MANS NETES

La Bíblia és el llibre que a l’hora d’escriure’l hi van participar dos redactors: L’escriba per la part humana i l’Esperit Sant per la divina. Coneixem el nom de la majoria dels escriptors humans. A aquests s’ha de saber posar-los en el lloc secundari que els correspon. A l’Esperit Sant se l’ha de col·locar en el lloc preferent que li pertoca: “Sabent això en primer lloc: que cap profecia de l’Escriptura no ve per interpretació pròpia, perquè la profecia mai no ha estat portada per voluntat humana, sinó que els sants homes de Déu van parlar portats per l’Esperit Sant” (2 Pere 1: 20,21). El contingut de la Bíblia  no és casual. “Els sants homes de Déu” inspirats per l’Esperit Sant van escriure el text sagrat per instruir els lectors a caminar guiats per una ètica positiva.

Ponç Pilat, governador d’una llunyana província romana no hauria quedat el seu nom registrat en els annals de la història si no hagués estat per la seva desafortunada participació en el judici contra Jesús. ¿És casualitat que el seu nom aparegui en les pàgines del llibre sagrat dels cristians? En absolut. Té molt a ensenyar en l’administració de justícia de les generacions posteriors. El  Nosaltres pertanyem a la darrera generació. ¿Aprendrem quelcom de la manera com Pilat va jutjar Jesús?

Era Pasqua “i per la festa el governador acostumava a alliberar al poble un presoner, el que volguessin” (Mateu 27: 15). Per a ser alliberats hi havia dos candidats: Barrabàs i Jesús. L’aspirant de Pilat era Jesús “perquè sabia que” (el gran sacerdot  i els seus sequaços) “l’havien lliurat per enveja” (v. 18). El governador romà sabia que Jesús era innocent i que els càrrecs que els religiosos presentaven contra Ell eren falsos. No tenia necessitat de preguntar al poble a qui tenia que deixar en llibertat. Barrabàs tenia les mans tacades de sang. A primer cop de vista  semblava que la cosa seria bufar i fer ampolles. “Però els principals sacerdots i els ancians van persuadir la multitud a fi que demanessin Barrabàs i matessin Jesús” (v. 20). De l’estira i arronsa que es va produir entre Pilat i la multitud en va sortir guanyadora la multitud que tenia set de veure un espectacle sagnant. Les autoritats establertes per Déu,  Pilat n’era una, ho són per administrar justícia. Han de ser imparcials i rebutjar el suborn. “no acceptaran cap suborn perquè el suborn cega els qui hi veuen clar i perverteix les paraules dels justos” (Èxode 23: 8). Pilat no va ser subornat amb denaris. Ho va ser amb poder. Pilat volia deixar lliure Jesús “però els jeus cridaven dient: Si alliberes aquest, no és amic del Cèsar. Tot aquell que es fa rei s’oposa al Cèsar” (Joan 19: 12). En sentir això va agafar por. Va tenir que decidir entre ser just i perdre el càrrec o ser in justper conservar la butaca. Va optar per això últim. Va intentar eludir la seva responsabilitat de la mort de Jesús amb una escenificació que no para de donar voltes al món fins avui: “Va prendre aigua i es va rentar les mans davant la multitud. Sóc innocent de la sang d’aquest just. Vosaltres veureu” (Mateu 27: 24),

La crucifixió de Jesús no va ser un acte desafortunat, sinó el propòsit de Déu que el va preordinar abans de la fundació del món  però manifestat en els darrers temps per amor de nosaltres (1 Pere 1: 20). La teatralitat de Pilat no li va treure la responsabilitat per accedir al clam del populatxo d’enviar Jesús a la creu. Referint-se a Judes Iscariot que el va trair, Jesús diu d’ell: “Li hauria valgut més de no haver nascut” (Marc 14: 21). Tant la casta sacerdotal per haver instigat la multitud i aquesta per deixar-se manipular pels sacerdots i Pilat que va preferir conservar el poder abans que ser just, el que el espera, com a mínim serà el que li és reservat a Judes.

