L’ESGLÉSIA, AL DIVAN

El periodista Jordi Juan en l’escrit, el títol del qual me l’he apropiat per titular   aquest, (La Vanguardia 5/10/2023), escriu: “L’Església es debat des de fa molts anys entre els partidaris de fidels a les velles tradicions i no deixar-se influir pels canvis de la societat, i aquells que entenen que si lla institució no s’adapta al món on viu serà cada cop més petita i tindrà menys ascendent sobre la ciutadania”.

L’Església Catòlica amb la confusió existent des de les bases fins el papa que és el seu cap institucional, és incapaç d’aportar l’estabilitat que la societat necessita perquè li transmet un humanisme cristià que de cristià en té ben poc. L’estructura de l’Església s’aixeca sobre el fonament de les filosofies que una suau brisa fa trontollar l’edifici. “Així diu el Senyor: Maleït l’home que confia en l’ésser humà, i posa en la carn la seva força, i el seu cor s’aparta del Senyor” (Jeremies 17: 5).

“L’Església, al divan” ens recorda la imatge de persones amb trastorns mentals ajagudes al divan del psiquiatre. El fet que l’Església Catòlica sigui una institució amb més de dos mil anys d’història, la seva vetustat no és garantia que sigui una institució divina. Amb tants anys d’història a les espatlles Jordi Juan clou així el seu escrit: “La gran pregunta que cal fer-se és si aquesta premissa continua sent avui vàlida amb tantes crisis obertes”. Un dubte que cal esclarir.

L’Església Catòlica no la va fundar Jesús. És el resultat de la desintegració de l’Imperi romà i de fer-se càrrec de les institucions governamentals. El model de govern imperial imperial el va traslladar a l’Església. Jesús empra únicament dos cops el mot església. El que ens interessa és el que està relacionat amb la resposta que l’apòstol Pere dóna a la pregunta de Jesús: “I vosaltres, qui dieu que sóc?” L’impetuós Pere s’avança als seus companys i li diu. “Tu ets el Crist, el Fill del Déu vivent”. Segons Jesús la resposta de Pere no és de la seva pròpia collita: ”I Jesús va respondre, i li va dir: Feliç ets, Simó Bar Jonàs, perquè això no t’ho ha revelat la carn ni la sang, sinó el meu Pare que és en els cels”. Ara apareix en escena el text polèmic: “I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva església, i les portes de l’infern no prevaldran contra ella” (Mateu 16: 13-18). Qui és la pedra? ¿Pere o la fe de Pere que reconeix que Jesús és el Fill del Déu vivent? S’ha gastat molta tinta intentant esbrinar el significat del text. Anem a Pere que ens aporti la llum que necessitem: “Atanseu-vos a Ell (Jesús), pedra viva, rebutjada pels homes. però escollida i preciosa davant Déu”. Segons el Nou Testament que és l’únic que ens pot treure de dubtes ens diu que l’església del Senyor  no es una institució humana per prestigiosa que se la consideri, sinó un edifici espiritual del que cada creient contribueix a la seva edificació: “També vosaltres , com pedres vives, sigueu edificats en una casa espiritual” (1 Pere 2: 5). El Pare “va sotmetre totes les coses sota els seus peus, i a Ell el va donar com  cap sobre totes les coses a l’església que és el seu cos, la plenitud d’aquell que ho omple tot en tots” (Efesis 2: 22, 23). Perquè els creients no siguin “infants fluctuants i enduts per qualsevol vent de doctrina…sinó que, caminant en la veritat en amor,  creixem en totes les coses en aquell que és el cap, el Crist. Per Ell tot el cos coordinat harmoniosament i consolidat per cada connexió del subministrament, segons l’operació que correspon a cadascuna de les parts, produeix el creixement del cos per la seva edificació en amor” (Efesis 4: 14- 16).

