FRATERNITAT UNIVERSAL

El papa Francesc en la seva encíclica Tots germans s’inclina per la causa de la fraternitat  universal. Tots som germans. Teològicament aquesta germanor no té per on agafar-se. Per ser descendència d’Adam “el Déu…que va fer d’una única sang tot el llinatge dels homes perquè habitessin sobre tota la faç de la terra” (Fets 17: 24-26). Com a descendència d’Adam tots som germans. En l’aspecte espiritual Jesús desmenteix l’afirmació que “tots som germans” quan, envoltat de persones que desitjaven escoltar-lo s’apropen la seva mare i els seus germans que volien parlar amb Ell. Algú d’entre la multitud li diu: “Mira, la teva mare i els teus germans són aquí fora, cercant de parlar amb tu”. Heus aquí la resposta que li dóna Jesús: “ Qui és la meva mare, i qui són els meus germans? I va estendre la mà vers els seus deixebles, i va dir: Heus aquí, la meva mare i els meus germans. Perquè aquell que faci la voluntat dl meu Pare que és en els cels, aquest és el meu germà i germana i mare” (Mateu 12: 46-50). Jesús no renega de la seva mare i dels seus germans. Es limita a deixar ben clar qui són els vers fills de Déu i qui no.

El papa Francesc s’equivoca de mig a mig quan afirma que tots estem posats en el sac de la fraternitat universal perquè no tothom té com a pare el Pare de nostre Senyor Jesucrist. En el sentit espiritual, en una controvèrsia amb l’elit religiosa tracta aquesta qüestió. El fariseus presumien de ser descendents d’Abraham en dir: “El nostre pare és Abraham”. Jesús els respon: “Si fóssiu fills d’Abraham, faríeu les obres d’Abraham”. En l’aspecte biològic sí que eren descendència d’Abraham. Però no en l’espiritual: “Sapigueu, doncs, que els de la fe, aquets són fills d’Abraham” (Gàlates 3: 7). No són fills d’Abraham els qui no tenen la seva fe. Si Abraham no és el seu pare, qui ho és? La discussió que Jesús manté amb el fariseus aclareix la dificultat: “Vosaltres sou del vostre pare el diable, i voleu fer els desitjos del vostre pare, ell era homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla la mentida, parla del que li es propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8: 44).

Hi ha dues classes de filiacions que es distingeixen per les obres dels seus respectius pares. Els testos s’assemblen a les olles. Els fills que tenen com a pare Satanàs, les obres que els acrediten com a tals, són: “Adulteri, fornicació, impuresa, lascívia, idolatria, bruixeria, enemistats, baralles, gelosies, ires, rivalitats, divisions, partits, enveges, homicidis, embriagueses, golafreries i les coses semblants a aquestes” (Gàlates 5: 19-21). Les obres que acrediten que es Abraham com a pare, són: “Amor, goig, pau, longanimitat, benignitat, bondat, fe, mansuetud, temprança”                       (Gàlates 5: 22,23).

L’apòstol Pau escrivint als fills d’Abraham perquè tenen la seva fe, els diu: “No us ajunteu en jou desigual amb els incrèduls, perquè, quina participació hi ha entre la justícia i la manca de llei? Quina comunió té la llum amb la tenebra? Quin acord té Crist amb Belial? (lo menyspreable). Quin conveni té el santuari de Déu amb els ídols? Perquè vosaltres sou santuari del Déu vivent, tal com Déu va dir: Habitaré en ells, i entre ells caminaré, i jo seré el seu Déu, i vosaltres em sereu poble. Per tant sortiu d’enmig d’ells, i separeu-vos-en, diu el Senyor, i no toqueu res impur, i jo us rebré. I jo us seré Pare, i vosaltres em sereu fills, diu el Senyor totpoderós” (2 Corintis 6: 14-18).

El filòsof argentí Rubén Peretó es pregunta si les reunions del papa Francesc  amb dirigents d’organitzacions internacionals tenen el propòsit de “convertir-se amb el capellà de les Nacions Unides”.

