EL MISTERI DE LA MORT

Una estrofa d’un poema de Josep Satorres publicada en un recordatori, diu: “L’assistència a un funeral/ ens invita a meditar/ que, aquest món terrenal/ un dia haurem de deixar”.

Existeixen dos estats diferents de l’existència humana. Un, viure sense pensar en la mort. Dos, viure amb la idea de que t’acostes a la mort contínuament. A pesar que a cada funeral que assistim  ens recorda “que, aquest món terrenal/ un dia haurem de deixar”, vivim com si la mort mai ens hagués d’afectar directament. Està establert que l’home només mori un sol cop i, després ¿què? És evident per a tothom que el final que ens espera és la mort. No obstant això vivim com si la mort no existís. És aquí, a la cantonada amb la dalla ben esmolada per prendre’ns la vida.

Creure que l’home és un animal evolucionat, que és el producte de la casualitat rebaixa a qui ho creu que l’existència s’acaba com la d’un animal que se’l colga i la corrupció destrueix el cos inert, és tenir un concepte molt baix del que un és. L’instint, en general ens impulsa a resistir l’arribada de la mort. Els avenços mèdics amb la longevitat que han portat ens fan creure que arribarà un dia que la mort serà vençuda. Aquesta creença es dissipa quan la mort ens embolcalla amb el seu tuf. Quan el darrer alè surt per la boca, ¿què?

William Shakaspeare, en una època que la medicina es trobava a anys llum lluny dels avenços actuals, va escriure: “La vida pot allargar-se amb la medicina, però la mort s’apoderarà també del metge”. És dir, els que batallen per preservar la vida dels seus pacients no poden conservar la seva pròpia. La vida no es troba a l’abast de l’home.  Però volem viure. Encara que ens considerem animals evolucionats, en el fons volem ser quelcom més. Aquest voler ser més que un animal és el que crea neguit i desconcert davant la mort. Ens resistim a ser com el gos de José Saramago que” va morir fa dos mesos”.

Qui busca, troba, diu Jesús. Però s’ha de buscar en el lloc apropiat. La vida és com l’or s’han d’anar a buscar allí on són. ¿On anar a buscar la vida? Jesús ens ho deixa clar: “Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi  encara que mori viurà . I tot el qui creu en mi no morirà mai” (Joan 11:25,26). Acabat de dir aquestes paraules, Jesús li pregunta a Marta amb parlava: “¿Creus això?” a la pregunta Marta respon: “Sí, Senyor, jo he cregut que tu ets el Crist, el Fill de Déu que ha vingut al món” (v.27). Aquesta conversa Jesús la manté amb una dona que feia quatre dies que havia enterrat el seu germà Llàtzer. Quan Jesús diu que treguin la pedra que tancava la cova on jeia Llàtzer, la dona li diu: Senyor, ja fa pudor, perquè és de quatre dies” (v.39). Quan es va retirar la pedra i el tuf de la corrupció va arribar als nassos dels presents, Jesús va cridar amb veu forta: “Llàtzer vine a fora!” (v. 43). La Mort no va poder resistir-se a l’ordre de Jesús: “I el mort va sortir lligat de peus i mans amb benes, i la cara embolcallada amb un sudari” (v.44).

La mort i resurrecció de Jesús és la garantia que “la mort ha estat engolida en la victòria” (1 Corintis 15:54). Per això l’apòstol Pau pot fer unes preguntes que donen resposta al misteri de la mort que tant ens neguiteja: “On és, oh mort, el teu fibló? On és, oh sepulcre, la teva victòria? El fibló de la mort és el pecat, i el poder del pecat és la Llei. Però gràcies a Déu perquè Ell ens dóna la victòria per mitjà del nostre Senyor Jesucrist” (vv. 55-57).

Els assistents a un funeral escoltem com el mossèn de torn parla de la resurrecció dels morts i de la vida eterna que hi ha en Jesús. Malauradament, els assistents als funerals ho fan de manera passiva. Hi són presents per deure social, amb oïdes que senten però que no escolten. Les converses entre els assistent posen de manifest que són qüestions banals el que els preocupa. És així com deixen escapar l’oportunitat de resoldre el neguitós misteri de la mort que espera que el buscador de la vida la trobi.

