JEFFERSON I DEMOCRÀCIA

Segons Jordi Llovet Thomas Jefferson és considerat un dels presidents nord-americans  més prestigiosos pels historiadors. En una carta enviada a John  Adams el 28 d’octubre de 1813 Jefferson es distanciava de l’aristocràcia de sang i de patrimoni però apreciava l’aristocràcia natural la qual considerava “el regal més preuat de la naturalesa per la instrucció, els càrrecs polítics i el govern de la societat”. Amb això, Jefferson venia a dir que les persones més idònies per accedir a càrrecs en l’Administració Pública depenia del “regal més `preuat de la naturalesa”, el destí impersonal que es mou entre bastidors. Jo diria que les qualitats d’una persona no depenen de genealogies ni de la voluntat dels pares que s’esforcen en donar una bona educació als fills, sinó de la voluntat de Déu que concedeix dons a les persones, segons la seva voluntat. És un motiu d’agraïment.

Jefferson va ser un demòcrata convençut. Davant la possibilitat de que un president dels Estats Units no estigués a l’alçada de la seva responsabilitat que recauria sobre ell, deia: “És suficient per garantir la democràcia entre els nostres ciutadans, que les eleccions (a tots els càrrecs executius i legislatius) s’efectuïn cada pocs anys, això els permetrà llençar fora a un servidor deslleial abans que les malifetes que té en el cap es facin irreversibles”.

Desconec si Jefferson va ser deista o teista. En dir que les bones persones eren “el regal més preciós de la naturalesa” em fa pensar que no era teista. Si això és així, explica perquè no considerava que l’ésser humà fos creació divina i que tots som descendents d’Adam. Per la qual cosa tota la humanitat, segons la Bíblia i d’acord als registres històrics i de l’experiència del dia a dia , estem predisposats a fer les malifetes més terribles. Segons Jefferson, limitar el temps que puguin ocupar els càrrecs electes és una garantia que evitarà que facin delictes  que posin en perill l’estabilitat democràtica. El dia a dia democràtic ens mostra que la cosa no va per aquí. La corrupció, l’amiguisme, les recompenses que s’atorguen a càrrecs electes una vegada hagi acabat el seu mandat…posa de manifest que la democràcia encara que se la consideri la millor de les filosofies polítiques no deixa de ser molt imperfecta. A causa d’aquesta imperfecció fa que el “govern del poble” no sigui el lloc on emmirallar-nos. Entre moltes, una breu descripció de com Déu veu la humanitat. “Les vostres iniquitats  són les que han fet separació entre vosaltres i el vostre Déu, i els vostres pecats li han fet amagar el rostre de vosaltres, per no escoltar. Perquè les vostres mans estan contaminades amb sang, i els vostres dits amb iniquitat i els vostres llavis han parlat falsedat i la vostra llengua perversitat. No hi ha ningú que realitzi justícia, i no hi ha ningú que jutgi amb fidelitat: confien en el no-res i parlen falsedat, conceben dolenteria i infanten iniquitat. Han covat ous de basilisc i han teixit teles d’aranya, el qui mengi els seus ous morirà, i en rompre’ls, en surt un escurçó” (Isaïes 58: 2-5).

De la mateixa manera que ens molesta que algú ens corregeixi, aquesta descripció tan ajustada a la condició humana, ens desagrada. No volem sentir-ne parlar. Serà una necciesa amagar-la sota la catifa per fer veure que no existeix. La democràcia l’ha de tenir en compte si es vol evitar llençar-nos de cap a la tirania. L’escandalós exemple que ha donat darrerament Ronald Trump que ha posat en entredit la democràcia nord-americana que per ser la primera que ha existit en el món modern se la té com exemple, és un avís de que la deriva totalitària es mou i que si no se li posa remei ara, aviat farem tard. “Quan vegis la barba del teu veí pelar, posa la teva a remullar”, diu la saviesa popular

El verset que encapçala el text citat d’Isaïes diu: “Heus aquí la mà del Senyor no s’ha escurçat la seva mà per salvar, i la seva orella no s’ha endurit per escoltar” (v. 1). Malgrat la nostra persistent obstinació Déu allarga la mà per treure’n s del fangar on ens ha posat la nostra rebequeria. ¿L’agafarem? El Senyor inclina el cap i para l’orella. ¿Li suplicarem ajut?

