JUSTÍCIA EQUITATIVA

Què fa la justícia quan una dona veïna de Torà va ser agredida per un jove del poble que “ja ha causat molèsties als veïns en altres ocasions? Coses semblants es repeteixen més del compte. Els ciutadans davant d’aquests casos de violència creu que la justícia no fa  res. Es detenen els violents, entren per la porta del davant i surten per la del darrere. Es dóna una desconfiança molt gran vers la justícia. Penso que en aquest cas, pel que es refereix a la justícia se li podria aplicar el que Susanna Carrusso, secretaria general del sindicat CGIL la seu del qual ha ser assaltat per l’extrema dreta italiana, diu: “També crec que es necessita un debat públic perquè no n’hi ha prou amb il·legalitzar  les associacions neofeixistes, és necessari reconstruir una altra cultura”. Les lleis no són suficients per eradicar els comportaments que afecten la pau social. En el cas de la justícia és necessari reconstruir una altra cultura que arribi a lo més profund de les persones.

Queixar-se que la justícia no és justa. Que estem farts de veure la impunitat que gaudeixen els delinqüents, no canviarà el seu comportament ni dels jutges que jutgen injustament. Centrem-nos en la violència infantil i adolescent. Per què es dóna? Dos textos bíblics ens ajudaran a entendre el problema: “Els malvats s’esgarrien des de la matriu: s’extravien des del si matern, parlen mentida” (Salm 58: 3). “Heus aquí, en iniquitat vaig ser portat, i en pecat em va concebre la meva mare” (Salm 51: 5). Aquests dos textos desmunten la filosofia que ensenya la bonesa innata de l’ésser humà. Ensenyen clarament que els nadons no són innocents i que si es tornen dolents és a causa d’influències externes que els exculpen de les seves malifetes. Si es dóna per bona l’ensenyança bíblica s’ha de canviar el model educatiu. No n’hi ha prou amb ensenyar als infants a llegir i escriure, sumar i multiplicar que és el fonament de la cultura. Segons els dos textos citats el problema de la maldat és de caràcter espiritual. S’ha d’anar a aquest camp  si és que verament es vol eradicar de soca-rel la violència. La feina d’ensenyar vera espiritualitat als fills li pertoca fer-la els pares. La Bíblia no es cansa de repetir que els pares tenen la responsabilitat d’ensenyar els fills el temor del Senyor. El problema rau en que la majoria dels pares són incrèduls malgrat que públicament es considerin cristians. Donada aquesta condició, els pares els importa un rave l’educació espiritual dels seus fills. En tenen prou amb que l’escola els prepari per a saber guanyar-se la vida quan siguin adults. Aquest model educatiu coixeja i porta a que es donin massa cassos d’infants i adolescents que es comporten com el jove de Torà que va agredir la dona perquè el va amonestar perquè la seva música no deixava dormir el seu nadó. El proïsme tant se m’importa.

Davant una educació cent per cent materialista no ens ha de fer estrany que els casos de violència infantil i adolescent creixin exponencialment. La Bíblia que hauria de ser el conseller espiritual dels pares ens diu què haurien de fer donat el cas que les correccions no facin cap mena d’efecte i el mal comportament s’endureixi: “Quan un pare té un fill tossut i rebel, que no vol obeir la veu del seu pare i la de la seva mare, i l’han castigat i no els obeeix, llavors el seu pare  la seva mare el prendran i el portaran als ancians de la seva ciutat, i al portal del seu lloc, i diran als ancians de la seva ciutat: Aquest fill nostre és tossut i rebel, no obeeix la nostra veu, és un golut i un embriac. Llavors tots els homes de la seva ciutat l’apedregaran i morirà. I trauràs el mal d’enmig teu i tot Israel ho escoltarà i tindrà por” (Deuteronomi 21: 18-21).

