MORTS SOBTADES

La periodista Mònica Ribes en el seu programa matinal diari  contribueix als comentaris que es fan respecte a l’accident aeri que va passar el passat 23 de març, fent-se aquesta pregunta: “Per què han mort aquestes persones i no altres? Per què la persona que havia de viatjar en l’avió accidentat va cancel·lar el vol perquè es va ajornar la reunió que tenia que celebrar a Alemanya? L’Escriptura dóna resposta al dilema: “Per a tot hi ha el seu moment, i sota els cels hi ha un temps per a cada propòsit. Un temps de néixer, i un temps de morir” (Eclesiastès 3:1,2). Qui marca l’hora no és l’atzar, sinó Déu  que promou els esdeveniments segons la seva voluntat. Tot passa segons els seu propòsit que indiscutiblement nosaltres no entenem ara. Encara que sabem que hi ha un temps de morir sovint la mort ens agafa per sorpresa quan ens afecta directament.

En certa ocasió a Jesús li fan saber “el cas dels galileus, la sang dels quals Pilat havia barrejat amb els seus sacrificis…O d’aquells divuit sobre els quals va caure la torre de Siloè i els va matar” (Lluc 13:1-5). La resposta que els va donar Jesús va ser. “¿Penseu que aquestes persones van ser més culpables que tots els homes que hi havia a Jerusalem?” ,dóna a entendre que la gent creia que aquelles persones que van morir de manera sobtada van finar a causa dels seus pecats, que van ser unes morts merescudes, que van rebre el pagament dels seus pecats. Però Jesús que és un bon pedagog aprofita l’oportunitat  per fer reflexionar els seus oients dient-los: “Penseu que aquestes (persones) van ser més pecadores que les altres (persones) perquè han patit aquestes coses? No, us ho dic. Però si no us penediu, tots us perdreu igual”. Les morts violentes ocorregudes en aquests accidents van ser un recordatori per les altres que no van expirar. Déu els atorgava un marge de temps perquè reflexionessin i es penedissin dels seus pecats i poguessin obtenir la vida eterna.

En la seva pregària Moisès diu: “Els dies dels nostres anys, són setanta anys, o amb molta força, vuitanta anys…Per tant, ensenya’ns a comptar els nostres dies, a fi que portem saviesa al cor” (Salm 90:9,10,12).Un cop oblidats els efectes de la tragèdia i els mitjans de comunicació l’arraconen perquè ja no és notícia, les banderes dels municipis hagin deixat d’onejar a mitja asta en senyal de dol els tres dies que prescriu el protocol com a recordatori de les persones que han mort en l’accident ¿haurem après a comptar els nostres dies  a fi que portin saviesa al cor? Penso que no. Continuarem vivint de la mateixa manera  com ho hem anat fent fins el moment de la catàstrofe: ocupacions laborals, divertiments, viatges com més llunyans i exòtics millor, visites als clubs de companyia (alterne)…Ni els accidents, ni els actes terroristes, ni la natura desfermada., un cop passat l’efecte de l’impacte no serveixen per ensenyar-nos a comptar els nostres dies perquè ens portin la saviesa al cor. Ens desentenem que hi hagi un temps de morir.

Escrivia Blaise Pascal: “Una de les qüestions clau a les que ens hem d’enfrontar és si les nostres vides acaben amb la mort. La creença o no en l’eternitat determina els nostres actes . Per tant, és crucial determinar què hi ha de mortal en nosaltres, què hi ha d’etern, i que atresorem la part eterna. La majoria de les persones fan precisament tot el contrari”. Vivim com si mai haguéssim de morir. Ens preocupem excessivament per les coses materials i no ens adonem que si no és per causa d’un robatori o per una catàstrofe de la índole que sigui que ens ho prengui tot entrarem a l’eternitat amb les butxaques buides. Un text d’El Talmud és molt adient: “Un home arriba a aquest món amb les mans convertides en punys, com si volgués dir: Tot aquest món és meu. Un home abandona aquest món amb les mans obertes. Com si volgués dir:  Mireu, no me’n duc res. L’orgull acompanya el naixement , el desencís la mort. Tant Blaise Pascal com els pensadors jueus que van contribuir a la redacció d’El Talmud van se persones que creien que l’existència continua en una altra dimensió més enllà de la mort física.

