VIURE EN COMUNITAT

“Cohousing” és un nou mot que ben segur no tardaran massa en normalitzar-lo les diverses acadèmies de la llengua. La paraula bé es podria traduir: Conviure en petites comunitats. Segons Kristen Ghodsee els qui practiquen el “cohousing” aconsegueixen nivells més alts de felicitat perquè somnien en una manera diferent de viure on s’hi troba un índex més baix de solitud no desitjada. Aquesta manera de viure en petites comunitats allunyades dels mastodòntics nuclis urbans  no és un descobriment fet en el segle XXI. Fa uns 2.500 anys el filòsof grec Pitàgores fa fundar una comunitat als sud d’Itàlia on s’hi va agrupar un petit nombre de persones  insatisfetes amb la manera de viure els grecs. Es van fer famosos els cristians egipcis que van abandonar les grans aglomeracions urbanes per traslladar-se a la solitud del desert per a viure com eremites perquè creien que podrien deixar enrere la corrupció que es trobava en les grans ciutats i així poder viure santament com exigeix la fe cristiana. Es van equivocar perquè la corrupció que pretenien deixar enrere la portaven dins d’ells perquè eren portadors del pecat que és el germen de la corrupció moral.  La creació de comunitats perfectes és inviable perquè l’ésser humà no és perfecte. La vida contemplativa en monestirs també ha estat un fracàs pel mateix motiu.

Podem entendre la facilitat amb que s’escampa la corrupció moral si ens fixem, per exemple, amb una poma. aparentment sana. Als pocs dies se l’ha de treure de la cistella perquè no malmeti la resta de l fruita. Podem donar gràcies a Déu perquè la majoria de les persones no són grans pecadors. És cert que en moments concrets es donen mostres de gran solidaritat. En altres ocasions aquesta mateixa persona es comporta clarament que és pecadora.

En un principi totes les comunitats basades en el “cohousing”, eremitisme, monàstiques, donen la impressió de ser sanes. El principi de totes elles és el bé comú. Gaudeixen d’un alt nivell de felicitat. Al poc temps comencen a manifestar-se els fruits de la carn: Enemistats, plets,  gelosies, ires, rivalitats…Aquella comunitat que en un principi semblava estar tan unida comença a esquerdar-se, a desintegrar-se. D’ella només en queda un record llunyà. Els cristians no han de fugir  del món (1 Corintis 5: 9, 10), sinó viure en ell ja que “la llum en les tenebres resplendeix” (Joan 1: 5).

Donada la condició humana els qui practiquen el “cohousing” es trobaran amb un gran desengany perquè busquen la felicitat pel camí equivocat que els mourà a preguntar-se: Què he de fer per a ser feliç?  El mateix han de fer la resta dels mortals que viuen immersos en la confusió que impera en el món. Es miri on es miri tot és problemàtic. Resolts un problema i de sobte de sota les pedres en brollen dos més. Què han de fer els qui viuen en la jungla de la civilització per trobar la felicitat que se’ls escorre com l’aigua entre els dits.  S’ha d’aprendre a conviure amb el que hi ha. Com es fa aquest aprenentatge?

 En cap lloc de la Bíblia s’ensenya que les persones hagin de refugiar-se en un lloc solitari per trobar el goig del Senyor que és permanent. Que no depèn de que les circumstàncies, siguin favorables o desfavorables. La felicitat tal om l’entenen els humans és un conjunt de situacions agradables que dura el temps que es mantinguin vives. Acabats aquests moments d’èxtasi  l’ànima torna a trobar-se buida i turmentada. El plaer temporal no és felicitat genuïna.

La insatisfacció permanent que aclapara l’ésser humà la causa el rebuig de Déu, el Pare que en el seu Fill Jesús fa que la pau de Déu que sobrepassa la comprensió humana es posseeixi. Els prejudicis són els que impedeixin que es posseeixi aquesta benedicció celestial. El text ens diu que Jesús va trobar Felip i li va dir. “Segueix-me. La trobada de Felip amb Jesús hauria d’haver estat   molt emocionant doncs no es va guardar al pap el goig  acabat de trobar en la Perla de gran preu. El text segueix explicant: “Felip va trobar Natanael  que li va dir: Hem trobat Aquell de qui va escriure Moisès en la Llei, així com els profetes: A Jesús, el fill de Josep, de Natzaret. Natanael li va dir: ¿De Natzaret en pot sortir alguna cosa bona? Li va dir Felip:  Vine i mira” (Joan 1: 43-46). Una dona que patia una hemorràgia persistent i que havia gastat en metges tot el que tenia, d’amagatotis es va apropar a Jesús, el va tocar i automàticament se li va aturar l’hemorràgia (Lluc 8: 43-48).

