ZEL EVANGELITZADOR

Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona en el seu discurs inaugural com a president de la Conferència Episcopal Espanyola va dir coses molt dures sobre la jerarquia catòlica sense arribar al fons de la qüestió. Va demanar perdó per les divisions, incoherències i “inconsistències internes” i la corrupció “dins de l’Església” i dels seus pastors que hi contribueixen “no sense escàndol” i “manca de confiança en la jerarquia” de la Institució. Per això “demano perdó”. És necessari va dir, afrontar qüestions com la manca de fe  i la “corrupció” dins de l’Església que ens dol molt de veritat, i demanem perdó a Déu, a les víctimes i a la societat, alhora que treballem per la seva eradicació i prevenció”. També va denunciar la “la falta de testimoni i incoherències”, així com “les divisions i la falta de passió evangelitzadora” d’alguns membres de l’Església. l’arquebisbe esmenta mancances en el si de l’Església Catòlica però no aporta solucions concretes. Quan demana perdó a Déu de manera tan esquitllada no crec que serveixi perquè als bisbes se’ls desperti el zel evangelitzador. Segons l’article que va publicar La Vanguardia el 16/11/2021no s’anomena per a res el Nom de Crist que hauria de ser el Cap suprem  de l’Església Catòlica i la Roca sobre la que s’edifica l’Església. Amb la Bíblia oberta sabem que la decadència del pobles de Déu i en concret la de l’Església Catòlica es deu a la desobediència que es fa a la Paraula de Déu que és la Bíblia i que és d’obligat compliment.

L’arquebisbe Omella esmenta la manca de zel evangelitzador. La pregunta que em faig és: ¿la té ell? Penso que no. Conec el seu pensament religiós perquè llegeixo les seves gloses dominicals que escriu a La Vanguardia. Per l’èmfasi  idolàtric que fa a Maria la mare de Jesús puc assegurar que desconeix el sentit espiritual dels evangelis perquè li manca la direcció de l’Esperit Sant a l’hora  d’interpretar-los.

El zel evangelitzador es desperta en el moment que s’accepta el concepte bíblic de l’home que “és mort en els seus delictes i pecats”. En l’home natural no hi ha res que el pugui impulsar a donar glòria a Déu. Mentre es cregui que el baptisme i la resta de sagraments tenen poder per donar vida als morts, l’esperit evangelitzador no aixecarà el cap.

Joan el Baptista, el precursor del Messies, atreia molt gent que venia a ell per a ser batejats “en el Jordà confessant els seus pecats, I veient que molts fariseus” (que es consideraven justos) “i saduceus que venien al seu baptisme. els va dir: Cria d’escurçons! ¿Qui us ha advertit per fugir de la ira que està venint? Feu, doncs, fruits dignes del penediment” (Mateo 3: 6-8).

Jesús a l’inici del seu ministeri públic “va començar a predicar i a dir. Penediu-vos, perquè s’ha apropat el regne dels cels” (Mateu 4: 17). El penediment és l’essència del missatge cristià ja que el missatge va dirigit a persones mortes espiritualment. Jesús fa aquest advertiment: “No he vingut a buscar justos sinó pecadors al penediment”  (Mateu 9: 13). En el context immediat d’aquesta declaració s’hi troba la hipocresia dels fariseus que es consideraven ser persones justes, més clar, bones persones que complien tots els requisits de la Llei de Déu. Jesús denuncia la seva presumpció d’innocència, dient-los: “Els que estan bons no tenen necessitat de metge, sinó els qui estan malalts. Aneu, doncs, que vol dir misericòrdia: Misericòrdia vull, i no sacrifici, perquè no he vingut a cridar justos, sinó pecadors al penediment” (Mateu 9: 12, 13).

