PEDERÀSTIA CLERICAL

Una notícia de redacció de La Vanguardia a Madrid porta per títol “l’Església rep 506 denuncies per abusos i demana perdó “per aquesta tragèdia”. El text comença així: “Després d’anys de silenci o de mirar cap a una altra banda davant la punyent realitat d’abusos als menors, a l’Església s’hi mou alguna cosa…La comunicació d’aquestes dades té lloc l’endemà que el Congrés aprovés amb un altíssim suport la comissió d’investigació que liderarà el Defensor del Poble”. ¿Pura coincidència o reacció defensiva davant la decisió del Congrés?

Ja estem acostumats a la sol·licitud de perdó de càrrecs públics quan es descobreixen les seves corrupteles. Si els delictes no haguessin sortit a la llum pública, ¿en algun moment haurien demanat perdó? Crec que no. El mea culpa quan és la conseqüència del descobriment del delicte no és sincer.

En la glossa dominical del 13/03/2022 que escriu el bisbe de Lleida Salvador Giménez, el clergue manifesta que no li fa gràcia que es parli de la pederàstia clerical quan escriu: “Perquè segons la meva opinió, quan la generalització és un fet acusatori continuat, es comet una profunda injustícia contra tots els catòlics  encara que s’anteposa per això la paraula Església”. No poso en dubte que alguns anticlericals s’aprofitin dels fets per abraonar-se contra l’Església per fer-li com més mal millor. La veritat cou.

Que l’Església reconegui 506 denuncies d’abusos i que segons el bisbe de Lleida només representen el 0,2% del total, l’excusa que la pederàstia clerical forma part de la problemàtica que afecta a tota la societat i no únicament els catòlics i la institució Església”, no és de rebut ja que l’Església Catòlica es considera santa. El mateix delicte comés per un ateu o un clergue, el d’aquest és molt més greu que el de l’altre, pel càrrec que ocupa i pel que representa.

“No és just criminalitzar una institució” diu la glossa dominical. Aquí entren en joc unes paraules de Jesús que haurien de servir de revulsiu a la clerecia catòlica: “Feliços vosaltres quan us insultin i us persegueixin, mentint, tota mena de mal contra vosaltres per causa meva: alegreu-vos i exulteu de goig, perquè la vostra recompensa és gran en els cels, que així van perseguir els profetes que us han precedit” (Mateu 5: 11,12).

Saule de Tars que perseguia cruelment els jueus cristians , trobant-se a les portes de Damasc  portant una carta del summe sacerdot atorgant-li plens poders per empresonar-los i portar-los a Jerusalem per a ser castigats, de sobte va tenir una visió celestial alhora que oia una veu que li deia: “ Saule, Saule, per què em persegueixes? T’és dur reguitnar contra els agullons” (Fets 9: 3-6). Fer mal a les persones equival a danyar Jesús. Els incrèduls i els ateus no venen al cas perquè ja es dóna per suposat que puguin fer malifetes. Però que les facin els qui es diuen ministres de Crist, és intolerable. Quantes laceracions no li haureu propinat a Jesús abusant a menors que confiaven en vosaltres? Com us podeu sentir ferits per les pestes que es diuen de vosaltres amb tota la raó del món, tant els qui cometen els abusos com els qui miraven cap a una altra banda fent veure que no passava res?

L’apòstol Pau escrivint a l’església a Efes, per tant a creients en Crist, els diu: “Siguem, doncs, imitadors de Déu com a fills estimats…Però la fornicació i cap mena d’impuresa o cobdícia, que no siguin anomenades entre vosaltres tal com escau a sants” (Efesis 5. 1,3).”Per tant, si algú està en Crist és una nova creació, les coses velles han passat, heus aquí tot ha estat fet nou” (2 Corintis 5: 17). Abans de conèixer Crist, més ben dit d’haver estat coneguts per Ell, ens delectàvem en tot allò  que tenia que veure amb el sexe desordenat que condemnen les Escriptures, encarta que fossin foteses. Tot allò que faci pudor de sexe el creient en Crist , amb el poder de l’Esperit Sant ho ha de combatre amb totes les seves forces: acudits verds, mirades lascives, pornografia…Tot això ara és cosa del passat. Però el virus del pecat segueix viu i persisteix en voler encendre les passions  amb l’intent de fer-nos tornar al passat