El judici de Jesús va ser una parodia. No és l’única. De parodies judicials se n’han fet al llar dels segles. Se’n segueixen fent avui. És molta la responsabilitat dels jutges a l’hora d’asseure’s davant la mesa del tribunal.

“Déu” (en l’Esperit) “s’alça en l’assemblea divina, i judica enmig dels jutges. ¿Fins quan jutjareu injustament i afavorireu els malvats? Defenseu el feble i l’orfe, feu justícia a l’afligit i al desvalgut, allibereu el feble i el necessitat, deslliureu-los de la mà del malvat” (Salm 82: 1-4). En molts casos els jutges no dicten sentències que tinguin en compte el que Déu els demana quan s’asseuen a la taula del tribunal. Poden excusar-se en les lleis que són injustes. La Llei que ha de prevaldre en els judicis és la de Déu que és l’única que és justa. Si les lleis que han dictat els homes són injustes ho són “perquè han fet tornar el judici en verí, i el fruit de la justícia en verí” (Amós 6: 12). Les lleis que no són justes s’han d’anular com més aviat millor ja que la injustícia és l’ensorrament dels pobles. “Una cosa no és justa pel sol fet de ser llei. Ha de ser llei perquè és justa” (Montesquieu). Com se sap si una cosa és justa abans de convertir-se en llei? La Llei de  Déu, no n’hi ha d’altra, és on el legislador hi ha de posar els ulls perquè les lleis que dicti siguin justes. Entre el poder polític i el judicial hi ha d’existir una línia vermella que cap d’ells ha de traspassar. “La política en mans de la magistratura és una desgracia. Però si aquesta magistratura està infiltrada de poder polític, resulta una catàstrofe” (Indo Montinelli).

Molta feina queda per  fer en la Justícia. Els seus actors poen fer com Pilat: rentar-se les mans com volent dir: Jo no sóc culpable si les sentències que dicto són injustes si ho són les lleis. Si se sap el està malament i es fa, és pecat. L’aigua amb que el jutge injust es renti les mans, com la del baptisme, no té poder de rentar els pecats dels jutges. Les notícies posen de manifest que la societat s’ha convertit en un femer. “¿Trobarem prou gel desinfectant al supermercat per netejar tanta merda”?, escriu Ramon Camats. No n’hi trobarem perquè no existeix cap detergent en el mercat que sigui capaç de netejar els pensaments perversos que originen les sentències injustes que es dicten en els jutjats.

Octavi Pereña i Cortina

 

EL LLIBRE

Naccio Ordine comença el seu escrit Pau per l’esperit citant Francisco Garcia Lorca: “No solos de pa viu l’ home. Jo, si tingués gana i estigués desvalgut al carrer, no demanaria un pa, sinó que demanaria mig pa i un llibre”. Aquesta citació recorda unes paraules que Jesús li va dir al diable quan afamat per haver dejunat quaranta dies, el va temptar dient-li: “Si ets Fill de Déu digues que aquestes pedres es converteixin en pans”. Llavors Jesús li va respondre: “Està escrit: no sols de pa viurà l’home, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu” Mateu 4: 2-4). Les paraules de Jesús corregeixen Naccio Ordine al suplir la mancança que té el text de Garcia Lorca. Les paraules de Jesús tenen un valor molt superior a les del poeta ja que posen en el seu lloc el concepte espiritualitat.

Ordine, citant Michael de Montaigne “ens recorda que no és possible educar només l’esperit o només el cos. No es forma una ànima ni un cos, sinó un home, no s’han de tractar els dos per separat. I com diu Plató, no s’ha de formar una part sobre l’altra, sinó conduint-les a la par, com una parella de cavalls junyits al mateix timó”.

