VIDA MÉS ENLLÀ DE LA MORT

Normalment quan es parla de l’existència de vida  després del decés s’acostuma a dir que cap mort no ha tornat del més enllà per explicar el que hi ha vist. És cert. Malgrat tot, un impuls inconscient porta els incrèduls a reconèixer l’existència de dos estadis  ben diferenciats. En les tertúlies de cafè amb humor els reconeixen. El cel del que parlen els cristians no hi volen anar, perquè s’hi moririen d’avorriment. A l’infern sí que desitjarien passar-hi l’eternitat perquè tindrien a l’abast les belleses de l’espectacle. Per als incrèduls l’eternitat és una conjectura.

És cert que cap humà ha tornat del més enllà per explicar què ha vist. El Déu Etern, però, durant uns 5.000 anys ha exposat què hi ha en el món invisible mitjançat els profetes. “En aquests darrers dies ens ha  parlat en el Fill…que és l’esplendor de la seva glòria i l’expressió exacta de la seva essència” (Hebreus 1: 1-3). Jesús que en la seva humanitat amaga la glòria de la seva divinitat, és l’únic que ens pot parlar del que hi ha en els més enllà amb propietat.

La crucifixió de Jesús aguaitava a la cantonada. Les poques hores que li queden les dedica a impartir les darreres instruccions als seus deixebles. Una bona estona la dedica a parlar-los del Pare. “Ningú no ve al Pare si no és per mi. Si m’haguéssiu conegut, també hauríeu conegut el Pare. I des d’ara el coneixeu, i l’heu vist. Felip li diu: Senyor, mostra’ns el Pare i en tenim prou. Jesús li diu: “¿Tant de temps que sóc amb vosaltres, i no m’has conegut Felip? El qui m’ha vist a mi a vist el Pare. ¿I com  és que dius: mostra’ns el Pare? ¿No creus que jo sóc en el Pare, i el Pare és en mi? Les paraules que us parlo, no les parlo per pròpia iniciativa: El Pare que és en mi, Ell fa les obres. Creieu-me que jo sóc en el Pare i el Pare en mi. Si més no creieu-me per les obres mateixes” (Joan 14: 6-11).

Jesús per ser qui és, és la persona més indicada per explicar-nos què hi ha més enllà de la mort. Ho fa mitjançant la paràbola del miserable Llàtzer i el ric opulent. Dos homes socialment separats per un mur gairebé infranquejable. Espiritualment tan allunyat com l’Est ho és de l’Oest. No és la classe social allò que els separa de veritat. És el concepte que tenen de Déu.  Llàtzer jeia al portal de la mansió el ric “ple de nafres i desitjava saciar-se amb les engrunes que queien de la taula del ric” (Lluc 16: 20, 21). “El ric anava vestit de porpra i lli finíssim, i cada dia banquetejava esplèndidament”               (v. 19). “I va succeir que va morir el pobre, i va ser dut pels àngels al si d’Abraham”         (v. 22a). Això indica que Llàtzer era un ver creient en Jesús i que en morir se’n va anar directament al paradís on les ànimes dels creients s’hi estaran fins el dia de la resurrecció. A partir d’aquest instant es traslladaran al lloc definitiu on passaran l’eternitat. “I també va morir el ric, i va ser sepultat” (i es va trobar) “a l’hades en mig de turments” (v. 22b). L’hades és el lloc on les ànimes dels condemnats  s’hi allotgen temporalment en espera de la resurrecció per ser traspassats a l’infern la seva residència eterna.

