ANORMALITAT  DEMOCRÀTTICA

Què significa el títol de l’escrit publicat a La Vanguardia: “El President i l’Alcalde junts a missa per primera vegada des del 2014”) Se`l presenta com normalització democràtica, quan realment  és una reminiscència del passat nacionalcatolicisme franquista i dels llargs segles de maridatge entre la monarquia i l’Església Catòlica que ha deixat una forta empremta en la consciència social. Hem de fer un esforç d’oblit i aconseguir que l’Església Catòlica deixi de ser la consciència nacional imposada i ocupi el lloc que li correspon en la societat de proclamar la Veritat de la Paraula de Déu sense retallades ni afegits de la que està tan necessitada la societat actual.

El títol de La Vanguardia posa de manifest que encara no s’ha entès que les consciències  no es poden manipular ni coaccionar.  Que el respecte a la diversitat religiosa és un valor que s’ha de conrear amb totes les forces. La pau social ho requereix.

Anem a les festes majors. En èpoques ancestrals el pobles, viles i ciutats es posaven sota el patronat d’un sant/a, verge, perquè tingués cura de la població. Era una imposició que la ciutadania acceptava per força. La història està prou documentada per saber que els passava als qui dissentien  de l’autoritat eclesiàstica. La Inquisició estava sempre a punt per fer desapareix d’Hispania els heretges maldestres.

Avui, gràcies al Senyor, el passat dictatorial eclesiàstic ja és història, però com indica el títol de La Vanguardia encara queden reminiscències   d’aquest passat nefast. Les autoritats poden ser creients catòlics com d’altres confessions,  també ateus. L’empremta deixada per la Tradició no hauria der ser una llosa avui. La missa de festa major no hauria de ser una qüestió religiosa que afectés les consciencies de  les autoritats. Si hem aprés que les consciències són inviolables no sortiran nous títols com el de La Vanguardia que ens recordin que la llibertat religiosa no està plenament consolidada. Queda molta feina a fer perquè el mot anti” s’esborri totalment dels nostres cors. Trobaríem com la cosa més normal que l’alcalde no assistís a missa.

Octavi Pereña Cortina

 

 

MARIA: PECADORA O IMMACULADA

“Aquest diumenge (1/097024)…que coincideix amb la festa de la Nativitat de la Mare de Déu. Aquest dia celebrem a Catalunya el dia de les marededéus trobades. Unes marededéus que, segons la tradició, van ser amagades durant la invasió musulmana i després trobades misteriosament” (Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona). El purpurat barceloní cita del bisbe de Vic Josep Torras i Bages unes  advocacions de  la “Visita espiritual a Nostra  Senyora de Montserrat”. La primera advocació que cita el clergue, diu: “Verge prodigiosa, tron puríssim, on reposa l’eterna Saviesa, quan va venir al món a ensenyar el camí de la salvació, aconseguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les  muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida”. La donzella de Natzaret quan se’n va anar a visitar els pares de qui seria Joan Baptista, en la pregaria que va dirigir al Senyor va dir de si mateixa: “La meva ànima exalça la grandesa del Senyor, i l meu esperit s’alegra en Déu, el meu Salvador. Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa” (Lluc 1: 46-48). Gràcies siguin donades a Déu que ha tallat la comunicació entre les ànimes dels difunts que es troben en el paradís (Lluc 23: 43) i els vius que  habiten en aquest món controlat per Satanàs ( Lluc 16: 26) que és el príncep d’aquest món (Joan 16: 11). Cap de les bajanades que es diuen de Maria no arriben més lluny dels llavis que les pronuncien. L’immens goig que sent ara Maria al trobar-se davant la presència del seu Fill, Rei de reis i Senyor de senyors, no l’empastifaran. La serventa del Senyor que va acceptar que una espasa traspassés la seva ànima (Lluc 2: 35) no l’afectaran les poca-soltades que des de  el regne de Satanàs es diuen d’ella.

