¿SAVIESA O CONEIXEMENT?

Pere Lluís Font, Premi d’honor de les Lletres Catalanes, a l’entrevistador li diu: “si tens la sort que la teva ment resisteixi, tens algun avantatge, com el d’haver aprés a distingir entre el que és essencial i el que és accessori, entre el saber i la saviesa”. Avui amb els mitjans tecnològics que disposem tenim al nostre abast un oceà d’informació que ens sobrepassa. Si no tenim la capacitat de saber separar  el blat e la palla, l’oceà d’informació que disposem ens submergeix en un mar de confusió que en lloc de fer-nos savis ens confon. Amb un clic en el mòbil tenim a l’instant una muntanya d’informació que no ens fa savis perquè som incapaços de digerir-la. Anem  poc a poc. En lloc de voler submergir-nos en la infinitud de la informació que ens proporciona la tecnologia i que no podem digerir, ¿per què no posem seny i ens limitem a voler  saber allò que essencialment necessitem? Saber distingir entre allò essencial i el que no ho és, entre el saber i la saviesa?  El nostre cervell no és un disc dur que pot emmagatzemar una gran quantitat d’informació. A causa d’aquesta limitació cerebral és convenient que seguim la recomanació que ens fa l’apòstol Pau: “Examinem totes les coses, i retenim el que és bo” (1 Tessalonicencs 5: 21). Hem de ser auto censors de les nostres lectures.  Hi ha lectures que no aporten res. Et roben el temps. Et distreuen, sí, però no aporten res valuós. Un llibre et pot distreure, sí però no t’allibera dels dubtes que tens. Els interrogants que ens assetgen segueixen sent ben vius. És una obligació aprendre a escollir entre el que és essencial i el que és accessori. Ente el coneixement i la saviesa.

Vulgui el Senyor fer-nos savis i així ser persones dignes de ser-ho. Hem de ser persones essencialment d’un Llibre: la Bíblia: “El temor del Senyor és el començament de la saviesa, i el coneixement del Sant dóna enteniment” (Proverbis 9: 10). Agustí d’Hipona ens dóna un consell que si el tenim en compte ens aportarà immensos dividends: “L’enteniment és la recompensa de la fe. Així que no busquis entendre per poder creure, sinó has de creure per poder entendre”. Si aquestes paraules desperten inquietud  en el lector, l’ajudaran  a buscar Déu que és l’Autor de la fe: “Perquè per gràcia esteu salvats, per mitjà de la fe, i això no ve de vosaltres, és el do de Déu” (Efesis 2: 8). Una pregunta molt adequada que ens hem de fer: sóc religiós però sóc incrèdul. Què he de fer per poder rebre el do de la fe? Pel sol fet que algú es faci aquesta pegunta ja ha entrat en contacte amb Ell. Això el porta a allò que Jaume escriu: “I si a algú de vosaltres li manca saviesa, que la demani a Déu, que dóna a tots generosament, i no en fa retret, i li serà donada. Però que demani amb fe, sense dubtar gens, perquè el qui dubta s’assembla a l’ona del mar, moguda i agitada pel vent, que no es pensi pas, aquest home que rebrà res de part del Senyor. És un home de doble ànim, inconstant en tots els seus camins” (Jaume 1: 5-8). La vida cristiana no és una cursa e 100 m. és una marató que dura tota la vida: “La senda dels justos és com la llum de l’alba, que brilla més i més fins fer-se de dia” (Proverbis 4: 18). La vida cristiana no és bufar i fer ampolles. S’assembla a la vida que comença sent un embrió amagat en el si matern que es desenvolupa passant per les diverses fases de la vida. És un fet tràgic que després d’un temps d’haver nascut com a fill de Déu per la fe en el Nom de Jesús, l’apòstol Pau ens hagi d’amonestar: “I jo germans, no us vaig poder parlar com espirituals, sinó com a carnals, com infants en Crist. Us vaig donar a beure llet, no menjar sòlid, perquè encara no el podíeu pair, i encara no podeu, perquè encara sou carnals” (1 Corintis 3: 1-3). Els  cristians de Corint, sigui per la causa que sigui, malgrat el temps transcorregut des de que es van convertir en fills de Déu per adopció per la fe en Jesús no havien crescut espiritualment, seguien sent nadons que només païen llet espiritual, que és l’ABC de l’Evangeli. No se’ls podia subministrar vianda perquè les dents de llet que tenien no els permetien mastegar-la. Que  la repulsa que l’apòstol Pau fa als cristians de Corint no s’hagi d’aplicar a nosaltres. Què hem de fer perquè no s’apliqui a nosaltres? Sense preses, però sense pauses, hem de mantenir viva la vida espiritual. Això exigeix perseverança. Exigeix l’obligació diària de tancar-nos dins la nostra cambra i, allunyats del soroll mundanal i, a soles amb Jesús que com bon amic nostre que és, obrir-li de bat a bat la porta del nostre cor. Deixem que la seva paraula que és la Bíblia ens parli. Una conversa és un diàleg entre dues persones. Si en la privacitat de la cambra no treu el nas la Bíblia, el que es fa no és diàleg, a tot estirar, és una verborrea llençada al buit. Disposats a dialogar amb Ell deixem que ens parli mitjançant la seva Paraula escrita que és la Bíblia, que l’Esperit Sant va inspirar a uns homes escollits a escriure. Exposem-li tot allò que ens afecti. Aquest tancar-nos dins la cambra és una activitat que s’haurà de mantenir tot el temps que el Senyor vulgui tenir-nos aquí a la terra. Si som perseverants descobrirem que l’interès per les coses materials minva i creix l’interès per les coses eternes. Per Crist som com or en brut. Poc a poc desapareix  l’escòria que el desmereix i, l’or llueix amb més lluentor fins que no quedi la més mínima mota de pecat. Això serà el dia de la resurrecció corporal. Llavors se’ns vestirà amb túniques blanques, símbol que els nostres pecats han estat rentats per la sang de l’Anyell que ens pasturarà i ens menarà a fonts d’aigües vives y Déu ens assecarà tota llàgrima dels nostres ulls (Apocalipsi 7: 9-17). Només la saviesa que brolla del cor de Déu ens pot donar aquesta  esperança”