Jesús que sap bé el pa que s’hi dóna ensenya que entre el decés i la resurrecció només hi ha dos estadis: El paradís per als salvats i l’hades per als condemnats. La condició en que un hom és per tota l’eternitat. Això és el que creien els cristians fins que Gregori el Gran es ca fer seva la idea pagana dels tres estadis que ensenyaven Plató i Virgili. Va ser l’any 1459 quan el Concili de Florència va proclamar la doctrina del Purgatori com a dogma de l’Església Catòlica, que va obrir de bat a bat la porta al paganisme grec-romà. El nom Purgatori ho diu tot: Els pectat no perdonats de les ànimes que es troben en aquest indret es purifiquen amb els sofriments, i les pregàries dels vius contribueixen a escurçar la presència en un lloc tan terrible. Amb l’invent del Purgatori l’Església Catòlica dóna una passa més en el camí de voler apropiar-se de l’exclusivitat divina de perdonar pecats. Ho fa comercialitzant sense vergonya la venda d’indulgències amb el propòsit d’alleugerir   els sofriments de les ànimes que es troben en aquest lloc tenebrós.  Va tenir el seu moment àlgid en temps del reformador alemany Luter. En l’escenari europeu va aparèixer el monjo ambulant Johann Tetzel  anunciant a bombo i plateret les virtuts del purgatori: “Un cop  que la moneda entra en el cofre, una ànima del Purgatori se’n va al cel”.

A mesura que el cristianisme nascut a Jerusalem s’expandia, per mitjà de Felip va arribar a Samaria. Simó, un fals convers en veure les senyals que feien els apòstols  els va oferir diners, dient-los: “Doneu-me a mi també aquesta potestat, que a qui li imposi les mans rebi l’Esperit Sant. I Pere li va dir: Que els teus diners se’n vagin amb tu a la perdició…” (Fets 8: 15-25).

Avui l’Església Catòlica no actua de manera tan barroera com en temps de Tetzel. Segueix usurpant el poder exclusiu de Déu de perdonar pecats quan diu: “Jo et perdono” i el perdonat se’n va aparentment tranquil cap a casa.

Octavi Pereña Cortina

 

 

EL GOVERN, ¿ÉS NECESSARI?

“Agustí d’Hipona va escriure que el govern és necessari, perquè en aquest món, tots els governs, independentment de l’estructura que prenen, són una reproducció de la humanitat caiguda perquè els governs els formen persones pecadores. Tothom sap que el govern humà pot ser corrupte. El que volia dir Agustí és el següent: El mateix govern és dolent, però és un mal necessari, és necessari perquè el mal del nostre món necessita ser frenat. Un d’aquests mitjans de contenció és el govern humà. Vist això, Agustí va assegurar que el govern humà no va ser necessari abans de la Caiguda” (Robert Charles Sproul).

Poc després de l’inici de la Història i després de la Caiguda, a mesura que la població augmentava i es formaven grups tribals, van aparèixer els “barons de renom” (Gènesi 6: 4), que governaven les tribus. Governs molt rudimentaris al començament. Més complexos a mesura que  les tribus s’anaven fent més grans. La pregunta que és obligat fer-nos és: Els governs són d’origen humà o diví. Si no tinguéssim la Bíblia diríem que són d’origen humà. És clara al respecte. Estableix l’origen de l’autoritat en la família. Déu el Creador posa el fonament de  l’autoritat humana en la família: “Honra el teu pare i la teva mare a fi que s’allarguin els teus dies sobre la terra que el Senyor el teu Déu et dóna” (Èxode 20: 12). La primera autoritat humana són els pares. Els fills els han d’obeir perquè així ho ha establert el Creador. Quan l’autoritat paterna trontolla la resta d’autoritats humanes també fan aigua.

El Nou Testament tracta sobre l’autoritat humana des de l’aspecte social: “Que tothom se sotmeti a les autoritats superiors. Perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu, i les autoritats que hi ha han estat establertes per Déu. de manera que el qui s’oposa contra l’autoritat, es resisteix a l’ordre de Déu, i els que es resisteixen rebran el seu càstig…perquè és un servidor de Déu per al teu bé. Però si fas el mal tingues por, que no és en va que porta l’espasa, perquè és un servidor de Déu, un venjador per castigar el qui fa el mal” (Romans 13: 1, 2, 4).

