PRINCIPIS ÈTICS  EN POLÍTICA

l’autoritat moral que ha de guiar el destí dels pobles, on es troba?. Segons Josep Borrell: “El judici moral d’abast comunitari, que és el que preval en tot pacte social de convivència  i el que fonamenta les lleis i les normes que se’n deriven, les imposa el poder. Ras i curt, ara i sempre”. Per a Josep Borrell l’autoritat màxima “l’ostenta el poder econòmic del qual deriven tots els altres poders”. Aquesta és la realitat incontestable que avui impera. Els poders econòmics i polítics que fan i desfan lleis a mida dels seus interessos particulars creuen que se’n sortiran dictant lleis de curta durada per sortir al pas de situacions inesperades. Aquestes lleis que es canvien segon d’on bufa el vent no serveixen per establir estabilitat duradora i per tant que permeti bastir una societat en que imperi la justícia. Aquesta és la causa que les democràcies occidentals trontollin i es vagin esquinçant en mil bocins a causa d’aquestes lleis de curta durada. Construïm una casa sobre fonament de sorra. L’edifici que es basteix sobre fonament tan feble no pot resistir les envestides turbulentes de les aigües impetuoses ni les bufades dels vents huracanats. L’edifici s’esfondra. Les democràcies occidentals fan aigua per la inconsistència de les seves lleis.

El símil del fonament de sorra i de la casa que s’esfondra perquè no resisteix l’embranzida de l’aigua i del vent l’he extret de les paraules que Jesús cita a la cloenda de l’anomenat Sermó de la Muntanya. Dóna aquesta explic acció: “Tot aquell, doncs, que escolta aquestes meves paraules i les fa, el compararé a un home assenyat que edifica la seva casa damunt la sorra. I va caure la pluja i van venir les riuades, i van bufar els vents, i van envestir contra aquela casa i no es va ensorrar perquè estava fonamentada damunt la roca” (Mateu 7: 24,25). Jesús ens està dient  que l’home assenyat que escolta les seves paraules i les fa basteix casa seva damunt la roca. Es dir, edifica sobre el fonament que és Jesús.

Tota la Bíblia gira entorn de Jesús. És el protagonista principal. No pot jugar papers secundaris. Fora d’Ell només foscor. Els legisladors es creuen ser molt savis perquè han estudiat dret i han fet màsters que els han permès eixamplar els coneixements legals. Tot aquest bagatge acadèmic no serveix per legislar lleis justes que aportin justícia social. Sovint són tan complicades que ni els millors juristes es posen d’acord a l’hora d’interpretar-les.

Tota l’ensenyança ètica de la Bíblia  es condensa en els Deu Manaments (Èxode 20: 1-17). No n’hi ha prou amb conèixer la recopilació de la Llei de Déu perquè els governants l’apliquin i els legisladors legislin lleis que no contradiguin les ensenyances que es desprenen d’ells. Cal que es produeixi un miracle. Sí. Un miracle que consisteix en que Déu posa les seves lleis en els nostres cors i les inscriu en les nostres ments (Hebreus 10: 16). Mentre els preceptes divins que han estat donats per portar justícia als pobles restin escrits en el paper amb que s’imprimeix la Bíblia, aquestes instruccions són paper mullat. Poc a poc es van llençant a la paperera. Si t’he vist no me’n recordo. Amb el temps les lleis que haurien de servir per portar felicitat i prosperitat als pobles es converteixen en instruments legals per oprimir les nacions i que uns pocs acaparin el 90% de la riquesa mundial.

D’aquests ultratge n’és responsable amb bona part l’església cristiana en la seva diversitat confessional. No ensenya que Jesús és el centre del missatge cristià i que sense Ell la doctrina cristiana es converteix en una ideologia més que no contribueix a portar solució als mols problemes socials que destrossen les democràcies occidentals. Les esglésies han de tenir ben present que no hi ha cap altre Nom en que els homes es puguin salvar que el Nom de Jesús (Fets 4: 12).

