EN EL PUNT DE MIRA

Josep Miró i Ardevol en el seu escrit Església: una idea equivocada, argumenta que el món vol que l’Església Catòlica se li assembli. Ho fa en aquests termes: “Arran de les paraules de Francesc es produeix un reiterat tipus de comentari, formulat davant qualsevol iniciativa per part de l’Església. Consisteix en exigir que se li assembli molt més al “món”, a la societat, assumint els seus canvis,  i el reconeixement de les seves institucions, pràctiques, costums, desitjos i passions. En aquest cas referit al matrimoni homosexual, però igual serveix per raonar sobre l’avortament, l’eutanàsia, el sacerdoci femení, i molts més temes”.

La pregunta que m’ha mogut a fer després de llegir l’escrit de Josep Miró és: Què ha provocat el descrèdit que l’Església Catòlica té avui? No és que el món pretengui assimilar-la. A l’inrevés, és l’Església que ha assimilat al món. Aquest procedir té una causa. La Bíblia l’exposa amb nitidesa. És responsabilitat dels qui es diuen catòlics analitzar-la. Els avisos que reiteradament feien els profetes al poble d’Israel era que havien de mantenir-se apartats de les costums religioses dels gentils que convivien amb ells i dels pobles veïns. Si aquest allunyament no es produïa els costums religiosos dels pagans els infectarien. Com això no ho van fer el resultat va ser l’abandonament de Déu que els havia alliberat de l’esclavatge egipci i que els va introduir a la Terra Promesa. Per la mà de Josué van entrar a posseir l’heretat que el Senyor els havà donat. Però no van expulsar els habitants de la terra. La seva presència va contaminar la fe dels israelites. En lloc d’atreure els pagans a la seva fe van ser els gentils els qui van atreure els israelites a la seva. Això va ser a causa del buit que es va produir en la creença dels israelites. Aquest buit es va omplir amb les creences religioses dels pagans qui convivien amb ells.

L’Antic Testament no es va escriure només per proporcionar coneiximents històrics. El motiu principal va ser que els lectors aprenguessin dels èxits i fracassos del poble Déu perquè no els repetissin. Fent-ho així adquiririen la saviesa de Déu que contenen les seves pàgines.

“Aquesta manera de raonar”, la del món, ”expressa un desconeixement de la missió de l’Església, d’allò que dóna sentit a la seva existència des de la Pentecosta de l’any primer”. El llibre dels Fets dels Apòstols que és d’on Josep Miró cita Pentecosta mostra com era l’església apostòlica. La fe d’aquells primers cristians. Les seves lluites per mantenir-la viva en un entorn pagà que els era hostil. La situació va continuar sent la mateixa fins que a l’any 313 amb la publicació de l’Edicte de Milà que concedia als cristians els mateixos drets que tenien les altres religions. “L’església estava lliure de persecucions. La seva fermesa, la seva fe y la seva organització ho havien fer surar enmig de tants perills. Però al conquerir la llibertat dels seus enemics , havia caigut en gran part sota el domini del tron imperial de Roma. Havia començat una fatal unió amb l’estat” (Williston Walker). La unió amb l’estat va fer que els emperadors per motius polítics participessin en el govern de l’església. Convocaven concilis a conveniència. Això va ser fatal per la salut espiritual de l’església. Es va obrir de bat a bat  la porta perquè hi entès el paganisme en l’església. Pel que fa al cristianisme occidental va caure sota el domini del papa de Roma que es va convertir en l’interlocutor amb l’estat. Ha continuat sent així fins el dia d’avui malgrat que les formes hagin canviat.

Josep Miró no té motiu per queixar-se de que el món tingui una idea equivocada de l’Església. Abans de tot hauria de reflexionar sobre la causa que l’ha portat a ser el que avui és i que no té cap semblança amb l’església apostòlica que va néixer amb la primera  Pentecosta, imatge que  queda reflectida el llibre dels Fets dels Apòstols.

Avui l’Església Catòlica s’ha convertit en una multinacional de la religió. Corrompuda de cap a peus. La generalitzada que surt a relluir en els mitjans  és a causa de que la fe que ensenya i la seva nova evangelització. Qualsevol semblança amb l’església apostòlica es pura coincidència. El seu allunyament de la fe del Nou Testament  impedeix que pugui originar-se qualsevol intent de reforma que tingui bases bíbliques. Si no es dóna un penediment genuí, parlar de reforma és paper mullat com ho ha estat en el passat.

