UN SEGON, DESPRÉS…¡ESPETEC!

Ningú pot preveure que pot passar després d’un segon. És un dia festiu. Es circula tranquil·lament per la carretera. Per una distracció del conductor el cotxe xoca conta un arbre. El xofer paraplègic. L’esposa i el fill morts a l’acte. L’accident és una imaginació però pot molt bé coincidir amb un dels molts que es produeixen diàriament. El paraplègic es pot preguntar. Per què a mi?

Un dia d’estiu de 1967, que hauria d’haver estat un dia inoblidable per a Joni Erachson Tada, adolescent de 16 anys i les seves germanes que van anar a banyar-se al riu. Joni es llança a l’aigua però el fons no és tan profund com es pensava i es va donar un cop al cap que la va deixar paraplègica. Va pregar per un miracle, però el miracle no es va produir. Malgrat això la fe de Joni es va enfortir i va escriure: “ A vegades Déu permet allò que odia per aconseguir el que estima. Mitjançant malalties pot fer molt bé. No entendrem Déu i la seva manera de fer les coses mentre no estiguem en el cel, però ens dóna moltes pistes  per comprendre que podem confiar en Ell, i que si Ell permet alguna cosa que odia, ha de ser per aconseguir quelcom meravellós. El Pare vol que Crist estigui amb tu i sigui la teva esperança de glòria”.

Cada cop, en aquesta nostra societat hi ha menys tolerància al dolor perquè es recrea en la superficialitat de les xarxes i de l’hedonisme de la publicitat que prometen una felicitat immediata que no poden donar.  Cada prova Deu la pot convertir en un oasi de benestar si es creu en Ell: “Cal que el qui s’atansa a Déu cregui que existeix, i que recompensa els qui el cerquen” (Hebreus 11: 6). Es necessita posseir una bona teologia perquè no totes les existents són de rebut. Com molt bé diu el psiquiatre Christophe André: “Com a metge el meu objectiu sempre havia estat curar, arreglar les coses, no havia entès la importància que tenia el consol quan hi ha una cosa que no es pot solucionar…El consol no és la solució a un problema, però és una ajuda indispensable per enfrontar-se al problema”. Una malaltia crònica, un accident de conseqüències irreversibles, una situació familiar complicada, comencen a ser problemes insolubles quan “no hem aprés que no hem d’agafar quelcom amb força perquè quan ho fem ens fa mal quan el Pare ens obre els dits i ens ho pren” (Corrie Ten Boom, activista cristiana neerlandesa que va protegir a perseguits pels nazis). Ens  ajudarà a no agafar res amb força perquè no ho volem perdre si ens fem a la idea que l’atzar no existeix. Tot està controlat pel Creador i que res ocorre sense el seu consentiment. L’antídot contra el sofriment insuportable és la fe en el Pare celestial que ens conforta en les nostres tribulacions. Si ens rebel·lem contra l’adversitat ens oposem a la voluntat divina que farà que al dolor físic se li afegeixi l’espiritual que el farà més intens perquè el consol del Pare celestial no pot actuar

El consol filosòfic o religiós és un consol egoista que es desvincula del sofriment d’altri. Només interessa el propi benestar. El consol que atorga el Pare  celestial és un consol que té en compte el proïsme que també sofreix: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, el Pare de misericòrdies   i Déu de tota consolació, que ens consola en tota la nostra aflicció, a fi que nosaltres puguem consolar els qui es troben en qualsevol aflicció amb del consol que nosaltres mateixos som consolats per Déu”         (2 Corintis 1: 3, 4). Aquí es desvela un misteri que la ment més preclara no és capaç de desvelar: “Perquè així com els sofriments de Crist abunden a favor nostre, així també per Crist abunda la nostra consolació. I si som afligits és per la vostra consolació i salvació, que és eficaç en suportar amb paciència els mateixos sofriments que patim també nosaltres, i si som consolats és per a la vostra consolació i salvació. I l nostra esperança respecte a vosaltres és segura, perquè sabem que així com som participants en els sofriments, ho som també en la consolació” (vv. 5,-7). Amb molta brevetat el que ens ve a dir l’apòstol és que el creient en Crist  per l’Esperit Sant que habita en ell és divinament consolat. És clar que si algú pot rebutjar l’Evangeli de la salvació per la fe en el Nom de Jesús com pot fer-ho amb la consolació que Crist comparteix amb el sofrent mitjançant els seus fills que comparteixen les consolacions amb que són consolats pel Pare de nostres Senyor Jesucrist. La consolació de Crist és la que perdura en l’ànima.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

