LA BIGA EN L’ULL

Durant la missa que el papa Francesc va oficiar en record del capellà francès Jacques Hamel que va ser degollat el 26 de setembre 2016 per dos joves terroristes, va fer una afirmació categòrica que podem compartir-la: “Matar en nom de Déu és satànic”. Els assassins tenen per pare Satanàs “que és  homicida des del principi” (Joan 8:44). Però no crec que el papa Francesc sigui la persona més indicada per a fer una declaració d’aquesta mena ja que L’Església catòlica ha creat rius de sang en nom de Déu, dels qual no tinc constància que se n’hagi penedit de manera convincent.

El papa Francesc ha destituït de manera fulminant el bisbe de Mallorca per les seves relacions sexuals amb la seva secretària. Aquesta actuació tan ràpida  ben segur ha tingut quelcom a veure amb la publicitat que els mitjans li han donat al cas. La qüestió sexual del clergat és un tema molt sensible avui. Tornant al satanisme religiós, a Chiapas, Mèxic, tot sovint és notícia els atacs que ambients catòlics de la zona fan contra els cristians evangèlics. Les agències de notícies no informen d’aquests fets i com el que no surt als telenotícies ni en llocs destacats de la premsa escrita, el que no és noticia, no existeix. Deixem estar les coses tal com estan, deu pensar la jerarquia catòlica. El papa Francesc no destitueix com es mereix el bisbe i el clergat de Chiapas. És hipocresia  assenyalar els qui maten cristians com agents de Satanàs, que és cert, però no denunciar  que odiar i fer mal viure als camperols de Chiapas en nom del catolicisme, que també ho és.

La declaració papal ignora les paraules de Jesús: “Per què mires la brossa que hi ha en l’ull del teu germà i no te n’adones de la biga que hi ha en el teu propi ull? O, ¿com pots dir al teu germà: Germà, deixa’m treure la brossa que hi ha en el teu ull, si tu mateix no veus la biga que hi ha en el teu ull? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull, llavors t’hi veuràs per treure la brossa de l’ull del teu germà” (Lluc 6: 41,42).

Qui vulgui treure la brossa de l’ull del seu germà ha de començar per treure’s la biga que hi ha en el propi ull. Qui vegi la biga pròpia intentarà treure la brossa de l’ull del germà amb delicadesa. Quan el papa Francesc declara: “Matar en nom de Déu és satànic”, que és cert, s’erigeix en jutge de l’altre . Es col·loca en un pla de superioritat, fet que es fa mereixedor de la correcció de l’apòstol Pau: “Per això ets inexcusable, oh home, tothom qui jutja, perquè en allò que jutges l’altre, et condemnes a tu mateix, perquè tu que jutges fas les mateixes coses…¿I tu penses, oh home que jutges els qui practiquen tals coses, que t’escaparàs del judici de Déu?” (Romans 2:1,3).

La declaració del papa Francesc que comentem ens porta  a Joan Baptista que predicava un baptisme de penediment: “Penediu-vos, perquè és a prop el regne dels cels…Llavors sortia a ell gent de Jerusalem i de tota Judea i de tota la rodalia de Judà, i eren batejats per ell en el riu Jordà, confessant els seus pecats” (Mateu 3: 1-6). Entre la multitud que s’acostava a Joan per a ser batejats, hi havia alguns religiosos, que el Baptista llegint el que hi havia en els seus cors, els diu: “I veient que molts fariseus i saduceus venien al seu baptisme, els va dir: Cria d’escurçons! Qui us ha advertit per fugir de la ira que està venint? Feu, doncs, fruits dignes del penediment” (vv. 7,8).

Al cec de naixement que va ser guarit per Jesús que defensava davant dels fariseus la divinitat de Jesús, li van dir: “¿Tu ens dones lliçons? I el van treure fora” (Joan 9:34). En la paràbola del fariseu i del publicà, Jesús descriu el tarannà dels fariseus quan li fa dir al fariseu del relat: “Oh Déu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, rapaços, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest publicà. Dejuno dues vegades a la setmana, pago el delme de tot el que guanyo” (Lluc 18: 11,12). Els fariseu, pel seu narcisisme bé es mereixia que el baptista li digués: “Cria d’escurçons!”