L’Església Catòlica està en el punt de mira del món a causa de la corrupció que hi en ella. Jesús va dir a Pilat: “El meu regne no és d’aquest món” (Joan 18: 36). En el moment que l’Església va comença a festejar amb l’estat i es va ficar al llit amb ell, el que tenia que ser el regne dels cels s’ha convertit en el regne d’aquest món. Per solucionar aquest conflicte d’interessos que tant desprestigi li està causant a l’Església Catòlica seria convenient que es prengués seriosament les paraules de Jesús: “Feliços vosaltres quan us insultin i us persegueixin, i diguin, mentint, tota mena de mal contra vosaltres per causa meva. Alegreu-vos i exulteu de goig, perquè la vostra recompensa és gran en els cels, que així van perseguir els profetes que us han precedit”                          (Mateu 5: 11,12).

Octavi Pereña i Cortina

 

DICTADORS

El llibre d’Els Fets dels Apòstols descriu la mort del rei Herodes Agripa I que es trobava a Cesarea. Pertanyia a una família de reietons que no es caracteritzava precisament per la justícia. Els seus antecessors  es van mantenir en el tron gràcies a les intrigues palatines i els assassinats. El seu avi Herodes el Gran, entre les moltes malifetes va fer l’intent de matar el nen Jesús perquè creia que podia destronar-lo. El text diu: “Herodes estava irritat contra els de Tir i Sidó…i li demanaven la pau, perquè la seva regió es proveïa de la del rei. I el dia assenyalat, vestit amb vestidures reials i assegut a la tribuna, Herodes els adreçava un discurs. I el poble exclamava : és la veu d’un déu i no la d’un home! Però immediatament un àngel del Senyor el va ferir perquè no havia donat la glòria a Déu. I va morir menjat pels cucs” (Fets 12: 20-23).

L’historiador jueu Flavi Josep que es va posar al servei de Roma es refereix a la mort d’Herodes: es trobava a Cesarea donant un festa en honor de l’emperador Claudi. Herodes vestia una túnica teixida amb fil de plata que reflectia els raigs del sol. En mig dels aplaudiments dels presents va començar a sentir-se malament. Va ser traslladat a la seva residència on va morir al cap d cinc dies.

Ambdós textos coincideixen en el vestit. El bíblic diu “vestit amb vestidures reials”. El de Flavi: “túnica teixida amb fil de plata”. Els dos textos difereixen en el comportament dels assistents a l’acte. El bíblic detalla: “El poble exclamava: és la veu d’un déu i no la d’un home”. El de Flavi: “En mig dels aplaudiments dels presents”. Ambdós textos coincideixen en que el rei va morir, però no la manera com va ser. El bíblic diu: “un àngel del Senyor el va ferir perquè no havia donat la glòria a Déu. I va morir menjat pels cucs”. El de Flavi: “va començar a sentir-se malament. Va ser traslladat a la seva residència on va morir al cap d cinc dies”. El text bíblic diu que la mort del rei va ser a causa de la justícia divina, el decés del rei segons Flavi va ser una mort natural. Com tots hem pecat tots tenim que morir.

El lector que m’ha seguit fins aquí es preguntarà quin és el motiu d’aquesta descripció tan detallada de la mort d’Herodes. M’ha mogut a fer-la una breu nota d premsa que porta per títol: “Tortures i violacions: l’inhumà” sistema de presons a Corea del Nord”. Al text li acompanya la foto del dictador Kim Jung-un davant d’un fons  que vol representar un sol lluent. Tots els dictador tenen la pretensió de creure’s que són al poder per la “gràcia de Déu” i que per tant han de defendre el càrrec amb tota mena de crims perquè es creuen legitimats a cometre’ls. És cert el que escriu l’apòstol Pau: “Que tothom se sotmeti a les autoritats superiors. Perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu, i les autoritats que hi ha han estat establertes per Déu”. Si el text bíblic acabés aquí podríem creure que les autoritats posades al càrrec per Déu poden ser de mànega ampla. Fer i desfer a plaer. Però no, el text segueix dient: ”Perquè els governants no han de fer por a les bones accions, sinó a les dolentes. ¿Vols no haver de tenir por de l’autoritat ? Fes el bé i tindràs lloança: perquè és un servidor de Déu per al teu bé. Però si fas el mal, tingues por, que no és en va que porta l’espasa, perquè és un servidor de Déu, un venjador per al que fa el mal”. (Romans 13: 1,3,4). El bé  i el mal el dictamina la Bíblia. Les autoritats  com servents de Déu han de governar segons el concepte  bíblic del bé i del mal.

