ABSURDITAT DE LA VIDA

“Prou de parlar sobre la salut mental feu quelcom” és el títol de l’escrit que Lanai Scarr redacta per tractar l’espinós problema de salut mental que pateix Austràlia, i per extensió també es pot aplicar a Catalunya. Scarr  va perdre la seva mare quan tenia set anys. Es va suïcidar gasant-se amb el tub d’escapament del seu cotxe. Durant molts anys va haver de lluitar amb la seva malaltia mental. Molt desenganyat del sistema sanitari mental Scarr diu: “El que encara és més trist és que després de vint anys  la meva història no és única. Famílies d’arreu d’Austràlia, ara segueixen patint el mateix”. Un govern darrere un altre diuen que s’ha de trobar solució, però no es fa res.

L’actual ministre de Sanitat australià Sussan Ley ha dit que s’ha de deixar d’enganxar amb cinta adhesiva un sistema sanitari trencat: “Tothom ha de portar la càrrega de responsabilitat i treballar plegats per corregir la situació. No podem continuar posant cinta adhesiva al sistema de salut mental i esperar que es guareixi per si mateix”. Potser sí que el sistema sanitari australià, com el nostre, no funciona prou bé. ¿És que hi ha quelcom que funcioni a les mil meravelles? Els qui pretenen perfeccionar al cent per cent el sistema sanitari persegueixen una quimera. Això no significa que no s’hagi de treballar per perfeccionar-lo. Així i tot sempre sortirà algú que vengui pròtesis defectuoses que afectaran el benestar dels qui les porten. Anem a pams. El problema dels suïcidis no se’l pot atribuir exclusivament als defectes del sistema sanitari. Es busquen només solucions externes quan també s’ha de tenir en compte la condició espiritual dels malalts. Malauradament és més fàcil medicar les persones  que pateixen trastorns mentals fins convertir-les en zombis, persones absents  i sense voluntat, gens tolerants al sofriment.

La periodista Núria Escur li pregunta a l’escriptor libanès Amin Maalouf: ¿Entén perquè  Stefan Zweig es va acabar suïcidant? La resposta que li dóna és: “Penso molt en ell. És un escriptor que admiro i sento el que ell va sentir: no podia acceptar en que s’ha convertit el món. Però difereixo de la seva decisió final…No podem deixar-nos portar per la ceguesa de la desesperació”. Maalouf remet el problema dels suïcidis a l’interior de l’home.

El caos en que s’ha convertit el món porta a la desesperació de molts que busquen la solució fàcil del suïcidi. El sentit de la vida s’ha convertit en un absurd per a un creixent nombre de persones, no limitat per l’edat ni el sexe, que opta pel suïcidi com a fugida d’un món que no val la pena ser-hi.

L’era digital permet que moltíssimes persones estiguin connectades amb desconeguts. Aquesta peculiaritat fa que les relacions siguin molt superficials, vinculades a temes  que poc tenen que veure amb l’edificació personal. Són addictes a les pantalletes, però sense rebre ni donar companyonia que tregui de l’aïllament els interlocutors. El resultat és un buit emocional que afavoreix el suïcidi perquè la connexió digital no contribueix a la salut de l’ànima.

Una adolescent de 17 anys que es va intentar suïcidar després d’haver estat assetjada a l’escola va dir: “Em sento sola i aïllada, no sóc feliç. L’assetjament em persegueix arreu i realment no tinc escapatòria. Pensava: Què importa viure si no agrado a ningú. Pensava: per què sóc aquí, si de totes maneres tothom ha de morir. Què importa si ho faig ara”

La mort per suïcidi sobrepassa la d’accidents de trànsit. L’any 2012 a Espanya van morir 3.539 persones per suïcidi enfront de les 1.915 en accidents de trànsit. Es calcula que cada 40 segons es suïcida una persona en algun lloc del món.

La lectura pot prevenir o afavorir els suïcidis. La generalització del llibre com a font de cultura no és certa. Hi ha llibres que fan bé. No en són molts, però n’hi ha. Alhora en són nombrosos els que perjudiquen la salut mental dels lectors. Els amics de Nathan Austin que es va suïcidar, diuen: “ Els llibres que llegim a l’institut  són foscos. Sembla que cada llibre que llegim ens digui que la vida no tingui sentit i que el final no importa. Aquests llibres contribueixen a fer que la vida no tingui sentit”.