La segona advocació que l’eminència cita, diu: “Rosa de caritat, foc que sense consumir escalfa, traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans”. Torras i Bages i tots els que creuen en la seva doctrina converteixen Maria en un ídol, Amb més claredat no ho pot dir l’arquebisbe barceloní quan referint-se a les marededéu amagades i misteriosament trobades, malgrat que no digui explícitament es refereix a imatges materials. La Llei de Déu prohibeix rotundament la idolatria. Ho fa amb aquestes paraules: “No tindràs altres déus davant meu. No els faràs cap estàtua ni cap imatge del que hi ha dalt dels cels, ni del que hi ha baix a la terra, ni de que hi ha dins les aigües sota la terra, ni et postraràs davant d’ells ni els serviràs, perquè jo, el Senyor el teu Déu, sóc un Déu gelós…” (Èxode 20; 3 6).

La mariolatria està basada en les tradicions humanes, no en la Paraula de Déu. Jesús té molt clar diu què pensa de les tradicions no bíbliques: “Aquest poble s’apropa a mi amb la seva boca i m’honora de llavis, però el seu cor é lluny de mi. Però m’adoren en va perquè ensenyen com a doctrina els manaments dels homes” (Mateu 15: 8,9). Joan Calví referint-se a les tradicions humanes ha deixat escrit: “Heus acci que l’apòstol Pau ens  amonesti admirablement dient que les tradicions humanes són laberint en el que les consciències s’hi troben cada cop més perdudes, i encara més, són trampes que atrapen les persones des del primer moment de manera que acaben per atrapar-les”.

L’apòstol Pau preveient el que passaria en el futur proper, escrivint al seu deixeble Timoteu, li diu: “Perquè vindrà un temps quan no suportaran a sana doctrina, sinó que, segons els seus propis desitjos, ells mateixos s’apilaran un munt de mestres, perquè tindran coïssor a l’orella, i apartaran l’orella de la veritat, i es giraran cap a les faules” (2 Timoteu 4: 3,4). El mateix apòstol escrivint a Titus, li diu: “I que no facin cas a faules jueves, i de manaments d’homes que s’han girat de la veritat” (Titus 1: 14). El mateix apòstol tractant el tema de l’apostasia, escriu: “Però l’Esperit diu clarament que en els darrers dies alguns apostataran de la fe, fent cas d’esperits enganyadors i de doctrines de dimonis. Aquests actuen amb la hipocresia dels mentiders amb la pròpia consciència marcada per la infàmia” (1 Timoteu 1: 1, 2).

L’antic Israel “va refusar d’obeir (les paraules dels profetes) i van oferir una espatlla obstinada, i van endurir les seves orelles per no escoltar. I van fer el seu cor tan dur com el diamant, per no escoltar la Llei ni les paraules que el Senyor dels exèrcits havia enviat pel seu Esperit, per mitjà dels primers profetes: i hi va haver una gran ira de part del Senyor dels exèrcits. I es va esdevenir que així com Ell va clamar i ells no van voler escoltar, així també ells van clamar i jo no els vaig voler escoltar, així diu el Senyor dels exèrcits” (Zacaries 7: 11-13).

L’obstinació dels qui s’anomenen cristians que es comporten com cavalls desbocats seguint l’exemple de l’antic Israel, bé se’ls pot aplicar les paraules que el profeta dirigeix als díscols israelites: “No sigueu com els vostres pares, als quals els primers profetes van proclamar, dient: Així diu el Senyor dels exèrcits: Torneu enrere dels vostres camins i dels vostres actes dolents, però ells no van escoltar, i no van fer cas de mi, afirmació del Senyor” (Zacaries 1: 4).

Vista la tossuderia que persisteix dels qui es consideren cristians que no volen caure de l’ase per tornar al Senyor, són escaients les paraules del profeta Habacuc: “Quin profit hi ha en l’estàtua que ha esculpit l’escultor? És una escultura de fosa que ensenya falsedat. Per què l’escultor que fa ídols muts, confia en la seva pròpia obra? Ai del qui diu a la fusta: Desvetlla’t, i a la pedra muda: Anima’t! ¿Podrà així ensenyar? Heus aquí, està recobert d’or i de plata, però no hi ha esperit dintre seu” (Habacuc 2: 15-19).