A cop d’ull, a causa dels canvis cultural que s’han anat donant al llarg dels segles ens pot semblar aquest text molt salvatge. Si ens prenem la molèstia d’analitzar-lo per aplicar-lo al nostre temps descobrirem que conté ensenyances molt equànimes. Ens mostra que els pares s’han de prendre seriosament l’educació dels seus fills. Que els han corregit quan ha calgut perquè caminessin correctament. Tot l’esforç emprats ha estat inútil. Les ensenyances li entraven per una orella i li sortien per l’altra. Les malifetes que cometia no ren foteses sinó delictes greus. Encara que el text no ho esmenta és molt probable que hagués comés algun delicte de sang. Quan els pares han fet tot el que ha estat al seu abast i no se n’han sortit de que caminés pel bon camí, aquests pares no fan com molts pares fan que coneixent el que fan, defensen per tots els mitjans una bondat inexistent. Conscients del ferotge que és no tenen més remei que portar-lo davant la justícia que és la responsable de dictar sentència. Quan es donen casos de criminalitat ferotge el text que comentem aplica la pena de mort. En la nostra cultura s’ha abolit la pena de mort i s’ha substituït per la cadena perpètua que hauria de ser sense possibilitat de revisió. Quants casos no s’han donat de violadors sotmesos a llargues condemnes i subjectes a tractament psicològic, que s’han caracteritzat pel bon comportament durant l’encarcerament. Un cop sortits de la presó tornen a les seves.

La sensibleria no és un bon motiu. Els drets humans portats a l’extrem fan més mal que una pedregada. La justícia s’hauria de caracteritzar per castigar el delinqüent d’acord a la gravetat del delicte. Si la condemna hagués de ser pena  de mort, la cadena perpetua significa perpetuïtat.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

SALUT MENTAL EN PERILL

“El Pla Nacional de Salut Mental disposarà de 100 milions i un telèfon 24 hores”. Sánchez admet el deteriorament de la població pel Covid-19 i anuncia noves mesures. La Covid-19 ha creat una pandèmia paral·lela que afecta la salut mental. La Covid-19 propaga el virus”. La pandèmia de la malaltia mental la causa el pecat.

En paraules del president Sánchez. “Hem d’analitzar els problemes, fer-hi front amb el suport de les societats científiques i de la societat civil…La necessitat urgent d’un sistema sòlid de prevenció, promoció i atenció de la malaltia mental: Ningú no està fora de perill, necessitem una societat que faciliti, alleugi les vides d’aquestes persones i dels que els envolten, amb un compromís sanitari i polític en què puguem afrontar aquest gran repte que tenim al davant”. Segons el president Sánchez “no podem normalitzar que tantes persones necessitin pastilles per poder dormir o per llevar-se i viure. No podem normalitzar que la feina produeixi ansietat ni que el patiment es visqui en solitud. Hem de donar resposta immediata als que tenen problemes de salut mental i obrir un gran debat social”. Bla, bla, bla. El president Sánchez va xifrar en un 10,8% els espanyols que consumeixen tranquil·litzants, relaxants o pastilles per dormir. Davant aquesta trista realitat, crec que és més dolorosa que l’oficial. El president va dir: “Hem de donar resposta a aquest problema i analitzar les causes que l’originen”. Potser que la Covid-19 hagi intensificat els problemes de salut mental. Ja fa anys que s’anuncia la seva existència. Encara no se li ha donat resposta a aquest problema ni s’ha trobat la causa que l’origina. Els bons propòsits del president Sánchez no es faran realitat perquè la industria farmacèutica investiga les conseqüències i és incapaç d’investigar la causa que origina la diversitat de manifestacions de la malaltia mental perquè no és biològica sinó espiritual. La industria farmacèutica pagaria gustosament milions de dòlars a qui li donés la solució del problema mental. La recepta divina és gratuïta.

Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist és qui té en la seva mà la solució al problema de la salut mental. Crida els malalts i els diu: “Ei! tots els assedegats, veniu a les aigües, i el que no té diners, veniu compreu i mengeu: Sí, veniu i compreu sense diners i sense preu vi i llet…Inclineu la vostra orella, i veniu a mi. Escolteu i la vostra ànima viurà, i faré amb vosaltres un pacte etern” (Isaïes 55: 1.3).

