NARCISISME CRISTIA

Jesús veient els dèficits socials que hi havia en els seus oients, els diu: “Per tant, vosaltres sigueu perfectes  com el vostre Pare celestial és perfecte” (Mateu 5: 48). S’ha d’anar molt en compte a l’hora d’interpretar questes paraules de Jesús. Si  se les interpreta literalment  deixant de banda el context bíblic es poden produir greus trastorns de la personalitat.

Víctor-M. Amela entrevista a l’escriptora bilbaïna Espido Freire. Li diu: M’avançava que vostè va acabar fatal…L’escriptora li diu: “Per aquelles contradiccions i perquè em vaig exigir ser la millor…en tot. En tot el que feia: cant, escriptora…I em va envair el buit: Ansietat, pensaments negres…i vaig compensar aquell buit fosc amb el menjar i menjava, vomitava…bulímia i també anorèxia i…trastorns de la conducta alimentària. En resum. I de fet, estava sumida en una depressió”. El periodista li diu: Però vostè va guanyar el premi Planeta amb 25 anyets! No li va fer pujar la moral? “No. Allò em va empitjorar…Em vaig entossudir a demostrar que ho mereixia! Em vaig esforçar, i vaig treballar més i més…” Puc més”, em deia. Vaig voler dissipar sospites. I tot esforç era poc”. Com va sortir del bucle destructiu?, li pregunta Víctor-M. L’escriptora: “Va ser difícil! Com a dona, em forçava a ser més brillant que qualsevol home. Avui sé que qualsevol dona té dret a ser tan mediocre com qualsevol home”. L’Espido diu que la va ajudar a veure la llum “la meditació primer. I la psicoteràpia de grup, de seguida escoltes algú altre, i t’hi veus reflectida, i l’ajudes a relativitzar les coses…i així aprens a relativitzar les teves!…En altres persones és natural estar bé, però en mi és pura determinació i no tornaré a enfonsar el cap en aquest lloc fosc, humit, fred, no vull! La depressió és una heura: arrela les potetes a la paret…i ho infesta tot”. Dramàtica experiència de la persona que volia sobresortir en tot. Ser el número 1.

Analitzem “sigueu perfectes com el vostre Pare que és en els cels és perfecte”. Aquesta ordre Jesús no la dóna a l’home en general, ni als que es diuen cristians perquè segueixen les ensenyances de l’Església catòlica. A aquests se’ls instrueix que per a poder assolir la perfecció han de posar els seus cossos sota estricta disciplina: flagel·lacions, llargs dejunis, cilicis…, es dir, mortificant el cos com més millor. No s’ha de deixar aixecar el cap a les passions carnals! Així és com pretenen assolir la perfecció del Pare celestial sense poder-la aconseguir, perquè la tortura física no és el camí que porta a la perfecció. “Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial” es demana a aquells que creuen que Jesús és el seu Salvador, que va morir per a ells a la creu, que la sang vessada en la creu del Gòlgota els neteja tots els pecats. Per la fe en Jesús que és un regal de Déu es converteixen en fills de Déu que, per seguir sent pecadors no assoleixen la perfecció del Pare celestial que Jesús vol que posseeixin. Amb el nou naixement que es produeix en el moment que l’Esperit Sant pren possessió dels conversos a Crist, comença el procés perfeccionador que l’apòstol Pau descriu de manera molt entenedora. Ens fa veure que el narcisisme cristià no és el camí vers la perfecció.

L’apòstol escrivint als cristians a Filips, els diu: “Perquè nosaltres som la circumcisió (els vertaders cristians), els que servim Déu en esperit i ens gloriem en Crist Jesús, i no posem la confiança en la carn”, es dir en les pròpies forces (Filipencs 3:3). L’apòstol fa un breu resum de la seva vida com a perseguidor de l’església. Declara la seva condició de narcís en afirmar que era “irreprensible” (v. 2) en pel que fa el compliment de la Llei de Déu. Ara, el prestigi que tenia en el judaisme com a fariseu, orgullós del que considerava estricta observança de la Llei de Déu, com a cristià “considero també que, totes les coses són pèrdua a causa de l’excel·lència del coneixement de Crist Jesús, el meu Senyor, pel qual vaig perdre totes les coses, i les considero fems, per tal de guanyar Crist” (v.8).

Ara, l’apòstol ensenya el camí que porta a ser perfecte com el Pare celestial és perfecte: “No pas que ja ho hagi obtingut o que ja hagi estat perfeccionat, però continuo endavant per si ho aconsegueixo, ja que també em va aconseguir. Germans, jo no penso que ja ho he aconseguit, només això, deixant les coses que resten enrere, m’esforço vers les coses que són al davant. Continuo endavant cap a la meta de la crida de dalt que Déu ha fet en Crist Jesús” (vv. 12-14). Arriba al final de la cursa cristiana que descriu amb aquestes paraules: “Perquè la nostra ciutadania és en els cels, d’on també esperem amb anhel el Salvador, el Senyor Jesucrist, que transformarà el cos de la nostra humiliació per tal de fer-lo conforme al cos de la seva glòria (el cos de Jesús ressuscitat), segons l’operació amb la qual pot sotmetre a si mateix totes les coses”(vv. 20,21). L’apòstol Pau i tots els que tenim la mateixa fe aconseguirem ser perfectes com el Pare celestial és perfecte quan serem en el regne celestial on el pecat no existeix, la mort vençuda  per la resurrecció de Jesús i la corrupció corporal del temps present s’hagi revestit d’incorruptibilitat. Ah! i el pecat destruit

Octavi Pereña i Cortina

  

 

LLUM EN LA FOSCOR

Trobant-se Jesús assegut en la muntanya de les Oliveres se li van acostar els seus deixebles, preguntant-li. “Digues-nos, ¿quan seran questes coses, i quan serà el senyal de la teva vinguda i de l fi del temps?” (Mateu 24: 3). Els respon. “Mireu, que  ningú us faci desviar. Perquè molts vindran  en Nom meu dient: Jo sóc el Crist, i en faran desviar molts.  (vv.4,5). Es presentaran molts salvadors que guiaran els seus seguidors a la perdició,. Jesús afegeix. “I començareu a sentir parlar de guerres i rumors de guerres” (v. 6). El drama futur continua. “I hi haurà fams, pestilències i terratrèmols en diversos llocs” (v. 7). Si tenim ulls per veure-hi  ens adonem que en els nostres dies es donen els senyals que la fi del temps s’acosta.

La nostra situació és semblant a la que el polític  britànic Sir Edward Grey va descriure a l’inici de la Primera Guerra Mundial, que se suposava havia de ser l’última guerra: “S’apaguen els llums arreu d’Europa, no els tornarem a veure encesos mentre visquem”. Es diu que aquesta guerra tan dramàtica va produir 20 milions de morts i uns altres 21 milions més amb diversos tipus de discapacitats. Va ser un terrible drama com també ho va ser la Segona Guerra Mundial, com també ho és la situació bel·licosa dels nostres dies. ¿Oi que compartim l’opinió de Sir Edward Grey? I multiplicada, perquè avui la condició és global. “S’apaguen els llums arreu d’Europa, no els tornarem a veure encesos mentre visquem”. Recordem-ho. Correm amb molta incertesa i donem cops de puny a l’aire per intentar sortir de la situació en que ens trobem sense trobar la porta de sortida que ens allunyi de la foscor que ens envolta. Les llums s’apaguen perquè no funcionen les centrals elèctriques. Premem insistentment els interruptors però les bombetes resten apagades. ¿Estem condemnats a restar pe sempre més en la foscor? De cap de les maneres.

L’evangeli de Joan comença amb aquesta sorprenent declaració: “En el principi era el Verb (Crist), i el  Verb era amb Déu, i el Verb era Déu…En Ell era la vida, i la vida era la llum dels homes, i la llum resplendeix en la tenebra, i la tenebra no la va comprendre” (vv. 1-5). Joan 3: 19 deixa ben clar quina és la raó perquè els homes no creguin que Jesús és la llum del món: “i aquesta és la condemnació, que la llum va venir al món, i els homes van estimar més la tenebra que la llum, perquè les seves obres eren dolentes”.

En el context de la dona sorpresa en adulteri, Jesús fa aquesta declaració: “jo sóc la llum del món, el qui em segueix no caminarà en la foscor, sinó que tindrà la llum de la vida” (Joan 8: 12).

El salmista dóna  aquesta informació: “La teva paraula (la de Déu) és la llàntia per als meus peus, i és la llum per al meu camí” (Salm 119: 105). De manera clara que no dóna lloc al dubte, el poeta exposa la manera de sortir-se’n de la foscor que embolcalla el seu entorn. Sense dubtar gens ni mica assegura que la Paraula de Déu és la llàntia que il·lumina el camí per on transita. Embolcallat pe la foscor de la nit la Paraula de Déu li mostra el que té davant seu. Li fa veure el clots en els que hi pot caure, els obstacles que li impedeixen seguir caminant. La Paraula de Déu l’ajuda a prendre decisions correctes en els giravolts de la vida.

Semblaria  ser que els éssers humans malferits, amb diversos morats  produïts per les trompades fetes en el caminar en la foscor acceptarien de bon grat la llum que els arriba mitjançant Crist. No és així. Així ho declara la Paraula de Déu: “I la resta dels homes que no van ser matats per aquestes plagues” (Covid-19, guerres, fams migracions…) “no es van penedir de les obres  de les seves mans, i no van deixar d’adorar els dimonis i els ídols d’or, de plata, de bronze, de pedra i de fusta, que no hi poden veure, ni escoltar, ni caminar. I no es van penedir dels seus homicidis, ni de les seves bruixeries, ni de la se va fornicació, ni dels seus robatoris”  (Apocalipsi 9:20, 21). Van preferir restar en l’antiga normalitat que ens ha portat a trobar-nos en la situació actual que no agrada ningú. El text d’Apocalipsi acabat d’esmentar ens proporciona la solució per sortir de la catastròfica situació en que ens trobem: penedir-nos a Déu dels nostres pecats i abandonar l’estil de vida que ens porta al mal viure d’avui.

