PARENOSTRTE
Francie Healey,
sociòloga i consellera de salut i benestar assegura que durant tota la seva
vida ha reflexionat sobre la solitud: “recordo que quan era una nena em sentia sola al meu món fins i tot enmig de
la meva família i amics. Suposo que em vaig sentir invisible i incompresa”.
Aquest sentiment és general. Ningú s’escapa de tenir el sentiment de trobar-se
sol enmig de la gent per la senzilla raó que en el més profund de l’ànima que
és on es forgen els sentiments, cap ésser humà hi té accés. L’ànima està
blindada a la intromissió alena, llevat Déu. És per això que trobant-nos
gaudint de la vida en una festa, de vacances en companyia d’algú estimat en
algun dels paradisos terrenals que ens ofereixen les agencies de viatges, el
sentiment de solitud no desapareix, sentiment que en alguns casos porta a
llevar-se la vida, l’anomenada “mort silenciada”.
Un estat de
solitud persistent és una “crisi de salut”, assegura Francie Healey. Els
experts en salut mental “relacionen l’aïllament social i la solitud amb un risc
més alt de malalties mentals i físiques,
cardíaques, sistema immunològic debilitat, Alzheimer, depressió i fins i tot la
mort”.
La sociòloga
Francie Healey diu: “El 2018 el primer ministre britànic va llençar la primera
campanya nacional per posar fi a la solitud qualificant-la “un dels
desafiaments de salut pública del nostre temps”. Però la solitud no és el
mateix que estar sol”. ¡Quanta raó té la sociòloga! Cal diferenciar-lo
amplament.
L’estil de vida
occidental és frustrant. Això fa que persones residents en les grans àrees
metropolitanes les abandonin per anar-se a viure a zones rurals més a prop de
la natura on la vida és més assossegada, evitant així viure amb l’estrès que
provoca les grans aglomeracions. Francie Healey fa esment de la novetat sorgida
a Corea del Sud anomenada honjok iniciada pel jovent que opta per
realitzar activitats en solitari. Aquesta tendència no és cap novetat. Els
antics eremites dels segles III i IV abandonaven el món amb la seva pol·lució
espiritual per refugiar-se en llocs solitaris. Però amb ells els ca acompanyar
la pol·lució espiritual del món que deixaven enrere. L’aïllacionisme no és la
solució per desfer-se del virus del pecat que és el causant de tots els mals
que ens afligeixen en les grans àrees metropolitanes com en els llogarets de
muntanya.
Jesús va ser un
home molt atrafegat. Les multituds no el deixaven en pau ja que volien que els guarís les seves malures. Ens
dóna exemple del què cal fer perquè les exigències de la feina s’encarreguin de
provocar-nos trastorns mentals. Deixant les masses que el masegaven es retirava
a jocs solitaris per pegar el seu Pare. Jesús que és el model per excel·lència
ens mostra la bonesa de l’aïllament puntual per abandonar el mundanal soroll.
Jesús no es retira per mirar-se el melic. Ens ensenya a sortir de nosaltres
mateixos i dirigir-nos al Pare celestial. Als qui són deixebles seus els
ensenya a pregar
La primera cosa
que ens ensenya és què no hem de fer quan ens aïllem per pregar: “i quan
preguis no siguis com els hipòcrites, perquè els agrada de pregar drets a les sinagogues i a les cantonades de les
places per fer-se veure dels homes. En veritat us dic que ja tenen la seva
recompensa” (Mateu 6: 5). Quin és el secret de la vera pregària? Ens el desvela
Jesús: “tu, en canvi, quan preguis, entra dins la teva cambra i tanca la porta
i prega al teu Pare que és en el secret. I el teu Pare que mira en el secret,
et recompensarà en públic” (v. 6). Amb aquestes paraules Jesús denuncia aquells
que de la pràctica religiosa en fan ostentació. Ja tenen el que volen: l’aplaudiment del homes però no el favor de
Déu Pare
Jesús ens alerta
de com han de ser les pregàries: “I quan pregueu no xerreu com els incrèduls,
que es pensen que per les seves moltes paraules , seran escoltats” (v.7). En la
meva infantesa i anava a confessar-me com estava establert, el confessor que
m’absolia com a penitència m’imposava
recitar un parenostre i tres avemaries. Ho feia sense saber el
significat del que repetia amb monotonia. Em quedava igual que abans a l’espera
de la propera confessió. Jesús quan ens mostra el Parenostre com model de
pregària ens diu que no ho hem de fer xerrant com els incrèduls.
Fem un breu
examen del Parenostre:
“Pare nostre que
ets en els cels, sigui santificat el seu Nom”. Déu és sant t i el seu Nom s’ha
de pronunciar amb respecte i no tacar-lo amb blasfèmies ni amb paraules
barroeres com ho fan les lletres d’algunes cançons.
“Vingui el teu
regne. Sigui feta la teva voluntat com en el cel també sobre la terra”. S’ha de
ser conscient que el Pare de nostre Senyor Jesucrist és el nostre Creador i que
governa sobre la creació. Res no ens succeeix sense que Ell no ho permeti. Si
respectéssim la seva voluntat, les farmacèutiques no tindrien tants guanys
perquè no vendrien ansiolítics ni productes antiestrès.
“Dóna’ns avui el
nostre pa de cada dia”. Els ocells per instint depenen d’Ell. Nosaltres creats
a la seva imatge i semblança som conscients de les nostres necessitats diàries.
La pregària ens ensenya a anar cada dia a demanar-li el que necessitem. Ni més
ni menys. Dependre de la misericòrdia divina és molt saludable.
“I perdona els
nostres deutes, com nosaltres perdonem els nostres deutors”. Aquesta clàusula
només té sentit a qui he estat perdonat per Déu. Conscients del perdó diví hem
de perdonar al nostre proïsme els greuges que ens fa. El ressentiment no és bo
per la salut mental.
“I no ens duguis
a la temptació, ans deslliura’ns del Maligne. Perquè teu és el regne, i el
poder, i la glòria pels segles. Amén”. Satanàs és un ésser molt poderós que no
podem vèncer amb les nostres minses forces. Resistint-lo investits amb el poder
de Déu, el Maligne fugirà de nosaltres.
Tancada la porta
de la nostra cambra, lluny de mirades indiscretes i sabent el que diem, preguem
al Pare celestial fins que ens cridi a la seva presència. La vida tindrà
sentit.
Octavi Pereña i Cortina