UN MÓN TRASTOCAT

Com ha estat possible que en els quatre darrers anys s’hagin produït esdeveniments tan destructius? Vivim en una època de progressos científics sense precedents que ens fan creure que som déus. El cientisme ens fa pensar que podem solucionar tots els problemes que se’ns presentin. La realitat és que s’agreugen  i se n’afegeixen   de nous que empitjoren la situació. Referint-se al món trastocat que ens toca viure Manuel Castells en fa aquest diagnòstic: “És l’organització social dels humans el que indueix múltiples processos destructius entrellaçats. No ens enfrontem a una maledicció, sinó a nosaltres mateixos, a la nostra incapacitat de coexistir en pau. Temps de tornar a l’arrel i reconèixer la nostra humanitat comuna i gestionar-la des de l’àmbit públic”.

“No ens enfrontem a una maledicció, sinó a nosaltres mateixos, a la nostra incapacitat de coexistir en pau”. Quan Manuel Castells escriu: “No ens enfrontem a una maledicció” està descartant la solució de caràcter espiritual. L’escriptor entra en contradicció quan culpant-nos  “a nosaltres mateixos, a la nostra incapacitat de coexistir en pau”, desitja  “tornar a l’arrel i reconèixer la nostra humanitat comuna i gestionar-la des de l’àmbit públic”. Des de la Caiguda d’Adam a l’inici de la història, l’home ha estat incapaç de gestionar bé els seus assumptes. A la Caiguda, a més del factor humà s’hi troba la col·laboració de Satanàs que és el culpable de que Déu maleís la Terra. Som corresponsables dels nostres infortunis. Amb la evidència que ens trobem immersos en un món trastocat Manel Castells nega que aquest món que ens toca viure la maledicció de Déu hi tingui res a veure.

Massino Recalcati, escriu: “Si la modernitat ha marcat el moment de la justa emancipació del Jo dels obscurantismes irracionals de la superstició”. Si la raó amb tota la supremacia que se li atorga és incapaç de reparar els mals que fabrica l’homo sapiens sapiens, per què denigrar l’espiritualitat catalogant-la d’obscurantisme irracional?   És cert que hi ha molta falsa espiritualitat com també existeix molta falsa ciència. Malgrat el desprestigi que avui gaudeix la religió se l’ha de tenir en compte si de veritat interessa deixar enrere aquest món trastocat  pel nostre mal cap. Malgrat que Massino Recalcati consideri que la modernitat ha emancipat el Jo dels obscurantisme irracionals, és obligat anar als tres primers capítols de Gènesi que narren els nostres orígens. Sense tenir-los en compte és totalment impossible entendre per què s’ha arribat a aquest món trastocat en que vivim.

Els evolucionistes ensenyen que del menys anem al més. Del primat irracional a l’homo sapiens sapiens. Segons ells encara resta molt camí per avançar. Els tres primers capítols de Gènesi ens ensenyen el contrari: Anem de més a menys. Aquest tres primers capítols que alhora són els de la Bíblia, ens ensenyen que l’home és creació directa de Déu. Que no va necessitar de cap primat a qui infondre-li l’alè de vida que fa racional l’irracional. L’home no té res que veure amb els primats: “No tota carn és la mateixa carn: sinó que una és la carn dels homes, una altra la carn de les bèsties, una altra la dels peixos, i una altra la de les aus.( 1 Corintis 15: 39). La matèria original del cos humà no és d’origen animal, prové del pols de la terra: “I el “Senyor Déu fa formar l’home de la pols, del terreny, i insuflà en les seves narius l’alè de la vida: i l’home va esdevenir una ànima vivent” (Gènesi 2: 7). Però el Senyor Déu no deixa l’home en l’estat ruïnós a que l’havia portat la seva desobediència. Gènesi 3: 15 és la primera profecia que anuncia el Salvador que per l fe en el Nom de Jesús el creient es converteix en una nova creació: “I posaré enemistat entre tu (el diable) i la dona, entre el teu llinatge i el seu llinatge (de la dona). Ell et ferirà al cap i tu el feriràs al taló”, referència clara de la mort de Jesús a la creu per la salvació del poble de Déu.