Si el lector busca la felicitat amb la intensitat com el miner busca l’or que no troba, li pregunto: Quan t’has gastat en espectacles, viatges, en plaers que no t’han donat la felicitat que busques?  A la dona que d’amagat el va tocar, Jesús li va dir. “Filla, la teva fe t’ha salvat ves-te’n en pau. Per què no li diu el lector a Jesús: “Senyor, ajuda la meva incredulitat”, perquè en donis el goig que amb desesper busco i no trobo enlloc?

Octavi Pereña Cortina

 

 

CRIDA A SOMETENT

Crida a sometent. Ressò de tambors. Alguns països europeus tornen a implantar el servei militar obligatori. Des de que Adan va pecar el cor humà s’ha vist infectat d’odi. Caín i Abel, els dos primers fills d’Adam i Eva ja van ser protagonistes d’una guerra fratricida. Caín va matar Abel. A mesura que la població es multiplica apareixen “els poderosos, els homes de fama de l’antiguitat” (Gènesi 6: 4). Ja des de l’albada  de la humanitat quan Déu des del cel contempla la Terra  “veu que la maldat de l’home és molt gran a la Terra i que tot el propòsit dels pensaments del seu cor nomé és el mal tot el dia” (v.5). Es formen petites tribus que en ajuntar-se es converteixen en regnes que els “poderosos homes de fama” es fan amb el poder convertint-se en reis. Les guerres es fan més cruels. Les armes més devastadores. Així ha estat  al llarg de tota la Historia.

Si no vaig equivocat Egipte ha estat el primer gran regne que sorgeix. A Egipte, a causa d’una fam canina uns pocs hebreus se n’hi van anar a viure. A causa d’un canvi de dinastia faraònica, els hebreus que ja s’havien convertit en un poble nombrós per motius polítics se’l hi va imposar una dura servitud. Després de les Deu Plagues el Faraó va deixar sortir els hebreus del regne.  No li costa gens tornar a penedir-se. Reuneix l’exèrcit i surt a perseguir els fugitius que troben que el Mar Roig els barra el pas. Tenen por. No en tingueu els diu el Senyor. Dirigint-se a Moisès li diu: Estira el braç amb el teu bastó  assenyalant el mar que s’obrirà en dos. Els perseguits respiren. El mar deixa obert un camí. S’endinsen per la nova via. Els egipcis  no deixen d’empaitar-los. Els murs d’aigua que s’havien format es desplomen enterrant el poderós exèrcit egipci. Els salvats en posar el peu en terra ferma entonen un lloança a Déu el seu Salvador. Entre altres coses el càntic diu això: “El Senyor regna per sempre i eternament” (Èxode 15: 18).

Avui Europa es troba en una situació molt delicada a causa de la guerra ucraïnesa. Europa s’ha convertit en una olla a pressió que pot esclatar en qualsevol moment. Si els governants es deixen portar per l’odi és molt possible que un d’ells  induït per un nacionalisme forassenyat premi el botó roig……Pat Cox, expresident del Parlament europeu diu en una entrevista: “S’ha acabat el dividend de la pau. Hem d’invertir en armes”. Parodiant la dita hippy: “Fes l’amor i no la guerra”, busca l’amor de Déu i el resultat serà l’amor que busca el bé d’altri. Com és una utopia aconseguir que tota la població es deixi guiar per l’amor de Déu ens hem de conscienciar  que una guerra d’abast inconcebible pugui esclatar en qualsevol moment.

Nabucodonosor rei de Babilònia en un somni va veure una estàtua molt gran i d’aspecte terrible: “El cap d’aquesta estàtua era d’or pur, el seu pit i els seus braços de plata, el seu ventre i les seves cuixes de bronze, les seves cames de ferro, els seus peus part d’ells de ferro i part d’ells d’argila” (Daniel 2: 32, 33). El monarca se la va estar mirant “fins que una pedra va ser tallada sense mans i va colpir l’estàtua. Els bocins es van convertir com el boll de l’era a l’estiu i el vent se’ls va emportar…i la pedra que va colpir l’estàtua va esdevenir una gran muntanya que va omplir tota la terra” (vv. 34, 35).

