PRINCIPIS MORALS

Els governants reflecteixen la societat. No són àngels sants que han baixat del cel per governar les nacions. Són persones sortides de la massa social i per tant, amb les característiques bones i dolentes pròpies de una humanitat caiguda en pecat. Això ha fet que la imatge i semblança de Déu en que  ha estat creat l’ésser humà fa que aquest sigui un ésser moral amb la capacitat de distingir el  bé del mal. Aquest  fet l’incapacita de fer completament el bé a causa del pecat que hi ha en ell. A mesura que deixa de fer el bé per reemplaçar-.lo pel mal perd la capacitat d’enrogir-se. A aquest estat la Bíblia l’anomena “tenir un cor de pedra”, cosa que el va insensibilitzant al comportament immoral. S’hi troba a gust fent el mal. Per això les persones es van enfonsant més i més en el pou de la maldat fins arribar a cometre malifetes que repudiem.

Tot segueix igual fins que s’aixeca la llebre. El Diari Ara és qui l’ha aixecat en posar a l’abast públic l’anomenada “llicencia per edat” que permet al alguns funcionaris del Parlament seguin cobrant el sou íntegre sense treballar a partir de certa edat i fins el dia de la jubilació. Mentre la corrupció segueixi tapada l’intermitent roig que l’hauria de denunciar segueix desactivat. En el moment que el delicte es descobreix els infractors de la llei es donen manya per demanar perdó per la falta descoberta. Si no es descobreix se segueix delinquint.

El salmista escriu: “On aniré lluny del teu Esperit? ¿I on fugiré de la teva presència? Si pujo al cel tu ets allà; si faig el meu llit al sepulcre; heus aquí tu també hi ets. Si prenc les ales de l’alba, i habito a l’extrem del mar, fins allà la teva mà em guiarà, i la teva dreta m’agafarà. Si jo digués: Indubtablement la tenebra em cobrirà, i la llum en torn meu serà nit, tampoc la tenebra és fosca per a tu, i la nit brilla com el dia: per a tu la tenebra és com la llum” (Salm 139: 7-12). Aquest text tracta de l’omnipresència de Déu, és dir, no hi ha cap lloc per amagat que sigui que Déu no hi sigui present. Déu inclús coneix els nostres pensaments més secrets abans que s’hagin convertit en obres visibles. L’omnipresència divina és la que fa parpellejar l’intermitent roig que ens avisa que ens trobem en zona de perill. La misericòrdia divina és qui activa l’intermitent roig  perquè vol portar-nos al penediment perquè pugui perdonar els nostres pecats.

L’apòstol Pau abans de la seva conversió a Crist es trobava enfonsat en el profund de la corrupció moral. Déu en la seva misericòrdia li va fer parpellejar l’intermitent roig que li va fer exclamar: “Què vols que faci Senyor”. Escrivint al seu deixeble Timoteu li diu: “I dono gràcies al qui em va enfortir, a Crist Jesús Senyor nostre, perquè em va considerar fidel i em va posar en el seu ministeri, encara que abans jo era blasfem i perseguidor, perquè se’m va tenir misericòrdia perquè ho vaig fer per ignorància, en la incredulitat” (1 Timoteu 1: 12,13).

Redargüit de pecat el desvetllat s’identifica amb el salmista: “”Feliç el qui té perdonada la transgressió, cobert el seu pecat. Feliç l'home a qui el Senyor no li compta la iniquitat, i en el seu esperit no hi ha falsedat” (Salm 32: 1, 2). Abans que l’Esperit Sant li desvetllés la consciència  fent-li veure la corrupció existent en el seu cor, no era conscient del significat que tenien els diversos trastorns emocionals que el feien malviure. Ara, il·luminada l’ànima per la presència de Jesús que “és la llum del món”, escriu: “Mentre callava, els meus ossos es consumien en el meu gemegar tot el dia. Perquè dia i nit la teva mà pesava damunt meu: la meva vitalitat es tornava en sacades d’estiu” (vv. 3, 4).

