LA SERPENT ANTIGA

De l’escrit de Llàtzer Moix “Serps de tot l’any” en transcric uns textos molt sucosos que mereixen ser comentats. Aquí els té el lector: “Per aquestes dates estiuenques solien aparèixer a la premsa, puntuals, les serps d’estiu. Rebien aquest nom les informacions, sovint falses, sobre assumptes vistosos, però menors, que animaven les pàgines d’una actualitat ensopida sota la canícula vocacional. i que després desapareixien fugaces, fent ziga-zagues com la serp que creua el camí per ocultar-se en els marges herbosos…Avui aquestes serps s’ha desestacionalitzat. Són vives tot l’any. A més a més d’expandir-se pel calendari, han mudat la pell: Ja no són extravagants i innòcues, sinó que les impulsen poders ignots i malèvols. Han  canviat també de nom, ja que ara les anomenem falòrnies  o fake news…Del submón de la delinqüència aquest abús censurable de la falòrnia ha passat al de la política, on les falsedats que es fan servir amb una barra sorprenent, per confondre la població i de passada sotmetre el concepte de veritat a una sacsejada que la deixa irreconeixible. Perquè quan la veritat jeu desfigurada, la mentida llueix les millors gales…l’oposició potser va obrar així perquè no és conscient del perill que comporta la normalització de la mentida. Això ja seria greu. I el contrari ser corresponsable de no poques d’aquestes mentides, encara seria molt pitjor. Les serps d’estiu venien i se n’anaven. Les serps de tot l’any amenacen irresponsablement la convivència”.

De veritat felicito Llàtzer Moix per denunciar aquestes serps malicioses que s’han instal·lat en el rovell  d’ou de la corrupta classe política. Es queda curt a l’hora de descobrir qui és el pare  d’aquestes serps que són vives tot l’any, “que les impulsen poders ignots i malèvols”. Aquests “poders malvat i malèvols” es troben reflectits en les pàgines de la Bíblia. Ens hem de capbussar en el seu interior per descobrir-los. Jesús fa una declaració religiosament  incorrecta  perquè els poders fàctics de la religió s’enfilen per les parets en sentir-la: “Vosaltres sou del vostre pare el diable, i voleu fer els desitjos del vostre pare, ell era homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla la mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8: 44). Aquetes paraules Jesús les diu als fariseus als qui cataloga d’hipòcrites i ens transporten al paradís d’Edèn  on per primer cop en la història fa acte de presència “la serpent antiga, l’anomenat diable i Satanàs, el qui enganya tota la humanitat” (Apocalipsi 12: 9). Satanàs, la serpent antiga no es manifesta a cara descoberta, es  presenta “com un lleó rugint cercant a qui devorar” (1 Pere 5: 8). Ho fa disfressat “d’àngel de llum” (2 Corintis 11: 14). Satanàs es presenta com el primer hipòcrita de la terra sent l’antecessor dels hipòcrites del teatre grec. Hem d’anar a Gènesi 3 per veure la magistral representació satànica. Amb aquestes paraules el text bíblic en descriu l’escenificació satànica en l’escenari d’Edèn: “I la serp era la més astuta de les bèsties del camp que el Senyor havia fet” (Gènesi 3: 1). Inicialment la serp no era l’animal repulsiu que avui coneixem. Gravats de l’antiguitat ens la mostren sent un animal de bella presència que caminava dret i que la seva bellesa inicial a causa de la reprensió divina es va convertir en el rèptil repulsiu que avui coneixem: “I el Senyor   Déu va dir a la serp: Per haver fet això (enganyar Eva), maleïda seràs més que tot el bestiar i més que totes les bèsties del camp. Aniràs sobre el teu  ventre i menjaràs pols tots els dies de la teva vida” (Gènesi 3: 14). Aquest animal de formosa presència potser gaudia de l’amistat d’Eva. Externament no havia canviat, però havent estat posseït per Satanàs que té poder de fer miracles li va concedir la capacitat de parlar. El pare de la mentida pronuncia la primera falsedat. El Creador li va dir a Adam: “Pots menjar de tot arbre del jardí”. Hi una excepció: “Però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (Gènesi 2: 17). Eva comet l’error de dialogar amb Satanàs que és molt persuasiu. L’ensarronada va ser: “¿Així que Déu ha dit: no mengeu de cap arbre del jardí” (3: 1). “I la serp va dir a la dona: No morireu pas. Perquè Déu sap que el dia que en mengeu, els vostres ulls seran oberts i sereu com Déu. coneixedors del bé i del mal” (3: 4, 5). El dubte ha estat sembrat i Eva es converteix en la mare de tots aquells que anteposen la mentira de Satanàs a la veritat de Déu. Aquesta és la causa que hi hagi tan poques  persones que de la Bíblia no en volen ni sentir parlar.