Octavi Pereña Cortina 

 

CORRUPCIÓ IMPARABLE

Per a molts dóna la impressió que a la porta del cel hi penja un cartell que diu: “Tancat per vacances”. Per a una multitud de persones, la condició humana s’ha convertit en inhumana. Si Déu està de vacances, o per a molts és mort, l’home creat a imatge i semblança de Déu s’ha transformat a imatge i semblança de Satanàs que és homicida des del principi  i pare de la mentira (Joan 8: 44).

Thomas More que va ser un jurista anglès brillant i conseller del rei Enric VIII, és un exemple de polític que no es deixa arrossegar per la corrupció. Va preferir morir decapitat que renegar dels seus principis cristians. Abans que el botxí li tallés el coll va dir unes paraules que han quedat gravades per la posteritat: “Sóc el servent fidel del rei, però primer ho sóc de Déu”. Thomas More va preferir morir abans que perdre la seva humanitat. En un moment com el present que en política es fa molt soroll i es donen poques nous, fora molt convenient buscar la causa de la Humanitat de Thomas More, que va preferir ser decapitat abans que renegar del seu Déu. A causa de la inhumanitat dels polítics, la política s’ha convertit en un vaixell que s’esfondra a causa de les vies d’aigua que hi ha en el seu buc.

Per poder regenerar la política és imprescindible anar al fonament. Qui és l’ésser humà? Si no es va a la rel del problema que consisteix en reconèixer que les persones són éssers caiguts en pecat, el problema de la corrupció  política que tant ens preocupa no té solució. La política que pot ser un mitjà per les persones que s’hi dediquin per treballar pel bé de la comunitat, a causa de ser pecadors tenen actiu el virus de la corrupció. Les lleis que es puguin legislar per combatre-la no serveixen de res. Es pot tallar alguna branca, però l’arrel segueix ben viva. La consciència dels polítics si no ha estat regenerada per la fe en Jesús és totalment impossible que puguin caminar pel camí de la justícia. De l’arbre dolent no es pot esperar que doni bons fruits. “També vosaltres éreu morts per les vostres culpes i pecats, en els quals vivíeu   abans, d’acord amb el tarannà d’aquest món, sota el dirigent de l’imperi del mal, de l’esperit que en aquest temps domina en els descreguts, entre els quals també tots nosaltres vam viure abans en els desitjos de la nostra carn, fent els propòsits de la carn i dels pensaments, i érem per naturalesa fills d’ira igual com els altres”  (Efesis 2: 1-3).