Octavi Pereña Cortina

 

 

MARATÓ ESPIRITUAL

L’esport tal om ens el presenten els mitjans de comunicació és bàsicament un gran negoci que genera molts diners. L’efecte mimetisme té la facultat d’incitar la infància a dedicar-se a l’esport professional, amb l’esperança del pares que els seus fills es convertiran en “cracks” que guanyaran fortunes. En el camí de l’èxit molts cauen a la cuneta. L’esperança del triomf s’esvaneix amb la mateixa facilitat amb que l’escalfor del sol engoleix la boirina matinera. No és de l’esport d’elit que tractarem. Em referiré a l’exercici corporal que no necessita anar al gimnàs per practicar-lo. Ni equipament mecànic per practicar-lo, que segons la publicitat guareix totes les dolències agudes i per haver. Em referiré als senzills exercicis que perfectament es poden fer a domicili sense necessitat de desplaçaments ni dispendis econòmics.  L’únic inconvenient que tenen els exercicis físics casolans és que al fer-se en privat no dóna lloc a presumir d’anar a prestigiosos centres públics.

Feta aquesta excepció anem al gra. La Bíblia diu: “L’exercici corporal és útil per a poca cosa” (1 Timoteu 4: 8). Malgrat això l’exercici físic és força útil a la vida present perquè serveix per a conservar la mobilitat. No practicar-lo, en molts casos fa que la dependència prengui possessió.

La Bíblia ens parla de l’home interior i de l’exterior. l’interior es renova, l’exterior es desgasta. És d’aquesta dualitat de l’home que en parlarem d’ara endavant. “El Senyor no mira com l’home: Perquè l’home mira el que té davant els ulls, però el Senyor mira el cor” (1 Samuel 16: 7). Aquest text ens hauria de fer pensar doncs conté les dues característiques de l’home:  l’home natural o carnal: veu el que té davant els ulls, es a dir el cos i no para atenció a allò que no es veu que és l’ànima. La causa d’aquesta distorsió és que per naixement de dona un hom neix espiritualment mort. No necessita tenir cura de l’anima. La insensibilitat espiritual ens porta a dos extrems. L’un el descriu prou bé Álvaro Bilbao, psicoterapeuta i neuropsicòleg: “ Els experts recomanen  que la pràctica esportiva ha de ser sempre racional. Es dir, que no es converteixi en una obsessió que pugui posar la relació de parella en perill. Hi ha persones realment obsessionades amb l’aspecte físic o la necessitat de fer esport, i quan això es converteix en l’únic, interfereix la vida de parella. Podem estar davant un problema de salut mental”. L’altre la desídia que porta a fabricar grosses panxes que desequilibren els seus portadors.

Malgrat que  “l’exercici corporal és útil per a poca cosa”, té una finalitat. Des del moment de la concepció la vida està determinada. Des d’abans de la creació de l’univers  i de tot el que conté, existeix el Llibre de la Vida on hi ha inscrits els noms de tots els redimits. D’aquests no en mancarà cap ni un. En les mans del Senyor hi ha la salut i la malaltia, la vida i la mort. Això no significa que siguem uns titelles moguts per un titellaire. En tot allò que depengui de nosaltres ens hem de preocupar per la nostra salut física i espiritual. En el despatx celestial hi ha un arxiu on apareixen els noms de tots els redimits per la sang de Jesús des de d’Adam  fins l’últim dels inscrits que ho serà un segon abans que Jesús  glorificat vingui a buscar el seu poble per passar l’eternitat en el seu regne.