El concepte catòlic de la salvació que no es basa en el penediment i el perdó dels pecats per la fe en el Nom de Jesús, sinó en el suposat poder que s’atribueix l’Església Catòlica de perdonar els pecats mitjançant el baptisme i la pertinença a l’Església en atribuir-se el poder de Crist de salvar afirmant que fora d’ella, no hi ha salvació possible. Als moribunds els consolen que aniran al cel amb l’extremunció. En els funerals aplanen el camí cap a la glòria esquitxant  amb aigua beneïda el taüt que conté les restes del qui prèviament han enaltit com posseïdors d’excel·lents qualitats, encara que hagin estat ateus empedreïts i pecadors manifestos. Això no és Evangeli.  No ens ha de fer estrany si entre la clerecia catòlica hi manqui zel evangelitzador. I seguirà passant mentre la clerecia catòlica no cregui que Jesús “és la pedra rebutjada per vosaltres els constructors, que ha esdevingut cap de l’angle. I en ningú altre no hi ha salvació, perquè no hi ha cap altre Nom sota el cel donat als homes en que haguem de ser salvats” (Fets 4. 11, 12). El zel evangelitzador es desperta quan es creu fermament que la salvació ho és exclusivament per la fe en el Nom de Jesús. Si no s’és conscient de la gravetat del pecat i  si el pecador no ha passat de mort a vida és impossible entendre la importància que tenen les paraules de Jesús: “Aneu, doncs, i instruïu tots els pobles, batejant-los en  el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat. (Mateu 28: 19, 20).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

ENFORTIMENT ÈTIC

“Avui no estem d’humor, demà tampoc” Aquesta frase pot resumir l’estat emocional en que es troben moltes persones agreujat per la presència del Covid-19 que ja dura massa. Aquest perllongat mal humor  es manifesta clarament en les relacions personals i que a més d’un futur incert ha canviat dràsticament el nostre estil de vida. La pandèmia té la virtut d’agrir-nos encara més el caràcter que ja era prou defectuós. No són grans coses les que ens impulsen a enfilar-nos per les parets. Són foteses les que ens fan pujar l’adrenalina al màxim. L’agressivitat es manifesta en el dia a dia. Uns jubilats juguen a la botifarra o al dominó o al billar. La parella comet un error i tot seguit esclata la ira i la boca vomita paraulotes i blasfèmies com si haguessin menjat peix en mal estat. S’està parlant amigablement mentre els tertulians estiguin d’acord. Si un d‘ells dissenteix del que s’està dient s’arma un sagramental, Un avançament improcedent, qui és que no l’hagi fet mai?, els insults surten per les finestres del vehicle i el clàxon ensordidor no cessa de sonar. A tot   això s’hi poden afegir la infinitat de  petiteses que ens fan malbé el dia. Per què som tan sensibles a tot allò que no ens agrada? La causa és que ens creiem tan especials que res ni ningú hauria de qüestionar la nostra integritat i lo valuós que un hom creu que és. En el fons la irritabilitat que tan de pressa es manifesta no és un problema educatiu com molta gent pensa que és, Sens dubte és un problema espiritual. No té res que veure amb la filosofia ni amb la religió. L’essència del mal caràcter que esclata impulsivament és un problema relacional. Què representa Jesús per a nosaltres? Acabo de llegir “La reina oculta”. L’autor presenta un Crist mitològic que no té res que veure amb el Jesús dels evangelis. Un Jesús a qui es pot manipular a conveniència. Aquest Jesús  folklòric no és el Fill de Déu que fa noves les persones que creuen en Ell com a Senyor i Salvador. Aquest Jesús imaginari deixa les persones tal com són: volcans que vomiten serpents i gripaus. L’embolic ideat per l’autor de “La reina oculta” distreu però no canvia el caràcter del lector. Aquest Jesús convertit en personatge literari no és el Jesús que les persones necessiten per alliberar-se del mal humor que les persegueix com llebrer famolenc.

La conversió de l’apòstol Pau va ser molt dramàtica. Dirigint-se a Damasc amb el propòsit de detenir els cristians que vivien en aquella ciutat per endur-se’ls a Jerusalem per a ser jutjats i condemnats per les autoritats religioses jueves. Un sobtat resplendor celestial el va encegar i el va fer caure del cavall. Un cop allotjat a la ciutat Jesús li va enviar Ananies perquè entre altres coses li digués: “Jo li mostraré quantes coses li caldrà patir pel meu Nom” (Fets 9: 16). Tot just convertit a Crist els fanàtics jueus van començar a perseguir-lo amb el propòsit de matar-lo. “Però els deixebles el van agafar de nit i el van baixar per la muralla despenjant-lo dins d’una cistella” (Fets 9: 23).

