PERDRE LA POR

Esteban Linés entrevista a Kiko Veneno, cantant i li pregunta: Quins són els temes subjacents a les deu peces de l’àlbum?  L’artista respon: “La por és un de ben clar. En una canto com Yo quería ser espanyol, faig referència a algunes companyies de telefonia o de seguretat que inculquen la por a la gent del carrer perquè gasti. El món es regeix per aquesta por i també per la incultura que fomenta l’Estat. Aquí el poder en general i al polític en general, no li interessa fomentar la cultura perquè és una cosa que fa pensar. Només cal veure a Espanya el panorama amb les joves generacions que tenen uns interessos culturals més aviat minsos, en bona mesura perquè l’Estat ni inverteix ni aposta per la cultura”.

Ens podríem donar per satisfets si només fos l’Estat a qui no li interessa que la població en general i al jovent en concret siguin incultes. Al cap i a la fi l’abast de les conseqüències d’aquesta ignorància són finites. Tenen efectes temporals, és cert, però no són transcendents. El   que a mi més em preocupa és la ignorància que la població en general té de les sagrades Escriptures cristianes més conegudes com Bíblia.

Per què es dóna una ignorància supina de la Bíblia en una Espanya catòlica i en una Europa que presumeix de les seves arrels cristianes? Crec que la causa de la ignorància bíblica en països de tradició catòlica és a causa que els dirigents eclesiàstics han perdut de vista l’autoritat suprema de Déu i l’han desplaçat a l’home. La Bíblia ensenya que l’home és responsable davant   Déu dels seus actes. No s’hi troba cap referència que digui que hagi de respondre davant l’home del que fa. El tema judicial és una altra qüestió que ara noo ve al cas.

A causa de la degeneració doctrinal que s’ha anat produint al llarg dels segles Déu ha perdut preeminència i l’home ocupa el lloc que li pertoca a Ell. L’autoritat indiscutible de la Bíblia que conté tot el que Déu ha donat a conèixer pel bé temporal i etern de l’home ha estat substituïda per preceptes humans que Jesús condemna. Déu el Pare, Déu el Fill i Déu l’Esperit Sant perden preeminència en l’Església per ser substituïda per l’autoritat humana. Un exemple inequívoc del que dic és que l’Església catòlica ha usurpat de manera descarada l’autoritat de Déu per desplaçar-la en el papa convertit en l’autoritat suprema en atribuir-se-li atributs divins. Aquest sistema de governs eclesiàstic no el contempla la Bíblia. Aquesta alteració de prioritats té unes conseqüències funestes doncs impedeix que l’Església es trobi en un estat permanent de reforma perquè no té a la vista els preceptes divins que no li permeten adormir-se sobre els llorers.

En el moment que l’home usurpa el poder en l’Església, no l’interessa que els fidels coneguin bé la Bíblia. Fins fa poc la possessió d’una Bíblia en llengua vernacular contravenint la prohibició eclesiàstica, l’infractor era reu de mor i els seus béns expropiats deixant la família en la misèria. Amb els vents democràtics que bufen ja no es pot exercir un poder absolut. Es permet llegir la Bíblia, donant més importància al Nou Testament. Això sí, sempre sota l’atenta mirada del Magisteri de l’Església que talla d’arrel qualsevol dissidència interpretativa que surti de l’oficial.

No. L’Església catòlica no vol que Déu la governi. No desitja que la Institució s’edifiqui sobre el fon ament de les ensenyances profètiques i apostòliques sent la pedra de l’angle el mateix Jesucrist. Vol edificar-la sobre l’autoritat papal. Per això  vol conservar en la seva mà el poder de lligar i deslligar, salvar i condemnar. Per això en lloc de fomentar el temor de Déu en els feligresos inocula la por en ells. Mentre subsisteixi la por tot serà lligat i ben lligat. Com l’esclava té els ulls posats en la seva senyora, els feligresos catòlics els tenen posats en l’Església que s’atribueix el poder de perdonar o condemnar. Per això del lema de l’Església catòlica: “Fora de l’Església no hi ha salvació.