Margaret Thatcher quan es va iniciar en política volia salvar el món. La realitat li va fer veure que aquest somni era irrealitzable. Quan va caure del cavall va escriure: “En els anys de la meva joventut, quan començava la meva carrera política, amb totes les meves esperances, somnis i ambicions, a mi i a molts dels meus contemporanis ens semblava que, si arribéssim a un període on tinguéssim bones coses, una bona educació, un nivell de vida raonable, llavors tot quedaria resolt, i tindríem un bon futur, i tot seria molt més fàcil. Ara sabem que això no és així. Ens enfrontem als vertaders problemes de la naturalesa humana. Per què ensopeguem amb tants casos de crueltat vers els infants en aquest temps? Per què veiem tants casos de crueltat vers els animals? Per què les persones recorren al terrorisme? Per què la gent cau a les drogues? Aquests són problemes molt més difícils. Per què quan ho tens tot algunes persones recorren a coses tan vils que minen tota la civilització?” La resposta és senzilla: menyspreen els tres primers capítols de Gènesi que parlen dels nostres orígens segons Déu i que per la fe en el Messies anunciat ens transporten a la glòria futura.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

JUBILACIÓ IL·LUSIONADA

La periodista Herme Cerezo li pregunta a Leopoldo Abadía que té 82 anys:                   ¿Resulta fàcil mantenir la ment sempre jove? La resposta que dóna el “vell”: “Que un jove tingui il·lusions és molt fàcil, que les tingui un vell és quelcom més difícil. Per això m’entossudeixo que quan les persones es jubilen, el mateix vespre de la seva jubilació es busquin una altra feina, encara que aquesta feina consisteixi només en anar a un museu, veure el quadre d’un pintor i convertir-se en la persona que més en sàpiga d’aquest artista, per molt dolent que sigui. El perill de la vellesa és tornar-se inútil, morir d’avorriment. Sempre s’ha de fer quelcom, encara que sigui pensar”. La manca d’il·lusió és l’inici del declivi.

Leopoldo Abadía en un sentit fa diana quan afirma que un jubilat s’ha de mantenir il·lusionat. Es refereix en un sentit intel·lectual, mental. Efectivament, és molt important l’activitat mental perquè ajuda a ralentir el procés del deteriorament físic perquè la il·lusió impulsa a viure, a no deixar de ser útil, a no morir d’avorriment.

Una persona il·lusionada és una persona activa, inquieta. No es conforma amb el que té. Busca superar-se. No la trobaràs asseguda en el “banc del si no fos”. Si no fos el reuma. Si no fos el cor. Si no fos aquesta incapacitat. Deixa de banda els “si no fos“ que siguin i té els ulls fixes en la meta escollida. Un “vell” amb ideals no li caldran els tallers per activar i entrenar la ment, de moure’s, perquè la seva il·lusió li manté viva l’activitat mental i manté l’activitat física que eviten, en general, la decrepitud prematura. No es pot evitar el procés degeneratiu que és llei de la vida física. Però la il·lusió conservada al llarg del procés d’envelliment no li pot  robar la dignitat del “vell” ja que la seva vellesa avançada és un referent per les persones que el coneixen personalment i d’aquelles que per algun motiu en tenen referència d’ell. Un “vell” il·lusionat pot despertar la il·lusió a un nou vingut al món dels jubilats que creuen que fora del que han sabut fer durant la seva vida laboral, no tenen res per oferir, ja que s’han convertit en uns inútils. A aquest nou vingut, una espurna li pot despertar la il·lusió per fer quelcom que el mantindrà activa mentalment i físicament al llarg del seu procés d’envelliment.

