MESTRES ESTRANYS

El cantautor Javier Krahe ha estat absolt pel jutjat de lo penal de Madrid de l’atemptat contra la llibertat religiosa que destil·la la pel·lícula “Como cocinar a un Cristo para dos personas”. No exposo els detalls de la recepta perquè els considero de molt mal gust. Si el propòsit de Krahe era criticar la idolatria tan estesa en el món catòlic es mereix un excel·lent.

L’escriptora Lucía Etxebarria li diu a Krahe: “A veure si t’atreveixes a cuinar Mahoma”. La periodista diu que seria molt difícil, per no dir impossible, cuinar Mahoma “perquè mai no he vist una estatueta de Mahoma perquè la majoria dels musulmans consideren les imatges visuals dels profetes haram, prohibides, perquè l’islam creu que l’ús de les imatges  fomenta la idolatria al convertir-se la imatge en més important que el concepte que representa”

La periodista afirma que “l’Alcorà  no prohibeix explícitament les imatges de Mahoma” . El fet que aquesta prohibició no aparegui explícitament formulada en el seu llibre sagrat hauria de ser un motiu d’avergonyiment pels catòlics i d’altres esglésies afins ja que en la Bíblia, Antic i Nou Testament, es prohibeix amb tota claredat fabricar-se imatges que vulguin representar Déu. En els Deu Manaments tal com estan escrits en la Bíblia es llegeix: “No tindràs altres déus davant meu. No els faràs cap estàtua ni cap imatge…no et prostraràs davant d’ells ni els serviràs…” (Èxode 20: 3-5). A Deuteronomi, quan Moisès  refresca la memòria als israelites que eren a punt d’entrar en la Terra Promesa, recordant-los els Deu Manaments els diu: ”Guardeu, doncs, les vostre ànimes diligentment, ja que no vau veure cap forma en aquell dia que el Senyor us va parlar a l’Horeb d’enmig del foc, no fos que us corrompéssiu, i us féssiu una estàtua, la imatge de qualsevol figura, la forma d’un mascle  o d’una femella”              (4. 15,16). De Moisès diu l’autor d’Hebreus. “Per la fe, va deixar Egipte, no tement la ira del rei, perquè es va mantenir ferm com veient l’Invisible” (11: 27). Abans de rebre els Deu Manaments per la fe va abandonar Egipte enfortint-se amb la mirada posada en l’Invisible.

L’ensenyança de la Bíblia sobre la idolatria és prou clara, però l’Església catòlica la declara legal en el Concili de Trento, al declarar. “Cal retre honor i veneracions dignes a les imatges,  no perquè en elles hi hagi alguna divinitat o virtut que calgui honorar o invocar, sinó solament perquè venerem per elles el que representen. I quan ens llevem el barret o ens agenollem davant seu, adorem el Crist que representa”

Per ordre de Déu el profeta Samuel li diu al rei Saül: “Heus aquí, obeir és millor que no pas el sacrifici, i atendre que no pas el greix dels moltons. Perquè la rebel·lió és com el pecat d’endevinació, i la tossuderia, com la iniquitat i la idolatria. Com que tu has rebutjat la paraula del Senyor, Ell també t’ha rebutjat com a rei”                              (1 Samuel, 15:22,23). 

Lucía Etxebarria segueix dient: “Però és molt difícil entendre l’Alcorà  sense un professor que et guiï a través del dens  cripticisme  del seu llenguatge, de manera que molts memoritzen sures sense comprendre en realitat el seu significat “. No és aquest el cas de la Bíblia referent a la idolatria. “No et faràs  cap estàtua ni cap imatge…ja que no vau veure cap forma en aquell dia que el Senyor us va parlar a l’Horeb d’enmig del foc”. És una vergonya que els que no són cristians ensenyin al cristians a  no ser idòlatres! Al meu entendre la força expansiva  de l’Islam es troba en el fet que els seus seguidors es prenen al peu de la lletra no fer-se imatges de Mahoma encara que l’Alcorà no ho prohibeixi explícitament.

Octavi Pereña i Cortina

perenya22@yahoo.es

 

PERDÓ SENSE REGUST

Anne Perry, novel·lista que ha venut 25 milions d’exemplars de novel·la negra, quan tenia 13 anys amb una amiga va matar la mare de la seva companya colpejant-li el cap 45 vegades amb un maó. El crim va ser motivat perquè les dues nenes volien estar sempre juntes i la víctima n’era un obstacle. Van estar cinc anys detingudes.