A causa de la pandèmia els diversos sectors culturals es  queixen de l’abandó en que es troba la cultura. Males llengües diuen que el desinterès dels polítics per la cultura és perquè la il·lustració fomenta l’esperit crític  de la ciutadania i això va contra els seus interessos. Per aquest motiu se li regategen recursos. A les forces polítiques no els interessa una societat educada. Víctor Hugo va dir: “Si els polítics només pensen en que les ciutats estiguin ben il·luminades per impedir que els malfactors no es trobin a gust, existeix el perill que caigui la nit també en el món moral”. Si els polítics i els poders econòmics i religiosos només pensen en el pa pel cos, qui s’encarregarà d’encendre les torxes que il·luminen l’ànima? Tal com s’enfoquen les coses es corre el perill de fomentar una humanitat cada cop menys humana, més egoista, presa fàcil de l’odi, del racisme, dels antis, de l’homofòbia, de les injustícies, de les desigualtats…Pel fet de ser l’home una criatura creada a imatge i semblança de Déu està dotat d’una racionalitat que el diferencia dels animals que es guien per l’instint. És per això que l’home racional devora llibres, digereix poemes, té set de coneixements. Aquesta fam de saber s’ha d’estimular per despertar-li l’interès per la veritable cultura. Avui al mercat s’hi troba molta pseudo cultura que ofega la set i la fam per la veritable. La pseudo cultura tan estesa ofega el sentit crític que impulsa a examinar-ho per quedar-se amb el que és bo.

Davant la pandèmia cultural dels nostres dies que fa estralls en els éssers humans hem d’anar a les paraules que Jesús li va dir a Satanàs quan el temptava a que dubtés de la seva divinitat i abandonés la missió que tenia de salvar l’home de la condició a que l’havia deixat per haver fet cas al diable  i desobeís la prohibició de menjar el fruit de l’arbre prohibit. “Està escrit. No sols de pa  viurà l’home sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu”

El poeta Giuseppe Giorcchino Belli s’imagina un cura reaccionari, enemic de la  cultura, escriu: “Tu agafa un llibre en dejú i després/ de tenir-lo a la mà varies hores/ digues-me si ten gana o estàs sadollat/ que predicava el capellà en la missa?/  que els llibres no són per als cristians/ no els llegiu per l’amor de Déu!”. L’Església catòlica al llarg dels segles s’ha especialitzat en cremar bíblies i comentaris que sobre ella escrivien els que despectivament anomenaven luterans i calvinistes. No en tenia prou en cremar llibres malgrat no fossin religiosos. També els seus autors. Els qui tenien en les seves biblioteques privades llibres que es trobaven en l’índex dels llibres prohibits, la foguera els esperava en la plaça pública. Malgrat la persecució sistemàtica de la Bíblia i els seus lectors, la Bíblia segueix editant-se convertint-s en el pa de vida i l’aigua viva que apaga la set i a fam de l’ànima de molts que no els satisfà la pseudo cultura. Avui, malgrat que la Bíblia es pot comprar lliurement i llegir-la sense por  de ser torturat en les presons inquisitorials, les autoritats eclesiàstiques volen frenar la seva interpretació acompanyant el text amb notes dels doctors que té l’Església.

De la Bíblia se’n diuen barbaritats perquè no es llegeixin els escrits inspirats per l’Esperit Sant. Sense prejudicis llegint-la descobrirem Jesús el Personatge central que és el pa i l’aigua que l’ànima insatisfeta necessita descobrir. Amb la Bíblia Jesús va vèncer Satanàs. Amb la Bíblia podrem vèncer l’enemic de les nostres ànimes i en deslliurarem de la seva influència malèfica. Fent-ho així contribuirem a humanitzar la societat.