Crec fermament que el declivi democràtic no s’aturarà i anirem de mal a pitjor. Com individus és bo saber  que el “Senyor no ha escurçat la seva mà per salvar, ni ha endurit la seva orella per escoltar. El Senyor de l’Antic Testament és Jesús en el Nou, el Bon Pastor que va donar la seva vida per les ovelles extraviades. El retrocés democràtic ens porta a haver de caminar “per la vall d’ombra de mort”. És en aquest caminar dolorós que Jesús se m’acosta presentant-se com el “meu Pastor, no em manca res, em fa reposar en pastures d’herba tendra, em mena vora aigües de repòs. Ell restaura la meva ànima, em guia per senders de justícia per honor del seu Nom” (Salm 23: 1-3).

Octavi Pereña i Cortina

 

IMMOBILIÀRIES ECLESIALS

Peridis en una de les seves vinyetes ens mostra el papa Francesc assegut en el seu tron conversant amb un dels seus assessors que deu ser un expert en negocis immobiliaris. Dels llavis pontificis brolla aquesta declaració: “No podem semblar una empresa immobiliària”. L’assessor financer del papa respon: “És una fundació que gestiona donacions”. El papa assenteix al que diu el seu conseller, dient: “La imatge, Carles, la imatge”. Les immatriculacions, l’apropiació indeguda de béns aliens que aparentment s’ha fer de manera legal amb el beneplàcit governamental corroeix les entranyes dels qui les practiquen malgrat el perdó del confessionari, enlletgeix la Institució que s’hauria de caracteritzar per la transparència de la santedat. L’esperit capitalista que recorre les clavegueres de l’Església Catòlica que es vol netejar afirmant que és “l’Església dels pobres” i que no es cansa d’esmentar públicament la paraula “pobre” amb ‘intent de crear una imatge que amagui el que realment és.

Segons les paraules que Peridis posa en els llavis del papa Francesc, l’Església ha de tenir cura de crear una imatge que li doni un aspecte agradable davant el món. Aparentar ser el que no s’és s’anomena hipocresia.

La hipocresia és un pecat que es manifesta globalment sense embuts. Es mostra dia a dia en les relacions socials. Sense cap mena de vergonya els polítics la exposen en les seves aparicions públiques. Que la hipocresia sigui un pecat universalment practicat i acceptat com a eina per assolir objectius polítics, no acredita que l’Església Catòlica l’utilitzi per assolir els seus objectius terrenals. Donar al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu hauria de ser clarament diferenciat en l’Església Catòlica. Si el Regne de Déu no és d’aquest món, l’Església Catòlica s’hauria de desprendre de tot allò que la fa tan terrenal i perseguir tot allò que la caracteritzi com a representant del regne de Déu que s’està bastint en aquest món. Aparentar ser el que no s’és religiosament parlant és abominació als ulls de Déu a qui diu servir.  “El qui practica l’engany no habitarà  dins de casa meva: el qui parla falsedat no es mantindrà davant els meus ulls” (Salm 101: 7).

L’apòstol Pau escrivint a l’església a Roma es refereix als jueus com a poble de Déu. Pel fet de que el que va escriure ha quedat registrat en la Bíblia serveix d’instrucció per a tots els temps: “Heus aquí que t’anomenes jueu (cristià) i descanses en la Llei i et glories en Déu, i coneixes la seva voluntat i, com que estàs instruït per la Llei, aproves les coses més excel·lents, i creus que tu mateix ets guia de cecs, llum per als qui són en tenebres, instructor dels ignorants, mestre d’infants, que tens en la Llei la forma del coneixement i de la veritat. Tu, doncs, que ensenyes un altre, ¿no t’ensenyes a tu mateix? Tu que prediques de no robar, robes? Tu que dius de no adulterar, adulteres? Tu que abomines els ídols, t’aprofites dels temples? Tu que et glories en la Llei, deshonres Déu amb la transgressió de l Llei? Perquè com està escrit per causa de vosaltres el Nom de Déu és blasfemat entre els gentils” (Romans 2. 17-24).