Les autoritats pel fet d’estar formades per persones pecadores no es pot esperar d’elles que governin perfectament. Per  això és lícit criticar-les. S’ha de fer de manera legítima. L’apòstol Pau escrivint als cristians de Corint els exposa la manera com han de censurar el govern: “Perquè encara que caminem en la carn, no lluitem segons la carn, perquè les armes de la nostra lluita no són carnals, sinó poderoses en Déu per enderrocar fortaleses, enderroquem raonaments i tota altivesa contra el coneixement de Déu, i portem tot pensament a l’obediència de Crist” (2 Corintis 10: 3-5). Quines són les armes que normalment s’empren per fer oposició a les polítiques del govern de torn? Manifestacions acompanyades d’aldarulls, trencadissa de vidres, crema de cotxes i contenidors, insults contra el President i els ministres…Aquestes són algunes de les obres de la carn. L’apòstol especifica que malgrat camini en la carn, es dir, que és un home com la resta dels mortals, la seva condició de ser fill de Déu per la fe en Jesús, no li permet oposar-se al govern amb armes carnals. L’apòstol en la seva oposició legítima al govern de torn no pot emprar armes carnals. Ha de fer servir les espirituals que són poderoses en Déu per enderrocar fortaleses, enderrocar raonaments i tota altivesa contra el coneixement de Déu, i porten tot pensament a l’obediència de Crist. Les armes que els cristians han de fer servir per corregir els errors del govern són: “Amor, goig, pau, longanimitat benignitat, bondat, fe, mansuetud, temprança” (Gàlates5: 22, 23). Pot ser que no es puguin canviar les males praxis del govern. Arribat a aquest punt s’ha de deixar a les mans de Déu que faci el que calgui: “No us vengeu vosaltres mateixos, estimats, sinó deixeu lloc a la ira, perquè està escrit: Meva és la venjança, jo donaré la paga, diu el Senyor” (Romans 13: 19). El més assenyat i saludable per les persones és deixar que sigui Déu qui faci justícia. Quan ho faci ho farà sense cometre cap error. Els àcrates seguiran proclamant la mort del govern ¡visca l’anarquia!

La convocatòria del rés del rosari en l’escalinata de l’església de l’Immaculat Cor de Maria a Madrid per protestar contra  la llei d’amnistia proposada pel Govern, en la que no hi van faltar consignes antigovernamentals, ni insults contra el President del Govern. “Pedro Sánchez, hijo de puta”. Tot acompanyat de plegaries a la Santíssima Verge Maria. Els concentrats en són responsables davant de Déu per un comportament gens cristià. Els organitzadors que llencen la pedra i amaguen la mà, encara ho són més.

Els catòlics consideren que l’apòstol  Pere va ser el primer papa. Penso que haurien de tenir present el comportament de l’apòstol quan es va haver de presentar davant el Sanedrí, la màxima autoritat religiosa del judaisme de l’època. La predicació i els senyals que feien els apòstols feien un fort impacte entre els jueus. “El gran sacerdot, i tots els que anaven amb ell, els de la secta dels saduceus, es van omplir de gelosia, i van posar les mans sobre els apòstols, i els van ficar a la presó pública” (Fets 5: 17, 18). Quan els apòstols van comparèixer davant el Sanedrí, el gran sacerdot els va dir: “No us vam manar estrictament que no ensenyéssiu en aquest Nom? (el de Jesús) (v. 28). “I Pere i els apòstols van respondre dient: “Cal obeir Déu abans que els homes” (v. 29). La resposta apostòlica posa límits a l’autoritat humana. Les conseqüències del desafecte dels apòstols a l’autoritat humana,en aquest cas religiosa, va ser: “els van assotar, els van ordenar que no parlessin en el Nom de Jesús, i els van deixar anar” (v. 40). Quan els apòstols van sortir al carrer no van convocar una casserolada, ni van organitzar  una reunió de pregària davant ka seu del Sanedrí. “Llavors ells se’n van anar de davant el Sanedrí, contents perquè havien estat considerats dignes de ser ultratjats a causa del seu Nom (de Jesús). I cada dia en el temple i en les cases no paraven d’ensenyar i de predicar Jesús el Crist” (vv. 41, 42). Complint amb el que havien dit que cal obeir primer a Déu que als homes, van continuar obeint el mandat  de Jesús d’evangelitzar: “I cada dia en el temple i en les cases, no paraven d’ensenyar i de predicar Jesús el Crist” (v. 42).