Octavi Pereña i Cortina

 

EL GRA DE BLAT

Enguany s’obre la 13a convocatòria del Concurs de Relats Escrits per Persones més Grans de 60 anys. El tema: “És el principi d’una gran història i tu ets el protagonista”. El tema incita al narcisisme en les persones grans. No s’ha d’oblidar que el narcisisme consisteix en la complaença excessiva d’una persona en les seves pròpies qualitats o obres. Ja que el tema del concurs d’enguany és:  “És el principi d’una gran història i tu ets el protagonista” dóna peu a que la creativitat i la imaginació pugui portar a que els relats tinguin un marcat sabor narcisista ja que l’instint natural de les persones tendeix a presentar-se amb l’aparença del que no són realment.

Les persones grans, amb més o menys gravetat, han arribat a ser-ho perquè Déu que dóna la vida i la mort permet que un cert nombre de  persones puguin arribar a la vellesa. No considero adient que s’estimuli a les persones grans a ser protagonistes d’una gran història en que es manipulin els fets amb el propòsit de presentar-se davant el lector amb la imatge retocada pel llapis corrector.

A la vellesa, amb més o menys gravetat s’hi arriba acompanyada de la decadència física la qual cosa hauria de fer que s’evités l’exaltació dels fets reals o ficticis ocorreguts al llarg de la vida. L’ancianitat en lloc d’afavorir el narcisisme innat en l’ésser humà, davant la realitat de les arrugues que solquen el rostre, senyal inequívoca dels canvis fisiològics que es produeixen, no hauria d’obrir la porta a l’autobombo, sinó a la humilitat per honorar Déu que “fins aquí m’ha ajudat”, que ha estat al meu costat en totes les vicissituds viscudes durant la travessia  per la vall d’ombra de mort (salm 23: 4). La incredulitat impedeix reconèixer que el pelegrinatge  per la vall d’ombra de mort ha anat acompanyat per la misericòrdia divina. La clemència divina ha permès arribar a la vellesa. Ara comença el compte enrere.

He citat el salm 23. El poeta finalitza el poema amb aquestes paraules: “I Viuré a la casa del Senyor al llarg del dies”. El rei David, l’autor del salm, va ser un home de Déu. El seu transitar per la vall d’ombra de mort va ser molt tenebrós. Perseguit a mort per la gelosia del seu rei, problemes familiars a dojo… “I” (David) “va morir de bona vellesa, ple de dies, de riqueses i glòria” (2 Cròniques 29: 28). El rei va deixar la glòria d’aquest món, que és efímera, per anar a “viure a la casa del Senyor al llarg dels dies” (Sam 23. 6). Cosa que havia desitjat vivint en la carn. De manera semblant al nafrós  Llàtzer   de la paràbola que en morir “va ser portat per àngels al si d’Abraham” (Lluc 16: 22). El cos del rei David va ser deixat en la foscor gèlida del sepulcre esperant el dia de la resurrecció. La seva ànima va ser transportada directament a l’estança celestial (Joan 14: 2) directament, que el Senyor li havia preparat per a ell.

Els creients que tenen a la seva disposició el Nou Testament tenen l’avantatge sobre els de l’Antic que tenen més clar com serà l’eternitat. Malgrat que Marta, la germana de Llàtzer, no el de la paràbola, creia de manera boirosa que el seu germà “ressuscitarà en la resurrecció, en el darrer dia” (Joan11: 24), Jesús explica amb més claredat  aquesta doctrina: “I concernent  al fet que els morts ressusciten, ¿no heu llegit en el llibre de Moisès, en allò de l’esbarzer, com Déu li va parlar dient: jo sóc el Déu d’Abraham i el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob? No és Déu de morts, sinó de vius. Vosaltres, doncs, aneu molt errats” (Marc 12: 26, 27). Aquest text deixa molt clar que amb la mort física el difunt no desapareix. Momentàniament l’ànima i el cos es separen. El cos es converteix en pastura dels cucs i l’ànima del creient en Crist se’n  va directament a la presència del Senyor on li té reservada una estança.