L’Església Catòlica malgrat es consideri monoteista cristiana, de fet és politeista ja que no s’edifica sobre la Roca que és Crist i ho fa sobre pedres: verges, sants, la mateixa Església. No ens ha de fer estrany que “Una resposta als problemes dels abusos sexuals” escrita pel bisbe de Lleida no contingui cap referència explícita o implícita del Nom Jesús. Tampoc no ens ha de sorprendre que es busqui el perdó horitzontal de les víctimes i es deixi aparcat a la cuneta a Jesús que és el primer ofès de la pederàstia: “En veritat us dic que en la mesura que ho vau fer a un d’aquests germans més petit a mi m’ho van fer” (Mateu 25: 34-40).

L’antic Israel que va ser una teocràcia, passava per moments molt difícils a causa del seu pecat. El profetes que intercedien al seu favor davant Déu utilitzaven el pronom nosaltres perquè s’identificaven amb el poble pecador i clamaven amb fervor el perdó de Déu. Els clergues catòlics no utilitzen el model bíblic de dirigir-se a Déu i actuen com si Déu no existís i no se li hagi de tenir en compte per a res. Com no veuen a Déu ofès a causa de la pederàstia comesa busquen el perdó en les víctimes que no poden perdonar els pecats perquè només Crist és qui té el poder de de fer-ho.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

PARADÍS RECUPERAT

Segons dades presentades per la Fundació Ellen McArthurd al Fòrum Econòmic a Darvos a l’any 2050 al mar hi haurà més plàstics que peixos. Al mar s’hi aboquen tones de plàstics, piles, olis sintètics. No sols el oceans. La Terra també s’ha convertit en un immens abocador on hi van parar els residus que generem diàriament. No es controlen els residus. Per allí on passa l’home hi deixa el rastre de les deixalles abandonades que enlletgeixen el paisatge. Esmentem amb molt d’orgull la racionalitat humana. L’ésser humà és l’ésser més brut que s’hi troba a la superfície de la Terra.

L’interès per l’ecologia no es cosa del nostre temps. El primer que s’hi va interessar va ser el Creador que com a Guia del poble d’Israel durant la travessia pel desert quan anaven cap a la Terra Promesa, mitjançant  la mediació de Moisès els va donar aquestes instruccions: “I tindràs un lloc fora del campament per fer les teves necessitats, i sortiràs allí fora. Entre els teus estris tindràs un aixolet, i s’esdevindrà, quan t’hagis d’ajupir  a fora, que amb ells faràs un clot, i et giraràs i cobriràs els teus excrements, perquè el Senyor el teu Déu va pel mig del campament, per alliberar-te, i per lliurar els teus enemics davant teu,  i el teu campament serà sant, a fi que Ell no vegi en tu res vergonyós, i es retiri de tu” (Deuteronomi 23: 12-14). Per la presència del Senyor en mig dels homes, la terra que trepitgem terra terra santa és i se l’ha de conservar neta. Santedat i brutícia són pols oposats. Malgrat que sabem que el lloc on vivim l’hem de conservar net pels molts advertiment que rebem, per instint natural ens comportem com el que som: els éssers més bruts del Planeta. La condició bruta de l’home ens ve des de gairebé el nostre origen. Déu li va dir a Adam: “Perquè has escoltat la veu de la teva dona i has menjat de l’arbre del qual t’havia dit: No en mengis. La terra serà maleïda per causa teva, amb dolor en menjaràs tots els dies de la teva vida” (Gènesi 3: 17).

