¿NOVA EVANGELITZACIÓ?

L’any 2010 el papa Benet XVI va crear el Consell Pontifici per la Promoció de la Nova Evangelització per lluitar contra el declivi del cristianisme a les nacions occidentals. Avui, nou anys més tard, el Consell de Cardenals,  ara conegut com C6 per la pèrdua de tres dels seus membres, ha estat treballant en la nova Constitució Apostòlica <i>Predicate Evangelium</i> (Prediqueu l’Evangeli) que es convertirà en el dicasteri (ministeri vaticà) més important, un “superministeri”. Davant d’aquesta renovació, em pregunto: Què li passa a l’Església catòlica que li costa tant posar en practica el mandat que Jesús li va donar a l’Església apostòlica “d’instruir tots els pobles, batejant-los en el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat. I heus aquí jo sóc amb vosaltres tots els dies fins a la fi del temps”? (Mateu 28: 19-20).

Tant l’Església catòlica com totes les esglésies cristianes han de fer un examen de consciència i plantejar-se quina és la causa del fracàs evangelitzador. ¿És  a causa que Jesús no és en elles? L’apòstol Pau escrivint als cristians de Corint els diu “que la nostra capacitat ve de ´Déu, que també ens va capacitar com a ministres del nou pacte, no de la lletra, sinó de l’Esperit, perquè la lletra mata, però l’Esperit dóna vida”                       (1 Corintis 3:6). ¿És possible que la promesa de l’Espert Sant que es va complir en la Pentecosta hagi quedat com un referent històric vuit de contingut avui?

El cristianisme decadent dels nostres dies que és incapaç d’aportar llum per sortir del caos actual, li convindria fer una lectura atenta del llibre dels Fets, el primer text d’història de l’Església, i examinar acuradament la causa que va produir el creixement espectacular del cristianisme en l’entorn d’un paganisme salvatge.

Quan es parla d’evangelitzar s’ha de tenir ben clar que  evangeli significa: Bones Notícies: Jesús ha vingut a aquest món a salvar els pecadors. L’apòstol Pau escrivint als cristians de Corint els va dir: “Perquè sóc gelós de vosaltres amb gelosia de Déu, perquè us he esposat amb un sol espòs per presentar-vos a Crist com una verge pura. Però temo, no fos que així com la serp va enganyar Eva amb la seva astúcia, així els vostres pensaments siguin corromputs apartant-se de la simplicitat envers Crist. Perquè si vingués algú predicant un altre Jesús, que no hem predicat, o rebut un esperit diferent, que vingués algú predicant un altre Jesús que no hem predicat, o rebut un esperit diferent, que no heu rebut, o un evangeli diferent, que no heu acceptat, ho suportaríeu bé” (2 Corintis11: 2-4). En aquest text, l’apòstol introdueix la serp que en el paradís va seduir Eva amb la seva astúcia. Ens ve a dir que Satanàs segueix seduint els homes a desobeir Déu. L’astúcia maligna segueix fent les seves trapelleries de manera diferent. Ara s’apodera dels hipòcrites que fent-se passar per fidels cristians que en realitat són “falsos apòstols, obrers enganyosos que es disfressen d’apòstols de Crist. I no és estrany perquè el mateix Satanàs es disfressa d’àngel de llum. Per tant, no és gran cosa si els seus servidors es disfressen de servidors de justícia, la fi dels quals serà segons les seves obres” (vv. 13-15). Un avís perquè no ens deixem seduir per les floritures que destil·len els falsos apòstols de Jesucrist: “Tota la Paraula de Déu és pura: Ell és un escut per als qui confien en Ell. No afegiràs res a les seves paraules: no sigui que et reprengui, i sigues trobat un mentider” (Proverbis  30: 5,6). Només el contingut de la Bíblia, des de la primera lletra de Gènesi fins la darrera d’Apocalipsi és Paraula de Déu. Aquest text és l’únic que “és inspirat per Déu, i és útil per a ensenyar, per reprendre, per corregir, per instruir en la justícia, a fi que l’home de Déu sigui complet, preparat per a tota obra bona” (2 Timoteu 3: 16,17). ¡Quant necessària és que la Bíblia sigui la llum que il·lumini les consciències dels cristians d’avui. Desapareixerien les barroeries que es donen en les esglésies i els infidels reconeixerien que el Senyor Jesús és en elles.