Si els polítics no deixen de ser fills d’ira  convertint-se en fills de Déu per la fe en Jesús és totalment impossible que puguin caminar pels viaranys de la justícia. De l’arbre dolent no es pot esperar que doni bons fruits. Així que si l’home persisteix en deixar-se guiar per Satanàs que es el pare de la mentira i homicida des del principi, la corrupció política no té solució..

La societat no necessita polítics perfectes, impecables. No se’n trobaran. Diògenes amb el llum d’oli encès a ple llum del sol no va trobar l’home perfecte que buscava, perquè no existeix. La societat necessita amb urgència polítics, homes i dones, pecadors que per la fe en Jesús avorreixen els seu passat carnal i caminen en una vida nova. No són perfectes però transiten el camí de la justícia. Cometen errors, es clar que sí. Però no s’embutxaquen ni tan sols un euro il·legalment. Abans de creure en Jesús eren una cosa, ara en són una altra totalment distinta. Ara saben que Déu els observa en tot moment.

Si no és per la intervenció divina que canvia la naturalesa espiritual de les persones que es volen dedicar a la política, la corrupció que tan abunda en aquest sector no desapareixerà. Les mesures anticorrupció que es puguin prendre no afecten als corruptes perquè es creuen tan llestos que poden posar la mà a la bossa que a ells no els enxamparan. Però Déu que supervisa tot el que passa a la terra  els fa caure en la seva pròpia trampa.

Octavi Pereña Cortina

 

SECTARISMES DESPIETATS

La lluita ideològica que es manté respecte el concepte Espanya  pot acabar sent un drama si en la confrontació no es fa servir el seny. El sectarisme és el que provoca la confrontació. Sectarisme ve de secta, conjunt de persones que professen una religió que s’aparten de la que es practica majoritàriament. En política, els partits es comporten com sectes. Cadascun d’ells te un concepte distint respecte al concepte nació. Cap dels diversos partits polítics posseeix la veritat absoluta al respecte. Malauradament cadascun d’ells considera que  la seva part de veritat  s’ha de defendre a capa i espasa. Jaume, l’escriptor sagrat fa diana en escriure: “¿D’on venen les guerres i les lluites entre vosaltres?  ¿No venen d’això, dels vostres plaers que combaten en els vostres membres? Cobegeu, i no teniu, demaneu, i no rebeu, perquè demaneu malament, per malgastar-ho en  els vostres plaers” (Jaume 4: 1-3). El sectarisme polític, com qualsevol altre, és d’índole espiritual. És en aquest àmbit on s’ha d’anar a buscar la solució.

El sectarisme és tant o més contagiós que el Covid-19. Infecta les multituds anul·lant el seu sentit crític. Els converteix en ovelles conduïdes dòcilment a l’escorxador. El més greu del cas és que aquestes ovelles a les que se’ls robat el sentit crític es converteixen en transmissors del virus de l’odi. Això pot ser una de les causes perquè un personatge tan fosc com Donald Trump hagi aconseguit en les eleccions del 2020 dotze milions més de vots que en el 2016. Es necessita molt seny perquè el sectarisme polític perillós ens porti a una situació en que tots sense excepció en sortirem perdedors.

El sectarisme polític extremista idealitza el concepte Pàtria, Nació i l’objectiva al voltant d’un símbol: la bandera. Idealitza un drap de diversos colors fins l’extrem de divinitzar-lo. Aquest déu no és el Pare de nostre Senyor Jesucrist que és Déu d’amor. S’utilitza la bandera per sembrar odi en els cors del qui la besen amb devoció contra els qui no pensen el mateix. El salmista intenta obrir-nos els ulls perquè no divinitzem el concepte Pàtria i la bandera, el símbol que l’objectiva. “Alça’t Senyor, que no prevalgui l’home, que les nacions siguin jutjades davant teu. Fica’ls por, Senyor, que les nacions sàpiguen que són només homes mortals” (Salm 9: 19,20). Segons el salmista el concepte pàtria és una entelèquia, és una cosa imaginària i perfecta que no té realitat objectiva. És dir, li sobra la confrontació per defendre una cosa que no existeix. “Hi ha un camí que sembla recte a l’home.: Però el seu final són camins de mort” (Proverbis 16: 25). L’orgull que envaeix els cors dels nacionalistes extremistes és un mal conseller a l’hora de prendre decisions d’Estat que haurien d’anar a buscar el bé comú sense excloure ningú. A causa que el sectarisme polític que comentem és d’origen espiritual no rep la benedicció de Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist  que sent  amor no pot aprovar que s’empri el seu Nom per fomentar l’odi.

