba va trencar la relació.. D’això fa un parell de setmanes però ell no ho va acceptar”. El reportatge diu: “Dilluns, al sortir de classe, la nena se’n va anar a casa, on es trobava sola. Va ser llavors quan Míchel va pujar a l’habitatge i hi va haver una discussió que va acabar amb la mort d’Alba Martí”.

Segons el padrí de l’Alba el Míchel nom va acceptar que la seva neta trenqués amb el noi. Situacions com aquesta en que una dona dóna per acabada la relació de convivència amb un home, sovint són l’origen d’agressions que poden acabar amb la mort de la dona i a la convocatòria de manifestacions contra la violència masclista que no porten enlloc perquè persisteix el degoteig de dones que moren violentament a mans de les seves parelles que diuen que se les estimen. El Dr. Lorente afirma: “ No és un discurs nou, és el discurs de fa segles, propi dels humans que veuen les seves dones com un objecte sexual, que han de fer el que ells diguin per satisfer-los perquè els seus desigs prevalen per sobre els d’elles. Són els masclistes elevats a l’enèsima potència, la cara més dura i cruel d’una ideologia mantinguda en el temps”.

El periodista Juan Cal comentant la mort violenta de l’Alba diu: “Qui la practica ho fa mogut per atavismes culturals que es remunten al temps en que les dones pertanyien als seus homes i eren ells qui ho decidien tot sobre elles…”Segons Cal la violència de gènere és una qüestió cultural. Aquesta teoria no s’aguanta perquè la violència masclista es manifesta en totes les capes social, les illetrades i les il·lustrades.

El Dr. Lorente afirma: “Moltes persones miraran d’atribuir-los un problema mental per explicar els delictes comesos i buscaran en el passat d’aquells diables, en un intent desesperat d’entendre”. Davant de casos de violència masclista que acaben amb la mort de la dona, els veïns es mostren sorpresos perquè han conviscut durant anys amb un monstre. No poden entendre com un home tan afable, educat, normal, hagi pogut fer una barbaritat com aquesta.

El psiquiatre Pere Planes Cases creu trobar la causa de la violència masclista quan escriu: “El maltractador com a subjecte té unes condicions generals de base, és insegur, busca la seva afirmació, poder, seguretat, satisfacció. En resum, afirmació del seu ego per l’única manera que pot aconseguir-ho. És el dèspota. No pot dialogar, no té capacitat ni arguments per convèncer. El maltractador és esclau de les seves limitacions. La seva brutalitat física o psíquica és el reflex de la seva ignorància. Davant la seva frustració és quan apareixen les seves expressions més primàries i aquest mecanisme recorre a la força. El maltractament psíquic es mou per les mateixes coordenades: es substitueix la violència física pel domini psicològic, creant el sentiment d’inutilitat, impotència i incapacitat en l’altra persona”. En definitiva, el que fabrica la violència masclista és un trastorn de la personalitat. La pregunta que neix és: Què crea el trastorn de la personalitat? Segons la Bíblia l’haver abandonat Déu la qual cosa té com a conseqüència la idolatria que és l’adoració de déus que no són Déu. La idolatria no consisteix únicament en adorar imatges més o menys artístiques i valuoses segons els materials amb que han estat fetes, també és idolatria posar en primer lloc l’ego, al qual se l’ha de satisfer sigui com sigui. El resultat de ser idòlatra, egocèntric, entre altres és convertir-se en persones “desassenyades, deslleials, sense afecte natural, sense compassió, sense misericòrdia” (Romans 1:31), característiques que mai manquen en la violència masclista. L’abandonament de Déu, entre els molts mals socials que crea fabrica la pandèmia que s’anomena violència masclista.

Octavi Pereña i Cortina

 

perenya22@yahoo.com

CONSTITUCIONS MUDABLES

“La política sense ètica és una perversió que acaba esclatant en les mans dels seus prestidigitadors”, va escriure Joana Benet. Per aquesta dona és inconcebible una bona política mancada d’ètica, és dir, la capacitat d’entre el bé i el mal escollir el bé. Per això Eliú, un dels amics que van visitar Job en la seva aflicció es fa aquesta pregunta: “Podrà governar algú que odia la justícia?” (Job 34:17). Això ens porta a l’asseveració que va fer Abraham Lincoln quan ve escriure: “Res és políticament correcte que sigui moralment equivocat”. En són molts els qui han dit que l’ètica és un factor de cabdal importància perquè sense ella no es pot governar amb justícia i, un govern injust, es digui com es digui,  una porta oberta a la dictadura. La manera de fer política avui posa en evidència la manca d’ètica dels governants i la tendència de convertir les democràcies occidentals en totalitarismes en nom de la seguretat nacional.

Quina és la causa de la decadència de les decadències occidentals i l’increment dels partits ultres? No n’és  cap altra que la manca d’ètica dels seus governants que porta a fomentar l’estupidesa  que es manifesta en l’increment de la tirania encara que vagi embolcallada de delicada seda. El futur està en les nostres mans i està en nosaltres donar-li la forma que vulguem. Hem de recordar, però, que el demà és avui. Si avui no comencem a redreçar el futur aquest serà molt desagradable. Els símptomes ens alerten del que se’ns apropa.

