ENDIMONIATS ALLIBERATS

El fet de l’adolescent de Burgos que ha estat exorcitzada, ritu que per cert ha anat  seguit d’intervenció judicial, ha posat sobre la palestra aquesta activitat sacerdotal que normalment no transcendeix. El dominic Juan José Gallego, doctor en Teologia, des de l’any 2007 té l’encàrrec de l’arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, de ser l’exorcista oficial de l’església catalana. Aquest religiós recorda que el primer en practicar exorcismes va ser Jesucrist. Els exorcismes que practiquen els exorcistes oficials de l’Església catòlica tenen unes peculiaritats que les diferencien del model de Jesús.

José Antonio Fortea, exorcista, en el seu llibre Summa Demoniaca, afirma que el ritu és sagramental i especifica: “El que s’ha de portar habitualment és l’estola morada, el crucifix i l’aigua exorcitzada especialment. També es beneeix sal i una petita quantitat es posa en l’aigua”. La sessió comença amb l’aspersió de l’aigua beneïda i amb una pregària en la que s’implora la intercessió dels sants: “Aquesta és l’aigua que Déu ha beneït. Que sigui per nosaltres font de salvació i de vida. En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”.

Félix Maria Arocena, professor de Teologia Litúrgica de la Universitat de Navarra, diu: “El ritual mai no ha admès la violència”. El cas de l’adolescent de Burgos que s’ha fet públic gràcies a la denuncia interposada per l’adolescent ja major d’edat juntament amb sis dels seus oncles materns el 13 d’agost de 2012 davant el Servei d’Atenció a la Família ha fet que el Jutjat d’Instrucció número 2 de Burgos obris una investigació.

Andrea Noguera Calver en el seu escrit: Exorcismes, el nostre pa de cada dia (14/12/2014), diu: “La protagonista d’aquesta història va començar a tenir anorèxia en el 2012, quan encara no havia complit els 18 anys. La malaltia la va portar a patir una angoixa – amb intent de suïcidi  inclòs- que, de la mà dels seus pares es va incrementar més enllà de les seves afliccions habituals. La forta religiositat que embolcalla aquesta família la va induir a creure fermament en la possessió de la seva filla. La jove deia: “que tenia un dimoni dins que la castigava.” Llavors van decidir sotmetre-la a unes sessions d’exorcisme.

El maig de 2012 la jove va declarar a la policia que va començar amb “uns problemes d’anorèxia acompanyats de dificultats nervioses d’ansietat” que va deixar de menjar “per fer penitència”, el mateix motiu que la va portar a “fer-se talls als canells”. Qui va animar-la a fer-ho? Va confessar que la seva mare i el grup religiós de la Milícia de Santa Maria. Segons detalls que han transcendit la celebració del ritu no va estar mancat de maltractaments físics.

Félix Maria Arocena es refereix al cas evangèlic que es coneix com l’endimoniat de Gadara. L’evangeli de Lluc en fa aquesta descripció: “Un home posseït per un esperit impur que vivia en els sepulcres, ni amb cadenes ningú no el podia subjectar. Perquè molts l’havien lligat amb grillons i cadenes i havia trencat les cadenes i trossejat els grillons, i ningú no el podia dominar…” Aquest home tant violent que li suplicava a Jesús que no el turmentés perquè li deia: “Surt d’aquest home esperit impur”, els homes d’aquella contrada avisats pels porquers quan van arribar a l’escenari del fet el van trobar “assegut als peus de Jesús vestit i en el seu seny” (Lluc 8:27-39).Només amb la paraula de Jesús aquest home tan terriblement endimoniat va ser alliberat de l’esclavatge satànic.

També és molt alliçonador el cas de la dona sirofenicia, una pagana, que suplicava a Jesús que expulsés el diable que pertorbava la seva filla.. El relat evangèlic posa de manifest la fe de la dona i és molt significatiu que basant-se exclusivament en la fe  de la mare, Jesús li digui: “Per això que has dit, vés, el dimoni ja ha sortit de la teva filla”. En arribar a casa “va trobar que el dimoni havia sortit, i que la seva filla era ajaguda damunt del llit” (Marc 7:24-30). A Jesús no li va caldre exorcitzar-la directament. N’hi va haver prou la paraula pronunciada a distància.

