VIOLÈNCIA SEXUAL DE MENORS

“El conseller de Drets Socials Carlos Campuzano, va apostar ahir  (7/06/2023) per afrontar el debat sobre la imputabilitat dels menor de 14 anys fent una revisió dels protocols d’actuació que ara té la Generalitat que daten del 2012. Després de la darrera violació en grup a Badalona, en que la víctima i els agressors són adolescents. Campuzano va afirmar que “no és el moment de debatre sobre el canvi legal i va demanar una resposta “clara i contundent” des de l’àmbit social i educatiu. En aquest sentit, va reclamar més coresponsabilitat dels pares” (Efe). La resta de l’escrit ens ve a dir que només és foc d’encenalls.

Xavier Garcia Albiol, recentment elegit alcalde de Badalona ha dit sense embuts que cal modificar la llei del menor per rebaixar l’edat penal després de la darrera violació en grup a Badalona. Albiol ha dit que la legislació actual “no reflecteix l’evolució que ha patit la societat en els darrers anys, els meus tretze anys no són els dels nois i noies d’ara…Estem caient en una dinàmica d’absoluta llibertat per fer el que ens vingui en gana”.

Maria Pérez Conchilla, doctora en Psicologia i Sexologia, afirma que no l’han agafat per sorpresa les noticies que parlen de menors de 14 anys “ que ofereixen als seus amics les seves xicotes perquè les violin”. Afirma: “Més que sorpresa, angoixada. Ja fa anys que alertem que aquestes agressions sexuals a edat tan precoces aniran a més si no s’aborda el problema amb serietat”. Les informacions que li arriben a la psicòloga des de  Badalona “li són com una crònica anunciada”. Tampoc no li sorprèn “per molt terrible que sigui que al menys quatre dels menors identificats hagin participat amb grups diferents en diverses violacions. Aquesta és la prova més incontestable que no estem fent bé les coses”. Aquesta xacra no s’acabarà, diu la psicòloga, “fins que no abordem amb serietat tot lo relacionat amb l’educació sexual”. La psicòloga es pregunta: Què fan els adults al respecte? Pel que es veu “pràcticament res…N’hi ha prou amb mirar els programes electorals per adonar-se que ningú dedica més de quatre línies al tema, cal activar programes específics per a ells” .

La societat en general és conscient que les violacions en grup es van començar a veure en adults i, d’aquests, per mimetisme, ha atrapat els menors. És un diagnòstic correcte que no se sap corregir-lo perquè essencialment és un problema espiritual que es desconeix com afrontar-lo. “Les autoritats són servidors de Déu per al teu bé. Però si fas el mal, tingues por, que no és en va que porten l’espasa, perquè són servidors de Déu per castigar els qui fan el mal” (Romans 13: 14). Les autoritats que haurien de castigar amb severitat els violadors giren el cap fen veure que no passa res. Esperen que el temps s’encarregarà de solucionar el problema. El cert és que s’ha convertit en una metàstasi que no te cura.

Déu no ha establert les autoritats perquè es comportin com reformadors morals, sinó per castigar els qui fan el mal i premiar els qui fan el bé. Si les autoritats complissin amb el seu deure no haurien de tremolar davant l’expansió de l’extrema dreta i del populisme i no cavil·larien en crear cinturons sanitaris per frenar-los. La justícia resplendiria.

L’Església es va equivocar en no tenir en compte el que Jesús li va dir a Pilat: “El meu   regne no és d’aquest món. Si el meu regne fos d’aquest món, els meus servents lluitarien perquè no fos lliurat als jueus. Ara, però el meu regne no és d’aquí” (Joan 18: 36). A partir del segle IV quan es va acabar les persecucions contra els cristians, el cristianisme es va convertir en religió reconeguda per l’Estat. El maridatge amb l’Estat va precipitar la corrupció doctrinal. Poc a poc els clergues es van anar posicionant en els càrrecs públics fins fer-se amos de les nacions, imposant els seus decrets a les autoritats que de ser servidors de Déu per castigar els malvat  premiar els qui fan el bé, l’espasa la van posar al servei de l’Església per eliminar els que s’oposaven a les seves heretgies. De ser perseguida es va convertir en perseguidora dels qui no combreguen amb les seves doctrines. Avui, la  ingerència de l’Església en les autoritats establertes per Déu no és tan notòria, però segueix influint perquè les lleis que aprovin sigui del seu grat. És per això que un ampli sector social no se la mira amb bons ulls, donant lloc al  anticlericalisme que en temps propicis esclata amb virulència.

