DIA DE DESCANS

L’antiga dita que la saviesa popular va proclamar quan l’era digital ni es somniava perquè es trobava a mil anys llum: “El temps és or”. Quan el  carruatge era el mitjà de transport, ja implicava que els homes eren conscients de l’escassetat de temps i de la importància que tenia aprofitar-lo. Quan escriure a mà era la manera lenta d’escriure missatges calia posar atenció al que es feia i donava temps per reflexionar sobre el que s’escrivia. El temps transcorre.  Apareix la màquina d’escriure que dóna més velocitat a l’hora de redactar textos i alhora fa que siguin de més fàcil lectura. La innovació tecnològica ens porta a l’era digital que porta una rapidesa inaudita. El teclat permet imprimir les lletres amb més velocitat. Els missatges s’escriuen amb més rapidesa i amb fraccions de segons arriben al destinatari. Els avenços tecnològics han democratitzat la comunicació escrita.

Amb Internet i el desenvolupament de la tecnologia digital ha permès que la missatgeria instantània  a l’abast de multituds, un sense fi de missatges van i venen cada segon. Escrits sense to ni so. Fotos que recorden, així s’ho creuen les persones que les envien, els moments estel·lars del dia a dia circulen impetuoses per anar a recloure’s a les carpetes on queden emmagatzemades. Això facilita manifestar el narcisisme de les persones i que es el causant de moltes tragèdies per haver enviat fotos que mai s’haurien d’haver fet i menys enviat. La precipitació fa cometre errors irreparables.

La satisfacció que produeix la transmissió i recepció d’esdeveniments extraordinaris porta a l’addicció  a l’estri digital. S’està pendent d’ell. Nit i dia. Trastorns psíquics que necessiten ser tractats  per especialistes en són el resultat. L’addicció requereix més dosis de droga electrònica per assolir el mateix grau de satisfacció. El frenesí n’és el resultat. No se suporta res. Cada incident que es produeixi, per petit que sigui, que alteri el propòsit que es té en ment, produeix en una descàrrega elèctrica de mal portar.

La dictadura del frenesí causada pel deliri tecnològic té un preu molt alt que s’ha de pagar. Els especialistes en trastorns mentals causat per l’addicció digital recepten “dejuni  digital”. No n’hi ha prou amb desconnectar l’estri a determinades hores. La causa que origina l’addicció segueix activada. La recaiguda és possible ja que si el buit que hi ha en l’anima no s’ha omplert segueix demanant droga.

Després d’una àrdua lluita sindical s’ha aconseguit el descans dominical que se li afegeix el sabàtic Ja no és un dia, en són dos de repòs setmanal. Com que amb tot aquest repòs no n’hi ha prou  i es preveu un gran negoci a fer, s’hi afegeix el mes de vacances pagades. Tant repòs ha portat que s’hagi de tractar les síndromes dels caps de setmana i del després de vacances. Quelcom falla en el gaudi dels avenços laborals quan el repòs s’hagi de medicalitzar. 

Déu que coneix al detall la fragilitat de l’ésser humà sap el necessita per trobar en Ell   la força que necessita en les tasques diàries que esgoten fan suar i que els cremen anímicament. El Creador ens dóna exemple de la nostra necessitat, malgrat que Ell no la té, quan finalitzada la creació “el dia setè va reposar de tota la seva obra que havia fet (Gènesi 2: 2). Aquest repòs diví té la seva implicació en el benestar humà. En el Decàleg, el quart manament diu. “Recorda’t del dia de repòs per santificar-lo” (Èxode 20: 8). Aquest repòs setmanal va lligat al repòs del Creador un cop acabada l’obra de la creació: “Per què en sis dies el Senyor va fer els cels  i la terra , el mar i tot el que hi ha en ells. I va reposar el dia setè. Per això el Senyor va beneir el dia de repòs i el va santificar” (v.11).