L’església espiritual es materialitza en les diverses esglésies locals escampades arreu de la Terra que en el seu conjunt formen la vertadera església de Crist a la Terra, que se la coneix com l’església militant. Cada església local és autònoma i subjecta a l’autoritat de la Bíblia que és la paraula de Déu (Fets 1: 24; 13: 1-3). Els membres de les esglésies que ho són els qui han confessat els seus pecats i batejats en el Nom de Jesús, en coordinació amb els seus pastors són els qui s’encarreguen de vetllar per la puresa doctrinal i de la santedat dels seus membres.

L’Església Catòlica com a institució mai no s’ajaurà al divan del Psiquiatre  celestial. Sí és possible que algun tió sigui rescatat del foc.

Octavi Pereña i Cortina

 

LA VERGE CONDECORADA

“El Papa condecora la Verge de Montserrat amb la Rosa d’Or”, és el títol que Anna Buj redacta des de la Ciutat del Vaticà. Aquesta condecoració que s’ha concedit a l’estàtua de la Moreneta ens hauria de despertar l’interès  vers la idolatria perquè aquest tema ocupa un lloc destacat en les pàgines de la Bíblia, però que no es realça en les prèdiques sinó que se l’exalça com es fa en la condecoració d’una imatge. Les homilies catòliques guarden silenci al respecte. En el cas de la condecoració de la Moreneta és una exaltació. Una normalització del que és anormal.

De cara a la galeria l’Església Catòlica reconeix que la Bíblia és la Paraula de Déu. En la pràctica la cosa no és així perquè silencia molts textos que per interessos eclesiàstics no interessa tocar. És necessari donar-los a conèixer a no ser que els qui els amaguin vulguin que els seus noms siguin esborrats del Llibre de la Vida (Filipencs 4: 3; Daniel 12: 11).

Qui són  idolatres? Romans 1 : 25 respon la pregunta: Els qui canvien la veritat de Déu per la mentira i adoren i serveixen la creació  en lloc del Creador, que és lloat pels segles. Tot el que s’interposi entre Déu i l’home és idolatria. La idolatria és una falsedat creada per Satanàs que és el pare de la mentira amb el propòsit que l’home no adori Déu. Si es creu en el Pare de nostre Senyor Jesucrist no es té necessitat de posar la mirada en la vanitat d’una imatge perquè el cor és tan ple de Déu que no deixa cap espai buit perquè l’ocupi un intrús. Com som tan oblidadissos, si tenim l’hàbit de llegir la Bíblia des l’inici fins al final i tornar a començar una i una altra vegada, es recordarà que la idolatria és una pràctica que ofèn  a Déu i que causa la mort eterna a qui s’agenolla davant una estàtua.

El Decàleg comença així: “Jo sóc el Senyor el teu Déu…No tindràs altres déus davant meu. No et faràs cap estàtua ni cap imatge del que hi ha dalt dels cels, ni del que hi a baix a la Terra, ni del que hi ha dins les aigües sota la Terra, ni et postraràs davant d’ells ni els serviràs, perquè jo, el Senyor el teu Déu, que visito la iniquitat dels pares sobre els fills fins a la tercera i quarta generació dels qui m’odien, i faig misericòrdia a milers, als qui m’estimen i guarden els meus manaments” (Èxode 20: 3-6).Els idòlatres volen blanquejar la seva desobediència dient que no adoren l’ídol,  sinó el que la imatge representa. Però Déu que coneix les intencions del cor no se li dóna gat per llebre. Afirma amb contundència: “Visito la iniquitat dels pares sobre els fills”.