Jesús que supervisa el comportament del seu poble té quelcom a dir respecte a la hipocresia dels qui es diuen ser els seus representants. A pesar que es refereix als fariseus que presumien de  ser els més estrictes complidor de la Llei, penso que és perfectament legítim que els cristians, que després de la resurrecció de Jesús són el poble de Déu, s’apliquen el que diu. el Senyor en una sèrie d’ais dirigits als religiosos professionals amb el propòsit de denunciar el seu comportament incorrecte ja que té conseqüències negatives en les persones que instrueixen.

“Però vosaltres no us feu anomenar Rabí, perquè només un és el vostre Mestre, el Crist, i tots vosaltres sou germans” (Mateu 23: 8).

“I no anomeneu a ningú sobre la terra pare vostre, perquè només un és el vostre Pare, el que és en els cels. Ni us feu anomenar  mestres, perquè només un és el vostre Mestre, el Crist” (vv.9, 10).

“Perquè ai de vosaltres, escribes i fariseus hipòcrites! Perquè tanqueu el regne del cel davant dels homes, perquè vosaltres no hi entreu, ni deixeu entrar els qui hi voldrien entrar” (v. 13).

“Ai de vosaltres escribes i fariseus hipòcrites! Perquè devoreu les cases de les viudes, i feu llargues pregàries com a pretext. A causa d’això rebreu una condemnació més gran” (v. 14).

“Ai de vosaltres escribes i fariseus hipòcrites! Perquè recorreu el mar i la terra per fer un prosèlit, quan ho és, el feu fill de l’infern el doble que vosaltres” (v. 18).

“Guies cecs que coleu el mosquit i us empasseu el camell!” (v. 24).

“Així també vosaltres de fora sembleu justos als homes, però per dintre esteu plens d’hipocresia i d’impietat2 (v. 28).

“Serps, cria d’escurçons! ¿Com fugireu de la condemnació de l’infern?” (v. 23).

Amb aquests ais i correccions Jesús reprèn amb duresa aquells escribes i fariseus que públicament es presentaven amb l’aparença de pietat i santedat i que Jesús descobreix el que s’amaga en el profund  de de les seves ànimes amb l’aterridor  “Ai de vosaltres escribes i fariseus hipòcrites! Perquè sou semblants a sepulcres emblanquinats que de fora semblen bonics, però per dintre són plens d’ossos de morts i de tota brutícia” (v. 27). “El qui ha format l’ull no hi veurà?” (Salm 94: 9)

Octavi Pereña i Cortina

 

EL DISCURS DE L’ODI

El periodista Eusebio Val pregunta a la filòsofa Carlota Casiraghi:  Quina passió negativa li inquieta més. Heus ací la seva resposta: “L’odi. El discurs de l’odi s’enfila arreu. Comença per petites frases, burles, estigmatitzacions. És el que m’inquieta més, excloure de la humanitat una part de les persones. Perquè s’arriba a pensar que a elles no els han d’aplicar els drets humans? Això és insuportable. Hem viscut fets molt catastròfics de genocidi, i encara hi ha molts llocs d’extrema fragilitat on es pot desencadenar. Penso que no en som prou conscients”.

Em quedo amb “penso que no sou prou conscients” per començar a redactar el discurs de l’odi que és el títol que li ha donat a aquest escrit. Quina és la causa de la manca de consciència que veu la filòsofa de l’odi que s’escampa com una taca d’oli? L’odi és l’efecte d’una causa. Quina és la causa? La nostra societat ha abandonat Déu. El buit que ha deixat en l’ànima, l’absència de Déu en l’ésser humà s’ha d’omplir amb alguna altra cosa. L’ésser humà ha estat creat per tenir Déu  en la seva ànima. No pot estar buida. La buidor crida a omplir-se. Si s’ha desnonat Déu que és el legítim Llogater ha d’anar a buscar altres déus que el substitueixin. Per on es comença? Per satisfer l’ego. D’aquí neix el narcisisme. Jo sóc el millor. Tothom ha d’estar al meu servei i a tota hora. L’enutja el diferent perquè retalla un part del seu ego. Li fa mal. No ho pot suportar. Emparant-se en la seva suposada força, lluita contra el distint que li és immediat. D’aquí neix el masclisme i el feminisme. El racisme: el blanc contra el negre i el negre contra el blanc. Les guerres de religió: l’islam contra els cristians i a l’inrevés. Els odis culturals. Els nacionalismes exacerbats. Els fanatismes polítics de qualsevol signe…Tots són fills de l’ego que no troba pau perquè no està en pau amb Déu. El fet d’haver-lo desterrat de la vida no significa que Ell hagi abandonat el dret que té de governar la criatura que ha creat. Com més conflictes crea menys pau i,  com menys pau més conflictes. S’entra en un cercle viciós que no té sortida.