Tornant amb les morts sobtades amb que hem començat aquest escrit, podríem continuar la nostra reflexió amb un text d’Eclesiastès: “De fet l’home ignora la seva hora. Com els peixos agafats per la xarxa traïdora o com els ocells enxampats en el parany, així són atrapats els homes per l’hora infausta que d’un improvís els cau al damunt” (9:12). La nostra manera de viure s’assembla a la del ric insensat de la paràbola que va dir: “Faré això, enderrocaré els meus magatzems i en construiré de més grans, i allí aplegaré tota la meva collit i els meus béns. I diré a la meva ànima: Ànima, tens molts béns aplegats per a molts anys: reposa, menja, beu,  passa-t’ho bé” Però Déu a qui l’insensat havia llençat a la paperera, li diu: “Insensat! Aquesta mateix nit se’t demanarà la teva ànima. I això que has acumulat, per a qui serà? Així passa amb el qui atresora per a ell mateix , i no és ric envers Déu” (Lluc 12:18-21)

El salmista compara l’home que viu en l’esplendor però que no té enteniment amb les bèsties que desapareixen (49: 20). A pesar de la crisi que ens fueteja nedem en relativa l’abundància, ¿desitjarem viure sense enteniment perquè Déu ens compari amb les bèsties que desapareixen?

Octavi Pereña i Cortina

perenya22@yahoo.es

 

CRIST: PRÍNCEP DE PAU

Dale B. Martin, professor d’estudis religiosos de la Universitat de Yale considera que el motiu pel que Jesús podia haver estat crucificat va ser perquè els seus deixebles anaven armats i que Ell va ser el capitost d’una banda terrorista. Aquest erudit assegura que a aquest aspecte no se li ha donat l’atenció que requereix en els relats evangèlics. L’home de Natzaret no és el pacifista que se’ns vol fer creure que era. El professor Martin diu: “De la mateixa manera que tu hauries pogut ser arrestat a Roma  per portar una daga, si els deixebles de Jesús anaven armats hauria estat un motiu suficient  per ser crucificat”. Les autoritats religioses jueves van portar Jesús davant Pilat, el governador romà amb el propòsit que fos condemnat a mort perquè l’odiaven ja que denunciava la seva hipocresia. “I van fer un consell per agafar Jesús amb un engany i matar-lo” (Mateu 26:4). Pilat va interrogar Jesús i no volia condemnar-lo a mort “perquè sabia que era per enveja que els principals sacerdots li havien lliurat” (Marc 15:10). Dirigint-se als principals sacerdots  i a la  multitud Pilat els diu: “ No trobo cap culpa en aquest home” (Lluc 23:4). Pilat va sentenciar a mort a Jesús no perquè va veure en ell un bandit com Barrabàs,  sinó per por als jueus que no el denunciessin a l’emperador per donar suport a un enemic de Roma: “Però els jueus cridaven dient: Si alliberes aquest, no ets amic del Cèsar. Tot aquell que es fa rei s’oposa al Cèsar” (Joan 19:12).

La pregunta que ens hem de  fer és: Per què va ser crucificat Jesús? Si la tesi de Dale B. Martin és correcta llavors Jesús no és el Salvador del poble de Déu perquè va morir per un motiu equivocat ja que ho hauria estat per motius polítics i nacionalistes. Si aquests   haguessin estat els motius hauria actuat amb violència, comportament  que la Bíblia considera pecat. Si Jesús hagués estat un pecador no hauria pogut ser el Messies esperat per la senzilla raó que un pecador no pot redimir els pecadors: “Aquell que no va conèixer pecat, per nosaltres el va fer pecat, a fi que nosaltres siguem fets justícia de Déu en Ell” (2 Corintis 5:21).

Un lector sense prejudicis dels evangelis aviat se n’adonarà del caràcter extremadament pacifista de Jesús. Quan aquest diu a Mateu 10:13: “No he vingut a posar pau sobre la terra. No he vingut a posar la pau, sinó l’espasa”, el context immediat explica el significat de l’espasa que només altre que l’oposició que trobaran els seus deixebles entre els seus propis familiars. En el cas del deixeble que va tallar l’orella del criat de gran sacerdot, Jesús recrimina el seu defensor dient-li que guardi l’espasa i recordant-li que la seva mort era el compliment de les Escriptures (Mateu 26: 51-54)

Isaïes en el capítol 53 del seu llibre descriu els sofriments que Jesús hauria de passar per la salvació del poble de Déu i pel que fa el tema que ens preocupa en aquest escrit diu: “Tots nosaltres ens vam esgarriar com ovelles, cada u es va girar al seu propi camí: però el Senyor va fer recaure sobre Ell la iniquitat de tots nosaltres. Va ser maltractat, i Ell va ser afligit, però no va obrir la seva boca: com una ovella va ser dut a l’escorxador, i com un anyell mut davant els seus esquiladors, no va obrir la seva boca” (vv.6,7).