Fent referència a aquest fet el periodista Víctor-M. Amela li pregunta a Anne Perry, pseudònim de Juliet Hulme per esborrar el passat: - Com va superar aquella experiència? La resposta que dóna Perry és: “Vaig reconèixer el mal que havia fet, me’n vaig penedir, vaig pagar el preu que havia de pagar…Si creus en el perdó…accepta-ho! I sobreviuràs. Perquè viure amb la culpa és com viure esguerrat, mutilat. Viure amb culpa no ajuda ningú, és poc intel·ligent”

Pot el pseudònim Anne Perry esborrar del tot l’acte infantil que va cometre com Juliet Hulme? Llegint l’entrevista, quan el periodista li diu: “Vostè es deia Juliet Hulme”. La resposta que dóna la novel·lista: “Això va ser en una vida molt remota…Fa mig segle, és passat, deixem-ho”. Sembla ser que el temps no ho esborra tot, que li queda en un raconet de la seva ànima un mal record que els cinc anys de presó no li han esborrat del tot el sentiment de culpa i del qual no en vol parlar. La reclusió li va perdonar la responsabilitat davant la societat, però el pecat que va cometre contra Déu matant la mare de la seva amiga que no ha estat perdonat li segueix rossegant l’ànima després de mig segle.

Deixem Juliet Hulme que vol esborrar el seu passat amb el pseudònim de Anne Perry i endinsem-nos en la Bíblia què ens diu Déu del perdó. Quan el rei David va cometre adulteri va voler amagar el seu pecat fent matar el marit de la dona ultratjada. No va servir de res. Déu que veu les coses més amagades en la profunditat de l’ànima va enviar-li el profeta Natán per denunciar-li el mal que havia fet. El rei se’n va penedir del seu pecat i Déu el va perdonar. En el salm 51 descriu l’experiència del perdó diví: “D’acord amb la multitud de les teves misericòrdies, esborra les meves transgressions. Renta’m completament de la meva iniquitat, i neteja’m del meu pecat”. No es fueteja l’esquena. No es posa un cilici que li estripés la carn. No fa peregrinacions ni dejunis que posessin en perill la seva salut. Es limita a adreçar-se a Déu a qui havia ofès amb el seu pecat i amb sinceritat i penediment autèntic li demana: “Renta’m completament la meva iniquitat”.

El doble pecat David reconeix en primer lloc que els havia comès contra Déu: “Contra tu, particularment contra tu he pecat”. Déu per mitjà del profeta Jeremies diu: “Però encara que et rentis amb lleixiu, i multipliquis el sabó sobre tu, la teva iniquitat està davant meu” (2:22). David admet que no pot esborrar la seva iniquitat amb els seus esforços es dirigeix al Déu ofès dient-li: “Purifica’m amb hisop, i seré net, renta’m i esdevindré més blanc que la neu…Amaga el teu rostre dels meus pecats, i esborra totes les meves iniquitats”

Al lector no familiaritzat amb la Bíblia li diré que purificar amb hisop significava aspergir amb aquesta planta la sang del sacrificis amb la qual cosa el pecador quedava ritualment pur. David no vol una purificació externa, ritual, que no esborra els seus pecats. Vol ser verament purificat. Per això no demana que sigui un sacerdot humà que li aspergeixi sang animal procedent del ritual que no esborra el seu pecat. Vol que sigui Jesucrist el Summe Sacerdot que aspergeixi sobre seu la sang que té poder de perdonar els pecats. Per això és que per fe mira cap el Gòlgota on Jesús vessa la sang que verament lleva els pecats. “La sang de Jesucrist, el Fill de Déu, ens neteja de tot pecat” (1 Joan 1:7).

En el salm 32  David expressa el que li passava quan intentava amagar els seus pecats i no busca el perdó de Déu: “Mentre callava, els meus ossos es consumien en el meu gemegar tot el dia, Perquè dia i nit la teva mà pesava damunt meu. La meva vitalitat es tornava en secades d’estiu” (vv. 3,4).Sent conscient del perdó rebut, diu: “Feliç el qui té perdonada la transgressió, cobert el seu pecat. Feliç l’home a qui el Senyor no li compta la iniquitat, i en el seu esperit no hi ha falsedat” (vv.1,2).

En els salm David exposa les seves experiències espirituals i ens mostra que els seus pecats són perdonats exclusivament per la fe en Déu. No li cal fer cap obra que li aporti mèrits davant el Senyor perquè sap que això no li portarà cap benedicció. Per això pot dir amb alegria: “Feliç l’home a qui el Senyor no li compta la iniquitat”. El perdó de Déu no deixa regust.

Octavi Pereña i Cortina