POSTVERITAT

Qui ensenya els infants a mentir? Qui li ha ensenyat a un nen de 3 ó 4 anys a mentir quan la seva mare el renya per haver-la desobeït i diu No, no ho he fet? Qui li ha ensenyat a mentir? Ningú. És la reacció natural a la seva condició de pecador. ¿No diem que els nens són innocents? La Bíblia diu que no: “Heus aquí, en iniquitat vaig ser portat, i en pecat em va concebre la meva mare” (Salm 51:5). La mentida no és una actitud que s’aprèn, sinó una manera de ser que neix d’una naturalesa pecadora. Per això la mentida es manifesta arreu.

Atès que tots els éssers humans portem el virus de la mentida en el cor, les relacions conjugal se’n ressenten per les declaracions d’amor sense amor. Els tractes comercials es trenquen per estafa. La publicitat enganyosa fa perdre clients perquè els compradors se n’adonen que la qualitat del producte no és la que la publicitat anuncia. No cal dir que la mentida corromp la política. Estats Units té molts defectes, com totes les nacions, però valora la sinceritat dels seus presidents i càrrecs electes. Han tingut presidents que s’han distingit pels escàndols sexuals, que no han hagut de dimitir perquè se’ls considera afers privats. Han hagut de dimitir, però, per mentir. Recentment Michael Flynn, conseller de Seguretat Nacional en el govern del polèmic Donald Trump ha hagut de dimitir per mentir. A Espanya, potser a causa de que amb un Parenostre i deu Avemaries es perdonen els pecats, aquí hi ha polítics que de tant mentir se’ls han fet els nassos més llargs que el de Pinotxo i, impertorbables segueixen asseguts en les poltrones del poder.

Ara s’ha posat de moda el mot postveritat. Antoni Puigvert diu que el diccionari Oxford el va escollir a finals del 2016 com la paraula de l’any i la descriu “com aquest context en què els prejudicis, els sentiments i les opinions tenen més pes que els fets objectivables. Puigvert citant Luis Racionero, diu: “La postveritat es filla de la visió moderna que proclama l’existència de múltiples i contradictòries veritats”. En el camp concret de la política cada partit es creu ser posseïdor de la veritat absoluta i pretén imposar-la a qualsevols preu, considerant tots els mitjans legítims per imposar-la. En aquest sentit Miquel Roca Junyent, escriu: “La postveritat és el millor caldo de cultiu per a la mentida instrumentalitzada al servei  del joc brut. I no és versemblant creure que amb el joc brut ni la llibertat, ni la convivència ni el progrés puguin sortir beneficiats”.

Postveritat és un eufemisme per evitar el mot mentira. Tot el que la Bíblia diu sobre la mentira ho condensa en una sola sentència, el novè manament: ”No donaràs fals testimoni contra el teu proïsme”  (Èxode 20: 16). Els manaments de Déu no han estat proclamats amb la intenció que l’ésser humà pugui salvar-se complint-los al peu de la lletra. No hi ha hagut, no hi és i no hi serà cap persona que pugui complir el decàleg a la perfecció. El seu propòsit és fer veure a les persones la seva condició de pecadors i la gravetat del seu pecat. El propòsit de la Llei és portar els pecadors a Crist perquè aquest amb la seva sang els renti tots i alhora, amb el poder que li atorga l’Esperit Sant comencin a desterrar-los de les seves vides, i en concret la mentida que és el tema de la nostra reflexió.