La Bíblia conté els relats de dos tirans, els medes Darius i Assuer, que es van destacar en el lluny que van arribar en la seva tirania per no haver abolit la llei persa que considerava irrevocable un decret reial.

Darius es va proposar reformar l’administració del regne i va pensar posar el profeta Daniel davant d’aquest departament tan bàsic per a un bon govern. La resta de funcionaris no va veure amb bons ulls  la decisió de Darius. Van buscar l’oportunitat per desbaratar el pla reial acusant Daniel de deslleialtat al rei, “però no podien trobar cap acusació ni cap falta: perquè era fidel, i no s’hi va trobar en ell cap negligència ni cap falta” (Daniel 6:4). El candidat a dirigir l’administració era l’ideal, però, amb engany i a l’esquena de Daniel, els sàtrapes van proposar a Darius que promulgués un edicte que prohibís que ningú pogués fer cap petició a ningú excepte el rei. Ben segur que els funcionaris van tocar l’ego de Darius: “Ara, oh rei, estableix l’interdicte i signa l’escrit, a fi que hom no el pugui canviar,   segons la llei de Mèdia i Pèrsia que és irrevocable” (v.8). Quan van tenir el rei lligat de peus i mans li van dir el seu propòsit de desfer-se de Daniel. Quan el rei va descobrir la trampa en que havia caigut va intentar deslliurar Daniel de ser llançat a la fossa dels lleons per ser destrossat per les feres famolenques. “Llavors aquells homes es van ajuntar davant del rei, i li van dir: Sàpigues, oh rei, que segons la llei de Mèdia i de Pèrsia qualsevol interdicte i edicte que el rei estableix és irrevocable” (v.15).

En el llibre d’Ester, Aman, visir del rei Assuer li fa firmar al monarca un edicte que condemnava a morir a tots els jueus del regne. Quan la reina Ester intercedeix davant del seu marit demanant-li que revoqués l’edicte tan injust, el rei li diu: “L’edicte que ha estat escrit en nom del rei i segellat amb l’anell reial és irrevocable” (8:8). Edictes irrevocables són lleis gens adients pel bon govern d’un país, doncs, cap document de fabricació humana és perfecte i per tant és subjecte de ser millorat. Sacralitzar una constitució i fer-la irrevocable és anar en contra de la prosperitat d’un país encara que es digui tot el contrari. Així i tot, inclús les dictadures més ferotges es veuen obligades en un moment o altre a suavitzar  el rigor de les lleis. Amb més motiu una democràcia ha d’evitar caure en l’error de fer irrevocable la seva constitució.

En els casos de Daniel i de la reina Ester descobrim que apel·lar a unes lleis irrevocables que condemnaven a mort a un home i a un poble era motivat per l’odi. Aquestes lleis es poden fer servir per perseguir implacablement el que és diferent i el que no encaixa en el model del que es considera és correcte: raça, religió, ideologia política, cultura…La Paraula de Déu que s’ha escrit per ensenyar els homes de totes les generacions i identitats nacionals, per instruir-nos per evitar sacralitzar lleis humanes que porten a asfixiar els pobles i, en conseqüència a la seva ruïna. Com va deixar escrit Publilius Syrus fa segles: “És un mal pla el que no admet canvis”

 

Octavi Pereña i Cortina

perenya22@yahoo.es

 

SANTEDAT

Terry Fewtrell, que es considera catòlic actiu de Canberra, Austràlia, redacta un escrit que porta per títol: “No canonitzeu Joan Pau II, no era sant”. El motiu pel que li nega el qualificatiu de sant es basa en la protecció que el papa va atorgar a Maciel Marcel, fundador de Legionaris de Crist, involucrat en pederàstia amb els seminaristes de les seves institucions docents. “Durant molts anys”, diu Fewtrell, “Joan Pau II es va negar a escoltar o acceptar com a mereixedores d’investigació les repetides acusacions contra Maciel que assetjava els joves en els seus seminaris. Joan Pau II no solament va donar l’esquena a aquestes acusacions, sinó que va fer de Maciel una persona honorada en el Vaticà. Era una mena d’espècia protegida, un intocable…En el context d’avui Joan Pau II en aquest assumpte va ser vil i desgraciat, difícilment mereixedor de santedat”.

En certa ocasió Jesús va dir a un paralític: “Tingues confiança, fill, et són perdonats els teus pecats” (Mateu 9:2). Aquesta declaració va ofendre a alguns dels escribes que hi eren presents, que pensaven: “Aquest blasfema”. Llavors Jesús els diu quelcom molt interessant respecte al tema del perdó dels pecats. “Què és més fàcil, doncs? Dir et són perdonats els pecats o dir: Alça’t i camina? Doncs, a fi que sapigueu que el Fill de l’Home té potestat sobre la terra per perdonar pecats, llavors diu al paralític: Alça’t, pren la teva llitera, i vés-te’n a casa teva” (vv.5,6).