Tornem al tema de les violacions grupals efectuades per menors. Si l’Església abandonés d’una vegada per totes buscar privilegis de l’Estat i concentrés totes les seves forces en tornar a l’essència del cristianisme apostòlic que ha perdut al llarg dels segles i es fes seu l’esperit d’aquella església, recuperaria el bon testimoniatge que ha perdut. De fer-ho frenaria la amoralitat existent. Ajudaria a que la societat fos més justa i que les autoritats s’apliquessin a governar amb més justícia. És imprescindible que l’Església es desprengui del papat i de tot el seu entorn i permetre que Jesús que Jesús que és el seu vertader Cap, la governi.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL I PREDICACIÓ

El sacerdot Benhard Piendl va predicar a la catedral alemanya de Ratisbona. En acabar el sermó el predicador va revelar als feligresos que una part de la homilia havia estat redactada per la intel·ligència artificial (IA). Més tard, en una entrevista en la televisió  pública bavaresa, va contar: “La intel·ligència artificial va explicar aquestes frases de l’Evangeli, que no són senzilles, amb relativa claredat. La intel·ligència artificial no pot substituir el missatge contingut en l’Evangeli, a la relació personal amb Déu i la fe”. El sacerdot va assegurar que no descarta repetir l’operació, ara bé, mai per escriure tota l’homilia. El virus ja és sembrat. Només és qüestió de temps que tots els sermons els escriguin la IA. Allò que per alguns és un temor no costarà massa perquè es deïfiqui la IA.

El mecanicisme no pot suplantar la relació personal del predicador amb el Pare de nostres Senyor Jesucrist sense el qual no es pot predicar degudament l’Evangeli de la salvació de Déu per la fe en Jesús. Si els predicadors cristians juguen amb la IA com ho ha fet el sacerdot Benhard Piendl, donada la condició humana no costarà massa que es traspassi a la IA l’encàrrec de preparar per complet les homilies ja que la preparació exigeix  molt temps i hauran abandonat la col·laboració de l’Esperit Sant a l’hora de  compondre les prèdiques.

Jesús que és el model que han de seguir els sermonaires, els diu: “Apreneu de mi que sóc dòcil i humil de cor” (Mateu 11: 29). Què és el que han d’aprendre de Jesús els sermonadors?  L’hàbit d’aïllar-se per trobar-se amb el Pare en la solitud: “I després d’acomiadar les multituds, va  a la muntanya tot sol a pregar, i en arribar el vespre, era allà sol” (Mateu 14: 23). Escenes com aquesta es repetien en els evangelis. “i Ell es retirava als llocs deserts i pregava” (Lluc 5: 16). Aïllant-se del soroll mundà el predicador aprèn la docilitat i la humilitat, característiques de Jesús i que ha de manifestar. L’ennegriment no funciona perquè és la manera de ser el pecador. En l’aïllament el sermonaire implora el favor del Senyor  perquè li doni la saviesa necessària per nodrir els oients amb la Paraula de Déu.

Un pare desesperat s’agenolla davant Jesús i li diu: “Senyor tingues misericòrdia del meu fill que és llunàtic i sofreix terriblement. Perquè sovint cau al foc i sovint a l’aigua. I l’he portat als teus deixebles i no l’han pogut guarir…Porteu-me’l. I jesús el va reprendre i el dimoni va sortir d’ell, i el noi va restar guarit des d’aquell moment” (Mateu 17: 15-18). Més tard els seus deixebles en privat li van preguntar: “Com és que nosaltres no l’hem pogut expulsar? I els va dir: Aquesta mena no es pot fer sortir sinó amb pregària i dejuni” (Marc 9: 28, 29).

La predicació no és un concurs entre parròquies o seus catedralícies per premiar l’orador més eloqüent i que vesteixi amb més floritures les prèdiques. Els feligresos que assisteixen als oficis divins no ho fan per gratificar la seva sensualitat i aplaudir els predicadors. Són persones espiritualment malaltes que necessiten guarir les dolències de l’ànima.