Qui ha estat perdonat per la fe en el Senyor Jesucrist es fa seu el testimoniatge del salmista: “Vaig declarar el meu pecat davant teu, i no vaig encobrir la meva iniquitat: Vaig dir: confessaré contra mi les meves transgressions al Senyor. I tu vas perdonar la iniquitat del meu pecat” (v. 5).

Havent rebut el salmista el perdó de Déu es troba en condicions de contrastar el present amb el passat: “Molts són els sofriments del malvat, però la misericòrdia envolta els qui confien en el Senyor” (v. 10). Quan el salmista és conscient del perdó de Déu no desitja que el goig que té resti amagat en el seu cor. Obre els seus llavis per compartir-lo amb tothom: “Alegreu-vos en el Senyor i exulteu de goig, vosaltres, els justos, i celebreu-ho tots els rectes de cor” (v. 11).

Abans de la conversió a Crist les normes morals venien imposades des de fora i era impossible complir-les. Intentar-ho frustrava. Amb la conversió a Jesús l’Esperit Sant les grava en el cor. La conseqüència que l’arbre dolent s’hagi fet bo és que de manera normal doni el fruit que la moral exigeix.

Octavi Pereña i Cortina

 

GUERRA RENOVADORA

“En tinc prou amb haver vist una guerra com per desitjar veure’n altres” (Thomas Jefferson). Juli Verne es va equivocar quan va escriure. “Amb el submarí no hi haurà més batalles navals. Com es seguiran inventant instruments de guerra més perfeccionats i terrorífics, la guerra serà impossible”. Des del començament del temps les guerres s’han anat fent cada cop més mortíferes i devastadores. Des de l’origen de la història s’han anat estenent vers territoris més amples. Siguin guerres locals o globals, l’ésser humà no aprèn la lliçó. La misèria que  engendren i les crueltats dels combatents es llencen en el sac de l’oblit. L’encerta el rei David quan escriu: “Rescata’m Senyor de l’home dolent, guarda’m de l’home violent, dels qui tramen maldats, cada dia promouen guerres, afilen les seves llengües com una serp, tenen verí d’àspids sota els seus llavis” (Salm 140: 1-3). L’origen de les guerres es troba en el cor de l’home. La memòria històrica no és un revulsiu a la guerra. Mentre el cor de l’home generi violència, els sentiments prevaldran per sobre la raó. A causa d’això, la cultura, l’educació, la religió, la filosofia, no són camins que portin a la pau. Només una ullada a les societats d’un alt nivell cultural com ho és l’occidental: ens ha arrossegat i és a punt de tornar-ho a fer, a una nova guerra d’abast imprevisible. Si en les petites diferències no ens sabem mantenir en el camí de la concòrdia, com ho aconseguirem en les grans? Portem en la sang fer servir la força per resoldre al nostre favor el que considerem són els nostres drets. Com no farem el mateix en les desavinences de més envergadura? Eliminar les guerres és un propòsit impossible d’assolir. Pot semblar una paradoxa però és una trista realitat. Algú ha dit que la guerra és una mortalitat entre persones que no es coneixen en profit de persones que sí es coneixen però que no es maten”. Aquí a la Terra “tot té el seu moment, i sota els cels hi ha un temps per a cada propòsit…Un temps d’estimar, i un temps d’odiar. Un temps de guerra i un temps de pau” (Eclesiastès 3: 1, 8). La història no porta res nou. El passat es repeteix amb uns altres protagonistes que tenen armes més mortíferes i destructives. En les batusses entre persones així com les guerres entre nacions, tant els uns com el altres saben que el que fan o van a fer no està bé, però ho fan. Busquen bocs expiatoris poder justificar el que és injustificable. Qui sap allò que està bé i no ho fa té un nom: pecat, infracció de la Llei de Déu.

Jaume un dels autors de la Bíblia, escriu: “¿D’on  venen les guerres i les lluites entre vosaltres? ¿No venen d’això, dels vostres plaers que combaten en els vostres membres? Cobegeu, i no teniu; mateu i envegeu, i no podeu aconseguir, lluiteu i feu guerra, però no teniu, perquè no demaneu, i no voleu, perquè demaneu malament, per malgastar-ho en els vostres plaers” (Jaume 4: 1- 3). L’escriptor sagrat va al cor del problema. La insaciabilitat del cor que mai en té prou amb el que té i fa ús de la violència per aconseguir el que no és seu.

