L’ART DE GOVERNAR

L’actual Unió Europea va néixer amb el Tractat de París com la Comunitat Europea de l’Acer i el  Carbó el 15 d’abril de 1951. Els signants del Tractat van ser els governs de la República Federal d’Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos. Tenia el propòsit d’evitar cap guerra a Europa. Han passat 66 anys i efectivament no hi ha hagut soroll de sabres. La Unió Europea, però es deficitària en justícia que és la base de la fortalesa d’una unió de nacions. Aquesta mancança fa que la Unió Europea no s’edifiqui  sobre un fonament de roca i ho faci sobre un de sorra la qual cosa impedeix la seva estabilitat. Les esquerdes es fan visibles en la construcció.

La carta que Martin Luter King, Jr. Va escriure des de la presó de Birmingham és bona del tot: “Llavors comprendreu perquè em costa esperar. Arriba un dia quan la copa d’esperar vessa i llavors arriba l’hora que els homes no volen viure en un abisme d’injustícia on experimenten la desolació del desesper que corroeix. Espero, senyors, que podreu comprendre la nostra legítima i inevitable impaciència.

Mostreu moltíssima preocupació pel nostre desig de trencar lleis. Aquest és un interès legítim. Amb molta diligència insistim que les persones obeeixin la decisió de la Cort Suprema del 1954, il·legalitzant la segregació en les escoles públiques, és bastant estrany i paradoxal que ens trobem conscientment trencant lleis. Algú es pot preguntar: Com pots ser partidari de trencar algunes lleis i obeir-ne altres? La resposta la robem en que hi ha dos tipus de lleis: Hi ha lleis justes  i hi ha lleis injustes. Coincideixo amb sant Agustí: “Una llei injusta de cap manera és una llei”.

Hi ha dos tipus de lleis. Hi ha lleis justes i lleis injustes. Quina és la diferència entre les dues? Una llei justa és un codi fet per l’home que encaixa amb la llei moral, o la llei de Déu. Una llei injusta és un codi fet per l’home que no està en harmonia amb la llei moral. Dient-ho amb el pensament de sant Tomàs d’Aquino, una llei injusta és una llei humana que no està arrelada en la llei eterna i natural. Qualsevol llei que no edifica la persona humana no és justa. Qualsevol llei que degrada la persona humana és injusta. Totes les lleis que segreguen són injustes perquè la segregació deforma l’ànima i perjudica la persona…”

L’única llei que no necessita ser esmenada és la llei de Déu perquè és la Veritat. Les lleis humanes malgrat puguin ser redactades per persones pietoses contenen defectes. Són útils durant uns anys. Noves generacions apareixen en l’escenari social  i aquelles lleis que eren bones per a una època passada ja no ho són. Què s’ha de fer amb aquestes lleis envellides, anacròniques? Maimònides, filòsof jueu nascut a Còrdova el 1135, s’expressa amb claredat meridiana :”Per un altre costat si una llei és vigent des de feia molt de temps i amb el transcórrer dels anys resulta ser anacrònica, s’ha automàticament de derogar-se. En termes jurídics la qüestió es resol així: ”Es va sancionar una llei a Israel, i va restar vigent durant molts anys, i en cert moment va sorgir un nou tribunal i va comprovar  que aquella llei no satisfeia les exigències del moment, en aquest cas s’ha d’anul·lar, encara que el tribunal sigui inferior en saviesa i autoritat original”.

Una perla del jurista holandès Hugo Grotius: “No sap governar un regne qui no sap dirigir una província, no pot dirigir una província  qui no sap ordenar una ciutat, no sap administrar una ciutat qui no sap conduir un poble, tampoc un poble qui no sap guiar una família,  aquest home tampoc pot governar bé una família si no sap com governar-se  a sí mateix, tampoc ningú no es pot governar a sí mateix si no és que la seva raó sigui senyor, la voluntat i els seus desigs els seus vassalls, ningú no pot governar la raó si no el governa Déu, i li és obedient”. Corol·lari: Sense la conversió a Crist  que és el camí per trobar Déu, l’ésser humà no pot estimar la justícia que enalteix la nació.

Octavi Pereña i Cortina

¿TRUCA LA MORT A LA PORTA?