La vida cristiana, en el temps present, el Nou Testament la compara a una marató que té com a model les antigues Olimpíades gregues  en les que els atletes competien per a ser guardonats  amb una corona de llorer. Així ho descriu l’apòstol Pau: “¿No sabeu que els qui corren a l’estadi, prou corren tots, però només un rep el premi. correu de tal manera que l’obtingueu. I tot el que lluita es controla en totes les coses, i ells certament ho fan per obtenir una corona corruptible. Jo, dons, corro així, no pas amb incertesa, combato així, no pas donant cops a l’aire sinó que copejo el meu cos i el domino, no fos que havent predicat als altres, jo sigui desqualificat” (1 Corintis 9: 24-27). L’apòstol Pau corre, combat, perquè sap amb certesa la meta a que vol arribar.

Fem una pausa i tornem als exercicis corporals. Anys enrere se’ls coneixia com gimnàstica sueca. Aquests exercicis tenien la finalitat de desentumir els membres amb la qual cosa s’aconsegueix que la mobilitat,  llevat excepcions, es produeixi lentament i s’arribi al final de l’existència temporal amb més bona salut física. Fet  aquest incís continuem amb el tema que ens interessa: la marató espiritual: “Per tant, no defallim, sinó al contrari, encara que el nostre home exterior es va desgastant, l’interior es renova de dia en dia. Perquè el lleuger pes momentani de la nostra aflicció està produint  un immensament immens i etern pes de glòria per a nosaltres que no mirem les coses que es veuen, sinó les que no es veuen, perquè les coses que es veuen són temporals, però les que no es veuen són eternes” (2 Corintis 4: 16-18).

La serpent, Satanàs, que va enganyar Eva i mitjançant ella  Adam, amb la conseqüència de la mort física i espiritual de tota la seva descendència, Jesús ens fa aquest advertiment: “I jo us dic amics meus, no tingueu por dels qui maten el cos i després d’això no poden fer res més. I us mostraré de qui heu de tenir por: Tingueu por d’aquell que després de matar, té potestat de llançar a l’infern, sí, us ho dic, a ell heu de tenir por” (Lluc 12: 4, 5). Malgrat que l’exercici físic no pot impedir que el cos es converteixi en pols, la resurrecció de Jesús que garanteix la nostra converteix el pols dels nostres cossos mortals en cossos incorruptibles i immortals.

Octavi Pereña Cortina

 

ESPERANÇA, ¿N T’AMAGUES?

L’escalfament de la Terra amb totes les conseqüències mediambientals que l’acompanyen  no només és motiu de preocupació del científics que estudien les seves repercussions, també ho és per als cristians. Tant és així que “l’1 de setembre líders de les diverses confessions religioses d’arreu del món es reuniran. Serà una jornada mundial de pregària que ens ajudarà a discernir la resposta al crit de dolor de la creació” (Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona. El prelat en el seu escrit “Brots verds” (La Vanguardia, 25/08/2024), redacta: “Si mirem amb ulls esperançats sabrem veure brots verds fins i tot en un bosc calcinat o entre els estralls que provoca una sequera extrema”. El purpurat barceloní segueix escrivint: “El lema d’aquesta iniciativa ecumènica a partir del passatge bíblic de l’apòstol Pau, en que explica que l’univers creat té un dolor intent, com el del part, però no perd l’esperança” (Romans 8: 20-22). El clergue deixa en suspens què significa l’esperança cristiana. Desconec quina serà la conclusió a que arribaran   els líders de les diverses confessions religioses. Sí puc assegurar que la manera com el purpurat presenta el text de l’apòstol Pau és motiu de confusió. Què és que el dolor de part de la creació sigui motiu d’esperança?

Intentaré aportar llum al text de Romans 8 que va des del verset 18 al 29. No es poden entendre els dolors de part que pateix la creació si no es té en compte la maledicció divina que cau  sobre ella a causa del pecat d’Adam: “Perquè has escoltat la veu de la teva dona i vas menjar de l’arbre que t’havia manat dient: No en mengis, la terra serà maleïda per causa teva, amb dolor en menjaràs tots els dies de la teva vida, et produirà espines i cards i menjaràs les plantes del camp. Amb el suor del teu front menjaràs el pa, fins que tornis a la terra perquè d’ella has estat tret perquè tu ets pols , i a la pols tornaràs” (Gènesi 3: 17-19).

