SANTEDAT

Terry Fewtrell, que es considera catòlic actiu de Canberra, Austràlia, redacta un escrit que porta per títol: “No canonitzeu Joan Pau II, no era sant”. El motiu pel que li nega el qualificatiu de sant es basa en la protecció que el papa va atorgar a Maciel Marcel, fundador de Legionaris de Crist, involucrat en pederàstia amb els seminaristes de les seves institucions docents. “Durant molts anys”, diu Fewtrell, “Joan Pau II es va negar a escoltar o acceptar com a mereixedores d’investigació les repetides acusacions contra Maciel que assetjava els joves en els seus seminaris. Joan Pau II no solament va donar l’esquena a aquestes acusacions, sinó que va fer de Maciel una persona honorada en el Vaticà. Era una mena d’espècia protegida, un intocable…En el context d’avui Joan Pau II en aquest assumpte va ser vil i desgraciat, difícilment mereixedor de santedat”.

En certa ocasió Jesús va dir a un paralític: “Tingues confiança, fill, et són perdonats els teus pecats” (Mateu 9:2). Aquesta declaració va ofendre a alguns dels escribes que hi eren presents, que pensaven: “Aquest blasfema”. Llavors Jesús els diu quelcom molt interessant respecte al tema del perdó dels pecats. “Què és més fàcil, doncs? Dir et són perdonats els pecats o dir: Alça’t i camina? Doncs, a fi que sapigueu que el Fill de l’Home té potestat sobre la terra per perdonar pecats, llavors diu al paralític: Alça’t, pren la teva llitera, i vés-te’n a casa teva” (vv.5,6).

Els escribes que pensaven “aquest blasfema” referint-se a Jesús que s’apropia la prerrogativa de perdonar pecats manifestarien seny si Jesús només fos un home com qualsevol altre, però estaven totalment equivocats perquè no volien reconèixer que aquell Jesús de qui coneixien la seva mare, els seus germans i germanes, era més que un home, era el Fill unigènit de Déu fet home “perquè salvarà el seu poble dels seus pecats” (Mateu 1:21), com l’àngel li va dir a Josep quan pensava repudiar Maria en secret pensant que li havia estat infidel . La blasfèmia que els escribes li atribuïen a Jesús és la que avui cometen els papes que són homes de carn i ossos i peribles com la resta dels mortals que s’autoatorguen la potestat de perdonar els pecats convertint en sants a persones pecadores i que deleguen aquest poder als sacerdots que en els confessionaris absolen dels seus pecats a les persones que els confessen.

Dirigint-se  a uns  destinataris desconeguts l’apòstol Pere escriu: “Sabent que no és pas amb coses corruptibles, amb plata o amb or, que heu estat redimits de la vostra buida manera de viure heretada dels vostres pares, sinó amb la sang preciosa de Crist, com d’un anyell irreprensible i sense taca, preordinat abans de la fundació del món, però manifestat en els darrers temps per causa de vosaltres…” ( 1 Pere 1:18-21). Aquest text posa de manifest que el pecat d’Adam, fent que tota la seva posteritat nasqués tacada pel pecat, no va agafar per sorpresa a Déu, veient se obligat a solucionar a corre-cuita la situació produïda. Quan només existia Déu aquest va preordinar la mort del seu Fill que en el compliment del temps  es va encarnar en la persona de Jesús que com “un anyell irreprensible i sense taca” va ser sacrificat en el Gòlgota pel perdó dels pecats del poble de Déu.

“La sang de Jesucrist, el seu Fill (de Déu), ens renta de tot pecat”  (1 Joan 1:7). Per la fe en el Nom de Jesús el pecador es converteix en sant, sent l’inici d’un procés de santificació que culminarà en el dia de la resurrecció en que l’obra redemptora de Crist s’haurà realitzat del tot. Llavors el creient en Crist serà “sense taca ni arruga ni res de semblant” (Efesis 5:27).  Aquest serà el moment que podrà veure Déu cara a cara .

La sang de Crist  garanteix el perdó dels pecats. Cap pecat per groller que sigui pot impedir que efectuï la seva neteja total. Els purificats per la sang de Jesús són ovelles que escolten la veu del seu Pastor, el Pastor els coneix i les ovelles el segueixen. Declaració de Jesús que omple de confiança a les ovelles: “I jo els dono la vida eterna, i mai no es perdran, i ningú no les arrabassarà de la meva mà” (Joan 10:28). La santedat que pretén atorgar l’home no satisfà. Deixa els perdonats en el confessionari amb el dubte de si són salvats o no i amb el temor de si hauran de passar milers d’anys en el Purgatori purgant els pecats a pesar d’haver-los confessat a un sacerdot. La diferència del perdó humà del perdó diví l’assenyala l’apòstol Pau, escrivint: “Perquè per a mi el viure és Crist, i el morir, un guany” (Efesis 5:27).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