En el moment que les persones comencen a llegir la Bíblia amb esperit crític i es contrasten les seves ensenyances amb les que ensenya l’Església catòlica, s’inicia el desplaçament de la por a la Institució al temor del Senyor que és ample en perdonar.

A mesura que es va creixent en el coneixement espiritual de la Bíblia i es vagi fent més diàfana la faç misericordiosa de Jesús que no rebutja al pecador que reconeix la seva condició de tal. Arribat a aquest punt, si el Fill allibera s’és veritablement lliure (Joan 8: 32).  Ja no hi ha motiu per tenir por a l’Església perquè ja  no té poder sobre la persona alliberada per Jesús.

Octavi Pereña i Cortina

LA LLUM RESPLENDEIX

Dues vinyetes de El Roto que es poden relacionar. La una tot és foscor que es pot vincular amb uns núvols negres que amenacen una imminent tempesta. El text que l’acompanya: “Una sobrecàrrega de mentires que va provocar l’apagada informativa…”. L’altra presenta un home mirant el panorama des de una terrassa. El que veu representa l’alt nivell de contaminació que produeix l’amenaçador canvi climàtic. El lema: “L’augment del nivell del mal aquest no el mesuren”. Ambdues  vinyetes tenen que veure amb la moral i les tenebres espirituals que embolcallen el món actual.

“Déu guarda els peus dels seus ants, i els malvats emmudeixen en la tenebra, perquè no és pas per la força que l’home preval” (1 Samuel 2.9). El text contrasta dos tipus de persones: els sants i els malvats. Els primers Déu els guarda. Els segons, sense la protecció divina la tenebra els engoleix.

El profeta Isaïes anunciant la vinguda del Messies ho fa amb aquestes paraules: “El poble que caminava en la tenebra va veure una gran llum, als qui habitaven en la regió de l’ombra de la mort, la llum els ha resplendit” (Isaïes 9:2). El profeta envia un missatge d’esperança perquè el Messies en la persona de Jesús “és la llum del món perquè els qui el segueixin no caminin en la foscor” (Joan 8:12). Sembla ser que l’home que li fa por  la foscor  buscaria ansiós la llum espiritual que l’allunyaria de la tenebra que tants perjudicis li provoca. No és així. En la introducció de l’evangeli de Joan l’apòstol presenta Jesús com l’etern Fill de Déu i referint-se al tema de les tenebres espirituals diu: “En Ell era la vida, i la vida era la llum dels homes. I la llum resplendeix en la tenebra, i la tenebra no la va comprendre” (Joan 1: 4,5)

L’ésser humà és una contradicció: el que és bo l’anomena dolent i el que és dolent el considera bo. Sembla que hauria d’estar content de poder sortir de la tenebra. La cosa no és així. Referint-se l’apòstol Joan al Messies que era la vida i la llum dels homes, escriu: “Hi va haver un home enviat de Déu anomenat Joan (el Baptista). Aquest va venir com a testimoni, a donar testimoni de la llum, a fi que tots creguessin per mitjà d’ell. No era ell la llum, sinó que havia de donar testimoni de la llum. La llum veritable és la que il·lumina tot home que és al món. Era al món, i el món va ser fet per Ell, i el món no el va conèixer. A allò seu va venir (els jueus), els seus no el van rebre” (vv. 6-11). Per què no van creure en el Messies el fill de Déu que en la persona de Jesús es va ver home amb el propòsit de morir a la creu i així poder transportar-los de la tenebra a la llum? Per què no li donem la benvinguda a les nostres ànimes ciutadans del segle XXI i s’elimini la foscor que hi ha en els  nostres cors? L’explicació és molt senzilla. Heu-la aquí: “El qui creu en Ell no és condemnat, però el qui no hi creu, ja ha estat condemnat, perquè no ha cregut en el Nom de l’unigènit Fill de Déu. I aquesta és la seva condemnació, que la llum va venir al món, i els homes van estimar més la tenebra que la llum, perquè les seves obres eren dolentes, perquè tot aquell que practica el mal odia la llum, i no ve a la llum per tal que no siguin reprovades les seves obres” (Joan 3: 18-21).