A 2 Corintis 11: 23-28 l’apòstol Pau descriu una sèrie d’incidents molt dolorosos a causa del seu zel evangelitzador. Si el lector s’asseu i s’agafa un minut per llegir el text,  ben segur que un calfred li baixarà de dalt a baix de la columna vertebral. La forma de reaccionar de l’apòstol  davant els aflictius sofriments  a causa de la seva fe en Crist no tenen punt de comparança amb els suaus dolors que patim i que ens roben el benestar emocional que, per deslliurar-nos d’ells ens veiem obligats al consum de fàrmacs per intentar deslliurar-nos del malestar, més que físic, mental. El remei que va ajudar a l’apòstol a sortir victoriós de les situacions adverses per les que va haver de passar i que no van perjudicar la seva salut mental ens el recepta quan escriu: “No ho dic a causa de la meva necessitat, perquè he aprés a estar content en qualsevol circumstància en que estigui. Sé viure humilment, i sé viure en l’abundància, en tot i en cada circumstància estic preparat per estar saciat i a patir fam, per viure en l’abundància i per viure en necessitat”. L’apòstol no ens ensenya a mantenir-nos tranquils i esforçar-nos a superar les adversitats de la manera que ho ensenya la filosofia del pensament positiu, sense aconseguir-ho. ens ensenya a obtenir-ho sense afectar la salut mental quan al final del text llegit fa aquesta contundent declaració de fe: “Tot ho puc en Crist que m’enforteix” (Filipencs 4: 11-13). El secret que li va permetre a l’apòstol Pau viure en pau en qualsevol circumstància ho aconsegueix amb el Crist que li dóna força. El Crist de Pau no té res a veure amb el Crist que descriu l’autor de La eina oculta. És el Crist que no es troba immobilitzat entre les pàgines de la Bíblia, sinó el Crist que viu i que per l’Esperit Sant habita en els qui creuen en Ell. Vèncer el mal humor que a causa del Covid-19 s’ha accentuat, només hi ha una manera d’aconseguir-ho: Que sigui Crist qui ens doni la força.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

ADDICCIÓ AL JOC

Maribel Verdú que actua com advocada brillant en la sèrie “Ana Tramel. El juego, el periodista que la entrevista li pregunta: “Què ha aprés vostè del món el joc amb aquesta sèrie?” la resposta que dóna l’actriu és: “Que el joc porta a la ruïna moral i econòmica i que destrossa famílies senceres. Al primer capítol estem mirant amb un dels meus companys una  sala d’apostes i hi ha un rètol que diu: “tots portem un jugador a dins. I el meu personatge li diu: “Imagina’t que en un anunci de whisky o rom hi posés: Tots portem un alcohòlic a dins” a ningú no se li acudiria fer una publicitat d’aquesta. En aquest tema hi ha molta impunitat. Avui dia el que mou la industria del  joc només a Espanya són més de 40 mil milions d’euros a l’any”.

Ana Travel la protagonista de la sèrie “s’haurà d’enfrontar a una enorme corporació de la indústria del joc i serà com una lluita de David amb Goliat. Al final ella se n’adonarà que no es tracta d’una lluita contra el joc sinó contra un sistema que no funciona. No és el sistema que no funciona. Son les persones que estimen excessivament els diners les que han pervertit el sistema.

Per pressió popular la publicitat de loteries i apostes s’ha de fer en hores que no la vegin els infants. Malgrat que els anuncis vagin precedits d’un cínic advertiment: “Juga responsablement si ets major d’edat”, sense remordiment de consciència, sabent que el joc és danyí pels jugadors i les seves famílies, anuncien que si els toca la grossa podran viure com reis  la resta de les seves vides ja que podran gaudir dels plaers sensuals que els diners els poden proporcionar.

Els anuncis de loteries i apostes saben molt bé estimular la cobdícia humana, la insatisfacció perenne que impulsa a ser satisfeta amb l’incansable desig d’aconseguir més diners per aplacar el desig que no es satisfà mai. El desig desordenat de felicitat incentiva a satisfer-lo en llocs equivocats. El desig caòtic de felicitat fa que només a Espanya es malgastin més de 40 mil milions d’euros a l’any.

Roberto Santiago l’autor de la novel·la que inspira la sèrie Ana Tramel. El juego, diu que va fer una investigació exhaustiva sobre el món del joc. Tot el que la sèrie exposa sobre el tema “no m’ho han explicat, ho he vist amb els meus propis ulls. La sèrie té aquest punt de veritat total i absoluta, per bé que per descomptat tot està ficcionat”.

“L’enganxament al joc és una malaltia reconeguda per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), és un tema que sovint ha estat tabú” va advertir el novel·lista. Ara bé, l’addicció al joc no és una malaltia que es pugui guarir amb fàrmacs.