El pecat d‘Adam no sols va afectar tota la seva descendència fins els nostres dies, també repercuteix en  l’hàbit preparat pel Creador perquè l’home hi sojorni. El pecat va malmetre la bellesa amb que Déu havia embellit la seva creació. Ja que no entenem que per la desobediència d’Adam som cor responsables en la seva rebel·lió,  no volem creure que “la Terra esdevingui erma a causa dels seus habitants, a causa del fruit de les seves obres” (Miquees 7: 13). Durant una llarga sequera a l’Àfrica del Sud, un pagès va penjar en la tanca de la seva finca un cartell que deia: “S’accepten donatius per comprar unes ulleres a Déu perquè se n’adoni del que passa aquí a baix”. Persistim en la nostra ceguesa i no volem veure que abans de les conseqüències hi ha una causa. La Terra i els seus habitants, en agradi o no, hem d’aprendre a conviure junts fins que Déu esborri  la maledicció i aparegui una Terra nova on no hi hagi pecat i les seves conseqüències que tant ens fastiguegen.

Per comprendre el greu problema ecològic del que tant se’n parla i tan poc es fa per resoldre’l ja que els guanys econòmics prevalen sobre l solució del problema. Donada la condició humana, per més que ens hi esforcem a voler solucionar-lo no ho aconseguirem perquè la solució no es troba en les nostres mans. Mentre el pecat segueixi operatiu, el problema ecològic no té solució. Però Déu ens diu que no hem de perdre  l’esperança. El que no és possible per a l’home sí que és possible per a Ell. La paraula impossible no s’hi troba en  el diccionari diví. Per intentar despertar l’esperança en el lector transcric un text una milla llarg per aportar llum en la foscor: “Perquè considero que els sofriments d’aquests temps present no són dignes de comparar amb la glòria que ha de ser manifestada per a nosaltres. Perquè el desig profund de la creació anhela la manifestació dels fills de Déu. Perquè la creació va ser sotmesa a la vanitat, no pas voluntàriament, sinó per causa d’Aquell que la va sotmetre amb l’esperança que la mateixa creació serà alliberada de l’esclavitud de la corrupció per entrar a la llibertat de la gloria dels fills de Déu. Perquè sabem que tota la creació alhora gemega i pateix dolors de part fins ara. I no solament això, sinó que nosaltres mateixos, que tenim la primícia de l’Esperit gemeguem dins nosaltres anhelant l’adopció, la redempció del nostre cos. Perquè és en esperança que vam ser salvats, però l’esperança que es veu, no és esperança, ja que allò que un veu, per què ho ha d’esperar encara? Però si esperem allò que no veiem , ho anhelem amb esperança” (Romans 8: 18-25).

L’habitat i l’home que l’ha d’ocupar són inseparables. Abans del pecat Adam sojornava en un jardí d’una bellesa indescriptible. Amb l’entrada del pecat, el jardí va perdre el seu esplendor per convertir-se en un desert que “produeix espines i cards” (Gènesi 3: 18). En la prosperitat i en l’adversitat el binomi home-hàbitat estan inseparablement units. Pau personifica la Terra atorgant-li sentiments humans per il·lustrar que la redempció del cos, la resurrecció, anirà acompanyada de la restauració de la creació en la seva plenitud inicial. Els esforços   per preservar el Planeta de la seva destrucció només ens porten desencís. No és en les mans de l’home esborrar el pecat que és el causant de que Déu maleís la Terra. El jardí celestial que és el que esperen els fills de Déu és més excel·lent que el que es va perdre amb la maledicció divina. L’apòstol Joan en una visió ens mostra el paradís que Jesús està preparant perquè els seus hi passin l’eternitat: “Allí no hi haurà nit, ni tindran necessitat de llàntia ni de llum del sol, perquè el Senyor Déu els il·lumina. I regnaran pels segles dels segles” (Apocalipsi 22: 1-5). ¿Podem entendre què significa contemplar la glòria de Déu sense cegar-nos?