L’escrit de Llàtzer Moix: Serps tot l’any aporta una veritat inqüestionable, però no arriba al fons del problema. Aquesta és la causa que hi hagin tantes serps verinoses que han convertit el món en l’avantsala de l’infern. La solució es troba en deixar de ser fills del diable per convertir-nos en fills de Déu per adopció. Aquest canvi no es produirà massivament. Sempre és una minoria qui creu en Jesús. És a aquesta minoria a qui es dirigeix  mitjançant la conversa que manté amb Nicodem que gira entorn del nou naixement. Jesús desconcerta Nicodem quan li diu: “En veritat, en veritat et dic, que si un no neix de l’aigua i de l’Esperit, no pot entrar en el regne de Déu. Allò que és nascut de la carn és carn, i allò nascut de l’Esperit és esperit. No t’estranyis que t’hagi dit: Us cal néixer de nou” (Joan 3: 5-7).

Jesús li recorda al seu visitant nocturn que durant la peregrinació dels hebreus pel desert i a  causa de la rebequeria dels israelites Déu els va enviar una plaga de serpents verinoses que causaven una gran mortalitat entre el poble. Els díscols es penedeixen i li demanen a Moisès que intercedeixi per ells davant el Senyor. Moisès ho fa i el Senyor li diu que faci un serpent de bronze, que la fixi a la punta d’un pal i que l’enlairi. Tots els qui la miraran guariran de la infecció de la mossegada. (Nombres 21: 4-9). Referint-se a aquest esdeveniment Jesús li diu al seu visitant il·lustre: “I així com Moisès va alçar la serp en el desert, així cal que sigui alçat el Fill de l’Home (Jesús), a fi que tot el qui creu en Ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna” (Joan 3: 14, 15).

Gènesi 3: 15 és el primer anunci de l’Evangeli. La llavor de la dona (Jesús) esclafarà el cap de la serpent (Satanàs). L’anunci profètic de l’Evangeli es  compleix en el Calvari on Jesús mor per la salvació del poble de Déu i el tercer dia ressuscita. Satanàs ha estat vençut. De moment gaudeix d’una llibertat restringida. Ho veiem en les múltiples malifetes que fa mitjançant els seus súbdits. Però no pot tocar els fills de Déu. “Sabem que tot el qui ha estat engendrat de Déu no peca, perquè el guarda l’Unigènit de Déu, i el Maligne no el toca” (1 Joan 5: 18).  Com hi ha tants pocs creients en Jesús és la causa que la maldat no tingui fre.