Una pregunta sorgeix. L’autor d’Eclesiastès, el rei Salomó, esmenta les seves obres fetes i la seva saviesa adquirida amb els anys. Arriba a la conclusió que tot “és vanitat i aflicció d’esperit”. Per arribar a aquesta conclusió ¿ha valgut la pena haver-se mantingut al llarg de la seva vida  activat mentalment i físicament? No forçosament ha de ser així. Hi ha un camí millor que transcendeix l’existència terrenal.

L’apòstol Pau escrivint als cristians que hi havia a Corint els diu: “Sabent que aquell que va ressuscitar el Senyor Jesús, ens ressuscitarà també a nosaltres per Jesús”   (2 Corintis 4:14). Encara que eren cristians els destinataris de la carta, sempre és bo recordar el fonament de la fe cristiana perquè el diable l’enemic de Déu i del seu poble, es manté molt actiu sembrant el dubte en el poble de Déu. No caiguem en el mateix error en que van caure Adam i Eva en la seva innocència. El relat de Gènesi es troba en la Bíblia per la nostra instrucció en la veritat de Déu. Aquesta activitat perniciosa també l’exerceix en aquells que encara no són poble de Déu perquè si aconsegueix mantenir a aquestes persones en la creença que no hi ha res més després de la mort, els tindrà acollats per tota l’eternitat futura. Per això és tant important saber i recordar que la resurrecció corporal per la vida eterna està garantida pel fet que Jesús va ser ressuscitat d’entre els morts i que la tomba no va restar buida pel robatori del seu cos pels deixebles, tal com van dir els seus enemics. “Per tant”, (els ressuscitats  amb Crist), “no defallim, sinó al contrari, encara que el nostre home exterior”, (el cos), “es va desgastant, l’interior”, (l’esperit), “es renova de dia en dia”. (La renovació de l’home interior per la força que li infon l’Esperit de Crist dóna força al cos que es va desgastant), “perquè el lleuger pes momentani de la nostra aflicció està un immensament immens pes de glòria per a nosaltres” (v.16).

La presència de l’Esperit de Crist en l’ànima fa “que no mirem les coses que es veuen, sinó les que no es veuen, perquè les que es veuen son temporals, però les que no es veuen són eternes” (v.18).

L’Esperit de Crist que habita en l’ànima del jubilat que té fe en Jesús li dóna força per treballar en les coses que no es veuen que són eternes. Buscar sentit en tot allò que es fa no és un encalçar el vent que produeix vanitat i aflicció d’esperit, perquè, com diu la Bíblia: “Feliços els que moren en el Senyor des d’ara. Sí, diu l’Esperit, que reposen dels seus treballs, ja que les seves obres els acompanyen” (Apocalipsi 14:13). És il·lusionant ser un jubilat cristià perquè el que fa l’acompanyarà durant tota l’eternitat. La seva vida temporal no haurà estat un fracàs.

Octavi Pereña i cortina

 

SOLITUD MALALTISSA

Els suïcidis van doblar el 2014 les morts en accidents de tràfic. Els suïcidis són la principal causa de mort no natural. El Dr. Santiago  Durán-Sindreu, psiquiatre especialista de l’Hospital Sant Pau de Barcelona, diu: “Sembla que aquest fenomen ha arribat per quedar-se. Sigui quina sigui la causa – i dir que només hi ha influït la crisi, és un argument molt reduccionista – l’increment de casos és de suficient magnitud com perquè les institucions públiques treballin en plans de prevenció”.

La mitjana de suïcidis és especialment pronunciada en la franja d’edat que va dels 85 als 89 anys amb una taxa de 22,5. El Dr. Durán-Sindreu explica: “En aquesta edat són de pèrdua: pèrdua d’autonomia, aparició de malalties cròniques…Tots aquets factors incrementen les síndromes depressives, que en ocasions porta al suïcidi”.