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

PARES TÒXICS

La Montse que va ser testimoni dels incidents que van ocórrer el 22 de febrer de 2022 en els partit de futbol dels cadets del Lleida i Balàfia en el camp del Gardeny, en una carta publicada per SEGRE, explica: “Es van produir uns fets grollers i de molt mal gust per part dels pares dels jugador del Lleida. Durant tot el partit, en lloc d’animar els jugadors i passar-ho bé, que d’això es tracta, es van dedicar a proferir insults punyents i grollers cap els jugadors de l’equip contrari i a l’àrbitre. No es van conformar amb això, van esperar la sortida dels jugadors per increpar-los i va faltar molt poc perquè es formés un bon aldarull. No van veure –o sí – que es tracta d’un partit de futbol? Quin exemple donen als seus fills? Aquest és el futbol que volem?” La Montse acaba la carta dient: “Desitjo que aquesta queixa pugui arribar a algun responsable i es prenguin mesures al respecte”. Sí, cal sancionar els comportaments incívics però no s’ha d’oblidar que aquestes actituds deplorables naixen de la toxicitat del cor i que si prèviament no se li fa una neteja a fons, les sancions es poden aplicar als fruits però no afecten a les arrels que segreguen la toxicitat condemnable.

Es diu que els nous matrimonis haurien de fer cursets per aprendre a ser  pares. De fet se’n fan. Alhora es publiquen molts llibres que ensenyen com educar els fills. Les ensenyances que imparteixen més bé són de caire psicològic que no arriben al fons de l’ànima que és on es generen els pensaments tòxics que es converteixen en els comportaments incívics que la Montse denuncia en la carta publicada a SEGRE.

Totes les persones es comporten com els antics israelites que cometien fets detestables i molt abominables que repugnaven al Senyor. Aquest, en la seva misericòrdia els vol fer desaparèixer. Com s’ho  farà? Ho farà de manera molt senzilla perquè per a Déu no hi ha res impossible: “I posaré un cor i un esperit nou en el vostre interior, i trauré el cor de pedra fora de la seva carn, i els donaré un cor de carn” (Ezequiel 11: 19). Però Déu no pot tenir per just a qui és injust. Per no fer quelcom injust als seus propis ulls, com se les apanyarà per canviar el cor de pedra que és insensible al bé per un de carn que s’hi inclini a fer-lo?

Una nit, per no ser vist, un fariseu anomenat Nicodem va anar a veure Jesús per dir-li: “Rabí, sabem que de Déu has vingut com a Mestre, perquè ningú no pot fer aquests senyals que tu fas, si Déu no és amb ell?” (Joan 3: 2). Jesús li dóna al seu visitant una resposta que ben segur li va sorprendre. També crec que li sorprendrà al lector: “En veritat, en veritat et dic que si un o neix de nou, no pot  veure el regne de Déu” (v. 3). El fariseu que era curt de vista perquè encara no havia rebut l’Esperit Sant, li diu a Jesús: “Com pot un home néixer quan és vell? ¿Pot potser entrar per segona vegada en el ventre de la seva mare i néixer?” (v. 4). El dubte de Nicodem ben segur que també el té el lector. Entre Jesús i Nicodem s’enceta un diàleg. Anirem a la resposta que Jesús li dóna sobre que és el nou naixement. Jesús recula en el temps i transporta el seu interlocutor al desert on es trobava Israel poc després de la seva sortida d’Egipte en direcció cap a la Terra promesa. Israel  que tenia un cor de pedra no confiava en el Senyor que el guiava. Es queixa d’Ell. Déu en resposta a la seva rebel·lia els envia una plaga de serpents que mossegaven el pobles i els queixalats morien. El poble reconeix el seu pecat i s’acosten a Moisès perquè intercedeixi per ells. Moisès ho fa. La resposta que li arriba de Déu és: “Fes-te un serp de bronze , i posa-la damunt d’un pal, i s’esdevindrà que tot aquell que sigui mossegat, i la miri viurà” (Nombres 21: 4-9). Jesús interpreta el signi ficat que tenia la serpent de bronze que alçada a la punta d’un pal guaria a tots aquells que havent estat mossegats per una de les serps si   la miraven. Heus aquí la interpretació que Jesús fa del fet: “I així com Moisès va alçar la serp en el desert, així  cal que sigui alçat el Fill de l’Home a fi que tot el qui creu en Ell  no es perdi, sinó que tingui vida eterna” (Joan 3: 14, 15). El nou naixement no s’obté unint-se a una secta encara que aquesta es consideri cristiana, sinó per la fe en Jesús mort i ressuscitat per salvar el poble de Déu dels seus pecats. Això és el que significa la serpent de bronze: “Per tant, si algú és en Crist, és una nova creació, les coses velles han passat, heus aquí, tot ha estat fet nou” (2 Corintis 5: 17). Així és com es comença a caminar en novetat de vida i deixant enrere la toxicitat del cor.