Octavi Pereña Cortina

 

 

 

TRADICIÓ, ¿ÉS ESPECTACLE?

L’acte religiós convocat per celebrar Corpus “a la catedral de Lleida, com a festa excepcional, va tenir la solemnitat adient, si bé, a criteri de molt feligresos va pecar (mot indegut, de tractar-se on es tracta), de massa llarg”. Aquest text l’he extret de l’article “Litúrgia i protocol” de Jaume Climent (La Mañana, 4/06/2024).

La festa de Corpus no és d’origen apostòlic. Es va instituir 1264 sent papa     Urbà IV i, definitivament proclamada l’any 1316 sent papa Joan XXII. La celebració no està emparada pel cànon de  les Sagrades Escriptures. Forma part de la Tradició catòlica. Per aquest motiu s’han de tenir els ulls ben oberts perquè no sempre tradició equival a veritat. A partir de la desaparició dels apòstols i per l’afebliment de l’autoritat dels pastors a causa que la Bíblia perdia l’autoritat suprema per ser inspirada per Déu que era la garantia  de la sana doctrina que s’havia d’ensenyar i, a causa dels llops coberts amb pells d’ovelles que  van introduir en les esglésies falses  doctrines que s’anaven convertint en faules que suplantaven l’autoritat bíblica. És així com la Tradició va començar a prendre protagonisme en el sí de l’Església Catòlica. Per això cal tenir present les paraules del profeta Isaïes: “I el Senyor diu: Perquè aquest poble s’apropa amb la seva boca i m’honora amb els seus llavis, però el seu cor s’ha allunyat de Mi, i el seu temor que ells m’haurien de tenir l’ensenyen només com un precepte d’homes”   (29: 13). Jesús aprova les paraules del profeta Isaïes quan referint-se a la tradició jueva, desemmascara la hipocresia de sacerdots i fariseus, dient-los. “Fàcilment rebutgeu el manament de Déu per guardar la vostra tradició” (Marc 7: 9). El fidel catòlic si vol ser sincer amb si mateix s’hauria de preguntar: El que crec i practico, ¿s’ajusta a la Paraula de Déu  o a la tradició dels homes? Que el Senyor l’il·lumini a fer la decisió correcta doncs d’això depèn el seu destí etern.

Corpus té a veure amb la doctrina de la transsubstanciació que ensenya que la farina, l’element bàsic amb que està feta l’hòstia consagrada pel sacerdot, es converteix en el vertader cos de Jesús, sense transformar els elements que la componen. Jesús afirma de si mateix: “Jo sóc el pa de la vida. El qui ve a mi no tindrà fam, i qui creu en Mi no tindrà set mai més” (Joan 6: 35). Jesús no diu als seus oients que ingereixin un bocí de pa que el representa. “qui creu en Mi”, es dir, qui té fe en Ell com a salvador no tindrà fam mai més. Jesús aporta més informació en dir: “L’Esperit és el qui dóna vida, la carn no serveix de res. Les paraules que us dic són esperit i són vida” (Joan 6. 63). Quan Jesús diu. “Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna i jo el ressuscitaré el darrer dia” (v. 54), ho diu en sentit figurat, no literal. Es menja la carn de Jesús i es beu la seva sang, per fe, no per la boca.