Els escribes que pensaven “aquest blasfema” referint-se a Jesús que s’apropia la prerrogativa de perdonar pecats manifestarien seny si Jesús només fos un home com qualsevol altre, però estaven totalment equivocats perquè no volien reconèixer que aquell Jesús de qui coneixien la seva mare, els seus germans i germanes, era més que un home, era el Fill unigènit de Déu fet home “perquè salvarà el seu poble dels seus pecats” (Mateu 1:21), com l’àngel li va dir a Josep quan pensava repudiar Maria en secret pensant que li havia estat infidel . La blasfèmia que els escribes li atribuïen a Jesús és la que avui cometen els papes que són homes de carn i ossos i peribles com la resta dels mortals que s’autoatorguen la potestat de perdonar els pecats convertint en sants a persones pecadores i que deleguen aquest poder als sacerdots que en els confessionaris absolen dels seus pecats a les persones que els confessen.

Dirigint-se  a uns  destinataris desconeguts l’apòstol Pere escriu: “Sabent que no és pas amb coses corruptibles, amb plata o amb or, que heu estat redimits de la vostra buida manera de viure heretada dels vostres pares, sinó amb la sang preciosa de Crist, com d’un anyell irreprensible i sense taca, preordinat abans de la fundació del món, però manifestat en els darrers temps per causa de vosaltres…” ( 1 Pere 1:18-21). Aquest text posa de manifest que el pecat d’Adam, fent que tota la seva posteritat nasqués tacada pel pecat, no va agafar per sorpresa a Déu, veient se obligat a solucionar a corre-cuita la situació produïda. Quan només existia Déu aquest va preordinar la mort del seu Fill que en el compliment del temps  es va encarnar en la persona de Jesús que com “un anyell irreprensible i sense taca” va ser sacrificat en el Gòlgota pel perdó dels pecats del poble de Déu.

“La sang de Jesucrist, el seu Fill (de Déu), ens renta de tot pecat”  (1 Joan 1:7). Per la fe en el Nom de Jesús el pecador es converteix en sant, sent l’inici d’un procés de santificació que culminarà en el dia de la resurrecció en que l’obra redemptora de Crist s’haurà realitzat del tot. Llavors el creient en Crist serà “sense taca ni arruga ni res de semblant” (Efesis 5:27).  Aquest serà el moment que podrà veure Déu cara a cara .

La sang de Crist  garanteix el perdó dels pecats. Cap pecat per groller que sigui pot impedir que efectuï la seva neteja total. Els purificats per la sang de Jesús són ovelles que escolten la veu del seu Pastor, el Pastor els coneix i les ovelles el segueixen. Declaració de Jesús que omple de confiança a les ovelles: “I jo els dono la vida eterna, i mai no es perdran, i ningú no les arrabassarà de la meva mà” (Joan 10:28). La santedat que pretén atorgar l’home no satisfà. Deixa els perdonats en el confessionari amb el dubte de si són salvats o no i amb el temor de si hauran de passar milers d’anys en el Purgatori purgant els pecats a pesar d’haver-los confessat a un sacerdot. La diferència del perdó humà del perdó diví l’assenyala l’apòstol Pau, escrivint: “Perquè per a mi el viure és Crist, i el morir, un guany” (Efesis 5:27).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

EDUCACIÓ PRE

TRANSPARÈNCIA DEMOCRÀTICA

La Via catalana que va unir Catalunya de nord a sud amb una cadena humana va ser un èxit d’organització i de participació. La pregunta que ara molts es fan és: I ara què? Els mitjans de comunicació estan farcits, per una banda pel dret a decidir, per l’altra consulta res de res. Mentre es dirimeix consulta sí i consulta no, ¿no s’ha de fer quelcom més? Crec que s’ha de començar a reformar l’Administració Pública de cap a peus. Tal com està muntada és molt cara. D’això no se’n parla. És més fàcil obligar els ciutadans a estrènye’s  el cinturó que arremangar-se les mànigues per posar-se a netejar l’Administració pública que falta li fa. Per sortir de la crisi a més de crear llocs de treball que aportaran ingressos a l’erari públic s’ha de simplificar l’Administració. ¿És de bona organització que a Catalunya hi hagi Delegació del Govern Central i Subdelegacions provincials, Generalitat i subdelegacions provincials, Diputacions, Ajuntaments i Consells Comarcals? Oi que es podria simplificar l’Administració per abaratir-la i fer-la més eficient?

Daniel Lacalle, gestor de fons d’inversió a Londres en una entrevista que li va fer Lluís Amiguet  a La Contra de La Vanguardia va dir coses molt sucoses de les que no se’n parlen i que són vitals: “El que no funciona i ens ha portat el 26% d’atur és la despesa política que no s’ha de confondre amb la despesa pública tan beneficiosa si s’administra bé”. El reporter li pregunta a Lacalle que defineixi despesa política. La resposta que dóna Lacalle no sorprèn perquè s’intueix. El que admira és la claredat amb que ho diu: “El malbaratament dels nostres diner pel polític a fi d’augmentar el seu poder i el del partit : la subvenció clientelar, l’obra pública inútil construïda per fer la foto d’inauguració i la comissió, les duplicitats en l’Administració per col·locar amics i familiars…Però és més fàcil apujar els impostos  (a la classe mitjana)que reformar l’Administració i retallar la despesa política”.