EDUCACIÓ PRE

TRANSPARÈNCIA DEMOCRÀTICA

La Via catalana que va unir Catalunya de nord a sud amb una cadena humana va ser un èxit d’organització i de participació. La pregunta que ara molts es fan és: I ara què? Els mitjans de comunicació estan farcits, per una banda pel dret a decidir, per l’altra consulta res de res. Mentre es dirimeix consulta sí i consulta no, ¿no s’ha de fer quelcom més? Crec que s’ha de començar a reformar l’Administració Pública de cap a peus. Tal com està muntada és molt cara. D’això no se’n parla. És més fàcil obligar els ciutadans a estrènye’s  el cinturó que arremangar-se les mànigues per posar-se a netejar l’Administració pública que falta li fa. Per sortir de la crisi a més de crear llocs de treball que aportaran ingressos a l’erari públic s’ha de simplificar l’Administració. ¿És de bona organització que a Catalunya hi hagi Delegació del Govern Central i Subdelegacions provincials, Generalitat i subdelegacions provincials, Diputacions, Ajuntaments i Consells Comarcals? Oi que es podria simplificar l’Administració per abaratir-la i fer-la més eficient?

Daniel Lacalle, gestor de fons d’inversió a Londres en una entrevista que li va fer Lluís Amiguet  a La Contra de La Vanguardia va dir coses molt sucoses de les que no se’n parlen i que són vitals: “El que no funciona i ens ha portat el 26% d’atur és la despesa política que no s’ha de confondre amb la despesa pública tan beneficiosa si s’administra bé”. El reporter li pregunta a Lacalle que defineixi despesa política. La resposta que dóna Lacalle no sorprèn perquè s’intueix. El que admira és la claredat amb que ho diu: “El malbaratament dels nostres diner pel polític a fi d’augmentar el seu poder i el del partit : la subvenció clientelar, l’obra pública inútil construïda per fer la foto d’inauguració i la comissió, les duplicitats en l’Administració per col·locar amics i familiars…Però és més fàcil apujar els impostos  (a la classe mitjana)que reformar l’Administració i retallar la despesa política”.

Amiguet li diu a Lacalle: ¿No creu que per molt que es retalli en polítics, tot plegat és la xocolatada del lloro? La resposta que arriba: “És el que diuen ells, però és tota una xocolatada. Hi deixem un dineral. Per exemple, en els últims cinc anys abans de la crisi  la despesa sanitària es va duplicar. Però, ¿es va duplicar també l’assistencial? És clar que no, però en molts hospitals hi havia i hi ha més càrrecs directius que metges. I passa el mateix en altres centres de l’Administració i empreses públiques”.

Les declaracions de Daniel Lacalle posen el dit en la nafra però cal fer quelcom més de cara a la regeneració política sense la qual es fomenta la corrupció que arruïna. Cal democratitzar els partits per dins i això implica que siguin transparents. Mentre els partits estiguin organitzats de forma piramidal, del vèrtex a la base, la seva democratització és impossible. Tal com funcionen ara els partits els polítics tenen clar que deuen els seus llocs a les cúpules que els posen en les llistes. Aquesta és la causa que sigui tan difícil trobar una veu mínimament crítica. Aquesta situació és la que ens ajuda a entendre com davant de declaracions que fan plorar la claca es posi dempeus aplaudint les gracietes de qui depenen els seus sous. Les llistes tancades clamen a Déu per la pobresa intel·lectual dels polítics que es limiten a repetir com lloros les consignes rebudes des de les cúpules. La monotonia informativa posa en evidència que els portaveus es limiten a transmetre sense  variar gens ni mica les consignes rebudes i la manca de llibertat en els partits polítics que presumeixen de democràtics.

La política ha de deixar de ser cosa de professionals que viuen d’ella perquè és una font de corrupció. Quan els polítics es cremen se’ls retira de primera línia per col·locar-los en una empres pública i a viure a cos de  rei. L’activitat política ha de ser una activitat temporal limitada a un termini establert. Un cop acabada la gestió han de tornar a l’ocupació que tenien abans d’entrar a l’activitat pública per gaudir dels mateixos privilegis i  obligacions que la resta dels ciutadans.

Acabi com acabi la incertesa actual s’ha de posar fi a la corrupció política. No es pot retardar fer-ho. La Democràcia comença i acaba amb la transparència política. No pot esperar més que la classe política deixi de ser un col·lectiu que es regeixi per lleis especials que els proporcionen uns privilegis diferents de la resta dels ciutadans. ¿És cert que tots els ciutadans són iguals davant la llei? Si es donen diferències davant la llei llavors estem  en una dictadura més o menys velada que només dóna dret a picar de peus als ciutadans.

Octavi Pereña i Cortina