La mà misericordiosa de Déu resta oberta a la humanitat que l’odia. Som en temps nadalenc quan es recorda que el Fill de Déu, que és la Llum del món, es fa home en la persona de Jesús que els guiarà a un futur gloriós i etern. Però no, la majoria prefereix deixar-se guiar pel consumisme desmesurat que els manté atrapats en les tenebres que els arruïnen. Segueixen sent sords al missatge que l’àngel va anunciar als pastors: ”No tingueu por, perquè heus aquí us anuncio noves de gran goig, que ho seran per a tot el poble: Perquè avui us ha nascut en la ciutat de David el Salvador, que és el Crist el Senyor” (Lluc 2:10,11).

Octavi Pereña i Cortina

 

EL VIRUS QUE CORROMP LES NACIONS

Antonio Muñoz Molina acaba el seu escrit l’Altra pandèmia, així: “No ho sé, sincerament, què podem fe els ciutadans normals, els no contagiats de l’odi, els que voldríem veure la vida política regida pels mateixos principis de pragmatisme i  concòrdia pels que gairebé tot el món es guia en la vida diària. Ens posem la mascareta, guardem distàncies, sortim poc, ens rentem les mans, fem el nostre treball de la millor manera possible. Si no fem res més aquesta gent (els polítics mediocres que governen) ens enfonsarà a tots”

L’autor de l’escrit que esmento penso que fa una critica molt assenyada de la situació política, educativa i sanitària actual. Acaba el seu escrit realista manifestant la seva impotència davant la caòtica situació actual que es desborda i que tant la classe política com la ciutadania caminen  a palpentes per no donar-s cops de cap contra la paret.

“A cada moment”, diu Antonio Muñoz, “la política espanyola es va tornant més i més tòxica que el virus de la pandèmia. Per l’augment dels contagis i les morts “ les hem vist agreujades per l’espectacle cochombroso (allò brut, merdós, lord, greixós, llardós) de la discòrdia política, de la ineficàcia aliada al sectarisme de la irresponsabilitat frívola que poc a poc va mutant en negligència criminal, la política espanyola és tan destructiva com el virus”. La situació política, social i econòmica l’esbossa molt bé Antonio Muñoz:. Ens hem de quedar en “si no fem quelcom més aquesta gent ens enfonsarà a tots!”

Antonio Muñoz veu el problema espanyol així:” El  bon govern, la justícia social, primer de tot necessita d’una administració honesta i eficient. Les millors intencions naufraguen en el no-res o en el despropòsit si no hi ha estructures eficients i flexibles i funcionaris capaços que les mantinguin en marxa”.

Es diu de Diògenes, el filòsof grec que anava pel carrer a ple sol portant un llum d’oli encès. Alexandre el gran  el va veure i es va estranyar d’un comportament tan impropi. Se li apropa i li pregunta: “per què vas pel carrer portant encès el llum d’oli?” El filòsof li contesta. “Busco un home”. Aquesta resposta posa de relleu que en el segle IV abans de Crist les estructures polítiques trontollaven, com ho havien fet anteriorment i com ho seguirien fet en el futur fins arribar als nostres dies. L’home en la seva condició d’ésser caigut en pecat  ha perdut la noció de que és la justícia i es comporta de manera totalment oposada a la Llei de Déu.

“La justícia”, (resumint-ho consisteix en comportar-se a la manera de Déu), “enalteix la nació, però el pecat és l’oprobi dels pobles” (Proverbis 14: 34). La Bíblia ens parla de persones justes. Aquestes persones són éssers imperfectes. Són homes i dones els pecats dels quals han estat netejats i perdonats per la sang que Jesús va vessar en la creu del Gòlgota i que per la fe en el Nom de Jesús s’han convertit en noves persones. No són perfectes. Han nascut de nou en l’Esperit Sant. La seva presència els ajuda a abandonar el comportament injust que els dominava abans de la seva conversió a Crist. Ara estan motivats a fer allò que li plau a un Déu totalment just. Van pel carrer com sent llums d’oli encesos a ple sol. No van a trobar cap home o dona que pugui arranjar el desgavell social que ens porta a la misèria. Van pel carrer no a buscar persones justes que ens treguin del fangar que amenaça engolir-nos, sinó portant l’Evangeli de Jesús que és la llum del món. Cada persona que cregui en Jesús la llum de Déu resplendeix en el seu cor fent-.li veure la perversitat que hi ha en ella, amb la qual cosa adquireix un coneixement de si mateix que correspon al que és realment. Aquest coneixement amb l’ajut de l’Esperit Sant que contribueix  a abandonar el que eren abans els impulsa impulsa a viure l’ètica de la Llei de Déu. Aquests homes i dones són els qui ens ajudaran a sortir de l’empantanegament en que ens trobem si creiem el missatge de la Bíblia del quan són heralds.

Abandonar la política que fa més estralls que el Covid-19 en un món maleït per Déu a causa del pecat d’Adam no s’aconseguirà encara que tota la ciutadania fos constituïda per persones realment nascudes de nou. Que milloraria molt la condició en que actualment ens trobem, indiscutiblement. Peró una societat que reunís aquesta perfecció no seria la ideal perquè  la justícia no lluiria amb tot el seu esplendor.

Si una cosa hem d’aprendre de la història és que les nacions neixen i que la corrupció les porta a la destrucció. Els nacionalismes exacerbats que es cobreixen de banderes per amagar la corrupció, no funcionen. No milloren els països. Tot el contrari els empitjoren. El rei Nabucodonosor de Babilònia en un somni va veure una gran estàtua d’aspecte terrible. El profeta Daniel interpreta el signi ficat de l’escultura. A partir de l’imperi babilònic naixeran nous imperis que tots aniran desapareixen un darrere de l’altre fins a la fi del temps: “I en els dies d’aquets reis, el Déu dels cels aixecarà un regne que mai no serà destruït, i aquest regne no serà deixat a un altre poble, esmicolarà i consumirà tots aquests regnes, i subsistirà per sempre. tothom ha vist que de la muntanya ha estat tallada, sense mans, una pedra, i ha esmicolat (l’estàtua), el gran Déu ha fet saber al rei (Nabucodonosor) el que s’esdevindrà després d’això. I el somni és veritat i la interpretació certa” (Daniel 2: 1-45).

Aquesta és l’esperança del cristià: Ser ciutadà del regne de Déu etern en el que la justícia es manifestarà en tota a se va plenitud.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

EL MÓN TRASBALSAT

En el seu escrit El món del revés, Daniel Fernández exposa: “Que el nostre sistema de valors s’ha pervertit i que l’ascensor social s’ha quedat encallat en alguna sima abismal”. Per il·lustrar aquest món  del revés, escriu: “Futbolistes i populistes son herois d’aquest món del revés. I això es compren, tot es torna cristall. Traiem al carrer abans els gossos que els nens, obrim abans els bars que les escoles. A més d’un suposat líder cal aplicar-li l’efecte brúixola i entendre que diuen tot el contrari de tot allò que pensen. És una falsa simetria que ens explica gairebé el que ens passa…Ens demanen que conservem la calma al mateix temps que se’ns inocula el pànic en dosis continues d’alarmes no sempre justificades. Esperem que tot millori mentre ens temem el pitjor. Desconfiem de les autoritats i ens queixem de falta d’autoritat. No  volem obeir i no volem que ens governin els tebis i els tous de cor. Som un univers dislocat i irracional. Necessitem que algú ens tregui d’ell aviat. Però no només un o dos, sinó a tots nosaltres. Cal començar a despertar i assumir que vivim en perill. I cal estar disposats a enfrontar-se al mal i distingir els somnis dels malsons”.

Aquest recull del pensament de Daniel Fernández retrata molt bé el món en el que vivim. Ens mostra una realitat que ens roba el son i que per intentar fugir d’ella ens farcim de píndoles, que diuen són innòcues i acaben fent-nos addictes a elles. El món  del revés no té  brúixola que li senyali el nord.

En la lluita per la supervivència ens agafem a salvavides que creiem ens poden treure dels mals tràngols pels que passem. A l’hora de la veritat, descobrim que no serveixen i seguim bastint un món  del revés.

Tota la Bíblia és un manual de filosofia i de manera especial ho és el llibre de Proverbis. Ara que es reivindica la filosofia i que s’editen llibres per acostar-la als ignorants, no puc deixar de recomanar la seva lectura atenta. El llibre de Proverbis posa a l’abast de les persones interessades en adquirir saviesa, la saviesa de Déu mitjançant un pare preocupat per l’educació del seu fill. Dóna consells que no tenen preu. L’avís que el pare dóna al seu fill és molt adient per sortir del món  del revés del que ens parla Daniel Fernández: “Fill meu guarda el manament del teu pare, i no rebutgis l’ensenyament de la teva mare. Lliga-te’ls constantment damunt del teu cor, nua-te’ls al voltant del coll: Quan caminis et guiaran, quan dormis et vetllaran, quan et despertis et parlaran. Perquè el manament és llàntia i l’ensenyament és llum, i les correccions de la disciplina són camí de vida” (Proverbis 6: 20-23).

Déu mitjançant la figura d’un pare ens parla de la importància que té la Bíblia que és paraula de Déu i que simbòlicament ens la nuem al voltant del coll, vol dir que l’hem de tenir sempre present. El salmista ens pregunta: “com netejarà un jove” (qualsevol persona) el seu camí?” Respon. “observant la teva paraula” (Salm 119: 9).

La Bíblia malgrat ser una obra humana perquè els seus autors materials són homes que la van escriure amb els seus respectius estils, l’Autor real és Déu que ho fa mitjançant l’Esperit Sant. L’apòstol Pau assegura: “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu, i és útil per ensenyar, per redargüir, per corregir, per instruir en la justícia, a fi que l’home de Déu sigui complet, preparat per a tota bona obra” (2 Timoteu3: 16,17). El fet que la Bíblia sigui un llibre diví-humà és el que fa possible que pugui exercir la seva tasca educadora, de guiar un hom quan camina, de  vetllar  quan dorm, de parlar quan està despert. El que cal destacar del text de proverbis citat es que “el manament és llàntia i l’ensenyament és llum”. Físicament la llum serveix perquè no hàgim de caminar a les palpentes. A les fosques anem perduts. El mateix ens passa en el camp espiritual. Sense Crist que és la llum del món, com diu: “Qui em segueixi no caminarà a la fosca, sinó que tindrà la llum de la vida” (Joan 8: 12). Malauradament “els homes s’estimen més la tenebra que la llum perquè les seves obres són dolentes. Perquè tot aquell que practica el mal odia la llum i no ve a la llum per tal que no siguin reprovades les seves obres” (Joan 3: 19, 20). Malgrat que tots contribuïm a que el món(vagi)  del revés, la misericòrdia divina fa que els que no volen anar a la llum perquè les seves obres no siguin reprovades, la llum de Déu resplendeix en els seus cors, cosa que els fa comprendre la seva condició de pecadors. Van a Jesús que perdona els seus pecats i per l’Esperit Sant comencen un nou caminar que fa que abandonin la manera de viure que portaven abans de la seva conversió i comencin un nou caminar en la justícia de Déu. Aquestes noves persones creades en Crist Jesús són la sal que preserva de la corrupció i permet que el món  del revés redreci la seva inclinació.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

EN EL PUNT DE MIRA

Josep Miró i Ardevol en el seu escrit Església: una idea equivocada, argumenta que el món vol que l’Església Catòlica se li assembli. Ho fa en aquests termes: “Arran de les paraules de Francesc es produeix un reiterat tipus de comentari, formulat davant qualsevol iniciativa per part de l’Església. Consisteix en exigir que se li assembli molt més al “món”, a la societat, assumint els seus canvis,  i el reconeixement de les seves institucions, pràctiques, costums, desitjos i passions. En aquest cas referit al matrimoni homosexual, però igual serveix per raonar sobre l’avortament, l’eutanàsia, el sacerdoci femení, i molts més temes”.