RESURRECCIÓ O REENCARNACIÓ

De la influència hegemònica del cristianisme en l’àmbit social s’està passant a una lenta però persistent repaganació social. Anys ha, quan encara que només fos externament moltes persones  es manifestaven cristianes. Les esglésies de gom a gom donaven fe d’això malgrat que en l`íntim no creien allò que expressaven públicament. El resultat d’aquesta farsa és el cristianisme de pandereta, folklòric, de barbacoa, que és anys llum del vertader cristianisme. La degradació teològica que fa segles que es va produint deixa les ànimes dels qui el practiquen buides de contingut que fa que les filosofies orientals que ens arriben de la llunyania s’encarreguen d’omplir el buit de les persones que són cristianes de només de boca. El que tenen en comú les diverses filosofies que ens arriben d’Orient és la reencarnació.  Fa anys només creien en ella un minso nombre de persones que constituïen l’elit social. La transmigració de les ànimes era el plat fort en les seves reunions. Avui aquesta creença s’ha democratitzat, en part, gràcies a les jerarquies eclesiàstiques que no s’han preocupat d’instruir el poble en els principis bàsics  de la fe cristiana. En lloc de nodrir els feligresos amb el pa de vida que és Jesús i les seves ensenyances transmeses mitjançant la Bíblia, ho han fet i segueixen fent-ho amb el pa florit que ho són els dogmes de la santa mare església ensenyats pels seus doctors que amb la seva irresponsabilitat obren de bat a bat la finestra perquè entressin les malèfiques filosofies orientals.

Què és que fa que les filosofies orientals siguin tan apetitoses per les persones que tenen fam de Déu i no se’ls dóna el nutritiu pa de vida que és Jesús? La doctrina bandera de les filosofies orientals és la reencarnació que apel·la l’ego de l’ésser humà. Fa creure als pecadors, que ho som tots, que mitjançant una llarga sèrie de reencarnacions, per la pràctica de bones obres, ens anirem purificant fins a gaudir del nirvana on immersos en l’absolut i havent perdut el sentit d’identitat ens haurem alliberat de tot dolor. És dir, perduts en l’absolut impersonal.

La fe cristiana ensenya que quan un hom mor no deixa d’existir. Conserva la seva identitat personal. Es produeix una separació temporal del cos i de l’ànima que formen la seva individualitat. En el decés, l’ànima dels ver cristià se’n va amb Crist, lo qual és molt millor i el cos reposa en el sepulcre, convertint-se en pols, esperant el dia de la resurrecció.

La doctrina cristiana de la resurrecció no és filosofia especulativa. És una ensenyança basada en el fet històric de la resurrecció de Jesús: “No us admireu d’això, perquè ve l’hora en que tots els qui són en els sepulcres escoltaran la seva veu i sortiran els qui hauran fet el bé a la resurrecció de vida, i els qui hauran practicat el mal a la resurrecció de condemnació” (Joan 5: 28, 29). L’ensenyança que alguns proclamen que amb la mort no queda rastre dels condemnats, no té consistència. Si fos així, on seria la justícia, que en el fons tots desitgem? Un desig incomplert. Desencisats. 