El Rafa d’Alcarràs escriu una carta a SEGRE (17/04/2017) que li han donat el títol. Si la mort truca a la porta. El Rafa es pregunta: Què hem de fer quan la mort truca a la porta? Les preguntes que el Rafa es fa al llarg de la carta porten a que la societat no està preparada per aquest tipus de trucades. A aquesta conclusió en són molts els qui hi arriben. La pregunta és: Els qui arriben a la conclusió que la societat no està preparada per obrir la porta quan truca la mort, ¿estan disposats a escoltar el que la Bíblia diu al respecte?

L’home no va ser creat mortal, sinó immortal. El cas és que la seva immortalitat va durar molt poc. El Creador el va avisar: “I el Senyor Déu va manar a l’home, dient: Pots menjar de tot arbre del jardí, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en menjaràs, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (Gènesi 2: 16,17). Adam i Eva gaudien del jardí en el que els havia posat el Creador, sense fixar-se en l’arbre prohibit. De sobte, en l’idíl·lic escenari del paradís  d’Edèn, apareix un tenebrós personatge: “La serp, la més astuta de totes les bèsties del camp que el Senyor havia fet” (Gènesi 3.1). Pel que es dedueix de Gènesi 3: 8, Adam, Eva i el Creador “caminaven pel jardí a la fresca del dia”, això indicava que les relacions entre les criatures i el Creador eren immillorable, fins el moment que l’astúcia maligna de la serp va crear en Eva el dubte de la bonesa de Déu. Aquí Eva va cometre un error. En lloc de sotmetre’s a Déu i resistir el diable perquè fugís d’ella (Jaume 4:7), deixa de sotmetre’s a Déu i es deixa seduir per la serp enganyadora. Conversa amb ella. Eva comet l’error de no estimar Déu sobre totes les coses i, el diable en lloc de fugir amb la cua entre les cames, atrapa Eva en la seva xarxa maligna. El manament és resistir el diable amb el poder de Déu, no dialogar amb ell. “La serp que  és la més astuta de totes les bèsties del camp que el Senyor havia fet”, venç els raonaments d’Eva i se la fa seva. “¿Així que Déu ha dit: No mengeu de cap arbre del jardí”? La dona va contestar: “Podem menjar del fruit dels arbres del jardí, però del fruit del arbre que hi ha enmig del jardí, Déu ha dit: no en mengeu ni el toqueu, perquè sinó morireu. I la serp va dir a la dona: No morireu pas. Perquè Déu sap que el dia que en mengeu, els vostres ulls seran oberts, i sereu com Déu, coneixedors del bé i del mal. I la dona va veure que l’arbre era bo per menjar, i que era agradable als ulls,  i que l’arbre era desitjable per adquirir saviesa. I ella va prendre del seu fruit, i en va menjar i en va donar al seu marit, que era amb ella, i ell també en va menjar. I es van obrir els ulls de tots dos, i es van adonar que anaven nus, i van cosir fulles de figuera, i es van fer uns faldars” (Gènesi 3:1-7). Fins aquell moment la mort estava en Satanàs, l’”homicida”. En menjar Adam el fruit de l’arbre prohibit va obrir la porta perquè la mort entrés en ell.

El Rafa d’Alcarràs i amb ell tots els qui creuen que la mot és quelcom extern que ha de demanar permís per poder entrar en l’home no s’expliquen bé. Des del moment que Adam va desobeir Déu i va menjar el fruit de l’arbre prohibit  se li va inocular el virus del pecat i pel fet de ser el cap de tota la humanitat, tota la seva descendència neix infectada amb del virus del pecat, que causa la mort. La mort, doncs, no truca a la porta per demanar permís per poder entrar. Ja és dins de l’home des del moment de la concepció. “En pecat em va concebre la meva mare” (Salm 51:5). El que passa és que el poder del pecat de matar és manifesta en diverses etapes de la existència i de maneres distintes segons els designis de Déu. El darrer enemic que ha de ser anul·lat   és la mot” (1 Corintis 15:26).