Octavi Pereña i Cortina

PER QUÈ ENVELLIM?

El periodista Josep Corbella li diu a Salvador Aznar-Benitah, director d’investigació de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona: una pegunta per la qual no tingui resposta. Respon: “Moltes. Per exemple, com i per què  saben els nostres teixits quina forma i mida han d’adoptar? Què regula la nostra capacitat de parlar? Quina és la principal causa de l’envelliment?

Els qui no som científics ben segur que no ens hem plantejat mai les dues primeres preguntes que es fa Salvador Aznar-Benitah, que formen part del misteri de la vida a les que no els hi donem importància perquè les considerem la cosa més elemental del món. La tercera, ja que és evident en el dia a dia i ens afecta de manera clara i ens preocupa la seva aparició, sí que ens hem fet més d’una vegada la pregunta que no té resposta.

Després d’estudiar el cosmos, té més clar el misteri de la vida? Li pregunta el periodista a Natàlia Larrea Brito, enginyera aeroespacial. Heus aquí la resposta que dóna la científica: “La veritat és que no, quan més saps, més preguntes tens. Espero trobar alguna resposta. Tampoc no és contradictori que convisquin en un el científic i l’espiritual”.

“A mesura que els bioquímics van descobrint cada cop més la complexitat de la vida, és evident que la possibilitat que s’hagi produït per accident és tan remota que pot en efecte quedar totalment descartada. No és possible que la vida hagi sortit simplement per accident” (Fred Hoyle, astrofísic).

Kayleen Scherciber es fa aquesta reflexió: “Com a científica he d’acceptar que no tenim totes les respostes, però hem de seguir creixent en la comprensió de la veritat. És per això que la Paraula de Déu és tant confortadora i tant crítica. Hi ha una cosa de la que n’hem d’estar ben segurs. Déu no ens dóna la resposta a totes les preguntes, però ens dóna suficient informació perquè puguem tenir vides exitoses i creixem en caràcter i esperança pel futur. Com se’ns diu: “I la pau de Déu, que sobrepassa tot enteniment, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist” (Filipencs 4: 7).

Tornem a les dues primeres preguntes que per a  Salvador Aznar-Benitah no tenen resposta. Sense entrar en els detalls que la investigació bioquímica va aportant, el salmista manifestant fe en el Creador, escriu: “Perquè tu vas formar els meus ronyons, tu em vas protegir en el ventre de la meva mare. Et dono gràcies per aquestes coses esbalaïdores, perquè m’has fet tan formidablement: les teves obres són prodigioses, i la meva ànima ho sap molt bé. La meva substància no estava amagada de tu quan vaig ser fet en secret, i hàbilment format en la profunditat de la terra. Els teus ulls veien el meu embrió i en el teu llibre van ser escrits tots els dies que han estat ordenats per a mi, quan encara no n’hi havia ni un d’ells. I que preciosos són per ami els teus designis, oh Déu! Què inabastable són els recomptes d’ells! Si els comptés serien més que la sorra” (Salm 139: 13-18).

Salvador Aznar-Benitah desconeix “com i per què els nostres teixits quina forma i mida han d’adoptar”. Salomó obre els ulls a les interioritats físiques de l’ésser humà: “Així com no saps quin és el camí del vent, ni com des van formar els ossos en el ventre de l’embarassada, tampoc no coneixes l’obrar de Déu, que ho ha fet tot” (Eclesiastès 11:5). El salmista reconeix: “Les teves mans  em van fer i em vas formar”, però com Salomó no “coneix l’obrar de Déu”, però la humilitat que li atorga la fe en el Creador-Salvador li fa dir: “Dóna’m enteniment, i aprendré els teus manaments” (Salm 119:73). Déu no dóna resposta a totes les nostres peguntes, però la fe en el Senyor ens dóna força per caminar amb confiança, esperant el dia que totes les preguntes que avui ens fem tindran  resposta.