Els exorcismes practicats per Jesús i els seus deixebles relatats en el Nou Testament no s’assemblen en res amb els que practiquen els exorcistes oficials de l’Església catòlica perquè en aquells la paraula de fe anava acompanyada del poder de Déu. Eren espontanis. No anaven acompanyats de normes estrictes conservades en un manual d’instruccions. L’alliberament es produïa escoltant amb fe la paraula dels apòstols. No necessitaven manuals que esclavitzen, n’hi havia prou amb predicar amb fe el missatge de la creu  que havien rebut, la resta ho feia Déu segons la seva voluntat.

Una recomanació que l’apòstol fa al seu deixeble Timoteu que per constar en el Nou Testament que és Paraula de Déu, es fa extensiva a totes les generacions: “Un servent del Senyor no s’ha de ficar en discussions, sinó que ha de ser amable amb tothom, apte per ensenyar, sofert, que corregeixi amb mansuetud els qui s’oposen, per si Déu els dóna el penediment per al coneixement de la veritat, i tornin al bon seny alliberats del parany del diable que els tenia captius per fer la seva voluntat” (2 Timoteu 2: 24-26).

Octavi Pereña i Cortina

 

LA RANCÚNIA VENÇUDA

En un suplement que setmanalment publica un important diari apareix un consultant. Un lector escriu el següent: “Sóc un home de 60 anys, i sempre he tingut un problema que es va agreujant  amb l’edat enlloc d’anar-se debilitant. Sóc molt rancuniós i així no és fàcil viure, a menys viure a gust…Fins i tot sóc rancuniós amb els éssers que més m’estimo quan em fan mal. M’afligiria molt arribar al final dels meus dies i continuar sent tan rancuniós. Què no tinc capacitat per perdonar?”

En la resposta que li dóna Ramir Calle es refereix a verins i vitamines per a l’ànima. Si prenem aliments tòxics enverinem el cos. Amb la ment passa quelcom semblant. Se l’ha d’enfortir amb vitamines. Si a la ment la nodrim amb: gelosia, odi, rancúnia,  enveja, ràbia i altres sentiments anomenats negatius, li inoculem verins que la malmeten, l’emmalalteixen. Això obliga a anar a un especialista que ens recepta unes píndoles o un tractament psicològic amb el propòsit de contrarestar els efectes nocius dels pensaments negatius. En canvi, si a la ment hi inoculem vitamines: amor, perdó, tolerància i la resta de pensaments positius, la ment guarirà. Teòricament la recepta és molt bona. Es planteja, però, un problema: es poden pensar naturalment pensaments positius? S’ha d’ordenar i rentar la ment aconsella Calle al seu consultant. El consell és molt fàcil d’acceptar però practicar-lo són figues d’un altre paner.

Tot nat de dona neix contaminat pel pecat original. Per aquest motiu el pecat forma part de l’ADN espiritual de l’ésser humà. L’home per si mateix no pot canviar el seu ADN contaminat pel pecat per un altre d’impol·lut. Per aquesta raó el profeta Jeremies   descriu amb un simbolisme molt aclaridor la impotència humana de canviar la seva naturalesa que té després de la desobediència d’Adam: “¿Pot un negre canviar la seva pell, o un lleopard les seves taques? Tampoc vosaltres no podeu fer el bé, vosaltres que esteu tan acostumats a fer el mal” (Jeremies 13:23). Ramiro Calle veu molt fàcil posar ordre a la ment i rentar-la d’emocions insanes que són una fàbrica de patiment. A l’hora de la veritat l’home s’ho proposa però es queda amb els bons propòsits. El negre i el lleopard no poden canviar, la genètica els ho impedeix.  Hem de patir les conseqüències de ser tal com som. Ens assemblem al déu Atlas comdemnats a traginar una pesada càrrega indefinidament.