Els prejudicis fan que el Llibre que pot donar sentit a la vida i que ensenya que val la pena viure, sigui el menys llegit. La Bíblia gira entorn de Jesús el Fill de Déu que dóna força al rebutjat, impedint que el menyspreu pugui despertar sentiments suïcides que en alguns casos porten al suïcidi real. La persona a qui la vida no té sentit trobarà en la Bíblia el missatge que la farà reviure i, a pesar de les calamitats que es veuen en aquest món, la vida tindrà sentit. En una societat en que hi ha tanta marginació i sofriment, l’amistat amb Jesús esborra la solitud depressiva que malmet la salut mental. Jesús és la Font de Vida que fa que valgui la pena viure la vida.

Octavi Pereña i Cortina

 

MURS DE SEPARACIÓ

El 9 de novembre de 1989 va caure el desgraciat mur de Berlin que partia en dos Alemanya. L’esdeveniment va despertar moltes esperances perquè es creia que el seu enderrocament presagiava la desaparició dels 11 murs que hi havia en aquella època. Els murs no solament no han  desaparegut sinó que han criat. Segons un estudi de la Universitat de Quebec, avui són 70. Les esperances del 1989 se n’han anat en orris.

Un escrit: “Video del papa” de Maria Àngels Pagès (La Mañana 17/08/2017), enalteix l’activitat papal mitjançant les xarxes socials. L’autora acaba l’escrit amb aquestes paraules: “Ben segur que tot plegat contribuirà al repte que hauria de ser comú per tota la humanitat: aconseguir una societat més humana al servei de la pau, de la fraternitat i la solidaritat”. L’escriptora s’oblida de les paraules del profeta Jeremies: “Així diu el Senyor: Maleït l’home que confia en l’ésser humà, i posa en la carn la seva força, i el seu cor s’aparta del Senyor…Beneït l’home que confia en el Senyor, i el Senyor és la seva confiança. Serà, doncs, com un arbre plantat vora les aigües, que estén les seves arrels vora el corrent, que no tem quan ve la calor, i el seu fullatge resta verd, i en l’any de sequera no té neguit, no para de fer fruit” (Jeremies 17: 5,7,8). En el seu escrit ni tan sols una referència a Jesús que l’àngel que va anunciar el seu naixement a Betlem als pastors que guardaven el seu ramat, amb aquestes paraules: “No tingueu por, perquè heus aquí us anuncio noves de gran goig, que ho seran per a tot el poble: perquè avui us ha nascut en la ciutat de David el Salvador, que és el Crist el Senyor (Lluc 2: 10,11).

Jaume Pujol Balcells, arquebisbe de Tarragona, en el seu escrit “Murs i fronteres” (La Vanguardia 13/08/2017), esmentant els murs de separació més coneguts que hi ha al món, escriu: “Són fronteres que s’aixequen contra veïns enemistats o per evitar l’entrada d’immigrants i refugiats. S’hi referia el papa Francesc quan a Fàtima, suplicava a la Mare de Déu: “Uneix-nos a tots en una única família humana”, pensant en totes les persones de la Terra, de tots els continents i religions”. Quan l’arquebisbe compara Jesucrist amb Maria s’oblida de les paraules de l’apòstol Pere que ple de l’Esperit Sant va dir al Sanedrí: “Sapigueu tots vosaltres i tot el poble d’Israel, que és en el Nom de Jesucrist el Natzarè, a qui vosaltres vau crucificar, a qui Déu ha ressuscitat d’entre els morts: és per Ell que aquest home es troba sa davant vostre. Ell (Jesucrist) és la pedra rebutjada per vosaltres els constructors que ha esdevingut cap de l’angle. I en ningú altre hi ha la salvació: perquè  no hi ha cap altre Nom sota el cel donat als homes en que haguem de ser salvats” (Fets 4. 10-12). Equiparar la salvació que atorga Jesús pel fet de ser el Fill de Déu amb altres salvadors o salvadores, és robar-li la exclusivitat salvadora. Jesús compleix el que promet. El salvadors inventats pels homes, no.

Anem a l’Escriptura per descobrir què diu sobre els murs de separació que segreguen persones i nacions. L’apòstol Pau escrivint als cristians d’Efes els compara amb els jueus i els recorda que abans de la conversió a Crist eren “aliens a la ciutadania d’Israel…Però ara, en Crist Jesús, vosaltres que abans éreu lluny , heu estat apropats per la sang del Crist” (Efesis 2: 12,13).

