NADAL FRAUDULENT

El Nadal que s’ha creat amb la tradició és una mentida i el més greu és que des del bressol s’acostumen els infants a viure en una farsa. Hem embolcallat els infants de coto fluix amb un intent frustrant de mantenir-los en la innocència que no tenen perquè per fecundació són engendrats pecadors que necessiten saber la Veritat per poder-se desfer del pecat que els fa infeliços. Mantenir-los en la farsa del Nadal tradicional no els aportarà la felicitat que els pares desitgen pels seus fills.

El Nadal mentida il·lusiona els infants amb l’alegria caduca que proporcionen els regals. Aquests exciten els sentits que és la conseqüència d’haver-se activat la glàndula de la felicitat que segrega l’hormona que produeix la sensació de goig

El Nadal tradicional és una mitja veritat que es transforma en una gran mentida. Per això necessita la fanfàrria que l’acompanya. La pura veritat no necessita embellidors externs. La Veritat posseeix llum pròpia i no li cal el glamur extern amb que s’embolcalla la gran mentida ja que desvia el propòsit d’anunciar l’encarnació del Fill de Déu que en la persona de Jesús  té el propòsit de morir en la creu pel perdó dels pecats.

El Nadal tradicional que és una celebració pagana recoberta d’un vernís de cristianisme realment una celebració religiosa pagana buida de contingut, sent una exaltació de la sensualitat que no dels valors del cristianisme. Invita a grans i menuts al consumisme voraç, la plaga de la cultura occidental. Aquest Nadal sensual i consumista és una invitació a agreujar la situació de les persones grans que s’ho passen malament per la solitud en que es troben i per la penúria econòmica que pateixen al no poder participar del xuclador del malbaratament. El Nadal de la celebració multitudinària és contraria a l’esperit evangèlic de donar sense esperar res a canvi. Els regals nadalencs tenen contraprestació. Jo et regalo. Tu em regales. Incita al narcisisme perquè activa l’orgull de veure qui fa el regal més esplèndid.

El Nadal que celebrem embolcallat de llumetes que espurnegen, de concentracions que donen la benvinguda al Reis d’Orient carregats de regals per a repartir, no és cristià. Satanàs que és el pare de la mentida i es disfressa d’àngel de llum per enganyar els incauts es preocupa que el Fill de Déu que a Betlem es va encarnar en la persona de Jesús  no sigui conegut íntegrament. Es victoreja el nom Jesús, però s’ignora el seu significat. Una veritat a mitges  és pitjor que una mentida.

El Nadal de fa 2000 anys no té res a veure amb el Nadal d’avui. Algú n’és el responsable de la seva degradació. La documentació històrica s’encarrega de demostrar que el Nadal que avui tenim és una cristianització de les Saturnals paganes que es va produir en el moment que el cristianisme es va convertir en religió oficial de Roma. La millor manera d’atreure a l’església les masses paganes era acceptar les seves divinitats i batejar-les amb noms cristians. Aquesta mentida es cobra un fort peatge al convertir el Jesús històric en un Jesús mitològic, un ésser mitològic més la mitologia pagana.

L’església cristiana actual perd influència en a societat pagana actual perquè s’ha desproveït de la Veritat de la que n’hauria de ser transportadora. Els mites, les faules no satisfan perquè són enganyosos. L’església amb la seva tolerància, sense denunciar amb veu alta el paganisme que acull  en el seu si, el seu testimoniatge és decebedor. El seu testimoniatge no és l’apropiat per despertar el homes del son de la mort.

Penso que Daniel Arosa arriba fins al moll del os de la degradació a que ha arribat l’església catòlica en concret, que es pot aplicar a les esglésies en general, encara que potser no en sigui conscient quan escriu: “Avui es desconfia, se sent rebuig a tot aquell que parla en nom d’una autoritat externa. Incloent-hi qui parla de Déu. Per això a l’Església li costa portar el missatge a la societat. El testimoni dóna més credibilitat que la doctrina. És important, per això, el gir en les formes que ha fet Francesc, encara que la doctrina bàsica no canvií   ni ho pugui fer. De la Cierva opina que la gent no es fixa en la bellesa de la doctrina salvadora, sino que comprova si qui la porta mereix ser escoltat”.

Indiscutiblement el portador de l’Evangeli ha de ser una persona de bona reputació entre els incrèduls, però ha d’anunciar una doctrina sana. La confusió que l’església aporta a la societat actual  és a causa de predicar moralisme, no el missatge salvador que només en Jesús hi ha salvació, no en cap altre nom. Jesús és l’únic Salvador perquè és l’única persona que va morir per perdonar els pectats del poble de Déu.

Daniel Arosa veu amb bons ulls que les maneres del papat hagin  canviat en la persona de Francesc “encara que la doctrina bàsica no canviï ni ho pugui fer”. Aquí s’hi troba la causa que l’Església catòlica perdi credibilitat en el món. La seva doctrina és una barreja d’Evangeli i humanisme. El resultat és un missatge que no salva. Si algun poder té el missatge catòlic és que converteix els homes a una religió, però no a Crist el Salvador.

He dit que el Nadal és una gran mentida. Ho he dit perquè la veritat de l’Evangeli no es troba en la seva celebració, La renovació de l’Església no es troba en persones mediàtiques que no són portadores de la puresa de l’Evangeli. S’aconsegueix quan a l’Església hi hagi persones convertides a la semblança de Jesús per haver-se convertit a Ell. Només persones d’aquesta mena poden restaurar la credibilitat que l’Església ha perdut al transitar pel camí ample del sincretisme religiós. Torneu-vos a mi, diu el Senyor, i jo em tornaré a vosaltres.

Octavi Pereña i Cortina

HACER AMIGOS

<b>Los amigos nos sacan de la soledad social que tantos estragos ocasiona</b>

¿Qué clase de persona llama?, le pregunta Víctor-M. Amela a María Rosa Buxarrais, presidenta del Teléfono de la Esperanza. La respuesta que recibe el periodista es: “De más de 45 años (un 80%) y hombres y mujeres (ellas el 70%), llaman por lo mismo: La desesperación por la soledad, el paro, una separación o desamor, conflictos con la pareja, los hijos, los padres, los jefes…” ¿Por qué llaman?, Pregunta Amela. La respuesta que da Buxarrais: “Para hablar”. ¿De qué?, prosigue el periodista. La respuesta es muy esclarecedora: “”De lo que sea. La desesperación por no tener a nadie que te escuche es muy angustiosa…Y muchas personas la sienten…”

Lo que reproduzco es el extracto de la entrevista. Es suficiente para poner de manifiesto la necesidad que tienen las personas de hablar. De vaciar el  buche. ¿Con quién? Este es el problema. ¿Quién está dispuesto a escuchar nuestros lamentos? Lo cierto es que son muy pocas las personas que tengan oídos para escuchar las frustraciones del otro. Ante esta evidencia, lo que hacen estas  personas que como María Rosa Buxarrais toman la decisión de poner sus orejas al servicio de aquellos que no tienen a nadie con quien hablar, es algo muy encomiable.

La soledad traumática está muy extendida. La pregunta que debemos hacernos al respecto es: ¿Por qué se da en una sociedad que dispone de tantos elementos electrónicos que en pocos segundos nos permiten comunicar con alguien que se encuentre en la antípoda? La causa del problema se encuentra en el hecho de que el pecado ha cortado la comunicación, en primer lugar con Dios y, en consecuencia, con el prójimo. No se puede recuperar un verdadera comunicación con las personas si en primer lugar no se restablece la comunicación con Dios. El pecado, no sólo el inconsciente que todo el mundo comete por el mero hecho de ser pecador, también el voluntario que se comete con pleno conocimiento de causa, tapa los oídos de Dios, lo que le impide oírnos. El corte de la línea se debe exclusivamente a nuestra responsabilidad.

En infinidad de ocasiones Dios le dice al antiguo pueblo de Israel: He intentado hablar con vosotros, pero no habéis querido escuchar. Debido a ello las cosas no os van bien porque no puedo daros mi bendición. No puedo solventar vuestros problemas que no sabéis solucionar porque no queréis que intervenga en vuestras vidas para vuestro bien. ¡Cuándo dejareis de ser tan tozudos y pueda ayudaros!

La comunicación es bidireccional. La comunicación unidireccional es monólogo, uno habla consigo mismo.  El otro no existe. ¿Para qué hablar con Dios si no existe? Con esta filosofía no debe extrañarnos que la soledad existencial sea tanta y que no se le encuentre remedio.

La sociedad actual está lanzada al materialismo. Todo gira alrededor de poseer, cuanto más mejor. Dicha filosofía estimula a deshacerse de objetes que sirven para substituirlos por otros del último modelo que tiene más prestaciones de las que podemos utilizar. El materialismo es una insatisfacción que jamás queda satisfecha. Incluso festividades que poseen un sabor netamente cristianas la tradición les ha quitado su sentido original lo cual les ha quitado su poder curativo para el alma. Por el hecho de haber sido despojadas de su sabor, los solitarios crónico prefieren ir a esquiar, viajar, asistir a espectáculos, distraerse, pero no hacen ningún movimiento para descubrir si dichas festividades religiosas que han perdido interés porque la tradición las ha devaluado, tienen sentido. En tanto buscamos relacionarnos  con personas para no sentirnos solos, la realidad es que nos encontramos más solos que la una. Se fracasa cuando se intenta vencer la soledad con lo material.

Para superar la soledad que nos destruye debemos imponnos la soledad voluntaria. No una soledad enfermiza porque queremos alejarnos de las relaciones sociales que dañan y nos recluimos en nuestra habitación para establecer relaciones virtuales  que perjudican. Esta no es una soledad sana. El eremitismo cristiano fracasó porque cuando los hombres se retiraron a lugares desérticos  para huir del mundanal ruido para permanecer  a solas con Dios, perdieron su amistad. El anacoreta que se recluía para llevar una vida contemplativa se equivocaba porque le faltaba la otra cara de la moneda. Perdía el principio cristiano de amar a Dios  sobre todas las cosas y al prójimo como a sí mismo. Era una actitud budista, no cristiana.

La soledad voluntaria que aporta salud emocional la enseña Jesús cuando dice: “Mas tu cuando ores entra en tu aposento, y cerrada la puerta, ora a tu Padre que está en secreto, y tu Padre que está en lo secreto   te recompensará en público” (Mateo 6:6). Jesús da ejemplo de lo que enseña cuando retirándose en lugares apartaos para orar al Pare, finalizado el tiempo de soledad voluntaria salía a la calle a anunciar las buenas noticias de la salvación de Dios y ayudar a la personas en sus achaques. Tal vez las palabras del salmista: “Dios hace habitar en familia a los solitarios” (Salmo 68:6), tienen que ver con la plegaria que el creyente dirige al Padre de nuestro señor Jesucristo que sale del aposento lleno del amor de Dios dispuesto a compartirlo con las personas de su entorno.

Octavi Pereña i Cortina

                                                                                          

L’EPIDÈMIA DE LA DESESPERACIÓ

“L’epidèmia de la desesperació. La mortalitat de blancs sense estudis als Estats Units es dispara pel consum de medicaments amb opiacis, drogues i alcohol i a això s’ha de sumar l’augment dels suïcidis” (Andy Robinson). El somni americà ha portat a la mort de l’esperança. El sentit de la vida s’ha convertit en un absurd per a un creixent sector de la població que no aconsegueix que els medicaments que pren guareixin el dolor de l’ànima, opta per suïcidar-se. La paradoxa que es dóna  és que els països considerats més feliços pel benestar que proporciona la prosperitat econòmica és on hi ha més suïcidis. La llum roja s’encén avisant-nos que la primera causa de mort entre joves d’entre  15 a 29 anys és el suïcidi i duplica el nombre de morts per accident de trànsit des de fa anys.