Tant l’incrèdul com el cristià redimit per Jesús, ambdós son pecadors que transiten pels viaranys d’aquest món. Quan arriben a la cruïlla els cristians segueixen el sender de l’obediència  a la llei de Déu, per dos motius: L’un perquè tenen consciència que la mentira, malgrat que molts la consideren un pecat venial, una entremaliadura infantil sense importància, no deixa de ser una infracció d’un dels manaments de la Llei de Déu. La mentira sigui un pecat venial o greu, és una infracció de la Llei de Déu que té una gran transcendència: “Perquè qualsevol que guardi tota la Llei, però peca en un sol punt, és culpable de tots” (Jaume 2:10). Als ulls de Déu el mentider és paregut a l’adúlter, al lladre, l’homicida…La mentira no és una transgressió que es pugui reparar amb la recitació d’esma d’un Parenostre. Per desfer la seva perversitat va caldre que Jesús morís en la creu per poder perdonar aquest pecat. El creient vertader estima la Llei perquè estima el Legislador. Amb l’ajut e l’Esperit Sant el creient manté una lluita aferrissada contra l pecat que l’assetja.  Com a bon jardiner que és controla la presència de la mentira en el seu cor i davant de qualsevol brot que aparegui  es dóna manya per arrencar-lo. La lluita contra la mentira és un seguit de batalles que no s’acabarà fins el dia de la resurrecció. Els vers cristians a partir del moment de la seva conversió a Jesús segueixen el camí estret, poc transitat, que porta a la Vida. A la cruïlla els incrèduls van pel camí oposat, el de la màniga ampla, en el que no hi ha llei. No hi ha pecat. Tot és lícit. La degradació moral impera. La mentira amb el seu poder destructor ho corromp tot.

En la cruïlla hi ha un rètol que assenyala dos destins: VERITAT – MENTIRA. El caminant ha d’elegir la destinació.

Octavi Pereña i Cortina

REFORMA JUDICIAL

En l’escrit La veu de la consciència, Gloria Moreno relata les trifulgues judicials del periodista suec Frederik Önnevall i el seu equip, acusats de tràfic de persones per haver ajudat a un adolescent sirià a entrar a Suècia. El documental de les peripècies del viatge de Grècia a Suècia es va enregistrar a principis del 2014 i emès per l’SVT el gener del 2015. A pesar de les mostres de suport que van rebre Önnevall i el seu equip, la policia no va trigar a presentar una acusació de tràfic de persones contra ells.

Els periodistes rebutgen l’acusació perquè no van rebre diners a canvi de l’ajut donat al jove Abed. Quan l’adolescent sirià va ser cridat a declarar , va dir: “Va ser un acte d’humanitat, només volien ajudar-me”. Gloria Moreno escriu: “La Fiscalia remarca que el que es jutja no és la moralitat dels fets, sinó la seva legalitat”. Aquí es presenta una qüestió: ¿És correcte que les lleis estiguin en contradicció amb a moral? La resposta correcta a aquesta pregunta és essencial pel futur d’Europa i els països de la Unió. Si s’està a favor de que la moral i l’ètica, es dir: Déu, no tinguin res a veure amb la justícia, es condemna Europa i els països que la formen a la barbàrie, a la llei del més fort, que són legítims tots els mitjans per tal d’aconseguir objectius. En definitiva: una llei sense justícia, no és llei, és un paper que un cop usat es llença al wàter, que és substituït per un altre. Així successivament.

En llegir l’escrit de Gloria Moreno  que el que la Fiscalia sueca jutjava la legalitat del fets moralment correctes, em va recordar que fa uns anys el Govern espanyol va prohibir els andalusos que vivien prop de la costa, donessin suport als immigrants que amb pasteres arribaven a les seves platges. Suècia i Espanya   volen que els seus ciutadans anteposin la llei a la consciència. Pretenen que les persones siguin números en les estadístiques de població, sense ànima, que puguin ser manipulades pel Govern de torn. L’ésser humà sense llei moral que el governi es converteix en un monstre. El dia a dia posa de manifest  la quantitat de monstres que pul·lulen per les nostres ciutats i viles. Molts d’aquests monstres són persones que defensen amb tot el poder que els atorga la llei, la preeminència de la llei sobre la moral. De la llei en fan un ídol. L’ídol-llei, com tots els ídols, acaba destruint els seus adoradors.

Històricament està registrat que als inicis de l’Era cristiana, quan els ciutadans romans eren obligats a cremar un gra d’encens a l’estàtua de l’emperador que representava la llei, els cristians, amb perill de les seves vides s’hi negaven perquè servien una llei superior que és la Llei de Déu. No podien jurar fidelitat a una llei injusta. No podien adormir les seves consciències acceptant servilment  una llei injusta “Res és políticament correcte que sigui moralment equivocat” (Abraham Lincoln).

