INVOLUCIÓ DEMOCRÀTICA

Els vinyataires acostumen a ser molt punyents a l’hora de criticar situacions d’actualitat. No ens ha d’estranyar que siguin  objecte de durs retrets de part dels qui es consideren objecte dels la comentaris humorístics.  El mateix passa amb les paràboles que pronunciava Jesús. Els seus enemics com es sentien al·ludits se’n volien desfer d’Ell. Al final, gràcies a la traïdoria nocturna de Judes van aconseguir fer-lo presoner, jutjat il·legalment de nit pels jerarques religiosos i de bon matí lliurat al governador romà perquè fos condemnat a mort malgrat que Pilat el considerava innocent. No tots els vinyataires o crítics humoristes acaben així. Alguns, però,  veuen com les seus de les seves redaccions són objectiu de la violència dels qui no volen ni sentir-ne parlar de la llibertat d’expressió. A d’altres se’ls acusa d’incitació a l’odi. La crítica que se li hauria de donar la benvinguda perquè ajuda a corregir els defectes dels criticats no se la rebi com cal. Això és conseqüència del pecat que no vol que les seves malifetes siguin conegudes.

J L Martín en una de les seves vinyetes ens mostra el seu personatge Quico Jubilata assegut en un banc d’un parc llegint el diari: “Puja l’extrema dreta”. En la següent seqüència segeix llegint: “Més escons pels populistes europeus”. En la que segueix pensa: “Els científics encara no han aconseguit viatjar al futur”. En la que introdueix el The End de la història segueix capficat en els seus pensaments: “En canvi a alguns polítics no els costa gens viatjar al passat”. Els pensaments que té Quico Jubilata són els mateixos  que tenen molts ciutadans, especialment els qui vam veure la mort de Franco i estat testimonis de la transició democràtica que es va produir amb l’aprovació de la Constitució del 1978. Els 41 anys de democràcia que portem ens han decebut. En lloc de portar-nos  un arrelament dels valors democràtics, som testimonis de la seva devaluació. Tal com pensa Quico Jubilata “a alguns polítics no els costa gens viatjar al passat”.

Quina és la causa de la involució democràtica? El primer símptoma és la degradació del cristianisme. No és que abans del 1978  no estigués degradat. És que l’esperança de renovació política no ha anat acompanyada d’una regeneració religiosa que apropés l’Església a la font del cristianisme. A partir de la legalització dels cristianisme per l’emperador Constantí amb la proclamació de l’Edicte de Milà l’any 313 de la nostra era, s’accentua la decadència del cristianisme  a causa de la ´seva relació adúltera amb ‘Imperi romà. El maridatge Església-Estat ha estat nefast al llarg dels segles perquè ha afeblit el vincle conjugal que l’uneix a Jesús. Deixant Jesús de ser l’únic Senyor de l’Església s’ha anat incrementant  la prostitució doctrinal i la dependència de l’Estat. Fruit d’això, en lloc de irradiar la llum de Déu difon tenebres satàniques. L’Església s’ha convertit en un cec que guia un altre cec. Ambdós cauen en el clot.

El segon símptoma de la involució  democràtica és conseqüència de que l’Església s’ha convertit en un far espatllat que no irradia la llum que l’home necessita per evitar el esculls que poden destruir-lo. L’home sense Jesús que és la llum del món s’extravia. Perd el nord. No sap on va. La ceguesa social és la manifestació de la ceguesa espiritual de l’ésser humà.

Darrerament la política s’ha convertit en un drama. Els protagonistes de l’espectacle no saben el que fan. S’assemblen a cecs que en territori desconegut ensopeguen amb els obstacles que es posen davant seu. Parlen molt de regeneració democràtica ignorant el què significa democràcia. El cert és que són la causa del seu desgavell. Tant els d’un partit com els de l’altre  es proclamen defensors de la Pàtria. S’embolcallen amb la seva bandera. S’agafen a les tradicions patriòtiques del passat que valdria més oblidar. El nus se’ls va estrenyent al coll. L’asfixia és imminent.

La involució democràtica no és només una qüestió de partits polítics. D’on surten els que es dediquen a la política? Dels ciutadans que caminen en la tenebra que segons les regles democràtiques són escollits i col·locats  en els diversos llocs de poder. La regeneració política no s’assolirà si primer no s’aconsegueix la regeneració espiritual dels ciutadans. Què és primer l’ou o la gallina’ l’Església que hauria de ser depositària dels oracles de Déu ha deixat de ser-ho perquè no ha emprés el retorn a la font del cristianisme que és la Bíblia, per això no deixa les tradicions humanes que per ser-ho són tenebra. Déu per la ploma del profeta ens descobreix el secret de la regeneració política: “Si tornes, Israel, declaració del Senyor, torna a mi, i si apartes les teves abominacions de davant del meu rostre, llavors no aniràs d’aquí cap allà”                            (Jeremies 4: 1).