El Jesús que “com una ovella va ser dut a l’escorxador” és el “Príncep de pau” que regnarà eternament en el regne celestial en el que no si s’hi trobarà ni una molècula de la injustícia que estem avesats a veure en aquest món. La nostra limitació no ens permet veure amb tota la seva amplitud  la perfecció del regne celestial en el que Jesús ens hi prepara estatge. La presència de l’Esperit Sant dóna testimoni als creients en Jesús que la bellesa i glòria del regne de Déu no és una utopia irreal sinó una realitat garantida pel fet que l’”ovella que va ser duta a l’escorxador” va ressuscitar el tercer dia  conforme les Escriptures i que un dia vindrà en la seva glòria a buscar el seus deixebles: els vius i els que estan enterrats, per establir el regne de Déu etern.

Octavi Pereña i Cortina

 

NOÈ I EL NOSTRE TEMPS

Hol·lywood ha decidit fer una superproducció amb Noè com a protagonista. Com totes les superproduccions hol·lywoodenses de caràcter bíblic Noè està farcida d’efectes especials, recarregada  d’afegits que no s’adiuen al relat bíblic que té com a base. Seguint el costum, les superproduccions bíbliques que tenen per finalitat distreure l’espectador abans que instruir-lo en el contingut bíblic aconsegueixen confondre’l en amagar-los en vertader contingut en fer-ne l’adaptació cinematogràfica. En definitiva Noè és un melodrama que exagera i deforma el text bíblic amb el propòsit de despertar sensacions que mantinguin enganxat l’espectador fins el The End.. L’únic valor positiu que pot tenir Noè és si desperta l’espectador i el mou a voler descobrir el paral·lelisme existents entre el temps del patriarca i el nostre, llegint el text bíblic que el desperti de la letargia espiritual i el mogui a témer Déu. Com totes les novetats cinematogràfiques Noè passarà sense pena ni glòria, excepte si es descobreix    el valor que té el Noè bíblic pels nostres dies. 

La terra que habitava Noè “S’havia corromput davant de Déu, i la terra era plena de violència…estava corrompuda, perquè tota carn havia corromput el seu camí sobre la terra” (Gènesi 6:11,12). En aquest escenari de degradació moral causat per haver abandonat Déu hi ha un home: Noè que manté íntima comunió amb Déu que li revela els seus propòsits: “La fi de tota carn ha arribat davant meu, perquè la terra és plena de violència per culpa d’ells. Heus aquí els destruiré juntament amb la terra” (v.13). Esbrinarem qui era Noè.

El text ens diu: “Noè caminava amb Déu” (v.9). En el context bíblic caminar amb Déu significa mantenir diàriament i al llarg de tota la vida íntima relació amb Déu, obeint els manaments divins i vivint santament. Noè podia viure aquest estil de vida perquè “va trobar gràcia davant dels ulls del Senyor” (v.8). Déu en la seva misericòrdia va escollir Noè perquè fos el seu representant i fos “un predicador de justícia” (2 Pere 2:5), no d’una justícia humana que ho és tot menys justa, sinó de la justícia de Déu que perdona el pecador i el converteix en amic seu. Noè sabia per revelació divina la destrucció que s’apropava a la humanitat si no es penedia dels seus pecats i retornava a Déu. Durant tot el temps que va durar la construcció de l’arca Noè predicava el perdó de Déu .  El text no ens diu res quina va ser la reacció dels homes a l’anunci que feia Noè de la misericòrdia de Déu. Ens podem imaginar que devia ser semblant a la resposta que els futurs gendres de Lot van donar quan els anunciava la imminent destrucció de Sodoma i Gomorra: “Els semblava que bromejava” (Gènesi 19:14). Finalitzat el període de gràcia: destrucció irrevocable. La família de Noè, un total de sis persones van trobar refugi en l’arca i van sobreviure al Diluvi.

Jesús, referint-se al Judici Final, reconeix la historicitat de Noè i el Diluvi en dir: “I com els dies de Noè, així serà també la vinguda del Fill de l’Home. Perquè així com en els dies abans del diluvi menjaven i bevien, es casaven i es donaven en casament, fins el dia que Noè va entrar dins de l’arca, no se’n va adonar fins que va venir el diluvi i se’ls va endur tots, així serà també la vinguda del Fill de l’Home” (Mateu 24:27-39). El recordatori que Jesús fa de Noè i del Diluvi no és per fer-lo caure en sac foradat.