Amiguet li diu a Lacalle: ¿No creu que per molt que es retalli en polítics, tot plegat és la xocolatada del lloro? La resposta que arriba: “És el que diuen ells, però és tota una xocolatada. Hi deixem un dineral. Per exemple, en els últims cinc anys abans de la crisi  la despesa sanitària es va duplicar. Però, ¿es va duplicar també l’assistencial? És clar que no, però en molts hospitals hi havia i hi ha més càrrecs directius que metges. I passa el mateix en altres centres de l’Administració i empreses públiques”.

Les declaracions de Daniel Lacalle posen el dit en la nafra però cal fer quelcom més de cara a la regeneració política sense la qual es fomenta la corrupció que arruïna. Cal democratitzar els partits per dins i això implica que siguin transparents. Mentre els partits estiguin organitzats de forma piramidal, del vèrtex a la base, la seva democratització és impossible. Tal com funcionen ara els partits els polítics tenen clar que deuen els seus llocs a les cúpules que els posen en les llistes. Aquesta és la causa que sigui tan difícil trobar una veu mínimament crítica. Aquesta situació és la que ens ajuda a entendre com davant de declaracions que fan plorar la claca es posi dempeus aplaudint les gracietes de qui depenen els seus sous. Les llistes tancades clamen a Déu per la pobresa intel·lectual dels polítics que es limiten a repetir com lloros les consignes rebudes des de les cúpules. La monotonia informativa posa en evidència que els portaveus es limiten a transmetre sense  variar gens ni mica les consignes rebudes i la manca de llibertat en els partits polítics que presumeixen de democràtics.

La política ha de deixar de ser cosa de professionals que viuen d’ella perquè és una font de corrupció. Quan els polítics es cremen se’ls retira de primera línia per col·locar-los en una empres pública i a viure a cos de  rei. L’activitat política ha de ser una activitat temporal limitada a un termini establert. Un cop acabada la gestió han de tornar a l’ocupació que tenien abans d’entrar a l’activitat pública per gaudir dels mateixos privilegis i  obligacions que la resta dels ciutadans.

Acabi com acabi la incertesa actual s’ha de posar fi a la corrupció política. No es pot retardar fer-ho. La Democràcia comença i acaba amb la transparència política. No pot esperar més que la classe política deixi de ser un col·lectiu que es regeixi per lleis especials que els proporcionen uns privilegis diferents de la resta dels ciutadans. ¿És cert que tots els ciutadans són iguals davant la llei? Si es donen diferències davant la llei llavors estem  en una dictadura més o menys velada que només dóna dret a picar de peus als ciutadans.

Octavi Pereña i Cortina

PERFECCIÓ CORPORAL

El sastre que treballava per la cantat Lady Gaga va dir que l’actriu admetia que no havia menjat durant setmanes per poder-se posar dins de determinats vestits. Wendy Sterland deia que la pressió per perdre pes era molt forta. El seu ex manager David Cienny referint-se a les hospitalitzacions de Lady Gaga  afirma: “Quan dic que estava malalta vull dir física i mentalment”.

En una conferència a Califòrnia patrocinada per Maria Shriver, l’ex de l’actor i president de Califòrnia Arnold Schwarzenegger, Gaga va dir que el desordre alimentari l’ha portat a prop de perdre la salut mental. En la conferència esmenta la seva bulímia, el desordre alimentari causat per l’ansietat i la preocupació excessiva pel pes i l’aspecte físic.

En la seva adolescència Gaga “volia ser una ballarina prima que era una italiana voluptuosa a qui el seu pare cada nit li feia menjar mandonguilles”. Quan tornava a casa deia: “Pare, per què em dones sempre aquest mateix menjar. Jo vull ser prima. Ell em deia: menja’t els spaghetti”. Per conservar la figura que considerava ideal “acostumava a vomitar quan anava a l’institut”, però ”la bulímia   em feia mal a la veu i vaig deixar de vomitar perquè l’àcid és molt dolent per les cordes vocals”.

Com dèiem al començament d’aquest escrit Lady Gaga no està totalment guarida dels desordres alimentaris que la fan emmalaltir física i mentalment. Gaga  no es troba bé amb el seu cos. És un ídol pop que ha de tenir cura de la seva imatge.: “El pes segueix sent una lluita. Cada vídeo en que aparec, cada portada de revista, t’aprimen, et fan perfecta. Això no és real”. En la seva ment segueix existint el problema d’acceptar-se tal com és físicament.