La Bíblia ensenya que l’home és responsable dels seus actes. Que un dia haurà de comparèixer davant el tribunal de Crist per donar compte dels seus actes. La Bíblia és clara respecte: “Ja que tots han pecat no aconsegueixen la glòria de Déu” (Romans 3: 23). El verset següent exposa com és possible que un Déu just pugui considerar innocents els pecadors i continuar sent Just. Amb molta brevetat exposa el cor de l’Evangeli: “Essent justificats gratuïtament per la seva gràcia per mitjà de la redempció que és en Crist Jesús” (v.24). Déu el Pare descarrega sobre el seu Fill Jesús el pes del pecat de tota la humanitat. Jesús se’l fa seu i la seva sang vessada en la creu del Gòlgota esborra el pecat de tots els qui creuen en Ell (1 Joan 1:7). la justícia de Déu queda vindicada perquè Jesús es fa seva la culpabilitat de tota la humanitat.

L’Evangeli no ha de quedar reclòs en els llocs de culte. S’ha d’anunciar públicament arreu. No s’ha d’excloure ningú per motiu de sexe, raça, condició social. Els qui responguin a la crida, les esglésies els han d’acceptar perquè creixin en el coneixement de nostre Senyor Jesucrist i així d’infants en la fe es converteixin en adults, aptes per ensenyar l’Evangeli de manera que més persones en tinguin coneixement d’ell. El lamentable és que en són molts els qui diuen: “no volem escoltar”. Molts d’aquests sords voluntaris són els qui creuen que després d’una infinitat de transmigracions s’aniran purificant fins assolir el nirvana alliberats de tot dolor i de tot sentit d’individualitat. Immersos en l’absolut impersonal.

La resurrecció que no és una filosofia especulativa sinó una doctrina contrastada en la historicitat de la resurrecció de nostre Senyor Jesucrist d’entre els morts  És la garantia que els qui hagin passat de mort a vida per la fe en Jesús com a Salvador, en el darrer dia, quan Ell vingui a  buscar el seu poble ressuscitaran en Ell (1 Corintis 15: 23). Mentre la torxa sigui il·luminant hi ha possibilitat de la conversió a Jesús. Quan s’apagui, el món tal com l’entenem avui, haurà arribat a la seva fi. Tancada la porta que dóna accés a la vida eterna. Quan això succeeixi. la condició en que es trobi el lector avui, sigui en la fe en Crist o en la incredulitat, en la via eterna o en la condemna eterna, serà per sempre més.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

ELS IMPERIS CAUEN

La periodista Anna Buj en el seu escrit “El Papa enalteix a la Gran Rússia” publicat a La Vanguardia (30/08/2023) cita les paraules que el papa Francesc dirigeix als joves catòlics russos reunits a Sant Petersburg: “No us oblideu de l’herència. Sou hereus de la Gran Rússia i  la Gran Rússia dels sants, dels reis, la Gran Rússia de Pere el Gran, de Caterina II, aquell imperi rus gran, de tanta cultura, de tanta humanitat –va manifestar el papa argentí-. No renuncieu a aquesta herència. Vosaltres sou els hereus de la Gran Rússia. Seguiu endavant. Gràcies. Gràcies per la vostra manera de ser russos”.

Les paraules del papa que elogia “tanta humanitat” de la Gran Rússia han aconseguit que el kremlin es manifesti altament satisfet. El seu portaveu Dmitri Paskov elogia el papa amb aquestes paraules: “El Pontífex coneix la història russa i això és molt bo. Té arrels profundes i la nostra herència no es limita a Pere el Gran o Caterina, és molt més antiga. El que l’Estat Rus, els grans activistes, les escoles i professors universitaris estan fent ara és portar aquesta herència als nostres joves. I que el Pontífex estigui a l’uníson amb aquests esforços és molt gratificant”.