El que Ramiro Calle anomena verins la Bíblia ho denomina “fruit de la carn” i a les vitamines “fruit de l’Esperit Sant”. L’apòstol Pau escrivint als cristians de Galacia, encara que la carta va adreçada a cristians, el text que comentarem molt breument els no cristians també hi trobaran resposta a la pregunta que es fa l’home que escriu a Ramiro Calle: Què no tinc capacitat de perdonar? L’apòstol exposa la lluita interior que hi ha en el cristià de voler fer el bé amb el resultat que fa el mal que no vol fer. És una lluita terrible que es lliura en les profunditats de l’ànima, amagada de testimonis indiscrets: ”Camineu en l’Esperit (vitamines)i no satisfareu els desigs de la carn (verins). Perquè la carn desitja contra l’Esperit , i l’Esperit contra la carn: i aquest s’oposen mútuament, a fi que no feu les coses  que voldríeu” (Gàlates 5:16,17). Només el vertader cristià sap el dur que és aquesta lluita interior.

L’apòstol detalla el que Calle denomina verins que intoxiquen l’ànima i que l’apòstol anomena “fruit de la carn”: “adulteri, fornicació, impuresa, lascívia, idolatria, bruixeria, enemistats,  baralles, gelosies, ires, trivialitats, divisions, partits, enveges, homicidis, embriagueses, golafreries, i les coses semblants a aquestes…”.(vv.19-21). Tota aquesta varietat de  tòxics brollen del cor de l’home nascut de dona. Per més que es vulgui no es poden fer desaparèixer perquè l’home no té accés a l’interior de l’ànima per canviar-la. Tot seguit detalla les vitamines que són conseqüència de l’esforç humà amb la  col·laboració de l’Esperit Sant que l’ajuda a prosseguir la lluita sense defallir. Aquesta lluita interna que dura tot els temps que el creient és aquí a la terra   és la conseqüència d’haver-se convertit en un fill de Déu per la conversió a Crist i d’haver estat convertit en morada de l’Esperit Sant. Les vitamines que mantenen sana la ment són: “amor, goig, pau, longanimitat, benignitat, bondat, fe, mansuetud, temprança” (vv.22,23).

La resposta que l’home que escriu a Ramiro Calle demanant-li consell perquè en el seu desesper es pregunta: “Què no tinc capacitat de perdonar?” la troba  en la conversió a Crist i ser guiat per l’Esperit Sant que habita en el creient perquè en la conversió hi ha novetat de vida. Apareix en l’escenari social l’home nou que contribueix amb el seu testimoniatge a reduir les toxines que contaminen les relacions humanes..

Octavi Pereña i Cortina

 

NADAL: HISTÒRIA O TRADICIÓ

L’adoració cristiana s’ha de fer segons veritat. El Nou Testament no diu res que s’hagin de celebrar natalicis. L’única celebració que esmenta d’aquestes característiques és la del natalici del rei Herodes que no era d’estirp jueva sinó idumea i, en el context de la decapitació de Joan Baptista.

En el moment que afegits extra bíblics entren a formar part de la tradició apostòlica, la tradició no apostòlica la suplanta. El relat que fa Lluc del naixement de Jesús és breu: “I va esdevenir que mentre eren allà, es van complir els dies del part, i va infantar el seu fill primogènit, i el va embolcallar i el va reclinar en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells en l’hostal” (Lluc 2: 6,7).

La senzillesa del relat de Lluc es complica quan pels segles VI, VII sorgeixen els anomenats evangelis apòcrifs que volen omplir les llacunes que segons els seus autors presenten els evangelis canònics sobre aspectes de la vida de Jesús.