Bernard Shaw va declarar: “Mai existirà un món tranquil fins que no s’extermini el patriotisme de la raça humana”. Penso que aquesta afirmació se l’hauria de matissar. El patriotisme assenyat, no excloent, que respecte les opinions d’altri i que desitja que les pròpies siguin també respectades, és enriquidor i beneficiós per les nacions que l’accepten i s’esforcen per promoure’l.  JA que la veritat absoluta no és patrimoni de cap partit. Tots són curts de vista. l’harmònica col·laboració dels diversos punts de vista ajuda a veure amb més claredat i profunditat la problemàtica i ajudarà a trobar la solució més beneficiosa pel conjunt de la població.

La presa precipitada de decisions per tal de destruir l’adversari polític  fa que sovint s’hagi de fer marxa enrere. La precipitació en el parlar fa que la gent vegi els polítics com pallassos que no fan riure amb les seves pallassades perquè tenen conseqüències molt perilloses.

Indiscutiblement s’ha d’estimar la terra on un hom ha nascut i que ha forjat la seva identitat. Estimar la terra on un ha nascut no ha d’excloure ningú que vulgui viure en ella. Es requereix un requisit que el nou vingut accepti i defensi les peculiaritats de la terra que li dóna aixopluc. Amb l’acceptació del nou vingut, el territori va modelant la seva identitat sense convulsions perilloses. La identitat que es renova permanentment perquè és viva. L’amor de Déu és l’antídot contra el verí de l’odi que infecta les relacions socials i empobreix els pobles.

Octavi Pereña Cortina

 

 

OBEDIÈNCIA CEGA

El govern anterior de les Filles de l’Amor Misericordiós promovia “la confiança en Déu i l’abandonament a la seva voluntat”. Les denuncies dels seus familiars, així i tot, afirmen que el suposat abandonament encobreix  “ tècniques de domini i control mental” (Domingo Marchena).

Sense sant Ignasi de Loiola “La  teoria puntual i la pràctica comuna de l’obediència cega com a sacrifici de l’intel·lecte  no serien el que són. Sovint es parla del sacrifici de l’intel·lecte per descriure l’exigència que l’Església fa als fidels quan els exigeix que acceptin com objecte de creença miracles, dogmes i sagraments que semblen contradir la racionalitat. La carta que el 20 de març de 1553 Ignasi de Loiola va enviar als jesuïtes portuguesos expressa que “tot el que el superior ordena és una ordre de Déu nostre Senyor i la seva santíssima voluntat”. Tot seguit, per acabar de pintar la classe de lliurament que s’espera vers els que manen, afegeix: “A cegues, sense cap inquisició, procedir, amb l’ímpetu i la rapidesa de la voluntat desitjosa d’obeir, a l’execució del que s’ha manat”. Les constitucions de la Companyia de Jesús, publicades cinc anys després, precisaven molt gràficament que qui viu en l’obediència s`ha de deixa guiar i conduir per la providència divina a través del superior  “com si fos un cadàver que pot ser portat a qualsevol lloc i tractat de qualsevol manera”. Però la idea de l’obediència cega entesa com sacrifici de la intel·ligència forma part de les arres cristianes  d’Europa i perviu secularitzada com una herència de la Contrareforma, per totes bandes i en moltes formes. (extracte de l’escrit de Josep Maria Ruiz Simon: “El sacrifici de l’intel·lecte” (La Vanguardia 29/07/2025). L’escrit de Ruiz Simon fa posar els cabells de punta en veure que la Religió que s’hauria de fer servir per alliberar els homes dels dimonis que els posseeixen s’utilitza de manera sectària en els nostres dies com en el cas com de les Filles de l’Amor Misericordiós.