Unes paraules de Jesús que encaixen com l’anell al dit són les paraules elogioses que Dmitri Paskov dirigeix al papa: “Ai de vosaltres quan tothom parli bé de vosaltres, perquè d’aquesta manera tractaven els seus pares als falsos profetes” (Lluc 6: 26). Quan el papa Francesc elogia desmesuradament les virtuts de la Gran Rússia manifesta una ignorància supina de les ensenyances bíbliques pel que fa als grans i petits imperis. Tots, l’un darrere l’altre són esborrats del mapa. La causa: la injustícia que els porta a la grandesa efímera. Els profetes anunciaven que tots els ciutadans d’aquests imperis  començant pels reis, els cabdills, fins l’últim de la colla, tots sense excepció, s’havien de penedir dels seus pecats, deixar de donar l’espatlla a Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist i practicar la justícia que enalteix les nacions. La resposta sempre va ser la mateixa. NO ESCOLTAREM. El rebuig dels imperis a les paraules dels profetes la Bíblia en registra un que és molt clarificador: NÍNIVE. Déu crida al profeta  Jonàs  i li diu: “Aixeca’t, vés a Nínive la gran ciutat, i proclama contra ella el missatge que et diré. Quin era el missatge que el profeta havia d’anunciar als nínivites? “D’aquí quaranta dies Nínive serà destruïda”. El missatge va ser cregut  i van publicar un dejuni i es van vestir de roba de sac, des de el més gran fins el més petit”. Al cap d’uns 400 anys Nínive va ser destruïda per una coalició encapçalada per Babilonia.

El profeta Daniel anuncia que a partir de Nabucodonosor rei de Babilonia s’aixecaran i desapareixeran imperis: “I en els dies d’aquests reis, el Déu dels cels aixecarà un regne que mai no serà  destruït, i aquest regne no serà deixat a un altre poble: esmicolarà i consumirà tots aquests regnes, i subsistirà per sempre” (Daniel 2: 44). De l’imperi que encapçala la llista la Bíblia diu: “Castigaré el rei de Babilonia i la seva terra, com vaig castigar el rei d’Assíria” (Jeremies 50: 18).

Els imperis no neixen es creen a partir de minúsculs grups de persones que la Bíblia anomena carnals perquè l’Esperit Sant no habita en elles. La característica d’aquestes persones la Bíblia la detalla: “Adulteri, fornicació, immundícia, lascívia, idolatria, bruixeria, enemistats, baralles, gelosies, ires, rivalitats, divisions, partits enveges, homicidis, embriagueses, golafreries i les coses semblants a aquestes” (Gàlates, 5: 19-21). Aquestes persones carnals engendren fills d’entre els quals sobresurten “el poderosos, els homes de fama de l’antiguitat” (Gènesi 6: 4), que dominen sobre la resta del grup que sota el lideratge. Ja tenim l’embrió d’un imperi sota el lideratge d’un poderós, d’un home de fama de l’antiguitat que fa història. El cabdill, el poderós, l’home de fama per conservar el seu lideratge sobre la població ha d’aconseguir que la seva causa privada sigui la de tots. D’aquí neixen els mites: Pàtria, bandera, llengua, raça.

La supremacia ve de lluny. Amb això el líder aconsegueix que la població es lliuri incondicionalment a ell sense qüestionar si allò que ordena sigui just o injust. Tot funcionaria perfectament si no fos que per sobre dels poderosos, dels homes de fama, existeix Déu, el Creador i Legislador que ha promulgat la Llei que regula el comportament dels éssers humans. L’orgull impedeix  que els homes acceptin la Llei promulgada pel bé de totes les persones sense excepció. Amb altivesa responen: NO ESCOLTAREM. Déu no és un Rei dèbil a qui es pugui manipular. Basant-se en la seva Llei Déu executarà la sentència als imperis de totes les èpoques. El que el Jutge suprem pensa de l’antic Moab és el que pensa de tots els imperis: “Hem escoltat de l’orgull de Moab, és molt orgullós de la seva altivesa, i de la seva arrogància, i de la seva supèrbia, i de la inflor del seu cor…I Moab serà destruït com a poble perquè es va enaltir contra el Senyor” (Jeremies 48: 29, 42). L’adagi popular diu amb molta saviesa: “Quan vegis la barba del teu veí pelar, posa la teva a remullar”

Octavi Pereña i Cortina

 

 

CREIXEMENT HARMÒNIC

“Crec que la digitalització i la seva capacitat de difondre conceptes de forma gratuïta, universal i instantània està degradant la qualitat del nostre debat intel·lectual, i per tant, el nostre progrés” (Gal Beckerman, assagista).