La pregunta que m’ha mogut a fer després de llegir l’escrit de Josep Miró és: Què ha provocat el descrèdit que l’Església Catòlica té avui? No és que el món pretengui assimilar-la. A l’inrevés, és l’Església que ha assimilat al món. Aquest procedir té una causa. La Bíblia l’exposa amb nitidesa. És responsabilitat dels qui es diuen catòlics analitzar-la. Els avisos que reiteradament feien els profetes al poble d’Israel era que havien de mantenir-se apartats de les costums religioses dels gentils que convivien amb ells i dels pobles veïns. Si aquest allunyament no es produïa els costums religiosos dels pagans els infectarien. Com això no ho van fer el resultat va ser l’abandonament de Déu que els havia alliberat de l’esclavatge egipci i que els va introduir a la Terra Promesa. Per la mà de Josué van entrar a posseir l’heretat que el Senyor els havà donat. Però no van expulsar els habitants de la terra. La seva presència va contaminar la fe dels israelites. En lloc d’atreure els pagans a la seva fe van ser els gentils els qui van atreure els israelites a la seva. Això va ser a causa del buit que es va produir en la creença dels israelites. Aquest buit es va omplir amb les creences religioses dels pagans qui convivien amb ells.

L’Antic Testament no es va escriure només per proporcionar coneiximents històrics. El motiu principal va ser que els lectors aprenguessin dels èxits i fracassos del poble Déu perquè no els repetissin. Fent-ho així adquiririen la saviesa de Déu que contenen les seves pàgines.

“Aquesta manera de raonar”, la del món, ”expressa un desconeixement de la missió de l’Església, d’allò que dóna sentit a la seva existència des de la Pentecosta de l’any primer”. El llibre dels Fets dels Apòstols que és d’on Josep Miró cita Pentecosta mostra com era l’església apostòlica. La fe d’aquells primers cristians. Les seves lluites per mantenir-la viva en un entorn pagà que els era hostil. La situació va continuar sent la mateixa fins que a l’any 313 amb la publicació de l’Edicte de Milà que concedia als cristians els mateixos drets que tenien les altres religions. “L’església estava lliure de persecucions. La seva fermesa, la seva fe y la seva organització ho havien fer surar enmig de tants perills. Però al conquerir la llibertat dels seus enemics , havia caigut en gran part sota el domini del tron imperial de Roma. Havia començat una fatal unió amb l’estat” (Williston Walker). La unió amb l’estat va fer que els emperadors per motius polítics participessin en el govern de l’església. Convocaven concilis a conveniència. Això va ser fatal per la salut espiritual de l’església. Es va obrir de bat a bat  la porta perquè hi entès el paganisme en l’església. Pel que fa al cristianisme occidental va caure sota el domini del papa de Roma que es va convertir en l’interlocutor amb l’estat. Ha continuat sent així fins el dia d’avui malgrat que les formes hagin canviat.

Josep Miró no té motiu per queixar-se de que el món tingui una idea equivocada de l’Església. Abans de tot hauria de reflexionar sobre la causa que l’ha portat a ser el que avui és i que no té cap semblança amb l’església apostòlica que va néixer amb la primera  Pentecosta, imatge que  queda reflectida el llibre dels Fets dels Apòstols.

Avui l’Església Catòlica s’ha convertit en una multinacional de la religió. Corrompuda de cap a peus. La generalitzada que surt a relluir en els mitjans  és a causa de que la fe que ensenya i la seva nova evangelització. Qualsevol semblança amb l’església apostòlica es pura coincidència. El seu allunyament de la fe del Nou Testament  impedeix que pugui originar-se qualsevol intent de reforma que tingui bases bíbliques. Si no es dóna un penediment genuí, parlar de reforma és paper mullat com ho ha estat en el passat.

L’Església Catòlica està en el punt de mira del món a causa de la corrupció que hi en ella. Jesús va dir a Pilat: “El meu regne no és d’aquest món” (Joan 18: 36). En el moment que l’Església va comença a festejar amb l’estat i es va ficar al llit amb ell, el que tenia que ser el regne dels cels s’ha convertit en el regne d’aquest món. Per solucionar aquest conflicte d’interessos que tant desprestigi li està causant a l’Església Catòlica seria convenient que es prengués seriosament les paraules de Jesús: “Feliços vosaltres quan us insultin i us persegueixin, i diguin, mentint, tota mena de mal contra vosaltres per causa meva. Alegreu-vos i exulteu de goig, perquè la vostra recompensa és gran en els cels, que així van perseguir els profetes que us han precedit”                          (Mateu 5: 11,12).

Octavi Pereña i Cortina

 

DICTADORS

El llibre d’Els Fets dels Apòstols descriu la mort del rei Herodes Agripa I que es trobava a Cesarea. Pertanyia a una família de reietons que no es caracteritzava precisament per la justícia. Els seus antecessors  es van mantenir en el tron gràcies a les intrigues palatines i els assassinats. El seu avi Herodes el Gran, entre les moltes malifetes va fer l’intent de matar el nen Jesús perquè creia que podia destronar-lo. El text diu: “Herodes estava irritat contra els de Tir i Sidó…i li demanaven la pau, perquè la seva regió es proveïa de la del rei. I el dia assenyalat, vestit amb vestidures reials i assegut a la tribuna, Herodes els adreçava un discurs. I el poble exclamava : és la veu d’un déu i no la d’un home! Però immediatament un àngel del Senyor el va ferir perquè no havia donat la glòria a Déu. I va morir menjat pels cucs” (Fets 12: 20-23).

L’historiador jueu Flavi Josep que es va posar al servei de Roma es refereix a la mort d’Herodes: es trobava a Cesarea donant un festa en honor de l’emperador Claudi. Herodes vestia una túnica teixida amb fil de plata que reflectia els raigs del sol. En mig dels aplaudiments dels presents va començar a sentir-se malament. Va ser traslladat a la seva residència on va morir al cap d cinc dies.

Ambdós textos coincideixen en el vestit. El bíblic diu “vestit amb vestidures reials”. El de Flavi: “túnica teixida amb fil de plata”. Els dos textos difereixen en el comportament dels assistents a l’acte. El bíblic detalla: “El poble exclamava: és la veu d’un déu i no la d’un home”. El de Flavi: “En mig dels aplaudiments dels presents”. Ambdós textos coincideixen en que el rei va morir, però no la manera com va ser. El bíblic diu: “un àngel del Senyor el va ferir perquè no havia donat la glòria a Déu. I va morir menjat pels cucs”. El de Flavi: “va començar a sentir-se malament. Va ser traslladat a la seva residència on va morir al cap d cinc dies”. El text bíblic diu que la mort del rei va ser a causa de la justícia divina, el decés del rei segons Flavi va ser una mort natural. Com tots hem pecat tots tenim que morir.

El lector que m’ha seguit fins aquí es preguntarà quin és el motiu d’aquesta descripció tan detallada de la mort d’Herodes. M’ha mogut a fer-la una breu nota d premsa que porta per títol: “Tortures i violacions: l’inhumà” sistema de presons a Corea del Nord”. Al text li acompanya la foto del dictador Kim Jung-un davant d’un fons  que vol representar un sol lluent. Tots els dictador tenen la pretensió de creure’s que són al poder per la “gràcia de Déu” i que per tant han de defendre el càrrec amb tota mena de crims perquè es creuen legitimats a cometre’ls. És cert el que escriu l’apòstol Pau: “Que tothom se sotmeti a les autoritats superiors. Perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu, i les autoritats que hi ha han estat establertes per Déu”. Si el text bíblic acabés aquí podríem creure que les autoritats posades al càrrec per Déu poden ser de mànega ampla. Fer i desfer a plaer. Però no, el text segueix dient: ”Perquè els governants no han de fer por a les bones accions, sinó a les dolentes. ¿Vols no haver de tenir por de l’autoritat ? Fes el bé i tindràs lloança: perquè és un servidor de Déu per al teu bé. Però si fas el mal, tingues por, que no és en va que porta l’espasa, perquè és un servidor de Déu, un venjador per al que fa el mal”. (Romans 13: 1,3,4). El bé  i el mal el dictamina la Bíblia. Les autoritats  com servents de Déu han de governar segons el concepte  bíblic del bé i del mal.

A causa del reiet que tots portem dins ens convertim en petits dictadors en la llar,  convertint-la en un infern. La cosa va en augment a l’escola fent molt difícil la convivència amb els companys pel seu comportament autoritari. La situació arriba al súmmum en el moment que Déu els atorga el poder nacional. “Estan plens de tota injustícia, fornicació, malicia, cobejança, maldat, plens d’enveja, homicidi, rivalitat, engany, malvolença, murmuradors, calumniadors, avorridors de Déu, arrogants, orgullosos, fanfarrons, inventors de maldats, desobedients als pares, desassenyats, deslleials, sense afecte natural, sense compassió, sense misericòrdia” (Romans 1: 29-31). Comportament que es manifesta amb més o menys intensitat en el ciutadà comú però que s’intensifica en els dictadors.