Malgrat que ens pugui estranyar el fet que el cos del difunt s’hagi de convertir en pastura dels cucs, és essencial aquest fet per poder entendre la doctrina de la resurrecció dels mort sense que el difunt perdi la seva identitat. A la resurrecció se la posa en quarantena. A la reencarnació en que el difunt perd la seva identitat personal a causa de les múltiples transmigracions de l’ànima al canviar de cos en cada reencarnació. Pot molt bé ser que no es cregui en ella, però no se li posa objeccions.

L’apòstol Pau a ser invitat a anar a l’Areòpag atenenc perquè expliqués la doctrina que predicava. Quan va parlar de la resurrecció dels morts  se’l va acomiadar de manera “políticament correcta”. “Alguns se’n burlaven i d’altres deien: Sobre això ja t’escoltarem una altra vegada” (Fets 17: 32). Però la doctrina de la resurrecció no és tan absurda com alguns pensen. La pagesia il·lustra la resurrecció dels morts amb la sembra. “Però algú dirà: com pot ser que els morts siguin ressuscitats? I amb quin cos venen? Insensat, allò que sembres no dóna vida  si no mor abans. I el que sembres, no sembres el cos que serà, sinó un simple gra, de blat per exemple, o d’alguna de les altres llavors” (1 Corintis 15: 35-37). El gra de blat abans de convertir-se en espiga s’ha de destruir. El cos físic que es corruptible no pot heretar la vida eterna. Primer s’ha de corrompre per la mort perquè pel poder de Déu,  com en el  cas del gra de blat, s’aixequi un cos incorruptible i immortal. Cada any, per Pasqua, es recorda la resurrecció de Jesús. No és don doncs una utopia creure en la resurrecció dels morts. La resurrecció de Jesús és la garantia de que els qui creuen en Ell, en el darrer dia ressuscitaran per a la vida eterna.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

LA HISTÒRIA DE LA CONFUSIÓ

Els mitjans de comunicació ens afeixuguen constantment amb noticies sobre el Covid-19, la seva expansió i la seva mutació amb  variants dels que s’ignora l’agressivitat que puguin  tenir. Les vacunes omplen d’esperança. Els experts ens diuen que no es pot abaixar la guàrdia. Una cosa sí que és certa: la pandèmia ha posat de manifest la insignificança de l’ésser humà i totes les seves realitzacions: científiques, econòmiques, mèdiques. No oblidem la tan pregonada i exalçada DEMOCRÂCIA. El fracàs de les religions per treure’ns del túnel del que no es veu el seu final. El resultat de tant progrés posa de manifest que no aporta tanta llum com s’esperava. El fracàs és a causa que l’edifici progressista que sestà construint no s’edifica sobre la roca ferma sinó sobre un fonament d’arena que enderroca un suau ventijol.

Davant la crisi actual que s’agreuja perquè no se li troba remei eficaç, s’alcen veus que en avisen de la necessitat de “descobrir una nova dimensió espiritual interna” a la que s’hi podria arribar “escoltant el silenci com a pràctica espiritual”. Si s’ha d’anar a “descobrir una nova dimensió espiritual interna”, això ens convertirà en “amics de novetats” com ho eren els antics grecs sense que la investigació els portés a bon port.