La tercera pregunta per la que Salvador Aznar-Benitah no té resposta és: “La principal causa de l’envelliment” . L’envelliment és l’efecte natural que revela que la mort s’acosta. La pregunta que ens neguiteja és: Per què existeix la mort?  La Bíblia ens ho diu: “Perquè, així com per un home va venir la mort” (1 Corintis 15:21). Aquesta afirmació ens transporta al jardí de l’Edèn. En el moment que Adam va menjar de l’arbre prohibit, la mort es va instal·lar en ell i en tota la seva descendència. La Bíblia no ens deixa en la foscor i ens diu com es venç la mort: “El darrer enemic que ha de ser anul·lat és la mort” (v.26). La victòria final sobre la mort serà en el dia de la resurrecció: “I quan això corruptible (el cos que envelleix) sigui revestit d’incorruptibilitat, i això mortal sigui vestit d’immortalitat, llavors es complirà la paraula escrita: la mort ha estat engolida per la victòria. On és, oh mort, el teu fiblo? On és, oh sepulcre, la teva victòria? El fibló de la mort és el pecat, i el poder del pecat és la Llei. Però gràcies a Déu que ens dóna la victòria per mitjà de nostre Senyor Jesucrist!” (vv.54-56). Jesucrist és la resposta a la causa de l’envelliment i de tots els dubtes que se’ns presenten sobre la vida.

Octavi Pereña i Cortina

PARAULES GROLLERES

Donald Trump, candidat republicà a la presidència del Estats Units és un bon exemple de la dita popular: “Qui xerra, paga” Els exabruptes del polític contra tothom i especialment contra la dona, li passen factura. Persones importants del seu partit li neguen suport i eviten aparèixer al seu costat en les fotos perquè no volen que se’ls relacioni amb una persona tan grollera. Entre nosaltres Garcia Albiol, candidat del PP a la presidència de la Generalitat de Catalunya, els sentiments el van trair quan despectivament es va referir a la suor de l’aixella d’Anna Gabriel portaveu de la CUP en el Parlament de Catalunya. Es veu que els polítics no els agraden les dones. ¿Tenen por que els passin la mà per la cara i la seva presència en la política activa els faci sentir menys mascles? Arribarà l’hora que la misogínia dels polítics passarà factura perquè el vot femení s’aproxima al 50% de l’electorat.

Donald Trump és un representant destacat del mentider polític. La mentida aforma part del quefer polític. A curt termini pot ser possible que doni bons resultats electorals, a mitjà i llarg termini és un bumerang que es gira contra qui el llenci i el fereixi greument. Es diu que els polítics són molt polítics. És una manera de dir que són donats a la mentida, que són experts en l’art d’enganyar els seus votants. Per tal de conservar els vots dels seus i aconseguir el dels indecisos són molt afalagadors i prometen la lluna. Garanteixen que mantindran el poder adquisitiu dels jubilats i es limiten a apujar les pensions un o,25%. Que crearan llocs de treball que no es veuen enlloc. Que conservaran l’assistència social. Que milloraran la salut i l’educació pública. Un llarg etcètera acompanya les promeses electorals. En el moment que es troben asseguts en la butaca del poder fan el desentès quan arriba l’hora de complir les promeses electorals. Tot és excuses de mal pagador. Menteixen sistemàticament. Llavors es queixen que la ciutadania es desinteressa de la política. Prometen atacar les causes del desinterès provocat, i es donen manya a posar den llocs destacats persones tacades per la corrupció. Les promeses se les enduu el vent i ben aviat tornen a ensopegar en la mateixa pedra. Si no es produeix un canvi en el cor dels qui es fiquen en política, la manera de fer-la no canviarà i la situació actual empitjorarà perquè es farà més grossa la bola de neu. El xoc serà terrible.

