SOLITUD VOLUNTÀRIA

Una de les malalties que més afecten l’home del nostre temps i que s’ha convertit en un problema psiquiàtric és la solitud. Tot just llevar-se, una de les primeres coses que es fa és engegar la ràdio o el televisor per sentir-se acompanyat. El fet de sentir una veu dóna la sensació de no estar sol. El mòbil permanentment obert li desperta ansietat perquè s’espera una trucada que no arriba. Llavors som nosaltres els qui truquem algú per parlar de qualsevol cosa: el temps, xafarderies…L’important és sentir una veu encara que no es digui res que valgui la pena escoltar. “La soledat no desitjada literalment és com el dolor físic”, diu la psicòloga Louise Hawkly.

És cert que l’home és un ésser gregari, que necessita relacionar-se amb altres persones perquè li és vital per la seva salut psíquica. Necessita companyonia com el pa que es menja. Els esplais de gent gran, ateneus, associacions diverses que serveixen per congregar persones fan una tasca excel·lent a l’hora de facilitar que la gent es reuneixi per xerrar i fer coses en comú. Aquestes eines, però, no arriben a solucionar l’autèntic problema de la solitud, que és espiritual. Els estris esmentats endolceixen la solitud. La cobreixen d’una capa de vernís que amaga la gravetat de la malura que porta de corcoll els especialistes.

“Els homes vulgars han inventat la vida en societat perquè els és més fàcil suportar  els altres que suportar-se a si mateixos”,  ha dit Arthur Shopenhauer. La publicitat ens bombardeja constantment amb anuncis de magnífics creuers que garanteixen ens faran passar uns dies magnífics gaudint dels immillorables serveis que ofereixen. La societat ens empeny a  desitjar béns materials, experiències compartides a pesar que sabem que les noves sensacions, al final ens faran sentir més sols i infeliços. Per evitar caure en la solitud traumàtica que ens corseca per dins fem cas a la publicitat tendenciosa, que mai és neutral perquè sempre busca treure’n profit: ens impulsa a fer coses noves, a tenir noves sensacions, a ampliar relacions. El que no ens diu, però, que hem de buscar la solitud. Sorprenent, oi: resoldre el problema de la solitud angoixant amb solitud!

 M’explicaré. En l’agenda de cada dia hi hem de tenir reservat un espai precisament reservat per gaudir la solitud. Sóc del parer  que aquest espai s’ha de reservar al començ del dia abans que el brogit de la jornada impedeixi envoltar-nos de quietud i silenci. Aquest aïllament autoimposat no és per dedicar-lo a autoexaminar-nos per extreure les coses bones que imaginem resten amagades en la profunditat de l’ànima. Què és pot treure de bo si en ella no hi ha res bo? És una il·lusió pensar que l’home sigui bo. Si tenim ulls per veure-hi ens adonarem de la seva perversitat. ¿De què serveix fer propòsits de bon comportament si no es tardarà a incomplir-los? La solitud voluntària ha de servir per posar la mirada fora d’un mateix, en Déu. Quan es comença el dia escoltant la ràdio un s’impregna de les bones notícies que s’encarrega de transmetre: un nou atemptat, un accident en un complex industrial xinès, una nova decapitació efectuat per l’Estat Islàmic, una altra arribada en massa d’immigrants al les costes mediterrànies d’Europa, la violència masclista no s’acaba…Les notícies tan positives que escoltem al començament del dia ens preparen negativament per iniciar la jornada.

Si en lloc d’engegar la ràdio o el televisor per escoltar les bones notícies que ens diuen bon dia sintonitzem amb Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist, els seus llavis ens anuncien el perdó dels nostres pecats per la sang que el seu Fill va vessar en la creu, ens assegura el seu suport al llarg de la jornada, endolceix les insatisfaccions de l’ànima, guareix les ferides que rebem a causa d’incomprensions i enveges, ens garanteix la seva pau que sobrepassa la comprensió humana. Amb la col·laboració de l’Esperit Sant i de la Bíblia que és la Paraula de Déu revelada ens dóna saviesa i creixem en el coneixement d’Ell, cosa que ens permet mantenir intimitat amb el Déu invisible que es fa present en el seu Fill Jesucrist. Si comencem la jornada sentint en el rostre l’alè confortant de Déu les dificultats que es presentaran no podran amb la serenor que imparteix el fet de caminar amb Déu. Jesús el Bon Pastor ens pastura durant la travessia per la vall tenebrosa