El Diluvi, amb la destrucció de tota la terra és un avís que ens recorda que no es pot bromejar amb la ira de Déu. L’apòstol Pere referint-se al Dia Final, escriu: “El Senyor no retarda la seva promesa, sinó que és longànime amb nosaltres, i perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribin al penediment. Però el Dia del Senyor vindrà com un lladre de nit, Aquell dia els cels passaran amb estrèpit, els elements s’abrusaran, i la terra i les obres que hi ha seran cremades” (2 Pere 3:9,10).

Jesús que mai bromeja explica la paràbola de les deu verges, cinc assenyades i cinc nècies. Les assenyades estaven preparades per “entrar amb Ell a les bodes, i la porta va ser tancada”. Les nècies van anar corrent a buscar oli. Quan van tornar es van trobar que la porta que donava accés a la sala del banquet estava tancada. Llavors es van posar frenètiques a donar cops a la porta i cridant: “Senyor, Senyor, obre’ns! Però Ell va respondre i va dir: En veritat us dic, no us conec”. Llavors dirigint-se als seus oients i a nosaltres, diu: “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu el dia  ni l’hora en que el Fill de l’Home ha de venir” (Mateu 25:1-13). Que el lector no cregui que Jesús bromeja. La paràbola de les deu verges és una suplica amorosa  per intentar desvetllar-nos del son ensopidor que ens mou a negligir que la vinguda del Senyor pot ser imminent i sense avisar. “Vetlleu!” És el clam angoixós de qui estima ja que si tanca la porta del banquet de noces ja no es pot obrir . Serà colpidor escoltar “el plor i el cruixit de les dens”

Octavi Pereña i Cortina

perenya22@yahoo.es

 

VIOLÈNCIA CONJUGAL

“La societat està malalta”, lacònica sentència amb que Miguel Lorente, expert en violència de gènere i professor de la Universitat de Granada resumeix la magnitud del problema de la violència contra la dona. ¿Es pot investigar la pandèmia que pateix la societat per trobar la vacuna que la immunitzi la violència masclista contra la dona? Afirmo que sí. La primera senyal de masclisme registrada es troba  en la Bíblia poc després que Adam mengés “de l’arbre del coneixement del bé i del mal” que Déu li havia prohibit fer-ho. Dirigint-se a Eva el Creador li diu: “I el teu desig serà vers el teu marit, i ell et dominarà” (Gènesi 3:16). El pecat que és desobediència a Déu és l’embrió de tots els mal que provoca el masclisme en la dona, filosofia que recull força bé el refrany: “La dona i la mula, el garrot sol fer-la bona”.

“No és un discurs nou”, diu el Dr. Lorente, “és el discurs de fa segles, propi d’homes que veuen les dones com objecte sexual, que han de fer el que ells diguin per satisfer-los perquè els seus desigs prevalen sobre els d’elles”. ¿No ens recorda això les paraules que Déu li va dirigir a Eva? Seguint la reflexió, el Dr. Lorente diu: “Són els masclistes elevats a l’enèsima potència, la cara més dura i cruel d’una ideologia mantinguda en el temps”.

Per tal de desprestigiar el cristianisme culpant-lo de fomentar la violència contra la dona s’esmenten textos com el següent: “El fuet per al cavall, la brida per a l’ase i la vara per l’esquena dels insensats”  (Proverbis 26:3). Així es justifica la violència contra la dona sense tenir en compte altres textos que matisen el significat real. No en va es diu: Un text fora del seu context, és un pretext”. A la Bíblia se li pot fer dir el que es vulgui si no es segueixen les normes d’interpretació de textos. Això passa també amb Efesis 5:21-33. Aquest text analitzat amb cura i sota la direcció de l’Esperit Sant que va inspirar a l’apòstol Pau a escriure’l, mai porta a la conclusió que la dona és un ésser inferior a l’home, que la misogínia ha fet dir que no té ànima i que se la pot tractar amb el garrot com diu el proverbi popular, per fer-la bona.