La societat gira a l’entorn del benestar material. L’esperit Scrooge, el vell avar i cobdiciós que només vivia per acabar el dia per comptar el calaix fet, que descriu Charles Dickens  en “Conte de Nadal”, perviu en els nostres dies. Tot gira l’entorn da “la puta pela”. Guanyar diners sigui com sigui: amb corrupció política. Els treballadors cisant  les empreses. Els fills robant els pares. Tothom mirant de treure algunes monedes d’on sigui. S’ha d‘estar a l’alçada social. Què dirà la gent si no faig vacances? Quina vergonya si sempre porto el mateix vestit! Quedarem molt malament si els nostres fills no van al viatges extra escolars! El cotxe té tres anys i l’he de canviar. He de substituir l’Samrtphone o l’iPhone o la tauleta perquè no tenen les prestacions que tenen les novetats. Es fan crèdits personals, hipotecant el sou per pagar les vacances que el casament de la filla sigui impactant. L’aparença pesa molt. Quan es viu pensant en el que la gent pot dir de nosaltres, sense adonar-nos-en ens fem esclaus d’ella. No som lliures d’anar al nostre aire. Les cadenes del què diran fan molt de mal. L’orgull, l’esperit narcisista, pot més que la satisfacció pròpia. La cosa sembla que funciona bé mentre el ingressos segueixin engreixant el compte bancari. La crisi econòmica ens afecta. La situació laboral és precària. Els ingressos disminueixen. El crèdit personal signat per portar un estil de vida que no pertoca, no es pot tornar. El desastre cau amb força sobre la família endeutada que no pot seguir amb el tren de vida de cara l galeria. La medicació de l’estrès, de l’angoixa, de l’insomni es poden neutralitzar fins a un cert punt amb píndoles multicolorades. Què s’ha de fer amb el dolor de l’ànima que no mitiga?

Mentre s’ha estat vivint pensant en el que diran els altres ens hem oblidat de nosaltres mateixos. Quan arriba l’hora de les vaques flaques, ¿on són totes aquestes persones que reien les teves gràcies, que presumien de ser els teus amics? Et quedes més sol que un mussol. No tens ningú que t’escolti. Els que es deien amics teus fugen de tu com si fossis un esperitat. Durant tots els anys de vaques grasses has viscut com si Déu no existís. Has caminat sense tenir-lo en compte, pensant que podries viure sense Ell. Ara que la crisi econòmica permesa per Déu per no seguir les seves instruccions, que ho controla tot. La crisi no l’ha agafat per sorpresa perquè ha anunciat des de sempre  les conseqüències de viure no tenint en compte la seva Llei  donada per al bé de les persones. ¿On busques aixopluc? ¿On t’arronses per buscar caliu? Et trobes sol enmig d’un desert.

Malgrat que has viscut durant tota la vida donant l’esquena a Déu, potser burlant-te d’Ell i mofant-te del seu Nom amb el teu parlar groller i vivint en una falsa opulència. Ara que no tens ningú que t’allargui la mà per ajudar-te, tens la mà estesa de Déu per fer-ho. El problema és en tu. ¿La vols? Malgrat el refús que puguis donar pe resposta, el Pare celestial segueix esperant que tornis en si i deixis de donar-li l’esquena. El profeta Isaïes escrivint en Nom de Déu per alertar els homes, redacta: Ei! Tots els assedegats, veniu a les aigües, el qui no té diners,  veniu, compreu i mengeu: sí, veniu, compreu sense diners i sense preu, vi i llet. Per què peseu el diner per allò que no és pa, i malgasteu el vostre treball en allò que no satisfà? Escolteu-me atentament, i mengeu el que és bo, i la vostra ànima s’alegrarà en l’abundància. Inclineu la vostra orella, i veniu a mi: escolteu, i la vostra ànima viurà” (Isaïes 55: 1.3). Però Déu  no en té prou en parlar-te mitjançant el profeta. Arribat el compliment del temps, mitjançant el seu Fill que es va encarnar en la persona de Jesús que morint en la creu liquida el deute que tens amb el Pare celestial, et diu: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré descansar” (Mateu 11: 28). Si al lector li afecta l’epidèmia de la desesperació, Jesús és el remei a la malura de la teva ànima.

Octavi Pereña i Cortina

EL MOTÍ DEL BOUNTY

Josep Espinàs en el seu escrit La violència que s’instal·la a casa, que tracta de la violència masclista contra la dona, escriu: “Terrible. Què està passant? Després de l’atac, un d’aquests homes es va llençar pel balcó de la casa. És difícil d’entendre aquests fets, així  com la reacció dels agressors. Els psicòlegs o els psiquiatres ens ho haurien d’explicar. Perquè ja no es tracta d’algun fet ocasional. És una barbaritat que va creixent”

El periodista ens transporta als psicòlegs i psiquiatres perquè ens expliquin aquests fets que són difícils d’entendre. Els especialistes en salut mental poden analitzar la violència humana en general i la que es perpetra conta la dona en concret. En el moment que arriben a  fer el diagnòstic del seu origen, es queden muts. No saben que dir. Estudien la problemàtica des de la visió que donen eminents doctors que a l’hora de donar solució al misteri de la violència contra la dona també es queden sense saber què dir.

Penso que gairebé tothom estarà d’acord amb el que diu l’Espinàs: “Violència domèstica, en diuen. Els gossos i els gats  són qualificats d’animals domèstics, però és evident  que hi ha animals humans que no són adequadament domesticats. Hi ha un salvatgisme masculí i familiar que a  vegades esclata. Com la violència d’una tempesta de vent”. L’escriptor amb poques paraules descriu molt bé el que està passant. Es queda en una brillant descripció. Tampoc aporta solució.

Un relat històric que desvela el misteri de la violència contra la dona. El 1887 el capità Bligh, comandant del vaixell Bounty salpa d’Haití per tornar a Anglaterra. Durant la travessia la tripulació s’amotina  al comandament de Fletcher  Christian. Després d’abandonar el capità Bligh, oficialitat i alguns membres de la tripulació que s’havien sumat al motí en un bot, el Bounty torna a Haití on la tripulació convenç algunes dones que els acompanyessin. Van salpar amb rumb incert. Després de molts dies de navegació van arribar a la desconeguda illa Pitcairn que no constava en la cartografia marina de l’època. L’illa  semblava un paradís terrenal. Es van lliurar a totes les passions. A causa del pecaminós cor humà el paradís terrenal es va convertir en un infern. Van començar a destil·lar alcohol. Les borratxeres van començar a fer acte de presència. Aviat es van començar a produir baralles acompanyades d’assassinats. Al final només van quedar dos dels amotinats: Edward Young i Alexander Smith. Tipes de ser maltractades les dones es van apoderar de les armes i es van atrinxerar en un indret de l’illa. No en volien saber res d’aquells dropos.

Entre les pertinences desembarcades del Bounty hi havia una Bíblia. Young la troba i la llegeix i ensenya a fer-ho a Smith. Young mor. Smith es queda sol però segueix llegint la Bíblia. Explica “M’havia estat esforçant com un talp durant anys, i de sobte va ser com si s’obrissin les portes de bat a bat. Vaig trobar Déu i la càrrega del meu pecat em va abandonar i vaig trobar una nova vida”. De la lectura privada va passar a llegir-la als nens i a les dones. L’any  1823 un vaixell va arribar a Pitcairn on els nouvinguts van trobar una comunitat de persones pietoses on existia una pau i un amor  que enlloc havien vist. Quan el vaixell va salpar, en arribar a Boston el capità va informar que en tots els seus viatges mai no s’havia trobat amb persones tant bones i generoses.

Smith, un home  bregós i embriac feia que les dones fugissin d’ell. La transformació es va fer visible i posava de manifest la foscor del pecat vivint en la llum del Senyor. Començant pels, nens les dones també se li van apropar. Els testimoniatge d’una vida canviada i la lectura de la Bíblia va fer possible que la petita població de Pitcairn estigués formada per una congregació de persones redimides per la sang de Jesús.

Les proclames, les manifestacions, els escrits que es redacten  un cop l’any quan es celebra la diada contra la violència masclista, no fan res més que denunciar un fet: la dona és  maltractada  i convertida en objecte sexual des de molt jove i també assetjada per adolescents cada cop més joves. El problema que es denúncia seguirà existint, és més, s’agreujarà més perquè la condició humana no ha canviat. Les relacions home dona no poden ser les de amo a esclava, de poderós a feble. L’home ha de veure a la dona com “un ajut adient” (Gènesi 2: 20). Aquesta visió no es farà possible mentre tota  la Bíblia no es converteixi en un llibre de lectura diària i el seu contingut gravat en el cor.

Octavi Pereña i Cortina

 

DESCOBRIR MARIA

Josep-Enric vives, arquebisbe d’Urgell, citant mossèn Cinto Verdaguer posa títol al seu escrit publicat a La Vanguardia (24/09/2017). “Princesa de Barcelona, protegiu vostra ciutat”. El titol de “Princesa” que se li atorga a Maria ja eixa entreveure el contingut del treball: enaltiment fora mida de la mare de Jesús. El text que cita l’arquebisbe l’ha estret dels Goigs del clergue de Folgueroles: “Per sa Reina vos corona, la que ho és del principat. Princesa de Barcelona, protegiu vostra ciutat”.

A l’antic Israel, a causa de la infidelitat dels israelites per haver-se relacionat estretament amb el paganisme que els envoltava  pels vincles  matrimonials, els seus déus van entrar a formar part del culte. D’entre les divinitats paganes destacava “Astoret, l’abominació dels sidonis” (2 Reis 23:13). El profeta Jeremies els ha de reptar: “heus aquí, confieu en paraules enganyoses, que no aprofiten” (Jeremies 7:8). Escoltar la mentida pel que fa a la religió té conseqüències molt greus. El profeta les descriu: “Robeu, assassineu, cometeu adulteri i jureu en fals, i feu pujar en fum encens a Baal, i aneu darrere d’altres déus que no coneixíeu” (v.9).