Tres dies abans de Divendres Sant, al vespre, em van mostrar un Whatsap  que mostrava Jesús clavat a la creu. Les altres dues creus buides. El text deia: “On són els lladres?” En la crucifixió històrica a Jesús l’acompanyaven dos malfactors. A un d’ells se l’anomena el “lladre bo” perquè es va convertir a Jesús abans de morir. No va creure en Jesús perquè era bo. Les seves paraules desmenteixen l’etiqueta de bona persona que se li ha penjat. Un dels bandolers injuriava Jesús dient-li: “Si ets el Crist, salva’t a tu mateix  i a nosaltres”. L’anomenat “lladre bo” el reprèn: “¿Tampoc tu no tens temor de Déu, tot i estant en la mateixa condemna? I ben cert, nosaltres amb justícia perquè rebem la justa pena, per les coses que vam fer, però aquest no ha fet res mal fet”. Acabat d’amonestar el seu company de malifetes, dirigint-se a Jesús li diu: “Senyor, recorda’t de mi quan vinguis en el teu regne”. Aquest facinerós que li demana perdó a Jesús  que és la llum que il·lumina el món, ¿no el perdonarà qui va dir: “El qui ve a mi no el deixaré pas fora”? (Joan 6:37). ¿No el perdonarà? Sí que ho fa. Li dóna aquestes paraules d’acceptació: “En veritat et dic: Avui seràs amb mi en el paradís” (Lluc 23: 39-43). Avui. No demà. No d’aquí mil anys. Avui. Entre la terra i el regne de Déu no hi ha un entremig.

Octavi Pereña i Cortina

EL NEGOCI DE LA MORT

La mort per ser un fet comú que ens toca a tots és present tots els dies en les noticies. Les morts s’incrementen en les carreteres i les autoritats competents dissenyen campanyes dramatitzant la mort per reduir la seva presència en les vies públiques. Les màfies es troben darrere de les morts de tants emigrants que intenten creuar l Mediterrània per millorar la seva condició de vida a Europa.  La mort, pel sol fet de ser un esdeveniment inevitable s’ha convertit en un gran negoci que mou milions d’euros. Al taüt bàsic se li han afegit complements que per la neciesa dels familiars dels difunts encareixen encara més la factura del sepeli.

Ateus i agnòstics culpen la religió per la banalització   de la mort perquè consideren que fan de la possible existència de quelcom més enllà de la mort un negoci i un domini sobre les persones. ¿I si és cert que l’existència continua més enllà del decés? ¿Si és una realitat que hi ha salvació i condemnació eterna? Davant el dubte del que hi ha a l’altra riba, el cert és que la religió especula sobre aquest fet i com a bon comerciant que és, els seus gabinets d’expansió comercial dissenyen l’existència  d’un lloc anomenat Purgatori on les ànimes dels difunts hi hauran de passar mil·lennis purgant els pecats que no hagin estat perdonats en el confessionari. Distingint-se de l’infern vertader que és etern, en el Purgatori les ànimes que hi fan  un recés en el camí vers la glòria sofreixen dolors infernals de durada temporal fins que els sofriments que són la causa dels pecats no perdonats purifiquin les seves ànimes i  així es pugin presentar davant el Déu tres vegades sant. El departament d’expansió comercial no resta inactiu. Havent-se auto atorgat el poder de perdonar pecats en el confessionari, el departament d’investigació comercial llença la idea que amb una compensació econòmica es poden escurçar els dolors infernals dl Purgatori. Amb aquests emoluments s’han construït les magnífiques catedrals. El negoci va arribar al seu zenit quan per la construcció del Vaticà es a promoure sense escrúpols la venda d’indulgències, fet que va motivar que el monjo Martí Luter s’aixequés contra aquesta corrupció de la veritat de Déu i fos el començament de la Reforma protestant. El negoci de la mort produeix molts beneficis!  