Tenint en compte aquest text estem en condicions d’entendre els dolors de part que pateix la creació. El purpurat barceloní acompanya al text Romans 8: 20-22, el següent comentari: “No perd l’esperança” ¿És fiable? l’esperança que és res més que un estat d’ànim optimista basat en l’expectativa de que el que s’espera passarà, ¿es farà realitat? Indiscutiblement NO. Quantes esperances estèrils no ens han desencisat i frustrat! No és el que  ens diu el text de Romans citat ja que es refereix a una esperança que és sí, sí. No una quimera. És així com s’expressa l’apòstol Pau: “Perquè considero que els sofriments d’aquest temps present no són dignes de comparar amb la glòria que ha de ser manifestada per a nosaltres” (v. 18). Els cristians no caminem per vista sinó per fe. La gloria venidora que esperem que es manifesti és la resurrecció dels nostres cossos mortals que posarà fi als dolors de part de la creació i dels nostres. És una esperança certa i no fugissera perquè està basada en la resurrecció de Crist.

L’apòstol vincula estretament la creació del món material i el de la creació de l’home. Com si fossin membres d’un mateix cos. El que li passa a l’un afecta també a l’altre: “Perquè el desig profund de la creació anhela la manifestació dels fills de Déu” (v. 19). L’apòstol presenta la creació com si fos un ésser viu, amb sentiments, sensible a la maledicció divina causada pel pecat d’Adam. és conscient que l’alliberament de la maledicció divina depèn de la resurrecció dels fills de Déu.

Tant la creació material com l’home pateixen dolors de part: “Perquè sabem que tota la creació alhora gemega i pateix dolors de part fins ara. I no solament això, sinó que nosaltres mateixos, que tenim les primícies de l’Esperit, gemeguem dins nosaltres anhelant l’adopció, la redempció del nostre cos” (vv.22, 23). Quan la redempció dels cossos dels fills de Déu es faci realitat significarà que ha nascut un cel nou i una terra nova en la que sojornarà la justícia en tot el seu esplendor. La criatura ha nascut i els dolors del part ja són cossa del passat.

Malgrat que la plenitud de la salvació avui es gaudeix en esperança des del moment que un hom creu en Crist com Senyor i Salvador és totalment salvat perquè la sang de Jesús li neteja tots els pecats.  No en queda ni un perdut en algun racó. No és parcialment salvada. El que passa és que actualment la salvació no es gaudeix en tot el seu esplendor. Es camina per fe no per vista: “Perquè és en esperança que vam ser salvats, però l’esperança que es veu, no és esperança, ja que allò que es veu, per què ho ha d’esperar encara? Però si esperem allò que no veiem, ho esperem amb esperança”      (vv. 24, 25).

El profeta Isaïes ens dóna un indici de com serà la Terra i amb ella tota la creació el dia que la redempció dels cossos dels fills de Déu sigui realitat i els dolors de part s’hagin acabat perquè la criatura ja hagi nascut sana: “El llop habitarà amb l’anyell, i el lleopard s’ajaurà amb el cabridet, estaran junts el vedell i el lleó jove i l’animal de corral, i un nen petit els dirigirà. i la vaca i l’ossa pasturaran plegades, i els seus petits jauran junts, i el lleó menjarà palla com el bou. I l’infant de llet jugarà vora el cau de l’àspid, i el deslletat estendrà la seva mà al forat del basilisc.  No faran mal ni destruiran en tota la meva muntanya santa perquè la Terra serà omplerta del coneixement del Senyor, com les aigües cobreixen el mar” (Isaïes 11: 6-9). Quan una entreclaror d’un món tan meravellós es contempla en l’horitzó, que és impossible entendre amb tota la seva magnitud, els cristians ens el fem nostre per la fe. ¿Li farà estrany el lector que ho esperem amb tanta vehemència?