La institució eclesial pot ser manipulada. Els seus funcionaris poden ser incompetents perquè en lloc de ser servents de Déu ho són d’interessos econòmics o d’altres tipus. En adonar-nos de la corrupció de la classe sacerdotal estem temptats a abandonar la institució i ens convertim en creients no practicants, que per cer és un contrasentit.  La corrupció sacerdotal també porta a pensar que Déu no existeix. La solitud voluntària que per ser d’índole privada i un assumpte entre Déu i jo i pel fet de no incloure-hi cap altra persona en la relació no pot ser manipulada ni degradada. Si no és el nostre desig, la solitud voluntària resisteix la prova de les circumstàncies que canvien i, en la incertesa dels canvis, per cert molt accelerats avui, la intimitat amb el Déu etern creador de tot el que existeix en aporta la serenor que tant necessitem en un món conflictiu perquè edifiquem les nostres vides sobre la Roca que és Crist. És així com vivint en un món inestable la presència de Crist impedeix que perdem  l’equilibri.

Octavi Pereña i Cortina

REGENERACIÓ POLÍTICA

Els polítics han perdut la confiança de l’electorat perquè la mentida és la seva filosofia. Creuen que els enganys no es descobriran, però no recorden la dita: “És més fàcil agafar un mentider que un coix”. Més aviat o més tard s’atrapen els mentiders, cauen en la xarxa que ells mateixos han teixit. També es diu que el mentider ha de tenir molta memòria per no contradir-se amb els enganys dits prèviament. Ni així, els mentiders de mena no rectifiquen i s’emboliquen més i més en els seus enganys. Com l’electorat és masoquista, no ens ha d’estranyar que quan es presenten noves eleccions els polítics corruptes se’ls recompensa amb la majoria de vots. Sembla com si l’electorat cregui que val més boig conegut que savi per conèixer. ¿És que l’elector li agrada que el flagel·lin quan elegeix candidats corruptes o és que els elegeix perquè així es taparan les seves pròpies corrupteles?

¿Per què hi ha tanta mentida en la política i en la societat? Amb la Bíblia oberta i amb el desig sincer que ens aporti llum sobre el tema, llegirem: “Vosaltres sou del vostre pare el diable…i no es va mantenir en la veritat. Quan parla la mentira parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8:44).

Un bon govern mai depèn  de si els seus membres tenen estudis superiors  i si fan exhibició de diplomes i màsters per enlluernar els votants, sinó de les seves qualitats morals i ètiques. La maquinària governamental sempre està supeditada a la voluntat dels qui l’utilitzen. Segons sigui la qualitat ètica i moral dels maquinistes així funcionarà la màquina.

“El que és més greu”, diu el filòsof Emili Lledó, “no és la ignorància en l’àmbit personal. La meva ignorància no té transcendència. El que és més greu és un ignorant amb la ment deformada i poder polític. És terrible que aquesta persona pugui decidir sobre el que ens afecta a tots…Aquest país necessita polítics decents”. No està sol Emili Lledó en afirmar que Catalunya necessita polítics decents. En les tertúlies de cafè els ciutadans ignorants de l’entramat polític defensen la necessitat de governants decents, que no siguin corruptes. Les enquestes que es fan en directe durant les tertúlies televisives, els teleespectadors via Twitter o Facebook, reconeixen la necessitat de polítics decents que no siguin corruptes.

Abans hem dit que els polítics es caracteritzen per la mentida i sabem que la causa d’aquesta peculiaritat tant nefasta pel benestar social és que tenen com a pare espiritual el diable. No sols ells, totes les persones, inclús les més honorables, si no s’han convertit a Crist i per aquest fet tenen Déu, que és la veritat, tenen com a pare el diable. Per això la mentida està tan escampada per tota la societat, sense distinció entre classes socials.

Ben segur que la majoria dels lectors han sentit parlar dels Deu Manaments. Un dels manaments de la Llei de Déu diu: “No donaràs fals testimoni contra el teu proïsme” (Èxode 20:16). Aquest manament condensat el coneixem com: “No mentiràs”. El que la Bíblia contingui aquesta prohibició i en parli tant significa que no és un pecat residual, sense cap importància, un pecat anomenat venial, insignificant.