Fedo Valls, estudiós dels càtars, referint-se al genocidi al que se’ls va sotmetre a causa de les seves peculiaritats que els diferenciaven dels catòlics, escriu: “Fer això del papat i França, l’esclafen. I cobdícien. Església i rei es reparteixen la riquesa occitana, després de l’única croada de cristians contra cristians. Va vèncer la barbàrie contra la alta espiritualitat. Una gran lliçó per al present. Que la civilització pot sucumbir  a la barbàrie, en qualsevol moment. Guanyar és canviar el  diferent, no destruir-lo! Ser perseguit no et dóna sempre la raó, però ser perseguidor te la treu sempre”.

L’Antic Testament que molts consideren un llibre que no s’hauria de posar mai a l’abast dels infants perquè consideren que incita a l’odi perquè parla molt de guerres incitades per Déu. És cert. En parla molt de guerres aprovades per Déu. Els detractors de l’Antic Testament tenen molta cura de no dir res de la causa que motiva a Déu de donar el seu vist i plau. La causa que va motivar a Déu a aprovar-les és perquè el poble d’Israel s’havia allunyat d’Ell per adorar falsos déus, cosa que va fer que es fessin infidels la qual cosa va estimular la injustícia social. El Jutge just no pot passar per alt la injustícia. L’ha de castigar.

Penso que ens ajudarà a comprendre el bel·licisme diví si ens adonem que a Ell no li agrada la guerra i que no n’és l’autor. Envia profetes a Israel perquè els diguin que abandonin el seu mal comportament, però no els van fer cas: “De manera que m’han provocat a enuig amb l’obra de les vostres mans, per a dissort vostra” (Jeremies 25: 7). En l’escenari internacional entra en escena Babilònia com a gran potència en substitució de la desapareguda Assíria a causa de la seva crueltat. Per cert, Babilònia hi va jugar un paper important en la seva desaparició del mapa. A Nabucodonosor rei de Babilònia Déu l’anomena “el meu servent” (v.9) perquè sigui el braç de la sentència divina contra Judà. Que el Senyor no és l’autor de la gerra s’esclareix quan diu: “Castigaré el rei de Babilònia i aquesta nació, per la seva iniquitat, i la terra dels caldeus, i en faré desolacions perpètues” (v. 12). Comença el declivi e Babilònia i entren en l’escenari internacional els medo-perses que són el  braç executor per castigar la injusta i cruel Babilònia. I així ha anat sent al llarg de la història. Déu utilitza la perversitat humana per castigar la seva impietat i crueltat.

Els tambors de guerra sonen a les fronteres d’Europa. No sabem si Rússia, Xina o una nova superpotència emergent es convertirà en el servent de Déu que executarà la sentència de destruir dictada pel Jutge Suprem. El que sí és cert és que quan tots els imperis s’hagin convertit en pols s’implantarà el regne etern on “Déu eixugarà tota llàgrima dels seus ulls, i la mort ja no existirà. I tampoc no hi haurà dol ni clam ni dolor, perquè les primeres coses han passat. Aquesta és l’esperança cristiana.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

CULTURES TÒXIQUES

El títol d’aquest escrit l’he agafat de l’article de Xavier Marcet, escrit de caràcter comercial que tracta del factor humà en el bon o mal funcionament de les empreses. Xavier Marcet es refereix a un estudi realitzat per la Universitat de Nova York que revela que les “cultures tòxiques” tenen deu vegades més pes en la decisió de deixar una empresa que la compensació salarial. L’autor de “Cultures tòxiques” defineix el que són: “Una cultura corporativa tòxica és aquella que no és capaç de posar el respecte a les persones al centre de l’organització. Una cultura tòxica és aquella on alguns hàbits i algunes persones generen conflictes  absurds, actuen de mala fe o distorsionen estúpidament el propòsit de l’organització. La gent tòxica tendeix a complicar-ho tot, són especialistes en atzucacs i a colonitzar les agendes dels altres. Si el mateix líder d’una organització és una persona tòxica, la situació esdevé crítica”.