Un informe de Human Right Watch que amb matisos es pot aplicar a totes les nacions. Inclús un cec pot adonar-se que els valors democràtics es perden inclús en les nacions que presumeixen de ser “democràcies consolidades”. La investigació titulada “Valem menys que un animal”, parla d’abusos y violacions del degut procés durant la detenció preventiva a Corea del Nord, subratllant les llacunes del sistema penal i del marc jurídic del país, que resulten en la tortura generalitzada i sistemàtica en aquells que són arrestats. L’informe senyala diverses recomanacions al règim per posar fi a la tortura endèmica i degradant en centres de presó preventiva i interrogatoris. Segons la nota de premsa l’informe és el resultat d’entrevistes realitzades a 46 nordcoreans que havien estat detinguts.

Malgrat que molts dictadors no acaben “menjats pels cucs” com li va passes a Herodes Agripa I, no podran justificar els seus crims comesos quan s’hagin de presentar davant del tribunal de Crist  i hagin d’escoltar dels llavis del Jutge. “Us dic que no sé pas d’on sou: aparteu-vos de mi tots els qui obreu la injustícia. Allí serà el plor i el cruixir de les dents” (Lluc 13: 27,28). No els valdrà l’excusa: “Tu m’has donat l’autoritat i el poder”.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

MÓN EMMALALTIT

“Psiquiatres i psicòlegs han tractat a Espanya el efectes d’una gran crisi econòmica (2008) i atès supervivents d’atemptats terroristes amb diversos morts i consolat pares que acaben de perdre fills en una cuneta. Aquest cop el Coronavirus provoca la tempesta perfecta: la vida dominada per la incertesa, la mor sense dol -que deixa seqüeles de culpabilitat- i les angoixes laborals” (Joaquín Luna).

El psicoterapeuta Luís Muiño fa aquesta declaració: “Són diverses crisis en una. Vet aquí el problema. Entre les “filosòfiques” apareixen amb força l’enfonsament de les certeses. Hi ha persones que no tenen tolerància a la incertes. Viuen convençudes que si fas això i això altre tens garantit un resultat determinat. La societat també creia que tenia un control de totes les coses. I aquest panorama s’agreuja perquè no hi ha resposta a i quan acabarà això”. El Covid-19 ha estat beneficiós en el sentit que ha fet trontollar els pilars sobre els que es fonamenta el nostre món. Mentre les coses anaven relativament bé confiàvem en una seguretat inexistent. Creiem que estàvem construint el nostre món sobre la roca ferma i el coronavirus ens ha mostrat que ho estàvem fent sobre la sorra. Això és bo perquè ens ofereix la possibilitat  de construir d’una altra manera que no sigui la falsa seguretat. ¿Aprendrem la lliçó?

El 10 d’octubre se celebra el Dia Mundial de la Salut Mental. Dedicar una diada a la salut mental significa que n’hi ha una mancança. Els cristians podem contribuir a solucionar el problema si fem els deures. Els cristians som els primers responsables d’haver contribuït a que no s’edifiqués sobre la Roca perquè hem abandonat el fonament de la fe cristiana que és la mort de Jesús el Fill de Déu que va morir en la creu del Gòlgota pels nostres pecats i ressuscitat per garantir-nos la  vida eterna. Hem abandonat la fe en Jesús que és la Roca i l’hem substituïda per les tradicions folklòriques que són sorra. Per això quan les coses van maldades ens enfonsem. Quan les tempestes bufen i ens envesteixen, com hem bastit les nostres vides sobre un fonament tan feble com és la sorra, no podem resistir l’envestida de les aigües  impetuoses i ens enfonsem. D’un gran mal en pot sortir un gran bé si és que tenim ulls per veure l’envergadura del que ens està passant.

Hem de canviar el xip mental si és que de veritat desitgem canviar la situació actual. Hem estat edificant la societat sobre la base de l’ateisme la qual cosa  ha servit per desentendre’ns de la col·laboració del Totpoderós  i com ens hem convertit en els nostres propis déus, que tenen peus de fang, el que construïm no s’aguanta. Encara hi som a temps per refer el camí.

Els problemes de salut mental que denuncia el Dia de la Salut Mental tenen una base espiritual. Els que els pateixen no s’haurien de deixar portar pels prejudicis i considerar si els seus trastorns són a causa del seu ateisme-agnosticisme que ha fet que en lloc de construir sobre la Roca que és Jesucrist ho estan fent sobre la sorra de la incredulitat. Les evidències ens mostren que la “nova normalitat” no ha enterrat l’antiga.

El salmista ens ensenya a buscar estabilitat emocional en un món emmalaltit.

Al Salm 102 l’acompanya aquesta introducció: “La pregària de l’afligit que defalleix, i vessa el seu plany davant el Senyor”. Ens indica que Ell és el seu refugi a l’hora de l’angoixa, de la incertesa  i el dolor.

Per al salmista Déu no és un concepte filosòfic adient per utilitzar-lo en debats d’intel·lectuals. Per al salmista Déu  és un Ésser amb qui s’hi pot confiar. Comença el poema amb aquestes paraules: “Senyor, escolta la meva pregària! Que el meu crit d’auxili arribi a tu. No amaguis el teu rostre de mi el dia de la meva angoixa, inclina la teva orella el dia que t’invoco: respon-me aviat”. El suplicant empra un llenguatge antropomorf  per dirigir-se a Déu. Malgrat que Déu és incorpori utilitza un llenguatge corporal per representar la proximitat de l’Invisible. Quina diferència abismal hi ha entre l’antropomorfisme bíblic que representa a Déu com si fos un ésser humà que té ulls, oïda, mans…amb les escultures dels idòlatres que tenen ulls que no hi veuen, oïdes que no senten, mans que no acaronen, peus però necessiten  ser transportats…El Déu etern el record el qual perdura de generació a generació “mira la pregària dels destituït i no la menysprea” (v.17).

L’Invisible a qui un hom s’hi pot adreçar suplicant el seu favor   es fa visible en a persona de Jesús el seu Fill per fer-se encara més proper a la humanitat que estima de tal manera el lliura per la salvació del seu poble.

El món emmalaltit a causa del pecat i que fora de Jesús no te remei, no guarirà de la seva malura espiritual  si no deixa que el Metge de l’ànima li doni vida eterna i que en mig del dolor “mira la pregària del destituït i no la menysprea”

Octavi Pereña i Cortina

 

POBLE DE SANTS

La Festa de Tots sants  i el Dia dels morts han conservat en el costumari tota una sèrie de celebracions, elements i ritus  que provenen de sistemes de creences anteriors al cristianisme.

El camí que mena l’Església Catòlica a celebrar la Festa de Tots Sants comença a principis del segle VII quan el papa Bonifaci IV va transformar el temple romà del Panteó, que era dedicat a tots els déus dels romans, i el va consagrar en honor de la Verge Maria i de tots els màrtirs cristians. El papa va establir que la celebració d’aquesta festa fos el 13 de maig.

La celebració d’aquesta festa l’1 de novembre, no apareix fins el segle IX a precs de Lluís el Piadós. Però l’impuls definitiu no es va establir fins que l’abat de Cluny sant Odiló la va instal·lar en tots els monestirs reformats pels vols de l’any 1.000 en els monestirs establerts en zones on els cultes funeraris celtes seguien vigents i exercien una gran  influència social. Odiló va aprofitar la celebració del dia dels  morts de la cultura celta i la va fusionar amb les noves pràctiques cristianes. Va ser el papa         Gregori IV que va designar l’1 de novembre com a data oficial per celebrar la Festa de Tots Sants. La celebració de la Festa no té fonament bíblic perquè clarament  prohibeix el culte als morts.

La Festa de Tots Sants com hem vist és d’origen pagà i s’ha introduït en el si de l’Església Catòlica perquè la seva doctrina del baptisme considera que tots els batejats són fills de Déu, al considerar que l’aigua baptismal té el poder de perdonar els pecats dels batejats, la qual cosa els atorga el privilegi de ser admesos en el si eclesial. Amb l’admissió de masses batejades però no convertides a Crist, que és l’únic qui té poder de perdonar els pecats, i que per l’acció de l’Esperit Sant que capacita els vers creients a caminar en santedat. Les masses no convertides a Crist van introduir en l’Església Catòlica els costums pagans. En lloc de ser una Església santa s’ha paganitzat. El culte als difunts no és cristià.

Moisès va tenir un enterrament molt peculiar i únic. El text que descriu el seu decés diu: “a la muntanya del Nebo, al cim del Pisgà…” (el Senyor li a mostrar la Terra Promesa), “te la faig veure amb els teus ulls, però allà no hi entraràs. I allà va morir Moisès, servent del Senyor, a la terra de Moab , d’acord amb la paraula del Senyor. I Ell el va enterrar en la vall, a la terra de Moab, davant de Belpeor, i ningú fins el dia d’avui no sap on és la seva tomba” (Deuteronomi 34: 1-6). Segons la nostra cultura pagana cristianitzada ens costa entendre el motiu perquè Déu manté en secret el lloc on va enterrar Moisès el seu servent. No dubto gens que el motiu es troba en la tendència humana a divinitzar els difunts i més si són de renom. Si hagués estat possible saber el lloc on Déu va enterrar Moisès ven aviat s’hauria convertit en un lloc de pelegrinatge, convertit en un santuari luxós on s’hi formarien cues de pelegrins per venerar el gran home de Déu. Si homes i dones que per potestat eclesiàstica es converteixen en sants i verges dotades de poders miraculosos i en els seus noms es construeixen majestuosos edificis sagrats i en màquines de fer bitllets, què hauria passat si se sabés el lloc on  reposen les despulles de Moisès? No cal donar-li resposta.

Davant les despulles d’un ésser humà per més eminent que hagi estat, deixa d’exercir influència en els vivents. Entre el lloc on es troben els difunts i els vius no hi ha cap porta oberta que permeti comunicar-s’hi. Si alguna cosa s’ha pogut fer als difunts va ser quan vivien en aquest món. Un cop produït el decés deixem-los que descansin en pau. Recordar les persones estimades no és contrari a la doctrina cristiana. Venerar-les és inacceptable perquè se’ls interposa davant Déu. “No tindràs altres déus davant meu” (Èxode 20: 3).