Com descendents d’Adam que som, som mentiders de mena. La nostra naturalesa espiritual tacada pel pecat fa inevitable que siguem mentiders. Quin és el propòsit del manament “no donaràs fals testimoni contra el teu proïsme”. No és induir-nos a eliminar-lo amb un ascetisme estricte: flagel·lacions, dejunis extrems, peregrinacions, que per encàrrec, una altra persona les faci per nosaltres. No. D’aquestes manera no aconseguirem treure la mentida de les nostres vides El que obtindrem amb aquests mètodes ineficaços és carregar-nos de frustració. Amb els nostres esforços, per més bona voluntat que hi fiquem, no podrem eliminar la nostra tendència innata de mentir.

¿Per a què serveix el manament? Assenyala la impossibilitat de complir la Llei de Déu. Amb una “mentida pietosa” que ens és tant familiar, és un incompliment de tota la Llei de Déu. Aquesta ofensa a Déu, els transgressor no té cap mitjà al seu abast pagar-la. La Llei, els Manaments de Déu, té el propòsit de “dur-nos a Crist a fi que siguem justificats (declarats innocents) per la fe” (Gàlates 3:24). Ser justificats per la fe significa que es creu en Jesús com a Senyor i Salvador i que la sang que va vessar en la creu neteja tots els nostres pecats i l’Esperit Sant pren el control de les nostres vides, alliberant-nos de l’esclavatge del pecat, i de la mentida en concret.

Creure en Jesús no significa que el creient es converteix en una persona perfecta. La perfecció s’assolirà el dia de la resurrecció, però avorreix la mentida. La rebutja de tot cor i amb la força que li atorga l’Esperit Sant deixa de ser un mentider compulsiu.

La regeneració política no depèn de controls anticorrupció. Feta la llei feta la trampa, sinó de la fe en Crist que transforma les persones que estimen el pecat, la mentida, en persones que l’avorreixen i aspiren  a la santedat que és obra de l’Esperit Sant.

Octavi Pereña i Cortina

RECERCA DE LA FELICITAT

“La moda és allò que ens fa comprar roba quan ja tenim l’armari ple”  (Custo Dalmau). Aquesta sentència fa diana pel que fa el problema del consumisme salvatge i que si no s’hi posa fre ens porta a la destrucció del la Terra. Allò que Custo Dalmau atribueix a la moda és legítim aplicar-ho a la publicitat. La publicitat ens fa comprar queviures quan tenim la nevera plena. No ens podem escapar del consum perquè forma part de la condició humana. Necessitem menjar, vestir, escalfar-nos, educar-nos, mantenir la salut…Tenim unes necessitats bàsiques per a ser mínimament feliços. El problema es presenta quan la publicitat ens incita a consumir per consumir, quan desperta necessitats compulsives de coses que no necessitem i que sense elles ens fa creure que no podem viure.  La publicitat si no se la frena desperta en nosaltres el narcís que tots portem amagat en el fons de l’ànima. En lloc de comprar-nos un rellotge de 50€ que funciona perfectament i que satisfà amb escreix la necessitat de saber l’hora, en comprem un de 1000 que pagarem amb còmodes mensualitats de 10€, que serveix per enlluernar amics i familiars presumint d’un nivell social que potser que no es té però que serveix per mantenir content l’ego.

Amb molt d’encert el sociòleg d’origen polac Zygmunt Buman li diu a la periodista Núria Escur: “Oh! Resulta molt difícil trobar una persona feliç entre els rics… El ric – la tendència obsessiva del qual és enriquir-se més – acostuma a endinsar-se en una espiral d’infelicitat enorme. La gran perversió del sistema dels rics és que acaben sent esclaus. Res els omple, es col·lapsen, una gran catàstrofe”. És quelcom semblant a la faula de l’ase i l pastanaga. Un pagès que no podia fer caminar el seu ase ni amb renecs ni garrotades se li va ocórrer lligar un pastanaga a la punta del seu bastó i posar-la davant els ulls de l’animal. Aquest, en veure cosa tan deliciosa es va posar a caminar per endrapar-la. A cada passa que donava la delícia se li allunyava. Es va posar a trotar i tampoc no va aconseguir atrapar el desig que tenia davant dels ulls. L’amo de l’animal va aconseguir amb l’engany que l’ase caminés però l’esforç no li va permetre menjar-se la pastanaga. Voler adquirir la felicitat mitjançant béns materials desencisa  perquè com més béns materials s’adquireixen més s’allunya la felicitat.