Les industries farmacèutica i lletera comercialitzen productes energètics que fan ballar i saltar a vells decrèpits. La fatiga crònica que afecta a tants no es cura amb begudes energitzants a base de minerals i vitamines. Molt menys la salut mental que no sigui un problema biològic.

Existeixen dos tipus de persones: Les que confien en Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist i les que creuen que Déu és un mite inventat per la classe sacerdotal per lligar les persones i així poder viure a les seves costelles. Aquets confien en ells mateixos o en institucions. Realment creuen en la capacitat humana per superar totes les dificultats que se’ls puguin presentar. Aquest envaniment ha posat de manifest la pandèmia en l’eslògan: “Junts vencerem”. Satanàs que és qui ens fa creure que Déu és un mite és qui ens porta al consum de fàrmacs per superar la diversitat de trastorns mentals. És així com ens tornem addictes als fàrmacs. El president Sánchez va dir que vol donar resposta al consum excessiu de tranquil·litzants, relaxants  o pastilles per dormir. Va dir que espera donar resposta al problema. El tema de la salut mental és un els que les autoritats sanitàries porten anys volent-lo solucionar. Pegats sí que se’n posen molts. El  propòsit de buscar solució al problema de la salut mental pot ser sincer. Arreglar-lo és figues d’un altre paner. Se’ls escapa de les mans la solució perquè la salut mental, que no sigui biològica, és de caràcter espiritual. La solució no és a les mans dels psiquiatres, psicòlegs o metges de capçalera.

L’altra classe de persones que hi ha són les que confien en Déu Pare de nostre Senyor Jesucrist. Reconeixen la seva feblesa i acudeixen a aixoplugar-se sota les ales del Totpoderós. Reconfortants són les paraules que el profeta Jeremies escriu dirigides vers un poble que per haver abandonat Déu es trobava en una situació politico-social molt greu semblant a la nostra: “Així diu el Senyor: Maleït l’home que confia en l’ésser humà, i posa en la carn la seva força, i el seu cor s’aparta del Senyor. Perquè serà com un abandonat en el desert, i quan arribarà el bé ,no ho veurà, i habitarà en llocs secs de l’estepa, en una terra de salobre i deshabitada. Beneït l’home que confia en el Senyor, i el Senyor és la seva confiança. Serà, doncs, com un arbre plantat vora les aigües, que estan les seves arrels vora el corrent, que no tem quan ve la calor, i el seu fullatge resta verd, i en l’any de sequera no té neguit, i no para de fer fruit” (Jeremies 17: 5-8). El llenguatge simbòlic que empra el profeta serveix per contrastar la situació exuberant en que es troben els fidels del Senyor i la marcida dels incrèduls en el moments adversos.

El salmista joiós es dirigeix al Senyor dient-li: “Tu has convertit la meva lamentació en dansa: M’has deslligat el cilici, i m’has cenyit de goig” (Salm 30: 11). Això és el que fa Jesús amb tots els qui creuen en Ell:  Els dóna la seva pau que ultrapassa la comprensió humana. (Joan 14: 27).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

QUÈ PODEM FER EN TEMPS DE CRISI?

Estem vivint un temps de desinformació, confusió i por, tot això inspirat pel “pare de la mentida”, Satanàs que des de l’inici de la història persegueix dos objectius: crear divisió entre Déu i l’home i entre l’home i l’home.  Ho aconsegueix. Els seus propòsits malignes es veuen clarament en els enfrontaments racials, les diferències polítiques caracteritzades per l’odi i les diferències religioses que es caracteritzen pel menyspreu vers les ovelles que no pertanyen a la pròpia pleta. En definitiva: Enfrontaments entre els uns i els altres per tal de destruir l’adversari. Aquesta situació d’enfrontament no ens hauria d’estranyar ja que és la característica dels últims temps              (2 Timoteu 2: 1-5)