Tornem al tema de l’evangelització. La clerecia jueva s’escandalitzava perquè els apòstols predicaven Jesús i en el seu Nom feien miracles. Els convoquen per preguntar-los: “¿Amb quin poder o en quin Nom heu fet això vosaltres? (Fets 4:7). Pere, en nom dels altres apòstols els respon el que és el cor de l’Evangeli: “ Ja que avui se’ns interroga sobre la bona obra feta a un home malalt, de com ha estat guarit, sapigueu tots vosaltres i tot el poble d’Israel que és en el Nom de Jesucrist el Natzarè, a qui vosaltres vau crucificar, a qui Déu ha ressuscitat d’entre els morts: és per Ell que aquest home es troba sa davant vostre. Ell (Jesucrist) és la pedra rebutjada per vosaltres els constructors, que ha esdevingut cap de l’angle. I en ningú altre no hi ha salvació: perquè no hi ha cap altre Nom sota el cel donat als homes en que haguem de ser salvats” (Fets 4: 9-12).

¿Costa tant sortir al món per dir-li que només Jesús salva? ¡Tant difícil és dir-ho! ¿De què serveixen tantes reunions d’alt nivell per discutir sobre evangelisme mentre les persones moren condemnades en els seus delictes i pecats? ¡Tant costa dir: “Tingues fe, Jesús et salva”!

Octavi Pereña i Cortina

DEIXAR LA POST VERITAT

A Núria de Gispert se la tenia en bon concepte fins que el “bon concepte” es va embrutar al relacionar polítics de l’oposició amb porcs. Quanta raó té l’autor de Eclesiastès quan escriu: “Les mosques mortes fan que l’oli del perfumista faci pudor i es corrompi: així una mica de niciesa compta més que la saviesa i l’honor”! (Eclesiastès 10: 1). Quantes nicieses no converteixen el nostre caràcter en un femer!

La pífia de Núria de Gispert ens porta a l’entrenador de bàsquet John Wooden que deia als seus jugadors que el caràcter era més important que la reputació: “La teva reputació és el que els altres veuen en tu, però el teu caràcter és el que realment ets. Només tu coneixes el teu caràcter. Pots enganyar els altres però no et pots enganyar a tu mateix”. La filosofia de l’entrenador Wooden és molt semblant a la cristiana que abans s’interessa pel caràcter que per la reputació. Qui s’interessa per la salut de l’ànima s’humanitza. Qui només s’interessa per la reputació pot acabar convertint-se en un brètol. Hi ha moltes filosofies que intentant influir en l’ànima per millorar-la, moren en l’intent. Només hi ha una Persona que realment pugui fer-ho. Renovar-la i donar-li nous sentiments que la dignifiquin: Jesús. Jesús amb la col·laboració de l’Esperit Sant porta l’ànima des de la barroeria al decòrum. La manca de decòrum interior porta a la matusseria externa que tant protagonisme assoleix en les campanyes electorals en les que tot s’hi val per tal d’enfonsar l’opositor polític.

El periodista Màrius Carol en L’excel·lència en la política, cita l’Ainhoa que en una carta al director de La Vanguardia diu que si s’exigeix massa poc a la classe política per l’escassa formació de molts dels representants públics. S’hauria d’exigir titulació acadèmica i excel·lència demostrada per exercir càrrecs en les administracions. El problema no rau en si es tenen o no títols acadèmics, sinó en  si l’ànima dels polítics és decorosa o no. Aquest és el problema real de la política: que els que s’hi dediquen no tenen cura de l’ànima i en deixar-la abandonada a la seva condició de no redimida per la sang de Jesús estan en condicions  d’arribar a fer les més impensables barbaritats. El llenguatge groller que se sent sovint entre les persones i de manera destacada en els polítics és la conseqüència de no haver estat redimida del pecat. Qui no és redimit per Jesús “és del seu pare el diable, i  vol fer els desitjos del seu pare del diable, ell (el diable) era homicida des del principi, i no es v a mantenir en la veritat perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla mentida parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8:44).