Un estudi efectuat per la Universitat Rovira Virgili, clou: “Aquests substitutius de la religió, de la fe i també de la medicina convencional han arribat per ocupar una part del buit que multitud de persones tenen, incapaces de trobar resposta a les seves inquietuds. L’esmentat estudi destaca el que anomena “el mercat de la insatisfacció”. La presència de les noves religions es deu a que el cristianisme tradicional, que és majoritari, és incapaç d’oferir a les persones que compren en el “mercat de la insatisfacció”, el missatge que els ompliria l’esperit a que els ha portat l’ateisme i el materialisme, predominants. Mentre les persones segueixin nodrint-se amb succedanis del vertader aliment espiritual, la insatisfacció que les porta a posar-se a les mans de desaprensius, siguin religiosos o laics, malgrat que siguin uns imbècils, que les sedueixen amb promeses que no poden complir. Quan desperten descobreixen que es troben atrapats a les urpes de carismàtics malvats de les quals no es poden alliberar si no és per la intervenció d’un poder superior al seu. “Per tant, si el Fill (Jesús) us allibera sereu veritablement lliures” (Joan 8: 36).

Jesús ens alerta del sectarisme que tractem en aquest escrit, quan diu: “I s’aixecaran molts falsos profetes, i en faran desviar molts” (Mateu 24: 11). Aquest anunci no va costar massa temps a començar a complir-se. En ple apogeu de l’església apostòlica els falsos profetes ja van començar a  moure’s. L’apòstol Pau ens alerta quan acomiadant-se del ancians de l’església d’Efes, els diu: “Perquè no he defugit d’anunciar-vos tot el propòsit de Déu. Per tant, tingueu compte de vosaltres mateixos i de tot el ramat, en el qual l’Esperit Sant us ha posat com a supervisors de l’Església de Déu que Ell va adquirir amb la seva pròpia sang. Perquè jo sé que després de la meva partença s’introduiran entre vosaltres llops rapaços que no planyeran el ramat. I d’entre vosaltres mateixos s’aixecaran homes que parlaran coses perverses, per arrossegar els deixebles darrere d’ells. Per això vetlleu i que durant tres anys, nit i dia no he parat d’exhortar-vos amb llàgrimes a cadascú de vosaltres. I ara germans us encomano a Déu i a la paraula de la seva gràcia. A Ell que és poderós per sobreedificar i per donar-vos herència amb els santificats” (Fets 20: 27- 32). “Però l’Esperit diu clarament que en els darrers temps alguns apostataran de la fe, fent cas d’esperits enganyadors i de doctrines de dimonis” (1 Timoteu 4: 1). Si això passava en l’època apostòlica, com no hem de vigilar encara més en els nostres dies? “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu, i és útil per  ensenyar, per redargüir, per corregir, per instruir en la justícia, a fi que l’home de Déu sigui complet, preparat per a tota bona obra” (2 Timoteu 3: 16, 17).

L’antídot contra la infiltració dels sectarisme satànic en les esglésies ens el dóna l’apòstol Pau quan, aconsellant el seu deixeble Timoteu, ens diu: “T’encarrego, doncs, davant de Déu i del Senyor Jesucrist…Predica la Paraula, estigues a punt a temps i a destemps, insisteix quan és a temps i quan no ho és, exhorta com un que té molta paciència i ensenyament. Perquè vindrà un temps que no suportaran la sana doctrina, sinó que segons els propis desitjos, ells mateixos s’apilaran un munt de mestres, perquè tindran una coïssor a l’orella i apartaran l’orella de la veritat, i es giraran cap a les faules” (2 Timoteu 4: 1-4).

Contra l’engany satànic: “Sotmeteu-vos doncs, a Déu, resistiu el diable, i fugirà de vosaltres” (Jaume 4: 7)

Octavi Pereña Cortina  

 

 

ORIGEN DEL MAL

La maldat en essència és l’absència del bé. Abans de la creació del cosmos Déu va crear els àngels. Un misteri que de moment no podem desxifrar és que abans de crear el món visible Déu va crear els àngels. En un moment per determinar d’abans de la creació l’arcàngel Llucifer va dirigir una revolta contra Déu (Isaïes 14: 11-13). El revoltós  volia asseure’s en el tron de Déu. Com va ser possible que d’una santedat absoluta pogués brollar el pecat d’orgull? Judes ens dóna una pista que ens permet conèixer alguna cosa de la rebel·lió angèlica: “I els àngels que no van guardar la seva dignitat, sinó que van deixar la pròpia habitació, els té guardats amb cadenes eternes sota la foscor, per al judici del gran dia” (v. 6).