S’ha de destacar el mot santificar. En el sentit bíblic significa apartar quelcom per dedicar-lo a Déu. És del domini públic que el repòs setmanal  més els extres, fruit de la lluita obrera no es destina a adorar Déu. El descans setmanal que és fruit de la lluita obrera és una parodia del descans setmanal instituït per Déu ja que es dedica a satisfer les demandes de la sensualitat humana. Amb aquest comportament no s’aconsegueix el que Déu es proposava quan el va instituir. És evident que el repòs setmanal que no té en compte Déu no és el remei que freni el frenesí a que l’ha portat l’adoració a la tecnologia. El descans dominical que s’entén sense Déu no pot proporcionar el repòs que Jesús promet als seus: “La pau us deixo, la meva pau us dono. Jo us la dono, no pas com el món la dóna. Que el vostre cor no es pertorbi, ni s’espanti” (Joan 14: 27).

Octavi Pereña i Cortina

 

¿TÉ SENTIT L’EXISTÈNCIA?

“La nostra societat està concentrada en el present immediat i en tot allò que és útil. Posposem les grans peguntes, com la de la mort. Hi ha por. Els grans debats d’abans, ens donaven una orientació i eren brúixoles per transitar pels temes delicats, hem entrat en crisi. Hem deixat de creure, no tenim certeses. Som una cultura crítica, ens hem quedat amb les mans buides. Ni les dades científiques, ni l’experiència, ni el coneixement satisfan les expectatives que cobria la fe. Ens enfrontem a un precipici i no sabem què ens espera a baix” (Núria Castells). Què ens espera després de la mort? ¿On trobar el gran relat que ens orienti i sigui la brúixola per transitar per un tema tan delicat com és el de la mort? D’aquesta problemàtica no en volem ni sentir parlar, malgrat que inevitablement, més aviat o més tard ens hi haurem d’enfrontar. Per ser descendència d’Adam tots morirem. Com podem saber quan arribi el dia inevitable de la mort si ens convertirem en pols o conservarem la nostra identitat en condicions molt millors a les actuals? La resurrecció de Jesús és la clau per descobrir què hi ha després de la mort corporal.

L’apòstol Pau fa aquesta declaració: “En Déu tinc posada l’esperança, que ells mateixos també tenen: Que hi haurà resurrecció dels morts, dels justos i dels injustos” (Fets 24: 15). Aquesta comunicació ens treu de dubtes. De pols, res de res. Arribarà el dia, la data l’ignorem. La resurrecció de Jesús és la garantia que en el seu dia es produirà. Els sepulcres, les profunditats dels mars, els qui han sigut un festí per les bèsties, els qui viuran en el moment que Jesús vingui en la seva glòria. Sense perdre’s cap, tots ressuscitarem amb cossos espirituals i immortals.  En aquest moment futur: “Això corruptible  serà investit d’incorruptibilitat, i quan això mortal sigui vestit d’immortalitat, llavors es complirà la paraula escrita: La mort ha estat engolida per la victòria. On és oh mort, el teu fiblo? On és oh sepulcre, la teva victòria? El fibló de la mort és el pecat, i el poder del pecat és la Llei. Però gràcies a Déu perquè Ell ens dóna la victòria per mitjà del nostre Senyor Jesucrist!” (1 Corintis 15: 54-57).

En l’església apostòlica n’hi havia alguns que afirmaven que no hi havia resurrecció dels morts. A aquets incrèduls l’apòstol els diu: “Si es predica que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, ¿com és que alguns d’entre vosaltres diuen que no hi ha resurrecció dels morts? Si no hi ha resurrecció dels morts, Crist tampoc no ha ressuscitat. Si Crist no ha ressuscitat, llavors la nostra predicació és inútil, també és inútil la vostra fe. I nosaltres també som trobats falsos testimonis referent a Déu, que Ell va ressuscitar el Crist, el qual no ha ressuscitat si és cert que els morts no són ressuscitats. Perquè si els morts no són ressuscitats, Crist tampoc no ha estat ressuscitat. I si Crist no ha estat ressuscitat, la vostra fe és inútil: Encara esteu en els vostres pecats. Llavors, també els que s’han adormit en Crist estan perduts. Si en aquesta vida únicament tenim esperança en Crist som els més dignes de compassió de tots els homes”.