En aquest temps que la veritat h desaparegut dels llavis de la ciutadania  en general i dels polítics en concret, quant necessari és que els homes deixin de ser fills del diable!

Citant novament Màrius Carol, en La indigestió de les paraules es refereix a la berganteria del llenguatge polític amb aquestes paraules: “L’insult no és mai una estratègia política, ni tan sols una eina parlamentària precisa. L’insult resulta una resposta negativa poc elaborada i responsable, que implica violència sobre els altres. L’insult busca degradar i desprestigiar el contrari, però en el fons respon a la falta de recursos per a contraposar els arguments propis en front dels aliens. De vegades es pot insultar amb la mentida, amb la qual cosa s’aprofundeix la berganteria”. El periodista descriu els efectes però no analitza la causa dels insults i la mentida que amb tanta facilitat surten disparats de la boca com si fossin dards enverinats.

El nostre temps es caracteritza pel materialisme. No em refereixo a l’amor als diners i a les coses materials. Sinó en el sentit de que més enllà de la matèria no hi ha res. Es vulgui reconèixer o no és que a l’ésser humà encara li queda una mica de la imatge i semblança de Déu amb que va ser creat, encara que distorsionada. Aquesta minsa presència encara que defectuosa de la imatge inicial el diferencia de la resta de les espècies animals. Aquestes no tenen raó.  Els humans raonem, però ho fem malament. És per això que els nostres actes per més ben pensats que creiem que són no ens poden fer sortir del fangar en el que ens hem posat.

El text bíblic citat prèviament parla de l’existència del diable, anomenat pare de la mentira, que dels seus llavis només surten mentides. Sí, el món espiritual existeix. El diable no és un mite creat per donar feina als exorcistes. L’era de la post veritat en que ens endinsem dóna fe que el pare de la mentida existeix. Som els seus esclaus. Com és molt més fort que nosaltres per nosaltres mateixos no ens podem desfer d’ell. Només la Veritat que és Jesús pot trencar la cadena que ens manté units a ell i obrir la porta que ens porta a l’autèntica llibertat. Encara que la majoria no la vulgui, què bella és la llibertat que dona Jesús!

Octavi Pereña i Cortina

CORRUPCIÓ VENÇUDA

El tema de la corrupció és en boca de tothom. El Roto en una de les seves vinyetes descriu un home que es tapa la boca i el nas amb una màscara per protegir-se de la pol·lució ambiental en que es troba immers l’home en qüestió. En aquest cas a El Roto no l’interessa la contaminació ambiental sinó la corrupció generalitzada que descobreix el text que acompanya la imatge: “A veure quan eliminaran el dièsel de la política!” ¿Té solució la corrupció?

Es diu que Diògenes anava pel carrer a ple sol portant encès un llum d’oli. Es troba amb Alexandre el gran que li pregunta: “Per què vas pel carrer amb el llum d’oli encès?” El filòsof li contesta: “Busco un home”. D’homes se’n veuen arreu, però un home en el ple sentit del mot, què n’és de difícil trobar-lo!  Groucho Marx ens dóna una manera de fer-ho quan diu: “Només hi ha una manera de saber si un home és honest: pregunteu-li-ho. I si respon que sí, llavors saps que és corrupte”. La Bíblia també té la seva manera d’esbrinar-ho. Afirma que tothom ha pecat. Si li preguntes a algú si és pecador i et contesta que no, significa que els pecats d’aquesta persona no han estat netejats per la sang de Jesucrist i no ha estat transformada en una nova persona. És un corrupte perquè el pecat que és el germen de la corrupció segueix viu.

Si no hi ha Déu com alguns diuen i si alguna vegada n’hi ha hagut, ara és mort, el problema de la corrupció no té solució. Unes perles entre les moltes que tracten el tema de la corrupció: “Si et corromps no es passarà res, si no ho fas ets un idiota. Aquest és el mecanisme que opera en la ment del corrupte espanyol” (Anxo Lugilde). “Si a l’avarícia li afegeixes un càrrec polític tens la corrupció” (Enrique Urbizán, director de cine). “Una gran part de la corrupció no es coneix, perquè es tapa a través d’acords entre els implicats” (Manuel Villorio, catedràtic de ciència política de la Universitat Rei Joan Carles). Molt s’escriu sobre la corrupció. Es diagnostica el mal però no se sap expendre la recepta.