David que va matar Goliat i gendre del rei Saúl va haver de fugir perquè la gelosia del seu sogre el volia matar. En les seves anades i vingudes per desfer-se dels seus perseguidors  es troba amb els pastors d’ovelles de Nabal. Durant el temps que pastors i fugitius van conviure no es va perdre cap ovella. Arribat l’època de l’esquilada Nabal celebra una festa. Assabentant-se David de l’esdeveniment envia a Nabal deu dels seus homes perquè li recordin de la protecció que va rebre d’ells, amb el propòsit de demanar-li queviures. La resposta va ser irada: “Qui és David? ¿I qui és el fill de Jessè? Avui dia s’han multiplicat els servents que deserten del seu amo. ¿I jo hauré de prendre del meu pa, i la meva aigua, i la meva carn, que vaig degollar pels meus esquiladors i ho donaré a uns homes que no sé d’on són? (1 Samuel 25: 10,11). Un dels testimonis de la reacció irada del seu amo avisa Abigail, l’esposa de l’amo, del que havia succeït. Abigail s’afanya i carrega uns ases amb queviures i se’n va a trobar David. Quan es produeix la trobada, li diu: “Que el meu senyor no faci cas, et prego, perquè aquest home de Belial (un home de Belial és un ésser dolent, dissolut, incorregible), de Nabal perquè tal com és el seu nom, així és ell, Nabal és el seu nom, i la neciesa és amb ell”  (v.23).

En un món on sovint les paraules es fan servir com a armes, nosaltres les hem de fer servir per edificar els altres. En concret, les persones que es fiquen en política no haurien de ser Belials, persones dolentes, dissolutes, incorregibles. Tot el contrari, persones humils, conscients de la responsabilitat adquirida en convertir-se en servidors dels ciutadans que els han votat. Els polítics que es consideren amos del país es converteixen en Belials que, com el marit d’Abigail quan va sentir el que la seva esposa havia fet “el seu cor va morir dintre d’ell, i va esdevenir com una pedra” (v.37). Uns deu dies després va morir. Va morir com un neci. Els polítics que són Belials també moriran com necis.

El Senyor avisa els ciutadans i els polítics que no siguem con Nabal que del seu cor brollaven paraules grolleres, al dir: “I us dic que tota paraula inútil que diguin els homes n’hauran de donar compte el dia del judici. Perquè per les teves paraules seràs justificat, i per les teves paraules seràs condemnat (Mateu 12: 36,37). “És possible guarir una ferida de bala, però una ferida ocasionada per la llengua mai cicatritza” (proverbi persa).

Octavi Pereña i Cortina

REGENERACIÓ POLÍTICA

Els esdeveniments polítics que en el moment d’escriure l’esborrany amenacen amb estripar el PSOE, posen de manifest una malura espiritual profundament arrelada en l’ànima humana: animositat vers el proïsme i el goig que produeix veure com aquest cau en desgràcia. Aquest delectar-se en la desventura aliena no és un sentiment innocu. El verí que conté gaudir de la dissort d’altri el descobreix el Senyor quan en l’Antic Testament, els pobles veïns del regne de Judà gaudien de la seva dissort en mans de Nabucodonosor rei de Babilònia, al dir-los que per aquest gaudi vosaltres passareu pel mateix tràngol. Podem considerar que alegrar-se en el dolor de l’altre és un bumerang que es gira contra qui el llença produint-li un profund dolor.

La salut de l’ànima d’una persona es manifesta quan es busca el bé de l’altre, encara que no caigui bé. Quan les forces es fan servir pel bé de qui no ens cau bé. Quan el sofriment de la persona que no ens agrada, en lloc de pensar: T’ho mereixes, l’agafem de la mà i l’ajudem a sortir del pou en que ha caigut pel seu mal cap. Pot ser que la desgràcia per la que travessa la persona que ens desagrada sigui merescuda per la seva manera de ser. A aquesta persona, però no se l’ha de jutjar amb aire de superioritat sinó que se l’ha d’estimar i intentar ajudar-la si es pot, a pesar de la seva neciesa.

La animositat contra el proïsme que és sinònim d’aversió, rancúnia, hostilitat, odi, es manifesta en totes les classes socials. La política que està dirigida per persones de la mateixa mena que les altres, l’animositat també hi és present. Les diferents formacions polítiques, per ser partidistes, s’envegen mútuament i s’empren maneres de fer que trenquen les normes d’ètica i moral més elementals. Quan el president Felipe González va dir que la Democràcia s’aferma en les clavegueres de l’Estat, estava dient que tots els mitjans són vàlids per aconseguir un objectiu. Quan el ministre d’Interior i el director Antifrau de Catalunya es van reunir per maquinar contra polítics independentistes catalans per destruir-los políticament, estaven manifestant una animadversió anticristiana que els passarà factura. Pot ser possible que el caos polític actual sigui el resultat de que Déu no considera que tots els mitjans siguin lícits.