Conquerida Jerusalem i enderrocat el temple, símbol de la presència de Déu entre el seu poble, per Nabucodonosor rei de Babilònia, un grup de jueus fugen cap Egipte emportant-se presoners, entre ells el profeta Jeremies. Aquest els anuncia que la causa del seu destret es troba en el fet que no fan cas del que els diuen els profetes que parlen en Nom de Déu dient-los que abandonessin els seus pecats i la idolatria que el Senyor abomina. Com a  resposta a l’advertència de Jeremies, diuen: “La paraula que ens has parlat en Nom del Senyor, no te l’escoltarem, sinó que volem fer el que surti de la nostra boca, per fer pujar fum a la reina dels cels i per vessar-li libacions, tal com hem fet nosaltres i els nostres pares, els nostres reis i els nostres caps, a les ciutats de Judà  i als carrers de Jerusalem i llavors estàvem saciats de pa i estàvem bé, no veiem cap mal. Però d’ençà que hem deixat de fer pujar fum a la reina dels cels i de vessar-li libacions, ens ha mancat de tot i hem estat consumits per l’espasa i per la fam” (Jeremies 44: 16-18). I les dones deien: “Quan fèiem pujar fum a la reina dels cels …¿era potser sense els nostres marits que li fèiem pastissos amb la seva imatge, i li vessàvem libacions?” (v.19). Tota la família estava involucrada en l’adoració idòlatra a la reina dels cels. Heus aquí les paraules condemnatòries del profeta: “Perquè heu cremat encens, i perquè heu pecat contra el Senyor, i perquè no heu escoltat la veu del Senyor, i no heu caminat en la seva llei i en els seus estatuts i en els seus testimoniatges: per això aquest mal us ha arribat com en el dia d’avui” (v.23). Una semblança existeix entre la reina dels cels judeo pagana i la veneració mariana catòlica. Les paraules del profeta Jeremies que tenen una relació indefugible amb el tema de l’adoració mariana ens haurien de portar a recordar allò que avantpassats nostres han dit al respecte:

“La benaurada verge Maria, havent estat concebuda per la unió dels seus pares, ha contret el pecat original” (sant Tomàs d’Aquino).

“Santa és Maria, benaurada és Maria, però encara és millor l’Església que la verge Maria. Per què? Perquè Maia és una porció de l’Església, un membre sant,  membre excel·lent, un membre superimportantíssim, al cap i a la fi un membre de tot el cos, i és més el cos que el membre. El Cap és el Senyor  i tot el Crist és el cap i el cos. Què diré? Tenim un cap diví, tenim Déu per cap” (Agustí d’Hipona).

“No s’ha d’honorar més del que és just els sants, sinó que s’ha d’honorar el seu Senyor…Maria no és Déu i no ha rebut el seu cos del cel, sinó d’una concepció d’home i dona. Sant és el cos de Maria, però no és Déu, és verge i digna de molta honra, però no ens ha estat donada en adoració, ja que ella va adorar Aquell que va néixer de la seva carn. S’honora Maria, però s’adora el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Ningú adori Maria “ (Epifani, segle IX)

Al llarg dels segles, pel fet de no haver obeït les paraules profètiques, apostòliques i de Jesús, moltes coses s’han afegit a l’ensenyament que imparteix l’Església que són contràries al que ensenya la Bíblia. Per reparar el dany comés hem de recordar: “Tota la Paraula de Déu és pura: ella és un escut pels qui confien en ella. No afegeixis res a les seves paraules: No sigui que et reprengui, i sigues trobat un mentider” (Proverbis 30: 5,6).

Octavi Pereña i Cortina

 

¿ON VAS UNIÓ EUROPEA?

El ministre espanyol d’Economia Luís de Guindos va ser clar en vincular directament la situació de Catalunya amb el futur de la Unió Europea: “Uns moviments que no són exclusius del nostre país, sinó que  hi ha d’una manera o altra en molts països  d’Europa i que si tiressin endavant, posarien en risc tot el projecte d’integració i solidaritat que tants èxits ha produït en les últimes dècades”. I va posar com un exemple d’aquells moviments rupturistes l’independentisme català que va qualificar “d’anacronisme al segle XXI, irracional des del punt de vista estrictament econòmic.

Per un altre costat Jean-Claude Juncker, president de la Comunitat Europea ha vomitat un rosari de perles antidemocràtiques que indiquen com vol que sigui l’Europa dels drets humans en referir-se a Catalunya i el seu moviment independentista: “Dic no a qualsevol forma de separatisme que afegeixi divisió…Li dic no a qualsevol forma de separatisme que fragilitzi Europa i afegeixi fractura i divisió a les estructures existents…No tenim dret a desfer a nivell nacional i regional un model de coexistència que hem de construir per al conjunt d’Europa. Si  ho fem entraríem a la deriva…L’amenaça dels nacionalismes i el seu verí sobre la Unió impedeixen que treballi Europa de manera conjunta per a influir a l’escala mundial…Sí a l’Europa de les nacions, sí a l’Europa de les regions, però dic no a la divisió de les categories nacionals i regionals que hem sobrepassat ja des de la Segona Guerra Mundial”. Juncker Profetitza: El populisme acabarà donant-se contra la paret i no pot avançar”. La Bíblia diu que si les paraules d’un profeta no es compleixen significa que Déu no l’ha enviat. ¿Es pot saber si Juncker és un autèntic profeta o no?

Tot just creats Adam i Eva “Déu els va beneir, i Déu els va dir: Sigueu fructífers i multipliqueu-vos, i ompliu la terra i sotmeteu-la” (Gènesi 1. 28). Després del Diluvi la situació de la terra era: “I tota la terra era d’una sola llengua i d’uns mateixos mots” (Gènesi 11.1). Els homes d’aquell temps no tenien problemes de comunicació. Es posaven d’acord fàcilment. En lloc d’obeir l’ordre de Déu “d’omplir la terra i sotmetre-la” , es van dir: “Veniu, edifiquem-nos una ciutat i una torre amb el seu cim en els cels, i fem-nos un nom  a fi que no siguem dispersats sobre la superfície de tota la terra” (v.4).En veure Déu que els homes s’esgarriaven, va dir: Heus aquí, són un sol poble i tots tenen una sola llengua, i això és el que comencen a fer, i ara res els impedirà de fer el que s’han proposat. Veniu, baixem i confonguem allà la seva llegua, a fi que ningú entengui la llengua dels altres. I el Senyor els va dispersar d’allà per damunt la superfície de tota la terra, i van deixar d’edificar la ciutat” (vv. 6-8). Va fracassar la construcció del primer imperi. Però el desig no va desaparèixer.

L’home apartat de Déu es proclama déu a sí mateix i es diu: Si tu dius que hem d’anar per la dreta nosaltres decidim el nostre destí i anirem per l’esquerra. Així es va fundar el primer gran imperi: Assíria. A aquest li van seguir: Babilònia, Medo-Persa, el grec d’Alexandre, Roma. El profeta Daniel interpretant el somni de Nabucodonosor  li explica al rei que la gran estàtua que havia somniat representava una successió de quatre imperis que vindrien i desapareixerien. El profeta diu quelcom molt interessant: “I en els dies d’aquests reis , el Déu dels cels aixecarà un regne que no serà destruït, i aquest regne no serà deixat a un altre poble, esmicolarà i consumirà tots aquests regnes, i subsistirà per sempre” (Daniel 2: r44). Així ha estat al llarg de la Història. Els imperis en els que mai no es ponia el sol han desaparegut del mapa. S’han fraccionat en multitud de nacions. Alhora, es va bastint el Regne de Déu etern d’entre els ciutadans que creuen en Jesús de tots els pobles de la terra i que assolirà el clímax en el dia de la resurrecció.

La Unió Europea té un fonament en part de ferro i en  part d’argila com els peus de l’estàtua que va somniar Nabucodonosor i que va ser esmicolada per “la pedra que no va ser tallada amb mans” (v.45)  que va colpir els peus de l’estàtua. La fragilitat de la Unió Europea Juncker ho reconeix quan afirma l’existència de “l’amenaça dels nacionalismes i el seu verí sobre la Unió Europea”. Jo no sóc profeta però és ben cert que en el dia assenyalat per Déu deixarà d’existir.  La Bíblia afirma que l’únic regne que restarà  és el Regne de Déu que va néixer en l’instant en que Déu va tapar la nuesa d’Adam i Eva amb les pells dels animals que el mateix Senyor va sacrificar. Els senyors Juncker i de Guindos no tinguin cap mena de dubte que en el dia establert per Déu la Unió Europea deixarà d’existir.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

 

GENERACIÓ Y

Athena,una adolescent de 13 anys, el nom és fictici, és una experta en desconnectar dels seus pares i conversar amb els seus amics principalment sobre missatges o “Snapchat”, va dir: “He estat amb el meu mòbil més del que he estat amb persones reals…El meu llit ha agafat la forma del meu cos”.

L’escrit “Han destruït els Smartphones una generació?” de Jean M. Twenge exposa amb molt detall els efectes perniciosos que aquests estris electrònics generen en la infància i adolescència actual. Es ven la utilització d’aquests estris de comunicació com mitjans per fer amics i per assolir la felicitat. Les persones que se’n fan addictes, els estudis que es fan al respecte indiquen tot el contrari. Els adolescents que són enganxats al món virtual són més solitaris, mes estressats i més donats al suïcidi.

Què és el que els porta a aquesta situació desastrosa? Faré servir la paràbola del fill pròdig per explicar-ho. (Lluc 15: 11-32). Comença el relat presentant l’escenari i els dos protagonistes principals: Un hisendat i els seus dos fills. Veig  aquest escenari com la situació idíl·lica d’Adam i Eva en el paradís. No els mancava res. Mantenien una relació conjugal  optima i amb l’entorn. Gaudien del privilegi de mantenir amb el Pare, el seu Creador, una relació de profunda intimitat que res la pertorbava. Però un perill planava  sobre ells sense saber-ho. L’àngel que es va rebel·lar contra Déu i que es va convertir en Satanàs no veia amb bons ulls la felicitat que gaudien els nostres primers pares. Amb astúcia maligna els va despertar la sensualitat perversa, es van fixar en el fruit de l’arbre que Déu els havia prohibit menjar-ne: “Era bo per menjar, i que era agradable als ulls, i que l’arbre era desitjable per adquirir saviesa” (Gènesi 3: 6). Ja no en van tenir prou amb el que gaudien. Van voler conèixer el món prescindint de Déu. Van menjar el fruit prohibit  i “se’ls van obrir els ulls de tots dos i es van adonar que anaven nus” (v.7).

El fill més jove va arribar un dia que es va cansar d’estar a casa i li va dir al seu pare: “Pare dóna’m la part  que em toca del patrimoni” (Lluc 15:12). El pare va repartir els béns amb els fills. “I després de no gaires dies, el fill més jove va aplegar totes les coses i se’n va anar a una terra llunyana. I allí va malversar el seu patrimoni vivint dissolutament” (v.13). Viure en el món sense Déu no dóna el que promet. Ven felicitat però dóna espines i cards. “Amb el suor del teu front menjaràs el pa, fins que tornis a la terra” (Gènesi 3:19). La terra llunyana on va anar a parar el fill pròdig el va desilucionar: “desitjava omplir el seu ventre amb les garrofes que menjaven els porcs, i ningú no li donava” (Lluc 15:16). Els adolescents d’avui que no troben el que busquen en iniciar-se en els estris electrònics i deixar-se enganxar per ells, viure se’ls fa insuportable. En lloc de plaer, els cards creixen ufanosos al seu entorn provocant-los fiblades molt doloroses . Així no es pot viure, es diuen.

El jove de la paràbola fart de passar necessitats “va tornar en si i es va dir: Quants jornalers del meu pare tenen pa en abundància, mentre jo m’estic morint de fam! M’alçaré i aniré al meu pare, i li diré: he pecat contra el cel i contra tu, i ja no sóc digne de ser anomenat fill teu, tracta’m com un dels teus servents”  (vv. 17-19). El jove estava descontent amb el resultat d’haver marxat de casa del seu pare. Havia pres  una decisió equivocada que li cobrava un preu molt onerós. Se’n penedeix del seu error. El penediment  és la primera passa que s’ha de donar si es vol sortir del tràngol que li produeix l’haver marxat de casa del pare. El lector que es trobi en una situació semblant a la del fill pròdig podrà pensar: “Déu no pot rebre un malvat com jo”. Però Déu li xiuxiueja a la oïda: “Jo et manifesto misericòrdia per mitjà del meu Fill, aquest que va venir al món en la persona de Jesús i que va morir en la creu per liquidar el deute que tens amb mi, li diu: “No he vingut a cridar justos (persones bones), sinó pecadors al penediment” (Mateu 9:13). ¿Et reconeixes pecador?