Quan Jesús va cridar Mateu que estava assegut a la taula de la recaptació d’impostos, el funcionari el va convidar a dinar a casa seva. Els fariseus, uns religiosos de l’època que es consideraven ser bones persones perquè presumien de ser estrictes  complidors de la Llei de Moisès es van queixar als deixebles de Jesús, dient-los: “Com és que el vostre mestre menja amb els cobradors d’impostos i pecadors? I Jesús que ho va sentir els va dir: Els que estan bons no tenen necessitat de metge, sinó els qui estan malalts” (Mateu 9: 11,12).

La prova del cotó que assenyala si les persones són bones o no, si necessiten metge o no, són els Deu Manaments.  Aquest codi de conducta si se l’analitza amb honestedat sense prejudicis, perquè es troba en la Bíblia, té la finalitat de fer veure a les persones que son pecadores, éssers humans espiritualment corruptes. Si impossible és complir la lletra de la Llei, ¿com més ho serà si el mer fet de transgredir-la en el cor ja és la infracció de la Llei, com diu Jesús? Si Déu en la seva misericòrdia no frena els nostres instints es poden  arribar a cometre actes que quan en som coneixedors  ens esgarrifen. Els Deu Manaments són “el nostre mentor per dur-nos a Crist a fi que siguem justificats (perdonats) per la fe” (Gàlates 3.24). Aquest és el secret de la lluita contra la corrupció. Alguns diuen que pensar massa en el  pecat fa que les persones es capfiquin i pateixin problemes de salut mental. Més lluny de la realitat és aquesta opinió. Quan espiritualment ens mirem en el mirall de la santedat que és Jesús, inevitablement fa ressaltar la nostra immundícia i ens fa exclamar: “Tingues pietat de mi, Senyor, que sóc un pecador”. Un ver creient en Crist es converteix en un lluitador contra la seva pròpia corrupció i amb l’arma que és la Paraula de Déu la aliena. La lluita s’acabarà el dia de la resurrecció que amb el cos immortal i incorruptible “la mort ha estat engolida en la victòria. On és, oh mort, el teu fibló? On és, oh sepulcre, la teva victòria? El fibló de la mort és el pecat, i el poder del pecat és la llei (els Deu Manaments que ens acusen). Però, gràcies a Déu perquè Ell ens dóna la victòria per mitjà de nostre Senyor Jesucrist” (1 Corintis 15: 54-57).

Mentre serem a la terra tal com és avui sempre haurem de lluitar contra la corrupció pròpia i aliena. Amb la resurrecció i la implantació del Regne de Déu aquesta lluità serà cosa del passat perquè en el Regne de Déu “no hi entrarà el qui practica l’abominació i falsedat, sinó els qui estan inscrits en el Llibre de la Vida de l’Anyell” (Apocalipsi 21: 27). Les frustracions actuals seran història passada i oblidada.