Es diu que els valors cristians que eviten que l’animositat es faci virulenta no són aptes per ser aplicats en política. Les ensenyances de la Bíblia són per a totes les situacions. Serveixen per portar llum   a un món que està embolcallat d’una espessa tenebra espiritual que fa que les persones no sàpiguen distingir el bé del mal, que fa dir del bé mal i del mal bé. Negar el valor de la Bíblia que és la llum que il·lumina el camí de les persones ens ha portat a la situació caòtica que estem vivint a nivell personal, nacional i internacional. Sense la llum que desprèn la Bíblia és impossible prendre decisions correctes. Com més ens movem més profundament ens esfondrem en el fangar del desconcert

Els cristians, si fan cas a les instruccions de la Bíblia i segueixen Jesucrist no caminaran a la fosca. Els cristians, però, que es mouen per un món envoltat de tenebres poden permetre que les tenebres enfosqueixin la llum  de Crist que hi ha en els seus cors i així es converteixin en sal que ha perdut el seu tast i que no serveix per frenar la corrupció que es manifesta arreu. Els cristians que afirmen ser “creients no practicants” o que afirmen que la “fe pertany a l’àmbit privat”, Jesús els desmenteix quan diu: “Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar una ciutat posada dalt d’una muntanya  No s’encén una llàntia i es posa sota una mesura, sinó que es posa sobre el portallànties i fa llum a tots els qe són a la casa. Així ha de brillar la vostra llum davant dels homes, a fi que vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre pare que és en els cels” (Mateu 5: 14-16).

Quan algú es converteix a Crist el Senyor no se l’enduu amb  Ell, el deixa en el mateix lloc on es va produir la trobada perquè il·lumini tots els qui són a la casa: família, amics, companys de treball, societat,  col·legues de partit polític…Fins el moment de la conversió havien fet servir armes carnals en les seves relacions domèstiques, socials, laborals, polítiques…que havien portat mals de cap a les famílies, a l’empres, al partit, al país. Per als cristians les armes carnals són cosa del passat. Als cristians en general, sense excloure cap sector en concret, l’apòstol pau ens dóna aquest toc d’atenció: “Perquè encara que caminem en la carn, no lluitem segons la carn, perquè les armes de la nostra lluita no són carnals, sinó poderoses en Déu per enderrocar fortaleses, enderroquem raonaments i tota altivesa que s’alça contra el coneixement de Déu, i portem captiu tot pensament a l’obediència de Crist” (2 Corintis 10: 3-5).

Avui es parla molt de la generació política i quan es fa s’utilitzen tòpics que a l’hora de la veritat només serveixen per deixar les coses en el lloc de sempre. Arribada l’hora de prendre mesures concretes regeneradores continua vigent la vella política. La regeneració política només serà possible quan els administradors públics deixin de fer servir les armes carnals que ens han portat al esgavell en que ens trobem i “portin captiu tot pensament a l’obediència de Crist”.

Octavi Pereña i cortina

PARADÍS RECUPERAT

Una ullada al nostre entorn i ens adonarem de la brutícia que produeixen les deixalles que fabrica la societat que en diem civilitzada: l’erosió del territori, la desaparició de moltes especies animals, la devastació de ciutat per les bombes, la mort d’infants per la fam i malalties guaribles. Podem allargar la llista de les coses que enlletgeixen el planeta Terra. Ecologistes i científics no es cansen d’alertar que cal fer quelcom per evitar la destrucció de l’habitacle que ens acull. La resposta són paraules ben intencionades i poca cosa més. Disposem dels mitjans econòmics i tecnològics perquè la Terra segueixi sent un espai habitable. Què passa?