Mentre siguem aquí a la terra ens hem de preocupar de nosaltres. Aquest és el consell que ens dóna l’apòstol Pau. “Perquè sabem que si aquesta tenda, la nostra casa terrenal, es desfà, en els cels tenim un edifici de Déu, una casa no feta amb les mans, eterna. I per això gemeguem, perquè anhelem de ser revestits amb la nostra habitació del cel, i en tant que vestits no serem trobats despullats. Perquè els qui estem en aquesta tenda gemeguem oprimits perquè no volem ser despullats, sinó revestits, a fi que allò que és mortal sigui absorbit per la vida. I és Déu qui ens ha format per això mateix, que ens ha donat també les arres de l’Esperit Sant. Per tant estem sempre plens de confiança, i sabem que mentre estem presents en el cos estem absents del Senyor. Perquè caminem per fe, no per vista. Estem, doncs, confiats, i ens estimem més estar absents del cos i presents en el Senyor” (2 Corintis 5: 1-8).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

PARENOSTRTE

Francie Healey, sociòloga i consellera de salut i benestar assegura que durant tota la seva vida ha reflexionat sobre la solitud: “recordo que quan era una nena  em sentia sola al meu món fins i tot enmig de la meva família i amics. Suposo que em vaig sentir invisible i incompresa”. Aquest sentiment és general. Ningú s’escapa de tenir el sentiment de trobar-se sol enmig de la gent per la senzilla raó que en el més profund de l’ànima que és on es forgen els sentiments, cap ésser humà hi té accés. L’ànima està blindada a la intromissió alena, llevat Déu. És per això que trobant-nos gaudint de la vida en una festa, de vacances en companyia d’algú estimat en algun dels paradisos terrenals que ens ofereixen les agencies de viatges, el sentiment de solitud no desapareix, sentiment que en alguns casos porta a llevar-se la vida, l’anomenada “mort silenciada”.

Un estat de solitud persistent és una “crisi de salut”, assegura Francie Healey. Els experts en salut mental “relacionen l’aïllament social i la solitud amb un risc més alt de malalties mentals  i físiques, cardíaques, sistema immunològic debilitat, Alzheimer, depressió i fins i tot la mort”.

La sociòloga Francie Healey diu: “El 2018 el primer ministre britànic va llençar la primera campanya nacional per posar fi a la solitud qualificant-la “un dels desafiaments de salut pública del nostre temps”. Però la solitud no és el mateix que estar sol”. ¡Quanta raó té la sociòloga! Cal diferenciar-lo amplament.

L’estil de vida occidental és frustrant. Això fa que persones residents en les grans àrees metropolitanes les abandonin per anar-se a viure a zones rurals més a prop de la natura on la vida és més assossegada, evitant així viure amb l’estrès que provoca les grans aglomeracions. Francie Healey fa esment de la novetat sorgida a Corea del Sud anomenada  honjok iniciada pel jovent que opta per realitzar activitats en solitari. Aquesta tendència no és cap novetat. Els antics eremites dels segles III i IV abandonaven el món amb la seva pol·lució espiritual per refugiar-se en llocs solitaris. Però amb ells els ca acompanyar la pol·lució espiritual del món que deixaven enrere. L’aïllacionisme no és la solució per desfer-se del virus del pecat que és el causant de tots els mals que ens afligeixen en les grans àrees metropolitanes com en els llogarets de muntanya.

Jesús va ser un home molt atrafegat. Les multituds no el deixaven en pau ja que  volien que els guarís les seves malures. Ens dóna exemple del què cal fer perquè les exigències de la feina s’encarreguin de provocar-nos trastorns mentals. Deixant les masses que el masegaven es retirava a jocs solitaris per pegar el seu Pare. Jesús que és el model per excel·lència ens mostra la bonesa de l’aïllament puntual per abandonar el mundanal soroll. Jesús no es retira per mirar-se el melic. Ens ensenya a sortir de nosaltres mateixos i dirigir-nos al Pare celestial. Als qui són deixebles seus els ensenya a pregar

La primera cosa que ens ensenya és què no hem de fer quan ens aïllem per pregar: “i quan preguis no siguis com els hipòcrites, perquè els agrada de pregar drets  a les sinagogues i a les cantonades de les places per fer-se veure dels homes. En veritat us dic que ja tenen la seva recompensa” (Mateu 6: 5). Quin és el secret de la vera pregària? Ens el desvela Jesús: “tu, en canvi, quan preguis, entra dins la teva cambra i tanca la porta i prega al teu Pare que és en el secret. I el teu Pare que mira en el secret, et recompensarà en públic” (v. 6). Amb aquestes paraules Jesús denuncia aquells que de la pràctica religiosa en fan ostentació. Ja tenen el que volen:  l’aplaudiment del homes però no el favor de Déu Pare

Jesús ens alerta de com han de ser les pregàries: “I quan pregueu no xerreu com els incrèduls, que es pensen que per les seves moltes paraules , seran escoltats” (v.7). En la meva infantesa i anava a confessar-me com estava establert, el confessor que m’absolia com a penitència m’imposava  recitar un parenostre i tres avemaries. Ho feia sense saber el significat del que repetia amb monotonia. Em quedava igual que abans a l’espera de la propera confessió. Jesús quan ens mostra el Parenostre com model de pregària ens diu que no ho hem de fer xerrant com els incrèduls.

Fem un breu examen del Parenostre:

“Pare nostre que ets en els cels, sigui santificat el seu Nom”. Déu és sant t i el seu Nom s’ha de pronunciar amb respecte i no tacar-lo amb blasfèmies ni amb paraules barroeres com ho fan les lletres d’algunes cançons.

“Vingui el teu regne. Sigui feta la teva voluntat com en el cel també sobre la terra”. S’ha de ser conscient que el Pare de nostre Senyor Jesucrist és el nostre Creador i que governa sobre la creació. Res no ens succeeix sense que Ell no ho permeti. Si respectéssim la seva voluntat, les farmacèutiques no tindrien tants guanys perquè no vendrien ansiolítics ni productes antiestrès.

“Dóna’ns avui el nostre pa de cada dia”. Els ocells per instint depenen d’Ell. Nosaltres creats a la seva imatge i semblança som conscients de les nostres necessitats diàries. La pregària ens ensenya a anar cada dia a demanar-li el que necessitem. Ni més ni menys. Dependre de la misericòrdia divina és molt saludable.

“I perdona els nostres deutes, com nosaltres perdonem els nostres deutors”. Aquesta clàusula només té sentit a qui he estat perdonat per Déu. Conscients del perdó diví hem de perdonar al nostre proïsme els greuges que ens fa. El ressentiment no és bo per la salut mental.

“I no ens duguis a la temptació, ans deslliura’ns del Maligne. Perquè teu és el regne, i el poder, i la glòria pels segles. Amén”. Satanàs és un ésser molt poderós que no podem vèncer amb les nostres minses forces. Resistint-lo investits amb el poder de Déu, el Maligne fugirà de nosaltres.

Tancada la porta de la nostra cambra, lluny de mirades indiscretes i sabent el que diem, preguem al Pare celestial fins que ens cridi a la seva presència. La vida tindrà sentit.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

BONA EDUCACIÓ

Iñigo Domínguez comença el seu escrit Mirades lascívies així: “La setmana passada el Ministeri d’Igualtat va publicar una enquesta sobre la violència conta la dona. En la pàgina 181 hi havia quelcom cridaner. s’incloïen   com assetjament sexual les mirades insistents o lascívies. Fins ara el pensament no és punible per la justícia humana. Demà, Déu dirà. La impunitat legal no significa que les conseqüències dels pensaments lascius no tinguin conseqüències negatives en els  qui els fabriquen   i el seu proïsme.

El que entra pels ulls arriba al cor. Per això és molt important que siguem selectius a l’hora de deixar entrar les imatges. Jesús ens alerta: “La llàntia del cos és l’ull. Per tant, si el teu ull és bo, tot el cos tindrà llum. Però si el teu ull és dolent, tot el cos estarà a les fosques. Si, doncs, la llum que hi ha en tu és foscor, com serà de gran la foscor?” (Mateu 6: 22,23). Sense deixar el tema de l’ull, Jesús segueix dient: “Si el teu ull dret et fa caure, arrenca-te’l i llença’l lluny d tu, perquè et val més perdre un dels teus membres que no pas que tot el teu cos sigui llençat a l’infern” (Mateu 5: 29).

L’ull hi juga un paper primordial en la qüestió de l’adulteri. El rei David, ociós, donava tombs per la terrassa de palau. Es fixa en una dona de bon veu que es banyava. La desitja. La fa portar a palau i jeu amb ella. El fet no és innocu als ulls de Déu. El fill de l’adulteri mort i els problemes familiars no són pocs. Avui no cal allitar-se amb una dona pe cometre adulteri. Jesús va més enllà del contacte carnal per cometre’l, quan diu: “Tot aquell que mira una dona per cobejar-la ja ha comés adulteri amb ella en el seu cor” (Mateu 5: 28).

La Fiscalia General de l’Estat i els experts que analitzen el consum de pornografia entre els més joves veuen una porta oberta a la violència sexual. L’Institut Nacional d’Estadística confirma que el 2019 va augmentar un 28,8% el nombre de menors condemnats per delictes sexuals.

El psiquiatre Enrique Rojas considera la pornografia una epidèmia: “La seva difusió és frenètica, i això converteix la dona en objecte de plaer. Més del 80% dels joves veuen pornografia gairebé diàriament. Citant ABC News (2019) la pornografia comença entre el 6 i 7 anys i els marca per tota la vida. Es converteix en un record inesborrable. El prestigiós psiquiatre segueix dient: “Educar la intel·ligència, els sentiments, i la voluntat. Avui l’educació sexual dels nens està en mas de la pornografia. Després continua en els adolescents i més tard amb els joves que queden atrapats durant anys aquells menors. La pornografia és una mentida sobre el sexe. I això allunya de la felicitat”.

Vivim en una societat de tradició catòlica més que cristiana, encara que sovint es confonen els termes. Es considera el folklore catòlic com sinònim de fe cristiana. Hi ha molts col·lectius culturals que per mimetisme confonen tradició per fe. Quan preguntes algú: “¿Creus en Déu?” La resposta més comuna és: “Soc creient no practicant”. Deixo al lector la interpretació d’aquesta resposta. El cert és que l’ètica cristiana ha desaparegut d’una societat que s’autoproclama cristiana i que per no desentonar fa com tothom: Assisteix a actes religiosos perquè la tradició ho exigeix. El cristianisme de tradició no serveix perquè l’ètica cristiana tregui el nas per un forat. Paraules boniques, moltes. Fets,  ben pocs.