Octavi Pereña Cortina

 

 

PER QUÈS SENSE RESPOSTA

“En els anys de la meva joventut, quan començava la meva carrera política, amb totes les meves esperances, a mi i a molts dels meus company ens semblava que si arribéssim a un període on tinguéssim bones coses, una bona educació, i un nivell de vida raonable, llavors tot quedaria resolt, tindríem un bon futur i tot seria més fàcil. Ara sabem que això no és així. Ens enfrontem a un veritable problema de la naturalesa humana. Per què ensopeguem en tants casos de crueltat vers els infants en aquest temps? Per què veiem tants casos de crueltat vers els animals? Per què tants casos de violència?…Per què la gent recorre al terrorisme? Per què la gent recorre a les drogues? Aquests són problemes moltíssim més difícils…Per què quan ho tenim tot algunes persones recorren a aquestes coses tan vils que minen la civilització? (Margaret Tatcher, primera ministra de Gran Bretanya).

Margaret Tatcher que per .la seva posició privilegiada, tenint al seu abast els poderosos mitjans d’informació que té la Gran Bretanya, amb la seva relació amb les persones més poderoses del món, perquè en la seva confessió planteja tants per quès als que no troba resposta? La raó de tantes preguntes que contesten amb el silenci  només n’és una: L’home, en general ha abandonat Déu. L’ésser humà sense Jesús que és la Llum del món camina en la foscor espiritual en ser mancat del guiatge que necessita per prendre decisions encertades. Es diu que la Bíblia, que és la Paraula de Déu que dóna a conèixer el Déu desconegut, no és un bon text que ajudi a prendre decisions d’Estat. Amb aquesta filosofia els governants marginen la font de la vertadera saviesa que els podrien ajudar a prendre decisions que afavoririen el benestar dels ciutadans, cosa que ajudaria a frenar els moviments de l’extrema dreta que posen en perill les democràcies occidentals. El gir vers l’extremisme polític té una causa: Hem abandonat Déu, el Pare de nostre Senyor Jesucrist i sense Ell les nacions han perdut el nord. Sense Jesús les nacions es troben enmig d’un mar embravit  que amenaça engolir-les. La situació dels pobles d’avui té una certa semblança amb la dels deixebles de Jesús que mentre navegaven pel mar de Galilea els va sorprendre una forta tempesta que amenaçava enfonsar la barca. Jesús dormia plàcidament. La tempesta no l’afectava. El Creador no pot tenir por de l’obra de les seves mans. Els deixebles, esverats, desperten Jesús amb una forta sacsejada alhora que li diuen: “Salva’ns que ens perdem!” Què fem amb Jesús en aquest món convuls, atemorits per les fortes tempestes que amenacen engolir-nos? Ens queixem a Ell i l’acusem de tots els mals que ens afligeixen. Els apòstols enfrontats al mar tempestuós i amenaçador no es van queixar ni culpar de ser el responsable de la situació perillosa en que es trobaven. Ni més ni menys li van demanar ajut: “Salva’ns que ens perdem!” (Mateu 8: 25). Enmig de les fortes crisis que ens colpegen, què fan els governants? Els qui creuen en el món dels esperits van a consultar mèdiums que els revelen mentides. Els qui creuen només en allò que es pot veure i tocar busquen l’ajut d’assessors que van tant perduts com els qui els demanen assessorament. Mentre tant el món va de mal a pitjor.

Despertat Jesús del dolç dormir amb una brusca sotragada, els diu: “Per què teniu por gent de poca fe?” (v.26). Sense immutar-se s’alça i “va reptar els vents i la mar, i es va fer una gran calma” (v.26). Davant de la sobtada calma dels elements desfrenats, el text diu: “I la gent va restar admirada, i deia: quina mena d’home és aquest, a qui fins i tots els vents i la mar l’obeeixen?” (v.27). De moment els deixebles estan desconcertats. Més tard, quan Jesús i els seus deixebles trobant-se en la regió de Cesarea de Filip, per cert omplerta de temples dedicats a les divinitats paganes, els pregunta: “Qui diuen els homes que sóc jo, el Fill de l’Home? Li contesten. “Uns, Joan  el Baptista, altres Elies, i d’altres Jeremies o algun dels profetes”. Llavors Jesús vol saber què pensen d’Ell els seus deixebles, els pregunta: “I vosaltres, què dieu que sóc”. Llavors Pere amb fe incipient però autèntica, en nom de tots els seus companys, contesta: “Tu ets el Crist, el Fill del Déu vivent”. Aquesta declaració de Pere reconeixent la divinitat de Jesús no la pot fer qualsevol persona. Qui pot fer­-la? Jesús li diu a Pere: “Feliç ets, Simó Bar-Jonàs, perquè això no t’ho ha revelat la carn ni la sang, sinó el meu Pare que és en el cel” (Mateu 16: 13-17).