Octavi Pereña i Cortina

NI FRED NI CALENT

L’apòstol Joan a l’Apocalipsi escriu set cartes a set esglésies de l’Àsia (actual Turquia). A la de Laodicea li diu: “Conec les teves obres que no ets fred ni calent. Tant de bo fossis fred o calent. Així perquè ets tebi, i no ets fred ni calent estic a punt de vomitar-te de la meva boca” (Apocalipsi 3: 15,16). És una acusació a la indiferència. Denuncia que els cristians de l’església de Laodicea eren tebis. Tot els estava bé. No volien complicar-se la vida. Això no és assumpte meu. És el pastor qui s’ha d’encarregar de posar ordre a l’església. Els problemes de la congregació a mi no m’afecten. Diguin el que vulguin, a mi ja m’està bé. La causa de la tebior o passotisme dels fidels de l’església de Laodicea, la denuncia el Senyor que els diu: “Perquè dius: Perquè sóc ric i m’he enriquit, i no tinc necessitat de res. Però no saps que tu ets el miserable i digne de compassió i pobre i cec i nu” (v.17). Creure que un ho té tot i no li manca res és ignorar la realitat d’un mateix, que mereix la repulsa del Senyor de l’església. Es una reprimenda molt dura que haurà de moure a la reflexió, no tan sols dels cristians, també als ciutadans del segle XXI.

Hauríem d’aprendre del Maligne. No descansa els caps de setmana i desconeix què és fer pont. No s’adorm. Sempre vetlla. Sempre actiu. No es casa de sembrar jull en aquells que trobant-se en zona de confort no són fred ni calent. Són tebis. Així és com es cau en la indolència. Mancats de sentit crític adoben les seves ànimes perquè a través d’ells pugui fer les malifetes que maquina.

El Maligne disposa d’una eina molt poderosa per mantenir-nos en estat acrític: la publicitat. Treballa per fer-nos sentir rics i ho aconsegueix. Som una societat opulenta. Inclús alguns que depenen de l’ajuda social es poden donar el gust de llençar al contenidor queviures que no els fan el pes. La publicitat ens fa sentir la necessitat de ser encara més rics. És una realitat el que diu el tango: Quien tiene un peso quiere tener dos  y el que tiene dos quiere tenir cuatro… Mai se’n té prou. Som rics com els cristians de l’església de Laodicea que ignoraven que eren uns miserables dignes de compassió i pobres, i cecs i nus. No som ni carn ni peix.

Aquesta situació ens porta a la denuncia que fa Géraldine Schwarz, escriptora franco-alemanya que afirma que la tebior pot portar a que es cometin crims contra la humanitat o genocidis. A la pregunta que li fa el periodista Marc Bassets: ¿La seva àvia va ser una víctima de la història?, l’escriptora li contesta: “No. Crec que no som víctimes de la història, sinó que hem de tenir un paper en la història. Perquè una democràcia funcioni és indispensable que les persones se n’adonin que tenen responsabilitats i comprometre’s, participar en la societat civil i també demostrar capacitat de discerniment. La història pot ajudar-nos a identificar els mètodes dels demagogs com Salvini i Orbàn, que s’assemblen als de fa un segle: difondre la por, inventat enemics o bocs expiatoris, fer-os perdre els punts de referència  difuminant la frontera entre el que és vertader i el que és fals, difonent teories de la conspiració. L’objectiu és que el poble deixi de creure en res per manipular-lo i invertir els valors”.

On es pot trobar una ciutadania que no sigui indiferent a la política i a la religió, adormida per fer una anàlisi de la realitat, que no estigi entretinguda amb el consumisme i l’espectacle permanent? On és la resposta? Només en conec una: la Bíblia i el Personatge central que és Jesús el Fill de Déu encarnat. Jesús és la llum que il·lumina el cor i fa desaparèixer la foscor que ens extravia i ens porta a l’abisme. Fora d’Ell no hi ha punts de referència que ens marquin el camí en les diferents cruïlles de la vida. Pel fet de viure en una societat que s’auto proclama cristiana hem sentit a parlar de Jesús. Però no sabem qui és. És el gran Desconegut. Per això la societat és un caos i no trobem solució als eternes problemes socials perquè es permet que el Maligne es mogui lliurement utilitzant les persones que es troben en zona de confort per realitzar els seus propòsits criminals. Mentre vulguem quedar-nos a la vorera o amagats darrere el refugi (burladero en taromàquia), no ens pensem que ens deslliurarem de les nostres responsabilitats. El Senyor de l’univers coneixedor de tot el que fem i del que deixem de fer, un dia ens haurem de presentar davant la seva presència per retre-li compte de la nostra vida. Com ens podrem exculpar d’haver sigut tebis quan hauríem d’haver sigut ardents en el comportament social?

Octavi Pereña i Cortina

LA DOCTRINA DE LA MORT

“El nivell més alt de la cultura moral és aquell en que les persones que formen una nació reconeixen i protegeixen la inviolabilitat de la vida humana innocent… Les grans nacions desapareixen quan deixen de viure segons els grans principis que els han donat la visió i la força per superar la tirania  i la degradació humana…No hi ha nació que pugui seguir sent lliure i exercir liderat moral després d’haver adoptat la doctrina de la mort” ( Fragment que forma part del discurs que el senador nord-americà Jesse Helms va pronunciar al Senat l’1/01/1977).