A<b>Giroldano Savoranola</b> (1452-1498) que denunciava la corrupció papal va ser cremat i les cendres llençades al riu Arno, se li afegeix una llarga llista d’homes i dones d’arreu d’Europa que van ser assassinats per la Inquisició papal. A Espanya, la repressió inquisitorial contra els anomenats luterans va ser tan cruel que el cristianisme evangèlic va desaparèixer de la molt catòlica Espanya. No ens oblidem dels jueus i moriscs que també van sofrir la repressió en nom de la unitat de la religió. ¿Pot erigir-se el papa Francesc en jutge de la crueltat islàmica quan li manca un sincer <i>mea culpa</i> pels crims comesos en el passat i els d’avui per la institució eclesial de la qual n’és el cap? Més li valdria callar.

El missatge de penediment anunciat pels profetes, pel Baptista, pel mateix Jesús i els seus seguidor al llarg de la Història, s’ha de recuperar en el segle XXI, si l’Església en la seva diversitat institucional vol ser la llum del món, a la que ha estat cridada a ser, inviti els pecadors al penediment dels seus pecats i que per la fe en Jesús es converteixen en persones justes que fugen de la ira que ha de venir, ha de caminar en la santedat  que acredita la bondat del seu missatge. L’arbre es coneix pel seu fruit.

La societat actual n’està tipa de les bones paraules, el que vol veure són les bones obres que acreditin la bona qualitat de les persones que parlen en nom de l’amor de Déu.

Octavi Pereña i Cortina

AMICS DE NOVETATS

Sembla ser que l’Institut d’Estudis catalans haurà d’afegir al diccionari e la llengua catalana la paraula neofília, l’obsessió d’algunes persones per tenir l’última novetat. “No es tracta d’una malaltia”, diu Josep Fita, “més aviat és una tendència desmesurada, gairebé obsessiva, per tenir sempre el més nou del mercat”.

Els neòfils, els amics de les novetats, es troben arreu, en tots els àmbits. És molt punyen la declaració de Tim Cook, conseller delegat d’Apple: “Amb l’iPhone 7 et donarem coses sense les quals no pots viure i que avui no saps que necessites”. Posseir és una característica de la nostra manera de ser i ara la d’adquirir l’última novetat, sigui en telèfons, roba i altres coses tangibles, sense deixar de banda filosofies i religions. Ser amic de novetats tangibles comporta un perill, sovint greu, perquè si no es tenen diners per adquirir-les, els traumes  psicològics que produeix la frustració poden arribar a ser irreversibles.

Sense menystenir la neofília per les coses tangibles, el que avui ens interessa és la neofília espiritual perquè ser amant de les novetats espiritual que envaeixen el mercat religiós, indiscutiblement porta a seguir el camí ample que condueix a la condemna eterna.

L’apòstol Pau es trobava a Atenes esperant l’arribada dels seus col·laboradors. L’abundància de l’amor de Déu que emmagatzemava l’ànima apostòlica l’impulsava a reunir-se “ a la sinagoga amb els jueus i els pietosos (gentils que se sentien atrets pel judaisme). I cada dia a l’àgora amb els qui eren allà.  I alguns dels filòsofs epicuris i estoics disputaven amb ell. I uns deien: Què deu voler dir aquest xerraire. D’altres sembla que és un predicador de divinitats estrangeres perquè els predicava Jesús i la resurrecció. Llavors el van agafar i el van dur a l’areòpag, dient: Podrem saber quina és aquesta nova doctrina de que parles?…Perquè els atenesos i els estrangers que hi residien no passaven el temps en res més sinó en contar o escoltar novetats” (fets 17: 17-21).

Estar interessar per les novetats religioses no vol dir que s’estigui desitjós per la salvació de l’ànima. Sembla ser que els atenesos es reunien a l’areòpag per debatre qüestions filosòfiques-religioses, pel plaer del debat i res més. Entre altres coses els diu: “Per això Déu ha passat per alt el temps de la ignorància, i ara mana a tots els homes de tot arreu que es penedeixin, perquè ha fixat un dia en que judicarà el món amb justícia per l’Home (Jesús) que ell ha establert, i n’ha donat prova a tots ressuscitant-lo d’entre els morts” (vv. 30,31).