Octavi Pereña i Cortina

COM VEU DÉU LA TERRA

La Pilar Rahola comença el seu escrit “L’odi” amb aquestes paraules: “En una visita al museu de l’Holocaust de Washington, el meu fill Noè que aleshores tenia tretze anys, va començar a fer preguntes sobre el que estava veient, i cada resposta meva es rematava amb un “per què?” seu, al qual en seguia un altre, i un altre, en un tirallonga que no tenia final. Semblava com si no hi hagués cap explicació de la seva mare que servís per entendre allò. I així era, no hi havia resposta possible, perquè totes elles eren fragments inútils de la gran resposta que no podria existir mai. Podem explicar con neix el mal, quins ingredients d’odi l’alimenten…però el final de la interrogació, no podem explicar la seva existència més profunda. Milions de morts en cambres de gas, nens, ancians, famílies senceres…qui respon al “per què?” del meu fill?” Mes endavant la periodista es fa aquesta pegunta: “Com s’arriba a aquesta foscor de l’ànima?” El “per què?” del fill de la Pilar Rahola que la mare no li sap donar resposta és el mateix “per què?” que ens fem nosaltres que tampoc no sabem “com s’arriba  a aquesta foscor de l’ànima”. ¿És insoluble el problema del mal? ¿Ens hem de quedar sense resposta satisfactòria? El que impedeix resoldre el nostre dubte és el prejudici. Amb raó estem desencisats de les religions. D’aquesta qüestió ja ens avisa Jesús quan denuncia els religiosos del seu temps. El fet que molts religiosos són uns farsants no significa que no existeixi la Veritat que ells han distorsionat. Durant la farsa de judici a que es va sotmetre Jesús, Pilat, el governador romà, li v a preguntar: “Què és la veritat?” (Joan 18:38). Malauradament se’n va anar sense esperar resposta. Si el lector no és impacient coneixerà la contesta. La Veritat no és l’Església catòlica que pretén ser l’església vertadera. La veritat no és cap de les moltes esglésies cristianes que hi ha al món.  La Veritat en majúscula és Jesús (Joan 14:6). Doncs bé, aquest Jesús mitjançant l’Esperit Sant i la instrumentalitzat d’uns homes escollits per Ell ha escrit el llibre que anomenem Bíblia. Si sense prejudicis anem a ella hi trobarem la resposta que no es troba en cap altre lloc sobre l’origen del mal.

Descobrirem que el mal apareix abans de la creació de l’home amb la rebel·lió contra Déu de Llucifer i els àngels que el van seguir. A aquests revoltosos els coneixem com Satanàs i els dimonis que apareixen a l’inici de la història quan Satanàs posseint una serp tempta Adam per mediació d’Eva a revoltar-se contra el seu creador. La desobediència del nostre primer pare de qui descendeix tota la humanitat és la causa de que tota la seva descendència neixi enemistada amb Déu i l’origen de la maldat existent en tots els éssers humans.

La primera manifestació de l’”efecte Llucifer” que esmenta Walter Oppenheimer és l’assassinat d’Abel pel seu germà Caín. Quan s’arriba a la novena generació, la de Noè, així relata la Bíblia el que Déu observa des del cel: “I el Senyor va veure que la maldat de l’home era molt gran a la terra, i que tots els propòsits dels pensaments dels seus cors era el mal tot el dia” (Gènesi 6:5). “I la terra s’havia corromput davant de Déu, i la terra era plena de violència. I Déu va mirar la terra i, heus aquí que estava corrompuda, perquè tota carn havia corromput el seu camí sobre la terra” (Gènesi 6:11,12). I Déu que va veure que d’entre tota la humanitat només hi  veure 8 persones justes: Noè, els seus tres fills i les seves respectives esposes, li va dir a Noè: “la fi de tota carn ha arribat davant meu, perquè la terra és plena de violència per culpa d’ells. Heus aquí que els destruiré juntament amb  a terra” (Gènesi :13). La sentència va ser el Diluvi Universal.

Quan obrim el diari al matí, què llegim? Males notícies. Referint-se a les males notícies que ens apropen el mitjans de comunicació i que ens indignen, Walter Oppenheimer escriu: “Què ens impulsa a cometre tots aquests actes de violència, tant diferents entre si però amb denominador comú: Una persona aparentment normal que se sent forta i ataca sense gairebé motiu a una altra que li sembla dèbil? Potser sigui conseqüència del que el filòsof nord-americà va definir com l’”efecte Llucifer”, la capacitat que té l’ésser humà de comportar-se de forma irracional, de passar del bé al mal”. L’”efecte Llucifer és la conseqüència d’haver abandonat Déu i de no tenir-lo en compte en el nostre caminar per aquest món. Desconèixer l’”efecte Llucifer” és la causa que la Pilar Rahola no sàpiga donar resposta als “per què?” que li va fer el seu fill. Pel mateix motiu nosaltres tampoc no sabem donar resposta  al misteri del mal.

Octavi Pereña i Cortina