Octavi Pereña Cortina

 

OLLA DE GRILLS

Salvador Pié, teòleg i rector de Santa Maria del Mar comença el seu escrit “Un document vaticà renovador” amb questes paraules: “el papa Francesc va recordar a l’inici del seu pontificat la necessitat “d’una conversió papal”, ja que “una excessiva centralització, més que ajudar complica la vida de l’Església i la seva dinàmica missionera” (Evangelii gaudium, núm. 32).

¿“Un document vaticà renovador”?, de renovador no en té res. Segons Salvador Pié tot gira a l’entorn de maquillar el papat. Segons el clergue “el document vaticà renovador” suggereix diverses propostes concretes de futur”. “La primera és una interpretació renovada del Concili Vaticà I”. “La segona proposta subratlla la importància de ser bisbe de Roma i la realitat universal de l’Església”. “La tercera es refereix a la sinodalitat i a l’autoritat de les conferències episcopals en referència al sínode dels bisbes. També en la necessitat d’una millor implicació de tot el Poble de Déu en els processos sinodals”. “Finalment es proposa una promoció de la “comunió conciliar”, amb les trobades regulars entre els líders de l’Església de tot el món”. El teòleg i rector de Santa maria del Mar  clou el seu escrit amb un clam de victòria. “Heus aquí un document propositiu i renovador”.

En l’escrit del rector de Santa Maria del Mar no apareix ni la més mínima mostra de penediment vers el Déu ofès pels pecats de l’Església. Això sí: Molta activitat, moltes promeses. Molt humanisme cristià. En definitiva, una imitació de la classe política que promet constituir una taula de diàleg que com a molt es reuneix un sol cop. Després deixar que el temps ho arregli si és que te arreglo.

Al Senyor no se li pot donar gat per llebre perquè sap què s’hi amaga en l’interior de l’home. El Senyor que no se’l pot enganyar, diu a l’Església: “Si tornes, Israel, declaració del Senyor, torna a mi, si apartes les teves abominacions de davant del meu rostre, llavors no aniràs d’aquí cap allà” (Jeremies 4: 1).

El Senyor conta la paràbola del sembrador que escampa a eixams la llavor de blat. Una part de la llavor cau entre espinars. Jesús explica el significat que això té: “I el sembrat entre espinars és aquell que escolta la paraula, però el desfici d’aquest món i l’engany de la riquesa ofega la paraula, i esdevé infructuosa” (Mateu 13: 22). El pagès experimentat no comet l’error de sembrar blat en un camp ple d’espinars. Abans de sembrar, l’artiga. Després sembra i espera que doni cent, seixanta, trenta . Això és el que el Senyor espera que faci l’Església: “Artigueu-vos un cam nou i no sembreu sobre espines” (Jeremies 4. 3). El profeta afegeix: “Renta la maldat del teu cor Jerusalem a fi de ser salvada. ¿Fins quan allotjaràs en el teu cor els teus pensaments inics?” (Jeremies 4: 14).

Què li passa a l’Església Catòlica que sembra una i una altra vegada en el seu cor no artigat? La paràbola del sembrador dóna resposta a aquesta pregunta: “Però e desfici d’aquest món i l’engany de la riquesa ofeguen la Paraula i esdevé infructuosa”. Per més que Salvador Pié somniï que dels despatxos del Vaticà pugui sortir quelcom propositiu i innovador és que és un somiatruites. ¿Per on ha de començar l’Església Catòlica a  artigar el seu camp perquè doni una abundant collita de blat? El salmista li dóna la resposta: “La pedra que van rebutjar els constructors ha esdevingut cap de cantonada” (Salm 118: 22). Si els qui edifiquen l’Església no l’edifiquen sobre Crist que és la Roca, el resultat decebedor: “Si el Senyor no construeix la casa, debades hi treballen els qui la construeixen, si el Senyor no guarda la ciutat, debades vetla el guardià. Debades es lleven aviat per anar a reposar tard” (Salm 127: 1, 2). Sense Jesús que és la Roca sobre la que es basteix l’Església el treball dels religiosos és vanitat de vanitats.