Pau no va acceptar la invitació d’anar a l’areòpag per mantenir un combat dialèctic sobre temes filosòfics-religiosos, sinó per esperonar les consciències dels oients amb la veritat de l’Evangeli. Com van reaccionar els atenesos, amants de les novetats, a l’anunci de l’Evangeli? Així ho van fr. “Però quan van sentir parlar de la resurrecció dels morts, alguns se’n burlaven i d’altres deien. Sobre això ja t’escoltarem un altre dia” (v.32) Els atenesos tenien oïdes per a oir que no escoltaven.

A l’Antic testament el regne de Judà estava passant per una greu crisi política i social per haver-se revoltat contra el Rei que els havia donat el regne en vassallatge des del temps de Moisès. Mitjançant el profeta Jeremies els diu:  Així parla el Senyor: Atureu-vos sobre els camins i mireu, i pregunteu-vos per les senderes antigues, quin és el bon camí, i camineu-hi! I trobareu repòs per les vostres ànimes. Però ells han dit: No hi caminarem” (Jeremies 6:16).

Pau als atenesos, Jeremies als jueus, ambdós  comparteixen amb els seus oients l’Evangeli etern, el misteri amagat en el cor de Déu que en el seu moment va revelar mitjançant els profetes i en el compliment del temps pel seu Fill Jesucrist encarnat. Tant als uns com als altres el rebuig els va ser desastrós pels seus pobles. El mateix passa avui. La greu crisi multifacètica que es pateix és a causa del rebuig, conscient o per ignorància, que es fa a Jesús el Salvador del món.

Octavi Pereña i Cortina

.

AUTORITAT ECLESIÀSTICA

El dibuix Un món de bojos descriu una Bíblia monumental que serveix de pedestal sobre el qual hi ha un bisbe amb posat altiu. Un home s’acosta a l’eclesiàstic i en arribar prop d’ell s’inclina fent una reverència.

Desconec el sentit que li vol donar l’autor del dibuix. Jo faré la meva interpretació. A la Bíblia si no es segueixen les regles d’interpretació de textos se li pot fer dir el que es vulgui. Hi ha un text que crec es pot relacionar amb Un món de boixos que analitzem: “Així diu el Senyor: maleït l’home que confia en l’ésser humà, i posa en la carn la seva força, i el seu cor s’aparta del Senyor” (Jeremies 17:5). Quest text com d’altres ensenya que quan l’home confia en una altra persona de manera servil el resultat és que “el seu cor s’aparta del Senyor”

El racionalisme ha aconseguit que es llegeixi la Bíblia de la mateixa manera com es  fa mb altres llibres que s’analitzen amb la raó, però sense la direcció de l’Esperit Sant que va inspirar els autors humans a escriure-la. En aquest cas l’home es posa per damunt de l’autoritat de Déu, s’amaga el seu contingut als fidels i la interpretació carnal que es fa amaga el seu origen sobrenatural i es posa per damunt de l’autoritat de Déu en matèria de fe. El resulta del racionalisme és que Déu que ha de ser el centre de la Religió és substituït per l’home. En aquest cas sí que l’ordre dels factors altera el producte. L’home es queda sense guiatge espiritual fiable. L’ètica i la moral varien segons la direcció en que bufa el vent. Sense l’Esperit Sant que ajuda a interpretar la Bíblia que va inspirar els homes escollits a escriure-la desapareix la direcció segura. Es navegarà de nit sense lluna ni estels, a palpentes que orienten, ensopegant aquí i allà. La Bíblia és el llum que il·lumina el sender pel que transita l’home la qual cosa li permet esquivar els obstacles que se li presenten en el seu camí.

Segons diuen alguns doctors en Teologia, Pere, l’apòstol, va ser nomenat per Jesús el primer papa a qui l’home li ha atorgat el do de la infal·libilitat quan parla ex cathedra. Aquest privilegi el converteix en un superhome que ha de ser venerat, escoltat i obeït. Els fidels han de dir amén a les paraules papals. Però l’home no ha de sobresortir d’entre els homes. Ha de ser un igual entre ells. És cert que els homes no som tots iguals. Déu distribueix dons a l’Església que és una en la diversitat, semblant al cos que té diversitat de membres però tots ells formen un sol cos. Hi ha dons que tenen més impacte públic, és cert. Aquesta distinció no ha de ser causa de privilegis, el que sí fa és augmentar la responsabilitat perquè a qui més té més se li demanarà.