En la conferència adreçada a la joventut que va donar a Califòrnia va dir a l’auditori: “Noies, us he de dir això, les guerres de la dieta s’han d’acabar. Cadascuna de vosaltres l’heu de guanyar. Això us afecta  noies i us fa sentir malament”. S’ha de predicar amb l’exemple. Una cantant de fama mundial  que té milions de fans que la tenen com a model ha de vigilar la seva manera de viure. No n’hi ha prou amb reconèixer el que no està bé, ho ha de manifestar amb l’exemple. Les paraules se les enduu el vent. La imatge real que es dóna és la que  fa impacte.  Catherine Allard, ballarina i coreògrafa belga establerta a Catalunya, actual directora artística de la companyia I T Dansa, diu: “Abans que ballarina ets dona”. Recorda d’una alumna que volia operar-se per reduir el pit li va mostrar un vídeo d’una ballarina fantàstica amb un bust més gran que el seu. “A vegades  la culpa és dels amors impossibles o dels professors que hi ha, que els demanen que passin pel quiròfan”. L’anorexia, diu Allard “afecta éssers perfeccionistes que busquen l’excel·lència i troben el fracàs”

És molt assenyat el que diu Catherine Allard: “Abans que ballarina ets dona”. Un s’ha d’acceptar tal com s’és. Sotmetre’s a les pressions per tal d’assolir una imatge corporal que no es té és demencial. Els problemes de Lady Gaga ho posen en evidència. Hi ha un text bíblic que penso pot servir per acceptar-nos tal com som físicament. Es troba en Salm 139: 13-18. El salmista ens transporta a les entranyes de la seva mare  i dóna gràcies a Déu “perquè m’has fet tan formidablement…La meva substància no estava amagada de tu quan vaig ser fet en secret i hàbilment format…I que preciosos són per a mi els teus designis, oh Déu!…”El salmista reconeix que el seu cos tal com el té  és obra de Déu, que la combinació genètica del seu ADN no és una casualitat sinó el resultat de la voluntat del Dissenyador. Reconèixer l’origen diví d’un mateix ajuda, i molt, a acceptar les característiques físiques que l’Escultor ens ha donat. Els vaivens de la moda no tenen perquè fer-nos excèntrics. 

Octavi Pereña i Cortina

 

NACIONALISMES

Dos punts de vista contradictoris sobre el tema dels nacionalismes. Per una banda Mario Vargas Llosa de qui és ben conegut el que pensa respecte alguns nacionalismes, diu: “És terrible que en un món civilitzat, amb oportunitats que no n’hi ha hagut mai i a vegades en enclavaments molt avançats, el nacionalisme torni a treure el cap i imposar-se i a obnubilar comunitats senceres”. Per l’altra banda, l’escriptor libanès Amin Maalouf, entrevistat per Núria Escur, ens dóna aquesta definició: “ Uns nacionalismes són moviments d’autodefensa i d’altres de conquesta. De vegades, per desgràcia, assistim a nacionalismes disfressats, apuntalats per la religió: Bin Laden és un nacionalisme àrab, per exemple. Vostès només han de procurar que no passi d’autodefensa a ofensiva”. Un avís perquè a Catalunya també es donen tics ultranacionalistes quan es cremen banderes i fotos.

Un altre punt de vista que penso és el que hem de reflexionar amb més profunditat és el que dóna Daniel Berenboim, director de l’orquestra en la que interpreten junts jueus i palestins quan dóna resposta a LSemanal que li pregunta: - Perquè aquest conflicte sembla tan irresoluble? “Perquè la gent  no el veu com és en realitat. De fet tot el món sap què hi ha al final d’aquesta història: La retirada d’Israel a les fronteres de 1967 i una solució factible per Jerusalem i el retorn. Però no és un conflicte que es pugui solucionar política o militarment, és un conflicte humà. No necessitem l’ONU, el que necessitem és un psiquiatre”.  Els nacionalismes que ultrapassen l’autodefensa i passen a l’atac per aniquilar-ne un altre més feble és un problema espiritual que té l’ésser humà. Quan el respecte als símbols nacionals es converteix en fanatisme, la seva exaltació insensata és molt perillosa, sent motiu de preocupació quan es produeix.

L’atac que es va produir el passat 11 de setembre al Centre Blanquerna que la Generalitat té obert a Madrid és  el resultat del nacionalisme fanàtic dels seus executors. Quan a resultes d’un triomf esportiu es celebra la victòria amb desplegaments de banderes, borratxeres, trencadisses de vidrieres, crema de cotxes i contenidors de deixalles, tot això és la manifestació d’un nacionalisme fanàtic, que les autoritats no s’atreveixen a denunciar pel seu nom, que en lloc de construir destrueix.

Quina és la causa d’aquest nacionalisme fanàtic incendiari? El nacionalisme que  substitueix Déu per la pàtria és molt perillós perquè converteix la pàtria en un ídol i darrere l’ídol que exigeix devoció plena s’hi mou el diable. Jesús va dir als seus oïdors: “I voleu fer els desigs del vostre pare (el diable), ell era homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat , perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla la mentida, parla del que és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8:44). Fixi’s el lector que les característiques del diable són: mentider i homicida. Els companys de viatge dels nacionalismes idolàtric són la mentida i l’homicidi. No té escrúpols de tergiversar la veritat històrica i de matar si els seus interessos egoistes li exigeixen.

La idolatria adquireix moltes formes. Avui ha disminuït molt l’adoració d’estàtues de guix, fusta, plata, or, però està molt estès l’adoració dels diners, l’èxit, el sexe, la salut, el club de futbol i els seus ídols. No hem d’oblidar la pàtria. Tots ells s’han convertit en ídols que exigeixen homenatge incondicional. Els testos s’assemblen a les olles. Els nacionalistes idòlatres que adoren el diable no ens ha de fer estrany que menteixin quan tergiversen la història pels seus interessos. És el que fa el regidor del PP de l’ajuntament de Lleida Pau Pintó Torné que compara les senyeres que van acompanyar la Diada del passat 11 de setembre amb la propaganda “hitleriana del III Reich” i demana el desplegament de la Guàrdia Civil i l’Exèrcit” i promouen guerres cruels que sembren sang i destrucció.