Jesús explica la paràbola dels vinyaters malvats que fereixen, i maten als servents de l’amo de la vinya que van a  cobrar la renda, per acabar matant el fill de l’amo de la vinya. Jesús pregunta als seus oients: “Què està escrit? La pedra que van rebutjar els constructors, aquesta ha esdevingut cap de cantonada. Tot el qui caigui sobre aquesta pedra, ser[a esmicolat, però aquell sobre qui caigui, el far[a pols” (Lluc 20: 17, 18). Per que ningú fugi d’estudi l’apòstol Pere identifica qui és la pedra que els constructors de l’Església  rebutgen: “ Heus aquí, poso a Sió una pedra angular, escollida preciosa, i el qui creu en ella no serà avergonyit. Per a vosaltres, doncs els qui creieu, és l’honor, però per als desobedients, la pedra que van rebutjar els constructors ha esdevingut cap de cantonada, i pedra d’ensopec i roca d’entrebanc, Ensopeguen perquè desobeeixen la Paraula, i a això estaven també destinats” (1 Pere 2: 6-8).

L’Església Catòlica nega que Jesús sigui la “pedra angular, escollida preciosa” en anteposar a Ell  Maria i un estol de sants, santes que li roben a Jesús ser la principal pedra de l’angle. No ens ha d’estranyar, doncs, que l’Església Catòlica s’hagi convertit en una olla de grills

Octavi Perea Cortina

 

LA PRESÓ REFLECTEIX LA SOCIETAT

Philippe Claudel va dedicar 12 anys de la seva vida com a mestre a les presons. De l’entrevista que li fa Ima Sanchís n ‘extrec algunes reflexions que desitjo compartir amb el lector: “La presó és un reflex de la societat”.

Philippe diu que quan va començar a “treballar amb presos em va obrir els ulls sobre la complexitat de la naturalesa humana i de les trajectòries personals”. No és necessari treballar amb presos perquè un hom se n’adoni de la complexitat de la naturalesa humana. Això sí cal tenir els ulls ben oberts i observar l’entorn sense prejudicis. Si ho fem, ens preguntarem infinitat de vegades: Per què això? Per què allò? Ens sentim neguitosos pel que veiem. Les preguntes, però es queden sense resposta.

Philippe descobreix que els inquilins que s’amunteguen a les presons: “No eren monstres, eren com jo, de vegades prenem un mal camí, fem males eleccions i ens costa de controlar els nostres impulsos”. La diferència de viure entre  reixes i la llibertat es troba en que a la presó es concentren alguns dels que han emprés un mal camí i prenen decisions equivocades. En llibertat aquestes persones estan disperses i els qui no són atrapats in fraganti en algun delicte passen per ser persones bones i honorables. És per aquest motiu que Jesús no se’n fiava de les persones que el seguien: “Perquè Ell els coneixia tots. I no tenia necessitat que ningú li donés testimoni concernent l’home perquè Ell sabia que hi ha dins l’home” (Joan 2: 24, 25). Els qui no som engarjolats no tenim la capacitat de veure què hi ha en l’interior del nostre veí. és per això que sovint se’ns aixeca la camisa.

Philippe Claudel descobreix que a “l’interior de la presó hi havia joves de 18 anys que havien assassinat els seus pares. La primera reacció va ser d’estupefacció, abans de conèixer-los me’ls  imaginava com uns monstres, però una vegada allí em semblaven iguals que els meus alumnes a la universitat”. Les persones nascudes de muller i que no han nascut de nou per la fe en Jesús es comporten com miralls. En mirar-nos en ells ens veiem a nosaltres mateixos. És per això que Jesús ens avisa que no jutgem aquestes persones. Ens ho diu amb la duresa de les paraules com ho fa: “Per què mires la brossa que hi ha en l’ull del teu germà, i no t’adones de la biga que hi ha en el teu propi ull? O, com pots dir al teu germà: Germà, deixa’m treure la brossa que hi ha en el teu ull, si tu mateix no veus la biga que hi ha en el teu ull? Hipòcrita, treu primer la biga que hi ha en el teu ull, i llavors hi veuràs per treure la brossa de l’ull del teu germà” (Lluc 6: 41, 42).

