AMICS DE NOVETATS

Quan el periodista Víctor M. Amela entrevista Erri de Luca, escriptor i alpinista i li pregunta sobre Déu, rep com a resposta. Déu, “el que no tinc no em falta”. ¿N’està segur de Luca que perquè no té a Déu i el desconeix, ¿no el necessita?

Per qüestió d’estratègia missionera els companys de l’apòstol Pau  el deixen sol a Atenes. Durant l’espera de retrobar-se amb ells, l’apòstol no resta ociós: “el seu esperit s’agitava dins d’ell, veient la ciutat plena d’ídols” (Fets 17:16). El text ens diu que discutia “a la sinagoga amb els jueus, i amb els piadosos, i cada dia a l’àgora, amb els que eren allà. I alguns dels filòsofs epicuris i estoics disputaven amb ell (vv. 17,18). L’apòstol parlava amb els jueus pietosos que podien escoltar-lo per l’afinitat que els unia. També ho feia amb els filòsofs epicuris i estoics que ensenyaven doctrines que eren clarament oposades al cristianisme. L’apòstol no tenia inconvenient  en parlar amb el poble a la plaça pública. Tampoc no la tenia en fer-ho amb l’elit intel·lectual  atenesa a l’Areòpag, el sancta santorum de la intel·lectualitat, on s’hi reunia per debatre els afers públics i tractar-hi qüestions filosòfiques.

El missatge que transmetia Pau els atenesos el desconeixien i despertava l’interès dels oients que volien saber el significat del missatge que els donava el “xerraire”. Se l’emporten a l’Areòpag, per preguntar-li: “¿Podríem saber quina és aquesta nova doctrina de que parles? Perquè ens fas arribar coses estranyes a les nostres oïdes,  volem saber, doncs, què signifiquen aquestes coses. (Perquè els atenesos i els estrangers que hi residien no passaven el temps en res més sinó en contar i escoltar novetats” (vv. 19-21). Si el missatge que s’escolta una i altra vegada no té substància, avorreix. Per això als atenesos, i a nosaltres també, avorreix sentir sempre el mateix. Necessitem novetats. Per això en els nostres dies tenen tanta audiència els shows televisius que serveixen per entretenir les multituds que només els interessa saber les novetats dels famosos de l’esport i de l’espectacle i així tenir nous temes de conversa en les tertúlies de cafè.

Arribats a l’Areòpag, Pau dret al mig de les eminències de la ciutat, per captar la seva atenció es dirigeix a elles amb aquestes paraules: “Atenesos en tot us veig molt religiosos” (v.22). Un predicador assenyat no utilitzaria la religió només per distreure el seu auditori. Va al moll de l’os del tema: “En tot us veig molt religiosos, perquè passant i mirant els vostres objectes de veneració, he trobat també un altar on hi havia escrit: Al déu desconegut” (vv.22,23). L’apòstol mostrant empatia vers els seus oients manifesta que s’interessa per les seves coses. No farà una peroració acadèmica per demostrar als seus oients que ell és tant o més bo que el més excel·lent dels oradors que hagi donat llustre al lloc. L’apòstol identificant-s amb les necessitats del seu auditori es refereix al “déu desconegut” al que veneraven. Els atenesos volien tenir contentes a totes les divinitats que adoraven. Per si de cas se n’havien deixa alguna van aixecar un monument al “deu desconegut”, no fos que s’enfadés i no els fos propici. És impossible adorar un  déu desconegut. Agafant-se a la ignorància religiosa dels atenesos els diu: “Doncs, el que reverencieu sense conèixer, jo us l’anuncio” (v.23).

Jesús és la imatge del Déu invisible. L’apòstol Felip en la seva ignorància li diu a Jesús: “Mostra’ns el Pare, i en tenim prou. Jesús li diu: ¿Tant de temps que sóc amb vosaltres, i no m’has conegut, Felip. El qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare. ¿I com és que dius : Mostra’ns el Pare?” (Joan 14: 8,9). En Jesús, el Pare deixa de ser un Déu desconegut. En la dissertació que l’apòstol Pau fa en l’Areòpag atenès esmenta característiques que té el Déu conegut. La que té més importància per a nosaltres en aquest moment és la que  Pau descriu a la cloenda del seu discurs: “Per això Déu ha passat per alt el temps de la ignorància, i ara mana a tots els homes de tot arreu que es penedeixin, perquè ha fixat un dia en que judicarà el món amb justícia per l’Home que Ell ha establert, i n’ha donat prova  a tots ressuscitant-lo d’entre els morts” (vv. 30,31).