Començant pel cap d’or que representa el rei Nabucodonosor, les diferents parts del cos representen imperis que neixen i desapareixen l’un darrere l’altre. La pedra que va fer pols l’estàtua i que es va convertir en una gran muntanya que va omplir tota la Terra: “En els dies d’aquests reis, el Déu dels cels aixecarà un regne que mai no serà destruït, i aquest regne no serà deixat a un altre poble: esmicolarà i consumirà tots aquests regnes, i subsistirà per sempre” (v. 44).

Des de l’albada de la Història fins el final del temps hem estat i seguirem estant colpits per les guerres perquè les nacions mai “no han conegut el camí de la pau” (Romans 3: 17). “¡Oh” (Europa, aquí s’hi pot posar el nom de la nació que es vulgui), “si atenguessis els meus manaments! La teva pau seria com un riu, i la teva justícia com les ones del mar!” (Isaïes 48: 18).

Mentre no arribi la fi del temps amb la implantació del regne de Déu etern que se’ns ha fet conèixer en el somni que va tenir Nabucodonosor, la majoria de les persones continuaran donant l’esquena  a Déu.  Pensant en vanitats fugisseres. Es casaran i es donaran en casament, bevent i menjant fins que arribi l’inesperat End. Les conseqüències de la incredulitat són el consum exponencial de fàrmacs que no serveixen per portar la pau a la consciència perquè se la busca per camins equivocats.

Octavi Pereña Cortina

 

PARADÍS RETROVAT

Declaració que Clara Sanchís Mira fa en el seu escrit “El dit a la nafra”: La meva professora de cant, en resumen i segons va dir entre somics, plora perquè no és feliç. No és que li hagi passat alguna cosa tràgica. És només que, per unes coses i d’altres, no troba la felicitat. Ben mirat, és que jo tampoc. No sé què en pensarà vostè. Tant de bo sigui feliç. Però nosaltres vam arribar a la conclusió que la idea de la felicitat completa és un veritable destorb que ens impedeix ser feliços a estones”. La felicitat es quelcom tant voladís com el vent. Qui pot atrapar el vent amb les seves mans? Quan tanques la mà ja ha volat. Es  miri com es miri, la felicitat és impossible obtenir-la. La impossibilitat d’assolir-la mitjançant les coses que un hom fa ho posa de manifest la dita de l’Escriptura: “Per això vaig odiar la vida, perquè l’obra que es fa sota el sol em fastiguejava: perquè tot és vanitat i aflicció d’esperit” (Eclesiastès 2. 17).

Malgrat la impossibilitat de ser feliç mitjançant els propis medis, l’ésser humà no  vol rendir-se. Els guionistes i intèrprets de gags còmics pretenen fer riure els espectadors afegint aplaudiments i riallades de fons per contagiar els espectadors a fer el mateix. Sovint, aquests artificis aconsegueixen el contrari del que es proposen. Fan plorar donada la mediocritat de l’obra. Les rialles artificials com la risoteràpia no són sinònims de felicitat.

La publicitat de qualsevol  estri que es vol vendre va acompanyada de cares rialleres que pretenen relacionar l’article que promociona amb la felicitat. Així, el client potencial que no és feliç comprarà el producte que ven felicitat. Aquesta felicitat artificial se’ns la inocula des de la infància i crea un contrast molt acusat entre la realitat d’unes vides en constant contacte amb situacions enlletgides pel pecat, amb les cares felices adulterades pel retoc fotogràfic.