Llavors, l’apòstol segueix amb la seva argumentació amb un càntic de victòria: “És totalment cert que Crist ha estat ressuscitat d’entre els morts, i ha esdevingut la primícia dels qui s’han adormit. Perquè així com per un home va venir la mort, també per un Home la resurrecció dels morts. Perquè així com en Adam tots moren, així també en Crist tots seran vivificats” (1 Corintis 12: 22).

El càntic de l’apòstol es centra en els creients en Crist. Deixa de banda la resurrecció dels injustos. Durant el temps present els creients en Crist gaudeixen de la vida eterna, però no són perfectes perquè segueixen sent pecadors. Quan arribi el dia de la resurrecció assoliran la plena imatge i semblança de Déu: “Malgrat que no sóc el que hauria de ser, ni el que desitjo ser, de veritat puc dir que no sóc el que era abans. Per la gràcia de Déu sóc el que sóc” (John Newton).

Octavi Pereña Cortina

 

EL VERÍ DE L’ODI

“I la política no resol aquesta boira de ràbia i emprenyament que patim, perquè uns guanyen vots i els sua el mal que fan. I els altres perden vots i encara no han entès que només hi ha un antídot contra la ràbia: La veritat” (Anna Maria Martí).

El periodista Eusebio Val li pregunta a la filòsofa Casiraghi: Quina passió negativa l’inquieta més? La resposta: “L’odi. El discurs de l’odi s’infiltra per tot arreu. Comença per petites frases, burles, estigmatitzacions. És el que m’inquieta més: Excloure de la humanitat una part de les persones. Perquè s’arriba a pensar  que a elles no els han d’aplicar els drets humans. A mi, això és insuportable. Hem viscut fets molt catastròfics de genocidis i encara hi ha molts llocs d’extrema fragilitat on es pot desencadenar. Penso que no en som prou conscients”.

L’antídot contra l’odi és l’amor. Què és amor? Es recomana molt estimar especialment en situacions tan crítiques com l’actual on les diferències polítiques es resolen amb la llei del més fort: Genocidi. Moltes reunions polítiques al més alt nivell i moltes manifestacions de protesta contra els genocidis. L’odi persisteix. L’amor que ha de frenar l’odi és molt més que una qüestió filosòfica o moral. És qüestió de ser fill de Déu per la fe en el Pare de nostre senyor Jesucrist. Per la fe en aquest Déu únic el creient es converteix en temple de l’Esperit Sant. “No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres?” (1 Corintis 3: 16), i, “el fruit de l’Esperit és amor” (Gàlates 5: 22), “perquè l’amor de Déu s’ha vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens va ser donat” (Romans 5: 5).

El buit que deixa l’absència de l’amor de Déu l’omple l’odi que incita a discòrdies (Proverbis 10: 12). Si la majoria de la societat és atea, malgrat que pugui ser molt religiosa, la conseqüència lògica és que l’odi imperi amb més o menys intensitat. Els qui estimen el Senyor són temples de l’Esperit Sant, “avorreixen el mal” (Salm 97: 10).

Com creació de Déu que som “ho som a imatge i semblança seva” (Gènesi 1: 26). A causa del pecat d’Adam aquesta semblança s’ha fet miques, malgrat que en quedi una resta deformada. A causa d’això l’amor que queda és molt interessat. Estimem els nostres pares, els nostres fills i a les persones que ens cauen bé. Excloem aquells que són distintes, les que ens desagraden. Aquest  amor que exclou no és el de Déu. “Qui diu que està en  la llum i odia el seu germà, està en la tenebra i la tenebra li ha encegat els ulls” (1 Joan 2: 9-11).