La declaració que el Decàleg fa de la idolatria, el salmista ens fa aquest advertiment: “No a nosaltres, Senyor, no a nosaltres, sinó al teu Nom dóna la glòria, per honor de la teva misericòrdia, per de la teva veritat. Per què han de dir els gentils (els incrèduls): On és ara el seu Déu? El nostre Déu és en els cels, i tot el que li plau ho fa” (Salm 115: 1, 2). El Déu dels cristians, el Pare de nostre Senyor Jesucrist, per l’Esperit Sant habita en el creient: “¿No sabeu que sou santuari de Déu i que per l’Esperit habita en vosaltres?” (1 Corintis 3: 16). Per trobar-nos amb Déu no cal desplaçar-se a un lloc concret que es considera espai sagrat perquè en el lloc on es troba el creient, malgrat sigui un espai comú, allí el fidel li pot obrir el cor a Déu. En la conversa que Jesús manté amb la samaritana surt a relluir si la trobada amb Déu s’ha de fer en el temple en Jerusalem o en qualsevol altre lloc considerat sagrat. Fins aquest instant així s’havia de fer. A partir de la resurrecció de Jesús el requisit n’és un altre: “Però ve l’hora, i és ara, que els veritables adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat, perquè també el Pare cera adoradors d’aquesta mena” (Joan 4: 23).

Tornem al salm 115. El que el text diu sobre els ídols hauria de fer envermellir  la cara de vergonya als defensors de la idolatria: “Els seus ídols són plata i or, obra de mans d’home, tenen boques, i no parlen; tenen ulls, i no hi veuen; tenen orelles, i no escolten; tenen nassos, i no oloren; tenen mans, i no palpen; tenen peu, i no caminen; no xerren amb la seva gola. Els qui els han fabricat són com ells, tot el qui confia en ells” (vv. 4-8). És frustrant confiar en una vanitat. Fiar-se  d’una imatge que no és res més que l’obra d’un expert artesà i descobrir que no serveix per ajudar a qui li  demana auxili ha de ser demolidor. El salmista ens exhorta amb aquestes paraules: “Oh Israel, confia en el Senyor! Ell és el teu auxili i el teu escut. Casa d’Aaron, confia en el Senyor! Ell és el teu auxili i el teu escut. Vosaltres que temeu el Senyor, confieu en el Senyor! Ell és el vostre auxili i el vostre escut” (vv. 9-11).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

BÍBLIA CENSURADA

Unes paraules de Jesús per animar els seus seguidors: “Recordeu la paraula que jo us he dit: Un servent no és més gran que el seu amo. Si a mi m’han perseguit, també us perseguiran a vosaltres” (Joan 15: 20).

Jesús com a Fill de Déu encarnat va ser perseguit a mort des de la infància, durant tot el seu ministeri públic fins a desfer-se d’Ell per les autoritats religioses i civils clavant-lo a la creu. No ens ha de fer estrany, doncs, que la seva paraula que s’ha conservat en les pàgines de la Bíblia s’hagi intentat fer-la desaparèixer en les fogueres inquisitorials. Una mostra d’aquest despropòsit el troben en el comportament de Joiaquim, rei de Judà que va autoritzar els seus consellers a llençar al foc del braser que escalfava l’estança les paraules del profeta Jeremies escrites en un pergamí que invitaven al penediment per evitar que la ira i el furor del Senyor caiguessin sobre el regne de Judà (Jeremies 36: 1-26).

La Historia és farcida de mostres de la crema de bíblies i dels vers creients en Jesús per la Inquisició amb l’intent d’esborrar de la faç de la Terra fins la més mínima mostra de la Veritat de Déu rebel·lada. Com diu l’adagi: “La sang dels màrtirs és la llavor de nous creients”. Després del regnat del terror s’alça resplendent la veritat de Déu que segueix anunciant la misericòrdia divina a un món que li dóna l’esquena.