Els detractors de l’existència d’un més enllà de salvació i de condemna eterna, argumenten amb desconeixement de causa que és un engany questa proclama perquè del regne dels morts no ha tornat ningú que hagi donat testimoniatge del que hi ha allí. Ni tan sols els ressuscitats que descriu la Bíblia expliquen el que van veure durant el poc temps que van estar en el regne de la mort. El silenci no significa que no veiessin res. Potser se’ls va prohibir que expliquessin el que van veure´

Els cristians creiem que el relat bíblic s’ajusta a la realitat malgrat que el text l’hagin escrit homes que van viure en èpoques molt allunyades entre elles. El que van escriure va ser inspirat per l’Esperit Sant. Sent com és el text bíblic el Llibre de Déu, el seu contingut és atemporal, cosa que fa que la Bíblia preservi un missatge oportú per a l’home de qualsevol generació.

Del món dels esperits ha vingut Jesús, el Messies anunciat a l’albada de la història. En el moment que Adam va pecar com a representant de tota la humanitat va ser convenient que conegués com podria sortir del fangar en que havia caigut per la niciesa de voler ser com Déu  menjant el fruit prohibit de l’arbre del coneixement del bé i del mal. Sabem quina és la causa de l’existència de la mort. Com poder recuperar la vida perduda ens ho ensenya Gènesis 3:15 que anuncia el Messies que es va fer realitat “quan va arribar la plenitud del temps, Déu va enviar el seu Fill nascut de dona” (Gàlates 4: 4). El llinatge de la dona va néixer a Betlem en la persona de Jesús. Al llarg del seu ministeri Jesús va ressuscitar temporalment diversos morts que evidenciaven que Ell era la resurrecció dels  morts que es produiria al dia final quan vindria en la seva glòria a buscar el poble de Déu per passar l’eternitat amb Ell. La resurrecció més destacada és la de Llàtzer que va acompanyada de doctrina explícita sobre el tema que ens ocupa.

Feia quatre dies que Llàtzer havia finat. Marta i Maria germanes seves estaven dolorides. Familiars i amics les acompanyaven en la  seva aflicció. Jesús que havia rebut la noticia del seu decés a posta retarda anar a veure les germanes del difunt per conhortar-les en la seva pena. Amb Marta manté un diàleg molt il·luminador respecte el tema de la mort. Marta li va dir a Jesús: “Senyor, si haguessis estat aquí, el meu germà no hauria mort. Però fins i tot sé que tot el que demanis a Déu, Déu t’ho donarà. Jesús li diu: El teu germà ressuscitarà. Li diu Marta: Sé que ressuscitarà en la resurrecció, en el darrer dia. Jesús li va dir: Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi, encara que mori, viurà. I tot el qui viu i creu en mi, no morirà mai. Creus això? Li diu: Sí, Senyor, jo he cregut que tu ets el Crist, el Fill de Déu, que has vingut al món” (Joan 11: 21-27).

En l conversa que Jesús manté amb la dona fa una declaració  que fa desaparèixer els dubtes sobre   la mort i la vida eterna: “Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi, encara que mori viurà. I tot el qui viu i creu en mi, no morirà mai”. Jesús no diu que els qui creuen en Ell no moriran. Sí que moriran, però viuran.

En la conversa amb Marta Jesús separa les dues etapes de la salvació, en el moment que es creu en Ell es rep la vida eterna. L’ànima passa de mort a vida. A partir d’aquest moment conviuen en el creient la vida eterna de l’ànima i la mort física que s’ajorna fins el dia del decés. Quan es produeix la mort del cos l’anima es transportada pels àngels al si del Pare, quedant- se el cos en el sepulcre esperant el dia de la resurrecció. En aquest moment es produirà la reunió  del cos i de l’ànima que temporalment havies restat separats, per passar l’eternitat en la presència de Déu.