Dit i fet. El jove es posa en camí cap a casa. El pare que des del dia que va marxar el fill observa el camí i en veure’l en la llunyania, mogut per l’amor va córrer i es va llençar sobre ell, el   va abraçar i el va besar. El fill penedit li va dir al seu pare: “He pecat contra el cel i contra tu, i ja no sóc digne de ser anomenat fill teu” (v. 21). Si el lector és un d’aquests adolescents com l’Athena que deixava empremta del seu cos al llit, la vida no t’agrada gens. Els estris tecnològics no et donen el que desitges. El pare de la paràbola representa el Pare celestial i el fill pròdig ets tu. El Pare, en lloc de recriminar el teu comportament t’abraça i et besa i als seus servents els diu: “Traieu la roba més bona i vestiu-lo, i poseu un anell en la seva mà i calçat als seus peus. I porteu el vedell gras i mateu-lo. Mengem i fem festa: perquè aquest fill era mort, i ha tornat a la vida, estava perdut i ha estat trobat. I van començar a fer festa” (vv. 22-24). Els vestits amb que vesteixen el jove representen les túniques de lli blanc que simbòlicament porten els redimits que han estat rentats els seus pecats per la sang de Jesús i que participen del banquet de noces que el Pare prepara per aquells que rep com a fills.

Octavi Pereña i Cortina

AVUI SERÀS EN EL PARADÍS

Hi ha una semblança entre la disciplina dels partits polítics i l’autoritat eclesiàstica. En ambdós casos es roba a les persones el sentit crític que els permet discernir entre el bé i el mal. En el cas dels partits polítics es prohibeix als càrrecs electes d’exercir lliurement l’ús de la raó il·luminada pel contrasts entre punts de vista diferents  i per la consciència que dicta que les coses no són de la mateixa manera com les veu la cúpula del parit. La disciplina de partit elimina la discrepància amb la qual cosa s’impedeix l’entrada de l’aire fresc que proporciona frescor als partits en decadència.

Pel que fa les esglésies cristianes, l’autoritat representada pel magisteri docent,  censura la discrepància amb el tallafocs: “doctors té l’església” que menyspreen els feligresos que pensen, de la mateixa manera que ho feien els fariseus amb aquelles persones que es posaven al costat de Jesús. Les esglésies cristianes que oficialment consideren la Bíblia com l’autoritat suprema, a la pràctica la desautoritzen sotmetent-la a l’autoritat  de la interpretació que en fan els magisteris docents. Aquesta actitud és contrària al que ensenya la Bíblia que anima a tots els creients a meditar diàriament en el seu contingut i interpretant-la a la llum  de la saviesa que atorga l’Esperit Sant. Les autoritats religioses jueves expulsaven de les sinagogues les persones que s’atrevien a qüestionar la seva autoritat. Quelcom semblant succeeix en les esglésies cristianes. El resultat és la seva decadència perquè es fan mundanes. En lloc d’il·luminar el món amb la llum de la Paraula de Déu que n’han de ser portadores, obren les finestres perquè les  doctrines errònies del món entrin en el seu interior. Així és com en lloc d’irradiar la llum de Déu desprenen la foscor de l’error.

Un problema  que afecta a molta gent és el de la mort. És un misteri per a molts. Segons la bíblia un misteri no és un tema indesxifrable sinó quelcom que es desvela. La llum de la Paraula de Déu l’il·lumina i el que és fosc es fa clar. Els dies previs a Tots Sants comentaris que fan bisbes entorn de la mort aporten més foscor que llum perquè el que afirmen no està basat en el que ensenya la Bíblia, sinó en tradicions procedents de religions paganes.

Una de les dites  que ensenyen “resar pels difunts” està fonamentada en els Apòcrifs, llibres que no estan inclosos en el Cànon de les Sagrades Escriptures. En aquestes no se troba ni el més mínim indici que autoritzi la seva pràctica. “Avui, si escolteu la seva veu (la de Déu), no enduriu els vostres cors” (Hebreus 3: 7,8), perquè l’avui és el temps de la misericòrdia divina. Un cop el decés, ja no hi ha possibilitat de canviar l’estat en que es produeix. Si es mor en la condemnació les pregàries pels difunts l’únic pel que serveixen és infondre una esperança vana als que viuen. És una esperança sense fonament. A més, resar pels difunts està vinculat a la pràctica pagana de consultar els morts, clarament prohibida en la Bíblia. Un cas ben evident de les conseqüències nefastes per no haver fet cas a la prohibició d’aquesta pràctica la tenim en la mort de Saúl, el primer rei d’Israel, que entre altres coses va consultar l’endevina d’Endor. Una pràctica molt comuna és pregar pels difunts implorant-los ajuda. “Suposo que us haurà passat com a mi quan escolteu d’algú una frase explicativa  de la mot d’un ésser estimat: “allà on siguis…mira’ns, acompanya les nostres vides, no t’oblidarem mai” (Salvador Giménez, bisbe de Lleida). El mateix  prelat cita el catecisme: “El que moren en la gràcia de Déu, però imperfectament purificats, tot i segurs de la seva salvació eterna, sofreixen una purificació després de la seva mort, a fi d’obtenir la santedat necessària  per entrar en el goig de Déu,” Això ho diu el catecisme. Què diu la Bíblia al respecte? A Romans 7:20-25 l’apòstol Pau afirma sense avergonyir-se  la seva in capacitat de fer el bé de manera absoluta:” Trobo, doncs, aquesta llei. Encara que vull fer el bé, el mal és en mi…Miserable home de mi! Qui m’alliberarà d’aquest cos de mort? Dono gràcies a Déu per mitjà de Jesucrist, Senyor nostre!   Així doncs, amb la ment jo mateix serveixo la llei de Déu, però amb la carn la llei del pecat” (vv. 21,24,25). Segons el catecisme de l’Església catòlica l`apòstol Pau ha de sofrir “una purificació després de la seva mort”. Pels qui moren imperfectament purificats, què significa sofrir  “una purificació després de la mort”?

Segons la doctrina catòlica el Purgatori és el lloc on es troben els qui han mort imperfectament purificats, purgant les seves imperfeccions. L’arquebisbe de Barcelona  Joan Josep Omella diu que amb la pregària pels difunts “els confiem a la misericòrdia de Déu…D’altra banda podem ser d’ajut per als difunts que es troben en una fase de purificació”. Aquesta doctrina és contrària a l’ensenyança bíblica  que afirma que “ la sang de Jesucrist el seu Fill (de Déu) ens neteja de tot pecat” (1 Joan 1:7). Un exemple bíblic de la perfecta purificació de qui mor creient en Jesús com el Salvador es troba en el lladre que mentre penjava en la creu, dirigint-se a Jesús li va dir: “Senyor, recorda’t de mi quan vinguis en el teu regne”. Què li contesta Jesús?: “En veritat et dic: Avui seràs amb mi en el paradís” (Lluc 23: 42,43). El lladre era un delinqüent. Potser tenia les mans tacades de sang: la fe en Jesús el va portar directament a la glòria de Déu. No va necessitar passar per una fase de purificació de llarga durada. Tot just exhalat el darrer alè va arribar a destí.

Abans hem dit que l’apòstol Pau malgrat que era sant perquè la sang de Jesús  li havia netejat tots els seus pecats, malgrat la imperfecció que confessa tenir  estant aquí a la terra, confessa: “Perquè, per ami el viure és Crist, i el morir un guany. Però si el viure en la carn  significa en benefici de l’obra, no sé que escollir, però em trobo pressionat pels dos cantons: d’una banda tinc l’anhel d’anar-me’n i ser amb Crist cosa molt millor, d’altra banda, però, romandre en la carn és més necessari per causa de vosaltres” (Filipencs 1: 21-24)

Octavi Pereña i Cortina

PROVERBIOS 8:36

“Mas el que peca contra mí, defrauda su alma, todos los que me aborrecen aman la muerte”

El libro de Proverbios es un cántico a la sabiduría de Dios. Es el mismo Señor que para nuestro bien se manifiesta en la forma de Sabiduría. ¿Cómo lo hace? Haciéndose suyas las costumbres de la época, situándose junto al camino, en las encrucijadas de las veredas, en las  puertas de la ciudad, dando voces para atraer la atención de los transeúntes: “Oh hombres, a vosotros clamo, dirijo mi voz a los hijos de los hombres. Entended, oh simples, discreción, y vosotros necios, entrad en cordura” (vv. 4,5). Dios se dirige a los simples, a los necios, a los faltos de cordura, no a los sabios de este mundo, que son quienes en ellos hay más disposición al arrepentimiento. Los hombres nacidos de mujer  y por línea genealógica de Adán,  nacen siendo hijos del diablo, por lo que desean hacer las obras malas de su padre. En tanto la mayoría de personas persistan en querer ser hijos del diablo no existe solución a los graves problemas sociales que nos angustian.

“Oíd porque hablaré cosas excelentes, y abriré mis labios para cosas rectas. Porque  mi boca hablará verdad (vv. 6,7). Dios que es la Verdad, sus labios hablarán Verdad. El diablo que es padre de la mentira, sus labios hablan mentira. La primera vez que abrió sus labios para dirigirse a los hombres fue en el Edén para engañar a Eva, haciéndole creer que Dios no era bueno. Engaño que persiste hasta nuestros días haciendo creer a sus hijos que Dios es el causante de todos los males que les afligen. No quiere de ninguna de las maneras que crean en Jesús que es la encarnación de la Sabiduría divina: “La impiedad aborrecen mis labios” (v. 7). No hagáis como Eva que no atendió a mis palabras y así fue que de sabia se convirtió en necia, falta de cordura. Perdió la prudencia que le condujo a comer el fruto del árbol prohibido. A partir de entonces ella y su descendencia son conocedores del mal por experiencia.

¿Por qué Adán comió el fruto prohibido que le ofreció Eva? Porque por el mero hecho de hacer caso al ofrecimiento perdió el temor del Señor y lo sustituyó por la arrogancia y la soberbia que le inclinaron a desobedecer a Dios.

De lo que dice Proverbios 8 he dejado muchas cosas en el tintero. Vale la pena leer todo el capítulo. El resumen el v. 36: “Mas el que peca contra mí, defrauda su alma, todos los que me aborrecen aman la muerte”. Una gran mayoría de nuestra sociedad peca contra la sabiduría divina y los que la aborrecen “aman la muerte”. El caos mundial indica que lo que dice la Biblia no son palabras que se lleva el viento. Son palabras de duración eterna que anuncian la gloria para los justos y la condenación para los que aborrecen a Dios.