El fet que l’Institut Nacional d’Estadística digui que el 2019 els delictes sexuals comesos per menor s’hagin incrementat un 28,8% significa que quelcom falla en la educació dels fills en una societat que es qualifica de cristiana. El psiquiatre Enrique Rojas avergonyeix els pares quan afirma: “Avui, l’educació  sexual dels nens està en mans de la pornografia”. Molts pares, massa, deleguen a l’escola perquè s’encarregui de fer la tasca que els correspons a ells fer. I així van les coses. Informar no és educar. “Instrueix el noi concernent el seu camí i quan sigui vell no se n’apartarà” (Proverbis 22: 6). Aquest proverbi ensenya de manera general els pares la responsabilitat que tenen d’educar els seus fills en el camí de la virtut perquè es converteixin en persones de bé. Que des de la infantesa, adolescència, joventut i edat adulta es comportin educadament en les diferents situacions en que es trobaran en el llarg del camí de la vida.

Moisès, preparant els israelites per quan entressin en la Terra Promesa, els diu: “Estimaràs, doncs, el Senyor el teu Déu, i guardaràs els seus preceptes, i els seus estatuts, i els seus judicis i els seus manaments, tots els dies” (Deuteronomi 11: 1). Dirigint-se directament als pares, els diu: “I ensenyareu als vostres fills” (els seus preceptes, i els seus estatuts, i els seus judicis i els seus manaments), “parlant-ne quan t’asseguis a casa teva, i quan caminis pel camí, i quan t’ajeguis ,i quan t’aixequis…” (Deuteronomi 11: 19-21). Gran és la responsabilitat dels pares.

Prendre’s seriosament l’educació espiritual dels fills repercuteix favorablement en el seu benestar i en el de la societat. Avui el país necessita urgentment pares responsables disposats a ensenyar els seus fills a ser temorosos del Senyor.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

SATANÀS: MITE O REALITAT

John Connolly escriu una carta al diable: “Estimat Satanàs: Sento enormement haver de comunicar-te la nostra decisió de rellevar-te del teu càrrec d’Arxidimoni, Princep de la foscor, Rei de l’Abisme, etcètera, despullar-te de tots i cadascun dels títols associats amb la teva suposada condició de font del mal suprem en el món…Podríem continuar, però no veiem motiu per avergonyir-te més. És cert que el món es troba en una situació atroç, i que els motius per l’optimisme són pocs i molt dispersos, però a la humanitat li ha tocat treballar la seva pròpia ruïna sense gairebé comptar amb el teu ajut o prescindint per complet d’ell, una tasca que ha assumit amb molt de gust. No podem sinó considerar pels retrats cinematogràfics i literaris que et presenten com un personatge la malvolença del qual es veu superada per la seva astúcia són excessivament aduladors, i que en algun moment el diner ha hagut de canviar de mas. Estem decebuts  amb tu i, la veritat ja no et necessitem més. Som, i sempre hem estat lo suficientment capaços de no tenir cura de nosaltres mateixos. Atentament. John Connelly, alies el Nou Satanàs.

L’autor de la carta a Satanàs nega l’existència d’aquest ésser maligne i que la caòtica situació en que es troba és responsabilitat exclusiva d’ella. N’hi ha que neguen l’existència de l’holocaust nazi i la realitat dels camps  d’extermini. N’hi ha que neguen la presència del coronavirus. Negar-ho no vol dir que el primer no hagi existit i que el segon no segueixi fent estralls en la humanitat. Negar l’existència del dimoni no vol dir que no existeixi i que la humanitat treballi la seva pròpia ruïna no significa que Satanàs no tingui alguna cosa a veure..

Jesús parla del diable amb la qual cosa dóna fe de la seva existència. Ho fa amb aquestes paraules en el context d’una discussió en la que els jueus deien que Abraham era el seu pare. Llavors el Senyor els aclareix qui és el seu vertader pare espiritual. Els diu: “Vosaltres sou del vostre pare el diable, i voleu fer els desitjos del vostre pare, ell era homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla la mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8: 44).

¿Sap el lector qui va ser el primer mentider que va aparèixer sobre la terra?  El diable que va canviar la veritat per la mentida. La veritat és aquesta: “i el Senyor Déu va manar a l’home, dient: Pots menjar de tots els arbres del jardí, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en menjaràs, perquè el dia que en mengis, certament moriràs”, aquesta és la veritat (Gènesi 2: 16,17). La primera mentida va ser aquesta: El diable li va dir a Eva: “Així que Déu ha dit: No mengeu cap arbre del jardí?” La dona comet l’error de dialogar amb el pare de la mentida. Eva va dir a la serp: “Podem menjar del fruit dels arbres del jardí, però del fruit de l’arbre que hi a enmig del jardí, déu ha dit: No en mengeu ni el toqueu, perquè, sinó, morireu. I la serpent va dir a la dona: No morireu pas! Perquè Déu sap que el dia que en mengeu, els vostres ulls seran oberts i sereu com Déu, coneixedors del bé i del mal” (Gènesi 3: 1-5). El diable quan era un àngel de llum es va omplir d’orgull i va pretendre destronar Déu. Va perdre la guerra i va ser expulsat del cel convertint-se en el pare de la mentida. S’apropa a Eva i li insinua que a ella i a Adam se’ls obriran els ulls  i seran com Déu. L’orgull omple el cor d’Eva. Fins aquell moment no s’havia mirat l’arbre del coneixement del bé i del mal. Gràcies a la insinuació satànica i picada per la curiositat “va veure que l’arbre era bo per menjar , i que era agradable als ulls i que l’arbre era desitjable per adquirir saviesa. I ella va prendre del seu fruit, en va menjar i en va donar també al seu marit que era amb ella, i ell també en va menjar, i es van obrir els ulls de tots dos, i es van adonar que anaven nus, i van cosir fulles de figuera , i es van fer uns faldars” (vv. 6, 7). Els nostres primers pares van desobeir el manament de Déu: “Sotmeteu-vos, doncs a Déu, resistiu el diable i fugirà de vosaltres” (Jaume 4: 7). Adam va desobeir Déu i va caure a les urpes del diable. Allunyat de Déu no tenia forces per resistir al diable i va ser atrapat en les seves xarxes.

El fet que Adam i Eva es van adonar que estaven nus és l’evidència que espiritualment estaven morts a causa del seu pecat de desobediència a Déu el seu Creador. Adam no va morir a l’acte. De fet va viure nou cents trenta anys. Des del moment de la desobediència ja portava el fibló de la mort que és el pecat. Sense Déu mort integral: física i espiritual. Per la reproducció els nadons neixen morts en ambdós aspectes.. Cal tornar a néixer espiritualment per la fe en Jesús per desfer la conseqüència de la desobediència  d’Adam.

L’apòstol Pau escrivint als cristians a Corint, els diu: “I si el nostre evangeli encara és vetat en els qui es perden, entre els quals el déu d’aquest segle (Satanàs) ha cegat l’enteniment dels incrèduls, a fi que no els resplendeixi la llum de l’evangeli de la glòria de Crist, el qual és la imatge de Déu” (2 Corintis4: 3,4).

Amb John Connolly es pot negar l’existència del diable, però les conseqüències del que va fer en el paradís són evidents en el comportament humà en el dia a dia.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

NARCISISME A INSTAGRAM

Davant les nombroses situacions esfereïdores que afecten la societat actual, David Berenboim, director d’orquestra, diu: “Hi ha moltes i variades raons. Molt complexes. Vam començar per Internet. Dóna possibilitats úniques que hem pogut comprovar. Però mata la curiositat. Si necessites quelcom dones amb el dit i ja està. Això produeix una confusió  entre la educació i la informació. La curiositat requereix temps i la nostra societat és impacient. La curiositat és l’ingredient que et fa progressar. Internet en si no és culpable. És l’ús que les persones en fan d’això. Com aquesta frase: Què és un ganivet? Quelcom amb el que pots tallar un bocí de pa i donar a menjar a la gent o un arma amb la que pots matar. Internet és això. Un ganivet. Es parla de l’esperit del temps, el zeitgeist que diuen els alemanys, però el nostre temps està mancat d’esperit. Es valora allò mecànic, la velocitat, poc més”.

Sarah Frien, analista de Bloomberg resumeix el secret perquè Instagram en 10 anys s’ha convertit en la xarxa de seguidors més gran gràcies a unir l’impuls del narcisisme i de l’avarícia. “Instagram arrasa perquè ha sabut ajuntar ego i capitalisme. Instagram ha crescut tant i tan de pressa, segons l’analista “perquè permet a milions de persones mostrar-se al com els agradaria ser”.

Sarah Frien descriu el narcisisme dels usuaris d’Instagram així: “A Instagram mostres un estil de vida que pugui ser cregut i fins i tot envejat en molt poc temps per milers de persones,  i hi ha milions d’usuaris que pengen a Instagram imatges de les seves vivències hora a hora. I fins i tot de cada cafè tan ben preparat o cada exercici de gimnàstica amb la teva nova indumentària que tant t’agrada, t’ha costat i t’acabes de comprar…O amb el teu cadellet –bufoníssim- amb llacets sortint de la perruqueria”. Javier Cercas anomena mediopatia la síndrome narcisista a Instagram.

Sarah Frien clava la puntilla a Instagram quan diu: “Tan esgotador com resulta el nostre ego quan no sabem gestionar-lo. Per això és important tenir prou maduresa i ser capaç de distanciar-se d’aquesta competició de glamur non stop (que no s’atura). Jo recomano abstinència digital de tant en tant per descobrir que pots tenir vida sense que ningú la vegi”

La dita popular: ”Digues-me de que presumeixes i et diré de què manques” mostra el buit existent en l’ànima de qui necessita expressar a Instagram la superficialitat que s’amaga en el seu interior. Per compensar el que no hi ha en ell necessita exposar a la llum pública els seus suposats encants, l’estil de vida amb que creu enlluernar i que el distingeix per sobre la resta de les persones. Com molt bé explica Sarah Frien “l’egolatria exhibicionista mai no en té prou”. L’egolatria mai no en té prou. S’ha de retro alimentar contínuament sense trobar mai sentit a la vida. És un encalçar el vent. Feixuga tasca aquesta!

Lucia Etxebarria explica. “Vegem, estic descrivint la meitat els presidents de les comunitats autònoms espanyoles i a tots aquests polítics corruptes que ens indignen. Malauradament, la pròpia societat en que vivim és narcisista, està obsessionada amb els mèrits externs, amb el poder, amb la bellesa, amb l’existència com l’acumulació de bens materials i mentre admirem els narcisistes els recompensem amb els nostres vots”. En el seu èxit ens reflectim nosaltres.