Maimònides, el filòsof jueu nascut a Còrdova va deixar constància del seu pensament polític quan va escriure: “Per un altre costat si una llei és vigent des de fa molt de temps i en transcórrer els anys resulta ser anacrònica, s’ha de derogar immediatament. En termes jurídics la qüestió es resol així: : “Es va sancionar una llei a Israel, i va restar vigent durant molts anys, i en cert moment va sorgir un nou tribunal i va comprovar que aquella llei no satisfeia les exigències del moment, en aquest cas s’ha d’anul·lar, encara que el nou tribunal sigui inferior en saviesa i autoritat al tribunal original”.

Elihú, un dels amics del patriarca Job que va anar a consolar-lo en la seva aflicció, fa aquesta pregunta: “¿Podrà governar algú que odia la justícia?” (Job 34: 17). Aquesta  és una pregunta per reflexionar-hi. Quan la Fiscalia sueca jutja el fet moralment correcte de Frederik Önnevall i el seu equip de reporters per il·legal, ¿poden els jutges jutjar? Legalment sí perquè tenen el títol corresponent, però les seves sentències a pesar que són legals són injustes. El profeta Amós fa aquesta pregunta: “Per què heu fet tornar el judici en verí, i el fruit de la justícia en amargor?”(Amós 5: 7). Moisès afirma: “No pervertiràs el dret del teu pobre en el procés” (Èxode 23. 6).

Els mals de l’administració de justícia, el Predicador, el fill de David, autor d ’Eclesiastès, els revela quan deixa escrit: “Encara he vist una altra cosa sota el sol: la maldat regna en la sala de justícia, la maldat ha pres el lloc del dret” (3:16). Persones injustes s’han apoderat de les sales de justícia, per això, actes moralment correctes es poden condemnar per il·legals. En canvi, es promulguen lleis que legalitzen la violència domèstica con a passat a Rússia i la corrupció a Romania.

Octavi Pereña i Cortina

DÉU ÉS JUST

Vida Universal, l’autor de l’escrit “L’Església ja va trobar el culpable”, es refereix a que “la Bíblia conté passatges no massa coneguts que molt probablement s’han intentat amagar per la seva gran violència i per la facilitat amb que es recomana matar…”. El redactor de l’escrit diu: “Del que no hi ha dubte és que seguir aquestes disposicions religioses posaria en perill el futur de la pròpia institució (església). Això que no és aliè als dirigents eclesiàstics, ha donat lloc a que es busqui una explicació coherent  i convincent a pesar de la dificultat d’aquest propòsit, i el resultat va ser el següent: Aquestes disposicions ja han deixat de tenir valor a causa que Déu ha canviat”. Amb això l’Església creu que ha solucionat el problema. De fet el president de l’Església luterana d’Alemanya, el bisbe <b>Wolfgang Huber</b>, va dir al respecte: “La Bíblia és la història del progressiu distanciament del Déu bel·licós de l’Antic Testament, fins arribar al Sermó de la Muntanya on es torna un altre cop bondadós i no violent”.

El bisbe luterà <b>Wolfgang Huber</b> s’equivoca quan afirma que la Bíblia ens mostra un Déu mudable. Si fos així, el Déu de la Bíblia seria un déu, un més entre els molts déus que l’home s’ha inventat. El Yahveh de l’Antic Testament és el Jesús del Nou. Yahvev/Jesús personifica la justícia divina.

Déu, el Creador de l’home ha dictat unes normes per les que l’home s’ha de regir si és que vol tenir una bona relació amb Ell. Trobant-se la primera parella en el paradís, per instigació satànica, va menjar el fruit de l’arbre prohibit, amb el resultat que s’amagaven de la presència de Déu amb qui conversaven diàriament, i la posterior expulsió de l’Edèn. Com es veu l’ésser humà no vol estar subjecte a la Llei divina, la del seu Creador, Aquesta desobediència té un preu molt elevat, com veien en els nostres dies amb la multitud de conflictes socials i polítics, de guerres que ho destrossen tot i que ocasionen molta sofrença.