A causa del reiet que tots portem dins ens convertim en petits dictadors en la llar,  convertint-la en un infern. La cosa va en augment a l’escola fent molt difícil la convivència amb els companys pel seu comportament autoritari. La situació arriba al súmmum en el moment que Déu els atorga el poder nacional. “Estan plens de tota injustícia, fornicació, malicia, cobejança, maldat, plens d’enveja, homicidi, rivalitat, engany, malvolença, murmuradors, calumniadors, avorridors de Déu, arrogants, orgullosos, fanfarrons, inventors de maldats, desobedients als pares, desassenyats, deslleials, sense afecte natural, sense compassió, sense misericòrdia” (Romans 1: 29-31). Comportament que es manifesta amb més o menys intensitat en el ciutadà comú però que s’intensifica en els dictadors.

Un informe de Human Right Watch que amb matisos es pot aplicar a totes les nacions. Inclús un cec pot adonar-se que els valors democràtics es perden inclús en les nacions que presumeixen de ser “democràcies consolidades”. La investigació titulada “Valem menys que un animal”, parla d’abusos y violacions del degut procés durant la detenció preventiva a Corea del Nord, subratllant les llacunes del sistema penal i del marc jurídic del país, que resulten en la tortura generalitzada i sistemàtica en aquells que són arrestats. L’informe senyala diverses recomanacions al règim per posar fi a la tortura endèmica i degradant en centres de presó preventiva i interrogatoris. Segons la nota de premsa l’informe és el resultat d’entrevistes realitzades a 46 nordcoreans que havien estat detinguts.

Malgrat que molts dictadors no acaben “menjats pels cucs” com li va passes a Herodes Agripa I, no podran justificar els seus crims comesos quan s’hagin de presentar davant del tribunal de Crist  i hagin d’escoltar dels llavis del Jutge. “Us dic que no sé pas d’on sou: aparteu-vos de mi tots els qui obreu la injustícia. Allí serà el plor i el cruixir de les dents” (Lluc 13: 27,28). No els valdrà l’excusa: “Tu m’has donat l’autoritat i el poder”.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

MÓN EMMALALTIT

“Psiquiatres i psicòlegs han tractat a Espanya el efectes d’una gran crisi econòmica (2008) i atès supervivents d’atemptats terroristes amb diversos morts i consolat pares que acaben de perdre fills en una cuneta. Aquest cop el Coronavirus provoca la tempesta perfecta: la vida dominada per la incertesa, la mor sense dol -que deixa seqüeles de culpabilitat- i les angoixes laborals” (Joaquín Luna).

El psicoterapeuta Luís Muiño fa aquesta declaració: “Són diverses crisis en una. Vet aquí el problema. Entre les “filosòfiques” apareixen amb força l’enfonsament de les certeses. Hi ha persones que no tenen tolerància a la incertes. Viuen convençudes que si fas això i això altre tens garantit un resultat determinat. La societat també creia que tenia un control de totes les coses. I aquest panorama s’agreuja perquè no hi ha resposta a i quan acabarà això”. El Covid-19 ha estat beneficiós en el sentit que ha fet trontollar els pilars sobre els que es fonamenta el nostre món. Mentre les coses anaven relativament bé confiàvem en una seguretat inexistent. Creiem que estàvem construint el nostre món sobre la roca ferma i el coronavirus ens ha mostrat que ho estàvem fent sobre la sorra. Això és bo perquè ens ofereix la possibilitat  de construir d’una altra manera que no sigui la falsa seguretat. ¿Aprendrem la lliçó?