Jesús abans d’ascendir als cels va lliurar una ordre molt concreta als seus seguidors. “Aneu, doncs, i instruïu tots els pobles, batejant-los en el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar tot el que us he manat” (Mateu 28: 19, 20). Ser herald de Jesús no és una tasca insignificant. Qui l’assumeix es carrega  amb una gran responsabilitat que no es pot descarregar en l’instrument sense ànima que és la IA. Jesús envia els seus a camp enemic que és aquest món que està controlat per Satanàs que és “el príncep d’aquest món que serà llençat fora” (Joan 12: 31). Jesús amb la seva mort i resurrecció li ha pres a Satanàs la autoritat que se li va donar. Per les raons que només coneix Déu el Pare, se li permet amb limitacions fer el mal fins el dia final  que serà llençat definitivament a l’infern. Mentre aquest dia no arribi la nostra lluita contra el mal no és contra persones “sinó contra principats, contra potestats, contra les potències còsmiques de la tenebra d’aquest segle contra els esperits de la maldat en els àmbits celestials” (Efesis 6: 12).

La predicació de l’Evangeli, Jesús que és el Cap de l’Església, no l’encarrega a persones indolents que senes haver estat cridades a fer-ho usurpen l’encàrrec. Els qui realment són cridats saben el dur que és enfrontar-se a un enemic que malgrat ha estat vençut, encara té molta força. Per tant s’equipen per exercir l’encàrrec amb la pregària i el dejuni. Penso que a la tasca de predicar l’Evangeli li va com l’anell al dit el que diu el periodista Màrius Carol: “El millor consell per ser un bon comentarista encara és de José María Pemán: Creure en una o dues coses fonamentals i burlar-se de totes les altres”. El predicador de l’Evangeli s’ha de desprendre de totes les bajanades que se li han afegit a la Paraula de Déu al llarg dels segles i centrar-se en l’autoritat de la Bíblia i amb la inspiració de l’Esperit Sant preparar les homilies. De cap de les maneres es pot delegar a les mans profanes de la IA la tasca de preparar-les.

Octavi Pereña i Cortina

 

L’ENDEMÀ

Un escrit sobre benestar emocional porta per títol: “La meitat de la població opina que el seu benestar emocional ha de millorar”. La meitat de la població són moltes persones. És un mercat fabulós que les asseguradores no es volen deixar perdre. Ofereixen plans personalitats que contribueixen a prevenir i  cuidar la salut.

Enrique Freire inicia el seu escrit dient: “Una de les conseqüències més reveladores de la pandèmia és que ha servit per fer aflorar problemes de benestar emocional, psicològic i social que ja existien en la nostra societat”. La doctora en Psicologia Clínica i de la Salut Silvia Álava recorda que “un 25% de la població té problemes de salut emocional”, afegeix: “Sembla que la pandèmia ha obert la veda per parlar de la salut emocional. Abans era una cosa que ens guardàvem dins i ens feia vergonya dir: tinc un problema d’ansietat o d’estrès. Ara, en canvi, en atrevim a parlar-ne molt més: Vam passar tres mesos tancats a casa i quan en vam sortir no vam recuperar la nostra vida tal com era abans de l’aïllament”.

Els problemes de salut emocional ja existien. La pandèmia el que ha fet ha sigut agreujar-los. Als antics se n’hi ha afegit de nous: greu crisi econòmica, la guerra d’Ucraïna, les fortes alces dels preus dels aliments…Hi ha unes causes externes que influeixen en la salut mental: precarietat laboral, desnonaments, increment de la delinqüència, inseguretat….Per evitar que les causes que provoquen la malaltia emocional persisteixin, els governs haurien de prendre’s seriosament  eliminar-les el més possible. Però, per més seriosament que els governs assumeixin la responsabilitat de reduir la precarietat en els àmbits que afecten al benestar emocional, sempre es quedaran curts perquè a més dels factors humans se n’hi troba un altre: l’espiritual, que els ulls no poden detectar ni el laboratori examinar. Per la seva invisibilitat no se’l té en compte: “vestiu-vos tota l’armadura de Déu, a fi que pugueu estar ferms contra les estratagemes del diable. Perquè la nostra lluita no és contra sang i carn, sinó contra els principats, contra les potestats, contra les potències còsmiques de la tenebra d‘aquest segle, contra els esperits de la maldat en els àmbits celestials. Per això preneu tota l’armadura de Déu, a fi que pugueu resistir en el dia dolent, i després de fer totes les coses, estar fems” (Efesis 6: 11-13).