No tots els governants faran la declaració de Pere reconeixent la divinitat de Jesús. Tampoc la faran tots els ciutadans. Això significa que el món seguirà sent un mar tempestuós que escumeja fang i que aterreix les persones. La fe en Jesús el Fill del Déu vivent calma la tempesta que hi ha en l’interior de l’ànima i enmig de les torrentades externes que el colpeixen gaudeix “la pau de Déu, que sobrepassa tot enteniment, guardarà el teu cor i els teus pensaments en Crist Jesús” (Filipencs 4: 7)

Octavi Pereña i Cortina

 

ORGULL NACIONAL

L’escrit “A resar pel futbol” de Maria-Paz López, diu que “els cristians veuen en l’Eurocopa  una festa esportiva que els encaixa en valors”. L’esport d’elit no es tan bo com se’l ven. L’apòstol Pau ens transmet un senyal d’alerta: “L’exercici corporal és útil per a poca cosa, mentre que la pietat és útil per a tot, tenint la promesa de la vida, tant de la present com de la futura” (1 Timoteu 4: 8). No hem de veure en les paraules de l’apòstol un negacionisme dels beneficis saludables que aporten els exercicis físics no professionals. De la mateixa manera que aconsella el seu deixeble Timoteu. “No beguis més aigua sola, sinó pren una mica de vi a causa del teu estómac i les freqüents malalties” (1 Timoteu 5. 23). Malgrat el mal ús que se’n fa del vi, no li treu el valor terapèutic que té en alguns casos. Malgrat que “l’exercici corporal és útil per a poca cosa” els cristians ens em d’aprofitar dels seus beneficis terapèutics. Els vers cristians per la misericòrdia de Déu han convertit els seus cossos en temples de Déu per l’Esperit Sant que habita en ells. En el que depengui de nosaltres hem de mantenir el cos sa per a la glòria de Déu, pel propi benestar i per benefici social.

Feta aquesta distinció, aprofitem l’oportunitat que ens ofereixen la  recent Eurocopa i els Jocs Olímpics de França per parlar de l’esport d’elit i professional. L’esport d’elit es molt exigent. Reclama  dedicació a temps complet per superar marques prèviament establertes, la qual cosa genera greus problemes de salut mental en alguns esportistes. Això ens mou a preguntar-nos. ¿Val la pena pagar un preu tan alt encara que sigui aconseguir una medalla d’or? La resposta tenen que donar-la els esportistes que emmalalteixen mentalment per aconseguir-la.

L’esport d’elit no és solament una qüestió personal de l’esportista. l’Estat hi està molt interessat en posar-hi el nas en l’assumpte per convertir-lo en assumpte d’Estat. El rendiment esportiu i les medalles que l’acompanyen se’ls converteix en motiu d’orgull nacional. Aquest orgull es nodreix dels problemes de salut mental que pateixen els esportistes en el seu camí vers el pòdium.

¿L’orgull nacional es mereix que se’l satisfaci al preu de la salut mental dels esportistes? Dos textos bíblics fan baixar del pòdium les nacions: “Heus aquí que les nacions són considerades com la gota d’un poal, i com la pols fina de la balança” (Isaïes 40: 15) i “Totes les nacions són com no-res davant d’Ell (Déu), i per a Ell compten menys que el no-res i la vanitat” (Isaïes 40: 17). Les medalles que els esportistes aconsegueixen al preu de la seva salut mental serveixen per inflar l’orgull nacional però no per valoritzar el no-res i la vanitat.