Per entendre la relació baró dona s’ha de tenir en ment el principi bíblic: “Sotmeteu-vos els uns als altres en el temor de Déu”, principi bàsic pel bon funcionament social. Perquè aquest funcionament estigui ben engreixat i no grinyoli ha d’estar subordinat a l’obediència incondicional de l’autoritat suprema de Déu, autoritat que es troba clarament exposada en els déu Manaments i en el resum que Jesús fa de la Llei de Déu, quan diu: “Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor, i amb tota la teva ànima i amb tota la teva força i amb tota la teva ment, i el proïsme com a tu mateix” (Lluc 10:27). La dona és el proïsme que l’home ha d’estimar com a si mateix, no emprant el garrot per ensenyar-la a sotmetre’s a ell. Tenint en compte el principi bíblic de la  submissió mútua i de l’amor, examinem el text d’Efesis 5:21-33) sense por de caure en extremismes que perjudiquin el benestar i la felicitat de les dones.  Com ha de ser la relació conjugal només es pot entendre i assumir-la si els cònjuges són veritables creients. Si aquesta condició no es dóna el text que comentem és com si estigués escrit en xinès, és indesxifrable.  La interpretació que se’n fa és que la dona se la de tractar amb violència si es vol que estigui subjecta a l’home. Però se n’ha de parlar i comentar-lo perquè si no es fa, com es podrà ajudar una parella en la que la dona viu miserablement degut als maltractes que rep del seu espòs que s’ha convertit en un dèspota perquè creu que la seva dona és propietat seva?

El matrimoni és la relació d’un home i d’una dona basada sobre l’amor mutu, i, una il·lustració de l’amor de Crist per la seva església. El matrimoni fa que un home i una dona formin una unitat de la mateixa manera que Crist forma una unitat amb la seva església. Aquesta unitat la Bíblia la descriu amb el cos humà que consta de diversos membres que per funcionar bé han d’estar subjectes a les ordres del cervell. És d’assenyat acceptar la manera com funciona el cos. Donar cops de cap contra la paret per canviar la sàvia manera de funcionar el cos, invertint l’ordre lògic i pretendre que siguin els membres que el governin és convertir l’harmonia en caos.

Si els cònjuges són veritables cristians i ambdós accepten l’autoritat suprema de Crist, l’home es converteix en cap de la dona i aquesta reconeix aquesta autoritat que en ser exercida amb amor busca el seu bé. La relació mai serà degradant. L’evident és que les relacions conjugals no estan guiades per l’amor de Crist la qual cosa fa que l’home com a cap no busqui el bé del seu cos que és la dona. Aquesta no vol acceptar les ordres que emanen del cap. El resultat és que els matrimonis no funcionen i els cònjuges es tiren els plats pel cap. La lletra mata i l’esperit dóna vida. Aquests text de l’home com a cap  de la dona s’ha d’analitzar espiritualment, és dir, amb la direcció de l’Esperit Sant per poder entendre el que realment ensenya.

 El problema no rau en que en el matrimoni hi hagi un cap i un cos. La dificultat es troba en que ni el cap ni el cos volen deixar-se guiar per Crist que és el Cap suprem d’ambdós. Podríem resumir el bon resultat de ser un matrimoni cristià amb aquestes paraules: “Però, que cadascú de vosaltres també estimi la seva muller com a si mateix, i la muller respecti el seu marit” (Efesis 5:33). En Crist es troba l’harmonia conjugal

Octavi Pereña i Cortina

 

MODEL CADÀVER

Noemí Watts, la protagonista de Birdman es va passejar per la catifa roja en el lliurament de l’Oscar 2015 amb un vestit obert pels costats i per l’esquena que deixava veure la seva figura esprimatxada. Al presentador de l’Oscar Ryan Seacrest l’actriu li va dir “que tenia gana perquè  té el costum de no menjar els dies previs als grans esdeveniments”. En una persona prima com Watts hi ha una línia molt fina entre ser prima i demacrada que es pot saltar fàcilment si a la primor se li afegeix durs dejunis que poden posar en perill la vida. La finor de la línia clarament se l’ha saltat la model danesa Lululeika. Aquesta jove ha arribat a una situació tan crítica per la manca de massa corporal que se la sobrenomena la model cadàver. La  foto de Lululeika publicada en la revista danesa Cover ens mostra la model en un estat tan llastimós que ha despertat el rebuig del públic amb tanta intensitat que les xarxes socials s’han sobreescalfat per l’allau de crítiques molt severes enviades a Cover. El ministre danès Benny Engelbreaht ha dit: “Tenia entès que la indústria de la moda havia acceptat que l’anorèxia és un problema que s’ha de resoldre seriosament”. Com és costum quan es tenen comportaments incorrectes les persones posades en evidència per les crítiques s’apressen a demanar disculpes pel seu error. Com era d’esperar Malene Melling, directora de Cover va emetre un comunicat   demanant disculpes en aquests termes: “Avui és un dia trist per a mi, mai s’hauria d’haver publicat aquesta foto. No he complert les meves obligacions com editora, dona i mare. En Cover sempre hem lluitat per una bellesa real i sana. Que aquest fet no es repeteixi. Ho sento”. Segons Christian Rodríguez “si s’explora en la xarxa s’hi poden trobar més fotos de Lululeika en la web de l’agència (que representa la model de 16 anys) en les que l’aspecte que mostra també és molt prim però sense fregar la malaltia que ens ofereix la revista Cover.