L’evangeli del Pseudo – Mateu XII.2 diu: “ L’àngel va fer aturar la bèstia, ja que s’acostava el moment del part, i li va dir a Maria que desmuntés, i que entrés en una cova subterrània…I allí va infantar un fill…” Pseudo – Mateu XIV segueix dient: “Tres dies després de néixer el Senyor, Maria va sortir de la cova i es va allotjar en un estable. Allí va posar el nen en una menjadora i el bou i l’ase el van adorar…”

Un comentarista anònim escriu: “Estem celebrant en aquests dies el que genèricament anomenem “nadals” al voltant del 25 de desembre en el que els cristians commemorem la nativitat de Jesús de Natzaret. Molts ho faran davant el pessebre, i en cap dels que posem hi mancarà indiscutiblement, la imatge tan imprescindible en un naixement, d’aquest bou i aquesta mula que amb el seu alè donaven escalfor a un nen nascut en tan precàries circumstàncies com les que senyala Lluc en el seu evangeli”.

El naixement de Jesús no va ser una casualitat que va coincidir amb l’edicte de Cèsar August que obligava tothom a empadronar-se en el seu lloc d’origen. El moment de l’infantament i de l’edicte  van ser predeterminats per Déu: “Però quan va arribar la plenitud del temps, Déu va enviar el seu Fill, nascut de dona, nascut sota la llei” (Gàlates 4:4). Aquest fet, degut a circumstàncies terrenals concretes no va estar exempt de dificultats. A causa de l’edicte es va produir un nombrós desplaçament de persones que acudien a Betlem. Això va fer que el llogaret fos ple de gom a gom de persones que havien anat a empadronar-se. Per això no hi va haver lloc per a Josep i Maria en la fonda. Això es mereix una reflexió.

“les precàries circumstàncies com les que senyala Lluc en el seu evangeli”, no hi afegeixen res a la humiliació a que es va sotmetre el Fill de Déu per amor al seu poble: “Que hi hagi en vosaltres aquesta manera de pensar  que hi va haver també en Jesucrist, el qual essent en forma de Déu, no va considerar com usurpació el fet d’ésser igual a Déu, sinó que ell mateix es va desvestir, prenent la forma d’esclau, esdevenint semblant als homes, i trobat en la semblança exterior com a home, es va humiliar a si mateix esdevenint obedient fins a la mort, i mort de creu” Filipencs 2:5-8).

El fet que Maria posés el nen en una menjadora i per la influència que els evangelis apòcrifs  han exercit en la formació de la tradició cristiana s’associa a un estable. No per força va haver de ser així. El mot grec kataluma que es tradueix “hostal” posseeix diversos significats. Aclarirà el sentit que li dóna Lluc a 2:7 si el comparem amb 22:11 que diu: “on és l’estança on he de menjar la pasqua amb els meus deixebles?” aquí kataluma es refereix a una estança situada a la part alta de la casa. En la paràbola del bon samarità en que Lluc especifica que el samarità va portar el ferit a l’hostal per a ser  atès, utilitza el mot pandokheion.

Romanalles arqueològiques ens mostren que la planta baixa de les cases es destinava a magatzem on es guardaven les collites  i els estris del camp. Alhora hi tenien un espai destinat als animals. Fets de pedra s’han trobat pessebres que han resistit el pas dels segles. Es desconeixen els motius. El més probable és que Josep i Maria quan van arribar a Betlem es van dirigir a casa d’un parent i van trobar que abans que ells altres familiars ja havien ocupat l’estança de dalt i, per preservar la intimitat del part se’ls va acollir en aquest humil espai. Dos anys més tard, els mags vinguts d’Orient van adorar Jesús en la casa en que s’allotjaven. ¿Era la mateixa? El realment important és que el Salvador es va humiliar fent-se home i obedient al Pare fins a la mort i mort de creu per a salvar el poble de Déu dels seus pecats. ¿Es té present el motiu de l’encarnació del Fill de Déu en les celebracions nadalenques?

Octavi Pereña i Cortina

 

EXISTEIX DÉU?