En el moment que els esportistes  se`ls victoreja com herois nacionals. El triomf es celebra amb el desplegament de banderes i amb excessos  etílics de no pocs aduladors. Tota aquesta eufòria nacional desplegada no canvia la situació de les nacions que els esportistes porten a la glòria: “La justícia enalteix la nació, però el pecat és l’oprobi dels pobles” (Proverbis 14. 34).

Charles de Gaulle va fer una distinció entre patriotisme i nacionalisme, en dir: “Patriotisme és estimar el teu país, nacionalisme és odiar el dels altres”. Les ideologies nacionalistes justifiquen qualsevol tipus de crims. Si la ideologia ordena algun tipus de malifeta, deixa de ser crim. Així que, quan creus en alguna ideologia, allò que normalment es considera conducta criminal, si la ideologia diu que no ho és, no ho és. Això és terrible i més quan els jutges que  són els garants de la justícia no jutgen justament quan dicten les sentències influenciats per la ideologia que professen.

Els  nacionalismes excloents són fruit del pecat. Des de l’inici de la Història fins els nostres dies han existit “els poderosos els homes de fama de l’antiguitat” (Gènesi 6: 4), que són els creadors dels nacionalismes excloents. Tant me fa que els nacionalismes excloents siguin de dretes o d’esquerres: impedeixen que el món visqui amb tranquil·litat.  Darrere els poderosos homes de fama que són els nacionalistes excloents mou els fils dels titelles Satanàs que impedeix que es pugui assolir una pau duradora. Si es nega l’existència de Satanàs no es pot entendre perquè no s’assoleix pau duradora malgrat els esforços per assolir-la. És per aquest motiu que les nacions civilitzades (¿cristianes?) siguin tan vulnerables al verí de la barbàrie. “Els pobles i l’acer tenen una lluentor  superficial” (Antoine Riverd). En el moment que els símbols nacionalistes es converteixen en déus “fan  que els grans ideals arrosseguin a les persones a descansar en grans cementiris” (anònim).

Octavi Pereña Cortina

 

 

APRENDRE A EDUCAR

L’educació dels fills comença en els pares que han d’aprendre a gestionar el narcisisme que porten dins. El psicoanalista José Ramón Ubieto fa ressaltar que “un pare perfecte és el pitjor que li pot passar. És garantia d’un trastorn mental, perquè no pot estar mai  a la seva altura i això li provocarà problemes d’autoestima i dificultats”. El narcisisme trastoca el concepte que un hom ha de tenir d’ell mateix, alhora, en el cas dels fills, trasbalsa el mètode educatiu en inculcar en els fills el seu narcisisme forassenyat. Ni el pare perfecte ni la mare perfecta existeixen. Acceptar aquesta realitat foragita el narcisisme  i obre els ulls a la realitat. És cert que Jesús ens diu: “Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte” (Mateu 5: 48). “Sigueu” implica que la perfecció encara no s’ha assolit. Que es persegueix. Ho serà en el futur quan la petitesa amb que ens ha transformat el pecat serà transformada en perfecció quan la victòria que Jesús va assolir sobre Satanàs  amb la seva mort a la creu es manifesti esplendorosa  el dia de la seva vinguda gloriosa quan Jesús vingui a buscar el seu poble. Aquesta ensenyança ens porta a ser humils. La humilitat és la característica moral que han de manifestar els pares a l’hora d’educar els fils ja que esborra el concepte de “pare número 1” i “fill 10”. Buscar el fill perfecte ofega i creure que s’és  el pare o la mare perfectes “ocasiona molt estrès,  decepció si no s’aconsegueix” (Cristina Gutiérrez).