La reacció dels atenesos al discurs de Pau va ser: “Però quan van sentir parlar de la resurrecció dels morts, alguns se’n burlaven, i d’altres deien: Sobre això ja t’escoltarem una altra vegada” (v.32). Quan Pau va tocar les consciències d’aquells que volien “saber quina és aquesta nova doctrina de que parles”, la majoria van preferir quedar-se amb les doctrines d’epicuris i estoics que afalaguen les oïdes dels oients, que servien per parlar i escoltar novetats, peró que no donen l’esperança que atorga la fe en Jesús mort i ressuscitat.

Octavi Pereña  i Cortina

NARCISISME POLÍTIC

<b>Michael Gerson</b> utilitzant l’exemple de <b>Trump</b> fa aquesta reflexió: “Fa anys que em vaig plantejar aquesta pregunta: Què passaria si un narcís que es creu el centre de l’univers arriba precisament al centre de l’univers? Ja estem veient el que passa: tot l’aparell d’un partit polític, incloent-hi la seva branca legislativa, està ara dedicat a la defensa dels salvatges desitjos d’un home”

Què és narcisisme? “Complaença excessiva d’una persona en les seves pròpies qualitats i obres”. “Persona enamorada o molt satisfeta d’ella mateixa”. Es un trastorn de la personalitat d’arrel espiritual. Els narcisos tenen la tendència a ser desmesuradament sensibles a qualsevol cosa que es pugui interpretar com un desafiament o amenaça a la seva necessitat bàsica de sentir-se superior als altres. Així que reaccionen amb hostilitat. L’agressivitat va lligada al narcisisme a causa d’aquesta lluita diària per a mantenir la imatge d’una grandesa alhora fràgil que té de sí mateix. El narcís és una persona mancada d’empatia. Què significa empatia? El diccionari dóna aquesta definició: “Facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb que ho es relaciona”.

Avui a causa del laïcisme desmesurat s’ha deixat a la cuneta la paraula AMOR: sentiment de Déu que l’impulsa a buscar el bé de l’home malgrat que no s’ho mereixi. Aquest sentiment diví per la fe en Jesús l’Esperit Sant l’inocula en el cor del creient i així comença a estimar Déu i al proïsme. L’antídot contra el narcisisme és la fe en Jesús i com que aquesta fe no existeix en la majoria dels polítics no ens ha de fer estrany que l’efecte Trump es vagi estenent exponencialment.

El narcís creu que el món gira entorn d’ell. Això fa que l’amor vers l’altre no tingui cabuda en el seu cor. El narcís vol ser el centre de les mirades i que tothom depengui d’ell. El doctor en medicina Miquel Vilardell fa aquesta reflexió: “Pel que fa el narcisisme, sempre he considerat que condueix a l’autoengany, que t’acaba fent mal en el cada a dia i que mantenir-lo té un cost massa elevat. No val la pena”. Com el narcís té la ment ofuscada per l’autoengany  no se n’adona que el dany que sofreix se’l causa ell mateix.

El narcisisme és una malaltia que abans afectava a uns pocs polítics. Avui a causa que la malura creix entre els universitaris més del doble entre els anys 2002 i 2007, segons Narcissistic  Personality Iventori, aquest increment es reflecteix en política. El comportament dels polítics joves exposa com l’auto enamorament i l’auto satisfacció faci estralls en ells i com aquest comportament afecta negativament l’acció política perquè estant tant centrats en sí mateixos són incapaços de veure els errors que cometen i per tant incapaços de rectificar, que és de savis. Si la tendència no canvia ens esperen uns anys de política nefasta.

La societat actual valora l’agressivitat com a senyal de poder i que es reflecteix en les cares dels qui l’emmagatzemen en les seves ànimes. El narcís com més agressiu es comporta més satisfet està de si mateix perquè creu tenir una autoritat que no posseeix. No se n’adona qe les seves manifestacions de poder, realment el que revelen és la inseguretat que s’amaga en el seu interior. El narcisisme és fruit de l’educació consentida que han donat els pares als fills. Els errors educatius comesos es paguen. Els primers en  notar ho són els propis pares que han d’aguantar la dictadura d’uns reietons que els fan la vida impossible. Mes tard, començant en l’adolescència, la societat. En lloc d’educar en l’autoestima s’ha de fer en la humilitat.