El poble d’Israel estava passant una època de convulsió política i religiosa. Havia perdut el nord. el profeta Jeremies per ajudar-los a sortir del caos en que es trobaven no suggereix als seus conciutadans que busquin nomes maneres d’espiritualitat per poder sortir de les tenebres espirituals que els embolcallava. Els diu: “Així parla el Senyor, atureu-vos sobre els camins i mireu, i pregunteu per les senderes antigues, que és el bon camí, i camineu-hi. I trobareu repòs per les vostres ànimes” (6:16). El profeta no els incita a descobrir noves  formes de d’espiritualitat per desempallegar-se d’aquelles formes religioses que s’havien anat acumulant al llarg dels segles i que no els havien aportat els resultats que se n’esperaven. Els ve a dir que es comportaven com bojos buscant  amb frenesí els models religiosos de les nacions   veïnes, sense trobar solució als seus problemes. Deixeu-vos de comportar com “amics de novetats”, “atureu-vos sobre els camins i mireu, i pregunteu per atureu-vos sobre els camins i mireu, i pregunteu per les senderes antigues, que és el bon camí, i camineu-hi. I trobareu repòs per les vostres ànimes”. El camí que condueix a Déu i que porta la prosperitat a la nació ja existeix. L’abandó s’ha cobert de males herbes que el fan intransitable. L’heu de desbrossar i fer-lo transitable. Pregunteu per ell. Deixeu de ser amics de novetats. “atureu-vos sobre els camins i mireu, i pregunteu per les senderes antigues, que és el bon camí, i camineu-hi”.

Si preguntem per les senderes antigues, que és el bon camí, la resposta que rebrem ens portarà a l’Edèn on el Creador mostra a Adan i Eva la  manera de desfer.se de l’obra destructora del diable. Adam s’exculpa davant del Senyor, dient-li: “La dona que em vas donar per estar amb mi, ella m’ha donat del fruit de l’arbre i n’he menjat. El Senyor va dir a la dona: Què és això que has fet?” I la dona va dir” (excusant-se): “La serp em va enganyar, i n’he menjat. I el Senyor va dir a la serp: Per haver fet això. maleïda seràs més que tot el bestiar, i més que totes les bèsties del camp. I aniràs sobre el teu ventre , i menjaràs pols tots els dies de la teva vida” (Gènesi 3: 12-14).

El relat continua i és Déu qui per primera vegada a la història proclama  les bones notícies de l’Evangeli, la bona nova de la salvació. A partir d’ara la responsabilitat de fer-ho seran els redimits per la sang de Jesús que el transmetran fins als extrems de la terra: “Posaré enemistat entre tu (la serp) i la dona (Eva), i entre el teu llinatge (els fills del diable al llarg de la història) i el seu llinatge (referint-se a la persona de Jesús). Ell (Jesús) et ferirà al  cap, i tu (Satanàs) li feriràs  el taló” (v. 15). Aquí es troba l’embrió de l’Evangeli que es va ampliant amb detalls que ens porten a la persona de Jesús que mor a la creu per salvar el poble de Déu dels seus pecats. Aparentment Satanàs és qui guanya ja que aconsegueix la mort del seu enemic. Però és Jesús el vencedor ja que al tercer dia Déu el ressuscita d’entre els morts. Al Gòlgota es compleix la profecia del serpent ferint el taló del llinatge de la dona i aquest llinatge ferint el cap del serpent. Malgrat que Déu permet, que Satanàs amb limitacions, segueixi fent de les seves, és un enemic vençut:( “Ara és el judici d’aquest món, ara el príncep d’aquest món serà llençat fora” (Joan 12:31). Déu permet que els eclesiàstics induïts per Satanàs projectin la mort de Jesús. La resurrecció de Jesús condemnarà el diable al foc etern. “ I quan això corruptible sigui vestit d’incorruptibilitat, i quan això mortal sigui vestit d’immortalitat, llavors es complirà la paraula escrita: La mort ha estat engolida en la victòria. On és, oh mort, el teu fibló? On és, oh sepulcre, la teva victòria? El fibló de la mort és el pecat, i el poder del pecat és la Llei” (1 Corintis 15: 54-56). “Les obres infructuoses de les tenebres” ( Efesis 5: 11) han estat destruïdes.

Perquè no resti cap ombra de dubte, el relat del Gòlgota ja l’anuncia Déu a l’inici de la història quan simbòlicament “el Senyor Déu (sacrifica uns animals) va fer a l’home i a la dona túniques de pells, i els va vestir” (Gènesi 3: 21). “Sense vessament de sang no es fa remissió” (dels pecats) (Hebreus 9:22).

Octavi Pereña i Cortina