El problema de les “cultures tòxiques” es pot aplicar també a les institucions sense ànim de lucre: comunitats de propietaris, associacions de pares, espais de gent gran, partits polítics, família…Allí on s’hi trobin més d’una persona, latent apareix la “cultura tòxica”. El remei a la toxicitat de les persones, segons Xavier Marcet, es troba en “aixecar cultures de respecte. El primer és avaluar el nostre propi nivell de toxicitat i millorar els nostres indicadors de respecte”. L’absència de respecte és un factor essencial a l’hora de fabricar situacions tòxiques que són com grans de sorra que es posen en l’engranatge de l’organització empresarial o en la institució sense ànim de lucre. Faig ressaltar que s’ha de millorar els indicadors de respecte. Perquè es pugui fer aquesta millora cal que tots els membres de l’organització passin la proba de la biga a l’ull. Per tendència natural s’acostuma a jutjar sense misericòrdia el comportament aliè. Aquesta actitud és com un bumerang que rebota contra el qui l’empra: “Amb el judici amb que judiqueu, i amb la mesura que mesureu se us mesurarà a vosaltres” (Mateu 7: 1,2). Havent donat Jesús aquest advertiment a les persones que s’havien reunit per escoltar-lo els relata la metàfora de la biga en el propi ulli la mota en l’ull aliè.

Quan algú és considera ser el número u ho fa perquè te la visió distorsionada respecte a la seva condició humana. La biga que té incrustada en l’ull no li deixa veure la realitat de que és. No li eixa veure la seva lletjor i engrandeix la del seu proïsme. Es converteix en difusor de tòxics. Són narcisos que no són conscients de la toxicitat que s’amaga en la seva ànima perquè són negacionistes i no es fan el test del PCR. Per allí on passen desprenen el tòxic que enverina les relacions en les organitzacions.

Unes paraules de Jesús que ens haurien de moure a reflexionar: “La llàntia del cos és l’ull. Per tant, si el teu ull és bo, tot el teu cos tindrà llum. Però si el teu ull és dolent, tot el teu cos estarà a les fosques. Si, doncs, la llum que hi ha en tu és foscor, com serà de gran la foscor?” Per naixement   natural tots naixem amb l’ull dolent. A causa d’això som fàbriques de pensaments tòxics que es converteixen en actes tòxics que malmeten les relacions humanes. Hem de tenir l’ull bo perquè el nostre cos estigui inundat de llum. Aquest canvi no es produeix per pròpia voluntat. L’ull dolent avorreix la llum. Una mà externa és la que ha d’agafar el bisturí per extreure la biga incrusta a l’ull per poder recuperar la bona visió. Crist és l’Oftalmòleg que pot fer-ho: “Jo sóc la llum del món, el qui em segueix no caminarà en la foscor, sinó que tindrà la llum de la  vida” (Joan 8: 12). Fruit de la fe en Jesús i la col·laboració de l’Esperit Sant fa bo l’ull que permet  que la llum de Crist  expulsi les tenebres que enfosqueixen l’ànima. La toxicitat del nostre cor que genera comportaments danyosos: adulteris, fornicacions, immundícies, lascívies, idolatries, fetilleries, enemistats, plets, gelosies, ires, enfrontaments, dissensions, heretgies, enveges, homicidis…, contamina l’entorn en que ens movem. Aquest producte tòxic que genera l’ull dolent, Jesús i l’Esperit Sant el transformen en amor, goig, pau, paciència, benignitat, bonesa, mansuetud, temprança (Gàlates 5: 18-23).

La fe cristina no és per guardar-la a l’interior dels llocs de culte on la toxicitat hauria de ser baixa. La predicació de la Paraula de Déu serveix perquè regularment es netegi el pols tòxic que s’impregna a l’ull durant els dies feiners. Enfortits per la neteja ocular efectuada els cristians haurien de sortir a la palestra  convertits en ajudants de l’Oftalmòleg diví en la transformació dels ulls dolents en bons i, així contribuir que la toxicitat ambiental disminueixi.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

PERSONES ASSENYADES

“Tenim un problema com a societat, que és que busquem sempre primer la resposta fàcil: “No em trobo bé, vaig al psicòleg o psiquiatre i pastilla. Som una societat pasrtillera” (Josep Maria Argimon, conseller de salut de la Generalitat).El mateix conseller diu que s’ha de desmedicalitzar bona part d’aquest malestar que la pandèmia ha exacerbat”.