En el moment de la conversió a Crist el més enllà deixa de ser un dubte angoixós per convertir-se en una esperança garantida  per la resurrecció de Jesús el tercer dia tal com ensenyen les Escriptures.

Octavi Pereña i Cortina

QUI PERDONA ELS PECATS?

“El  Concili de Trento, es va pronunciar contra els reformadors declarant que Crist va comunicar als apòstols i als seus legítims successors la potestat de perdonar i retenir els pecats, a fi que es reconciliessin realment amb Déu els fidels que caiguessin en pecat després del baptisme. Aquest poder de perdonar pecats no abraça solament el de predicar l’Evangeli del perdó dels pecats, com era la interpretació que donaven els reformadors, sinó a demés la potestat de perdonar realment els pecats” Dz894.913.

Els escàndols de la pederàstia que es destapen en els mitjans de comunicació, que tenen fonament, ha obligat al papa Francesc a prendre mesures dràstiques que en un principi només s’aplicaran a la Ciutat del Vaticà. La premsa també se’n fa ressò i a més dels treballs dels articulistes els vinyetatires no es queden amb  els braços creuats i s’hi afegeixen al grup  crític amb l’Església catòlica.

Accidentalment va caure a les meves mans un exemplar del diari ARA del 26/03/2019, a la Contra hi apareix una vinyeta de Farreres. L’escenari és un monestir, ¿una al·lusió a Montserrat afectat també per la plaga de la pederàstia catòlica? En un segon pla tres monjos amagats darrere d’una columna observen atentament. En primer pla el prior conversa amb un matrimoni. L’home ensenya la foto d’un bisbe amb un nen. El prior els diu: “La persona que vostès acusen d’aquestes coses terribles va morir fa temps en la pau dels justos”. L’home li respon: “És el que té de bo aquesta religió: et penedeixes de tot a l’últim moment i quedes perdonat”. La dona afegeix: “després ja et poden fer sant”.

L’Església catòlica es va equivocar quan va decidir rebutjar el poder de perdonar  els pecats només amb la predicació de l’Evangeli, que era la interpretació dels reformats i hi va afegir la potestat de perdonar realment els pecats. Luter, que l’únic  que perseguia era la reforma de l’Església per conduir-la a la senzillesa evangèlica. No se’n va sortir i fins avui la reforma de l’Església catòlica no ha començat. El Concili de Trento, definint el dogma catòlic, va tancar la porta a la possibilitat d’una autèntica reforma de l’Església catòlica.

La Contrareforma catòlica només va ser un maquillatge que servia per mantenir intacta la font de la corrupció denunciada pels reformadors a causa d’auto divinitzar-se i auto atorgar-se el poder de perdonar realment es pecats que és una facultat exclusiva de Déu que el concedeix exclusivament per la fe en el Nom del seu Fill Jesús.

La decisió catòlica de seguir conservant el suposat poder de perdonar realment els pecats va fer Déu petit l l’home gran. Això va aconseguir que en lloc d’edificar els fidels “sobre el fonament dels apòstols i profetes, essent Jesucrist la pedra angular. En Ell tot l’edifici coordinat harmoniosament , va creixent per esdevenir un temple sant en el Senyor, en Ell, també vosaltres hi sou juntament edificats per a ser habitació de Déu per l’Esperit” (Efesis 2: 20-22).

L’Església catòlica en deixar d’edificar-se sobre l fonament de la Paraula de Déu representada per les ensenyances profètiques i apostòliques, sent Jesucrist  la pedra de l’angle, ho fa sobre la sorra. Malgrat que l’Església catòlica considera que és una de les tres religions  monoteistes, de fet és politeista. En fer-se gran creant la munió de verges i sants que adora, a Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist a prou feines se’l té en compte. Com diu Jesús, una casa edificada sobre un fonament tan feble com és la sorra, en aquest cas, del politeisme, no pot resistir els embats satànics. La prova ho és la corrupció que aflora.