L’apòstol Pau escrivint al seu deixeble Timoteu amb poques paraules expressa magistralment el valor educatiu de la Bíblia: “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu, i és útil per ensenyar, per redargüir, per corregir, per instruir en la justícia, a fi que l’home de Déu sigui complet, preparat per a tota bona obra” (2 Timoteu 3: 16, 17). La Bíblia sencera per a l’apòstol Pau és útil “, per instruir en la justícia, a fi que l’home de Déu sigui complet, preparat per a tota bona obra”. És dir, és un text didàctic que ensenya el bon comportament. Moltes persones que van viure la infància en la postguerra, davant la incivilitat  dels nostres, dies enyoren la disciplina d’urbanitat que s’ensenyava en les escoles. Doncs bé, la Bíblia és amb escreix superior al llibre d’urbanitat que s’ensenyava en les escoles a mitjans del segle XX.

Un districte escolar d’Utah veta la Bíblia a causa de la queixa d’uns pares  que consideren que conté “vulgaritat i violència”. “Com va avançar el Salt Lake Tribune, els pares que van presentat la denuncia contra la Bíblia argumenten que aquest llibre sagrat no conté valors seriosos pels menors perquè és pornogràfic segons la definició establerta en la nova llei” (Francesc Peirón). La queixa dels pares que acusen la Bíblia de contenir “vulgaritat i violència” perquè descriu “escenes d’incest, prostitució, violació, i infanticidi” (Francesc Peirón). La Bíblia no amaga el seu contingut. Ho denuncia amb el propòsit que els lectors obrin els seus ulls i se n’adonin qui realment són i se’ls desperti el desig de caminar en santedat i en novetat de vida.

La Bíblia no s’ha escrit per a fer ressaltar la bondat humana  sinó per a obrir els ulls dels qui contribueixen a que la maldat sigui molt gran a la Terra, i que el propòsit dels pensaments del seu cor només és el mal tot el dia (Gènesi 6: 5). La periodista Lara Gómez Ruíz li diu a l’escriptor Fernando Vallejo: “l’home neix dolent i la societat l’empitjora diu el llibre. En què es basa?” La resposta és breu, concisa i amb molt contingut: “Doncs en l’experiència personal. En les moltes dècades que he viscut”. Els comentaristes se’n fan ressò de la maldat que hi ha en el món però en són molts els qui no ho reconeixen. Veuen la mota en l’ull del veí però no volen veure la biga que tenen en el propi ull. Així no anirem bé. Hi ha comentaristes que són molt durs amb la corrupció política. Denuncien el pecat sense anar al seu origen. La Bíblia assenyala escenes d’extrema violència que esgarrifen els hipòcrites, les persones que es creuen bones però les seves consciències estan farcides de maldat. Per això  volen tornar al temps en que la Inquisició era operativa amb el propòsit de fer desaparèixer del mercat la Bíblia que tan els incomoda i així les seves consciències malvades no sigui sacsejades per la denuncia. Malgrat els esforços de publicar bíblies esporgades d’escenes provocatives es seguiran distribuint amb els textos que no cauen bé.

la Bíblia sense esporgar ha estat i ho seguirà sent l’instrument de reforma moral tan necessària en els nostres dies en que la corrupció va a l’ample. “Perquè la paraula de Déu és viva i eficaç, i més tallant que cap espasa de dos talls, i s’endinsa fins a la divisió de l’ànima i de l’esperit, de les juntures i del moll dels ossos, i discerneix les intencions i els pensaments del cor. I no hi ha cap cosa amagada davant d’Ell, sinó que tot és nu i descobert als ulls d’Aquell a qui han de donar compte” (Hebreus 4: 12, 13). La Bíblia burxa les consciències dels lectors que la llegeixen amb humilitat, desitjant amb fervor que els parli. És així com es frena el pecat que empastifa la societat.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

PECAT DESCOBERT

El informe del Defensor del Poble Ángel Gabilondo sobre la magnitud de la pederàstia en l’Església Catòlica ha encès les xarxes mostrant la repulsa a aquets fets.