Jesús ens ensenya a enfrontar-nos al problema de la malaltia emocional de manera molt clara i entenedora. El problema rau en que no es creu en Ell. A Jesús se’l pot considerar personatge històric. Fundador d’una religió com ho va ser Mahoma. Però no com a Déu. El temor del Senyor que és on s’hi roba la confiança ferma. On els fills de Déu hi troben refugi segur en l’adversitat, no existeix. Malgrat la incredulitat prevalent se n‘ha de parlar d’Ell, no sols perquè és el Salvador i perdona els pecats, també pel poder que té de guarir els trastorns mentals tan crescuts en els nostres dies.

Des de l’inici del seu ministeri públic Jesús recluta els deixebles que constituirien el cos apostòlic. Felip es troba amb Natanael i li diu que ha trobat Jesús de Natzaret. Natanael li diu: “¿De Natzaret en pot sortir res de bo?” Felip li diu: “Vine i ho veuràs” (Joan 1: 46). Jesús té mala premsa en part a causa del mal testimoniatge que donen molts que es dieu que son els seus seguidors. Jesús que segueix sent Rei de reis i Senyor de senyors es mereix que se l’escolti: “Ningú pot servir dos senyors, perquè o avorrirà l’un i estimarà l’altre, o es dedicarà a l’un i menysprearà l’altre. No podeu servir Déu i la riquesa” (Mateu 6: 24).

Són els incrèduls els qui s’afanyen pel demà. La seva preocupació desmesurada pel futur és la causant del malestar emocional que afecta a tantes persones. Els escèptics que es troben perduts dins d’una espessa selva són els qui es preocupen per les coses que el Pare celestial sap que necessiten (v. 32). La medicina que el Metge recepta al malalt és perquè se la prengui, no perquè la guardi a la farmaciola. El remei que Jesús prescriu per tractar les malalties mentals ocasionades per les carències existents en la societat de consum en la que vivim serveix per fer felices les persones: “Cerqueu primer el regne de Déu i la seva justícia, i totes aquestes coses us seran afegides”. Si el Pare celestial té cura dels ocells del cel i totes les seves criatures, “no us desficieu doncs, pel demà, perquè el demà portarà el seu desfici. Cada dia en té prou amb el seu mal” (vv. 33, 34). Els problemes del dia s’han de resoldre amb la serenitat que el Senyor concedeix als qui creuen en Ell. Els del futur immediat o llunyà és necessari deixar-los a les mans del Pare celestial perquè Ell proveirà les necessitats de cada dia. La fe en Jesús és la clau per viure en pau en un món que trontolla.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

DOS FONAMENTS

El periodista Lluís Amiguet li pregunta a Jean Jacques Perennès, monjo dominic, director de l’Escola Bíblica i Arqueològica de Jerusalem: Què el va atrapar del món musulmà? Resposta: “Qui busca la veritat sempre està en minoria, per això sempre m’ha agradat ser als països musulmans, on un monjo cristià està en franca minoria sempre”.

La resposta que dóna el monjo es pot aplicar en qualsevol indret. No cal anar a viure a llocs de cultura molt distinta a la nostra perquè qui busqui la Veritat no estigui en franca minoria”.