En aquests temps de Covid-19, pandèmia d’abast mundial, ens submergim en un creixement exponencial del dolor i el sofriment a causa que cada cop més ens impacten esdeveniments que entenebreixen el futur omplint-lo d’incògnites que ens angoixen. Familiars i amics s’han vist afectats pel Covid-19, alguns d’ells s’han passats llargues temporades ingressats en els hospitals amb la mort d’alguns d’ells. Els desnonaments no s’aturen. La pobresa creix. l’increment desmesurat  del preu  del gas, electricitat, benzina fa insostenible moltes economies. El famós canvi climàtic i altres situacions desfavorables fan que la vida diària es faci molt feixuga. El resultat de tots els impactes dnyins que rebem incessantment fan que s’incrementin els sentiments d’ansietat, angoixa, por, incertesa.

Com podem fer front a aquests daltabaixos que ens mortifiquen? La causa més important del naufragi que s’apropa és el fet d’haver abandonat Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist que en envia la llum que ens permet caminar pel mar de la vida  embolcallat d’espesses tenebres espirituals  sense xocar contra els esculls. El pare de la mentida, Satanàs, la serpent antiga abans esmentada ofusca les nostres ments omplint-les  d’incredulitat la qual cosa ens endinsa en la descreença i per tant a abandonar Déu que hauria de ser la Roca sobre la que edificar les nostres vides perquè les riuades que ens envesteixin no ensorrin les nostres vides. “Els que esperen en el Senyor renoven les força, alcen ales com les àguiles, corren i no es fatiguen, caminen i no defalleixen”  (Isaïes 40: 31).

Com podem fer front a les crisis que ens afecten sense que ens triturin?  Filipencs 4: 6,7) ens ensenya com superar-les: “No us desficieu per res, sinó feu conèixer a Déu en tot moment  les vostres peticions amb la pregària i la súplica, amb accions de gràcies. I la pau de Déu que sobrepassa tot enteniment, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Crist Jesús”.

Prèviament hem esmentat que Satanàs que és pare de mentida ens porta a dubtar de la bondat i la misericòrdia de Déu manifestada en el seu Fill Jesús, De cap manera vol que ens desfem dels seus  tentacles que ens porten a tenir sentiments homicides que inocula en els nostres cors. El mot homicidi inclou tot allò que ens porta a pensar en negatiu.

El Dr. Nancy Fresure, especialista del cor diu: “No sabem com canviar els pensaments negatius”. es publiquen infinitat de llibres que tracten sobre el pensament positiu. Si no sabem com canviar els pensaments negatius  que espontàniament brollen dels nostres cors, ¿per a què serviran els esforços desesperats per canviar la nostra manera de pensar en negatiu que ens és innata? El fracàs crearà més angoixa.

Observant un pacient que sobre la taula del seu psiquiatre hi havia una Bíblia, li va dir: “¿Vosaltres els psiquiatres llegiu la Bíblia?” L’interpel·lat Dr. Smiley Blanton li va respondre: “No sols la llegeixo, l’estudio”. I va afegir: “Si les persones absorbissin el seu missatge, molts psiquiatres perdrien la feina”.