Abans de creure en Jesús la relació fraternal entre jueus i gentils era impensable, “però ara, en Crist Jesús, vosaltres que abans éreu lluny heu estat agrupats per la sang del Crist. Perquè Ell és la nostra pau, el qui de dos pobles n’ha fet un de sol, i el qui ha enderrocat el mur de separació que hi havia entremig, abolint en la seva carn l’enemistat…a fi de reconciliar-los tots dos amb Déu en un sol cos per mitjà de la creu, matant en ella l’enemistat” (vv.13-16).

En Crist els murs de separació desapareixen. Heus aquí el miracle de la reunificació en Crist: “Per tant, doncs, ja no sou estrangers ni forasters, sinó conciutadans amb els sants i familiars de Déu, edificats sobre el fonament dels apòstols, essent Jesucrist mateix la pedra angular. En Ell, tot l’edifici, coordinat harmònicament, va creixent per esdevenir un temple sant en el Senyor, i en Ell també vosaltres (els no jueus) sou juntament edificats per ser habitació de Déu per l’Esperit” (vv.19-22).

El pecat crea murs de separació. El perdó de Déu uneix de manera inseparable. Ara, encara que de manera imperfecta perquè el pecat segueix existint en els convertits a Crist, jueus i gentils són un sol poble que adora un mateix Déu, el Pare de nostre Senyor Jesucrist i un únic Salvador, Jesús el Fill de Déu. Demà, el dia final, el de la resurrecció, quan ja no quedarà cap vestigi de pecat en els redimits per la sang de Jesús, l’harmonia serà total. Gaudint de la presència del Senyor jueus i gentils “Déu eixugarà tota llàgrima dels seus ulls, i la mort ja no existirà. I tampoc no hi haurà dol ni clam ni dolor, perquè les primeres coses (les del temps present) han passat” (Apocalipsi 21: 4). En l’eternitat les fractures del temps present, Jesucrist gràcies a la seva sang vessada en el Gòlgota les haurà enviat a la profunditat del mar de l’oblit.

Octavi Pereña i Cortina

VACANCES ÒPTIMES

¿És cert que les vacances podrien ser un temps per a apropar-nos més a Déu i a les nostres famílies, dies per  renovar-nos i dies per a tornar a trobar els nostres orígens, i per redescobrir la nostra pregona vocació o estimar i ser estimats, dies per anar més a fons en l’autenticitat”?, com diu Joan-Enric Vives, arquebisbe d’Urgell. Excepte unes genèriques mencions de Déu  que es poden fer en nom de qualsevol déu, l’escrit hauria pogut ser redactat per qualsevol filòsof ateu o agnòstic. Com “Temps per fer vacances autèntiques” ha estat redactat per un arquebisbe, mostra la superficialitat de l’anomenat ”humanisme cristià”.

Ara que l’Església catòlica posa tant d’èmfasi en l’evangelització que té que ser la proclamació de les bones noves de salvació que se centren en el fet que Jesús va morir i ressuscitar pel perdó dels pecats del poble de Déu, escrits com el que comentem posen l’èmfasi en la capacitat que suposadament té l’home de resoldre els seus problemes. Segons  l’ensenyança de la Bíblia l’ésser humà és incapaç de resoldre’ls pels seus propis medis. La Bíblia posa la centralitat en Déu, no en l’home.

L’arquebisbe urgellenc dóna un decàleg de maneres de fer unes vacances autèntiques. Això em recorda el Decàleg de la Llei de Déu que serveix perquè els homes se n’adonin que són pecadors i que els és totalment impossible poder complir la Llei de Déu. El decàleg vocacional del l’arquebisbe Vives mostra com haurien de ser les vacances excepcionals, però no aporta la força per poder viure segons un llistó tan alt. Alhora, la Bíblia no deixa sense esperança el pecador. Li recorda que la Llei té el propòsit de portar el pecador a Jesús que va carregar amb el seu pecat  i en la creu va pagar el deute que tenia amb Déu. Resumint, per la fe en Jesús el pecador rep el perdó dels seus pecats i fa les paus amb Déu. Deixa de ser un enemic de Déu per convertir-se en el seu amic. A questa persona que s’ha convertit en amic de Déu, el salmista que parla en nom de Déu li diu: “Feliç l’home que posa en el Senyor la seva confiança, i no es gira vers els orgullosos ni els que es desvien cap a la falsedat” (Salm 4:4). La persona feliç és la que deposita en Crist la plena confiança. No la posa en succedanis com fer vacances  que no donen el que prometen. Recordem les paraules de Jesús: “La meva pau us deixo, la meva pau us dono. Jo us la dono, no pas com el món la dóna. Que el vostre cor no es pertorbi, ni s’espanti” (Joan 14:27).