El Rafa d’Alcarràs i amb ell molts altres es pregunten: “¿Està la societat preparada per aquest tipus de rucades?” La resposta a la pegunta es troba en el fet de la resurrecció de Jesús. El capítol 15 de la primera carta de l’apòstol Pau als cristians  de Corint és un càntic a la victòria de Crist sobre la mort.  Transportant-nos al dia final l’apòstol escriu: “I afirmo això, germans: la carn i la sang no poen heretar el regne de Déu, ni la corrupció hereta la incorruptibilitat. Heus aquí un misteri (quelcom que només es pot entendre per revelació divina, el raciocini no pot arribar a esbrinar-lo): No tots ens adormirem (morirem físicament), però tots serem transformats, en un instant, en un obrir i tancar d’ulls, al darrer toc de trompeta (l’anunci de la victòria definitiva), perquè sonarà la trompeta, i els morts seran ressuscitats incorruptibles, i nosaltres serem transformats. Però cal que això corruptible sigui revestit d’incorruptibilitat, i quan això mortal sigui vestit d’immortalitat, llavors es complirà la paraula escrita: La mort ha estat engolida en la victòria. On és, oh mort, el teu fibló? On és, oh sepulcre, la teva victòria? El fibló de la mot és el pecat, i el poder del pecat és la Llei (la Llei de Déu condensada en el Decàleg posa de manifest la condició pecadora de l’home). Però gràcies a Déu perquè Ell ens dóna la victòria per mitjà el nostre Senyor Jesucrist! Per tant, germans meus estimats, sigueu ferms i incommovibles, abundant empre en l’obra el Senyor, sabent que el vostre esforç no és inútil en el Senyor” (1 Corintis 15: 50-58). Per la fe en Crist obrim la porta perquè hi entri la vida!

Octavi Pereña i Cortina

 

ESPERANÇA DE VIDA

En Científics en busca de la longevitat Guillermo Abril descriu les diverses  tècniques que s’empren per allargar la vida. Poden allargar-la, però no poden donar immortalitat: “Perquè la paga del pecat és la mort” (Romans 6:23). “Ja que tots han pecat” (Romans 3:23), la conseqüència lògica és que tots morim. El gerontòleg anglès Aubrey de Grey, va dir. “desenvoluparem estratègies que faran marxa enrere el rellotge de l’envelliment”. Ens adonem que aquest propòsit s’assoleix, però la mort sempre venç. La sentència dictada per Déu a Adam: “Però de l’arbre del coneixement del bé i del mal no en mengis, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (Gènesi 2. 17). La mort té dues vessants: física i espiritual. L’espiritual va ser instantània. La separació de Déu es va produir en el mateix instant que els seus ulls es van fixar en l’arbre prohibit. La física quan tenia nou-cents trenta anys.

El bioquímic Juan Carlos Izpisúa que treballa a l’Institut Salk de Califòrnia, explica: “Vaig tenir una infància bastant feliç, però dura. La meva mare no tenia mitjans, i no sabia llegir ni escriure. Va criar tres nens ella sola. El meu pare no hi era, mai hi va ser. I per a ella va ser molt difícil. Potser veient-la assistir els meus padrins malalts, sense cap esperança em va portar a preguntar-me aquest tipus de coses: Què fem aquí? ¿Això de que va? ¿Per què serveix la nostra existència? El que faig avui, en definitiva, és entendre com es desenvolupa la vida. Com a partir d’una cèl·lula es generen 250 tipus cel·lulars que constitueixen l’ésser humà. I com això es controla o es descontrola ens porta a la mot o a la malaltia”

El resultat de tota la tasca científica en el camp de la geriatria el podem resumir amb les paraules de Juan Carlos Izpisúa amb les que Guillermo Abril acaba el seu reportatge. “¿La mort de la mort? La paraula més suau que se m’ocorre com a científic és que estem equivocats”. L’esperança de seguir vivint més enllà de la mort és una esperança frustrada “perquè  no es pot fer marxa enrere el rellotge de l’envelliment”. Sí que hi ha esperança. La mort física no és la fe de l’existència humana. Ho seria si fos veritat el que diuen els evolucionistes que l’ésser humà no és res més que un animal evolucionat. Per a aquests la fi de l’home és ser pastura dels cucs. Aquesta filosofia costa creure-la. Per això l’existència d’infinitat de moviments filosòfics i religiosos que ensenyen que hi ha vida més enllà de la mort. El cristianisme n’és una d’entre les moltes. Però el cristianisme té una peculiaritat que no es dóna entre els seus companys de viatge cap l’eternitat. L’eternitat cristiana no és una filosofia. És una realitat basada en una persona històrica: Jesús de Natzaret. La historicitat de Jesús no és comparable a la dels altres personatges històrics que han mort i que fins el present les seves despulles resten colgades sota terra o cerimonialment dipositades en majestuosos mausoleus. Els uns i els altres han estat pastura dels cucs. El seu record, en el cas dels grans homes o dones, és el que queda registrat en les cròniques que són motiu d’estudi dels historiadors. Aquests personatges no deixen empremta en la naturalesa espiritual de l’ésser humà.