Cito de l’escrit de Jordi Juan “El pecat de l’Església” aquest text: “Sectors catòlics afirmen amb raó, que casos d’abusos a nens s’han produït també en altres institucions escolars no religioses i que el focus està posat només en l’Església, i que són víctimes d’una gran campanya mediàtica internacional. Però aquesta realitat no pot tapar el tremend escàndol de tants excessos comesos durant tants anys i que afecten a tanta gent.…La diferència entre el nombre d’afectats per la investigació eclesiàstica i la que va presentar ahir Gabilondo (27/10/2023) és excessiva: 927 davant més de 400.000. No obstant això, encara que en quedéssim amb la xifra més petita, el pecat existeix, i la voluntat d’amagar-ho també…” Jordi Juan acaba el seu escrit amb aquestes paraules: “Esperem que dilluns la Conferència Episcopal aprofiti l’oportunitat per reconèixer els errors i ajudar les víctimes. Seria la millor prova dels valors cristians”.

A l’Antic Testament els descendents d’Abraham per la línia d’Isaac van ser escollits per a ser el poble de Déu aquí a la Terra per a ser una nació santa. Malgrat que la pederàstia no es cita pel seu nom se la pot incloure en el pecat genèric de l’homosexualitat, que mereixia pena de mort. Avui la teocràcia no existeix i les conseqüències de voler-la re introduir són devastadores. En les democràcies el delicte de pederàstia ha de ser condemnat d’acord amb les lleis vigents. És amb aquest propòsit que existeixen les autoritats establertes per Déu: castigar els qui fan el mal (Romans 13: 1-7). Les condemnes poden semblar-nos massa suaus  i provocar ressentiment. No hem d’oblidar que “no us vengeu vosaltres mateixos, estimats, sinó deixeu lloc a la ira, perquè està escrit: Meva és la venjança, jo donaré la paga, diu el Senyor”. (Romans 12: 19).

En el transcórrer dels segles l’Església ha perdut la senzillesa  de les esglésies apostòliques fins a convertir-se en una institució multinacional que es governa com les altres multinacionals. Si l’Església Catòlica no soluciona el problema de la pederàstia per el seu prestigi davant el món i dóna peu a la gent blasfemi el nom de Déu.

L’apòstol Pau escrivint a l’església de Corint en que s’havia produït un flagrant cas d’immoralitat, els diu: “De fet se sent a dir que entre vosaltres hi ha fornicació, i una fornicació tal que ni entre els gentils no s’anomena, fins al punt que un té la dona del seu pare” (1 Corintis 5: 11). En la cultura greco-romana la pederàstia era una pràctica sexual reconeguda. Nosaltres la considerem una pràctica sexual abominable. Als cristians de Corint l’apòstol els diu: “I vosaltres esteu inflats, en comptes de doldre-us , a fi que sigui tret d’enmig de vosaltres el que ha comés aquest acte…En el Nom de nostre Senyor Jesucrist, congregats vosaltres i el meu esperit, en el poder de nostre Senyor Jesucrist, he decidit lliurar el tal a Satanàs” (vv. 2, 4, 5). El propòsit era aconseguir el penediment del pecador i restablir-lo a la comunió amb el Senyor i amb l’església. L’apòstol els ve a dir que si no amonesten al transgressor de la Llei de Déu amb duresa i amb amor és perquè “la vostra jactància no és bona. ¿No sabeu que una mica de llevat fermenta tota la massa? Per tant, netegeu el llevat vell a fi que sigueu una nova massa, així com sou sense llevat. Perquè Crist, la nostra Pasqua, ha estat sacrificat a favor de nosaltres” (vv. 6, 7). Els cristians som pecadors redimits per la sang de Jesús  i han de lluitar perquè el pecat no s’escampi a gust i contamini tota la congregació

L’Església Catòlica per boca dels seus representants excusa la pederàstia dient que el mateix pecat es troba en altres institucions educatives i en les famílies. No n’hi ha prou amb que diguin que l’Església és santa. Han de fer el possibles perquè la santedat siguin fets i no paraules.

Octavi Pereña i Cortina