Desconec si l’arquebisbe Vives ha reflexionat en el boom turístic del nostre temps. Ignoro si ha pensat en la causa que origina l’ingent moviment  de persones que col·lapsen aeroports, ports marítims i que creen problemes de convivència en els llocs de destí. La indústria del lleure mou mil de milions d’euros venent felicitat. Els soferts turistes aguanten estoicament mil impertinències amb el propòsit d’assolir la felicitat que la publicitat turística ven sense garantir-la.  Overbooking en el transport i pèrdua dels mitjans de desplaçament que l’han de transportar al paradís. Atenció al client deficitària. El turista ho suporta tot perquè creu que és veritat la felicitat que venen les suposades famílies que respiren felicitat  ensenyant unes dents perfectes i blanques en els espots televisius i en els impresos a tot color.

Als promotors del turisme de masses no els interessa redreçar el comportament dels seus clients perquè saben que si fessin la publicitat en aquesta direcció els hotels enmig dels paradisos restarien deserts. Els clients no es mourien de casa. Tot allò que afecti el redreçament moral i espiritual no interessa. Els importa un rave l’edificació espiritual dels possibles clients.

Què és el que mou a les masses a abandonar els seus llocs d’origen per emprendre uns molestosos viatges vers destinacions que els donaran la felicitat que no tenen a casa?  El turisme de masses ignora què és l’autèntica espiritualitat, tant se li’n dóna la salut espiritual dels turistes. Les masses turístiques ignoren què és la salut espiritual ja que només els interessa gratificar els seus sentits. Quan tornen a casa s’obliden ben aviat de les frustracions del viatge i comencen a preparar les properes “vacances” a un altre lloc exòtic amb platges paradisíaques per tornar a sentir-se frustrats perquè el gaudi sensual no satisfà la fam i la set de l’ànima.

La Bíblia afirma amb contundència que no hi ha pau pel qui nega l’existència de Déu. Sense Déu, el Pare de nostre Senyor Jesucrist, emfasitzo aquest Déu perquè és l’únic Déu. Els altres déus, el turisme és un d’ells, són invencions humanes que no donen el que prometen. Jesús que va ser enviat pel Pare a anunciar les bones noves de salvació que hi ha en el Fill dóna salut a l’ànima del pecador  que viu com si Déu no existís. Creient en Jesús el pecador fa les paus amb Déu i l’Esperit Sant que habita en ell l’omple de goig i d’esperança. Jesús que és el pa de vida i l’aigua viva satisfà plenament l’ànima afamada i assedegada. Amb això no vull dir que les persones no puguin viatjar. Si creuen en Jesús com el seu Senyor i Salvador viatjaran de manera correcta. No es mouran de casa amb l’esperança de trobar el que els manca. Ho faran sadollats de la felicitat que dóna la presència del Senyor en ells i donaran gràcies al Creador per les meravelles dels racons paradisíacs que contemplen els seus ulls.

Octavi Pereña i Cortina

CELEBRACIÓ PASQUAL

La carta que el Vaticà ha enviat als bisbes recordant-los la normativa sobre l’elaboració  de les hòsties que es fan servir en l’eucaristia ha fet coïssor entre la feligresia catòlica. “no és matèria vàlida”, diu la missiva vaticana, “elaborar-les amb altres substàncies encara que siguin cereals”. Maria Sarle i Gaspar Sanjuán, pares de Laia, celíaca, es queixen així: “Que exigeixin que han de ser sense gluten” diu la Maria, “em sembla arcaic i desfasat perquè combregar és un simbolisme i no haurien d’importar els ingredients”. ¿Qui té raó? El Vaticà? ¿El matrimoni Gaspar i Maria?

Referent al pa que es consumia en el temps bíblic, l’ Enciclopèdia de la Bíblia, catòlica, diu: “En els sacrificis es feia servir principalment pa de blat, en la seva especialitat més exquisida de flor de farina, el poble, principalment pa d’ordi en forma de coques fines que eren fàcil de coure sobre pedres calentes”.