“A l’any 2006”, escriu Cristina Sen, “a Espanya es va plantejar el debat de les desfilades de la passarel·la Cibeles, i al cap d’un any es va aconseguir que les models tinguessin un pes saludable. Però després d’aquella polèmica i la discussió sobre talles i patronatge, el debat a fons a tornat a caure en l’oblit”. Ara, en el 2015 es segueixen difonent fotos de models molt esprimatxades i el que també a mi em preocupa és l’aspecte clonat que ofereixen i els seus rostres inexpressius.

El psicoterapeuta Augusto Cury afirma que moltes dones  ja no estan disposades  a creure’s i a sotmetre’s al que anomena PIB (patró impossible de bellesa), pandèmia que  pateixen la majoria d’occidentals sotmeses cada dia al bombardeig d’un model tipus Barbie que no existeix perquè és fruit del retoc fotogràfic. El fet que el model de bellesa PIB les adolescents se’l trobin fins a la sopa i, en aquesta etapa de la vida que la seva personalitat no està plenament formada i els manca el sentit crític necessari per saber prendre decisions raonades se’ls pot fer creure que el model PIB de bellesa és el correcte i adonant-se que no el tenen vulguin recorre a dietes dràstiques que posin en perill la seva salut i inclús escurçar la vida.

Yolanda Lucena, professora d’ESO diu: “Les adolescents, també les preadolescents  donen molta importància a estar primes, és molt habitual que parlin de dietes i de saltar-se àpats”. També s’ha detectat una presència més gran de les conductes de risc entre el alumnat, entre les quals destaca el que es coneix com  vòmit compensatori, Les noies vomiten de tant en tant amb el propòsit de no engreixar-se o aprimar-se”. En alguns casos també ingereixen boles de cotó impregnades de suc de taronja  amb el propòsit d’enganyar la fam.

National Eating Disorders assegura que entre les noies de 15-24 anys que pateixen anorèxia tenen dotze vegades més possibilitats de morir d’anorèxia que per una altra causa. Aquestes són dades terribles i són la prova que necessitem per reconèixer que els desordres alimentaris  són una autèntica amenaça, especialment pels nostres infants. El fet que nenes que només tenen 6 anys ja estiguin molt interessades pel seu pes i per la seva aparença externa, la inseguretat que tenen les acompanyarà la resta de les seves vides amb l’agreujament dels problemes psicològics que no les abandonaran.

Alguns especialistes en la qüestió de la bellesa asseguren que l’única manera d’assolir l’autèntica bellesa procedeix de l’interior, de la capacitat de superar la por a l’envelliment que provoca el despotisme d’un interès crispat i exagerat per la bellesa física. Com afirma l’actriu Audrey Hepburn “la bellesa d’una dona no és la bellesa superficial, La vertadera bellesa d’una dona la reflecteix la seva ànima”.

L’obsessió per la bellesa que acompanya des de la infància fa creure que la guarirà alguna intervenció cosmètica. El Dr. David Castle diu: “no és així, normalment la cosa empitjora”.

Les pressions que l’entorn exerceix sobre nenes i adolescents obsessionant-les per la bellesa i l’aparença física només es pot neutralitzar si es convencen que lo joventut inexorablement dóna pas a la vellesa i que la mort és un fet inevitable. Tot i així, l’existència no s’acaba en el sepulcre ni en el crematori. Segons la Bíblia hi ha la resurrecció corporal que per la fe en Crist el cos avui mortal es converteix en un cos espiritual i immortal. Les imperfeccions avui existents que són per causa del pecat seran substituïdes per una glòria indescriptible. Creure-ho traurà de sobre el pes feixuc de voler obtenir el model PIB de bellesa. La fe en Crist dóna una esperança que no frustra. La resurrecció de Crist és la garantia que els creients ressuscitaran a la vida immortal.

Octavi Pereña i Cortina

perenya22@yahoo.es