Trobant-se Jesús en el temple se li van apropar els principals sacerdots, i els escribes, i els ancians dient-li: “¿Amb quina autoritat fas aquestes coses? ¿I qui t’ha donat aquesta autoritat per fer aquestes coses? (Marc 11: 27,28). Jesús els contesta amb una altra pregunta: “El baptisme de Joan, ¿era del cel o dels homes?” (v.30). Jesús els respon amb una altra pregunta: “Tampoc jo no us dic amb quina autoritat faig aquestes coses” (v. 33). Però els explica la paràbola dels vinyaters malvats (Marc 12: 1-9). La paràbola acaba amb els arrendataris de la vinya matant el fill del propietari que volia cobrar l’arrendament. Ara Jesús pregunta als seus inquisidors: “¿És que no heu llegit aquesta Escriptura? La pedra que van rebutjar els constructors aquesta ha esdevingut cap de cantonada. És el Senyor qui us ho ha fet, i és cosa meravellosa als nostres ulls” (vv. 10,11). El propietari de la vinya representa el Pare celestial. Els servents que envia a cobrar el fruit de la vinya   representen els profetes que Déu envia i que a uns colpegen  i a altres maten. Per últim envia el seu Fill que maten. Els principals sacerdots, els escribes i els ancians  de moment el deixen i se’n van (v.12). no paren  fins aconseguir portar-lo a Pilat perquè el faci crucificar. Lluc explica el final que els espera als qui volen construir l’Església del Senyor sense comptar amb la pedra de cantonada: “Tot el qui caigui sobre aquesta pedra, serà esmicolat, però aquell sobre qui caigui, el farà pols” (Lluc 20: 18). Malament acabaran aquells que volen edificar l’Església de Déu  sense Jesús que es la pedra de cantonada.

Octavi Pereña i Cortina 

 

 

 

ADDICCIÓ AL SEXE

En”Confessions d’un addicte al sexe”, el seu autor Rupert Wolfe-Murray, esmenta un escrit publicat a Newsweek que li va fer arribar un amic seu i afirma que li va donar una visió útil del conjunt del problema. L’autor assegura que l’addicció al sexe “destrossa matrimonis, arruïna carreres i mina l’autoestima”. L’article inclou aquesta descripció d’un addicte al sexe: “El sexe era una manera d’automedicar-se per eliminar l’ansietat, desesper i una por paralitzant de la seva intimitat emocional que l’han perseguit des de que va ser abandonada en la infància”.

Wolfe-Murray que treballa en una clínica de rehabilitació d’addictes diu que el que descriu l’article de Newsweek és semblant al que veu en la clínica on treballa: “Les persones sovint comencen el camí de l’addicció amb l’alcohol, drogues, o determinats comportaments com sexe, joc, menjar per alleugerir el dolor que se sent a causa de problemes psicològics no resolts com abusos en la infància, traumes o inclús timidesa crònica (una causa comuna de l’alcoholisme és la confiança  que l’alcohol dóna a les persones que sense ell no encaixen en la societat). Això implica que la compulsió sexual és semblant a les altres addiccions la qual cosa significa que els terapeutes que tracten aqueta addicció poden ajudar-los”.

Aquest hauria estat la fi de la història si Wolfe-Murray no hagués esmentat l’article de Newsweek a Twitter. Li va escriure Stan un home de 69 anys  que li diu: “Sóc addicte al sexe i ho he estat des de l’adolescència”. Wolfe-Murray diu: “A mi això m’ha donat una percepció que havia trobat a faltar en els articles que fins ara havia llegit”.

Stan resumeix la seva vida així: “Durant 50  anys he portat una doble vida, com a casat, pare i catòlic practicant que traïa la seva esposa, la seva família, les seves creences religioses i la seva ètica anant a prostíbuls i salons de massatges. Aquesta vida secreta ca començar quan tenia 19 anys amb la primera visita a una prostituta, i va continuar fins que en tenia 69 quan la meva segona esposa ho va descobrir i em va fer marxar”.

Stan es refereix a l’addicció al sexe com “una calamitat del nostre temps” i afirma que “la pornografia a Internet ha accelerat greument el problema”. Per a ell l’addicció al sexe “és un compulsiu, progressiu i desesperat ús d’un encara més mecànic, degradant i perillós sexe com una manera  d’alleugerir el dolor intern amagat”.

Referint-se a Stan, Wolfe-Murray relata: “Ell diu que el sexe era la seva droga elegida, estava aïllat en la seva obsessió i incapaç de tenir relacions íntimes, incapaç d’aturar el seu comportament insà a pesar del mal que es feia a sí mateix i a aquelles persones que li eren properes. Com molts addictes al sexe, fins que Stan no va poder admetre que estava enganxat i començar a buscar solució a la seva malaltia fins que va tocar fons, amb el naufragi del seu matrimoni i la seva vida esparracada”.