SALMO 50: 19

“Abres la boca para el mal, y tu lengua trama en gaño”

Una declaración de Jesús que no nos gusta oír: “Vosotros sois de vuestro padre el diablo y los deseos de vuestro padre queréis hacer” (Juan 8:44). “De tal palo tal estilla”, dice el refrán popular. Es decir, tal como es el padre así son los hijos. Si, los que no son hijos de Dios por adopción porque no han creído en Jesús como a su Salvador personal, son hijos del diablo, ¿qué es lo que les asemeja a él? En primer lugar debemos saber las características del diablo. Jesús las describe. Para no apartarnos del  guión que nos marca el texto que comentamos nos quedaremos con una: “Y no ha permanecido en la verdad, porque no hay verdad en  él. Cuando habla mentira, de suyo habla, porque es mentiroso, y padre de mentira” (Juan 8:44). No se precisa ser demasiado avispado para darse cuenta de que la mentira abunda por doquier. Tanto las personas bien educadas, que tienen títulos universitarios y diplomas que dispensan las mejores universidades del mundo, como los iletrados o analfabetos que se amontonan en los guetos más miserables del mundo, todos son mentirosos. Todo ello confirma quien es el padre de la mayoría de los hombres. La Palabra  de Dios no miente. El mandamiento es claro: “No hablarás contra tu prójimo falso testimonio” (Éxodo 20: 16).

“Abres tu boca para el mal, y tu lengua trama engaño”, nos dice el texto que comentamos. La facilidad con que se abre la boca y se mueve la lengua para vomitar engaño se debe a que el espíritu de Satanás está bien afincado en el corazón. Con tan innoble huésped en el alma es inevitable que la mentira fluya impetuosa, rugiendo como río desbordado, derramando por doquier su veneno mortal.

La mentira no es una forma de hablar inocua: “Tomabas asiento, y hablabas contra tu hermano, contra el hijo de tu madre ponías infamia” (v.20). No solamente el desconocido es el blanco de las palabras mentirosas del poseso del diablo. Los íntimos también son diana del veneno escupido. El mentiroso como no ve a corto plazo el efecto bumerang de la falsedad de sus palabras, piensa que puede seguir vomitando engaño impunemente. No es así. Dios es paciente esperando que el mentiroso se arrepienta de su pecado para ser perdonado. Llegado el momento, si persiste en mentir, oirá de los labios del señor esta sentencia: “Estas cosas hiciste, y yo he callado. Pensabas que de cierto sería como tú, pero te reprenderé delante de tus ojos” (v.21). El Señor reprende. Si no hay respuesta castiga de manera proporcionada  a la mentira cometida. Y si no escarmienta y persiste en abrir la boca para mal, será excluido de la Jerusalén celestial: “Mas los perros (los adoradores de divinidades paganas), estarán fuera…y todo aquel que ama y hace mentira” (Apocalipsis 22:15).

L’ART DE GOVERNAR

L’actual Unió Europea va néixer amb el Tractat de París com la Comunitat Europea de l’Acer i el  Carbó el 15 d’abril de 1951. Els signants del Tractat van ser els governs de la República Federal d’Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos. Tenia el propòsit d’evitar cap guerra a Europa. Han passat 66 anys i efectivament no hi ha hagut soroll de sabres. La Unió Europea, però es deficitària en justícia que és la base de la fortalesa d’una unió de nacions. Aquesta mancança fa que la Unió Europea no s’edifiqui  sobre un fonament de roca i ho faci sobre un de sorra la qual cosa impedeix la seva estabilitat. Les esquerdes es fan visibles en la construcció.

La carta que Martin Luter King, Jr. Va escriure des de la presó de Birmingham és bona del tot: “Llavors comprendreu perquè em costa esperar. Arriba un dia quan la copa d’esperar vessa i llavors arriba l’hora que els homes no volen viure en un abisme d’injustícia on experimenten la desolació del desesper que corroeix. Espero, senyors, que podreu comprendre la nostra legítima i inevitable impaciència.

Mostreu moltíssima preocupació pel nostre desig de trencar lleis. Aquest és un interès legítim. Amb molta diligència insistim que les persones obeeixin la decisió de la Cort Suprema del 1954, il·legalitzant la segregació en les escoles públiques, és bastant estrany i paradoxal que ens trobem conscientment trencant lleis. Algú es pot preguntar: Com pots ser partidari de trencar algunes lleis i obeir-ne altres? La resposta la robem en que hi ha dos tipus de lleis: Hi ha lleis justes  i hi ha lleis injustes. Coincideixo amb sant Agustí: “Una llei injusta de cap manera és una llei”.

Hi ha dos tipus de lleis. Hi ha lleis justes i lleis injustes. Quina és la diferència entre les dues? Una llei justa és un codi fet per l’home que encaixa amb la llei moral, o la llei de Déu. Una llei injusta és un codi fet per l’home que no està en harmonia amb la llei moral. Dient-ho amb el pensament de sant Tomàs d’Aquino, una llei injusta és una llei humana que no està arrelada en la llei eterna i natural. Qualsevol llei que no edifica la persona humana no és justa. Qualsevol llei que degrada la persona humana és injusta. Totes les lleis que segreguen són injustes perquè la segregació deforma l’ànima i perjudica la persona…”

L’única llei que no necessita ser esmenada és la llei de Déu perquè és la Veritat. Les lleis humanes malgrat puguin ser redactades per persones pietoses contenen defectes. Són útils durant uns anys. Noves generacions apareixen en l’escenari social  i aquelles lleis que eren bones per a una època passada ja no ho són. Què s’ha de fer amb aquestes lleis envellides, anacròniques? Maimònides, filòsof jueu nascut a Còrdova el 1135, s’expressa amb claredat meridiana :”Per un altre costat si una llei és vigent des de feia molt de temps i amb el transcórrer dels anys resulta ser anacrònica, s’ha automàticament de derogar-se. En termes jurídics la qüestió es resol així: ”Es va sancionar una llei a Israel, i va restar vigent durant molts anys, i en cert moment va sorgir un nou tribunal i va comprovar  que aquella llei no satisfeia les exigències del moment, en aquest cas s’ha d’anul·lar, encara que el tribunal sigui inferior en saviesa i autoritat original”.

Una perla del jurista holandès Hugo Grotius: “No sap governar un regne qui no sap dirigir una província, no pot dirigir una província  qui no sap ordenar una ciutat, no sap administrar una ciutat qui no sap conduir un poble, tampoc un poble qui no sap guiar una família,  aquest home tampoc pot governar bé una família si no sap com governar-se  a sí mateix, tampoc ningú no es pot governar a sí mateix si no és que la seva raó sigui senyor, la voluntat i els seus desigs els seus vassalls, ningú no pot governar la raó si no el governa Déu, i li és obedient”. Corol·lari: Sense la conversió a Crist  que és el camí per trobar Déu, l’ésser humà no pot estimar la justícia que enalteix la nació.

Octavi Pereña i Cortina

¿TRUCA LA MORT A LA PORTA?

El Rafa d’Alcarràs escriu una carta a SEGRE (17/04/2017) que li han donat el títol. Si la mort truca a la porta. El Rafa es pregunta: Què hem de fer quan la mort truca a la porta? Les preguntes que el Rafa es fa al llarg de la carta porten a que la societat no està preparada per aquest tipus de trucades. A aquesta conclusió en són molts els qui hi arriben. La pregunta és: Els qui arriben a la conclusió que la societat no està preparada per obrir la porta quan truca la mort, ¿estan disposats a escoltar el que la Bíblia diu al respecte?

L’home no va ser creat mortal, sinó immortal. El cas és que la seva immortalitat va durar molt poc. El Creador el va avisar: “I el Senyor Déu va manar a l’home, dient: Pots menjar de tot arbre del jardí, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en menjaràs, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (Gènesi 2: 16,17). Adam i Eva gaudien del jardí en el que els havia posat el Creador, sense fixar-se en l’arbre prohibit. De sobte, en l’idíl·lic escenari del paradís  d’Edèn, apareix un tenebrós personatge: “La serp, la més astuta de totes les bèsties del camp que el Senyor havia fet” (Gènesi 3.1). Pel que es dedueix de Gènesi 3: 8, Adam, Eva i el Creador “caminaven pel jardí a la fresca del dia”, això indicava que les relacions entre les criatures i el Creador eren immillorable, fins el moment que l’astúcia maligna de la serp va crear en Eva el dubte de la bonesa de Déu. Aquí Eva va cometre un error. En lloc de sotmetre’s a Déu i resistir el diable perquè fugís d’ella (Jaume 4:7), deixa de sotmetre’s a Déu i es deixa seduir per la serp enganyadora. Conversa amb ella. Eva comet l’error de no estimar Déu sobre totes les coses i, el diable en lloc de fugir amb la cua entre les cames, atrapa Eva en la seva xarxa maligna. El manament és resistir el diable amb el poder de Déu, no dialogar amb ell. “La serp que  és la més astuta de totes les bèsties del camp que el Senyor havia fet”, venç els raonaments d’Eva i se la fa seva. “¿Així que Déu ha dit: No mengeu de cap arbre del jardí”? La dona va contestar: “Podem menjar del fruit dels arbres del jardí, però del fruit del arbre que hi ha enmig del jardí, Déu ha dit: no en mengeu ni el toqueu, perquè sinó morireu. I la serp va dir a la dona: No morireu pas. Perquè Déu sap que el dia que en mengeu, els vostres ulls seran oberts, i sereu com Déu, coneixedors del bé i del mal. I la dona va veure que l’arbre era bo per menjar, i que era agradable als ulls,  i que l’arbre era desitjable per adquirir saviesa. I ella va prendre del seu fruit, i en va menjar i en va donar al seu marit, que era amb ella, i ell també en va menjar. I es van obrir els ulls de tots dos, i es van adonar que anaven nus, i van cosir fulles de figuera, i es van fer uns faldars” (Gènesi 3:1-7). Fins aquell moment la mort estava en Satanàs, l’”homicida”. En menjar Adam el fruit de l’arbre prohibit va obrir la porta perquè la mort entrés en ell.

El Rafa d’Alcarràs i amb ell tots els qui creuen que la mot és quelcom extern que ha de demanar permís per poder entrar en l’home no s’expliquen bé. Des del moment que Adam va desobeir Déu i va menjar el fruit de l’arbre prohibit  se li va inocular el virus del pecat i pel fet de ser el cap de tota la humanitat, tota la seva descendència neix infectada amb del virus del pecat, que causa la mort. La mort, doncs, no truca a la porta per demanar permís per poder entrar. Ja és dins de l’home des del moment de la concepció. “En pecat em va concebre la meva mare” (Salm 51:5). El que passa és que el poder del pecat de matar és manifesta en diverses etapes de la existència i de maneres distintes segons els designis de Déu. El darrer enemic que ha de ser anul·lat   és la mot” (1 Corintis 15:26).

El Rafa d’Alcarràs i amb ell molts altres es pregunten: “¿Està la societat preparada per aquest tipus de rucades?” La resposta a la pegunta es troba en el fet de la resurrecció de Jesús. El capítol 15 de la primera carta de l’apòstol Pau als cristians  de Corint és un càntic a la victòria de Crist sobre la mort.  Transportant-nos al dia final l’apòstol escriu: “I afirmo això, germans: la carn i la sang no poen heretar el regne de Déu, ni la corrupció hereta la incorruptibilitat. Heus aquí un misteri (quelcom que només es pot entendre per revelació divina, el raciocini no pot arribar a esbrinar-lo): No tots ens adormirem (morirem físicament), però tots serem transformats, en un instant, en un obrir i tancar d’ulls, al darrer toc de trompeta (l’anunci de la victòria definitiva), perquè sonarà la trompeta, i els morts seran ressuscitats incorruptibles, i nosaltres serem transformats. Però cal que això corruptible sigui revestit d’incorruptibilitat, i quan això mortal sigui vestit d’immortalitat, llavors es complirà la paraula escrita: La mort ha estat engolida en la victòria. On és, oh mort, el teu fibló? On és, oh sepulcre, la teva victòria? El fibló de la mot és el pecat, i el poder del pecat és la Llei (la Llei de Déu condensada en el Decàleg posa de manifest la condició pecadora de l’home). Però gràcies a Déu perquè Ell ens dóna la victòria per mitjà el nostre Senyor Jesucrist! Per tant, germans meus estimats, sigueu ferms i incommovibles, abundant empre en l’obra el Senyor, sabent que el vostre esforç no és inútil en el Senyor” (1 Corintis 15: 50-58). Per la fe en Crist obrim la porta perquè hi entri la vida!