El problema de la insensatesa de Déu que apunta Vida Universal i molts altres no n’és cap altre que els mateixos humans que en la nostra insensatesa volem viure donant-li l’esquena a Déu  i no volem subjectar-nos a la seva Llei que ha estat legislada, no per fer-nos la guitza, sinó pel nostre bé.

Déu és just i la seva Llei justa. Com a Jutge dicta sentència d’acord a la seva Llei. Això és el que no agrada als homes. Volem viure desobeint la Llei de Déu i no volem que el Jutge que ens jutja dicti sentència condemnatòria. La nostra oposició no pot impedir que el Jutge piqui amb el martell sobre la taula i sentenciï: CULPABLE.

Vida Universal diu: “L’Antic Testament no dubta en recomanar matar adúlters, homosexuals, endevinadors, aquells que treballen en dissabte i inclús a aquells fills que desobeeixin els seus pares”. Vida Universal es deixa moltes coses en el tinter per defendre el que ell considera la crueltat de Déu.

S’ha d’anar a la fundació d’Israel com a nació. Déu li diu a Abraham, el pare del poble d’Israel, que la seva descendència serà esclava durant 400 anys a Egipte. Una cosa a tenir en compte: “I a la quarta generació tornaran aquí (a la terra de Canaan on habitava Abraham), perquè <b>la iniquitat dels amorreus encara no és completa</b>” (Gènesi 15:16). L’apòstol Pere escriu quelcom que aporta llum  a la moratòria de poder entrar els israelites a la Terra promesa: “El Senyor no retarda la promesa com alguns es pensen que es retarda”, (es refereix a la promesa de la vinguda gloriosa de Jesús per jutjar els homes segons els seus fets), “sinó que és longànime amb nosaltres, i perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribem al penediment” (2 Pere 3.9). L’extermini dels pobles que ocupaven la terra Promesa va ser l’execució de la sentència CULPABLE perquè la iniquitat del amorreus havia arribar al punt de no retorn. Ja no podien penedir-se de la maldat assolida. S’havia acabat el termini de gràcia que Déu concedeix als humans perquè puguin penedir-se dels seus pecats abans que la sentència es compleixi.

La relació d’Israel amb el Déu que l’havia alliberat de l’esclavatge egipci era de vassallatge. El Decàleg, els Deu Manaments va precedit per aquesta introducció: “I Déu va dir totes aquestes paraules, dient: Jo sóc el Senyor el teu Déu que t’he tret d’Egipte, de la casa de servitud” (Èxode 20: 1,2). Israel no va complir el pacte al que s’havia compromès. La resta del amorreus que no van poder ser expulsats de la Terra Promesa van ser un flagell pels israelites.. Déu usa instruments humans per castigar els infractors de la seva Llei.

Qui pot dir que el terror que imposa l’Estat Islàmics i els diversos moviments musulmans extremistes, no són l’instrument que porta l’espasa afilada que Déu utilitza per castigar un Occident que en lloc de ser-li agraït per les benediccions que ha rebut d’Ell, li gira l’esquena i busca déus que no poden salvar-lo? El que ens està passant ha de ser motiu de reflexió.

Octavi Pereña i Cortina

LLEI, ¿ON ETS?

Paraula de Déu: “Ai dels qui estableixen decrets d’iniquitat, i dels qui escriuen sentències opressores, per privar els pobres de la justícia i per prendre violentament el judici als afligits del meu poble, i per fer de les viudes la meva presa i per desposseir els orfes. Què fareu doncs, el dia del càstig i de la destrucció sobtada que vindrà de lluny? ¿A qui us atansareu per rebre ajut, i on deixareu el vostre honor?” (Isaïes 10: 1-3). “Encara he vist una altra cosa sota el sol: La maldat regna en la sala de justícia, la maldat ha pes el lloc del dret” (Eclesiastès 3:16). Aquests dos textos són una mostra dels molts que es troben en la Bíblia que manifesten que Déu està interessat pel que passa en els tribunals de justícia i dels pensaments més secrets que brollen en les ments dels legisladors a l’hora de redactar lleis que han de regular l’administració de justícia.

“Una llei injusta”, va dir sant Agustí, “no és llei de cap manera”.