Quin és el Personatge que ha fet més pel bé dels homes? Indiscutiblement Jesús de Natzaret que va dir de si mateix: “Apreneu de mi que sóc dòcil i  humil de cor” (Mateu 11:29). La humilitat és la base de l’autèntic poder. Jesús no va entrar a Jerusalem com a Rei muntat en un cavall símbol dels poders humans, sinó sobre un pollí d’ase, com està escrit: “No temis filla de Sió: heus aquí, el teu Rei ve assegut en un pollí de somera” (Joan 12: 15). El Rei d’Israel no va oposar resistència quan el maltractaven en la parodia de judici i va patir la terrible mort de la crucifixió. Malgrat que no va deixar res escrit, les seves ensenyances transmeses pels seus deixebles inspirats per l’Esperit Sant han arribat fins els nostres dies. Encara que no es citi la seva procedència, formen part de les constitucions nacionals progressistes. Ai! La lletra  sense l’Esperit mata. Les paraules de Jesús sense Ell no serveixen per implantar la justícia en el món.

Les noves generacions de polítics que surten a la palestra pretenen canviar el món. Se’ls nota el narcisisme que s’amaga en les seves ànimes amb l’egolatria que manifesten en les seves aparicions públiques. Aquest polítics narcisos novells són de curta durada, però durant la seva activitat política fan més mal que una pedregada. Quant necessari és que els polítics estiguin revestits de la humilitat que Jesús atorga als seus seguidors perquè la seva activitat política sigui beneficiosa pels països!

Octavi Pereña i Cortina

SENTINELLES DE LA FE

El profeta Ezequiel empra la figura del sentinella per denunciar els falsos profetes d’Israel perquè no es comportaven com a sentinelles responsables de la protecció del poble. Els sentinelles han de vetllar, no dormir-se mentre fan guàrdia.

El text d’Ezequiel és molt interessant perquè destaca, tan la responsabilitat del sentinella com la del ciutadà. És responsabilitat del sentinella que veu que s’acosta l’enemic “faci sonar el corn i avisi el poble” (Ezequiel 33:3). Si algú que hagi escoltat el so del corn que anuncia el perill imminent “i no en fa cas, i ve l’espasa i se l’emporta, la seva sang serà sobre el seu cap” (v.4). El sentinella no és responsable de la mort de la persona que, havent escoltat el so del corn que anunciava el perill imminent  pensa que no n’hi ha per a tant i es queda al llit una estoneta més o segueix fent el que tenia entre mans, és la seva responsabilitat.

És important destacar la responsabilitat que té el sentinella: “Però si el sentinella veu venir l’espasa, i no fa sonar el corn, i el poble no és advertit, i arriba l’espasa, i s’emporta alguna persona, aquesta haurà estat emportada per la seva iniquitat, però exigiré la seva sang de la mà del sentinella”  (v.6). Tal  com indica el text la responsabilitat el sentinella és molt gran. El profeta Ezequiel com a sentinella que és, es dirigeix al seu poble amenaçat de ser destruït per Nabucodonosor, rei de Babilònia, catàstrofe que acabaria amb la conquesta i Jerusalem  i amb ella la destrucció del temple que era el símbol de la presència de Déu entre el seu poble. Bona part del terrible desastre rau en la classe sacerdotal que no es va comportar com a sentinelles diligents en anunciar la desfeta imminent ja que a causa de l’apostasia generalitzada es comportaven com cecs que guien a cecs. Ambdós cauen al clot.

El Senyor dirigint-se al profeta Ezequiel li dóna l’encàrrec, que venint de Déu era d’obligat compliment: “I tu, fill d’home, t’he posat com a sentinella sobre la casa d’Israel, i escoltarà la paraula de la meva boca, i els advertiràs de part meva. Quan jo digui al malvat: Malvat, certament moriràs, si tu no li parles per advertir el malvat del seu mal camí, el malvat morirà per la seva iniquitat, però jo exigiré la seva sang de la tema mà. Però si tu adverteixes el malvat que es faci enrere del seu camí, i no es fa enrere del seu camí, ell morirà per la seva iniquitat, però tu alliberaràs la teva persona” (vv.7-9).