Cal distingir entre “Veritat” i veritats. De veritats n’hi ha moltes i mudables, fet que crea un fort sentiment d’incertesa. Quan el Sanedrí jueu va portar Jesús a Pilat perquè el condemnés a mort, entre Jesús i el governador romà es va produir un breu diàleg molt interessant que reflecteix la situació minoritària en que es troba el buscador de la Veritat. “Llavors Pilat li va dir: Així doncs, tu ets rei? Tu dius que jo sóc Rei. Jo per això  he nascut, per això he vingut al món. Per donar testimoni de la Veritat. Tot el qui és de la Veritat escolta la meva veu. Pilat li diu: Què és la veritat? I havent dit això, va tornar a sortir cap als jueus i els diu: Jo no trobo cap causa de condemna contra Ell” (Joan 18: 37,38). Quan Pilat es troba davant la Veritat, la pegunta que li fa és: “Què és la veritat?” No la fa amb el sincer desig de trobar-la. En el moment que els jerarques jueus l’amenacen de denunciar-lo al Cèsar si no condemna a mort qui es declarava Rei dels jueus, no dubta en desentendre’s del cas rentant-se les mans i lliurar-los Jesús per a ser crucificat. La Veritat absoluta només la troben els qui estan disposats a morir, si cal, per ella. Els pusil·lànimes, els qui no estan disposats a pagar un preu elevat per obtenir-la, no l’aconseguiran. En el moment que Jesús planteja als seus admiradors les dificultats que trobaran si el segueixen, l’abandonen. Només cal veure que en el moment que li tenien que donar suport, Ells que els havia guarit les malalties dels malalt, netejat els leprosos, donat vista als cecs, recuperada l’oïda als sords, alimentat a multituds, a l’hora de la veritat li paguen els favors dient: crucifica’l, crucifica’l.

En el moment que molts dels seus seguidors el van abandonar, Jesús va dir als seus deixebles: “També vosaltres us en voleu anar? Llavors Simó Pere va respondre: Senyor, a qui anirem? Tu tens paraules de vida eterna” (Joan 6: 67,68). La Veritat no és una filosofia de les tantes que hi ha, que es pugui canviar a conveniència. Ara, amb els registres de so que guarden els mitjans de comunicació se sap al segon els canvis de pensar dels polítics que per interessos partidistes canvien la veritat que defenien a ultrança per una altra veritat. Aquesta situació es dóna en tots els àmbits socials. La paraula donada no és fiable perquè la promesa feta amb juraments canvia de color com els camaleons. Aquestes veritats mudables no serveixen per establir relacions estables. La Veritat que és Jesús va a missa. És eterna. Des de l’eternitat passada passant pel temps present fins l’eternitat futura, és la mateixa. No ha canviat gens. És més fiable que les rotacions estel·lars.

La condició humana és feble. Les circumstàncies ens fan anar d’Herodes a Pilat. La inseguretat és absoluta. Necessitem un punt de suport que ens doni estabilitat quan els vents ens són adversos. És per això que Jesús ens diu: “Tot aquell, doncs, que escolta aquestes les meves paraules i les fa, el compraré a un home assenyat que va edificar la seva casa damunt la roca” (Mateu 7:24). “Jo sóc la Veritat” diu Jesús. El cristianisme no és la veritat. L’Església catòlica, malgrat que presumeix de ser l’Església vertadera,  no és la Veritat. Qui s converteixi a una de les moltes esglésies cristianes existents, no té la Veritat. Només Jesús és la Veritat que posa l’home en contacte amb Déu, el seu Pare.

Qui escolta les paraules de Jesús i les fa, significa que aquesta persona edifica la seva persona sobre la Roca. L’Escriptura identifica la Roca amb la persona de Jesús, el Fill de Déu, vingut a la terra per a salvar els homes dels seus pecats. Qui edifica la seva vida damunt la Roca, no significa que la seva serà una vida plàcida, sense problemes, una bassa d’oli. NO. “I va caure la pluja, i van venir les riuades, i van bufar els vents, i van envestir contra aquella casa: i no es va ensorrar  perquè estava fonamentada damunt la Roca” (v. 25).

Jesús fa un contrast en dir: “I tot aquell que escolta aquestes meves paraules i no les fa, s’assembla a un home desassenyat que va edificar la seva casa damunt la sorra. I va caure la pluja, i van venir les riuades, i van bufar els vents, i es van llençar contra aquella casa. I es va ensorrar i va ser gran la seva ensorrada” (vv. 26,27).

El contrast entre els qui edifiquen sobre la Roca i els qui ho fan sobre la sorra posa de manifest que els qui posseeixen la Veritat són “en franca minoria” en qualsevulla societat perquè quan es pregunten “què és la veritat” no fan com Pilat que va sortir a fora a complaure els enemics de la Veritat.

Octavi Pereña i Cortina