Malgrat que el coneixement del misteri de l’origen del mal sigui sent indesxifrable, no ens hem de donar cops de cap contra la paret  en un inútil intent de voler-ho saber. El que és cert és que el mal el tenim dins de casa. Ens agradi o no existeix. Sense l’existència de Déu que determina que és el mal i que és el bé, el mal no existiria. Un cop comesa la rebel·lió angèlica el pecat va quedar gravat en els seus esperits: “Del malvat surt la maldat” (1 Samuel 24: 13). Ens costa reconèixer-ho. No ens toca més remei que acceptar la seva existència. La maldat és la corrupció d’una cosa bona. La revolta angèlica n’és una mostra.

És totalment  impossible distingir entre el bé i el mal sense tenir un punt de referència que és el Déu etern.  Aquest Déu és qui determina què és el bé i què és el mal. Sense Ell i sense les seves directrius ens trobaríem navegant en mig d’un mar tempestuós i sense brúixola que ens senyali el nord. Per suposat, la referència que necessitem només la podem trobar en el Pare celestial i en la Persona del seu Fill Jesús que mitjançat el seu Esperit ens revela que Jesús és la llum del món que il·lumina el camí perquè no caminem en tenebra sinó que tinguem la llum de la vida (Joan 8: 12), Malauradament el món que vivim s’assembla  a una nau que navega en mig d’una forta tempesta sense la brúixola que li assenyali el nord.

Des de la presència del pecat en  l’ésser humà gràcies a la desobediència d’Adam, la majoria de les persones viuen sense el temor del Senyor que fa que les persones s’apartin del mal (proverbis 16: 6). El salmista escriu: “Feliç l’home que no camina en el consell dels malvats, i no s’està en el camí dels pecadors, i no s’asseu en el seient dels que se’n burlen. Perquè el seu delit és en la Llei del Senyor, i en la seva Llei medita dia i nit. Serà, doncs, com un arbre plantat vora braçals d’aigua , que dóna el seu fruit al seu temps, i el seu fullatge mai no es marceix,  i tot el que fa pròspera” (Salm 1:1-3). Al llarg de la història, des d’Adam fins els nostres dies i des d’avui fins a la fi del temps, Déu mitjançant els profetes, del seu Fill i dels apòstols, sense parar s’han encarregat de proclamar “les paraules del Senyor (que) són paraules pures: plata refinada en un gresol de terra, purificada set vegades” (Salm 12: 6).

Llucifer, l’àngel lluminós que va intentar destronar Déu, no en té prou amb suportar la seva desfeta, intenta destruir l’home creat a imatge i semblança de Déu. També   fracassa. Déu el va tornar a derrotar anunciant a Adam i Eva la vinguda del Salvador mitjançant el simbolisme de sacrificar uns anyells amb les pells dels quals va cobrir la nuesa dels nostres primers pares que anunciaven “l’Anyell de Déu que esborra el pecat del món” (Joan 1: 29).

Jesús explica la paràbola del sembrador que escampa blat en el camp. Una part de la llavor de blat escampada “va caure a la vora del camí i van venir els ocells del cel i se la van menjar” (Marc 4: 4). Quan es van quedar sols els deixebles de Jesús li demanen que els expliqui la paràbola. Referint-se a la llavor  de blat que va caure vora el camí i que els ocells picotegen, que és la que ara ens interessa, els diu: “Els de la vora del camí són aquells on és sembrada la paraula. I quan l’escolten, ve Satanàs de seguit i s’emporta la paraula que ha estat sembrada en els seus cors” (Marc 4: 15). Aquesta explicació que Jesús dóna de la llavor de blat que cau vora el camí explica perquè el mal que fa tants estralls i que tan ens enutja i que no hi ha manera d’extirpar-lo és perquè les persones que no senten temor de Déu tenen el cor preparat perquè Satanàs hi sembri la llavor de la zitzània de la maldat.

Mentre  l’ateisme prevalgui, els cors estaran  ben adobats  perquè la zitzània de la maldat que sembra Satanàs  creixi ufanosa. Ens agradi o no la maldat anirà a més si no hi ha un retorn a Déu.

Octavi Pereña Cortina