Quan els savis doctors que té l’Església Catòlica com prestidigitadors es van treure del barret la doctrina de la transsubstanciació, se la va haver de legalitzar. Això es va fer en el Concili Lateranense a l’any 1215. Aquesta doctrina que és una heretgia no es conforma a caminar en solitari. Necessita el company de la idolatria. Davant l’hòstia consagrada, per ser el que diuen que representa, els fidels  han de fer genuflexió en senyal de reverència.  A aquest acte se l’anomena idolatria. Acte terminantment prohibit per la Paraula de Déu. Així ho exigeix la Llei de Déu: “No et faràs cap estàtua ni cap imatge del que hi ha dalt al cels, ni del que hi ha a baix de la terra, ni del que hi ha dins les aigües sota la terra, no et postraràs davant d’elles ni les serviràs. Perquè jo, el Senyor el teu Déu, sóc un Déu gelós, que visito la iniquitat dels pares sobre els fills fins a la tercera i quarta generació dels qui m’odien” (Èxode 20: 4, 5).

No només en les processons, també davant el sagrari on es diu que Crist hi és present els fidel catòlics han de fer la genuflexió exigida. L’Església Catòlica que vol que Crist sigui present entre els seus fidels, a la seva manera, en les processons, en els temples, hauria de descobrir les paraules que l’apòstol Pau escriu al respecte del tema que per haver quedat registrades en la Bíblia són d’obligat compliment perquè no són paraules d’home sinó de Déu: “¿No sabeu que sou temple de Déu, i que per l’Esperit Déu habita en vosaltres?” (1 Corintis 3: 16). El mateix apòstol concretant encara més, afegeix: “Que Crist habiti per la fe en els vostres cors” (Efesis 3. 17).

L’autor de l’escrit “Litúrgia i protocol” l’acaba manifestant la por que Corpus “no es converteixi involuntàriament en un espectacle folklòric més, com si d’una rua es tractés”. Els seus temors ja són realitat. La Tradició s’ha convertit en un espectacle que s’ha d’anar renovant perquè la sensualitat dels feligresos no perdi l’interès.

Octavi Pereña Cortina

 

 

 

 

SEXE QUÍMIC

La degradació sexual augmenta. ¿Fins a quin nivell? És difícil de predir. Segons el meu criteri el pou no té fons. La situació empitjorarà. “Chemsex, sexe i drogues sense control” és el reportatge que escriu Susana Quadrado. “Matinada de divendres. Endavant, fins a 72 hores de sexe i drogues sense parar, ni per menjar ni per dormir…La trobada es farà en un pis particular. Van a la cita no més de deu homes disposats a tenir relacions múltiples sota els efectes estimulants i euforitzants de tres substàncies sintètiques. La nefedrona n’és una, la reina de la festa, la més additiva”.

Chemsex, sexe químic, és una pràctica sexual dalt risc perquè s’empren drogues sintètiques: la  nefedrona ja esmentada , la reina de la festa. La metamfetamina, la GHB (hidroxibutinat), GBL (butirolactosa). Combinades de qualsevol manera actuen com a potents desinhibidors i estimulants sexuals que faciliten la pràctica d’un sexe més dur, durant més temps i amb més d’una persona. El consum de drogues sintètiques fa que es perdí la sensació de perill i per tant baixa l’ús del preservatiu. Fet que facilita el contagi de la Sida i d’altres malalties de transmissió sexual.

“Ajuntar sexe i drogues no és un fet nou. Sí ho és, en canvi, fer-ho compulsivament durant dos o tres dies amb un consum d’estupefaents amb altes dosis i amb molta freqüència, i amb sexe dur, passional, sense preservatiu i amb diverses parelles. A més de l’addicció a les drogues, suposa una possible via de contagi d’infeccions de transmissió sexual. Per descomptat  és una conducta irresponsable”, diu Fernando Candevilla, portaveu d’Energy Control, projecte de reducció de riscos de l’oenegé ABD.

La degradació sexual que denuncia la British Medical Journal no és casual, té un motiu que l’apòstol Pau relaciona amb el fet que l’home ha abandonat Déu i, limitant-nos al tema que abordem, “Déu els va lliurar a passions deshonestes, ja que fins les seves dones van canviar l’ús natural pel que és contra natura, de la mateixa manera els homes van deixar l’ús natural de la dona, i en la seva lascívia es van abrusar els uns pels altres, homes amb homes cometent impudícia, que reben en si mateixos la paga merescuda per la seva perversió. I con no van aprovar de reconèixer Déu, Déu els va lliurar a una ment reprovada, a fer coses impròpies” (Romans 1: 26-28).