Octavi Pereña i Cortina

 

ESPERANÇA DE VIDA

En Científics en busca de la longevitat Guillermo Abril descriu les diverses  tècniques que s’empren per allargar la vida. Poden allargar-la, però no poden donar immortalitat: “Perquè la paga del pecat és la mort” (Romans 6:23). “Ja que tots han pecat” (Romans 3:23), la conseqüència lògica és que tots morim. El gerontòleg anglès Aubrey de Grey, va dir. “desenvoluparem estratègies que faran marxa enrere el rellotge de l’envelliment”. Ens adonem que aquest propòsit s’assoleix, però la mort sempre venç. La sentència dictada per Déu a Adam: “Però de l’arbre del coneixement del bé i del mal no en mengis, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (Gènesi 2. 17). La mort té dues vessants: física i espiritual. L’espiritual va ser instantània. La separació de Déu es va produir en el mateix instant que els seus ulls es van fixar en l’arbre prohibit. La física quan tenia nou-cents trenta anys.

El bioquímic Juan Carlos Izpisúa que treballa a l’Institut Salk de Califòrnia, explica: “Vaig tenir una infància bastant feliç, però dura. La meva mare no tenia mitjans, i no sabia llegir ni escriure. Va criar tres nens ella sola. El meu pare no hi era, mai hi va ser. I per a ella va ser molt difícil. Potser veient-la assistir els meus padrins malalts, sense cap esperança em va portar a preguntar-me aquest tipus de coses: Què fem aquí? ¿Això de que va? ¿Per què serveix la nostra existència? El que faig avui, en definitiva, és entendre com es desenvolupa la vida. Com a partir d’una cèl·lula es generen 250 tipus cel·lulars que constitueixen l’ésser humà. I com això es controla o es descontrola ens porta a la mot o a la malaltia”

El resultat de tota la tasca científica en el camp de la geriatria el podem resumir amb les paraules de Juan Carlos Izpisúa amb les que Guillermo Abril acaba el seu reportatge. “¿La mort de la mort? La paraula més suau que se m’ocorre com a científic és que estem equivocats”. L’esperança de seguir vivint més enllà de la mort és una esperança frustrada “perquè  no es pot fer marxa enrere el rellotge de l’envelliment”. Sí que hi ha esperança. La mort física no és la fe de l’existència humana. Ho seria si fos veritat el que diuen els evolucionistes que l’ésser humà no és res més que un animal evolucionat. Per a aquests la fi de l’home és ser pastura dels cucs. Aquesta filosofia costa creure-la. Per això l’existència d’infinitat de moviments filosòfics i religiosos que ensenyen que hi ha vida més enllà de la mort. El cristianisme n’és una d’entre les moltes. Però el cristianisme té una peculiaritat que no es dóna entre els seus companys de viatge cap l’eternitat. L’eternitat cristiana no és una filosofia. És una realitat basada en una persona històrica: Jesús de Natzaret. La historicitat de Jesús no és comparable a la dels altres personatges històrics que han mort i que fins el present les seves despulles resten colgades sota terra o cerimonialment dipositades en majestuosos mausoleus. Els uns i els altres han estat pastura dels cucs. El seu record, en el cas dels grans homes o dones, és el que queda registrat en les cròniques que són motiu d’estudi dels historiadors. Aquests personatges no deixen empremta en la naturalesa espiritual de l’ésser humà.

La Bíblia deixa ben clar que l’existència humana no acaba sent pastura dels cucs. Ensenya que continua més enllà de la mort física: condemnació eterna o salvació eterna. Cert és que no manifesta excessiu interès en el destí etern dels condemnats. La preferència la destina als creients en Crist. L’apòstol Pau en el capítol vuitè de Romans diu coses molt interessant referent a aquesta qüestió: “Per tant no hi ha cap condemnació per als qui són en Crist Jesús, que no caminen segons la carn, sinó segons l’Esperit” (v.1). L’apòstol fa esment de dues maneres de caminar, de viure en aquest món. Una manera carnal que viuen totes les persones pel sol fer d’haver nascut. L’altra, l’espiritual, és la d’aquelles persones que viuen físicament i que per haver cregut en Jesús, per l’Esperit Sant que els ha donat el do de la fe caminen “segons l’Esperit. Aquest caminar “segons l’Esperit” és la clau dl problema. La historicitat de Jesús hem dit que no es pot comparar a la dels altres personatges històrics perquè pel poder de Déu va ser ressuscitat al tercer dia segons les Escriptures. Heus aquí la importància de la resurrecció de Jesús: “I si per l’Esperit d’Aquell que va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en vosaltres, el qui va ressuscitar el Crist d’entre els morts vivificarà també els vostres cossos mortals per mitjà del seu Esperit que habita dins de vosaltres” (v.11).

Atenció a aquestes paraules: l’esperança de resurrecció de vida no rau en el fet que un hom es consideri “creient practicant”, que ha estat batejat, que pren la comunió amb assiduïtat i en morir se l’enterra “cristianament”. L’esperança de resurrecció de vida es troba en el fet de si avui “l’Esperit d’Aquell que va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en qui s’anomena  cristià. La persona en la que habita l’Esperit de Crist té assegurada l’esperança de la resurrecció a la vida eterna. La mort que atemoreix a tantes persones, per al ver creient en Crist és la porta que li dóna accés a la vida eterna i a l’esperança de resurrecció quan el Jesús gloriós el vingui a buscar al dia final.

Octavi Pereña i Cortina

LA LLIÇÓ D’ABRAHAM

“El futur parc bíblic de Tarragona, es projecta com un lloc obert a la ciutadania i que convida al diàleg interreligiós al  cor de la Part Alta. Un esplai que es completarà amb una altra escultura, la d’Abraham, i amb arbres i vegetació d’espècies “bíbliques” com oliveres, xiprers o vinyes” (Sara Sans). Andreu Muñoz, director del Museu Bíblic va dir: “La idea és que sigui un espai pedagògic, de trobada, acollida i de quietud”. El parc bíblic, a més de l’estàtua de sant Fructuós contarà amb l’escultura d’un suposat Abraham “que portarà el nom en llatí, àrab i hebreu com a símbol interreligiós”, afegeix Andreu Muñoz.

La pregunta que li faig al senyor Andreu Muñoz és si s’ha qüestionat si a Abraham li agradaria que se li faci una estàtua que el vulgui representar. Ja que el futur parc  bíblic “es projecta com un lloc obert a la ciutadania i que convidi al diàleg interreligiós”, s’hauria de començar per l’origen d’Abraham  el “pare dels creients”. Abraham habitava a Ur dels caldeus, on el Senyor el va cridar, dient-li: “ Vés-te’n de la teva terra i de la casa del teu pare vers la terra que et mostraré” (Gènesi 12:1). Aquest text no dóna detalls de la vida d’Abraham. Més endavant  quan Israel a les ordres de Josué estava lluitant per conquerir la Terra Promesa, Josué, en el discurs d’acomiadament va dir al poble quelcom molt significatiu: “Així diu el Senyor el Déu d’Israel: Els vostres pares, Taré pare d’Abraham i pare de Nacor, van habitar des d’antic a l’altra banda del riu, i servien altres déus” (Josué 24:2). Abraham i la seva família eren idòlatres. La crida que li va fer el Senyor consistia en abandonar la seva terra i la seva família per anar a una terra que li mostraria. La idolatria a la que estava acostumat el patriarca la va deixar enrere. En tot el que diu la Bíblia del “pare dels creients” no s’hi troba el més mínim indici que enyorés el seu passat idòlatra. Es va convertir en l’adorador del Déu únic. Si el director del Museu Bíblic de Tarragona tingués l’oportunitat de preguntar-li a Abraham que li sembla el projecte d’esculpir una estàtua que se la bategi amb el seu nom, ben segur que el patriarca s’escandalitzaria i mentalment la convertiria en pols.

Es vol que el futur Parc Bíblic de Tarragona sigui “un lloc obert a la ciutadania i que convidi al diàleg interreligiós”. Penso que el projecte s’edifica sobre un fonament de sorra que no aguantarà l’edifici. El Déu d’Abraham i dels seus fills per la fe odia la idolatria i castiga severament els idòlatres.

“Els arbres i vegetació d’espècies bíbliques” que els visitants contemplaran en el futur Parc Bíblic de Tarragona no els atrauran a la meditació espiritual. Si està ben dissenyat gaudiran de la bellesa de l’entorn. Admiraran dues majestuoses obres d’art, però de meditació pròpiament dita no n’hi haurà.

Per a una autèntica reflexió espiritual hi ha un camí més excel·lent.

El llibre dels Salms comença amb aquestes paraules: “Feliç l’home que no camina en el consell dels malvats, i no s’està en el camí dels pecadors, i no s’asseu en el seient dels que se’n burlen. Perquè el seu delit és en la Llei del Senyor, i en la seva llei hi medita dia i nit” (1: 1,2). És molt significatiu que la primera paraula del llibre sigui “feliç”. La felicitat és l’anhel de tots els humans. Les imatges publicitàries ens mostren infants, famílies, grups d’amics mostrant una felicitat paranoica perquè consumeixen els productes que venen. Tot això té que veure amb el plaer sensual. És cert que el plaer sensual no proporciona la felicitat que se n’espera.

Malvat, segons la Bíblia no ho és solament la persona que comet greus malifetes. També ho és la persona educada, amable, de bons sentiments. A aquest persona la Bíblia l’anomena nècia perquè diu que no hi ha Déu. El salmista ens ve a dir que la persona feliç no ho és aquella que es deixa guiar pels consells dels que diuen que Déu no existeix. No estar-se en els camins dels pecadors ni asseure’s amb  els qui són burletes, no significa que s’hagi de trencar tot contacte amb els qui no són de la mateixa fe. Això ho ensenyen les sectes, però Jesús que ensenya que els seus seguidors “són la llum del món…no s’encén una llàntia i es posa sota la mesura…Així ha de brillar  la vostra llum davant els homes, a fi que vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare que és en els cels” (Mateu 5: 14-16). Si el ver cristià no hagué de tenir contacte amb els qui neguen Déu, l’apòstol Pau li diria: “Et cal sortir del món”                            (1 Corintis 5:10).