Les depressions i les malalties mentals que no són d’origen biològics, algú ha dit que són “com una cambra a l’infern”. “El missatge de la Bíblia pel que fa a la fe és clar. “No té sentit preocupar-se per tot allò de la vida que no es pot controlar. El que sí es pot controlar és com li donem resposta als desafiaments i on posem l nostra confiança. No podem controlar la vida, però sí podem controlar la resposta que li donem” (Jeff Monroe). ¿Com podem controlar allò que no es pot controlar? Jesús ens diu que no es pot servir dos senyors alhora. No es pot festejar Satanàs i alhora estar a bé amb Jesús. Ambdós senyors són tan incompatibles com el dia i la nit.   Ens hem de decidir per un d’ells. Si ens casem amb Satanàs serà impossible abandonar els trastorns  que ens ocasiona. Si ens decidim per Jesús i el considerem Senyor de les nostres vides els tentacles de Satanàs que ens impulsen a pensar en negatiu es trencaran. Ja estarem alliberats del seu esclavatge. Com el món en que vivim està dominat per Satanàs que és el “príncep d’aquest món” (Joan 12: 31) vol dir que el món està embolcallat de tenebra, però els creients en Crist són guiats per la seva llum. Amb el salmista, quan els cristians es veuen afectats per les crisis poden alçar aquesta pregaria al tron de la gràcia de Déu: “quan m’adono que estic a punt de caure, el teu amor em sosté, Senyor, quan creix el neguit dintre meu, el teu consol és la meva delícia” (Salm 94: 18, 19).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

SUÏCIDIS

“Hi ha famílies tòxiques en que el malalt se sent una carrega, i la salut emocional ha quedat arraconada durant mesos” (Thais Tiana, psicòloga). “La pandèmia també ha causat un agreujament de conflictes familiars que és un desencadenament del suïcidi infantil, també s’ha incrementat la violència domèstica de la qual molts nens són espectadors i s’han incrementat els abusos a la infància” (Anna Plaza, psiquiatra). Aquests fets que convergeixen amb la pandèmia fan que els intents de suïcidi entre infants i adolescents hagi augmentat un 250% durant el 2020. Segons l’Institut Nacional d’Estadística la xifra de 3.671 suïcidis registrada el 2019 sigui una xifra infradatada ja que en moltes ocasions les morts registrades com accidents realment són suïcidis. La qual cosa podria multiplicar el nombre de casos per 2 o fins i tot per 3”. Una altra pandèmia afegida al Covid-19. Psicòlegs i psiquiatres coincideixen en definir aquesta època com la tempesta perfecta contra la salut mental.

No sóc especialista en salut mental, per tant no m’incumbeix ficar-me on no em pertoca. Si no m’equivoco, psicòlegs i psiquiatres tracten el suïcidi des de la vesant fisiològica, és dir, segons les lleis que actuen en els òrgans i teixits del cos humà. Jo ho faig des de la  vesant del l’ésser humà que no és exclusivament cos. També és ànima. El text que tracta de l’ànima humana és la Bíblia que és la revelació de Déu que sent el Creador és qui millor coneix la psique humana. Per dir-ho d’una manera més clara la Bíblia és el manual d’instruccions que el Creador ha publicat pel perfecte funcionament de la màquina que és l’home. És com comportar-se com un poca solta adquirir estris i no seguir les instruccions del fabricant que acompanyen als productes que fabrica pel seu bon funcionament. Ens comportem com baligues-balagues en no seguir les instruccions que el Creador ha publicat pel nostre bon funcionament.

Una de les conseqüències de no seguir la normativa divina és que l’ànima que inicialment era un ufanós jardí es converteix en un erm, un lloc inhòspit. Si se’n fa cas torna el desert en una bassa d’aigua i la terra seca en corrents d’aigua (Salm 107: 35). No ens ha d’estranyar, doncs, que el salmista escrigui: “Com el cérvol anhela els rierols d’aigua, així t’anhela la meva anima, Déu meu! La meva ànima té set de Déu, del Déu vivent” (Salm 42: 1,2).

El profeta Isaïes dirigint-se a una nació que com la nostra que per haver abandonat Déu s’ha convertit en un desert inhòspit. Ens fa aquesta invitació: “Ei! Tots els assedegats, veniu a les aigües…Inclineu la vostra orella, i veniu a mi, i escolteu, i la vostra ànima viurà…Cerqueu el Senyor, mentre pot ser trobat, crideu-lo mentre és a prop. Que el malvat abandoni el seu camí, i l’home inic els seus pensaments. I que torni al Senyor, perquè Ell li tindrà misericòrdia, i al nostre Déu, perquè Ell perdonarà abundantment” (Isaïes 55: 1,3,6,7).