Un episodi tràgic de la història d’Israel que il·lustra el que passa quan Déu lliura un poble a una ment depravada: “i el poble va començar a fornicar amb les filles de Moab, i aquestes van convidar el poble als sacrificis dels seus déus, i el poble va menjar i va adorar els seus déus” (Nombres25: 1,2). Per instigació de Balaam, un fals profeta, es va organitzar una orgia sexual-religiosa que va acabar amb una gran mortalitat per haver substituït  Déu que els havia alliberat de l’esclavitud egípcia pels ídols.

En la carta de Judes, no l’Iscariot que va lliurar Jesús als jueus per a ser crucificat, fa referència al desgavell sexual de Sodoma i Gomorra. Exposa el que passa quan Déu lliura les persones a una ment depravada  per haver-lo abandonat, en aquests termes: “Com Sodoma i Gomorra i les ciutats del seu entorn, que d’una manera semblant a aquells (els àngels que no van guardar la seva dignitat), es van donar a la fornicació i van anar darrere de carn diferent, i són posades com a exemple, sofrint el càstig del foc etern” (v.7). Pel relat de Gènesi sabem el tràgic final d’aquestes ciutats.

L’apòstol Pau dóna el remei per combatre el desenfrenament sexual que repunta: “Per tant dic: Caminem en l’Esperit, i no satisfareu el desig de la carn. Perquè la carn desitja contra l’Esperit, i l’Esperit contra la carn, i aquests s’oposen mútuament, a fi que no fem les coses que voldríem” (Gàlates 5: 16,17). L’apòstol no fa una dissertació moralista als cristians de Galacia. Ensenyar moral sense que prèviament hagi passat quelcom en l’interior de l’home no serveix per canviar una conducta impròpia. El llop si se’ls cobreix amb una pell de xai segueix sent llop. La seva naturalesa salvatge resta intacta. A l’ésser humà si se’l cobreix amb un vernís de moralitat pot semblar que ha canviat. En paraules de l’apòstol Pau segueix sent carnal, amb l’instint depredador intacte. És evident quines són les obres de la carn, pel que fa el sexe: “adulteri, fornicació, impuresa, lascívia…(vv. 19-21).

L’apòstol posa sobre la taula dues maneres de ser l’home: espiritual i carnal. En la persona no convertida a Crist només hi ha carnalitat, es dir, el desig de satisfer la sensualitat. Les obres de la persona carnal  es manifesten amb més o menys intensitat les citades pel que fa la sexualitat. A la persona carnal només l’interessa satisfer els sentits.

En la persona convertida a Crist s’hi troben dues naturaleses: l’espiritual i la carnal. Això fa que en el ver creient en Crist es doni una forta lluita interna entre la carn i l’Esperit. A mesura que l’Esperit s’imposa sobre la carn es va produint un canvi en el comportament, que no es basa en normes moralistes, sinó en la intervenció de l’Esperit Sant que fa que s’avorreixin els comportaments sexuals que agradaven abans de la conversió. És la moralitat que neix de la fe en Crist que converteix l’home vell en un de nou. La vida nova es manifesta en una forma de vida que acredita que l’Esperit Sant està fent la seva tasca de produir fruits bons en l’arbre que ha fet bo.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

TOTS CONTRA VOX

La política s’ha convertit en una olla de grills. El respecte ha desaparegut. Els capitostos dels partits es caracteritzen en veure qui la diu més grossa. La paraula veritat ha desaparegut dels manuals. La mentida s’ha convertit en la columna vertebral dels polítics. Això ens porta a una violència verbal que se’ns dubte ens portarà a convertir-nos en un país bananer regit per la violència física. Ja se’n donen alguns casos. El papus de la pel·lícula és VOX que s’ha convertit en l’enemic número 1 dels partits establerts. Per què aquesta por? Com molt bé escriu el periodista Enric Serra: “Aquests partits van fer un seriós avís fa cinc anys i ara podrien donar la campanada. Què s’ha fet en aquests cinc anys per contrarestar el discurs ultradretà? Poc o res”.