El resultat, diu Stan, és que “m’he alliberat d’una càrrega de tota la vida que ha causat la destrucció de dos matrimonis i perjudicat les meves esposes, la família i altres persones. Per primer cop en la meva vida visc en pau, i al final estic aprenent a viure la vida espiritual que sempre he desitjat i noto que em converteixo en l’home que he volgut ser”.

La primera anella que va convertir Stan en un addicte al sexe la va posar en la seva adolescència quan als 19 anys va fer la seva primera visita a una prostituta. Fa 50 anys no existia la possibilitat que avui existeix d’iniciar-se sexualment prematurament. Avui, amb Internet, els infants de 12 ó 13 anys ja es familiaritzen amb el sexe  pornogràfic i passant moltes hores davant la pantalla imaginant-se fantasies  amb les imatges que visualitzen. Avui hi ha molts addictes al sexe en línia que porten una vida secreta. “Tal com ho veig”, diu Sharon O’Hara, directora mèdic del Sexual Recovery Institute, “si hi ha absència de mentides  no hi ha una autèntica addicció”.

Totes les addiccions són difícils d’abandonar . L’addicció al sexe l’acompanya una dificultat afegida. Com diu Benoit Denizet-Lewis, periodista i ex addicte al sexe: “Pots deixar una beguda o les drogues i no haver de veure-les , però no pots anar enlloc sense els teus genitals o el teu cervell”. La fe en Crist dóna la força per trencar amb les addiccions que sovint són tant difícils de superar ja que els genitals i el cervell ja no exerceixen una força irresistible .

Octavi Pereña i Cortina 

 

 

 

FELICITAT, ON TROBAR-LA?

“La felicitat només ens recorda allò que ens agrada perquè ens fan sentir així” (Dennis Lahore, escriptor). Segons aquesta definició, ser feliç és el record de moments agradables de passat. Això no és felicitat. Els records agradables no fan feliç ningú. La publicitat vent felicitat. Amb imatges suggeridores ens vol fer creure que es trobarà la felicitat fent un creuer pels fiords nòrdics o pel Mediterrani o un viatge a un lloc exòtic llunyà. Es tenen moltes sensacions de felicitat durant el  viatge que se’ns ha promès serà inoblidable. Es torna a casa. Es reuneixen amics i familiars per ensenyar-los fotos i vídeos que enregistren el bé que ens ho hem passat. Els comentem les impressions del viatge. Ignorant, però què és la felicitat. Els sentiments són molt volàtils.

Jordi Labanda ens mostra una parella asseguts en dues gandules. Un cel blau al fons sense cap núvol que amenacés trencar la felicitat del moment. Ell se la mira a ella. Ella amb un rostre que senyala avorriment té la mirada fixa a l’infinit. La imatge ens mostra una parella que està gaudint d’unes sensacions molt bones. Entre ells hi ha un mur que els separa. Ell es dirigeix a la seva parella amb aquestes paraules. “¿És que mai podem ser feliços alhora? Labanda desmunta la publicitat d’una agencia de viatges que ven les delícies d’un viatge: “com més lluny més junts estem”

J L Martín en una de les seves gracioses vinyetes ens presenta Quico Jubilata escarxofat a la butaca fent petar la xerrada amb el seu amic Ernesto. Quico pensa: “L’Ernesto va ser un destacat executiu de publicitat i ara presumeix de jubilació tranquil·la”. A la segona escena l’Ernesto explica en què consisteix la seva jubilació tranquil·la: “Cada matí una passejada per la platja, una mica de bici, llegir el diari al sol…” .A  la tercera escena l’Ernesto segueix explicant les seves aventures de jubilat: “dinar a casa, migdiada i…”. El Quico interromp la llauna que li dóna el seu amic preguntant-li: “¿No t’avorreixes una mica?” A la última escena l’Ernesto obrint la boca com si fos un forat negre i amb la potència d’un amplificador crida: “¡¡COM UNA OSTRA!!” El Quico mira de reüll el lector com dient-li: “¿I tu què?” “¿Ets com  l’Ernesto, el meu amic?”

Karl Rahmer fa aquesta reflexió: “si els éssers humans no tan sols deixen de creure en Déu, sinó que permeten que la mateixa idea de Déu desaparegui de les seves consciències, ens convertirem en res més que una sèrie de micos fantàsticament intel·ligents la fi dels quals serà una massa horrible per contemplar-los”. Tenim ulls per veure-hi però la ceguesa espiritual que enfosqueix les nostres ànimes no ens deixa veure la realitat del que és l’home sense Déu. ¿Ens veiem com micos fantàsticament intel·ligents com diu Karl Rahmer?