La Bíblia deixa ben clar que l’existència humana no acaba sent pastura dels cucs. Ensenya que continua més enllà de la mort física: condemnació eterna o salvació eterna. Cert és que no manifesta excessiu interès en el destí etern dels condemnats. La preferència la destina als creients en Crist. L’apòstol Pau en el capítol vuitè de Romans diu coses molt interessant referent a aquesta qüestió: “Per tant no hi ha cap condemnació per als qui són en Crist Jesús, que no caminen segons la carn, sinó segons l’Esperit” (v.1). L’apòstol fa esment de dues maneres de caminar, de viure en aquest món. Una manera carnal que viuen totes les persones pel sol fer d’haver nascut. L’altra, l’espiritual, és la d’aquelles persones que viuen físicament i que per haver cregut en Jesús, per l’Esperit Sant que els ha donat el do de la fe caminen “segons l’Esperit. Aquest caminar “segons l’Esperit” és la clau dl problema. La historicitat de Jesús hem dit que no es pot comparar a la dels altres personatges històrics perquè pel poder de Déu va ser ressuscitat al tercer dia segons les Escriptures. Heus aquí la importància de la resurrecció de Jesús: “I si per l’Esperit d’Aquell que va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en vosaltres, el qui va ressuscitar el Crist d’entre els morts vivificarà també els vostres cossos mortals per mitjà del seu Esperit que habita dins de vosaltres” (v.11).

Atenció a aquestes paraules: l’esperança de resurrecció de vida no rau en el fet que un hom es consideri “creient practicant”, que ha estat batejat, que pren la comunió amb assiduïtat i en morir se l’enterra “cristianament”. L’esperança de resurrecció de vida es troba en el fet de si avui “l’Esperit d’Aquell que va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en qui s’anomena  cristià. La persona en la que habita l’Esperit de Crist té assegurada l’esperança de la resurrecció a la vida eterna. La mort que atemoreix a tantes persones, per al ver creient en Crist és la porta que li dóna accés a la vida eterna i a l’esperança de resurrecció quan el Jesús gloriós el vingui a buscar al dia final.

Octavi Pereña i Cortina

LA LLIÇÓ D’ABRAHAM

“El futur parc bíblic de Tarragona, es projecta com un lloc obert a la ciutadania i que convida al diàleg interreligiós al  cor de la Part Alta. Un esplai que es completarà amb una altra escultura, la d’Abraham, i amb arbres i vegetació d’espècies “bíbliques” com oliveres, xiprers o vinyes” (Sara Sans). Andreu Muñoz, director del Museu Bíblic va dir: “La idea és que sigui un espai pedagògic, de trobada, acollida i de quietud”. El parc bíblic, a més de l’estàtua de sant Fructuós contarà amb l’escultura d’un suposat Abraham “que portarà el nom en llatí, àrab i hebreu com a símbol interreligiós”, afegeix Andreu Muñoz.

La pregunta que li faig al senyor Andreu Muñoz és si s’ha qüestionat si a Abraham li agradaria que se li faci una estàtua que el vulgui representar. Ja que el futur parc  bíblic “es projecta com un lloc obert a la ciutadania i que convidi al diàleg interreligiós”, s’hauria de començar per l’origen d’Abraham  el “pare dels creients”. Abraham habitava a Ur dels caldeus, on el Senyor el va cridar, dient-li: “ Vés-te’n de la teva terra i de la casa del teu pare vers la terra que et mostraré” (Gènesi 12:1). Aquest text no dóna detalls de la vida d’Abraham. Més endavant  quan Israel a les ordres de Josué estava lluitant per conquerir la Terra Promesa, Josué, en el discurs d’acomiadament va dir al poble quelcom molt significatiu: “Així diu el Senyor el Déu d’Israel: Els vostres pares, Taré pare d’Abraham i pare de Nacor, van habitar des d’antic a l’altra banda del riu, i servien altres déus” (Josué 24:2). Abraham i la seva família eren idòlatres. La crida que li va fer el Senyor consistia en abandonar la seva terra i la seva família per anar a una terra que li mostraria. La idolatria a la que estava acostumat el patriarca la va deixar enrere. En tot el que diu la Bíblia del “pare dels creients” no s’hi troba el més mínim indici que enyorés el seu passat idòlatra. Es va convertir en l’adorador del Déu únic. Si el director del Museu Bíblic de Tarragona tingués l’oportunitat de preguntar-li a Abraham que li sembla el projecte d’esculpir una estàtua que se la bategi amb el seu nom, ben segur que el patriarca s’escandalitzaria i mentalment la convertiria en pols.