Els suïcidis que es van estenent com una taca d’oli manifesten la incapacitat de les persones a confrontar situacions adverses. S’han medicalitzat els sentiments i es pretén amagar-los amb píndoles. Les farmacèutiques aparentment tenen solució a tots els problemes: tens insomni, una pastilla de color verd. Tens ansietat, una de color roig. Estàs deprimit, una de color blanc. Estàs decaigut, una combinació vitamínica mineral i el món serà teu ja que et sobrarà energia. Però els suïcidis van augmentant i els plans de prevenció fallen.

El filòsof Norbert Bilbeny diu que el suïcidi que ens espanta és a causa “que perdem la capacitat de confrontar l’adversitat”. La solució que proposa el filòsof : “Som animals socials: sense comunicació agonitzem. Ensenyem als fill a comunicar. El suïcidi no és una patologia mèdica, és una patologia comunicacional”. Quina és la solució que es troba a la manca de comunicació? Com ens fa por el tracte directe i mirar els ulls de l’interlocutor, els amants de la comunicació, els tècnics en telecomunicació, per evitar el tracte directe inventen estris cada cop més sofisticats i amb més prestacions. El resultat de tot quest procés és que les persones no es comuniquen entre elles.

Norbert Bilbeny explica un cas real: “Una senyora rep a casa seva  la visita d’una filla. La noia obre una finestra per fer fora un borinot. La mare, espantada li diu: Deixa’l, que em fa companyia!. Amb tots els mitjans de comunicació al nostre abast i la dona troba companyia en un borinot! Per més que se’ns vulgui vendre el valor terapèutic de les mascotes en la lluita contra la soledat tant perniciosa, aquesta solució només és un pedaç del problema de la manca de comunicació  i, com el pegat no funciona s’han d’anar descobrint noves tècniques de comunicació que tampoc serveixen. Mentre es van provant nous mètodes per vèncer la solitud, del borinot és la medicina.

Anem al cor de la qüestió. Quan Déu va crear Adam va veure que no era bo que no tingués companya. Els animals no responien a les seves necessitats de companyonia. Es trobava sol i necessitava un ajut adient i, Déu el va anestesiar i d’una de les seves costelles en va crear Eva. A partir d’aquest fet l’ésser humà que va ser creat per a  ésser social té la manera d’expressar la sociabilitat. Però es produeix un contratemps que afecta les relacions conjugals i a mesura que la població creix, les socials. Adam i Eva en perdre la innocència a  causa del pecat comencen a disparar-se retrets mutus. La bona comunicació existent es trenca i el problema persistirà, si no es troba solució, fins al final de la història humana.

El problema de la solitud com molt bé diu Norbert Bilbeny “no és una patologia mèdica” que es pugui resoldre amb  píndoles. També és més que “una patologia comunicacional”. No n’hi ha prou amb que la gent parlant s’entén. El que és cert és que la gent no s’entén parlant perquè es practica un diàleg de sords. El problema de la incomunicació és espiritual i per tant s’ha de resoldre de manera espiritual. L’arrel de la solitud humana és de tal envergadura que troba a faltar el zum-zum del borinot. Però, aquesta companyia no és la idònia  per vèncer la solitud. El pecat d’Adam fa que tota la seva descendència per generació natural neixi allunyada de Déu. Aquesta humanitat òrfena de Pare celestial es troba sola en mig d’una multitud. Aquest és el gran problema que no es pot solucionar mentre els que pateixen solitud culpin Déu del seu sofriment.

El problema de la solitud es començarà a resoldre quan qui la pateix faci aquesta pregària: “Senyor, ajuda la meva incredulitat. Dóna’m fe perquè pugui creure en Jesús, el teu Fill que va morir per mi a la creu per esborrar amb la seva sang el meu pecat. Si aquesta pregària o alguna semblant es fa amb sinceritat, Déu deixa de ser un Déu desconegut per convertir-se en el Pare celestial que es deixa sentir en la profunditat de l’ànima. A partir d’aquesta experiència, la solitud social que es pugui donar, sempre n’hi haurà, deixa de ser un problema perquè la presencia del Pare celestial en l’ànima permet mantenir de manera permanent diàleg amb el Creador

Octavi Pereña i Cortina