El 10 d’octubre se celebra el Dia Mundial de la Salut Mental. Dedicar una diada a la salut mental significa que n’hi ha una mancança. Els cristians podem contribuir a solucionar el problema si fem els deures. Els cristians som els primers responsables d’haver contribuït a que no s’edifiqués sobre la Roca perquè hem abandonat el fonament de la fe cristiana que és la mort de Jesús el Fill de Déu que va morir en la creu del Gòlgota pels nostres pecats i ressuscitat per garantir-nos la  vida eterna. Hem abandonat la fe en Jesús que és la Roca i l’hem substituïda per les tradicions folklòriques que són sorra. Per això quan les coses van maldades ens enfonsem. Quan les tempestes bufen i ens envesteixen, com hem bastit les nostres vides sobre un fonament tan feble com és la sorra, no podem resistir l’envestida de les aigües  impetuoses i ens enfonsem. D’un gran mal en pot sortir un gran bé si és que tenim ulls per veure l’envergadura del que ens està passant.

Hem de canviar el xip mental si és que de veritat desitgem canviar la situació actual. Hem estat edificant la societat sobre la base de l’ateisme la qual cosa  ha servit per desentendre’ns de la col·laboració del Totpoderós  i com ens hem convertit en els nostres propis déus, que tenen peus de fang, el que construïm no s’aguanta. Encara hi som a temps per refer el camí.

Els problemes de salut mental que denuncia el Dia de la Salut Mental tenen una base espiritual. Els que els pateixen no s’haurien de deixar portar pels prejudicis i considerar si els seus trastorns són a causa del seu ateisme-agnosticisme que ha fet que en lloc de construir sobre la Roca que és Jesucrist ho estan fent sobre la sorra de la incredulitat. Les evidències ens mostren que la “nova normalitat” no ha enterrat l’antiga.

El salmista ens ensenya a buscar estabilitat emocional en un món emmalaltit.

Al Salm 102 l’acompanya aquesta introducció: “La pregària de l’afligit que defalleix, i vessa el seu plany davant el Senyor”. Ens indica que Ell és el seu refugi a l’hora de l’angoixa, de la incertesa  i el dolor.

Per al salmista Déu no és un concepte filosòfic adient per utilitzar-lo en debats d’intel·lectuals. Per al salmista Déu  és un Ésser amb qui s’hi pot confiar. Comença el poema amb aquestes paraules: “Senyor, escolta la meva pregària! Que el meu crit d’auxili arribi a tu. No amaguis el teu rostre de mi el dia de la meva angoixa, inclina la teva orella el dia que t’invoco: respon-me aviat”. El suplicant empra un llenguatge antropomorf  per dirigir-se a Déu. Malgrat que Déu és incorpori utilitza un llenguatge corporal per representar la proximitat de l’Invisible. Quina diferència abismal hi ha entre l’antropomorfisme bíblic que representa a Déu com si fos un ésser humà que té ulls, oïda, mans…amb les escultures dels idòlatres que tenen ulls que no hi veuen, oïdes que no senten, mans que no acaronen, peus però necessiten  ser transportats…El Déu etern el record el qual perdura de generació a generació “mira la pregària dels destituït i no la menysprea” (v.17).

L’Invisible a qui un hom s’hi pot adreçar suplicant el seu favor   es fa visible en a persona de Jesús el seu Fill per fer-se encara més proper a la humanitat que estima de tal manera el lliura per la salvació del seu poble.

El món emmalaltit a causa del pecat i que fora de Jesús no te remei, no guarirà de la seva malura espiritual  si no deixa que el Metge de l’ànima li doni vida eterna i que en mig del dolor “mira la pregària del destituït i no la menysprea”

Octavi Pereña i Cortina

 

POBLE DE SANTS

La Festa de Tots sants  i el Dia dels morts han conservat en el costumari tota una sèrie de celebracions, elements i ritus  que provenen de sistemes de creences anteriors al cristianisme.

El camí que mena l’Església Catòlica a celebrar la Festa de Tots Sants comença a principis del segle VII quan el papa Bonifaci IV va transformar el temple romà del Panteó, que era dedicat a tots els déus dels romans, i el va consagrar en honor de la Verge Maria i de tots els màrtirs cristians. El papa va establir que la celebració d’aquesta festa fos el 13 de maig.