Totes les persones sense distinció de raça i estatus social descendim d’Adam. Estant en els seus lloms quan va pecar, vam pecar amb ell. Si no comprenem que per naixement natural tots som pecadors ens semblarem a Philippe Claudel: “No entenem el que els havia pogut passar per fer aquells actes terribles, els parricides i matricides, eren persones intel·ligents”. ¿Per què persones intel·ligents cometen actes terribles que van més enllà dels que esmenta Claudel: pederàstia, trossejat els fills per danyar el cònjuge, ordenar, assegut en un luxós despatx i escoltant música selecta,  bombardejar hospitals, escoles, infraestructures necessàries pel benestar de la població civil…, sense despentinar-se?

La pegunta tindria resposta si paréssim atenció al que diu la Bíblia sobre la condició humana. La creació, aquest univers infinit   que els telescopis espacials ens l’apropen i ens el mostren amb les fotos que ens envien, es comporta com un llibre obert que ens parla de l’existència de Déu. Cada albada aquest llibre s’obre i la llum del sol ens permet veure la magnitud i bellesa dels espais naturals que ens sorprenen. Arribada la nit, el llibre resta obert i ens mostra la infinitud sideral. David, qui va ser rei d’Israel, en la seva adolescència  pasturava les ovelles del seu pare. Ben segur que durant les vigílies estiuenques, contemplant el cel estelat es va sentir inspirat i va escriure el salm 8, on entre altres coses escriu: “Quan miro els teus cels, l’obra dels teus dits, la lluna i els estels que tu has establert: Què és l’home perquè te’n recordis. i el fill d’Adam perquè el visitis?” (vv. 3, 4). L’autor de l’epístola als Hebreus escriu: “Per la fe entenem que l’univers ha estat format per la paraula de Déu, de manera que les coses que veiem no van ser fetes de les coses visibles” (Hebreu 11: 3). En lloc de creure en Ell, l’ Autor de tot el que existeix es renega d’Ell i l’autoria de la creació se l’atribueix a una causa fortuïta. La incredulitat no és innòcua. Té les seves conseqüències que afecten negativament la nostra existència. “I com que no van aprovar de reconèixer Déu, Déu els va enviar a una ment reprovada, a fer coses impròpies: Estan plens de tota injustícia, fornicació, malicia, cobejança, maldat, plens d’enveja, homicidi, rivalitat, engany, malvolença, murmuradors, calumniadors, avorridors de Déu, arrogants orgullosos, fanfarrons, inventors de maldats, desobedients als pares, desassenyats, deslleials, sense afecte natural, sense compassió, sense misericòrdia” (Romans 1: 28-31)

La periodista que entrevista a Philippe Claudel  li pregunta: “Per què creu que ho feien els actes horribles que esmenta? El professor que durant 12 anys va anar a la presó, respon: “Buscaven algun tipus de disculpa, De vegades sortir de la presó plens d’esperança per a la humanitat, i d’altres deprimits per la gravetat d’alguns crims i la impossibilitat de trobar una solució perquè aquells no continuïn existint”.

Per a l’incrèdul la maldat humana no te solució. Per al cristià, si que en té, perquè la fe en Crist fa bo l’arbre dolent, de manera que a partir de la conversió a Crist  en lloc de fer els fruits dolents acabats d’esmentar, els fa bons. Crist és la solució al problema de la maldat. Al lector li pregunto: Quina és la seva resposta a l’oferiment que li fa Crist? La pilota la té sobre la seva  teulada: creure en Ell, o continuar caminant donant-li l’esquena.

Octavi Pereña Cortina