En el segle XVI ben segur que la possibilitat de llegir un llibre estava limitada a una ínfima part de la població. Amb l’aparició de la impremta i la divulgació dels escrits del monjo Martí Luter que comunicava les ensenyances bíbliques  aporta llum espiritual a la població apartant-la de la beateria a que l’havien sotmès les ensenyances catòliques que giraven a l’entorn de suposats miracles de sants i verges, d’altres faules i doctrines antibíbliques. Amb la traducció a l’alemany que Martí Luter va fer de la Bíblia i l’abaratiment dels costos d’edició, la població tenia al seu abast un exemplar de la Bíblia en un idioma que entenia, la qual cosa va iniciar el debat religiós arreu d’Europa. La Bíblia es va traduir als diverses llengües europees i els comentaris bíblics es van difondre arreu del continent. Públicament es va debatre la qüestió religiosa. El passotisme religiós es va convertir en activisme generalitzat.

Ens trobem a l’era digital. Les idees es transmeten amb velocitat vertiginosa. Abans que les hàgim digerit les xarxes socials en posen de noves sobre la taula. L’excessiva informació sense temps per poder-la assimilar ens deixa en l’infantilisme. En el segle XVI amb Luter i els altres reformadors que apareixien en l’escenari europeu no va caldre que les autoritats ideessin plans per incitar a la població a llegir. El que impulsava a la població amb minsos recursos econòmics a anar a la llibreria a comprar una Bíblia o els escrits que els reformadors anaven posant al mercat va ser la set i la fam que les persones sentien de nodrir les seves ànimes amb la Paraula de Déu que els alliberava de l’esclavatge satànic en que els mantenia les falses doctrines catòliques: “Si el Fill us allibera sereu veritablement lliures” (Joan 8: 36). La lectura pausada i diligent de la Bíblia a més d’alliberar de l’opressió satànica, desmunta la idea que “ la religió és l’opi del poble”. Certifica que la difusió i assimilació de les ensenyances bíbliques va engendrar les democràcies occidentals.

Dos nens, alhora cosins. L’un Joan el Baptista. L’altre Jesús. “I el nen” (Joan) “anava creixent i s’enfortia en esperit, i s’estava en els deserts fins el dia de la seva manifestació a Israel” (Lluc 1: 80). “I Jesús progressava en saviesa i estatura i en gràcia davant de Déu i dels homes” (Lluc 2: 52). Ambdós infants van néixer i créixer en llars pietoses. Els seus pares els van intruir en les ensenyances de l’Antic Testament. Ambdues criatures van passar per totes les etapes del creixement: infància, adolescència, joventut i maduresa. Ambdós, quan van ser adults  van fer molt de bé pel poble. Malgrat això Herodes instigat per Herodies, la dona del seu germà, va ordenar decapitar Joan perquè denunciava l’adulteri que cometien. Jesús va ser clavat a la creu perquè denunciava els sacerdots per la interpretació legalista que feien de la Llei de Moisès i perquè es proclamava ser Fill de Déu. Ambdós van ser víctimes de la persecució religiosa. En el futur quan el cristianisme va ser reconegut per Roma els que es consideraven ser dipositaris de la veritat van perseguir la VERITAT que és Jesús en perseguir els seus seguidors.