La regeneració social comença per la regeneració individual. Mentre les esglésies no assumeixin que Jesús ha de ser el centre de la seva predicació i que s’han de desfer de tot l’oripell cerimonial que distreu els feligresos de posar en Jesús la seva mirada de fe. La religiositat buida de contingut no serveix per regenerar la cristiandat. Sense aquesta regeneració els futurs dirigents polítics, econòmics i religiosos seguiran considerant paper mullat els principis ètics que ensenya la Bíblia. Les democràcies occidentals aniran de mal a pitjor.

Octavi Pereña i Cortina

LA LLUM DEL MÓN

Daniel Verdú entrevista Gianni Vattimo, filòsof, considerat com “el darrer gran pensador italià”, el periodista li diu: ¿La idea de morir li permet trobar-se amb els companys de la seva vida? Resposta: “Ho espero moderadament. Morir en sap malament pel gat i per algun amic. Però no tinc una gran imatge de la mort. Trobaré a Kant…I espero no acabar a l’infern. Això seria un gran problema: imagini’s a un pare etern divertint-se en veure’m cremar en les flames”. ¿S’ha parat Vattimo a pensar en aquest text bíblic: “Perquè Déu va estimar tant el món, que va donar el seu Fill unigènit a fi que tot el qui creu en Ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna”? (Joan 3: 16). Pel que diu Vattimo referent a l’infern i a Déu, en temo que no. Ateu, ateu no sé si ho és. Incrèdul, sí. Malgrat tot, li té por a l’infern del que en parla la Bíblia. En el fons,  la seva consciència no el deixa viure  tranquil pensant en la possibilitat de la seva existència.  Crec, diu, “seria un gran problema: imagini’s a un pare etern divertint-se en veure’m cremar en les flames” . Si Gianni Vattimo ha llegit algun cop el text bíblic esmentat, no l’ha entès i per tant no sap què significa que Déu hagi lliurat el seu Fill unigènit a morir pels pecadors, entre els quals s’hi troba el “darrer gran pensador italià”. Com podria Déu divertir-se veient-lo cremar en les flames? Potser el filòsof italià sap sobre Déu. No me l’imagino sense coneixements bíblics com si fos un ignorant supí respecte Déu.

El Pare etern no s’alegra veient com els homes es consumeixen sense destruir-se en les flames de l‘avern, doncs, no va enviar “el seu Fill al món per condemnar el món, sinó a fi que el món sigui salvat per mitjà d’Ell” (v.17). La pregunta que ens veiem obligats a fer és: ¿Volen les persones que el Fill de Déu les salvi de la condemna eterna? Joan 3: 16 ens diu que tota persona que creu en el Fill de Déu no es condemni ans tingui vida eterna. Jesús no va venir a morir a la creu per fer desaparèixer la condemna eterna  i que ningú cremi en les flames infernals, sino per impedir que les persones es consumeixin en el foc etern que no destrueix, si creuen en Ell.

Agrada a moltes persones acusar Déu de ser un malfactor perquè no impedeix que els homes realitzin les perversitats que tants danys causen i que els fan mereixedors del just judici de Déu. On queda la responsabilitat humana? Culpant Déu de les nostres malifetes creiem que quedem exempts de responsabilitat. La cosa no és així. “El qui creu en Ell no és condemnat, però qui no hi creu, ja ha estat condemnat, perquè no ha cregut en el Nom de l’unigènit Fill de Déu” (v.18). La mort de Jesús en la creu potencialment pot salvar de la condemna tots els homes. De fet no és així. Per què? L’apòstol Joan ho explica: “I aquesta és la condemnació, que la llum ha vingut al món (Jesús és la llum del món), i els homes es van estimar més la tenebra que la llum, perquè les seves obres eren dolentes” (v.19). Que Déu catalogui com a dolentes les obres dels homes no significa que totes arribin al límit de la perversitat. No. En són moltes les persones que actuen amb certa correcció ètica. Em ve a la ment la capitana del vaixell d’una ONG que es dedica al salvament d‘emigrants que malgrat la prohibició del govern italià de desembarcar-los a Itàlia sota l’amenaça de presó i d’una forta multa,.malgrat tot, va desobeir la prohibició. Comportaments exemplars que són ventijol d’aire fresc enmig de les escabroses notícies que es publiquen diàriament. Això no és suficient perquè Déu les consideri mereixedores d’aportar salvació als seus autors. Les bones obres que els homes fan fora de la fe en Crist, Déu no les pot considerar bones perquè estan tacades de pecat. El cor dels descendents d’Adam és dolent i pervers i tot allò que fan  que no passi pel filtre de la sang  de Jesús morint a la creu  i les netegi de les impureses que les acompanyen, Déu no les pot considerar bones.