La Bíblia per ser Paraula de Déu és a temporal. Serveix que instruir en els camins del Senyor totes les generacions. Malauradament molts dels qui van pertànyer a generacions passades van morir eternament perquè els sentinelles que tenien no van avisar del perill de la mort eterna. Anunciaven: Pau, pau, quan no hi havia pau. Són força eloqüents els advertiments que els profetes de Déu feien als falsos profetes. Aquests no en feien cas i seguien dormint en els llocs de vigilància i descuidaven advertir de la mort eterna imminent.

El passat és passat i no es pot desfer tot allò que els sentinelles van fer malament. Però, què dels sentinelles que hi ha en l’Església d’avui que no avisen el poble del perill de la mort eterna si no es penedeixen dels seus pecats i tornin a Déu? ¿Compleixen el seu deure de fer sonar el corn avisant-­los que el diable que és l’enemic de les seves ànimes amb astúcia els enganya fent-los creure que tot va bé i que la possibilitat del penediment s’escurça? El sentinella com més alt és el càrrec que ocupi en l’Església més gran és la seva responsabilitat si no fa sonar el corn avisant que els oients es penedeixin dels seus pecats i tornin a Déu si no els prediquen Jesús ja que “en ningú altre hi ha la salvació, perquè no hi ha cap altre Nom sota el cel donat als home en què haguem de ser salvats” (Actes 4:12).

L’apòstol Pau com a sentinella fidel al Senyor de l’Església escriu als cristians de Galàcia en aquests termes: “Però, encara que nosaltres o un àngel del cel us anunciés un evangeli contrari al que us hem ensenyat, sigui maleït. Com ja hem dit abans, i ara us ho torno a dir: Si algú us anuncia un evangeli contrari al que vau rebre, sigui maleït” (Gàlates 1. 8,9). No es por anunciar “un evangeli diferent” (v.6).

Els qui són morts en els seus delictes i pecats desconeixen l’únic Evangeli que anuncia la salvació en el Nom de Jesús. Els sentinelles que hi ha situats en llocs estratègic de vigilància enganyen les ànimes dient-los que l’aigua baptismal esborra el pecat original i els fan creure que per haver-se batejat ja formen par de l’Església de Crist. Que no es preocupin pels pecats  comesos després del baptisme perquè el confessor els perdonarà. Que facin “bones obres” que el Senyor els recompensarà. Si la consciència no està tranquil·la, que no es preocupin que l’extrema unció i l’enterrament cristià els obrirà la porta del cel. Aquestes doctrines i d’altres, no son l’Evangeli que predicaven els apòstols. És evident que els sentinelles actuals no avisen a les persones que la mort eterna és a la cantonada i que Jesús, el Senyor de la seva Església, demanarà de les mans dels sentinelles la sang dels que moren eternament per no haver estats avisats del perill.

Octavi Pereña i Cortina

VIOLÈNCIA CONTRA LA DONA

Conversant amb uns amics sobre la violència en general, un d’ells va dir quelcom que no havia sentit mai: Si Jesús va dir: “Perdoneu els vostres enemics”, com es que no perdona Eva? A vegades es fan declaracions sense haver analitzat a fons el problema. Si de veritat es vol saber si Déu va perdonar o no Eva s’ha d’anar a l’origen de la història per saber-ho. Es ben coneguda la història del fruit prohibit. Per a molts és una faula. Si és així, és  completament impossible conèixer la condició humana. Com que crec que el relat d’Adam i Eva és història, intentaré tenint en compte el relat bíblic donar resposta a la pregunta que se’m va fer a micròfon tancat.

El Creador va posar Adam en el paradís d’Edèn “perquè el conreés i el guardés” (Gènesi 2:15). Quan encara no se sabia què era suar, a Adam se li va manar que fes de pagès. Disposava per alimentar-se de tot el que conreava, llevat “de l’arbre del coneixement  del bé i del mal” (v.17). Perquè la creació funcionés bé calia que el Creador posés uns límits a la llibertat de l’home: No podia menjar el fruit d’un dels arbres que hi havia en el jardí. La prohibició va ser una prova per descobrir si era o no un súbdit fidel. Amb la prohibició li va informar de les conseqüències de la desobediència: “El dia que en mengis certament moriràs” (v.17). La desobediència d’Adam com a cap de tota la humanitat va tenir la seva conseqüència: La mort s’ha estès fins els nostres dies i seguirà fent-ho fins el darrer dia.