El creient que “el seu delit és en la Llei del Senyor, i en la seva llei hi medita dia i nit” no s’identifica amb l’ateu i no es deixa influir per la seva filosofia, el salmista el compara a “un arbre plantat vora braçals d’aigua, que dóna el seu fruit al seu temps, i el seu fullatge mai no es marceix, i tot el que fa prospera” (v.3). La felicitat el ver cristià el  salmista la compara a la ufanor del fruiter plantat vora braçals d’aigua. El lector pot dubtar de la bonesa de la fe cristiana. El trameto a la conversa que Felip manté amb el seu amic Natanael: “Hem robat Jesús de Natzaret”. La incredulitat de Natanael li fa dir: “¿De Natzaret pot sortir res de bo?. Felip no argumenta amb el seu amic. Es limita a dir-li: “Vine i viuràs” (Joan 1: 45,46). Poder saber si quelcom és bo  dolent. Cal tastar-lo. Sinó, no es pot opinar amb coneixement de causa.

Octavi Pereña i Cortina

GUERRA!

El periodista Josep Corbella li pregunta a Carme Jordi, astrofísica de la Universitat de Barcelona: Què pensa que és cert encara que no pugui demostrar-ho? Resposta. “Que Déu no existeix”. Li torna a demanar: Una pregunta per la qual no tingui resposta: “Per què la humanitat no ha estat capaç d’abolir les guerres?” Ambdues respostes formen part  de les dues cares d’una moneda. Sense Déu la violència sigui del tipus que sigui és inevitable.

Pel tema al que ens referim seria molt convenient tenir present les paraules de Jaume per fer desaparèixer la ignorància de Carme Jordi pel que fa el per què l’home és incapaç d’abolir les guerres. A la d’ella hi hem d’afegir la del japonès Yosiko Kajmoto, supervivent de la bomba atòmica llançada sobre Hirosima l’any 1945, que a la pregunta: Què ha entès de l’ésser humà, respon: “Individualment les persones són bones, ho he pogut comprovar en els viatges per tot el món, però en conjunt, la humanitat sempre està ficada en guerra. És un misteri que no aconsegueixo entendre”.

Anem, doncs, a veure què ens diu Jaume “¿D’on venen les guerres i les lluites entre vosaltres?” ¿No venen d’això, dels vostres plaers que combaten en els vostres membres? Cobegeu, i no teniu; mateu i envegeu , i no podeu aconseguir; lluiteu i feu guerra, però no teniu, perquè no demaneu; demaneu, i no rebeu, perquè demaneu malament, per malgastar-ho en els vostres plaers” (Jaume 4:1-3).

Totes les guerres tenen un alt grau d’estupidesa humana. La guerra en singular es multiplica de manera exponencial si al substantiu se li afegeix l’adjectiu nacional o confessional. Lluitar per una cosa intangible, una idea, una creença, és quelcom irracional, cosa que sol convertir els conflictes en més sanguinaris que les guerres que persegueixen objectius concrets. Les coses materials es poden negociar: les intangible com la fe, la pàtria, no.

El periodista i impressor lleidatà Pau Guimet, referint-se a la Guerra Civil espanyola, entre altres coses ha deixat escrit: “Si la guerra és la destrucció, l’assassinat en massa, el robatori, la violació, l’èxode, la fam, la desolació, la misèria, l’aplanament moral, la neurastènia folla, no capeixo que hi hagi persona de juí normal que s’entregui al conformisme que, davant la catàstrofe del nostre país suposa aquesta frase idiota que resa: és la guerra”. Amb la catàstrofe nacional que va representar la insurrecció franquista, ens surt el ministre Gallardón amb aquesta frase que fa tremolar: “España es una gran nación que vale la pena vivir y querer, y por la que merece la pena luchar”. El ministre no ha entès, amb l’experiència de la Guerra Civil, la desgràcia que comporta voler resoldre els problemes polítics amb guerra. Els problemes polítics  en un Estat democràtic es dirimeixen en el Parlament i en les urnes, mai amb la declaració de guerra.

Una frase molt breu però molt gràfica, la del general William Tucumsch Sherman, que era partidari de terra cremada: “La guerra és l’infern”.

El filòsof britànic C. S. Lewis, que va participar com a soldat en la primera Guerra Mundial, en esclatar la Segona va descriure els sofriments dels soldats, així: “Tot el que em fa por de qualsevol tipus d’adversitat es concentra en la vida del soldat en actiu, de servei. Semblant a la malaltia l’amenaça el dolor i la mort. Semblant a la pobresa l’amenaça el mal habitatge, fred, calor, set, fam. Semblant a l’esclavatge l’amenaça el treball feixuc, humiliació, injustícia i govern autoritari. Semblant a l’exili, et separa de tot el que estimes”.

No. Posar fi a la guerra no està en l’home aconseguir-ho. Ho estem veient de manera molt clara  amb el que passa avui. La cobdícia dels governs impedeix eliminar-la. En nom de la pau s’incrementen els pressupostos militars. Les empeses que fabriquen armes es lucren fabricant-les i, a pesar dels embargaments internacionals se segueixen fabricant i distribuint-se en zones en conflicte. La cobdícia no coneix límits.

El profeta Isaïes que és un bon coneixedor de la naturalesa humana, escriu: “Els seus peus corren al mal, i s’afanyen a vessar sang innocent: els seus pensaments són pensaments d’iniquitat, devastació i destrucció hi ha en les seves rutes, no hi ha judici en els seus senders; s’han fet senderes torçades: ningú dels que hi passa no coneix la pau” Isaïes 59: 7,8)

Quan els deixebles li van preguntar a Jesús quines són els senyals del temps, els va dir: “I començareu a sentir parlar de guerres i de rumors de guerres. No us inquieteu perquè cal que passin aquestes coses, però encara no és la fi. Perquè s’alçarà nació contra nació, i regne contra regne. I haurà fams i pestilències i terratrèmols en diversos llocs. Però totes aquestes coses són el començament dels dolors” (Mateu 24: 6-8). ¿No és un viu retrat del nostre temps?

El profeta Isaïes dóna una visió del futur que contrasta amb el present. La nova terra que sorgirà amb la vinguda gloriosa de Jesús, el dia que vindrà a buscar el seu poble perquè hi habiti en ella, és molt desitjable: “El llop habitarà amb l’anyell, i el lleopard s’ajaurà amb el cabridet, estaran junts el vedell i el lleó jove i l’animal de corral, i un nen els dirigirà. La vaca i l’ossa pasturaran plegades, i els seus petits jauran junts, i el lleó menjarà palla com el bou. I l’infant de llet jugarà vora el forat de l’àspid, i el de llet estendrà la mà al cau del basilisc…perquè la terra serà omplerta del coneixement del Senyor, com les aigües cobreixen el mar” (Isaïes 11: 6-8). En aquest dia de data incerta que anuncia Jesús, el paradís que es va perdre en Adam es recuperarà per no tornar-se a perdre mai més.

Octavi Pereña i Cortina

ART SACRE

El conflicte que s’ha iniciat a Benavent amb motiu de col·locar una estàtua d’un suposat sant Joan a la façana de l’església, ha provocat discussions i despertat interessos que no tenen res a veure amb la fe cristiana. Farran Accensi, regidor de l’ajuntament assegura que en el primer ple municipal que es celebrarà es proposarà fer souvenirs  i objectes de regal amb la figura del sant per promocionar i donar a conèixer Benavent: “Volem aprofitar que ara es parla del poble per col·locar-lo en el mapa”.

El bisbe de Lleida Salvador Giménez Valls, en resposta a la pregunta d’un feligrès, va dir: “Cadascú té la seva responsabilitat i jo no puc eludir la meva, però tampoc puc enfrontar-me a vostè. Per a mi és més important estar units en la caritat de Crist”. Destaco aquesta frase perquè considero és la clau del conflicte. La caritat de Crist desvinculada de la Veritat de la Paraula de Déu és un tòpic que es fa servir per tancar problemes sense resoldre’ls. Potser momentàniament es suavitzen, però no es solucionen. Un altre problema que existeix des de fa anys i que no hauria  d’haver-se presentat és el de les obres d’Aragó que es guarden en  el  Museu de Lleida, si l’Església catòlica al llarg dels segles s’hagués mantingut fidel a les ensenyances de la Bíblia, en concret pel que fa la idolatria. Aquesta qüestió queda clarament plasmada en els Deu Manaments.  Cito la versió de la Bíblia Interconfessional: “No et fabriquis ídols, ni et facis cap imatge del que hi ha dalt del cel, aquí baix en la terra o en les aigües d’aquí baix. No els adoris ni els donis culte, jo el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu gelós” (Èxode 20: 4,5). De Déu només n’hi ha un i no comparteix la seva glòria amb cap dels déus que s’han fabricat els homes. Per això és gelós.

Malgrat les obres poderoses que el Senyor va fer amb Israel des del seu alliberament de l’esclavatge egipci, la seva tendència va ser la idolatria. Els israelites en veure que Moisès trigava a baixar de la muntanya, el poble li va demanar a Aaron: “Fes-nos déus que vagin davant nostre” (Èxode 32:1). Aaron, futur summe sacerdot, demana al poble objectes d’or “ i va donar forma amb cisell, i en va  fer un vedell de fosa, i els va dir: Aquests són els teus déus, Israel, que t’han fer pujar de la terra d’Egipte” (v.4). En baixar Moisès de la muntanya i en veure el desastre comès, li diu al seu germà: “Què t’ha fet aquest poble que li has carregat un pecat tan gran?” (v.21). L’esperit idolàtric és tan arrelat en el cor de l’home que Aaron excusant-se del seu pecat li diu al seu germà: “I jo els vaig dir: Tots els qui tinguin or, que se’n desprenguin. I ells me’l van donar, i jo el vaig llençar al foc, i en v a sortir aquest vedell” (v.24). Com si fos tan fàcil fabricar una escultura!

Uns textos bíblics que denuncien la idolatria:

“”Així diu el Senyor: No aprengueu el camí de les nacions, i no tingueu por dels senyals dels cels, encara que les nacions tinguin por. Perquè les costums de les nacions són vanitat: perquè un talla un arbre del bosc, les mans del fuster el treballen amb l’aixa, amb plata i or l’embelleixen, amb claus i martells el fixen, a fi que no trontolli. Aquests són com una palmera dreta, no poden parlar, han de ser portats perquè no caminen. No els tingueu por, perquè no poden fer mal i tampoc poen fer res de bo” (Jeremies 10: 2-).

“Certament Senyor, els reis d’Assíria han desolat els països i la seva terra, i han llençat els seus déus al foc perquè no eren déus, sinó l’obra de les  mans de l’home, fusta i pedra, i ells els han destruït” ( Isaïes 37: 18,19).

“Tornaran enrere, restaran completament avergonyits  els qui confien en les estàtues, aquells que diuen a les imatges de fosa: vosaltres sou els nostres déus”                        (Isaïes 42: 17).

“I la resta dels homes que no havien estat matats per aquestes plagues, no es van penedir de les obres de les seves mans i no van deixar d’adorar el dimoni i els ídols d’or, i de plata, i de bronze, i de pedra, i de fusta, que no hi poden veure, ni escoltar, ni caminar. I no es van penedir dels seus homicidis ni de les seves bruixeries, ni de la seva fornicació ni dels seus robatoris” (Apocalipsi 9: 20,21).

La idolatria no és quelcom innocu: “I Moisès va dir a Aaron: Què ha fet aquest poble que li has carregat un pecat tan gran?” (Èxode 32:21).