La lluita contra l’enorme corporació de la indústria del joc és com una lluita de David contra Goliat, afirma Ana Tramel la protagonista de “El juego”. S’equivoca d’enemic. No és contra les grans corporacions del joc contra les que s’ha de lluitar. És cert que la publicitat incideix en l’amor al diner que hi ha en les persones. Si  aquest amor desmesurat al diner no existís la publicitat que incita a jugar seria un fracàs total. Penso que s’ha d’anar a buscar la solució en les persones que juguen i no en les corporacions que guanyen molts diners incitant a les persones a que malgastin el que tenen, inclús el que no tenen. acaben sent extorsionats per màfies.

S’ha de planejar bé l’estratègia a seguir en la lluita contra l’addicció al joc que tants estralls produeix. L’addicte ha de començar per reconèixer l’estat en que es troba i què és el que la portat a la ruïna moral i econòmica en que  es troba. Ineludiblement ha de reconèixer que la condició de pecador és la  que l’ha portat a buscar la felicitat en lloc equivocat. Si es dóna aquest reconeixement s’ha donat un pas de gegant en la solució del problema de l’addicció al joc.

Si el jugador empedreït reconeix la seva condició de pecador admet la seva feblesa i la necessitat de rebre força per vèncer l’esclavatge que l’arruïna. Ana Tramel esmenta el relat bíblic de l’enfrontament entre David i Goliat. David va ser un adolescent pastor d’ovelles que es va enfrontar amb el poderós Goliat. La lluita va ser molt desigual. David només portava cinc pedres escollides del rierol i la fona a la mà. Goliat anava fornit amb l’equip de soldat. Ningú dubtava qui seria el vencedor. Els pronòstics van fallar perquè David es va enfrontar a l’expert guerrer en el Nom del Senyor. El poderós Goliat va caure mort als peus de David a causa de l’impacte d’una pedra que David li va clavar al front (1 Samuel 17. 45). El  Goliat a qui s’han d’enfrontar els addictes al joc no són persones de carn i ossos convertides en les grans corporacions del joc, sinó a “principats, potestats, potències còsmiques de la tenebra d’aquest segle, contra els esperits de maldat en els àmbits celestials” (Efesis 6: 12). Per dir-ho de manera més senzilla contra esperits satànics que l’impulsen a jugar. Per vèncer el poderós Goliat que l’addicte al joc porta dintre seu ho ha de fer en el Nom de Jesús i revestit del seu poder superarà amb escreix l’addicció (Efesis 6: 10-17).

Octavi Pereña i Cortina

INVIOLABILITAT CONSTITUCIONAL

L’article 56.3 de la Constitució afirma: “La persona del rei és inviolable, i no està subjecta a responsabilitat…” Que la Constitució de 1978 digui que la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat, ens recorda les monarquies absolutistes del passat emparades pels teòlegs de l’Església Catòlica que defensaven l’origen diví de les monarquies  absolutistes. És cert que aquesta afirmació neix de Romans 13: 1 que diu: “Que tothom se sotmeti a les autoritats superiors. Perquè no hi h autoritat que no vingui de Déu i les autoritats que hi ha han establertes per Déu”. Un text tret el seu context és un pretext. Se li pot fer dir tot allò que l’intèrpret li vingui millor pels seus interessos. El context general de la Bíblia no ens permet pensar que Déu és partidari dels absolutismes monàrquics ni republicans. Els absolutismes monàrquics afavoreixen la injustícia en Nom de Déu. Els republicans en nom de la raó. Fixem-nos en el que ocorre en el món.

La carta reial que atorga poders a les monarquies i a les repúbliques i que està per sobre de les constitucions nacionals es troba a Deuteronomi 17: 14-20. Aquest text conté unes clàusules que van dirigides únicament a l’Israel bíblic. El que es pot aplicar a totes les nacions diu: “I que” (el rei/governant) “no multipliqui les seves dones, a fi que el seu cor no es desviï , ni multipliqui excessivament per a si mateix la plata i l’or. I s’esdevindrà, quan s’assegui al tron del seu regne, que escriurà per a ell en un llibre una còpia d’aquesta llei, segons l’exemplar que tenen al davant els sacerdots, els levites, i el tindrà amb ell, i el llegirà tots els dies de la seva vida, perquè hi aprengui a témer el Senyor el seu Déu, per complir totes les paraules d’aquesta llei i aquests estatuts per fer-los, a fi que el seu cor no s’exalci per sobre els seus germans, i no s’aparti del manament ni a dreta ni a esquerra, a fi que allargui els dies del seu regnat, ell i els seus fills enmig d’Israel” (vv. 17-20). Avui ni els reis ni els polítics no han de fer cap esforç extraordinari per fer-se amb una còpia de la Bíblia. La trobaran a les llibreries. Avui no cal anar a la clandestinitat per fer-se amb una còpia del Llibre de Déu. No tenen excusa per no fer la lectura diària de la Bíblia per aprendre a governar amb justícia.