Als nacionalistes idòlatres que es deixen guiar pel diable que els dóna força per fer mal els pot semblar que amb la seva crueltat en surten guanyadors perquè han humiliat i destrossat el que és diferent i més feble. L’aparent victòria els deixarà un mal regust de boca quan descobriran que en el regne de Déu “hi ha una gran multitud que ningú no podrà comptar, de tota nació i de totes les tribus i pobles i llengües que estaven davant l’Anyell (Crist)…i cridaven amb veu forta dient: la salvació pertany al nostre Déu, que seu sobre el tron, i a l’Anyell” (Apocalipsi7:9,10) i ells es quedaran fora perquè “ni els idòlatres no heretaran el regne de Déu” (1 Corintis 6:9).Es quedaran amb un pam de nas contemplant el goig de la gran multitud composta de pobles de llengües diverses mentre ells es consumiran “en el llac que crema amb foc i sofre” (Apocalipsi 21:8), en “el foc etern” (Mateu 18:8). És un mal negoci ser ultranacionalista.

Octavi Pereña i Cortina

 

http://octaviperenya4.blogspot.com

VIOLÈNCIA MASCLISTA

Les aparences enganyen. La violència de gènere no solament afecta les classes socials baixes, també fa estralls entre la jet-set. Quan un se n’assabenta d’un cas de violència de gènere entre personatges que ocupen llocs privilegiats en les revistes del cor s’arriba a la conclusió que qualsevol persona es pot veure involucrada en una relació violenta. D’aquest delicte, avui es considera delicte la violència de gènere en la nostra cultura occidental, se’n fa ressò d’una manera especial un dia l’any . Els informatius ens fan saber un dia sí i un altre també de fets que ens recorden la brutalitat d’aquest delicte i la seva quotidianitat.

El doctor en filosofia Steven Stasny diu que ens ha de fer pensar el fet que quan s’inicia la violència és molt probable que augmenti sense parar: “Un cop el comportament ha creuat el llindar, el més probable és que el seu comportament continuï”. Malauradament, com més duri la relació violenta més difícil es fa abandonar-la. El Dr. Stasny comenta: “Quan una dona es troba atrapada (a una situació violenta) no convé passar per alt les accions destructives amb l’esperança que amb el temps el seu company canviarà. A més, la violència acostuma a començar d’una manera suau i va creixent. Els que actuen amb violència segueixen un model de conducta amb l’objectiu d’empetitir les seves parelles, d’aquesta manera destrueixen la seva autoestima i el sentit del seu valor. Un cop la violència emocional augmenta i es converteix en violència física, moltes víctimes tenen la seva autoestima tan malmesa que es culpen a elles mateixes. S’arriba a aquest sentiment pel fet que els assetjadors sovint aïllen les seves víctimes dels seus amics i de les persones que estimen. Amb aquests factors treballant junts, sovint es té el convenciment que és impossible fugir”. És difícil escapolir-se d’una situació d’assetjament, però no impossible.

El Dr. Stasny afegeix: “Quan la parella (la assetjadora) amenaça de fer-se mal, pot invocar la culpabilitat i la vergonya. La culpabilitat és el que manté les persones lligades a relacions, no importa el dolentes que siguin. Quan algú et fa mal físicament pots creure que és degut a un problema d’autocontrol, però quan et perjudica psicològicament, el més probable és que el seu procedir sigui degut a alguna cosa que tu has fet”.

Graciela Ferreira fa aquest retrat de l’assetjador. “ L’home violent no es distingeix de la normalitat masculina en general. Pot ser simpàtic, seductor, atractiu, cavalleresc, i amb actituds de ciutadà modèlic. Això li permet camuflar-se i passar inadvertit en el món exterior de la seva família, tenir doctorats universitaris, ser funcionari de l’Estat, docent, psicòleg, jutge, empresari, obrer, policia, esportista, polític, aturat, metge, cuiner o científic”

L’apòstol Pau referint-se als falsos mestres que s’introdueixen en les esglésies per apartar els fidels de la veritat apostòlica, es “disfressen d’àngels de llum”per a no ser descoberts, transformació que també adopten els assetjadors per a no ser destapats d’antuvi i així poder danyar les seves víctimes. Però el camuflatge no és perfecte. Amb prevenció es poden descobrir detalls que manifesten el dimoni que s’amaga darrere d’una disfressa angelical.