Aquesta inoperància la tracta amb molt finor i amb poques paraules ben entenedores  J L Martín en una de les seves vinyetes. A l’estrada un polític en representació de tota la classe política, amb actitud pomposa vocifera: “Atureu la ultradreta!” Des del pati de butaques un ciutadà en representació de tota la ciutadania desencisada per la inoperància dels polítics que s’exclamen, pregunta: “Com?” El portaveu saberut, respon: “Dient una vegada i una altra que aturem la ultradreta!” Només el missatge d la por. Arguments, cap ni un.

Qui és el responsable d’escollir els polítics? L’apòstol Pau s’encarrega de dir-nos qui és qui posa els polítics en el lloc on són: “Perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu…Perquè “ (l’autoritat)  “és un servidor de Déu per al teu bé” (Romans 13: 1, 4). Els qui són en el poder en els diferents nivells de l’autoritat han de fer una sincera autocrítica per adonar-se’n com són realment. La vinyeta de JLMartín els hauria de portar a fer-se una revisió exhaustiva per corregir les deficiències que ha portar la política a ser un femer de corrupció que fomenta el creixement ultradretà.

Tots els partits sense excloure’n els ultradretans se n’haurien d’adonar que la degradació de la política és de caràcter espiritual. És en aquest camp on s’ha d’anar a buscar la regeneració política tan necessària. Per naixement espiritual tots naixem sent cecs espirituals .Incapaços   de valorar l’espiritualitat vertadera. És per això és tan necessari que sigui l’Esperit Sant qui ens obri els ulls perquè puguem valorar-la, ens faci veure la nostra manca d’agudesa. Penso que perquè els polítics en concret puguin fer-se amb el seny que els manca, haurien de tenir en compte les paraules de Jesús: “No judiqueu, a fi que no sigueu judicats, perquè amb el judici amb que judiqueu, sereu judicats, i amb la mesura amb que mesureu, se us mesurarà a vosaltres. i per què mires la brossa en l’ull del teu germà, i no t’adones de la biga que hi ha en el teu ull? O, com pots dir al teu germà: deixa que et tregui la brossa de l’ull, i heus aquí, hi ha la biga en el teu ull? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull, i llavors t’hi veuràs per treure la brossa de l’ull del teu germà” (Mateu 7: 1-5).

Una altra passa que s’ha de donar per regenerar la política és descobrir qui és el vertader enemic de la cosa pública. Mentre els polítics segueixin sent cecs espirituals nomé veuen allò que veuen els ulls de la cara. Què es el que veuen? Que l’enemic és l’altre partit amb el que s’ha d’anar a mata-degolla contra ell. Per aquest motiu la política fracassa i la ciutadania a qui els polítics diuen serveixen, són els grans perjudicats i els problemes que els afecten no es resolen, s’agreugen. Molt bla-bla però poques nous.

El vertader enemic del polític i de l’home en general se l’ha d’anar a buscar en el camp de l’esperit. Només se’l pot descobrir amb els ulls oberts per la fe en Crist. Jesús s’encarrega de descriu-nos-el quan als seus enemics els diu: “Vosaltres sou del vostre pare el diable, i voleu fer els desitjos del vostre pare, ell és homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8: 44). La guerra espiritual conta Satanàs i els seus satèl·lits ens la descriu l’apòstol Pau: “Perquè la nostra lluita no és contra sang ni carn, sinó contra els principats, contra les potestats, contra les potències còsmiques de la tenebra d’aquest segle, contra els esperits de la maldat en els àmbits celestials” (Efesis 6: 12). No podem enfrontar-nos a ells a pit descobert com els legionaris perquè són infinitament més forts que nosaltres. Només els podem vèncer “enfortits en el Senyor i en el poder de la seva força” (v. 10). VOX no es queda exclòs de la responsabilitat de fer política de veritat.

Octavi Pereña Cortina