Aprendre a educar els fills no s’aconsegueix amb la lectura d’alguns dels molts llibres que es publiquen sobre el tema. No és qüestió de tenir la ment farcida de bons consells. Sovint recordo les paraules que se li atribueixen al filòsof grec Diògenes quan un dia assolellat anava pel carrer portant un llum d’oli encès i es troba amb el rei Alexandre  el Gran que li pregunta. On vas Diògenes amb el llum encès? El savi li respon: “Busco un home” L’erudit  buscava una persona amb una ètica a prova de bombes. Donada la condició humana aquesta persona no existeix. Això ens porta a preguntar-os: Els pares que es busquen: ¿neixen o es fan? Per naixement natural tots ho fem sent fills de Satanàs i per això inclinats a fer el mal. A causa d’aquesta filiació no ens ha d’estranyar que la síndrome de la família perfecta sigui tan predominant.

Els pares que es creuen perfectes volen que els fills siguin també perfectes. Els sotmeten a una pressió tan forta que quan arriben a l’adolescència “no poden suportar-la, deixen el futbol o els estudis, tenen comportaments disruptius fins que s’ensorra el castell de cartes i aquest pla perfecte que tenien els pares, que no entenen què passa” (Cristina Gutiérrez).

L’antídot contra el narcisisme estripador és la humilitat que se la margina per considerar-la degradant per oposar-se al concepte “home alfa” que aconsegueix tot el que es proposa malgrat que el resultat sigui el fracàs que s’intenta amagar amb el consum de begudes vigoritzants, drogues, alcohol, ansiolítics i antiestressants. Els pares perfectes com a persones són un desastre. Malviuen i fan malviure les persones acostades.

L humilitat que es rebutja no és símptoma de feblesa sinó de fortalesa. La Persona que ha encarnat la humilitat en la màxima potència ha estat Jesús i no es pot dir d’Ell que fos un fracassat. Els miracles portentosos que feia no eren obra d’un fracassat. A un frustrat, “les multituds s’admiraven del seu ensenyament, perquè els ensenyava com qui té autoritat , i no com els escribes” (Mateu 7: 28, 29). Trobant-se penjat a la creu els seus enemics se’n burlaven d’Ell, dient-li: “Tu que destrueixes el santuari i que en tres dies l’edifiques,  salva’t a tu mateix. Si ets Fill de Déu baixa de la creu” (Mateu 27: 40). Per amor a nosaltres Jesús va morir en la feblesa, però al tercer dia va ressuscitar d’entre els morts per donar vida eterna als qui creuen en Ell. Va començar el seu ministeri amb un petit grup de pobletans que s’ha acabat convertint en una immensa bola de neu que abraça tota la terra. La humilitat de Jesús és senyal de poder. La humilitat no presumeix, obra; no fa soroll però deixa petjada. A les persones que desitgen ser “número 1” que volen que se’ls victoregi com a triomfadors, a aquests individus vanitosos que pretenen fer-se amos del món, Jesús els diu: “Veniu a mi tots els qui esteu treballats i carregats, i jo us faré descansar. Porteu el meu jou sobre vosaltres, i apreneu de mi que sóc dòcil i humil de cor, i trobareu descans per les vostres ànimes, perquè el meu jou és fàcil, i lleugera la meva càrrega” (Mateu 11: 28-30).

Vosaltres els pares que us trobeu  en l’etapa d’haver d’educar els fills i trobeu que la tasca és dura i feixuga, no us avergonyiu d’haver de reconèixer que necessiteu la humiliat que encarna Jesús perquè Ell us donarà la força per continuar sense haver de llençar la tovallola i la saviesa necessària per apropar-vos  a ells que estan marcats per la rebel·lia i que no admeten la correcció. A vosaltres que us sentiu desemparats us diu: “Veniu a mi” perquè jo seré al vostre costat quan defalliu i jo us aixecaré.

Octavi Pereña Cortina