El Primer Món en el que es mira el Tercer ven una imatge de felicitat falsa. Enganyem els qui ens volen imitar perquè els confonem entre nivell de vida y qualitat de vida. De coses materials no ens en manquen. Tenim a l’abast de la mà estris que cada vegada més donen prestacions que ens fan la vida més còmoda  y fàcil, però no feliços. Les malalties mentals augmenten i amb elles s’incrementa el consum d’ansiolítics i els fàrmacs contra l’estrès i la depressió engreixen les farmacèutiques. El Primer Món amb tota la seva prosperitat material no és feliç. Las rialles artificials no compren felicitat. Malgrat saber-ho ens deixem enganyar pels eslògans que ens inciten a comprar coses que no necessitem perquè ens diuen que si no les tenim som uns desgraciats. “Perquè tu ho vals”. “No pots viure sense el producte X”. “Veuràs la vida d’un altre color” .El problema de la prosperitat material és que mai satisfà. Un escriptor de l’antiguitat va dir: “Qui estima la plata no es saciarà amb ella, i el qui estima la riquesa no en traurà renda”. Les coses que entren pels ulls acaben avorrint. El final de plaer momentani és insatisfacció. S’inicia un enfilall d’intents per veure les coses d’un altre color que acaben en fracàs.

Els bons propòsits no fan felices les persones. S’equipara felicitat amb l’absència d’emocions negatives, però les situacions desagradables existeixen i les emocions d’aquest color brollen instintivament. Si considerem la felicitat com l’absència de sentiments desagradables llavors convertim la nostra existència en una agència de viatges que programa vacances, platja, festes i un llarg etcètera en estances en idíl·lics paradisos amb la finalitat de distreure’ns de les emocions desagradables que transportem a aquests entorns tan meravellosos.

La Constitució dels Estats Units del 1776 promet als americans la felicitat. En un món tacat pel pecat no hi ha cap Constitució que pugui garantir-la. Pels americans el somni americà encara és un somni. La injustícia social existent impedeix que el somni es faci realitat.

Per iniciar el procés que ens porti a la felicitat en les nostres vides s’ha d’extirpar el pecat que tenim dins que ens aparta de Déu que és la font de la felicitat. Aquesta extirpació només es pot aconseguir per la fe en Jesús, la sang del qual vessada en la creu del Gòlgota ens neteja tots els pecats. Aquesta purificació ens permet mantenir una relació íntima amb Déu nostre Senyor. Les situacions són desagradables, són inevitables perquè vivim en un món injust. Concedida audiència amb Déu mitjançant Jesucrist, podem descarregar en Ell tot allò que ens preocupa i que les agències de viatges no poden eliminar. El resultat d’haver traspassat els sentiments desagradables a Ell és una pau que sobrepassa la comprensió humana que, per incomprensible no vol dir que no sigui real.

El salm 23 ens parla de caminar per una vall d’ombra de mort que reflecteix molt bé el que és aquest món. Però el salmista també ens parla de Jesús el Bon Pastor que “em fa reposar en pastures d’herba tendra, em mena vora aigües de repòs. Em restaura la meva ànima, em guia per senders de justícia, per honor del seu Nom” (vv.2,3). Ens prepara pel paradís celestial on no hi té cabuda cap cosa injusta que pugui enterbolir la plena felicitat

Octavi Pereña i Cortina

 

CRISI EDUCATIVA

Ens trobem immersos en una profunda crisi educativa. Potser la punta de l’iceberg del fracàs escolar va ser la declaració pública de fallida. Que es declari que el sistema públic d’educació ha fracassat  és la via més fàcil. El cor del fracàs escolar no ho és el sistema públic d’educació. És la llar. La responsabilitat de l’escola pública és ensenyar a llegir, escriure i d’altres ensenyances bàsiques  que es van incrementat així que els nens  van passant d’un grau inferior a un de superior fins arribar fins la universitat. És en la llar on els nens han d’aprendre a ser cívics i educats. A ser respectuosos amb les diferències individuals. És la llar que ha de ser denunciada pel fracàs escolar.

Per què molts pares no es comporten com educadors exemplars? El problema no rau en que no disposen d’un diploma que certifiqui que hagin fet un taller de formació parental. Aquests tallers, si és que existeixen, poden ajudar una mica, però no són del tot fiables perquè no converteixen en pares responsables  els que els fan perquè no inculquen l’esperit de la genuïna paternitat.