El pintor Antoni Pitxot  fa una declaració que molta gent subscriu fruit de l’agnosticisme: “Potser arribi un dia en que la ciència demostri l’existència de Déu”. Afirmació per pensar-hi: “Perquè les coses invisibles d’Ell (Déu), el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del  món i les comprenen a través de les coses creades a fi que siguin inexcusables” (Romans 1:19,20).Referent a les coses que concerneixen a Déu Jesús fa aquesta pregària: “Et dono lloança, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i als entesos, i les has revelat als infants, Sí, Pare, perquè així t’ha agradat” (Lluc 10:21). Segons la declaració de l’apòstol Pau pensar que l’existència de Déu depèn dels descobriments científics, no és raonable. Els nens sense coneixements científics poden arribar a creu en Déu només observant el firmament estrellat. La humilitat és el requisit.

En certa ocasió se li va preguntar a Jesús perquè feia servir les paràboles en els seus discursos. La resposta que dóna és aplicable al tema que tracta aquest escrit: “Per això els parlo en paràboles, perquè veient no hi veuen, i sentint-hi no hi senten ni entenen. I en ells s’acompleix la profecia d’Isaïes que diu: Per més que escolten no comprenen, i per més que mirin no hi veuen, perquè el cor d’aquest poble s’ha engreixat, i han escoltat pesadament amb les orelles, i han tancat els ulls perquè no hi vegin amb els ulls i escoltin amb les orelles i comprenguin amb el cor, i es converteixin i els guareixi” (Mateu 13:13-15). Es diu que l’òrgan que no es fa servir s’atrofia. Això també es pot aplicar en el cas de l’esperit. “perquè al qui té li serà donat i tindrà en abundància, però al qui no té, fins allò que té li serà pres” (v.12).

L’home ha estat creat perquè tingui relació íntima amb el Creador. Aquesta intimitat amb Déu va començar a perdre’s quan via la dona va veure que l’arbre que li havia estat prohibit menjar-ne “era bo per menjar i que era agradable als ulls, i que l’arbre era desitjable per adquirir saviesa” (Gènesi 3:6). El desig els va portar a fer cas de la insidiosa oferta de Satanàs. Adam i Eva van menjar del fruit prohibit i la intimitat amb Déu es va trencar. Van deixar de viure per fe i els ulls i les oïdes se’ls van atrofiar, impedint-los veure la meravella de la creació i escoltar els sons que anuncien la grandesa del Creador.

La fe en el Creador que es va perdre en el paradís per la desobediència d’Adam es recupera per la fe en Crist i l’amistat amb Déu es normalitza. L’home que s’havia extraviat, Jesús el Bon Pastor, el retorna a la pleta on es troba protegit del atacs del llop ferotge. L’ovella perduda i recuperada que recobra el sentit de la vista i de l’oïda pot fer declaracions d’aquest tipus: “Penso que la fe comença amb la comprensió que una intel·ligència suprema va fer l’univers i va crear l’home. Per a mi no és difícil tenir aquesta fe, no es pot dubtar que allí on hi ha un pla hi ha una intel·ligència, un univers desplegat i ordenat dóna testimoniatge de la veracitat de la més majestuosa declaració que mai s’hagi fet: En el principi Déu…”  (Arthur Helly Compton, premi Nobel de física, 1927).

A l’agnòstic que vol donar resposta al misteri de l’existència de Déu mitjançant la investigació científica, Déu li pot fer la mateixa pregunta que en el seu dia li va fer a Job: “On eres tu quan jo posava els fonaments de la terra? Explica-m’ho tu que ho saps tot” (Job 38:4)