El consumisme salvatge i insostenible neix perquè en l’ésser humà hi ha un desig de felicitat que els béns materials no poden satisfer. Aquest desig temporalment el satisfà l’adquisició de nous objectes. Aquesta satisfacció, que no felicitat, obtinguda per aqueta via dura ben poc. Un cop obtingut l’objecte desitjat neix el desig d’obtenir-ne un altre. És una cadència sense fi. Buscar la felicitat mitjançant el materialisme  és una altra manera de drogar-se. L’excitació de l’anomenada glàndula de la felicitat és momentània. Se l’ha de seguir excitant amb noves dosis de materialisme per aconseguir el mateix grau de plaer.  Això fa que es compri roba quan l’armari ja és ple o queviures quan a la nevera  ja no hi cap res més. La felicitat s’allunya com la pastanaga a l’ase. El resultat és un buit a l’ànima que no s’omple. Alice Cooper, el famós roquer que es va convertir a Crist va dir que quan estava allunyat de Déu “cada cotxe, cada casa, tot el que aconseguies, te n’adones que això no és la resposta. Al final te n’adones que és un no-res. El materialisme no significa res. Moltes persones afirmen que hi ha un gran buit de Déu en els seus cors. Quan l’omples estàs realment satisfet, Aquí és on ara em trobo”

“La societat de consum” ens diu Zygmunt Bauman “és un muntatge que consisteix en agafar tot el que hi ha al teu voltant per omplir-te. El manifest generativi proposa tot el contrari: tot el que tu puguis aportar a la societat serà l’única cosa que pot arribar a salvar-nos”.

L’aportació a la societat es pot fer des d’un punt de vista estrictament humanista que no acaba de proporcionar la plena satisfacció que s’espera d’ella perquè és una contribució a una causa de curt abast. El seu valor gratificant s’acaba en el sepulcre. El rei Salomó, revisant tot el que havia fet al llarg de la seva vida, acaba dient: “I em vaig girar per veure tots els meus treballs que les meves mans havien fet, i la feina que m’havien costat, i heus aquí que tot era vanitat i aflicció d’esperit, i no hi havia cap profit sota el sol” (Eclesiastès 2: 11).

Si l’aportació a la societat és el resultat de la conversió a Crist el resultat és una gratificació eterna perquè els creients en Crist han estat “creats per a obres bones, les quals Déu va preparar per endavant perquè hi caminéssim”  (Efesis 2:10). Aquestes obres no són fruit de la bonesa humana  sinó de Déu. Aquestes bones obres que són divines i humanes alhora tenen una peculiaritat: “I vaig escoltar una veu del cel que em deia: Escriu, feliços els morts que moren en el Senyor des d’ara. Sí diu l’Esperit, que reposin dels seus treballa, ja que les seves obres els acompanyen” (Apocalipsi 14:13). Les obres  que el Déu etern va preparar per endavant perquè les fessin els seus fills, duren eternament. Segueixen tenint valor més enllà de la tomba. Saber això dóna sentit al treball social que fan els vers cristians. La satisfacció que produeixen fer-les no es queda en l’oblit ja que els acompanyen en el regne de Déu celestial.

Octavi Pereña i Cortina

ANORÈXIA

La catedràtica Rosa Maria Raich, amb més de 25 anys treballant en el tema dels trastorns de l’alimentació reclama que es desemmascari l’engany dels cossos perfectes inexistents. La política de “provocar insatisfacció corporal és el gran negoci”. Els trastorns  de l’alimentació avui són la tercera malaltia crònica entre les noies més joves.