Els plaers del món aparentment fan feliços els homes. El que realment fan és convertir l’ànima en un ermot, en terra esquerdada per la manca d’aigua. Els plaers del món no donen el que prometen. Aquesta situació de sentir-nos  desemparats per deixar-nos portar per la sensualitat, és la que causa els suïcidis infantils i d’adolescents a que ens referim. L’oci nocturn, tant esmenat a causa de la pandèmia i els botellots que l’acompanyen, realment són aigua salada. Com més se’n beu més marcida queda l’ànima. Aquesta salabror que deixa insatisfeta l’ànima, en alguns casos, massa, porten al suïcidi.

Jesús dirigint-se de Judea vers Galilea havia de travessar Samaria, cansat de la caminada s’asseu a descansar vora el pou de Jacob. Malgrat que Jesús és Déu, com a home que és té les necessitats dels humans: té set. Una dona s’apropa al pou per poar aigua. Jesús li demana aigua. Aquesta petició dóna peu a encetar una conversa que posa al descobert les necessitats espirituals de la femella. A la fembra li estranya que Jesús li demani aigua perquè jueus i samaritans no es tracten. Jesús no va venir a aixecar murs de separació sinó a demolir els que els homes basteixen. “Si coneguessis el do de Déu, i qui és el que et diu: dóna’m de beure, tu li hauries demanat, i ell t’hauria donat aigua viva” (v.10). Estranyada la dona li diu: “Senyor, no ten poal i el pou és profund. ¿D’on tens aquesta aigua viva?” (v. 11). Jesús va de l’aigua del pou a l’aigua que és Ell mateix: “Tot  el qui beu aigua d’aquesta, tornarà a tenir set. Però el qui begui de l’aigua que li donaré, mai més no tindrà set, sinó que l’aigua que li donaré serà dins d‘ell una font d’aigua que brolla per a vida eterna” (vv. 13,14).

Tot seguit Jesús va dir a la samaritana: “Vés, crida el teu marit i torna. La dona li respon: No tinc marit. Jesús li diu: Ho has dit bé: No tinc marit. Perquè has tingut cinc marits, i el que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat” (vv.16-18). Amb el coneixement que Jesús té de la samaritana la dona entén que l’home que té davant seu és més que un home. Reconeix que Jesús és el Messies promès. Llavors la dona deixa el càntir vora el poui se’n va corrent al poble per anunciar als seus veïns el que havia trobat.

L’aigua que subministren els pous d’aquest món no apaguen la set de l’ànima. Els assedegats com la samaritana necessiten l’aigua viva que és Jesús que fa brollar de l’ànima rius d’aigua  viva que dóna vida eterna. Als qui els passi pel  cap llevar-se la vida, abans de passar a l’acció llegiu el capítol quatre de l’evangeli de Joan. Ben segur que us adonareu que val la pena viure.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

CELIBAT

Molta morbositat ha creat la renuncia inesperada de Xavier Novell, bisbe de Solsona. No és el meu propòsit engrossir l’eixam de comentaristes i tertulians que especulen sobre els motius que l’han portat a renunciar a la seu episcopal. El problema de fons és el tema del celibat obligatori dels sacerdots.

Les arrels del celibat sacerdotal van néixer en el segle II a causa de l’agnosticisme, filosofia que considerava pecaminós tot allò que produeix plaer sensual. El Concili d’Elvira celebrat l’any 306 va decretar que els sacerdots que tenien relacions sexuals amb les seves esposes la nit prèvia a la celebració de la missa perdien la feina.

El Concili de Nicè  celebrat l’any 324 va decretar que cap home ja ordenat pogués casar-se.

L’any 590 el papa Gregori el Gran va afirmar que el desig sexual era instrument diabòlic i recomanava que els sacerdots casats abandonessin les seves famílies i es lliuressin en cos i ànima al servei de l’Església.