Charles Baudelaire compara l’odi amb “el borratxo al fons de la taverna, que constantment apaga la set amb  més beguda”. Mai se’n té prou. Per evitar el síndrome d’abstinència s’ha d’injectar més odi per satisfer les necessitats de l’ànima. L’ull per ull deixa cec a qui l’aplica en les seves relacions socials.

A causa de que som descendents d’Adam som engendrats en pecat. L’odi és la manifestació del pecat. L’antídot contra l’odi é l’amor de Déu. No l’amor al diner. No l’amor a la Pàtria. No l’amor a l’Església. Aquests amors quan substitueixen l’amor  de Déu que ha de ser-ho per sobre tots els amors, es converteixen en amors que destrueixen. Només l’amor de Déu pot frenar l’escalda de violència que engendra l’odi que fa que la societat es trobi en un constant estat de disturbis.

Sobre l’existència de Déu l’escriptor Adrià Pujol Cruells fa aquesta declaració: “No creure-hi és de ganduls. No creure-hi és molt científic, però estàs obviant una de les grans forces que tenim, que és la capacitat de transcendència, de pensar que coi fem aquí. Creient, no, però descregut mai. Stephen Hawking es va passar cinquanta anys mirant de demostrar que Déu no existeix i al llit de la mort va dir que potser una mica sí que hi creia”. Si el que diu l’Adrià Pujol d’ Stephen Hawking és correcte, se li pot aplicar al científic el que el rei Agripa li va dir a l’apòstol Pau en resposta a la invitació que l’apòstol li va fer de creure: “Per poc em persuadeixes de fer-me cristià”                          (Fets 26:28). Ser gairebé cristià és el mateix que no ser cristià. No es posseeix l’Esperit Sant que dóna al creient el do de l’amor. L’amor Déu en el creient és l’antídot contra l’odi. No n’hi ha cap altre. Els succedanis no serveixen. L’anomenat imperi de la llei per atacar, jutjar i condemnar fets corrents d’odi, no li poden parar els peus. La causa de l’odi només té una medicina. Jesús. No un Jesús folklòric que es manifesta de manera especial en  les processons de Setmana Santa, sinó en  el Jesús que va morir en la creu del Gòlgota i ressuscitat el tercer dia. La sang d’aquest Jesús  “neteja tots els pecats”              (1 Joan 1:7), fins i tot el de l’odi. Els altres remeis són pal·liatius que donen sensació, però la malura segueix ben viva, encongida en el fons de l’ànima esperant l’avinentesa per esclatar com ho fa el volcà adormit però que de sobte esclata amb virulència inaudita.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

EVA I MARIA

Tres són els dogmes proclamats per l’Església Catòlica que són clarament antibíblics que afecten la salut espiritual dels fidels perquè els extravien del camí de la salvació que és Crist. Jesús, el camí estret que porta al Pare i en són pocs els qui el transiten. Fora de Jesús el camí és ample i condueix a la condemnació eterna. En són molts els qui el recorren.

El primer dogma que hem d’esmentar és el de la infal·libilitat papal que va ser promulgat en el Concili Vaticà I l’any 1870 i que ha tingut molts efectes negatius en la salut dels fidels catòlics al allunyar-los de posar la confiança en Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, que és l’Infal·lible, i els porta a dipositar-la en un home que és fal·lible. Aquest dogma converteix els papes en déus en fer-se seus uns atributs exclusius de Déu. Aquest dogma transgredeix el Decàleg que en el seu primer manament diu: “No tindràs altres déus davant meu” (Èxode 20: 3). Referent als manaments Jaume escriu: “ Perquè qualsevol que guarda tota la Llei, però peca en un sol punt és culpable de tots. Perquè Aquell que va dir: No cometràs adulteri, també va dir: No mataràs. I si no comets adulteri, però mates, ets transgressor de la Llei” (Jaume 2: 10,11). És evident que les multituds que es concentren a la plaça de Sant Pere per rebre les benediccions papals i les que es reuneixen en els anomenats viatges missioners papals, no segueixen el camí estret que porta al Pare. La desobediència al primer manament de la Llei de Déu obre la comporta perquè en el si de l’Església Catòlica entrin a borbollons doctrines herètiques que desencaminen els qui les creuen.