Anem a l’apòstol Pere que va rebre de Jesús la triple ordre de pasturar les seves ovelles (Joan 21: 15-17). Com va reaccionar l’apòstol davant la gran responsabilitat de ser un pastor delegar del Pastor de qui són les ovelles? La Bíblia ens dóna la resposta. L’apòstol rep l’encàrrec de compartir l’evangeli amb Corneli, centurió romà, i la seva família. Hi posa resistència perquè segons la tradició jueva entrar en contacte amb un gentil implicava contaminació espiritual. Vençuda la resistència es posa en camí i en arribar a Cesarea “Corneli el va sortir a rebre, va caure als seus peus i el va adorar” (Fets 10:25). Com va reaccionar Pere a la veneració que li atorgava Corneli? “Però Pere el va aixecar, dient: Alça’t, que jo també sóc un home” (v.26). Atès que Pere va ser enviat per jesús a portar l’Evangeli a un gentil per parlar-li del camí de salvació que és el Senyor, el privilegi rebut no li va fer creure que era un superhome dotat de poders excepcionals. No va acceptar que se’l posés sobre un pedestal per ser adorat ja que només Jesús mereix ser-ne. Es va limitar com a servent complir l’encàrrec rebut del seu Senyor.

La il·lustració Un món de bojos posa la Bíblia com a pedestal sobre el que s’hi alça el bisbe. La realitat no és així. “Edificats sobre el fonament dels apòstols i profetes , essent Jesucrist mateix pedra angular. En Ell, tot l’edifici (l’església) coordinat harmoniosament , va creixent per esdevenir un temple  (espiritual) sant en el Senyor i en Ell, també vosaltres hi sou juntament edificats, per ser habitació de Déu per l’Esperit” (Efesis 2: 20-22). L’Església del Senyor  té un fonament base: JESUCRIST, sobre aquest s’hi posa la Bíblia que és la paraula de Déu revelada als profetes i apòstols per l’Esperit Sant i sobre la Paraula s’hi van afegint les pedres vives que són els creients que s’hi van incorporant i que formen l’Església del Senyor. Si es fes així, l’acusació que fa Flavia Company “la imposició de la religió judeocristiana que tant mal ha fet a les nostres consciències”, no tindria fonament. Mentre la jerarquia eclesiàstica segueixi posant-se per sobre de Crist i de la Paraula de Déu moltes més Flavia Company seguiran llençant retrets a l’església Institucional amb fonament de causa.

Octavi Pereña i Cortina

¿DE QUI S’HA DE TENIR POR?

El terrorisme islàmic ha aconseguit injectar una psicosi col·lectiva que engrosseix la realitat. No es pot posar en dubte que l’anomenat Estat Islàmic  colpeja allí on pot produir major ressò mediàtic amb la qual cosa les persones hi veuen fantasmes arreu. Una mostra de la psicosi col·lectiva la trobem en el que va passar a Platja d’Aro. El Periódico del 3 d’agost de 2016 porta una ressenya dels fets: “precisament, anit es van registrar escenes de pànic a platja d’Aro quan, a les 10 de la nit, un grup de turistes es van presentar en el centre de la població amb la intenció de realitzar un flashmob, o el que és el mateix una acció en la que es perseguien entre ells simulant la persecució d’un personatge famós”. Els testimonis de l’escenificació en veure les corredisses dels actors ho van relacionar amb un acte terrorista que “va sembrar el pànic entre la població. Centenars de persones es van recloure en comerços i discoteques i missatges d’alerta en les xarxes socials. El Sistema d’Emergències va atendre diverses persones d’atacs d’ansietat”.