El fet que els autors de bones obres no vulguin creure que Jesús és “la llum del món”, és l’evidència que en l’íntim se n’adonen que no tenen la bonesa  que declaren tenir amb els llavis: “Perquè tot aquell que practica el mal odia la llum,  i no va a la llum per tal que no siguin reprovades les seves obres” (v.20). Si Déu no fos misericordiós el criminal que es va convertir a Jesús penjant en la creu al seu costat, el penediment i el perdó no s’haurien produït. La llum de Déu va envair el cor del malfactor fent-li veure la perversitat que s’hi amagava. La maldat que va veure tenia que veure amb Ell. Les maldats que practiquem tenen que veure amb el proïsme. No ens adonem que el primer ofès no és l’ésser humà que hem perjudicat, és Déu. Per això no es vol que la llum reprovi les obres. En el moment que l’Esperit Sant il·lumina el cor, tots sense excepció se n‘adonen que han ofès a Déu i a corre-cuita s’adrecen a Ell demanant-li perdó. El cas del lladregot que penjava en la creu és un cas extrem. En els darrers minuts de la seva existència temporal es va penedir de tot el que havia fet de cruel i va ser salvat. Tot seguit va accedir al paradís etern. La fe en el Salvador va fer el miracle.

En la majoria de les persones la il·luminació de l’Esperit que precedeix la conversió a Crist es produeix un nombre determinat d’anys abans del decés. En això hi té que veure la misericòrdia del Senyor que converteix els conversos en propagadors del missatge de salvació, l’Evangeli, que es concentra en aquesta declaració: “Perquè Déu va estimar tant el món, que va donar el seu Fill unigènit a fi que tot el qui creu en Ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna”? (Joan 3: 16).

Gianni Vattimo fa aquesta declaració: “L’únic que espero és morir abans que rebenti tot”. Sense Crist no hi ha esperança. El nihilisme impera. Els cristians sabem amb certesa que abans que  “rebenti tot” Jesús ens dirà: “Avui seràs amb mi al paradís”.

Octavi Pereña i Cortina

¿SÓN ÀNGELS ELS HOMES?

Dacia Mariani, novel·lista, poeta, dramaturga, va estar internada en el camp de concentració de Nogaya, Japó, des dels set als nou anys. Ima Sanchís que l’entrevista li diu què n’ha fet d’aquella experiència. La resposta és. “Aquella infantesa terrible va donar pas a la serenitat. La pau em va permetre curar-me, menjar, vestir-me, però l’experiència que vaig viure sempre hi és. No aconsegueixo llençar res de menjar, és una obsessió, i la mort propera o aliena m’espera literalment a cada cantonada”. La periodista li diu: Ha indagat en l’ànima humana. Respon  Mariani: “No crec en la bondat natural de l’ésser humà, considero que pot ser el pitjor dels animals: malvat i brutal, per això crec en l’educació, l’ètica, les lleis. I l’humà s’ha de regular, no se’l pot deixar a si mateix”.