L’any 1948 es va promulgar el dogma de la Immaculada Concepció de Maria, mare de Jesús. Segons les normes del raonament sil·logístic es dedueix que si Jesús és sense pecat, la seva mare també ho ha de ser. El dogma de la Immaculada Concepció de Maria no té fonament bíblic. És erroni perquè no té en compte que pel fet de ser Maria descendent d’Adam és pecadora: “No hi ha just, ningú” (Romans 3: 10). Més clar l’aigua. Si no se’n té prou amb aquesta declaració, llegim “No hi ha ningú que comprengui, no hi ha ningú que cerqui Déu. Tots s’han desviat, alhora s’han fet inútils. No hi ha ningú que actuï amb benignitat,  no n’hi ha ni un de sol” (Romans 3: 11,12). Si no se’n té prou amb aquestes afirmacions anem a veure el que Maria pensa de si mateixa: “La meva ànima exalça la grandesa del Senyor i el meu esperit s’alegra en Déu el meu Salvador” (Lluc 1: 46,47). La confessió de Maria és que d’immaculada res de res.

Continuem amb el sil·logisme: Si Jesús va ser ressuscitat d’entre els morts s’arriba a la conclusió que Maria va ascendir corporalment al cel sense passar per la mort corporal. L’any 1950 es va declarar el dogma de l’asserció corporal de Maria al cel sense passar per la mort

Si Jesús és el redemptor, ¿per què no concedir-li  a Maria un atribut que l’assembli més al seu Fill? Per què no pot ser corredemptora?  Encara no s’ha proclamat el dogma que oficialment se la reconegui com a tal. A l’horitzó s’entreveu que no tardarà molt a assolir aquest propòsit.

Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona fa aquesta declaració en el seu escrit. Maria es la nova Eva: “Per conèixer Maria només cal llegir amb actitud humil la Sagrada Escriptura. Si llegim la Bíblia amb atenció descobrirem que Maria és la nova Eva. No obstant això, a diferència d’Eva, Maria no s’amaga de Déu”. Penso que l’arquebisbe de Barcelona en fer aquesta declaració no té en compte aquests dos textos: “Perquè així com en Adam tots moren, així també en el Crist tots seran vivificats…Com també està escrit: El primer home, Adam, fa ser fet una ànima vivent, el darrer Adam, un esperit vivificant” (1 Corintis 15: 22, 45). El sil·logisme de l’arquebisbe es basa en una premissa falsa ja que va ser el pecat d’Adam que va contaminar de pecat tota la seva descendència. L’afany d’exalçar Maria més enllà del que es permès fa que es cometin disbarats teològics de fatals conseqüències pels qui el dissenyen i pels receptors que els creuen. “En Adam tots moren”, no en Eva, El pecat d’Eva va ser personal i no va tenir conseqüències per la seva descendència.. “El primer home, Adam, va ser fet una ànima vivent, el darrer Adam (Crist) un esperit vivificant”. El sil·logisme de l’arquebisbe col·loca Eva en un lloc que no li pertoca i que la lectura de la Bíblia amb atenció que esmenta, mostra que Maria no vol ser la que es vol fer que sigui: “I Maria va dir: “La meva ànima exalça la grandesa del Senyor…perquè el Poderós ha fet en mi coses grans i el seu Nom és sant…ha tret els poderosos dels trons i ha exalçat els humils” (Lluc 1: 46, 49, 52).

Els qui enalteixen sense mesura Maria han de tenir present aquestes paraules de l’apòstol Pere: Mentre s’espera la vinguda gloriosa del Senyor per introduir el regne etern de Déu: “Afanyeu-vos a ser trobats per Ell sense taca i irreprensibles, en pau, considerant la paciència del nostre Senyor com a salvació, com també el nostre estimat germà Pau, d’acord la saviesa que li ha estat donada, us va escriure, com també en totes les seves cartes en que parla d’aquestes coses, en elles hi ha algunes coses difícils d’entendre, que els ignorants i els inestables tergiversen com també les altres Escriptures, per a la seva pròpia perdició” (2 Pere 3. 14-16).

Octavi Pereña i Cortina