L’Església catòlica ha de retornar a l’ensenyança dels reformadors que és el que ensenya la Bíblia: Els pecadors són perdonats exclusivament per la fe en Jesús. Si no ho fa, Déu seguirà sent un Déu petit i l’home usurpa el lloc que li correspon a Ell.

Enaltint el poder de Déu de perdonar els pecats el salmista escriu: “Feliç el qui té perdonada la transgressió, i cobert el seu pecat. Feliç l’home a qui el Senyor no li compta la iniquitat, i en el seu esperit no hi ha falsedat. Mentre callava, els meus ossos es consumien en el meu gemegar tot el dia. Perquè dia i nit la teva mà pesava damunt meu: la meva vitalitat es tronava en secades d’estiu. Vaig declarar el meu pecat davant teu, i no vaig encobrir la meva iniquitat. Vaig dir: Confessaré contra mi les meves transgressions al Senyor. I tu vas perdonar la iniquitat del meu pecat…Tu ets el meu recer, tu em guardes de l’angoixa, tu m’envoltes amb càntics d’alliberament”                      (salm 51: 1-5,7).  

Una església que ensenya els seus feligresos   a confessar a Jesús els  seus pecats perquè els perdoni  i a caminar en novetat de vida amb el poder de l’Esperit Sant, mai serà escarnida amb vinyetes com l’esmentada en aquest escrit.

Octavi Pereña i Cortina

                       

SANTEDAT CLERICAL

Qui va ser portaveu de la Sala de Premsa de la Santa Seu Federico Lombardi va escriure en La Civittà  Cattolica un escrit titulat: Vers la trobada episcopal sobre la pederàstia de menors celebrada a Roma el febrer de 2019 en que demana ”sigui un autèntic motor de canvi en la lluita contra la pederàstia clerical”. El jesuïta qualifica l’esdeveniment com “un succés sense precedents que   pretén  donar un for impuls a nous i urgents avenços”, doncs considera erroni que es tracti “d’un problema majoritàriament occidental, americà  o anglòfon, sinó que és una amenaça per a tota l’Església universal. I el pitjor és que encara és latent i pot tenir erupcions dramàtiques en el futur”.

La crida que Federico Lombardi és no obviar la seva responsabilitat ni mirar cap a un altre lloc. “Hem d’enfrontar-nos a la realitat…A vegades, inclús en els cercles eclesiàstics se sent a dir que és hora de canviar de tema, que no està bé donar massa importància a això o que la qüestió és exagerada”.

El també jesuïta Jaume Flaquer diu: “Sabent que molts crims contra la humanitat, invasions i genocidis en la història no han produït ni tan sols un lament en els seus actors, és d’entrada lloable que l’Església sigui capaç de demanar perdó pel gravíssim mal que ha causat a milers de nens mitjançant els qui més havien d’haver-los protegit”. El jesuïta cita el papa Francesc: “Per respecte a les víctimes hauríem d’anar a l’arrel del problema, i veure de quina manera el clericalisme  hi ha pogut participar en aquest mal, i si ha preferit salvar-se com a “casta” abans d’afrontar la seva pròpia realitat”. Jaume Flaquer comenta. “L’instint de protecció que té tota institució ha estat decisiu en aquest cas que ha posat per davant el silenci per salvar l’”honor” públic davant del bé de la víctima”.

Referint-se a la conferència plenària de l’episcopat polonès, el periodista Maciej Stasinski, comenta. “Els bisbes que han confeccionat l’informe sota pressió i a contracor, van acompanyar l’acte amb al·legats en defensa de la institució, denunciant una campanya per desacreditar l’Església i criticant la sexualització de nens per part de la cultura laica contemporània. “La pedofília no és un problema de l’Església sinó global, va afirmar el president de la conferència l’arquebisbe Stanislav Gadeck. Pel que he pogut esbrinar només es produeix en l’Església catòlica un perdó horitzontal d’home a home, d’ofensor a víctima. Cap referència a demanar perdó a Jesús l’únic qui té poder de perdonar els pecats. Els pecats queden sense ser perdonats encara que es demani perdó en confessió auricular i, com diu el text que comentarem tot seguit, la conseqüència és la condemna eterna.