Octavi Pereña i Cortina

CADUCITAT DE LES LLEIS

Avui, l’autoritarisme és un valor en alça en alguns àmbits polítics. La intolerància del poder, impròpia del pensament democràtic, impedeix discrepar. El debat serè, raonat no interessa. El que preval és la imposició del propis punts de vista. La pluralitat d’opinions, sentiments i idees no té valor si contradiu el que es considera políticament correcte. Aquest no és el camí que s’ha de seguir. El bé del país exigeix que no es torni a l’imperi del dogmatisme empobridor, del sectarisme que anul·la l’esperit crític necessari per corregir els errors. Hi veuen quatre ulls que dos. La realitat és molt més complexa que un posicionament excloent. La realitat és plural. No és ni blanca ni negra.  Està formada per una escala de grisos. Ens trobem en un moment que els valors de la Constitució de 1978 han quedat desfasats perquè la realitat que no és immutable ha canviat i cal reformar-la per adaptar-la a la nova realitat. Si verament volem construir un país fonamentat en la llibertat s’ha de construir sobre les bases del respecte i del pluralisme. No de la imposició i el seguidisme empobridor.

Em mou a redactar aquest escrit no el NO permanent de Mariano Rajoy que n’hi ha prou per dissentir, sinó pel que ha dit Alfonso Guerra: “El 9-N va violar la llei. És com un referèndum sobre si els marits poden pegar les seves esposes”. Aquesta declaració de qui va ser expresident del Govern d’Espanya és un insult al respecte que se li deu a la dona i un atemptat contra la democràcia perquè li nega a un poble a decidir el seu futur, de si vol o no canviar l’estatus polític actual. En definitiva en nom de la democràcia es vol impedir per la coerció que els catalans abraçant l’ampli ventall  de posicionaments polítics puguin expressar lliurement en les urnes què és el que volen ser.

El pensament únic que defensa qui es creu que posseeix la veritat absoluta exclou tot aquell altre pensament que no es conforma al que ell creu què és políticament correcte. Així s’impedeix que la diversitat de pensament que conforma la realitat política del moment pugui aportar solucions vàlides per resoldre el monumental conflicte polític que Espanya té actualment per no haver sabut trobar pacíficament l’encaix de Catalunya dins de l’Estat espanyol.

El govern de Mariano Rajoy es manté tossut a no resoldre el problema català que no és d’incubació recent sinó que ja fa tres segles que es gesta, emparant-se en la Constitució vigent, que per cert se la qüestiona i se la interpreta de manera diversa. Margrethe Vestager, parlant sobre Catalunya va dir que s’ha d’escoltar la gent encara que no s’hi estigui d’acord: “Sense escoltar els altres, mai no serà més savi…Crec que també és molt important que es pugui celebrar el debat sense interferència europea i sense que jo hagi de donar una opinió”.

Mariano Rajoy i el seu govern torna al tretze són tretze que la Constitució no es pot reformar. Maimònides, filòsof jueu nascut a Còrdova el 1135 i mort a Fustat, Egipte el 1204, és dir, fa vuit segles, té quelcom molt interessant a dir sobre la durada de la vigència de les lleis: “Per un altre costat, si una llei és vigent des de feia molt de temps, i amb el transcórrer dels anys va resultar ser anacrònica, s’ha automàticament derogar-se. En termes jurídics, la qüestió es resol així: Es va sancionar una llei a Israel, i va restar vigent durant molts anys, i en un cert moment va sorgir un nou tribunal i va comprovar que aquella llei  no satisfeia les exigències del moment, en aquest cas s’ha d’anul·lar, encara que el nou tribunal  sigui inferior en saviesa i autoritat al tribunal original”.

L’error d’opinió és propi de la condició humana. Mariano Rajoy mentre no es demostri el contrari és humà i per tant subjecte a l’error. Els polítics pel fet de ser humans s’equivoquen i com diu Margrethe Vestager: ”Sense  escoltar els altres, mai no seran més savis”. Mariano Rajoy en lloc d’envoltar-se aduladors que no volen deixar de sortir a la foto hauria d’intimar amb bons consellers que li diguin la veritat encara que el facin plorar. Heus aquí un consell que dóna la Bíblia: “On no hi ha un bon guiatge, el poble cau: però en l’abundància de consellers hi ha seguretat” (Proverbis 11:14).

Octavi Pereña i Cortina