La celebració d’aquesta festa l’1 de novembre, no apareix fins el segle IX a precs de Lluís el Piadós. Però l’impuls definitiu no es va establir fins que l’abat de Cluny sant Odiló la va instal·lar en tots els monestirs reformats pels vols de l’any 1.000 en els monestirs establerts en zones on els cultes funeraris celtes seguien vigents i exercien una gran  influència social. Odiló va aprofitar la celebració del dia dels  morts de la cultura celta i la va fusionar amb les noves pràctiques cristianes. Va ser el papa         Gregori IV que va designar l’1 de novembre com a data oficial per celebrar la Festa de Tots Sants. La celebració de la Festa no té fonament bíblic perquè clarament  prohibeix el culte als morts.

La Festa de Tots Sants com hem vist és d’origen pagà i s’ha introduït en el si de l’Església Catòlica perquè la seva doctrina del baptisme considera que tots els batejats són fills de Déu, al considerar que l’aigua baptismal té el poder de perdonar els pecats dels batejats, la qual cosa els atorga el privilegi de ser admesos en el si eclesial. Amb l’admissió de masses batejades però no convertides a Crist, que és l’únic qui té poder de perdonar els pecats, i que per l’acció de l’Esperit Sant que capacita els vers creients a caminar en santedat. Les masses no convertides a Crist van introduir en l’Església Catòlica els costums pagans. En lloc de ser una Església santa s’ha paganitzat. El culte als difunts no és cristià.

Moisès va tenir un enterrament molt peculiar i únic. El text que descriu el seu decés diu: “a la muntanya del Nebo, al cim del Pisgà…” (el Senyor li a mostrar la Terra Promesa), “te la faig veure amb els teus ulls, però allà no hi entraràs. I allà va morir Moisès, servent del Senyor, a la terra de Moab , d’acord amb la paraula del Senyor. I Ell el va enterrar en la vall, a la terra de Moab, davant de Belpeor, i ningú fins el dia d’avui no sap on és la seva tomba” (Deuteronomi 34: 1-6). Segons la nostra cultura pagana cristianitzada ens costa entendre el motiu perquè Déu manté en secret el lloc on va enterrar Moisès el seu servent. No dubto gens que el motiu es troba en la tendència humana a divinitzar els difunts i més si són de renom. Si hagués estat possible saber el lloc on Déu va enterrar Moisès ven aviat s’hauria convertit en un lloc de pelegrinatge, convertit en un santuari luxós on s’hi formarien cues de pelegrins per venerar el gran home de Déu. Si homes i dones que per potestat eclesiàstica es converteixen en sants i verges dotades de poders miraculosos i en els seus noms es construeixen majestuosos edificis sagrats i en màquines de fer bitllets, què hauria passat si se sabés el lloc on  reposen les despulles de Moisès? No cal donar-li resposta.

Davant les despulles d’un ésser humà per més eminent que hagi estat, deixa d’exercir influència en els vivents. Entre el lloc on es troben els difunts i els vius no hi ha cap porta oberta que permeti comunicar-s’hi. Si alguna cosa s’ha pogut fer als difunts va ser quan vivien en aquest món. Un cop produït el decés deixem-los que descansin en pau. Recordar les persones estimades no és contrari a la doctrina cristiana. Venerar-les és inacceptable perquè se’ls interposa davant Déu. “No tindràs altres déus davant meu” (Èxode 20: 3).

Mentre siguem aquí a la terra ens hem de preocupar de nosaltres. Aquest és el consell que ens dóna l’apòstol Pau. “Perquè sabem que si aquesta tenda, la nostra casa terrenal, es desfà, en els cels tenim un edifici de Déu, una casa no feta amb les mans, eterna. I per això gemeguem, perquè anhelem de ser revestits amb la nostra habitació del cel, i en tant que vestits no serem trobats despullats. Perquè els qui estem en aquesta tenda gemeguem oprimits perquè no volem ser despullats, sinó revestits, a fi que allò que és mortal sigui absorbit per la vida. I és Déu qui ens ha format per això mateix, que ens ha donat també les arres de l’Esperit Sant. Per tant estem sempre plens de confiança, i sabem que mentre estem presents en el cos estem absents del Senyor. Perquè caminem per fe, no per vista. Estem, doncs, confiats, i ens estimem més estar absents del cos i presents en el Senyor” (2 Corintis 5: 1-8).

Octavi Pereña i Cortina