Això només és una mostra dels molts textos que denuncien la idolatria com un pecat contra la glòria i l’honor de Déu. La idolatria no solament té conseqüències temporals, afecta l’eternitat: “No us deixeu enganyar…ni els idolatres…no heretaran el regne de Déu” (1 Corintis 6. 9.10). Però l’idolatra no té perquè ser desheretat. L’apòstol Pau segueix dient: “I això éreu, però us heu netejat, heu estat santificats, heu estat justificats en el Nom del Senyor Jesús i en l’Esperit del nostre Déu” (v.11). Per la fe en Jesús l’idolatra abandona el  camí ample que porta a la mort eterna per començar a caminar pel sender estret que condueix a la vida eterna.

Octavi Pereña i Cortina

BANQUET DE NOCES

Els atemptats a Barcelona i Cambrils que eren imprevisibles, han provocat un fort xoc emocional a la societat catalana, per la proximitat. Gairebé cada dia es produeix un atac terrorista en un indret o altre del món. Com són llunyans, no ens afecten. Són notícies que com no ens toquen de prop gairebé no val la pena dedicar-les-hi temps. Però, els de Barcelona i Cambrils ens han tocat directament. En el moment d’escriure l’esborrany d’aquest escrit fa justament una setmana que es van produir i els mitjans no deixen de parlar d’ells.

La meva intenció no és tornar a escriure sobre el que vaig redactar en La causa del terrorisme. (totlleida.cat, (4/09/2017), La Mañana,8/09/2017).  El que persegueixo és treure’n conclusions espirituals que ens permetin viure de manera més plàcida, sense por, el temps que el Senyor disposi hem de viure aquí a la terra.

En el temps de Jesús es van produir dos incidents inesperats que van anar acompanyats de vessament de sang que registra el capítol  13 de l’evangeli de Lluc. “Per aquell mateix temps n’hi havia alguns que li van fer saber el cas dels galileus, la sang dels quals Pilat havia barrejat amb la dels seus sacrificis” (v.1). L’assassinat es va cometre mentre els galileus estaven celebrant un acte religiós. El fet es continua repetint en els nostres dies quan els terroristes atempten contra mesquites, sinagogues, esglésies, on hi ha concentració de persones que no pensen que la celebració religiosa s’hagi d’acabar amb un bany de sang.

L’altre fet luctuós, diu: “O aquells divuit sobre els quals va caure la torre de Siloè i els va matar” (v.4). En ambos casos Jesús fa aquest comentari: ¿Penseu que aquest galileus van ser més pecadors que tots els altres perquè han patit aquestes coses?” (v.2). Els morts i els testimonis no es diferenciaven en res: tots eren pecadors. Els testimonis, per les paraules de Jesús es pot inferir que pensaven que ja els estava bé que haguessin mort de la manera com va ser. Se n’alegraven. Alguns també ho han fet avui amb els morts de Barcelona i Cambrils. Jesús fa aquest comentari: “No us dic: Però si no us penediu, tots us perdreu igual” (v.5). Déu va advertir Adam: “Pots menjar de tolt arbre del jardí, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (Gènesi 2: 16,17). Adam va  desobeir i el virus de la mort es va instal·lar en ell, pare de la humanitat i d’ell a tota la seva descendència. Sovint la mort s’espera perquè les xacres de la vellesa anuncien la seva imminència. Les morts de Barcelona  i Cambrils i les que descriu l’evangeli de Lluc ens alerten de la mort inesperada. Desconeixem quin és el moment que el Senyor ens cridarà a la seva presència per passar comptes amb nosaltres. Això significa que no podem ser descurats amb el tema de la salvació.

En aquest aspecte, el Senyor ens instrueix amb la paràbola de les deu verges: “Llavors el regne dels cels serà semblant a deu verges que van agafar les seves llànties i van sortir a rebre el nuvi” (Mateu 25: 1). Les deu verges, aparentment eren totes iguals. Totes van agafar les seves llànties i van sortir a rebre el nuvi per acompanyar-lo. Les aparences enganyen: “Cinc d’elles”, diu Jesús, “eren assenyades i cinc eren nècies” (v.2). De caràcter eren diferents i, el seu comportament distint. Les assenyades, juntament amb les llànties es van endur oli, les nècies no” (vv. 3,4). El relat diu: “I com el nuvi trigava, es van endormiscar totes i es van adormir” (v.5). Jesús segueix dient: “I a mitja nit es va sentir una exclamació: Ei! El nuvi està arribant, sortiu a rebre’l” (v.6). En sentir el crit les verges es van despertar i van agafar les llànties per acompanyar el nuvi. Aquest és el drama :Les verges nècies  en adonar-se’n que no tenien oli van demanar a les assenyades que els donessin del seu. Les assenyades, fen honor al seu qualificatiu, els diuen: “No fos que no arribés per a nosaltres i per a vosaltres, més aviat aneu als qui en venen i compreu-vos en”  (v.9). Mentre les nècies van a comprar oli, el nuvi arriba, “i les que estaven preparades van entrar amb ell a les bodes i es va tancar la porta” (v.10). Quan van arribar les oblidadisses van trucar a la porta i van dir: “Senyor, senyor, obre’ns”, però ell va respondre un lacònic: “En veritat us dic, no us conec”                  (vv. 11,12). Acabada la paràbola  hi afegeix aquest afegitó: “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu el dia ni l’hora en que el Fill de l’Home ha de venir” ( v.13).

Una paràbola és un relat terrenal amb significat espiritual. Quin sentit espiritual té la paràbola de les deu verges pels cristians? En termes actuals les deu verges eren cristianes practicants. Totes esperaven la vinguda del Senyor. Les assenyades a més de religioses eren ungides amb l’Esperit Sant. Demostrava la seva genuïna espiritualitat el fet que a més de les llànties havien agafat oli. Guiades per l’Esperit Sant poden dir: “Jesús és el Senyor” (1 Corintis 12: 3).

Les cinc nècies eren religioses mancades de l’oli. No estaven ungides amb l’Esperit Sant. Complien els preceptes religiosos per obligació. A aquestes verges se les considera germanes en Crist. Se les lloava per la seva religiositat. A l’hora de la veritat, el Senyor que coneix les intencions del cor, fa la tria. Les assenyades, quan el Senyor vingui en la seva glòria s’asseuran en el banquet de noces de l’Anyell i restaran amb Ell eternament. Les nècies voldran entrar en el banquet de noces però no anaven vestides amb el vestit de lli blanc, símbol de que els seus pecats havien estat rentats amb la sang de l’Anyell de Déu que esborra el pecat del món. Del Senyor sentiran aquestes paraules de rebuig: “De cert us dic, que no us conec” (v.11). Tota la vida practicant la religió cristina per aconseguir un final tant tràgic!

Octavi Pereña i Cortina

LA CAUSA DEL TERRORISME

Màrius Carol, en el seu escrit La banalitat del mal (La Vanguardia 20/08/2017), escriu: “Quan es parla dels atemptats terroristes, la nostra civilització que és filla de la Il·lustració, del pensament racional i del saber científic, intenta buscar les raons de l’altre, pensa què hem fet malament, sent mala consciència perquè creu que les coses es podrien haver fet millor. És sa, intel·ligent i fins i tot just indagar en què hem fallat. Però segurament resulta ingenu i excessivament racional auto culpar-nos”.

Màrius Carol esmenta: Il·lustració, pensament racional, saber científic, en l’intent de buscar les raons de l’altre. Penso que el director de La Vanguardia s’equivoca quan intenta descobrir “les raons de l’altre” des de la racionalitat. Més d’una vegada” diu Marius Carol, hem sentit lloances diverses al model català d’integració. I no s’ha de tenir dubtes que és bo i que facilita la convivència. Però això no és un salconduit per a una societat sense terrorisme…els joves d’origen marroquí de la cèl·lula gihadista que ha atemptat aquesta setmana a Catalunya tenen l’origen a Ripoll i semblaven la prova del nou d’aquesta capacitat integradora. Com ho demostren les notes a l’institut Abat Oliva  o la seva participació en l’equip de futbol de la penya barcelonista. Però la influència d’un iman salafista va poder ser fatal. Es tem que ell els podria haver radicalitzat i haver infós la rancúnia per matar a sang freda. De la banalitat el mal a la llavor del  diable”.

En el text Marius Carol esmenta el diable. ¿Es creu en aquest personatge maligne que amb l’ instrument d’un iman pot inocular en uns joves ben educats i ben integrats “la rancúnia per matar a sang freda”? afirmo que no. En una societat que “és filla de la Il·lustració, del pensament racional i del saber científic” no hi ha espai per allò que no es pot analitzar i mesurar amb la raó. Tot el que té que veure amb l’esperit, és dir, en tot allò que hi participa l’Esperit Sant de Déu, se’l considera fanatisme i en el millor dels casos fabulisme. Aquí rau el gran fracàs de la societat que és filla de la “Il·lustració, del pensament racional i del saber científic”. En haver desterrat Déu del seu pensament la societat es troba desarmada per fer front  a problemes que són d’índole espiritual. El problema del terrorisme no s’origina en la manca de reflexió ni en l’absència de pensament crític com diu Hannah Arendt referint-se a la banalitat del mal, segons diu Marius Carol. Cada cop que es repeteix un atac terrorista, els politòlegs, els tertulians, els filòsofs, els religiosos, els educadors, diuen la seva al respecte, però si no es té en compte Déu, el Pare de nostre Senyor Jesucrist, les reflexions es fan sobre un fonament de sorra que no arriben a bon port a causa de la seva inestabilitat.

El  mal no és un concepte filosòfic per discutir-se en una plafó de televisió o en un debat entre savis. És un fet real, la substitució de la paternitat divina per la del diable. En el moment de la desobediència d’Adam es va produir aquesta transferència, ja que en la seva condició de pare de tota la humanitat el fet ha afectat a tota la seva descendència. Ara bé si es creu que la Bíblia és un llibre de relats fabulosos per distreure, llavors no té sentit fer-li cas. En aquesta situació el mal en general i el terrorisme en concret no té solució. Estarem donant voltes sense arribar enlloc. Moltes especulacions però res en concret.

La Bíblia afirma que el diable és un ésser espiritual malvat, per tant, invisible, que es materialitza apoderant-se d’un cos. La primera materialització satànica va ser en una serp i així va poder induir a Adan a desobeir Déu. Aquesta desobediència és d’una importància cabdal perquè és la transferència de fill de Déu a fill de Satanàs. Aquesta transferència inicial té conseqüències devastadores. Tota la descendència d’Adam té com a pare el diable. Això explica l’existència del mal en general i el terrorisme al llarg de tota la història.

Jesús desqualifica el concepte banal que es té del diable que se’l representa com un bufó que fa petar de riure, representat com un ésser rogenc amb banyes, cua i un trident a la mà que fa bufonades en els pastorets nadalencs i en els cercaviles festius. No, aquest no és el concepte que Jesús té del diable, l’enemic número u de la humanitat. El descriu així. “Vosaltres sou del vostre pare el diable, i voleu fer els desigs del vostre pare, ell és homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla la mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8:44). ¿No acrediten les obres dels homes de qui són fills? Mentre no hi hagi un canvi de paternitat és impossible resoldre de manera efectiva els problemes del mal i del terrorisme. És una afer col·lectiu. El canvi de pare en tota la humanitat no es produirà perquè en són molts els qui no volen creure en Jesús. Ara bé, sí que es pot fer en l’aspecte individual. Cada persona que es reconegui pecadora  i cregui en Jesús com el seu Senyor i Salvador, es produeix la transferència de fill del diable a fill de Déu i les bones obres que fa serveixen per pacificar l’entorn en que es mou.

Octavi Pereña i Cortina