Ep! El narcisisme és una fal·làcia. Sota l’aparença d’una alta estima els narcisos amaguen sentiments d’inseguretat, d’insuficiència que s’emmascaren i es compensen amb el salt al fantasiós cim de la fama i de l’èxit. Són molt sensibles a qualsevol cosa que puguin interpretar com un desafiament o una amenaça a la seva necessitat bàsica de sentir-se superior. Al suposat escarni reaccionen amb agressivitat i hostilitat. Tot va lligat a l’esgotadora lluita diària per mantenir el glamur, la fràgil imatge que es té de si mateix.

El narcisisme no és un trastorn fisiològic que es pugui combatre amb fàrmacs o amb cirurgia. És una malaltia de l’ànima, el resultat del pecat que només pot guarir Jesús, el Metge de l’ànima, quan el narcís reconeix el seu pecat i el Metge li aplica la medicina que és la seva sang vessada a la creu que té el poder de netejar tots els pecats i deixa l’ànima neta com una patena.

“No sigueu savis en la vostra pròpia opinió”, escriu l’apòstol Pau als cristians a Roma. No ser savi en la pròpia opinió significa ser humil. On es troba el model en qui aprendre la humilitat? Jesús distribueix la medicina que cura l’egolatria quan diu: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré descansar, preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi que sóc dòcil i humil de cor, i trobareu descans per les vostres ànimes. Perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera”                                  Mateu 11: 28-30).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

L’ÈTICA DEL DINER

El periodista pregunta si el problema actual de la humanitat  és perquè s’ha deshumanitzat. Joan Antoni Melé, pare de la banca ètica a Espanya diu que sí “perquè el problema de les persones que ens han sumit en les diferents crisis de les últimes dècades o de l’últim segle, no és que tinguessin un baix nivell de matemàtiques, ciències o gramàtica (saber necessari, sens dubte), el seu problema és la manca d’ètica i de valors humans. Per mi educar és ajudar a desenvolupar la individualitat però també ajudar a pensar en els altres.…La transformació social només serà possible des de la transformació personal”. El problema és saber com es produeix la transformació personal perquè la col·lectivitat també l’experimenti. Es coneix la solució però no se sap com aplicar-la.

L’apòstol Pau escrivint al seu deixeble Timoteu li diu: “Tenint doncs, menjar i abric, estarem satisfets en això. Perquè els qui volen fer-se rics cauen en la temptació i en un parany, i en moltes cobejances insensates i pernicioses que enfonsen els homes en ruïna i perdició. Perquè l’amor als diners és l’arrel de tota mena de mals, i alguns els han cobdíciat  i s’han extraviat de la fe, i s’han torturat ells mateixos amb molts dolors” (1 Timoteu 6: 8-10).

Aquesta recomanació que Pau li fa al seu deixeble no li dóna amb el propòsit que se la guardi per a ell, sinó que, sent pastor  la traspassi als seus feligresos perquè l’ètica del diner es pugui estendre per la societat. La fe en Crist canvia l’ordre de les prioritats ja que inocula en el creient el coneixement que ell com a persona no solament és cos, també és esperit que cal nodrir-lo. Vetllar per la salut de l’ànima no significa que s’hagin de desentendre les necessitats bàsiques del cos com alguns ensenyen. Aquesta no és l’ensenyança de la Bíblia. L’apòstol Pau escriu: “Perquè quan érem amb vosaltres ja us anunciàvem això: Si algú no vol treballar, que tampoc no mengi. Perquè escoltem que alguns estan caminant entre vosaltres amb peresa, sense treballar en res, sinó enredant per tot arreu. Als tals els manem i els exhortem en el nostre Senyor Jesucrist que treballin amb quietud i mengin el seu propi pa” (2 Tessalonicencs 3. 10-12). Paraules de Jesús que trameten confiança als qui creuen en Ell: “Mireu els ocells del cel que no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu vosaltres molt més que ells?” (Mateu 6: 26).

Joan Antoni Melé afirma: “Guanyar diners és una necessitat, però guanyar-se la vida és una altra cosa, és donar-li sentit. Al Japó es donen 70 suïcidis diaris i es guanyen la vida. La gran tragèdia no és que només que 3.000 milions de persones passen gana, sinó que hi ha 7.500 milions que viuen una vida sense sentit, lluitant els uns contra els altres perquè hi ha molta competència, acumulant, enverinant el planeta.

El periodista que entrevista Joan Antoni Melé li pregunta: Què ens passa? El banquer ètic respon: “Hem desconnectat de la nostra essència humana. Si només vivim en la lluita per la supervivència, en la por, ens convertim en marionetes fàcilment manipulables”.

L’entrevistat assegura que la causa dels mals socials que ens aclaparen és a causa de que “hem desconnectat de la nostra essència humana”. ¿En què consisteix aquesta desconnexió´? Joan Antoni Melé ens parla de la banca ètica. Els filòsofs es refereixen a l’ètica en general. Malgrat haver-nos desconnectat de Déu a causa del pecat d’Adam, la imatge i semblança d’Ell ha quedat desdibuixada, no totalment esborrada. Ho deixa entreveure l’apòstol Pau quan escriu: “Perquè quan els gentils (no convertits a Crist) que no tenen llei fan per naturalesa les coses de la llei, aquests sense tenir llei, són llei per si mateixos, ells mostren les obres de la llei escrites en els seus cors, donant-los testimoni la seva consciència, i acusant-los i també defensant-los els seus pensaments entre ells mateixos, en el dia quan Déu judicarà les consciències dels homes per Jesucrist, segons el meu evangeli” (Romans 2: 14-16). El tènue raig de llum divina que entra en les consciències dels no convertit a Crist és el que els capacita per reflexionar sobre com han de ser les coses, però no els habilita per viure plenament conforme allí on els porten els seus raonaments. La incapacitat de complir els principis que són llei per a si mateixos posa de manifest la seva condició de pecadors de la mateixa manera que la Llei té la finalitat de portar els homes a Crist perquè rebin el perdó dels seus pecats. En Crist es recupera l’essència humana que dóna sentit a l’existència. En Crist emergeix un home nou que mirant més enllà de les coses que es veuen per la fe contemplen les que no es veuen. És així com l’existència té sentit. L’ètica deixa de ser un tema filosòfic i de controvèrsia per convertir-se en una manera de viure que glorifica Déu nostre Senyor.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

MORT SILENCIADA

“Mort silenciada” s’anomena el suïcidi. Sovint ni familiars ni amics tenen consciència del que passava en l’anima del familiar o amic abans que es llevés la vida.

El Dr. José Besora, diu: “S’està medicalitzant el sofriment. La tolerància a l’angoixa és mínima si es soluciona amb una píndola”. L’atenció personalitzada de la persona que sofreix és cara i la sanitat pública, i més si està insuficientment finançada, opta per la medicalització del pacient fins a convertir-lo en un zombi. Aparentment, qui pateix es tranquil·litza gràcies als fàrmacs, però el dolor de l’ànima no desapareix. Tot el contrari, s’agreuja i busca en el suïcidi sortir de la situació insuportable.

Els especialistes en trastorns mentals diuen que a causa del Covid-19 i el confinament de la població té efectes psicològics: Estrès, ansietat, depressió, insomni, por a sortir al carrer…No s’ha d’oblidar el personal sanitari que li ha tocat treballar sota una forta pressió psicològica a causa de les llargues jornades laborals i sense comptar amb la mínima protecció necessària per evitar el contagi. També han sofert danys psicològics que han hagut de suportar un dol complicat pel fet de perdre un ésser estimat a causa de la pandèmia i no poder-lo acomiadar en companyia de familiars i amics. El coronavirus deixa moltes seqüeles indesitjables.

Una noticia recent: “A Barcelona el suïcidi és la primera causa de la mortalitat dels homes que tenen entre 15 i 44 anys i la segona causa entre les dones després del càncer de mama. Es calcula que cada any vora 2.000 persones intenten llevar-se la vida a la ciutat. I es tem que ara hi pugui haver un increment a caua de les conseqüències socioeconòmiques  negatives de la pandèmia i també perquè s’ha acabat el confinament (hi deixa d’haver entorns controlats  i és més fàcil accedir a substàncies letals). Per això, entre altres elements l’Ajuntament ha decidit posar en marxa un telèfon de prevenció del suïcidi que va presentar ahir” (Raúl Montilla).

La pandèmia del Covid-19 ha posat de manifest la fragilitat humana i la poca confiança que donen els avenços tecnològics i sanitaris per protegir les persones. La tramoia que s’ha muntat per portar benestar social s’ha bastit sobre un fonament de sorra. El castell del que estàvem tan ufanosos, durant la normalitat, per haver-lo aixecat s’ha bastit sobre una base inestable i tot se’n va en orris. La desfeta ens aclapara i no saben on anar a buscar suport fiable.

Una cosa bona que en principi ha portat el coronavirus és que ens impulsa a canviar la nostra manera de pensar. ¿Realment és així? Recordem que en moments puntuals dèiem: “he de canviar”. Quan allò que ens ha impulsat a dir. “he de canviar” s’ha esfumat, ja no recordem el bon propòsit. Així una i altra vegada, sense que es produeixi el canvi en la manera de pensar. Deixem de fer promeses de canviar allò que en el fons ens agrada. Per abandonar allò que en els fons ens agrada s’ha de prendre consciència que el Déu desconegut que fins el present no ens preocupava i ignoràvem, s’ha fet present i proper en la Persona de nostre Senyor Jesucrist. En el moment que un hom es troba amb el Fill de Déu i decideix edificar la seva vida sobre la Roca que és Ell, s’està en condicions de fer-se pròpia l’experiència del salmista que no era una qüestió filosòfica per debatre en tertúlies públiques o privades, sinó de fe, de creença. Per això pot afirmar: “En la meva angoixa vaig invocar el Senyor, i Ell em va respondre” (Salm 120: 1). Si el salmista visqués avui no aniria a busca consol en les píndoles que el convertirien en addicte. Tampoc buscaria alleujament del dolor en el professional de salut mental que no té capacitat per arribar al fons de l’ànima. Sense dubtar-ho tornaria a fer el mateix que va fer quan va escriure el salm: “Invocaria el Senyor en la seva angoixa perquè el respondria”.