Eva va jugar el seu paper en la desobediència d’Adam. “I la dona va veure que l’arbre era bo per menjar i que era agradable als ulls , i que l’arbre era desitjable per adquirir saviesa. I ella va prendre del seu fruit, en va menjar i en va donar també al seu marit, que era amb ella, i ell també en va menjar” (3:6). La conseqüència immediata va ser: “I es van obrir els ulls de tots dos, i es van adonar que anaven nus, i van cosir fulles de figuera i es van fer uns faldars” (v.7). Amb els seus esforços van intentar recuperar l’estat de puresa original, però van fracassar. L’amistat amb Déu es va trencar i es “van amagar de la presència del Creador entre els arbres del jardí” (v.8). Però el Senyor no els va deixar abandonats a la seva sort: “Els va fer túniques de pell per a Adam i la seva dona, i els va vestir” (v.21). Les túniques de pell tenen un significat. Va ser necessari que Déu matés uns animals, molt probablement uns anyells que simbolitzen “L’Anyell de Déu  que esborra el pecat del món” (Joan 1:29). La túnica de pell amb la que déu va vestir Eva contesta la pregunta que el meu company em va fer: Déu va perdonar el pecat d’Eva. Encara que el pecat sigui perdonat, en el temps té conseqüències. Em limitaré a citar-ne una que crec que el meu company tenia en ment quan em va fer la pregunta: “I el teu desig serà vers el teu marit, i ell et dominarà” (v.16). El pecat va trencar les bones relacions que hi havia entre l’home i la dona. Aquesta declaració del Senyor conté el germen de tot el greuge que l’home pot arribar a fer-li a la dona. La primera manifestació de violència masclista es troba en Lèmec que “va prendre dues dones” (v.19). Es un canvi de mentalitat vers la dona. Amb la poligàmia s’obre la porta  a tots els excessos que l’home pot arribar a fer-li a la dona.

Es ben conegut que Caín va matar el seu germà Abel. “I Adam va conèixer novament la seva dona, i ella va infantar un fill i el va anomenar  Set: Perquè Déu va dir ella, m’ha donat una altra descendència en lloc d’Abel, que Caín va matar” (4:25). Caín i Abel inicien dos llinatges de caràcter espiritual que caminen l’un al costat de l’altre al llarg de la història. El de Caín el constitueixen tots els que tenen Satanàs com a pare espiritual i que es caracteritza per la violència en general i la que es fa contra la dona en concret. Amb Set s’inicia la dinastia dels qui són fills de Déu i que s’hi entra per la fe en Jesús. Dinastia que es caracteritza pel seu pacifisme i pel respecte a la dona en concret. És un resumen molt comprimit. Hi trobarem més llum quan en el Nou Testament l’apòstol Pau escrivint als cristians d’Efes tracta el tema del matrimoni, ensenyança aplicable a les relacions home-dona en l’àmbit social. Un tema que s’esquiva i que trobant-se en la Bíblia és Paraula de Déu: “Sotmeteu-vos els uns als altres en el temor de Déu” (Efesis 5:21). Doncs bé, aquest sotmetre’s l’un a l’altre en el temor de Déu és la base de l’estabilitat matrimonial i del canvi de mentalitat vers la dona. L‘anarquia en el matrimoni com en qualsevol altra institució crea desordre perquè no hi ha autoritat reconeguda que dirigeixi. Déu és l’autoritat suprema que delega autoritat al marit: “Esposes sotmeteu-vos als propis marits, com al Senyor, perquè el marit és el cap de la muller, com també el crist és el Cap de l’església, i Ell és el Salvador del cos. Així que, tal com l’església està sotmesa al Crist, així també les mullers als seus propis marits en tot” (vv. 22-24). Hem de tenir en compte que el matrimoni és una analogia de la relació de Crist amb la seva església. Si no s’entén això es impossible entendre el matrimoni cristià. “Marits estimeu les vostres pròpies mullers, així com també el Crist va estimar l’església, i es va lliurar Ell mateix per ella…Així que els marits han d’estimar les pròpies mullers com els propis cossos. Qui estima la seva muller s’estima a si mateix…Però, que cadascú de vosaltres també estimi la seva muller com a si mateix, i la muller respecti el seu marit”  (vv.25,28,33).

Aquest text sobre el matrimoni ens transporta á l’Edèn quan el Creador va instituir el matrimoni abans que el pecat pogués fer la seva malifeta: “Per això l’home deixarà el seu pare i la seva mare, i s’unirà a la seva dona, i tots dos seran una sola carn” (v.31 i Gènesi 2: 22-24). Crist restaura la relació que el pecat va trencar.

Octavi Pereña i Cortina