Si considerem que som un producte de l’evolució que fa milions d’anys que treballa, no som res més que un ramat de micos  fantàsticament intel·ligents incapaços d’aixecar els ulls vers el cel que és d’on ens ve el socors que necessitem. Malgrat que són molts els qui creuen que l’ésser humà és producte de l’evolució materialista, la incredulitat no esborra del tot que l’home ha estat creat a imatge i semblança de Déu. Sent en lo profund de l’ànima la necessitat de ser feliç. Com no es considera criatura de Déu busca per camins equivocats la font de la felicitat que anhela.

Jordi Labanda i J L Martín ens mostren amb claredat quin és el resultat de buscar la felicitat només volent satisfer les exigències de la sensualitat. L’ésser humà no és només matèria. També és esperit. La negativa de  voler conrear-lo  és la causa que la felicitat s’escapi del seu abast com el vent i l’aigua s’escolen quan se’ls vol agafar amb la mà.

La Declaració d’Independència dels Estats Units afirma que els ciutadans tenen dret a viure segurs i ser feliços. Les  intencions de la Declaració són bones. L’evidència és que la seguretat i la felicitat dels ciutadans és a anys llum d’haver-los assolit.

A causa de ser descendents d’Adam  som éssers trencats que per la fe en Jesús es reconstrueix la trencadissa. Se’ns dóna un cor nou acompanyat d’una pau interna immensa que no es pot perdre. Havent assolit la pau amb Déu cal que l’ésser humà la conreï dia a dia vivint en conformitat als requisits que li corresponen pel fet de ser fills de Déu per adopció. S’ha iniciat el camí que porta a gaudir plenament la pau de Déu el dia de la resurrecció, que és quan el pecat haurà estat totalment extirpat dels creients en Crist. Fins que aquest dia no arribi els creients estem immersos en el procés de despullar-nos de l’home vell que som en Adam per anar-nos revestint del nou que som en Crist. La plena felicitat no es gaudeix en aquest món tacat pel pecat peró s’hi avança. Jesús mort i ressuscitat és la garantia que així que així serà.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

RELIGIÓ I PAU

“La religió ha de ser quelcom íntim i personal. Quan envaeix l’espai públic, es pot declarar la guerra” (Joann Sfar, dibuixant francès de còmics). L’artista té por que si la religió ocupa espai públic pot condicionar l’educació i afavorir el debilitament de les democràcies com ara està passant a Europa” . En un sentit el dibuixant té raó. Segons el caire que prengui la religió sí que debilita les democràcies no sols a Europa sino arreu de la terra.

En aquest escrit sempre que utilitzi el mot “religió” ho faré en el context de la cristiana. Qualsevol semblança que es pugui donar amb altres religions no ens ha d’estranyar ja que totes actuen de manera anàloga. Quan la catequesi només serveix per informar sobre religió el que fa es tapar amb un vernís l’ànima catequitzada sense canviar-li les seves inclinacions. Sent la cosa així no ens ha d’estranyar que alguns catequitzats es converteixin en fanàtics de la religió com succeeix a Europa, Estats Unit, Brasil…En nom de la religió s’ensenya els adoctrinats a cometre salvatjades.

No. La religió ben entesa no és l’opi des pobles sinó el llevat que fermenta la massa de farina que quan se l’enforna s’esponja fent que el pa sigui agradable al paladar. És així com actua la religió quan s’ensenya amb l’esperit de l’Evangeli i no segons la lletra. Estova els cors endurits pel pecat que són insensibles a les necessitats del proïsme. Es sensibilitzen  amb els seus problemes. Transforma els cors durs com el pedrenyal en cors de carn com anomena la Bíblia, cors que han estat transformats per la fe en Jesús en uns altres sensibles a les necessitats del proïsme. Avui, amb el propòsit d’evitar pronunciar el mot “amor” s’empra “empatia”. Amb bona educació religiosa l’amor de Déu s’implanta en els cors dels qui creuen que Jesús  és l’Enviat de Déu per salvar el seu poble dels seus pecats. Gràcies a l’Esperit Sant que habita en ells transforma l’odi en amor. L’amor de Déu és el que li manca a la societat actual perquè se l’enforni amb el llevat de l’amor de Déu i es converteixi en pa tou gustós al paladar.