Com sabem si una llei és justa o injusta? Ens ajudarà a respondre a aquesta pregunta una carta que Martin Luther King va escriure des de a presó de Birmingham el 12 d’abril de 1963 per desacatar la llei d’Alabama contra les manifestacions públiques. Trobant-se a la garjola li van arribar declaracions que les seves activitats en favor dels drets dels negres eren “imprudents i inoportunes” i “suplicant tant als ciutadans blancs com negres a respectar els principis de la llei i de l’ordre i del seny”. Comm tots els reformadors religiosos o socials, Luther King va ser un boig, un irrespectuós amb els principis de la llei, de l’ordre i del seny.

Referint-se als seus detractors Luter King escriu: “Mostreu moltíssima preocupació pel nostre desig de trencar lleis. Aquest és un interès legítim. Amb molta diligència insistim que les persones obeeixin la decisió de la Cort Suprema de 1954 que il·legalitzava  la segregació en les escoles públiques. És bastant estrany que ens trobem conscientment desobeint lleis. Algú es pot preguntar: Com pots ser partidari de desobeir algunes lleis i obeir-ne altres? La resposta es troba en el fet que hi ha dos tipus de lleis. Hi ha lleis justes i hi ha lleis injustes. Quina és la diferència entre les dues? Una llei justa és un codi fer per l’home que encaixa amb la llei moral o la llei de Déu. Una llei injusta és un codi que no està en harmonia amb la llei moral. Dient-ho amb el pensament de sant Tomàs d’Aquino, una llei injusta és una llei humana que no està arrelada en la llei eterna i natural. Qualsevol llei que edifica la persona és justa. Qualsevol llei que degradi la persona humana és injusta. Totes les lleis que segreguin són injustes perquè la segregació deforma l’ànima i perjudica la persona”.

Romans 13:1 ordena que tothom es sotmeti a les autoritats “perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu, i les autoritats que hi ha, han estat establertes per Déu”. ¿Significa aquesta declaració que s’han d’obeir a ulls clucs les autoritats? Aquest text separat del seu context, sí, però quan es contrasta amb altres textos, es matisa l’obediència que s’ha de donar a les autoritats. “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu” (2 Timoteu 3: 16). Els textos bíblics que desmenteixen els absolutismes de les autoritats també són Paraula de Déu i s’han de tenir en compte a l’hora d’afrontar el dilema de la desobediència civil.

Martí Luter, el reformador del segle XVI, va desobeir l’Església perquè s’havia allunyat de l’autoritat de la Bíblia. L’Església representava els principis de la llei i de l’ordre i del seny. Les lleis de l’Església eren legals, però injustes. Martí Luter es va convertir en un proscrit, en una fora de la llei, però es trobava en la legalitat de Déu. Ara, amb l’ecumenisme que guanya adeptes, gairebé se’l converteix en sant. Què ha passat? Senzillament que les denuncies que el reformador alemany  feia contra l’Església, avui hom se n’adona que tenien raó de ser.

La desobediència civil l’avala la Bíblia. Tres joves jueus es van exposar a ser condemnats a la foguera per desobeir la llei de Nabucodonosor que obligava als babilonis a adorar l’estàtua que havia erigit (Daniel 3: 1-30). El profeta Daniel, malgrat l’amenaça de ser llançat al fossar dels lleons, es va negar a complir la llei de Darius que prohibia que ningú pogués adorar altre déu o persona que no fos el rei. (Daniel 6: 1-28). Els apòstols de Jesús es van negar a obeir l’ordre del Sanedrí que prohibia predicar i fer miracles en el nom de Jesús (Fets 4: 1-22). La Bíblia ensenya a desobeir pacíficament les lleis injustes.

Les lleis injustes que estimulen  a la desobediència civil pacífica s’han de reformar a la llum de la Paraula de Déu. Assemblant-se a l’Església que a la llum de les Escriptures ha d’estar immersa en un procés de reforma permanent, els governs també han de contrastar les seves lleis amb la Llei de Déu perquè les lleis que legislin siguin justes. “La justícia enalteix la nació: però el pecat (lleis injustes) és l’oprobi dels pobles” (Proverbis 14: 34).

Octavi Pereña i Cortina