Es vol que el futur Parc Bíblic de Tarragona sigui “un lloc obert a la ciutadania i que convidi al diàleg interreligiós”. Penso que el projecte s’edifica sobre un fonament de sorra que no aguantarà l’edifici. El Déu d’Abraham i dels seus fills per la fe odia la idolatria i castiga severament els idòlatres.

“Els arbres i vegetació d’espècies bíbliques” que els visitants contemplaran en el futur Parc Bíblic de Tarragona no els atrauran a la meditació espiritual. Si està ben dissenyat gaudiran de la bellesa de l’entorn. Admiraran dues majestuoses obres d’art, però de meditació pròpiament dita no n’hi haurà.

Per a una autèntica reflexió espiritual hi ha un camí més excel·lent.

El llibre dels Salms comença amb aquestes paraules: “Feliç l’home que no camina en el consell dels malvats, i no s’està en el camí dels pecadors, i no s’asseu en el seient dels que se’n burlen. Perquè el seu delit és en la Llei del Senyor, i en la seva llei hi medita dia i nit” (1: 1,2). És molt significatiu que la primera paraula del llibre sigui “feliç”. La felicitat és l’anhel de tots els humans. Les imatges publicitàries ens mostren infants, famílies, grups d’amics mostrant una felicitat paranoica perquè consumeixen els productes que venen. Tot això té que veure amb el plaer sensual. És cert que el plaer sensual no proporciona la felicitat que se n’espera.

Malvat, segons la Bíblia no ho és solament la persona que comet greus malifetes. També ho és la persona educada, amable, de bons sentiments. A aquest persona la Bíblia l’anomena nècia perquè diu que no hi ha Déu. El salmista ens ve a dir que la persona feliç no ho és aquella que es deixa guiar pels consells dels que diuen que Déu no existeix. No estar-se en els camins dels pecadors ni asseure’s amb  els qui són burletes, no significa que s’hagi de trencar tot contacte amb els qui no són de la mateixa fe. Això ho ensenyen les sectes, però Jesús que ensenya que els seus seguidors “són la llum del món…no s’encén una llàntia i es posa sota la mesura…Així ha de brillar  la vostra llum davant els homes, a fi que vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare que és en els cels” (Mateu 5: 14-16). Si el ver cristià no hagué de tenir contacte amb els qui neguen Déu, l’apòstol Pau li diria: “Et cal sortir del món”                            (1 Corintis 5:10).

El creient que “el seu delit és en la Llei del Senyor, i en la seva llei hi medita dia i nit” no s’identifica amb l’ateu i no es deixa influir per la seva filosofia, el salmista el compara a “un arbre plantat vora braçals d’aigua, que dóna el seu fruit al seu temps, i el seu fullatge mai no es marceix, i tot el que fa prospera” (v.3). La felicitat el ver cristià el  salmista la compara a la ufanor del fruiter plantat vora braçals d’aigua. El lector pot dubtar de la bonesa de la fe cristiana. El trameto a la conversa que Felip manté amb el seu amic Natanael: “Hem robat Jesús de Natzaret”. La incredulitat de Natanael li fa dir: “¿De Natzaret pot sortir res de bo?. Felip no argumenta amb el seu amic. Es limita a dir-li: “Vine i viuràs” (Joan 1: 45,46). Poder saber si quelcom és bo  dolent. Cal tastar-lo. Sinó, no es pot opinar amb coneixement de causa.

Octavi Pereña i Cortina