Dacia Mariani diu. “No crec en la bondat natural de l’ésser humà, considero que pot ser el pitjor dels animals: malvat i brutal”. No explica com ha arribat a tenir aquest concepte tan negatiu de l’ésser humà. Ben segur que l’experiència que va tenir en el camp de concentració japonès i la pobresa que no la va abandonar vivint a Sicilià hi ha contribuït. Si Dacia Mariani no explica per què l’ésser humà  “pot ser el pitjor dels animals: malvat i brutal”, la Bíblia sí que ho fa. El trist és que les persones en general no en volen saber res d’aquest llibre perquè consideren que els autors humans el van escriure per defensar els interessos de les religions. S’equivoquen els que tenen aquest concepte de la Bíblia. Els qui són deixebles d’aquestes opinions sovint les tenen sense haver-la llegit. Si la llegissin amb l’afany de saber què realment diu aquest llibre tan controvertit es trobarien amb la sorpresa que no defensa les religions. Ataca amb duresa els religiosos que diuen però que no fan el que la Bíblia ensenya. Tergiversen intencionadament el seu sentit i desencaminen els homes allunyant-los de Déu. Desitjaria que el lector que ha llegit fins aquí no abandoni la lectura perquè intentaré fer-li veure per què “l’ésser humà pot arribar a ser el pitjor dels animals: malvat i brutal”.

L’ateu no pot exculpar el seu negativisme: “Ja que allò que es coneix de Déu els és manifestat, perquè Déu els ho ha fet saber. Perquè les coses invisibles d’Ell, el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables” (Romans 1: 19,20).

La creació a partir de lo immediat fins l’expansió sideral, tot tan ben sincronitzat i meravellós és el primer predicador que l’ésser humà escolta. Malauradament no li fa cas. El text segueix dient: “Perquè tot i havent conegut Déu, no el van glorificar com a Déu i no li van donar gràcies, sinó que van esdevenir vans en els seus raonaments i el seu cor insensat es va enfosquir. Afirmant ser savis es van tornar necis, i van canviar la gloria del Déu incorruptible per una imatge semblant a l’home corruptible, a ocells, a quadrúpedes i a rèptils” (vv. 21-23). Malgrat les seves manifestacions externes de negar Déu, en el fons el necessiten. D’aquesta necessitat neix la idolatria. Havent abandonat el Déu invisible que la creació anuncia l’han substituït per déus que la seva imaginació transforma en objectes d’adoració. Adorar imatges d’homes, quadrúpedes, ocells, rèptils, avui ens pot semblar molt barroer. Avui ens considerem més educats que els antics però ens fabriquem ídols dignes de la modernitat. Adorem els astres de l’esport i de l’espectacle entre altres…Segueixen les passes dels antics pagans. Col·leccionen objectes personals d’aquest déus i deesses. Són les relíquies que atresoren els adoradors dels déus del segle XXI. Aquí no s’acaba la història. El text ens explica quines són les conseqüències d’haver abandonat el Déu que la creació anuncia i haver-lo substituït per déus de fabricació humana.

Comença la descripció de les conseqüències de la idolatria: “Per això també Déu els va lliurar a passions deshonroses, que fins les seves dones van canviar l’ús natural pel que és contra natura, i de la mateixa manera els homes van deixar l’ús natural de la dona, i en la seva lascívia es van abrusar els uns pels altres, homes amb homes cometent impudícia que reben en si mateixos la paga merescuda per la seva perversió” (vv. 26,27). ¿No reflecteix el text la societat actual amb la disbauxa sexual que la caracteritza?

El comportament desassenyat dels idòlatres no queda restringit en l’àmbit de l’alcova. Repercuteix a la societat: “I com no  van aprovar reconèixer Déu, Déu els va lliurar a una ment reprovada a fer coses impròpies: estan plens de tota injustícia , fornicació, malícia, cobejança, maldat, plens d’enveja, homicidis, rivalitat, engany, malvolença, murmuradors, calumniadors, avorridors de Déu, arrogants, orgullosos, fanfarrons, inventors de maldats, desobedients als pares, desassenyats, deslleials, sense afecte natural, sense compassió, sense misericòrdia” (vv.28-31).

Ara entra en escena el passotisme: “Aquests, malgrat que coneixen la justa sentència de Déu que els qui practiquen tals coses són dignes de mort, no sols les fan, sinó que també estan d’acord amb els qui les practiquen” (v.32). la Bíblia és un llibre apropiat per a totes les generacions, per això és Paraula de Déu. Ens recorda que ens podem convertir en dimonis pel fet de donar l’esquena a Déu i adorar déus de fabricació humana. Ara ja sabem  per què “l’ésser humà pot arribar a ser el pitjor dels animals: malvat i brutal”.

Octavi Pereña i Cortina