El vertader Rei d’Israel és el Senyor. Aquest que coneix la manera de ser del seu poble sap anticipadament que voldrà tenir un rei com tots els  pobles veïns. Els diu: “i diguis: posaré un rei sobre meu, com totes les nacions que m’envolten, posaràs sobre tu el rei que el Senyor el teu Déu hagi escollit” (vv.14, 15). El text que comentem implícitament ensenya  que la duració del seu regnat serà curta si no es manté fidel a les instruccions que dóna el llibre que ha de llegir diàriament. Al llarg dels segles el Senyor ha parlat mitjançant els profetes i, arribat el compliment del temps per Jesús i pels seus deixebles inspirats per l’Esperit Sant. Tot el que Déu creu que li convé a l’home saber es troba en la Bíblia.

La Constitució espanyola de 1978 afirma: “La persona del Rei és inviolable i no està subjecte a responsabilitat…” La Constitució divina que ha estat redactada per homes inspirats per l’Esperit Sant que està per sobre les constitucions nacionals ha de ser obeïda per tots els homes. Els monarques i els polítics no estan eximits de fer-ho. De no obeir les seves ensenyances  n’hauran de donar compte a l’Autoritat suprema que els ha posat en el càrrec.

Sent ja vell el profeta Samuel el poble li va demanar un rei perquè es volien assemblar a les nacions veïnes. El Senyor li va dir al seu servent no t’han rebutjat a tu sinó a mi que no em volen com a Rei. Fes cas a la seva petició (1 Samuel 8: 7). El Senyor li diu a Samuel: demà se’t presentarà un jove a qui descriu i “l’ungiràs per príncep sobre el meu poble Israel” (1 Samuel 9: 16). I agafant Samuel una ampolleta d’oli i la va vessar sobre el seu cap, i el va besar i li va dir: ¿No  és això senyal que el Senyor t’ha ungit  com a príncep sobre la seva heretat?” (1 Samuel 10: 1). Aquesta unció es va fer en privat. Més tard es farà pública la investidura. Feta la coronació “Samuel va declarar al poble el dret del regne, i el va escriure en un llibre, i el va posar davant del Senyor” (vv. 24, 25).

Tres anys més tard Saúl es trobava en dificultats bèl·liques i, violant la Llei de Déu va usurpar les funcions sacerdotals que eren competència de Samuel. El profeta li va haver de dir: “Has fet una ximpleria no guardant el manament que el Senyor el teu Déu et va manar, perquè ara el Senyor hauria afermat el teu regne sobre Israel per sempre, però ara el teu regnat no es mantindrà…perquè tu no has guardat el que el Senyor et va manar” (1 Samuel 13: 13, 14).

Tot just al final del seu regnat, sent el darrer enfrontament amb els filisteus “Saúl va consultar Déu: Baixaré darrere els filisteus? Els lliuraràs a la mà d’Israel? I Déu no li va respondre aquell dia” (1 Samuel 14: 37). Ja que el Senyor a causa de la seva desobediència obstinada guarda silenci i no li contesta a les seves súpliques, Saúl es troba perdut i no sabent  què fer consulta una nigromàntica  (1 Samuel 28: 3-25). Saúl va morir llançant-se sobre la seva espasa. Aquest és l’epitafi que recorda el regnat de Saúl: “I Saúl va morir per la seva infidelitat que va cometre contra el Senyor, referent a la paraula del Senyor que no havia guardat, i també per preguntar una nigromàntica, per consultar-la i no va consultar el Senyor, per això el va matar” (1 Cròniques 10: 13,14).

Per al Senyor no existeix immunitat constitucional. Així monarques com plebeus hauran de comparèixer davant el tribunal de Crist que els jutjarà pels seus fets. Podran eludir la justícia humana modificant lleis i constitucions al seu antull. Davant l’Insubornable, la sentència serà justa, si no ho és en el temps, ho serà en l’eternitat.

Octavi Pereña i Cortina