Anem al principi de la creació, segons la Bíblia. Quan la Terra ja estava en condicions de rebre l’home, “el Senyor Déu va prendre l’home, i el va posar en el jardí d’Edèn perquè el conreés i el guardés” (Gènesi 2:15). Déu ho havia fet tot molt bé, però el manteniment del jardí l’havia encarregat a Adam i Eva. Tot era perfecte i la conservació del jardí es feia sense suar. Ai las! Quelcom va succeir que va trasbalsar la situació idíl·lica en que es trobaven els nostres primers pares. La continuïtat del jardí idíl·lic depenia de seguir obeint la prohibició que el Creador va fer a les seves criatures creades a imatge i semblança seva. No ho van fer i van menjar de “l’arbre del coneixement del bé i del mal” (2: 17). Van desobeir i l’idil·li es fa fondre. Adam i Eva van morir espiritualment. Un abisme profund i infranquejable es va obrir entre ells i Déu. Més tard moririen físicament. L’entorn en el que vivien també es va veure afectat. Dels llavis del Creador va sortir la sentència que es mereixia la seva desobediència: “Perquè has escoltat la veu de la teva dona i has menjat de l’arbre, del qual t’havia manat dient: no en mengis, la terra serà maleïda per causa teva, amb dolors en menjaràs tots els dies de la teva vida, et produirà espines i cards, i menjaràs les plantes del camp. Amb el suor del teu front menjarà el pa fins que tornis al terra, perquè d’ell has estat tret: perquè ets pols i al pols tornaràs” (Gènesi 3:17-19). Pot no agradar la sentència dictada pel Creador, aquesta és la realitat. Donar-se cops de cap contra un mur no canvia la situació, tot el contrari, l’agreuja per la corrosió interna que fabrica. La Terra s’ha convertit en un habitacle hostil. Els animals abans dòcils s’han convertit en enemics. Les espines, els cards i la suor indiquen l’animositat mediambiental. A més s’hi afegeix que l’home no té cura del jardí: la brutícia en les ciutats, les deixalles escampades pels espais oberts, ara amb les exploracions espacials s’hi afegeixen les deixalles que deixen els artefactes en desús. A més, el pecat afecta les relacions entre persones.  Quan Déu li va preguntar a Caín pel seu germà Abel que havia matat, la resposta que va rebre va ser: “ No ho sé. ¿Sóc jo potser el guardià del meu germà?” L’egoisme ha suplantat l’amor de Déu. Les seves conseqüències nefastes les toquem cada dia.

Tota la creació s’ha vist afectada per la desobediència d’Adam. Aquesta és la causa de la impossibilitat de fer de la Terra un habitacle millor, en el que imperi la justícia. El desencís és global. ¿Hi ha possibilitat de donar el tomb a la situació dramàtica que ens afecta a tots? L’apòstol Pau referint-se al neguit mediambiental-ecològic i social que tant ens preocupa, escriu: “Perquè considero que els sofriments d‘aquest temps present no són dignes de comparació amb la glòria que ha de ser manifestada per a nosaltres” (Romans 8:18). L’apòstol ens avisa que la situació actual no és eterna, que té data de caducitat encara no se sàpiga el dia i l’hora.

L’apòstol personifica la creació que ha estat maleïda per causa del pecat d’Adam i li fa dir: “Perquè el desig profund de la creació anhela la manifestació dels fills de Déu…que la mateixa creació serà alliberada de la corrupció per entrar a la llibertat gloriosa dels fills de Déu…” (vv.19-24).

Els deixebles li van preguntar a Jesús quan s’acabarien les tribulacions del temps present. El Mestre els va contestar que només Déu ho sap, però que serà quan li toqui. Sabent del cert que en el moment assenyalat per Déu es produirà la vinguda gloriosa de Jesucrist, desperta en els creient l’esperança  que “d’allò que no veiem, ho anhelem amb perseverança” (v.25).

La Bíblia comença amb el paradís perdut i s’acaba amb el paradís recuperat on “no hi haurà cap maledicció. I allà hi haurà el tron de Déu…i els seus servents el serviran i veuran la seva faç…I allí no hi haurà nit, ni tindran necessitat de llàntia ni de llum del sol, perquè el Senyor Déu els il·lumina. I regnaran pels segles dels segles” (Apocalipsi 22:3-5). “Aquestes coses són fidels i veritables” li va dir el Senyor Jesús a Joan,  redactor de la revelació del Senyor Jesucrist.

Octavi Pereña i Cortina