Unes paraules de Jennifer Benson: “La propera vegada que la por s’apoderi de tu, no deixis entrar el pànic. Pots inclús confiar en el Senyor en la foscor” i el salmista: “El dia que jo tinc por jo confio en tu (Déu)” (Salm 56:3). L’ànima de la persona que no guarda Déu dins seu és com una ciutat sense muralles, està desprotegida i la por s’hi introdueix fàcilment en el seu interior provocant estralls. Qui clama al Senyor, Ell escolta i dóna resposta i l’allibera de totes les seves pors perquè és l’escut que el protegeix de les seves fletxes incendiàries.

En aquests moments que de manera molt pesada els informatius donen preferència a les notícies que tenen que veure amb els terroristes que fan esclatar explosius o disparen de manera indiscriminada contra grups de persones que tranquil·lament s’estan prenent una beguda asseguts a la terrassa d’un cafè o comprant en una àrea comercial, la por s’apodera de nosaltres i el moviment d’una fulla ens espanta. Emocionalment estem desprotegits i la por com un lladre que entra furtivament a casa per robar s’introdueix en la nostra ànima i comença a escampar el virus del pànic. Ens trobem indefensos davant l temor que neix instintivament en les nostres ànimes que tenen les muralles enderrocades. Necessitem amb urgència  la protecció que ens guardi del sobresalt.

Som curts de vista i només ens veiem com cossos, oblidant la part espiritual que també compta. A causa de la nostra miopia només valorem el cos, la part més fràgil  a causa de que només néixer ja s’inicia la cursa vers la mort i oblidem l’ànima que té una durada eterna de salvació o de condemnació. L’ànima per la seva condició espiritual no la valorem. Només apreciem els sentits i, com diu un anunci publicitari: Excita’ls.

Mai bo és massa tard per rectificar. Es diu que és de savis fer-ho. A veure si som capaços de mostrar que en som!

Jesús ens fa un advertiment: “I jo us dic, amics: No tingueu por dels qui maten el cos, i després d’això no poden fer res més” (Lluc 12:14). Aquestes paraules pronunciades fa més de 2000 anys sembla com si haguessin estat dites l’any 2016. No. Aquestes paraules han estat preservades en lletra impresa perquè són útils per a totes les generacions, perquè en totes les èpoques han estat marcades per la violència. La institucional amb els poderosos que moguts per els egoismes declaren guerres portant a l’escorxador els soldats obligats a agafar les armes per defendre els seus interessos i, la població civil que sofreix la devastació de ciutats i viles. A més és un fet ben documentat de l’existència de bandolers que assaltaven els caminants  per robar-los i sovint matar-los. Les paraules de Jesús no tenen data de caducitat.

Jesús ens vol obrir els ulls amb la intenció de que sapiguem de qui verament hem de tenir por: “Tingueu por d’aquell que després de matar, té potestat de llençar a l’infern, sí, us ho dic, a ell heu de témer” (v.5). Diuen que quan les persones posen l’ull en el visor d’un telescopi (de l’Observatori Fabra) solen mussitar: “Déu meu, Déu meu”. Aquesta no és una declaració de fe davant la meravella de la creació, sinó una reacció instintiva  que és l’efecte d’una tradició de pronunciar en va el Nom de Déu davant de quelcom sorprenent. La realitat segueix sent la indiferència davant el món de l’esperit.

Per inferència, sense anomenar-lo, Jesús ens diu que aquell que hem de témer és Satanàs, el Diable. És clar,  aquest ha aconseguit que no li tinguem por perquè s’ha espavilat a presentar-nos una imatge burlesca seva. Què és això sinó els diables en els cercaviles que fan passar-s’ho d’allò més bé el espectadors? Què n’hem de dir  del diable i la caldera de Perebotero que fa petar de riure a menuts i grans en les representacions nadalenques dels pastorets?

No és d’aquest diable fa faula de qui ens alerta Jesús. Es refereix a aquest ésser espiritual  a qui anomena “pare de mentida i homicida des del principi”. D’aquest esperit maligne és de qui hem de tenir por perquè a més de matar-nos físicament per un acte terrorista “té la potestat de llançar-nos a l’infern”, a la condemna eterna. És del diable de qui ens hem de protegir. Jesús és el castell que ens salvaguarda del diable i no permet que ens toqui. Jesús és el Senyor “el nostre Déu per sempre i eternament: i ens guiarà més enllà de la mort” (Salm 48:14)

Octavi Pereña i Cortina