S’acostuma a dir que som bones persones, que no fem mal a ningú. La Bíblia és clara al respecte: “Tot aquell que odia el seu germà és un homicida” (1 Joan 3: 15). Aquesta sentència és molt forta. Emparenta a qui la diu amb Satanàs que “homicida des del principi” (Joan 8: 44). Potser no es mata amb un tret al clatell, però es mata espiritualment amb l’odi. “Jesús és la vida, i la vida és la llum dels homes. I la llum resplendeix en les tenebres, i les tenebres no la van comprendre” (Joan 1: 4, 5). Les persones que són cegues a causa de les tenebres, no tenen la llum de la vida” (Joan 8: 12).

El nom Jesús és molt conegut. Tant és així que se li ha donat aquet Nom a una de les torres de la Sagrada Família de Barcelona. Malgrat tot, Jesús segueix sent un desconegut. Se’l   lloa de llavis, però els cors dels seus adoradors són molt lluny d’Ell. L’adoració superficial que se li dóna assistint a la missa dominical dels diumenges o al culte evangèlic, no fa desaparèixer les tenebres malignes que cobreixen els seus cors. ”Jo, (Jesús), la llum ha vingut al món a fi que tot el qui creu en mi no resti en la tenebra” (Joan 12: 46). “Jo (Jesús) sóc  la llum del món. el qui em segueix no caminarà en la fosca, sinó que tindrà la llum de la vida” (Joan 8: 12). “Jo (Jesús) he vingut al món a fi que tot el qui creu en mi no resti en la tenebra” (Joan 12: 46).

El món, sense Crist  que és la Llum del món es troba embolcallat d’espesses tenebres espirituals que l’impedeixen veure el camí de la vida. Els qui estimen les tenebres espirituals malgrat que es queixin de les conseqüències,  s’hi troben a gust en elles. Hi ha persones, però, que les espesses tenebres espirituals que els embolcallen els incomoden. No s’hi troben a gust amb la seva ceguesa. Aquests cecs es comporten com l’invident Bartimeu que quan es va adonar que Jesús era prop  “va començar a cridar i a dir: fill de David, Jesús, tingues misericòrdia de mi!” Molts el renyaven perquè callés. Però el cec no parava de cridar: “Fill de David  tingues misericòrdia de mi!” Al final van portar el cec a Jesús, que li va dir: “Què vols que faci per tu? El cec li va dir: “Mestre, que hi vegi”. Jesús que és misericòrdia pura li va dir: “Vés, la teva fe t’ha salvat. I a l’instant hi va veure” (Marc 10: 46-52). Bartimeu és una mostra que Jesús en la seva misericòrdia dona vista als cecs espirituals si li ho demanen.

Octavi Pereña Cortina

 

ELOGI A L’ESTUPIDESA

“L’estúpid no només pren decisions que fan mal els altres, sinó també a si mateix” (Carlo M. Cipolla). La pregunta que ens hem de fer és: Per què és tan atractiva l’estupidesa? L’estupidesa està tan arrelada a la condició humana que els estúpids que destaquen tenen infinitat de seguidors a les xarxes. Si els estúpids assoleixen el poder, ai de la nació que és governada per persones d’aquesta mena!

El diccionari defineix estupidesa com “trastorn mental caracteritzat per una deficiència profunda de les facultats mentals”. Si no existeix efecte sense causa, quina és la causa que produeix les deficiències profundes de les facultats mentals?