Joann Sfar manifesta ser demòcrata. Aquest és el concepte que es té de democràcia: “ La democràcia no va de votar, va d’educar. La democràcia és l’únic que pot fer que una societat avanci i s’entengui a si mateixa”. Democràcia és la forma de govern en que el poble exerceix la sobirania a través de l’elecció dels seus representants. Tal com van les coses la democràcia es troba en declivi. El dibuixant francès de còmics creu que “si els governs  apostessin per la cultura com ho fa la gent, tornaríem a estimar la idea d’Europa”. Però la classe política no està per estimar el proïsme sinó en gratificar-s a sí mateixa. No pot comportar-se de cap altra manera perquè el seu cor de pedra no li ho permet. No pot entendre que la ciutadania està formada per persones amb noms i cognoms als que han de servir els polítics demòcrates. No aprofitar-se d’ells. En lloc d’anar plegats per assolir aquest objectiu es llancen els plats pel cap. Acusant-se mútuament de ser els responsables de la situació en que ens trobem. Això sí, el culpable del col·lapse democràtics que es veu venir sempre és l’altre. Jo faig les coses sempre bé. Quanta fatxenda!

És interessant saber l’origen del mot Capitoli que darrerament s’ha pronunciat i escrit fins l’esgotament. El capitoli era el temple dedicat als déus Júpiter, Juno i Minerva. Potser sense adonar-nos-en hem posat la democràcia, el govern del poble, sota la protecció d’aquests antics déus romans. Referint-se a l’assalt al Capitoli el 6 de gener de 2021, Joann Sfar diu: “Trump és un monstre que sap perfectament com parlar a la seva gent”. L’extrema dreta nord-americana com l’europea tenen connotacions cristianes. Es troben sota l’empara eclesiàstica. Són el  braç executor de les filosofies religioses que pretenen imposar per la força els principis evangèlics. Pretenen governar per promulgar lleis que imposin a la ciutadania els seus principis religiosos, Maria-Paz López en el seu escrit “Còmplices en l’assalt” resumeix així la participació cristiana en l’assalt al Capitoli nord-americà: “En el cop sediciós al Capitoli s’hi van veure signes de “nacionalisme cristià”, una deriva molt perillosa per la democràcia dels EUA i per al cristianisme.

L’ús de la força per imposar la religió ja la trobem en el judaisme, Saule de Tars quan encara era un furibund fariseu que perseguia a mort els cristians perquè considerava que era el seu deure fer retornar a la pleta els que se n’havien sortit. Trobant-se en ple apogeu justicier  i provis dels poders que li havien concedit les autoritats religioses es dirigeix ver Damasc per fer neteja d’infidels. En arribar prop del seu destí li va succeir una sobtada i espectacular conversió a Crist (Fets 9: 1-19) que va canviar radicalment la seva vida de manera que “confonia els jueus que habitaven a Damasc, demostrant que aquest (Jesús) és el Crist” (v. 22). Els salvaguardes de la fe amb rapidesa  es van posar en acció en adonar-se que Saule s’havia convertit en un activista pro Jesús: “Els jueus es van reunir i es van posar d’acord per matar-lo” (v.23). així va ser fins que se’ls va presentar l’oportunitat per posar-lo a les mans de l’autoritat romana perquè el sentenciés a mort (Fets 22).

Escrivint l’apòstol als cristians a Filips exposa el que havia sigut abans de la seva conversió a Jesús: “Pel que fa a la Llei, fariseu; pel que fa al zel, perseguidor de l’església; pel que fa a la justícia que és en la Llei, irreprensible. Però les coses que m’eren un guany, les he considerat com a pèrdua per causa del Crist” (Filipencs 3: 5-7).

El regne de Déu que comença a desplegar-se aquí a la terra no és d’aquest món. La seva expansió no s’assoleix amb la violència. Ni els que són fora de la pleta no hi entren coaccionats. Les croades contra els sarraïns, l’extermini dels càtars, la Santa Inquisició contra els luterans…, no són les bones maneres de fer perquè el regne de Déu s’escampi “perquè tots els qui prenen l’espasa, per l’espasa moriran” (Mateu 26: 52) li va dir Jesús a Pere quan va treure l’espasa de la beina per defendre’l. El salmista ens recorda la manera correcta de fer que el regne de Déu s’estengui: “Donem gràcies al Senyor, invoquem el seu Nom, feu conèixer els seus fets entre els pobles” Salm 105: 1).

Octavi Pereña i Cortina