Joan Vergé, president del Consell Assessor de la Generalitat en salut mental i addiccions, explica. “Vivim en una societat en que qualsevol cosa l’hem de resoldre per la via ràpida, però hi ha circumstàncies de la vida inherents al fet de ser vius. Situacions de conflicte, dificultats laborals, professionals, familiars que provoquen certs malestars emocionals, però no s’ha de psicolitzar ni psiquiatritzar el que no és necessari”. Aquesta explicació afecta a la població en general. Però Sanitat ha detectat un increment de consum d’hipnosedants en infants i adolescents. “El tranquil·litzants i somnífers ja són la quarta droga més consumida de les analitzades a l’enquesta sobre l’ús de drogues en el ensenyament en l’ensenyament  secundari a Espanya”, que ha elaborat el Ministeri de Sanitat.

Rafael Penedès, psicòleg de l’Hospital Clínic de Barcelona, diu: “Un 88% dels adolescents tenen clar que el consum habitual desencadena problemes però, tot i així en prenen, cosa que indica que no és un ús per error o addicció, sinó perquè tenen un objectiu terapèutic, per reduir l’ansietat o els símptomes emocionals”.

Els infants i adolescents no es mouen en un entorn estèril sino en un de contaminat pel pecat del que també en són portadors. L’entorn   familiar, escolar, social, generen situacions d’inestabilitat, incertesa  que no saben com gestionar-ho. La manera aparentment més fàcil és medicar-se, consumint ansiolítics o hipnosedants que els converteix en addictes”. Morta la cuca mort el verí. Això no funciona així. El consum de fàrmacs per eludir el malestar emocional és una forma d’escapisme que no soluciona el problema, És com si s’amagués el problema sota la catifa. Però es troba allí, esperant l’oportunitat de sortir amb més violència.

L’existència en aquest món se la pot comparar a viure en un lloc on pluges torrencials i vents huracanats xoquen contra les cases. Emocionalment ens  assemblem a persones mancades de seny que construïm les nostres cases sobre fonaments de sorra. Plou, venen les riuades, bufen els vents que xoquen contra les cases i es fa gran l’ensorrada. El mateix succeeix a les persones que construeixen les seves cases (persones) sobre fonaments tan febles com la sorra en pretendre fugir de la realitat refugiant-se en  ansiolítics o hipnosedants.

Qui edifica la seva vida sobre la Roca que és Jesús, cau la pluja, venen les inundacions, bufen els vents huracanats que xoquen  contra la seva casa i no s’ensorra perquè estava edificada sobre la Roca.

El rei David és exemple de persona que edifica la seva vida sobre la Roca que és Jesús. Com qualsevol altre mortal experimenta l’impacte de les aigües torrencials i dels vents huracanats. Trobant-se en aquestes situacions, per la fe en la Roca busca en Ell el socors que necessita. Amb aquestes paraules descriu l’experiència alliberadora de confiar en Jesús com el seu Salvador: “Vaig esperar amb confiança en el Senyor, i Ell es va inclinar vers mi i va escoltar el meu crit  d’auxili, i em va treure del pou de la destrucció, i fora del fang llotós, i va posar els meus peus sobre una roca, va afermar els meus passos, i ha posat un càntic nou a la meva boca, una lloança per al nostre Déu” (Salm 40: 1-3). Feliç la persona que posa la seva confiança en el Senyor.

Tots els humans, sense cap excepció, som el blanc de les aigües torrencials i dels vents huracanats, però els qui per la fe tenen a Jesús a prop, l’apòstol Pau els encoratja amb aquestes paraules: “No us desficieu per res, sinó feu conèixer a Déu en tot moment les vostres peticions amb la pregària i la súplica, amb accions de gràcies. I la pau de Déu que sobrepassa tot enteniment, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Crist Jesús” (Filipencs 4: 6, 7). El seny sempre té la seva recompensa.

Octavi Pereña i Cortina