Alguns senyals que exposen el dimoni que s’amaga darrere la imatge que no s’ha trencat mai cap plat: No troba res bé del que fa l’altre, el culpa de tot el que passa, mai reconeix cap error. Quan s’inicia una relació un s’ha d’adonar quins són els sentiments de l’altre. Si no hi ha empatia, es dir, no manifesta comprensió pels propis sentiments, s’encén la llumeta roja intermitent que avisa perill. També s’encén la llumeta roja quan l’altra part és molt possessiva i no permet llibertat de moviments i amb bones maneres prohibeix desobeir les seves ordres. També es manifesta senyal de perill quan l’altra part dificulta prendre decisions pel fet que té tota la veritat. La perfecció no l’assoleix ningú però si l’altra part no fa moviments seriosos de polir les imperfeccions aquesta persona no és la idònia per lligar-se a ella. Un altre indicador de catàstrofe imminent és quan l’altra part es manifesta excessivament possessiva i aïlla de les amistats i la família. S’encén el senyal de perill quan l’altre força a tenir relacions sexuals, això indica que la constreta se la considera un objecte, no una persona que ha de ser estimada. Es detecta una altra senyal de perill quan l’assetjador vol controlar els diners de la parella per fer-la totalment depenent d’ell.

La violència de gènere no neix per generació espontània. Des de l’inici d’una relació s’encenen llumetes roges que avisen del perill imminent. Al primer indici de perill, abans que una estigui emocionalment lligada a l’altre és convenient trencar la incipient relació. Si no es fa així arribarà l’hora de les lamentacions. No fer cas de les advertències de perill passa factura. Arribat aquest punt una pot quedar marcada per tota la vida

CANVIAR L’EDUCACIÓ

La policia de Sidney, Austràlia, va fer una batuda pels barris cèntrics buscant adolescents borratxos i drogats. En van detenir 13. El més preocupant és el que va passar després: cap dels seus pares va anar a recollir els seus fills a la caserna de la policia quan se’ls va comunicar on es trobaven. L’inspector de policia Stephen Crews va dir que alguns dels pares dels adolescents detinguts no sabien on estaven els seus fills. El mateix oficial de policia va dir: “És espantós veure com molts menors d’edat no estiguin controlats vagant per la ciutat a altes hores de la nit, pitjor encara, relacionats amb drogues i alcohol i comportament antisocial. Molts dels nens tenen una descarada indiferència per la seva pròpia seguretat, la dels seus amics i la dels que estan en el seu entorn”.

Més tard, alguns dels pares van dir que estaven espantats al descobrir que els van enganyar en dir-vos el lloc on anaven. Si els havien dit que passarien la nit a casa d’un amic, ¿els hauria costat molt preguntar als pares de l’amic si hi estaven d’acord? És aquest actitud una greu irresponsabilitat  dels pares. Quelcom falla quan els pares no saben on els seus fills menors d’edat passen la nit i ho descobreixen quan la policia els comunica que els passin a buscar per comissaria. Hi ha un buit educacional que fa que els menors es vagin introduint en la delinqüència i quan ja és massa tard es converteixen en llogaters de la presó. La irresponsabilitat educativa dels pares té una causa. Han trencat amb Déu i el buit que queda en les seves ànimes es converteix en una indiferència a tot. No volen problemes. Els fills en són un. Per això que facin la seva vida i no molestin. Els pares volen fer la seva vida sense interferències. Això és impossible. Per més que no vulguin estan lligats als seus fills i el comportament d’aquest els afecta per a bé o per a mal. Entre pares i fills existeix un vincle que no es pot trencar així com així.

No es pot obligar els pares a ser pares amb tot el que comporta la paternitat responsable. Una espurna de l’amor de Déu ha d’impactar en l’anima dels pares perquè la llum que desprèn  els faci adonar de la seva irresponsabilitat educativa mantinguda fins aquell moment. Amb aquest descobriment es desperta la necessitat de reparar el mal comès. El sentiment de culpabilitat no traumatitza com alguns diuen. Tot el contrari. Aquest sentiment  portarà a intentar reparar el mal que se’ls ha estat fent als fills. La indiferència manifestada es transforma en una sana preocupació pel benestar dels fills que fins el present s’havia mantingut arraconada, delegada a l’escola o altres institucions. A partir del moment que la llum de Déu il·lumina les ànimes dels pares es desperta una sana preocupació pel benestar dels fills. És possible que el mal ocasionat als fills per la indiferència paterna no es pugui desfer. L’ espurna  divina, però, serveix perquè en el cor dels pares brolli una pregària al Senyor Jesús demanant-li perdó per la despreocupació mantinguda vers els fills i d’haver-los abandonat a mans de persones i influències que han destrossat les seves vides. La tasca que tenen al davant per intentar canviar el curs de les vides filials és superior a les seves forces. Del fons del cor neix una pregària demanant les forces necessàries per no defallir. Un petició de benedicció pels fills desatesos neix amb profunda intensitat. Senyor, és el seu clam, ajuda’ls com m’has ajudat a mi. Jo et necessito. Ells també et necessiten. Enderroca el mur que ens separa.

Uns pares que preguin de manera semblant a l’exposada, el Senyor mai els deixarà abandonats a la seva sort. Jesús sempre el tindran a la seva vora perquè ha promès ajudar tots els qui confien en Ell. Les persones amb qui heu confiat us han pogut deixar a l’estacada. Confieu en mi, jo no us hi deixaré mai.    

 

 

QUÈ ÉS EL IOGA?