En el context de les paràboles “de les cinc verges assenyades i les cinc nècies” i la dels talents, Jesús parla del judici final i ho fa especificant el destí etern dels salvats i els condemnats. Ho fa de manera molt gràfica i entenedora per a tothom de manera que no hi ha lloc a la confusió.

Quan Jesús vingui en la seva glòria s’asseurà en el seu tron i reunirà al seu davant tots els pobles  i els separarà els uns dels altres com del pastor separa les ovelles a la dreta i els cabrits a l’esquerra (Mateu 25: 31-33). “Llavor dirà als de l’esquerra: aparteu-vos de mi, maleïts, al foc etern preparat per al diables i els seus àngels. Perquè vaig tenir fam i no em vau donar de menjar, vaig tenir set  i no em vau donar de beure, era estranger i no em vau acollir, estava despullat i no em vau vestir, estava malalt  i a la presó i no em vau visitar, llavors els respondrà dient: En veritat us dic que en la mesura que no ho vau fer a un d’aquests més petits, tampoc a mi m’ho vau fer. I aquest aniran al càstig etern” (vv. 41-46). Les malifetes en el temps poden quedar sense càstig. Jesús que coneix els més íntims pensaments que les han motivat dictarà sentència en la seva justa mesura.

L’apòstol Pau escrivint als cristians de Corint els diu: “De fet se sent a dir que entre vosaltres hi ha fornicació, i una fornicació que ni entre els gentils no s’anomena, fins al punt que un té la dona del seu pare. I vosaltres esteu inflats en comptes de doldre-us , a fi que sigui tret d’enmig de vosaltres el qui ha comés aquest acte” (1 Corintis 5: 1,2). La pederàstia, ¿no és un pecat que inclús els no cristians no se’n saben avenir? La boca autoritària de l’apòstol diu com s’ha de tractar aquest pecat tant greu que infecta l’església de Corint que perfectament es pot aplicar a la pedofília que infecta l’Església catòlica dels nostres dies: “Doncs, jo, encara que absent en el cos, però present en l’esperit, ja he jutjat com si estigués present, el qui ha obrat així: en el Nom de nostre Senyor Jesucrist,  congregats vosaltres i el meu esperit, amb el poder de nostre Senyor Jesucrist, he decidit de llençar el tal a Satanàs per  a la destrucció de la seva carn, a fi que el seu esperit sigui salvat en el dia del Senyor Jesús” (vv.3-5).

L’apòstol al dictar aquesta sentència té dos objectius: el penediment del pecador perquè passi de ser cabrit a una ovella per la que Jesús va vessar la seva sang per netejar tots els pecats del qui creuen en Ell i que per haver passat de mort a vida caminin en novetat de vida. Són una altra persona. L’altre objectiu de l’apòstol és treure fora de l’església pecadors de l’estil que tracta el text. “¿No sabeu que una mica de llevat fermenta tota la massa?” (v.6). Si no es treu del cistell la peça de fruita tacada aviat la resta es veuran afectades per la corrupció. A vegades, per preservar la santedat de l’església cal prendre mesures dràstiques.

A l’arquebisbe Marck Jedraszwiski que va denunciar l’eslògan “tolerància zero “ per la pedofília del clergat com un “lema totalitari” que fa estralls allí on s’aplica amb esperit de venjança, se li ha de recordar que conservar la santedat de l’Església és prioritari i que seguint la instrucció de l’apòstol Pau s’han de prendre decisions per difícils que sigui prendre-les.

Octavi Pereña i Cortina