En l’any 1074 el papa Gregori VII è va afirmar que tot home que desitgés ser ordenat sacerdot hauria de fer vot de castedat.

No va ser fins el segle XVI que el Concili de Trento va decretar el celibat obligatori per als clergues.

En el segle XXI el papa Francesc va afirmar: “El celibat no és un dogma de fe, és una regla de vida que jo aprecio molt i crec que és un do per a l’Església. No sent dogma de fe sempre tenim la porta oberta per a canviar-lo. En aquest moment, no obstant, no ho tenim pensat”.

El principi general de les relacions home-dona és el matrimoni, institució instaurada abans de la Caiguda: “Déu va crear l’home mascle i femella” (Gènesi 1: 27). Veient el Creador que no era bo que el mascle es trobés sol. Malgrat d’estar envoltat d’animals que llavors no eren perillosos, de la seva costella va extreure Eva. Déu va dir: “Per això l’home deixarà el seu pare i la seva mare, i s’unirà a la seva muller, i  seran una sola carn” (Gènesi 2: 24). Ni l’homosexualitat, ni el lesbianisme formen part del pla de Déu perquè no contribueixen a omplir la terra, sotmetre-la i dominar sobre la creació (Gènesi 1: 28). El principi general és el matrimoni, la unió d’un home i d’una dona. L’agnosticisme y sectes filosòfiques semblants  mereixen la reprovació de Déu: “L’Esperit  diu clarament que en els darrers temps alguns apostataran de la fe, fent cas d’esperits enganyadors i de doctrines de dimonis…que prohibeixen casar-se…”            (1 Timoteu 4: 1-5). L’apòstol Pau deixa ben clar que el celibat obligatori dels clergues és d’origen satànic. Per tant la postura el papa Francesc: “En aquest moment, no obstant, no ho tenim pensat” d’abolir el celibat obligatori del clergat és posar.se en contra de la voluntat de Déu i fer costat als “esperits enganyadors i de doctrines de dimonis”

El principi general és la unió d’un home i una dona en matrimoni.  La clerecia cèlibe per obligació, ¿és una opció legal? La resposta a aquesta pregunta hem d’anar a buscar-la en la Bíblia, no en la Tradició extra bíblica ja que la Bíblia és l’autoritat suprema en qüestió dogmes i d’ètica. L’apòstol Pau escrivint al seu deixeble Timoteu donant-li instruccions pel bon funcionament de les esglésies, escriu: “Aquesta paraula és fidel: Si algú desitja  el pasturat, desitja una obra bona. Cal, doncs, que el pastor sigui irreprensible, marit d’una sola muller…no amant dels diners, que governi bé la seva pròpia casa, tenint els fills en submissió amb tota dignitat. Perquè si un no sap governar la pròpia casa, com podrà tenir cura de l’església de Déu?” (1 Timoteu 3: 1-7).

Aquestes instruccions divinament inspirades trameses mitjançant la ploma de l’apòstol Pau trinxen la filosofia del celibat obligatori de la  clerecia, siguin sacerdots, bisbes, arquebisbes o papes. Desmunta l’argument que el celibat sigui “do per a l’Església” com ha dit el papa Francesc. Si els clergues no aprenen a educar en el temor del Senyor a una petita congregació com ho és la família, com es pot pretendre que el celibat obligatori serveixi perquè els sacerdots s’entreguin plenament al servei de la parròquia que és una congregació molt més nombrosa que la familiar? “L’avui no toca” del president ordi Pujol no es pot aplicar al govern de l’Església. Avui, sense dilació, és necessari que el papa Francesc derogui, entre altres, la doctrina del celibat obligatori de la clerecia perquè per no ajustar-se a la voluntat de Déu “es fa cas a esperits enganyadors i a doctrines de dimonis”. No s’edifica l’Església de Crist sinó “la sinagoga de Satanàs” (Apocalipsi 2: 9).

Octavi Pereña i Cortina