Penso que al mot sagrament se li ha de treure el sentit màgic o sobrenatural que se li dóna. L’origen d’aquest mot està relacionat amb el jurament de fidelitat que pronunciaven els soldats romans. Amb el temps i a mesura que l’Església s’anava corrompent i s’apartava dels seus orígens doctrinals, al mot sagrament se li va atorgar el poder se salvar els qui participaven de l’eucaristia i del baptisme. Com molt bé diu Maria “combregar és un simbolisme”. Que també es pot aplicar al baptisme. En el moment que es divinitza l’hòstia eucarística o l’aigua baptismal es comet l’absurd de divinitzar el dissabte com feien els jueus. En tots els casos és un acte idolàtric que esclavitza. No porta llibertat espiritual als qui cauen en el parany.

En la celebració de l’eucaristia es presenta un dilema: ¿És Jesús físicament present en l’hòstia?, ¿sí o no? Penso que a aquesta pregunta li donen resposta dos textos bíblics: “ El Déu que ha fet el món i totes les coses que hi ha, Ell, que és el Senyor del cel i de la terra, no habita en temples fets amb les mans” (Fets 17:24). Salomó en la pegaria que va pronunciar en el moment de consagrar el temple de Jerusalem construït per encàrrec de Déu, va dir: “Però, ¿com pot veritablement habitar  Déu sobre la terra? Heus aquí els cels, els cels dels cels no el poden contenir, molt més questa casa que he construït” (1 Reis 8:27). El sacerdot, a l’hora de la consagració de l’hòstia s’atorga el poder de fer habitar corporalment Jesús en ella. És una heretgia de la que se n’ha de penedir.

Segons SEGRE (17/07/2017) “una altra opció que tenen els feligresos celíacs de combregar és fer-ho únicament amb el vi, una opció per la qual opten alguns lleidatans intolerants” (al gluten). Aquesta opció no és de rebut perquè no s’ajusta a la celebració de la Pasqua en la que hi van participar Jesús i els seus deixebles . En ella hi van ser presents el pa i el vi que són els símbols del cos i de la sang que Jesús va oferir per a redimir el poble de Déu dels seus pecats. Si manca un dels dos elements la celebració no és vàlida.

L’apòstol Pau en el context de les instruccions que dóna com celebrar el recordatori de la Pasqua del Senyor, escriu. “Us elogio, germans, perquè en totes les coses us recordeu de mi, i manteniu els ensenyaments tal com us els vaig transmetre”        (1 Corintis11:2). En descriure la celebració de la Pasqua, escriu: “Perquè jo vaig rebre del  Senyor el que us he transmès” (v. 23). Les instruccions que dóna no són de la seva pròpia collita. Es limita a transmetre la revelació rebuda. Per tant, les normes de com s’ha de celebrar el recordatori de la Pasqua del Senyor són d’obligat compliment. No s’hi ha de posar ni treure res. L’apòstol esmenta el pa i el vi que són els símbols del cos maltractat i de la sang vessada en la creu del Gòlgota pel perdó dels pecats: “Perquè cada vegada que mengeu d’aquest pa i beveu d’aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que vingui” (v.26). Que els feligresos només puguin participar del pa i els celíacs només del vi, no és correcte segons les instruccions que l’apòstol ha rebut del Senyor.

L’apòstol esmenta també l’actitud que els combregants han de tenir en el moment de la celebració: “De manera que, el qui mengi d’aquest pa o begui la copa del senyor indignament serà culpable del cos i de la sang del Senyor. Que cadascú es provi a si mateix, i així mengi del pa i begui de la copa, perquè el qui en menja o beu indignament, menja i beu judici per a sí mateix, no discerneix el cos del Senyor”                       (vv. 27-29). Un advertiment a tenir en compte els combregants que participen de l’eucaristia de manera irreflexiva.

Una consideració a tenir en compte: l’apòstol no esmenta si el pa ha de ser blanc,  negre o de cereals, amb gluten o sense. Tampoc diu res si el vi ha de ser blanc, negre o rosat, amb gas o sense. Ho deixa a la consideració dels pastors de les esglésies locals per adaptar-se a les característiques dels seus feligresos.

Segons diu la Bíblia el Déu etern i infinit no se’l pot encabir en l’interior del lloc santíssim del temple de Jerusalem que era el símbol de la presència del Senyor entre el seu poble. Menys es pot aconseguir amb l’hòstia i el vi. ¿De quina manera Jesús pot ser present en el pa i el vi que simbolitzen el seu cos i la seva sang? Penso que Thomas Boston dóna resposta a aquesta pregunta quan escriu: “És cert que corporalment (Crist) és en el cel, però espiritualment parlant és en la Paraula i en les ordenances presentades a pecadors, vistes per fe, malgrat que la majoria no ho veurà”.

Octavi Pereña i Cortina