L’autor d ‘Eclesiastès escriu quelcom que ens hauria de motivar a la reflexió profunda i sense prejudicis si és que estem interessats en esbrinar l’origen de l’estupidesa que tants danys ocasiona: “Vet aquí l’única cosa que he trobat: Que Déu va fer l’home recte, però ell s’ha buscat moltes complicacions” (Eclesiastès 7: 29). Aquest text ens transporta al relat de la creació de l’home que es troba en el llibre de Gènesi. Acabada la creació “Déu va veure tot el que havia fet, i heus aquí era molt bo” (Gènesi 1: 31). En altres paraules: la creació no tenia cap defecte. Quines van ser les complicacions que van buscar els nostres primers pares? El mateix Gènesi ens informa de la trampa que Satanàs va preparar per aconseguir que Eva mengés el fruit de l’arbre prohibit. Eva es va deixar entabanar per Satanàs i va menjar el fruit de l’arbre prohibit. Tot seguit s’acosta a Adam i el sedueix perquè també en mengi. Tot just engolit el fruit, el pecat va aparèixer en el món. La bellesa  original es va fer miques. De sobte va aparèixer l’estupidesa que li fa dir a l’home: “No hi ha Déu” (Salm 53: 1). “El temor del Senyor és el principi del coneixement: els insensats menyspreen la saviesa i la instrucció” (Proverbis 1: 7). No ens ha de fer estrany, doncs, que allí on no s’hi trobi la saviesa divina imperi l’estupidesa humana.

L’apòstol Pau es refereix a dos tipus de saviesa: “De saviesa, amb tot, en parlem entre perfectes, però no pas la saviesa d’aquest segle, ni dels governants d’aquest segle que es desfà” (1 Corintis 2: 6). La saviesa d’aquest segle que està controlada pel “príncep d’aquest món”, que no n’és altre que Satanàs que és homicida i pare de la mentira. De tal pare tal l’estella. No es pot esperar res més que no sigui estupidesa. La saviesa tenebrosa que es fan seva els qui diuen que Déu és un mite és la que porta a l’estupidesa. Si llueix esplendorosament és perquè en el fons és el que desitgem.

L’apòstol Pau s’esplaia en la saviesa divina. Si reconeixem que l’apòstol va ser inspirat per l’Esperit Sant a l’hora d‘escriure sobre un tema tan controvertit, deixem que sigui ells qui ens en parli: “De saviesa, amb tot, en parlem entre els perfectes, però no pas saviesa d’aquest segle, ni de la dels governants d’aquest segle, que es desfà, sinó que parlem de la saviesa de Déu, que és en misteri, l’oculta, la  que Déu va predeterminar abans dels segles per la nostra gloria, la saviesa que cap dels governants d’aquest segle no van conèixer, perquè si l’haguessin conegut, no haurien crucificat el Senyor de la glòria. Però, com està escrit: Coses que l’ull mai no ha vist, ni l’orella escoltat, n’han pujat al cor de l’home, són les que Déu ha preparat per als que l’estimen. Però Déu les ha revelat a nosaltres per mitjà del seu Esperit, perquè l’Esperit examina totes les coses fins les profunditats de Déu…Així també,  ningú coneix les coses de Déu sinó l’Esperit de Déu. I nosaltres no hem rebut l’esperit del món, sinó l’Esperit que ve de Déu, a fi que puguem conèixer les coses que Déu ens ha donat. I les expressem, no pas amb paraules ensenyades  per la saviesa humana, sinó amb paraules ensenyades per l’Esperit Sant, combinant les coses espirituals amb les espirituals” (1 Corintis 2: 6-13).

Si de veritat desitgem alliberar-nos de l’estupidesa humana que està arribant a extrems insuportables, l’educació no hi pot fer res. La filosofia per ser raciocini humà no pot endinsar-se en les profunditats de Déu. No existeix cap altra manera d’endinsar-se en el misteri de Déu que creure que Jesús és la revelació del “poder i de la saviesa de Déu” (1 Corintis 1: 24). Aquest reconeixement converteix el creient en Crist en temple de l’Esperit Sant i a pensar de manera totalment distinta a la de l’home carnal perquè amb l’ajuda de l’Esperit Sant pot submergir-se en les profunditats insondables de Déu el Pare. Està preocupat el lector per la seva pròpia estupidesa? Demana-li a Jesús que et doni el do de la fe i descobriràs com la teva estupidesa s’anirà esvanint perquè començaràs a pensar de manera totalment distinta.

Octavi Pereña Cortina