“La primor és una obsessió imposada per la indústria més que el desig del públic. El públic vol veure cossos bonics i ballarines d’aspecte saludable. Però encara existeix la pressió de ser prim. Algunes venen del món de la moda i això afecta el ballet” (Tamara Rojo, directora artística de l’English National Ballet). És molt forta la pressió sociocultural no sols de ser prim, sinó també per tenir el cos perfecte. La indústria de la moda, de la cosmètica, de la cirurgia plàstica, de l’alimentació s’han confabulat per crear un cànon de bellesa inexistent que tendeix a fer-nos tots iguals, com si fóssim clonats, sortits d’un mateix motlle. Quelcom semblant a les insípides tomates que tenen el mateixa mida, pes i color. L’ésser humà no és un article fabricat en sèrie sinó una obra d’artesania, amb totes les peculiaritats d’un individu irrepetible. Les obres artesanes mai són iguales. S’assemblen, però no són iguales i totes són belles.

La pressió que les grans empreses que controlen el món de la bellesa exerceixen particularment en les adolescents té un efectes molt  perjudicials en la salut ja que inciten, particularment les noies, que no s’ajusten al patró de bellesa artificial, a començar una dieta molt estricta ja que “és la necessitat de conformar-se a un model d’estètica que recompensa la primor, inclús excessiva. Segons nombrosos psiquiatres, de fet, la inclinació actual d’acceptar models de bellesa femenina que enalteixen la primor té efectes devastadors en molts dels hàbits alimentaris adolescents. Aquí és on la moda entra en l’escenari, precisament amb models, revistes de moda i tot el que tingui que veure amb l’estètica” (Franca Sozzani, cap de direcció de Vogue Itàlia).

Segons el Dr. Eduardo Serrano, cap de la unitat de trastorns de l’alimentació de l’hospital  psiquiàtric Sant Joan de Déu, la situació segueix estable “però sí es detecten casos d’inici més precoç i un augment de la preocupació per la imatge corporal entre noies cada vegada més joves”. Les adolescents, també les preadolescents donen molta importància a ser primes. Mentre el negoci dels productors de bellesa, la indústria de l’alimentació, les clíniques de cirurgia estètica , les passarel·les segueixin fomentant la primor com el model de bellesa ideal, es seguiran donant casos  d’adolescents que es faran incisions a les cuixes per tal que el dolor els tregui les ganes de menjar o fer ús del vòmit compensatori per llençar el que han menjat per no engreixar-se o per aprimar-se. L’obsessió per la primor imposada és tan forta que inclús s’ingereixen boles de cotó fluix impregnades de sucs per tal de matar la gana.

La coreògrafa i ballarina belga Catherine Allard amb residència a Catalunya aconsella les seves alumnes perquè no es deixin entabanar per la cultura de la primor: “Abans que ballarines sou dones”. Una ensenyança que crea molts problemes es que la primor equival a un cos perfecte “és totalment fals. La primor només és un tipus d’estètica: hi ha cossos prims no estètics. La quantitat de greix és un factor que hi influeix, però també l’esquelet, la massa muscular, les proporcions, l’alçada…En definitiva, que amb freqüència només es persegueix un objectiu a vegades impossible com estar molt prim sinó que, en cas que s’aconsegueixi, no és garantia del cos perfecte” (Magda Carlas).

L’European Eating Disorders, en un informe diu:: “Sovint una anorèxia està vinculada amb algun conflicte, i a vegades ni elles ho saben”. La causa dels trastorns alimentaris que condueixen a l’anorèxia patològica cal anar a buscar-les en l’ànima de les nenes que allotja inseguretat per no sentir-se estimades pels pares, rebutjades pels amics i assetjades a causa de la seva morfologia particular. Fer cas a l’eslògan “perquè tu ho vals” que divulga la publicitat per incitar les dones a adquirir els productes cosmètics que venen, esclavitza a aquesta filosofia. Es deixa de ser lliure. Tota mena d’esclavitud és danyina. La filosofia del perquè tu ho vals atempta contra la identitat personal perquè fa sentir malament sent com una és. La clau per lluitar contra l’anorèxia patològica  tan danyina és aconseguir que una estigui contenta amb el cos que té. Ajudarà a assolir aquest contentament amb la pròpia imatge la fe en Jesús perquè aquest allibera dels temors , les inseguretats  que impulsen a no voler distingir-se de la resta per tal de no ser rebutjades. La fe en Jesucrist omple l’omple l’ànima de l’amor que no es troba ni en la família ni en els amics. El resultat de la fe en Jesucrist és que es construeix  la persona sobre la Roca  que dóna l’estabilitat que permet passar de les opinions alienes que tan afecten si se’ls hi fa cas.

Octavi Pereña i Cortina