Quan entra en vigor la doctrina de la mort? En el moment que l’ésser humà se’l despulla de la seva condició de criatura creada a imatge i semblança de Déu se li roba el dret a la vida. És molt possible que quan el senador nord-americà diu: “El nivell més alt de la cultura moral és aquell en que les persones que formen una nació reconeixen i protegeixen la inviolabilitat de la vida innocent” es refereixi a l’avortament que tantes víctimes innocents mata no solament al Estats Units sinó arreu del món. Aquesta crueltat només és possible  quan el fetus que és un ésser humà en procés de desenvolupament se’l despulla de la seva condició de persona creada a imatge i semblança de Déu. Aquest robatori no només afecta l’embrió, també repercuteix en totes les situacions en que l’ésser humà se’l redueix a la condició d’objecte, com no sent posseïdor d’ànima, la qual cosa autoritza al qui roba la condició de persona a algú i el redueix a objecte a fer amb ella el que es cregui més convenient, generalment a no fer-li el bé,  sinó maltractar-la i matar-la.

Són nombroses les situacions en que l’odi converteix la persona en un objecte al qui se’l  podia sotmetre a qualsevol malvestat. És de rabiosa actualitat el que està passant amb els emigrants. Armengol en una vinyeta dedicada a l’Open Arms, el vaixell de salvament marítim, presenta una parella asseguda a l’extrem d’un embarcador mirant el mar. Diuen. “Ja no cal construir camps d’extermini, tenen el Mediterrani”. Afegim-hi la guerra per aconseguir la pau, amb el que es justifica l’enriquiment amb la fabricació i venda d’armament i els “danys col·laterals” per evitar dir: Morts.

La violència masclista que considera la dona propietat del mascle que si no és meva no és de ningú. Que ningú fugi d’estudi. Jesús considera l’odi com una forma d’homicidi. L’odi és veritat que no sempre acaba amb vessament de sang. Jesús el considera un assassinat espiritual: “Heu escoltat que va ser dit als antics: No mataràs, i el qui mati serà sotmès al judici. Però jo us dic: Tot aquell que tingui odi sense causa contra el seu germà serà sotmès al judici, i el qui digui al seu germà: Estúpid, serà sotmès al sanedrí, i el qui li digui: Idiota, serà sotmès a l’infern de foc” (Mateu 5: 21,22). Vist des de la perspectiva de Jesús, la mort no natural té una dimensió estratosfèrica.

Tornant a l’Open Arms. Una vinyeta publicada a “eldiario.es”  mostra el vaixell que es dedica al salvament d’emigrants navegant de nit. Del cel cau una pluja d’estels. Des de la coberta de la nau una mare i el seu fill tenen aquesta conversa: “Mami em vas dir que les estrelles de la Unió Europea simbolitzaven valors com la pau i la solidaritat, ¿oi?” La mare el contesta amb un concís: “Sí”. El nen fa aquesta reflexió: “Llavors no m’estranya gens que se’ls estiguin caient”. A la Unió Europea se li poden aplicar les paraules del senador nord-americà Jesse Helms: “No hi ha nació que pugui seguir sent lliure i exercir liderat moral després d’haver adoptat la doctrina de la mort”

Amb el creixement espectacular de l’extrema dreta i amb l’apropiació pels partits que es consideren centristes la seva ideologia xenòfoba per no perdre protagonisme, la situació perillosa que s’està produint ens alerta d’un futur molt insegur no massa llunyà. Cal que ens parem a reflexionar en aquestes paraules de l’apòstol Joan: “Però qui odia el seu germà és en la tenebra, i camina en la tenebra, i no sap on va, perquè la tenebra li ha encegat els ulls” (1 Joan 2: 11). L’odi és l’oposat a l’amor de Déu. Això significa que el qui odia, malgrat es manifesti cristià, no hi té res a veure amb Jesús que és la llum del món i vessa el seu amor en el cor dels qui creuen en Ell. L’apòstol Joan no pot ser més clar: “qui odia el seu germà és en la tenebra, i camina en la tenebra, i no sap on va, perquè la tenebra li ha encegat els ulls”. Ceguesa i tenebra són sinònims. Per això li escau a les democràcies occidentals aquesta paràbola que va citar Jesús: “¿És que un cec pot guiar un cec? ¿No cauran tots dos en un clot?” (Lluc 6: 39). Amb la doctrina de la mort com a guia de les nacions, no ens ha de fer estrany que les democràcies occidentals semblants a un vaixell sota comandament inexpert, naveguin per aigües embravides esquitxades d’esculls, vagin directament al xoc frontal. Jesús que és la llum del món és l’únic que pot treure del laberint sense sortida la Unió Europea mal guiada per la doctrina de la mort.

Octavi Pereña i Cortina