Què passa amb els pares que no saben com educar els fills? Han de fer un retrocés en la Història fins arribar a l’Edèn que és on es troba el secret de la paternitat responsable. Abans de la Caiguda en pecat Adam i Eva eren arbres bons i, com diu Jesús “no hi ha cap arbre bo que faci fruits dolents”. Amb la desobediència d’Adam tan aquest com Eva es  van convertir de sobte en arbres dolents. Com afirma Jesús “cap arbre dolent fa fruits dons”. Jesús segueix informant: “Cada arbre es coneix pel seu fruit: car dels esbarzers no es cullen figues, ni de la bardissa es veremen raïms. l’home bo, del bon tresor del seu cor treu allò que és bo, i l’home dolent, del mal tresor del seu cor treu allò que és dolent, perquè de l’abundància del cor parla la seva boca” (Lluc 6: 43-45).

Per naixement natural tots naixem sent arbres dolents. És lògic, doncs, que donem fruits dolents. Poden semblar bons. Quan els obrim hi descobrim putrefacció. No volem reconèixer la nostra condició d’arbres dolents i ens esforcem en donar fruits que aparentment són  bons. Ni dels esbarzers ni de les bardisses es port esperar que donin figues i raïms. La condició d’arbres  dolents ho impedeix. Quina és la solució? La solució és que l’arbre dolent se’l converteixi en bo. És necessari n nou naixement. ¿És possible aquesta mudança? Sí és possible. El nou naixement no té res a veure amb un canvi d’ideologia. L’ateu pot abandonar el seu ateisme en fer-se catòlic o protestant. Això és quelcom semblant al gos que se li canvia el llaç, segueix sent el mateix gos. La condició espiritual segueix sent la mateixa: persona morta en els seus delictes i pecats. S’ha produït un canvi d’imatge però la condició espiritual segueix sent la mateixa.

El nou naixement al que es refereix Jesús quan parla amb Nicodem, un savi jueu, no ho entén. Li diu a Jesús: “Com pot un home nàixer quan és vell? ¿Pot potser entrar  per segona vegada al ventre de la seva mare  i nàixer?” (Joan 3: 4). Jesús li fa veure l’equivocat que està: “No t’estranyis que t’hagi dit: Us cal nàixer de nou. El vent bufa on vol i  sents la seva remor, però no saps d’on ve ni a on va. Així és tot aquell que és nascut de l’Esperit” (v.8). El savi d’Israel no acaba d’entre el que diu Jesús: “Com pot ser això?” (v. 9). Per aclarir-li l’enteniment Jesús el transporta al pelegrinatge de l’antic Israel pel desert amb destinació a la Terra Promesa. Moltes vegades el poble va protestar contra Déu i contra Moisès. En una d’aquestes situacions contestatàries es queixen: ” Per què per què ens has fet pujar d’Egipte per morir en el desert? Perquè no hi ha pa i no hi ha aigua i la nostra ànima està avorrida d’aquest pa miserable”(Nombres 21: 5).  “I el Senyor va enviar serps ardents entre el poble, i van mossegar el poble i molta gent d’Israel va morir (v. 6). Sempre que els israelites es veien perduts i es penedien malgrat ho fessin de cara a la galeria, Déu els perdonava i els beneïa: “I el Senyor va dir a Moisès: Fes-te una serp de bronze i posa-la a la punta d’un pal i s’esdevindrà que tot aquell que sigui mossegat i la miri, viurà” (v.8).

El dirigent d’Israel que de nit va anar a visitar Jesús ben segur que coneixia aquest punt de la història del seu poble, però desconeixia l’abast espiritual que tenia la serpent de bronze. Jesús amb la seva paciència infinita li diu: “I així com Moisès va alçar la serp en el desert, així  cal que sigui alçat el Fill de l’Home, perquè tot aquell que en Ell creu, no es perdi, sinó que tingui vida eterna ” (Joan 3: 14, 15). Una referència clara de la seva propera mort a la creu. Creure en Jesús crucificat per salvar el poble de Déu dels seus pecats  és la passa prèvia que s’ha de donar (v. 17). És necessari esmentar aquesta doctrina de la que se’n parla poc: Jesús per l’Esperit Sant fa morada en el creient: “¿No sabeu que sou santuari de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres?” (1 Corintis 3: 16). Els pares que per la fe en Jesús s’han convertit en temples de l’Esperit Sant transformen la llar en un rebedor del cel on es respira, gràcies a haver-se convertit en arbres bons que fomenten  l’ambient adequat per instruir els fills en el camí de la justícia que els pot transformar en ciutadans que en lloc de ser problema contribueixen a ser solució dels problemes socials.

Octavi Pereña Cortina