Es valora molt l’educació com mitjà per alliberar la societat de la pesada càrrega que representa la violència masclista, la corrupció política, l’incivisme ciutadà, la injustícia del sistema judicial i tants altres abusos que es cometen. Malauradament descobrim que el sistema educatiu amb els milions d’euros que costa el seu manteniment no esborra del mapa la infinitat de danys que l’ésser humà comet. La causa del fracàs de l’educació en aconseguir que l’ésser humà moralment sigui més bo és que l’home és una dicotomia: cos i ànima/esperit. A causa de la incredulitat es margina a Déu i el concepte ànima/esperit es guarda al fons d’un calaix on es mor de fàstic. Mentre no es recuperi la realitat que l’ésser humà a més de cos  és ànima/esperit que el fa semblant a Jesús ressuscitat, no es trobarà solució a la multitud de problemes polítics i socials que converteixen l’existència aquí a la Terra en un infern.

Intentaré introduir-me en el cor de la qüestió. Segons la Bíblia l’ésser humà és dual. L’educació escolar que margina l’ànima/esperit fa que la instrucció coixegi i no doni els resultats que s’espera d’ella. Hi ha un text que crec que és clau per entendre la dicotomia humana: “Perquè la manera de pensar de la carn és mort”. Normalment quan esmentem “carn” ens referim als músculs del cos. En aquest text “carn” no es refereix al cos sinó a l’ésser  humà espiritualment mort en no ser vivificat per l’Esperit Sant que es rep per la fe en Jesús. “La manera de pensar de la carn  és enemistat contra Déu”. Les persones sense Jesús “no se sotmeten a la Llei de Déu, ni tampoc no poden”. La “carnalitat humana impedeix ser amics de Déu. “I si Crist és en vosaltres, el cos està mort a causa del pecat, però l’Esperit és vida a causa de la justícia” (Romans 8: 6-10). A causa del pecat la mort física és universal. La vida eterna que Crist dóna es limita als qui creuen en Ell. Les obres de la carn són:  “adulteris…enemistats…baralles…rivalitats…enveges…”. Les de l’Esperit són: “Amor, goig, pau, longanimitat, bondat, fe, mansuetud, temprança” (Gàlates 5: 19-23). La incredulitat impedeix que en la societat floreixi la justícia.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

LA PLAGA DEL DIVORCI

“Cada cinc minuts es trenca un matrimoni a Espanya, país amb la taxa més alta d’Europa en ruptures i amb la més baixa en nupcialitat. Un de cada set matrimonis se’n va en orris abans del cinquè aniversari. Hi ha set ruptures per cada eu matrimonis” (Són xifres de l’últim informe sobre nupcialitat i ruptura de l’Institut de Política Familiar elaborat amb dades de l’Institut nacional d’Estadística). Esgarrifa!

Les estadístiques són fredes. Darrere d’elles hi ha persones amb noms i cognoms. No són números del DNI o de la Seguretat Social. L’encerta Eduardo Herfelder, president de l’Institut de Política Familiar quan escriu: “És que estem parlant de drames familiars, de fracassos personals, dolor humà…No s’ha d’oblidar que darrere de cada persona que es divorcia hi ha un conflicte per resoldre i un drama familiar” . “Un conflicte per resoldre”, és al meu parer el quid de la qüestió. Les persones espiritualment parlant estan mortes. El drama del divorci no es a causa dels canvis socials que hi ha i que han portat al creixement de l’individualisme, que la dona treballi i tingui menys dependència econòmica del marit i per això sigui menys tolerant. El problema és: Com són les persones que es casen? Sembla ser que el percentatge de divorcis és el mateix entre les persones que han passat per la vicaria, pel jutjat o que han decidit ajuntar-se per no haver de passar pels formalismes socials. Les parelles que han formalitzat el casament legal són més responsables del seu fracàs que les que no ho han fet. El que incrementa la responsabilitat dels legalistes és que en el moment de contreure matrimoni, sigui religiós o civil, d’una manera o altra han  jurat fidelitat mútua mentre visquin. D’ajudar-se mútuament en l’adversitat i en la prosperitat. Aquest jurament s’ha trencat. El pacte s’ha esberlat, sigui per consentiment mutu o per desig d’un d’ells. Tant s’hi ,val el drama està servit. Com diu el psiquiatre Luís Rojas Marcos: “En les diligències de divorci algú sempre surt malparat. Amb independència  de les motivacions que porten els matrimonis a separar-se, la veritat és que no hi ha separacions amistoses. La ruptura de les parelles és una de les experiències més amargues que poen sofrir les persones”. Mariela Michelene, escriu: “No es pot evitar el dolor, és com quan algú proper mor. En una ruptura també hi ha la pèrdua d’un ésser estimat de forma concreta i real. Perds la rutina amb aquesta persona, el present i el futur”. L’experiència d’una dona divorciada: “Abans no havia apreciat el que és ser mare sola, jo estic en una situació molt afortunada perquè no tinc problemes econòmics. És dur passar per una separació, realment dur” (Chantelle haughton).