El Dr. K. P. Yohannan, d’origen hindú, diu que trobant-se en una habitació d’un motel i mentre s’hi instal·lava es va fixar en el gran televisor que presidia la cambra. Explica: “El que veia en la pantalla em va sobtar més que tot el que havia vist en Amèrica. En un excel·lent color hi havia una dona atractiva que asseguda en posició de lotus ensenyava ioga. Corprès mirava astorat com lloava els beneficis que aportava a la salut les tècniques respiratòries i altres exercicis d’aquesta pràctica religiosa oriental. El que els televidents desconeixien és que el ioga està pensat per a un únic propòsit: obrir la ment i el cos als falsos déus procedents d’Orient. Degut que  aquesta iogui americana vestia xandall i pregonava el seu doctorat en filosofia i que es dedicava a l’educació per televisió, penso que molts dels televidents estaven enganyats creient que això no era res més que l’exposició d’un exercici innocu. Però els qui hem nascut en nacions dominades pels poders de les tenebres   sabem que centenars de religions orientals es promocionen als Estats units i Canadà sota marques innòcues d’aparença científica”. Es pot pensar que aquesta descripció és partidista perquè la fa un cristià que defensa la seva religió. No és així.

L’enciclopèdia en línia Wikipedia ens diu que la postura devocional del ioga  serveix perquè s’aconsegueixi la unió de l’ànima individual amb la divinitat (Brahman, Siva, Kali, etc.) i ens dóna l’etimologia del mot  ioga: “La paraula ioga procedeix del sànscrit, que a la vegada ve del verb insh: Posar el jou a dos bous per ajuntar-los, concentrar la ment, absorbir-se en la meditació, recordar, ajuntar, connectar, atorgar, etc. El verb insh té la mateix arrel indoeuropea que els mots catalans jou  i conjugal.

El metge Moisès Broggi, que qualsevol semblança amb el cristianisme és pura coincidència , ens dóna detalls molt clars que el ioga és més que tècniques respiratòries que serveixen per combatre l’estrès. És una religió. Ho exposa amb aquestes paraules: “A primera vista, el ioga pot semblar només una sèrie d’exercicis físics, més o menys difícils de fer. Però darrere d’aquests exercicis hi ha tota una filosofia de gran transcendència i profunditat…En la pràctica del ioga s’intenta mantenir l’atenció, la consciència en les asanes i en l’interior d’un mateix per tal d’arribar al ple coneixement…Els fonaments del ioga venen de temps llunyans. Les pràctiques del ioga són citades en alguns Upanishads com a sistemes de purificació i de perfeccionament. En realitat el ioga no és un fi sinó un mitjà que intenta i pot ajudar-nos a avançar en el coneixement de la nostra pròpia ànima i de la divina realitat”.

El metge Moisès Broggi diu el ioga “pot ajudar-nos en el coneixement de la nostra pròpia ànima i de la divina realitat”. La meditació introspectiva mai pot portar al coneixement de la pròpia ànima  perquè “enganyós és el cor més que totes les coses, i pervers” (Jeremies 17:9). Segons el profeta Jeremies el cor de l’home és enganyós i, confiar en ell per trobar la saviesa i el coneixement és el mateix que fiar-se d’una brúixola   defectuosa que guia el vaixell a topar contra els esculls amb les funestes conseqüències que comporta. Tot seguit el profeta continua dient: “Qui el coneixerà? (el cor). Jo, el Senyor, examino el cor, provo els ronyons, per donar a cadascú segons el seu camí, segons el fruit de les seves obres” (v. 10). El Senyor és qui coneix el cor de l’home i treu a la llum la seva perversitat.

Segons Wikipedia la pràctica del ioga porta l’ànima a unir-se amb la divinitat  (Brahman, Siva, Kali, etc.). Per aquest motiu el ioga és una pràctica prohibida als cristians: “No tindràs altres déus davant meu,…No et faràs cap estàtua ni cap imatge…No et postraràs davant d’ells ni els serviràs, perquè jo, el Senyor el teu Deu, sóc un Déu gelós…” (Èxode 20:3-5).

Un somni utòpic és voler implantar el paradís aquí a la terra en les actuals condicions en que l’home està contaminat i com a conseqüència d’ell la terra és maleïda. Teresa Pons exposa: “D’altra banda es diu que amb la meditació s’aconsegueix netejar la menti tenir més pau interior. Un mestre expert en medicina zen, Taisen Deshimaru, al llibre “Preguntes a un mestre zen”, escriu: “Hem de crear el paradís aquí i ara. Si sofrim, si dubtem, tot pot tornar-se un infern. Hem de construir el paradís. Si la nostra ment està en pau, l’atmosfera esdevé el paradís. Però algunes persones creen…l’infern!”. L’home no pot crear el paradís perquè barrejat amb els seus millors pensaments s’hi troba el pecat que fa fugir la pau perfecta necessària per bastir-lo.

El ioga ensenya a mirar-se a un mateix i el que troba és corrupció total. L’Evangeli mou l’home a fer a Déu aquesta pregunta: mostra’m a mi mateix, és dir, fes-me veure la meva corrupció i el meu pecat i la necessitat que tinc de Jesús, el Salvador que en el dia final, quan torni en la seva glòria instaurarà per als seus el Regne de Déu en el que imperarà la pau perfecta.