En Crist, el pares aprenen a ser pares tal com Déu mana. Els pares han de ser exemples per als seus fills. Han de ser models de bon comportament ètic. Els trist és que molts pares veuen la mota en l’ull del veí però no la biga que tenen en el propi ull. Els pares tòxics, que malauradament en són molts haurien de fer una sincera introspecció per adonar-se dels moltíssims pensaments tòxics que es generen en la profunditat de les seves ànimes. Aquest descobriment els hauria de motivar a pregar tal com ho va fer el rei David: “Renta’m completament de la meva iniquitat, i neteja’m del meu pecat. Perquè reconec les meves transgressions , i el meu pecat és sempre davant meu. Contra tu, particularment he pecat, i he fet el mal als teus ulls” (Salm 51: 2-4). Si es fa aquesta pregària, la toxicitat que genera l’ànima anirà desapareixent i,  les males obres s’aniran substituint per les que edifiquen.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

CABDILLS FAMOSOS

“Sembra vents i recolliràs tempestes”. És la llei de la sembra: “El que sembres, reculls”. A l’any 1909 Felippo Tomasso Marinetti qui va ser l’ideòleg del feixisme italià va escriure el Manifest de la dona futurista. És un menyspreu de la dona normal i un enaltiment de l’heroïna. “Per això la revolució no es pot fer sense ella. Per això en lloc de menysprear-la, hem d’anar al seu encontre. Ella és la més fructífera conquesta, la més entusiasta, la que en allò que l’afecta encantarà els seguidors. Però sense Feminisme. El Feminisme és un error polític. El Feminisme és un error cerebral de la dona, un error  que el seu instint acabarà per reconèixer. No se li ha de donar a la dona cap dels drets que reclama el Feminisme. Concedir-li aquests drets no produiria cap dels desordres desitjats pels futuristes, sinó que pel contrari, determinaria un excés d’ordre. La dona s’ha deixat.  Però llancem-li un nou missatge, o un crit de guerra, llavors recuperant joiosament el seu instint, caminaria davant teu vers insospitades conquestes. Quan hagis de fer servir les teves armes ella les enllustrarà. T’ajudarà a escollir-les”. La dona femenina no té lloc en els futuristes. Per això la dona ideal pels futuristes és aquesta que: “La propera guerra ens porti heroïnes com Catalina Sforza, la qual durant el saqueig de la seva ciutat, veient des dels merlets els seus enemics amenaçar la vida del seu fill per forçar així la seva rendició, assenyalant heroicament els seus genitals, va cridar: “Mateu-lo! Encara tinc el motlle per fer-ne un més!” amb aquesta filosofia no ens ha d’estranyar que el 1914 comencés una terrible guerra i que en el 1940 en comencés una altra. En el moment que redacto l’esborrany d’aquest escrit, el matí del 24/02/2022 Rússia ha començat a bombardejar Ucraïna. Bé, es pot dir que l’home és l’animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.