Tornem als “fracassos personals”. Per què n’hi ha tants? La imatge de l’home perfecte (home i dona), sense esquerdes emocionals es va trencar en el paradís amb el pecat d’Adam. Abans de la desobediència la relació entre Adam i Eva no tenia sotragades. Mantenien plena sintonia. Tot just el pecat es va introduir en les seves vides l’antagonisme es va fer present. Es retreien mútuament la responsabilitat de la trista situació en que es trobaven. Què s’hi troba en el cor humà a causa del pecat d’Adam i que provoca els divorcis? Això és el que s’hi troba: “adulteris, fornicació, impuresa, lascívia…enemistats, baralles, gelosies, ires, rivalitats, divisions, partits, enveges… i coses semblants a aquestes” Gàlates 5: 20,21). Unes persones que visquin juntes amb aquestes característiques, ¿ens ha de fer estrany que no es suportin i que decideixin divorciar-se?

En certa ocasió uns fariseus (persones que pertanyien a un grup religiós) es van atansar a Jesús per provar-lo amb aquesta pregunta: “si era lícit per a un home repudiar la seva dona” Jesús els va contestar: “Què va manar Moisès?”. Li van respondre: Moisès va permetre d’escriure una acta de divorci, i de repudiar”. Llavors Jesús els exposa la causa del permís que va donar Moisès: “A causa de la duresa del vostre cor va escriure aquest manament”. Però Déu no accepta aquesta permissivitat: “Però des del principi de la creació Déu els va fer mascle i femella, per això l’home deixarà el seu pare i la seva mare, i s’unirà amb la seva dona, els dos seran una sola carn. De manera que ja no són dos, sinó una sola carn. Per tant, allò que Déu ha junyit, que no ho separi l’home” (Marc 10: 2-9). ¿Ha unit Déu per sempre a les parelles que en la cerimònia nupcial se’ls diu: allò que Déu ha junyit, que no ho separi l’home? Evidentment no.

Les característiques que cita Gàlates 5: 20,21 que són les obres de la carn són les que exterioritzen les persones que no s’han convertit a Crist. Dit d’una altra manera: tenen el cor endurit. En canvi, els convertits a Crist que són guiats per l’Esperit Sant, la seva peculiaritat és: “amor, goig, pau longanimitat, benignitat, bondat, fe, mansuetud, temprança” (Gàlates 5: 22,23). Són com la nit i el dia. Les parelles en les que es manifesta el fruit de l’Esperit, no són  perfectes. Se’ls presentaran situacions difícils que el farà pujar la tensió, però com disposen de l’ajut del Senyor aconsegueixen que les diferències no arribin al punt de trencar la corda. Reconeixen que són pecadors i amb el poder de Déu que no els abandona poden continuar el viatge junts “fins que la mort els separi”

Octavi Pereña i Cortina