David que va ser rei d’Israel per a qui Déu va ser un Ésser real, escriu en el salm 27: “El Senyor és la meva llum i la meva salvació, ¿de qui he de tenir por? El senyor és el baluard de la meva vida, ¿de qui m’he d’espantar?…M’hauria desesperat si no hagués cregut que he de veure la bondat del Senyor en la terra dels vivents. Espera en el Senyor, Ell enfortirà el teu cor, sí, espera en el Senyor (vv.1,13,14).

Octavi Pereña i Cortina

 

UNITAT POLÍTICA: UN MITE

Una capçalera de premsa resumeix la situació política actual: Sánchez crida a la “unitat” i a eliminar el partidisme en la lluita contra el coronavirus. Sánchez no explica com pensa portar la fragmentació política a la “unitat” per afrontar junts el munt de problemes que afecten a la societat actual a més del coronavirus. És una situació que sobrepassa la capacitat humana per resoldre-la.

Claire Marin, filòsofa, veu amb més claredat el problema que els polítics quan afirma: “No hem interioritzat la idea que som vulnerables, i s’acosta més a la solució quan es diu: “No hem pres consciència del que és el cos social, això és un paradigma que hem perdut. Crec que és quelcom molt lligat a la lògica individualista del capitalisme. No vull caure en caricatures, però hem tingut aquesta espècie d’elogi de l’individu que decideix per si mateix i que finalment té poca consciència de les implicacions de les seves accions. Llevat en l’esport, no se’n parla del que és col·lectiu, no és una prioritat”.

La unitat que demana el president Sánchez als partits és una quimera si no es comença per la humilitat. No s’avançarà en assolir aquesta fita mentre siguem arrogants  i orgullosos. Per moltes crides que es facin a la “unitat” per anar plegats per combatre el monstre en que s’ha convertit el caos social del que som conscients, si no hi ha humilitat en les relacions entre polítics i la societat en general, la situació s’assembla a un exercici de força en que dues persones agafen cadascuna d’elles l’extrem d’una corda  estirant amb força per aconseguir que l’altra traspassi la línia que hi ha entre ells.

El problema de la “unitat” que planteja el president Sánchez i també els empresaris, per superar la crisi econòmica i sanitària és d’indole espiritual. És en aquest camp on s’ha d’anar a buscar la solució. En l’església que era a Corint es va plantejar un problema de lideratge. L’apòstol Pau escrivint a aquesta comunitat, els diu: “Us exhorto germans, pel Nom de nostre Senyor Jesucrist, que digueu tots el mateix i que no hi hagi desavinences entre vosaltres, sinó que estigueu unit en la mateixa manera de pensar”    (1 Corintis 1: 10). Per què els fa aquesta exhortació? Perquè en Crist, sense perdre la individualitat formen part del cos místic de Jesús i assoleixen la unitat en la diversitat.

Jesús, poc abans de morir a la creu va dir als seus deixebles: “I jo no estic més en el món, sinó que ells estan en el món, jo vinc a tu Pare sant, guarda’ls en el teu Nom els qui m’has donat a fi que siguin u com nosaltres…A fi que tots siguin u, com tu amb mi Pare, i jo en tu, que també ells siguin u con nosaltres, perquè el món cregui que tu m’has enviat” (Joan 14: 11,21). El salmista exclama: “Mireu que bo i que plaent és que els germans visquin junts en unitat” (Salm 133: 1). La bona política i l’economia equitativa no es poden separar de la vera espiritualitat.

L’apòstol Pau corregeix els cristians de Corint així: “Perquè encara sou carnals” (us comporteu com persones no convertides a Crist), “perquè havent entre vosaltres enveja, baralles i divisions, ¿no sou carnals i camineu com a homes” (no convertits al Senyor) (I Corintis 3: 3). El comportament carnal de la societat, ¿no posa de manifest la carnalitat de les persones malgrat es vulguin amagar sota la capa de la religiositat, l’anomenada pietat popular?

Com descriu l’apòstol la unitat que hi ha d’haver entre els homes? Ho fa amb l’analogia  del cos humà en aquests termes: “Perquè de la mateixa manera que el cos és un de sol i té molts membres, però tots els membres d’aquest cos, malgrat que són molts, són un únic cos, així també el Crist” (1 Corintis 12. 12). El cos místic de crist té molts membres (v.14) que es necessiten mútuament (vv. 14-23). La relació entre els membres Pau la resumeix en aquestes paraules: “I si un membre pateix, tots els membres pateixen amb ell, o si un membre és honorat, tots els membres s’alegren amb ell” (v. 26).

Si els cristians regenerats, justificats per la fe en Jesús, transformats en arbres bons, perdonats tots els seus pecats sense deixar-ne cap ni un de passar per la tintoreria, necessiten que l’apòstol els recordi com s’han de comportar com membres del cos místic de Jesús, com no s’hauria d’abandonar la utopia que els membres d’una societat incrèdula puguin  reunir les característiques que té el cos místic de Jesús i que els seus membres per l’acció de l’Esperit Sant els fa veure quan no es comporten com ho haurien de fer, cosa que els porta al penediment i rectificar? No hi ha comparança entre l’església, el cos místic de Jesús i la societat civil que es caracteritza per la incredulitat, Jesús descriu les seves característiques :“Perquè de dins del cos dels homes provenen els pensaments dolents, adulteris, fornicacions, homicidis, robatoris, cobejances, maldats, enganys, lascívia, enveja, blasfèmies, orgull, niciesa” (Marc 7: 21-23). Vist que els polítics i la societat en general reflecteixen aquest comportament que denuncia Jesús gairebé sense limitacions, ¿algú es pot creure que aniran tots alhora a l’hora  de resoldre la problemàtica social que roba la felicitat a les persones?

 Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

CERIMONIAL

Les religions com més allunyades de Déu es troben es caracteritzen per una litúrgia barroca molt elaborada que ha perdut la frescor d’una relació íntima amb Déu: Edificis majestuosos com si en  ells s’hi pugues encabir Déu infinit que no habita en temples bastits pels homes i, unes pràctiques religioses de masses quan la fe és quelcom personal. L’equivocació d’aquestes religions consisteix en fer creure als fidels que en tenen prou amb la pràctica religiosa externa sense tenir en compte que la vertadera religiositat consisteix en mantenir una íntima relació amb el Pare de nostre Senyor Jesucrist. Jesús és l’únic camí que condueix a Déu: Perquè no ho ha cap altre Nom sota el cel donat als homes en què haguem de ser salvats” (Fets 4: 12). Jesús no ensenya enlloc la conversió de les masses. Sempre es dirigeix als individus que es penedeixin dels seus pecats i creguin en Ell,  ja que la sang que va vessar en la creu del Gòlgota és l’únic detergent que “ens neteja de tot pecat” (1 Joan 1:7).

Què en pensa Déu de les religions de masses que només les interessa que els fidels participin en les elaborades cerimònies sense importar-los-hi quina és la seva relació amb Ell? El profeta Amós contesta aquesta pregunta: “Detesto, menyspreo les vostres festes, i els aplecs solemnes no em complauen. Perquè malgrat que em feu pujar holocaustos i els vostres presents, no m’hi complauré, i no miraré les ofrenes de pau del vostre bestiar engreixat. Aparta de mi el xivarri dels teus cants, que no vull escoltar la melodia de la teva arpa. Que el judici corri com les aigües, i la justícia com un torrent perenne” (Amós 5: 21-24).

El profeta Isaïes rebla el clau quan escriu: “El Senyor diu: Perquè aquest poble s’apropa a mi amb la seva boca i m’honora amb els seus llavis, però el seu cor s’ha allunyat de mi, i el temor que ells m’haurien de tenir l’ensenyen només com un precepte d’homes” (Isaïes 29: 13).

No, el Déu de la Bíblia no es complau amb la religiositat buida de contingut. El salmista ensenya quina és la religiositat que li delecta a Déu. El salm 51 és un poema anomenat penitencial. El rei David, el seu autor, gràcies a la intervenció del profeta Natan reconeix el seu pecat d’adulteri. Com a pecador penedit s’adreça al Senyor amb aquestes paraules: “Contra tu, particularment contra tu he pecat, i he fet el mal als teus ulls, a fi que sigui trobat just quan parlis i pur quan jutgis…Amaga el teu rostre dels meus pecats, i esborra totes les meves iniquitats. Oh Déu, crea en mi un cor net, i renova dins meu un esperit ferm. No em llencis lluny de la teva presència, i no em prenguis el teu Esperit Sant” (vv. 4, 9-11).

El judaisme de l’Antic Testament va ser una religió molt cerimonial: es tenien que seguir unes instruccions molt concretes per aconseguir la purificació cerimonial, que no l’espiritual. David deixa de banda tots els requisits legals per aconseguir el perdó del seu adulteri i se’n va directament a la font del perdó que és Jesús. David per tal d’intentar amagar el seu pecat va fer matar en el camp de batalla el marit  de la dona ultratjada, però el pecat l’oprimia. No el pot amagar als ulls de Déu, com tampoc ho van poder fer Adam i Eva. Confessa: “Deslliura’m el delicte de sang, oh Déu, Déu de la meva salvació, la meva llengua celebrarà la teva justícia” (v. 14). En els nostres dies el papa i la jerarquia catòlica, davant la pederàstia clerical que els denuncia,  s’embolcallen en les seves vestimentes que assenyalen la seva jerarquia, demanen perdó a les víctimes assetjades sexualment i  s’obliden de demanar perdó a Déu a qui han ofès en primer lloc. Per treure importància al pecat comés i per rebaixar la responsabilitat de l’Església, retreuen els pagans que no es queden curts en abusar sexualment a menors. Però la societat va perdent confiança en una Institució que diu als feligresos el que han de fer i fa el que no s’ha de fer.

El  rei David seguint la instrucció que dóna la Bíblia des de Gènesis a Apocalipsi que ensenya que la religió vertadera no consisteix en una religiositat externa buida de contingut, sinó en un naixement espiritual, escriu: “Senyor obre els meus llavis, i la meva boca proclamarà la meva lloança. Perquè un sacrifici no et satisfarà, sinó jo l’oferiria. Cap holocaust no et complau. Els sacrificis acceptables a Déu són un esperit contrit: el cor contrit i humiliat, oh Déu, tu no els menysprees” ((Salm 51: 15-17).

Octavi Pereña i Cortina