“Glorifiquem la guerra, única higiene/del món el militarisme, el patriotisme,/el gest destructiu portador de felicitat,/les belles idees per les que val la/pena morir, el menyspreu a la muller”  (F. T. Marinetti).

L’eix Berlin, Roma, Tokio semblava que s’havia de menjar el món. Avenços espectaculars en els camps de batalla. La poma estava podrida per dins i la corrupció i la injustícia els va portar a la desfeta total. Cap imperi ni cap nació sobreviu a la corrupció interna. “La justícia enalteix la nació: però el pecat és l’oprobi dels pobles” (Proverbis 14: 34).

Quan el Nom de Déu s’esborra de la faç de la Terra entren en l’escenari els pares que engendren “els poderosos, els homes de fama de l’antiguitat” (Gènesis 6: 4) que es va reproduint en totes les generacions fins arribar a la nostra: els cabdills que enlluernen les masses amb les seves proclames de grandesa i d’orgull nacional. Les sedueixen amb paraules dolces que amaguen verí d’àspids per guiar-les ingènuament vers l’escorxador. Tot per gaudir d’un fugaç segon de glòria amb que es pretén satisfer un insaciable afany de poder. “Glorifiquem la guerra, única higiene/del món el militarisme, el patriotisme,/el gest destructiu portador de felicitat,/. La filosofia de F. T. Marinetti perviu amb noms diferents al llarg dels segles des del moment que Adam en representació de tota la seva descendència va cometre la insensatesa de desobeir el manament de Déu creient que a ell no el manava ningú que no fos ell mateix. Tan eixelebrada  decisió va ser l’origen de la guerra amb tot el sofriment que l’acompanya. El seu fill Caín  va matar el seu germà Abel. I així segueix sent.

Els cabdills y els seus seguidors que es deixen enlluernar per les seves proclames bèl·liques que anuncien glòria, son responsables dels seus actes. Tots sense cap excepció portem el nyap del pecat i en veure els estralls que es cometen, es pregunten: “Si Déu existeix, per què permet tant sofriment?” No sé donar resposta dogmàtica perquè els pensaments de Déu són més alts que els dels homes, però sí sé que la seva aparent indiferència té el propòsit de castigar quan sigui l’hora  els qui fan el mal, si no és aquí a la Terra, certament en l’eternitat. Ningú s’escaparà de presentar-se davant el tribunal de Crist per donar compte de les seves obres.

Els qui diuen que Déu no existeix o que si realment existeix no es preocupa gens ni mica del que passa aquí a la Terra. El negacionisme no fa desaparèixer la realitat. “Per què s’avaloten les nacions, i els pobles mediten vanitat? Els reis de la Terra s’aixequen, i els prínceps conspiren junts contra el Senyor i el seu Ungit (Jesús), dient trenquem els seus lligams i llancem lluny de nosaltres les seves cordes. El qui habita en els cels se’n riu, el Senyor se’n burla. Llavors els parlarà en la seva ira, i els atordirà amb el seu furor.  I jo ungeixo el meu Rei sobre Sió, la muntanya de la seva santedat. Proclamo l’estatut: El Senyor em va dir: Tu ets el meu Fill, jo avui t’he engendrat. Demana m’ho i et donaré les nacions com a herència teva, i els extrems de la Terra  com a possessió teva. Tu els esclafaràs amb un ceptres de ferro, els esmicolaràs com un atuell de terrissaire” (Salm 2: 1-9).

El salm segon és l’anunci profètic dels sofriments de Crist per la salvació del poble de Déu i de la seva glorificació al final del temps. Fins que no arribi aquest dia Déu mostra la seva paciència perquè vol que tots els homes se salvin. Quan el got estigui ple i vessi la maldat que hi ha en ell llavors la sentència es complirà, sigui aquí en la Terra o més tard després del decés. Ningú s’escaparà d’haver de presentar-se en el tribunal presidit per Jesús.

Octavi Pereña i Cortina